Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1679 | 23/08/2016   Imprimir

País i literatura

1. Ja comprenc que les calors d’agost no són la millor condició per convidar a un seguit de reflexions, aparentment fora de temps, aparentment de substància menor, però en realitat d’importància cabdal. Es tracta de literatura, no de política, i els puc assegurar que, vist amb perspectiva, la primera és tan essencial com la segona, o més, a pesar que tothom sol pensar el contrari. Sobretot si es tracta de la política espanyola: això que una colla d’ineptes penosos fa a Madrid d’ençà del desembre passat. Fa poques setmanes el Col·lectiu Pere Quart de Sabadell em va demanar que firmara, i vaig firmar amb molt de gust i convicció, un manifest on es demanava enèrgicament una mica de respecte per la literatura, per la nostra literatura, en els plans d’ensenyament, i especialment al batxillerat, d’on sembla que està a punt de desaparéixer o de quedar reduïda a la insignificança. Hi afirmaven, per exemple, que “és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia, mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma.” Des d’aquesta i altres consideracions semblants, s’hi demanava “un país que valori i faci respectar el seu patrimoni literari... Perquè és absurd i estúpid demanar que respectin i valorin des de fora el que nosaltres no valorem ni respectem.” I finalment, amb un crit d’alarma extrema, firmàvem i afirmàvem: “RESPONSABILITZEM les autoritats i els dirigents de les estructures culturals i educatives del perill de destrucció del país, que comença per la banalització i arraconament de la seva cultura literària –en aquest cas estretament lligada a la llengua–, que amb la seva inacció serien còmplices de l’oblit i d’una decadència cultural irreparable.” Llegit i firmat tot això, aturem-nos a pensar una mica en el fons de la matèria. La literatura és allò que fem els escriptors, o això hauria de ser i així hauria de ser considerada. I parlar dels escriptors i de la societat que els engendra o els produeix no hauria de ser, segons com, tan diferent de parlar dels metges, els arquitectes, els músics i els pintors, i de la relació que tenen amb el país on exerceixen la seua professió i amb la gent des de la qual o per a la qual treballen. El cas, però, és que sí que és diferent, aquesta relació: és diferent perquè entremig hi ha la llengua, com a matèria primera de l’escriptura i com a idioma i vehicle produït per una determinada societat, la de qui escriu. I usar la llengua com a matèria o material de la professió –de l’ofici d’escriure, de fer literatura– no és la mateixa cosa que usar els coneixements científics, la tècnica, els colors i les línies, o els ritmes i els sons. 

Entre altres raons, perquè quasi tot és intercanviable, en matèria de coneixement i en matèria d’expressió estètica, però la llengua no. La llengua és un producte singular i específic d’una gent o d’un “poble” (qualsevol cosa que signifique “gent” o “poble”), la llengua és idioma, la cosa pròpia, i usar la llengua com a material i vehicle –per produir literatura, per llegir literatura– és alhora servir-se d’aquella cosa que indissolublement va lligada no a les capacitats expressives de la humanitat en general, sinó d’una part molt concreta de la humanitat, la que per naixement o per adopció és considerada com a pròpia, la que ha creat i format una llengua concreta com a producte de la seua experiència cultural al llarg d’un temps potser de segles. I la llengua no solament està lligada a l’escriptor i a la literatura (això és una obvietat, quasi una tautologia), sinó que l’escriptor i la literatura poden estar, i sovint estan, lligats a l’expressió, a l’existència i a la presència del país-amb-llengua a què pertanyen. I així podríem continuar, amb exemples de la connexió substancial entre literatura, llengua escrita i llengua considerada nacional. A tot arreu, tindre escriptors reconeguts en llengua pròpia és molt més que una ornamentació literària, és una condició perquè aquesta llengua siga percebuda com a formal, nacional o simplement existent i real i mereixedora de lleialtat i de respecte. No és racionalment sostenible que, en tots els casos i de totes les maneres, la literatura, els escriptors i la llengua en què escriuen siguen el fonament o l’expressió de la identitat nacional. No és sostenible, però funciona com si ho foren: no és debades que els escriptors emblemàtics ocupen espais preferents en places i carrers, i si en voleu una mostra màxima penseu en la Plaza de España a Madrid, presidida pel monument al Quixot i a Miguel de Cervantes.

 

2. Sense eixir d’Europa, es podrien multiplicar els exemples de la relació estreta entre idioma i política, entre llengua i poder, entre l’existència d’una llengua “culta”, literària –la llengua dels escriptors– i la seua condició institucional (com a realitat o com a projecte), i entre aquesta condició i la seua afirmació interior i exterior. Llavors, aquest referent assoleix un valor simbòlic eficacíssim, esdevé prova i representació de l’autonomia i la individualitat de la llengua; i (en el cas d’un idioma que és o es considera exclusiu) mecanisme d’afirmació i reforç de la identitat distinta de la gent, poble o país que el parla. Som els de la llengua de Dante, de Goethe, de Cervantes, de Molière, de Shakespeare, de Camões, o d’Ausiàs Marc i de Verdaguer. 

El crèdit i el prestigi de l’escriptor és també, invariablement, el prestigi i el crèdit de l’idioma. Les llengües, doncs, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament d’altra banda –amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan és vista com a reconeguda des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua culta i reconeguda –normes, literatura, escriptors, institucionalització...– representa llengua diferent, “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual a les altres llengües. 

Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. Parlem de literatura, perquè si no és clar que a cada llengua li corresponga una cultura –o què voldria dir “cultura” en aquest cas– sí que és cert que cada llengua escrita produeix una literatura, i una de sola, i això és molt important. I abans de continuar, caldria introduir un parell de precisions, òbvies i indispensables. 

En primer lloc, que entendré ací per “literatura” el conjunt de la producció escrita que no siga rigorosament instrumental i que tinga un mínim de pretensió estètica. Una definició com una altra, possiblement inútil, i que simplement pretén considerar literatura, “bona” o “roïna”, els sermons de Sant Vicent Ferrer i els versos dels llibrets de falles, però no la guia de telèfons o les instruccions d’ús d’una rentadora. 

En segon lloc, és cert que pot tenir algun sentit, fins i tot més que geogràfic i político-administratiu, parlar de literatura boliviana o equatoriana, literatura belga o suïssa, i literatura andalusa o valenciana: sempre es podrà trobar alguna cosa en comú dins d’un territori determinat, siga el tipus de temes de què escriuen els autors, siga la coloració donada pel seu marc històric o geogràfic, siga el color o el sabor particular de la llengua. 

Però en últim extrem, fetes totes les distincions, i acceptades totes les variants territorials o de qualsevol altra mena, una literatura és una llengua literària: la literatura anglesa, llatina, alemanya, espanyola o catalana. I significa que tots els parlants d’una mateixa llengua amb un cert nivell d’alfabetització i d’educació formal poden llegir els mateixos “productes literaris” com a productes propis, no com a producció “exterior”, a la qual hom té accés a través del coneixement d’una altra llengua, o com a producció no pròpia però incorporada a través de la traducció. I llavors, per a llegir una literatura com a pròpia, no importen tant els temes o la localització, no importa tant el vocabulari o la variant lingüística: importa la llengua literària comuna, com a tal i només com a tal, i definint un espai que separa l’extern de l’intern. 

Com els membres de l’Acadèmia de Cinema de Hollywood, que donen l’Oscar primer a un film en anglès, i després a un altre en llengua no anglesa. Com el lector australià que no considerarà Shakespeare un autor “estranger”. O el lector –o l’acadèmic, el professor, el ministre, l’editor, o el monarca– espanyol d’Espanya, que cada any pensen en el Cervantes com el gran premi de nuestras letras, o de la literatura española; i estatutàriament, i com qui diu “legalment”, el premi Cervantes no pot ser per a un escriptor en català (no és nuestro: no és “literatura espanyola”, és exterior, des d’aquesta perspectiva és estranger), mentre que evidentment sí que pot ser i és per a un escriptor de Mèxic o del Perú: aquest sí que és “interior”, nuestro, i espanyol.

3. Cal recordar, encara que no és directament (segur que no?) el tema que ací ens ocupa, quina ha estat, durant alguns segles, la llengua literària que efectivament compartia la població aproximadament culta de Lleida, Barcelona, València, Alacant i la Ciutat de Mallorca: era la mateixa que compartien amb els lectors de Caracas, Buenos Aires i Sevilla. La del premi Cervantes. Per això he dit que és tan important tenir present que cada llengua escrita correspon a una literatura, i només a una: perquè compartir com a pròpia una literatura significa, i perdoneu l’aparent redundància, compartir una mateixa llengua escrita, uns mateixos escriptors i un mateix model bàsic de llengua. 

Per concretar-ho: quan, a partir del segle XVI, la poca gent que al nostre país sabia una mica de lletra començà a escriure, i sobretot a llegir, en castellà, això no significa només que entrava en un “mercat espanyol” (el mercat dels editors o de les companyies itinerants de teatre, per exemple), sinó que entrava també en un espai espanyol (castellano-espanyol, per ser més exactes) d’identitat: d’identitat cada vegada més “nacional”, o presentada i assumida com a tal. 

Vull dir que llegir, i escriure, en castellà significà progressivament, i més com més gent llegia i escrivia, assumir com a propis els autors de la literatura castellana, pensar que Cervantes i Quevedo eren grans escriptors “nostres” –quants carrers i places els hem dedicat en els nostres pobles i ciutats?–, i ràpidament passar a considerar igualment “nostres” Don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés i Pizarro: torneu a repassar els carrers! I simultàniament, paral·lelament, inevitablement, es dissolgué a poc a poc la percepció d’una cultura en llengua catalana –catalana, valenciana– com a cultura pròpia, clàssics propis, models propis, literatura nacional pròpia i tota la resta que hi va lligat. 

No explique res que no siga perfectament conegut: no escriure, i sobretot no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir. I perdre el referent dels escriptors propis era ja una manera de començar a perdre el país propi. Si alguna visió clara van tindre ja des dels seus inicis els homes de la Renaixença –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressa, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions..., però sí a la literària.” Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més “nova” i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per superar dependències diverses. 

Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua. Que és exactament allò que no va fer ningú, o almenys ningú que tingués algun pes i influència, en la tímida Renaixença valenciana: la “independència literària”, simplement, sembla que al País Valencià no era imaginable ni pensable. Perquè “separar-se” de la literatura espanyola anava més enllà del que podien imaginar les elits urbanes incorporades en cos i ànima a la cultura castellano-espanyola (a quina, si no?), i perquè, si ho hagueren imaginat, quina “literatura valenciana” independent s’haurien trobat capaços de produir? Gràcies que van recordar la fantasia medieval del “llemosí”, que almenys garantia una certa correspondència amb els versos que es feien a Barcelona o a Mallorca, i d’aquell “llemosí” vingué un català reconegut com a llengua literària pròpia en les Rimes de Venceslau Querol, i una relació més intensa del “valencianisme literari” del primer terç del segle XX amb la literatura que es feia a Barcelona; i això va fer possible la primera reunificació gramatical de l’any 32 amb les Normes de Castelló, que eren substancialment les de l’Institut d’Estudis Catalans. D’ací naix una petita tradició, prima però continuada, tènue però consistent, que arriba fins a la revolució i l’expansió dels anys seixanta i setanta del segle passat. 

I de tot això venim tots, i gràcies a tot açò a finals del segle XX hi havia al País Valencià una llengua literària que era la mateixa d’Ausiàs Marc i del Tirant, de Maragall i de Llorenç Villalonga, i no únicament la de Calderón de la Barca, Azorín i Vargas Llosa, tal com era del tot previsible fa un segle i mig o fa un segle, o tres quarts de segle. I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquestes reflexions. I que en prenguen nota, sobretot, els responsables dels diversos plans d’estudis: ens hi va la vida, i també la mort. 

Article publicat originalment en tres parts a El Temps, números 1.679 (16 d'agost de 2016),
1.680 (23 d'agost de 2016) i 1.681 (30 d'agost de 2016). 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1678 | 09/08/2016   Imprimir

Europa, els turcs, 2

 

Fa una dotzena d’anys, després d’una vista a Istanbul (no sé si la segona o la tercera: a cada nou viatge, més barbuts i més dones cobertes pel carrer), recordava jo ací mateix la història de la resistència extrema que un pobre papa de Xàtiva, malalt i vell i sense recursos ni aliats, intentà organitzar contra els turcs. Prop de mig segle més tard d’aquells fets el papa Alexandre VI, dictant les seues memòries (me les dictava a mi, a través del temps), recordava aquell estiu del 1456, quan el seu oncle Calixt III aconseguí que una tropa cristiana mal armada obligara Mehmet II, el conquistador de Constantinoble, a alçar el setge de Belgrad: 

“Per culpa de la gota el meu oncle passava llargues temporades que no podia estar dret ni assegut; llavors es quedava tot el dia tancat en la cambra de dormir, i allà dins, a la llum dels ciris i de la llar de foc, dirigia la defensa d’Europa contra els turcs. Per a ell la cristiandat era com una ciutat o una fortalesa assetjada i l’única estratègia que sabia imaginar era eixir i combatre en camp ras, no esperar darrere dels murs l’atac de l’enemic com havien fet els grecs a Constantinoble. Alguns dies s’alçava penosament del llit, es rentava les mans, es vestia i feia uns pocs passos feixucs fins a una cambra contigua on treballava estirat damunt d’un banc cobert amb un matalàs de llana i una vànova roja. Jo no era present a Roma quan arribà la notícia que els exèrcits croats que ell animava havien vençut gloriosament els turcs davant dels murs de Belgrad, però sé que el papa va caure de genollons a terra i plorà llargament, ell que era tan poc donat a demostrar les emocions. Després digué: el Fill de Déu ens ha mostrat avui el rostre de la seua glòria, i va instituir aquell dia, que era un sis d’agost, com a festa de la Transfiguració del Senyor, i espere que l’Església la celebrarà sempre, a pesar que ja ningú recorda que sense aquella victòria dels cristians els turcs haurien ocupat les planes d’Hongria i tenien el camí obert fins a Viena i a Bohèmia, però tota la vida he vist que els estats d’Occident troben més plaer a batallar entre ells que a fer la guerra junts contra l’infidel i no comprenen que si els turcs tornen Danubi amunt i conquisten Belgrad, Déu els confonga sempre i no ho permeta; aquella serà la clau d’una frontera que pot durar moltes generacions i alimentar odis perpetus en el centre d’Europa. El papa Calixt sí que ho comprenia i tots els papes darrere d’ell també, però sembla que som els únics que ho veuen i ni les repúbliques ni els prínceps ens escolten. La mateixa església de vegades té tan poc de seny que es preocupa més de curar-se el refredat d’una heretgia que de protegir-se contra la pesta otomana. El Senyor tinga misericòrdia de nosaltres.”

El Senyor no tingué misericòrdia de nosaltres, molts anys més tard els turcs travessaren el Danubi, i els límits d’Europa, de Viena i Budapest fins a Istanbul –ja no el clàssic Bizanci, ja no el Constantinoble del nostre Tirant–, hagueren de recular incessantment, abans de poder-se refer en temps ja contemporanis, i en alguna d’aquelles regions, com a Bòsnia, les ratlles interiors encara no estan clares. La previsió dels papes Borja (o la que jo els atribuïa) era encertada: la frontera de l’imperi turc va ser molt de temps la ratlla d’Europa, una frontera que només a partir del setge frustrat a Viena el 1693 retrocedí lentament cap a l’est al llarg de més de dos segles; i els Balcans no han deixat de ser niu d’odis perpetus. Qui haja contemplat la confluència del Sava i el Danubi des de dalt del castell de Belgrad, qui haja passejat pel nord de Grècia i per l’oest de Macedònia, qui haja travessat, a Skopje, el pont que separa els cristians dels musulmans (els “turcs”, en diuen els macedonis eslaus), o el pont increïble i bellíssim de Mostar, qui haja visitat a Istanbul allò que queda del barri grec del Fanar i del patriarcat ortodox, sabrà potser de què parle. 

Si ara, més de cinc segles després d’aquelles pors i d’aquelles batalles, els turcs, geogràficament fora d’Europa, ja foren culturalment i políticament Europa, serien benvinguts. Si no ho són, tal com pareix que volen demostrar, també seran benvinguts a alguna forma d’associació benèvola, de grat o per la força de la geoestratègia, de la demografia i dels inevitables interessos de tot tipus. I en qualsevol dels casos, qui sap si de tant en tant no caldria recordar que Europa, sense aquell papa valencià i sense aquell dia del 1456, ara potser no seria l’Europa que ve de Grècia i Roma, del renaixement i de Copèrnic, del barroc i del neoclàssic, de la il·lustració, la revolució, el romanticisme i tot això. Seria una cosa que jo mateix no sóc capaç d’imaginar.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1677 | 02/08/2016   Imprimir

Europa, els turcs, 1


“Confesse que no vaig entendre”, escriu un col·laborador de La Repubblica, “quins eren els sentiments de la multitud que, la nit del divendres 15 de juliol, va eixir a les places i als carrers de les grans ciutats turques seguint la crida d’Erdogan: volien defensar el sistema democràtic, posat en perill per l’embat violent d’un grup de colpistes, o volien protegir un líder que ha anat allunyant-se progressivament dels valors democràtics i mostrant, per contra, la seua predilecció creixent per una visió autoritària del seu paper de cap d’Estat?”. 

Devien ser més o menys els mateixos que, seguint un guió imposat des de dalt, van continuar dia rere dia omplint les places sense que la retòrica virulenta d’Erdogan (els traïdors, la mà estrangera, els enemics de Turquia, el càncer, l’extirpació, la neteja...) permeta de saber per què convocava aquells aplecs, si no era per reforçar el ritual d’adhesió, i la visió profunda de bons contra roïns, nosaltres contra ells, càstig, venjança, crits continus d’“Allahu akbar”, i absència quasi absoluta de dones. És cert que, passats els dies, els adversaris d’Erdogan, és a dir, els qui realment creuen en la democràcia i la veuen en perill, també s’han manifestat a l’emblemàtica plaça Taksim, però el passat recent ensenya que no servirà de res i que, si es manifesten més vegades, seran violentament reprimits. Sembla que, a finals de juliol, ja arriben a seixanta mil els militars, jutges, mestres i professors, funcionaris, personal de la premsa i d’entitats diverses que han sigut despatxats, detinguts i sovint maltractats, i que possiblement encara en seran molts més. 

La comparació entre la sensació d’amateurisme, de mala preparació i pitjor execució del colp militar, i l’eficàcia exhaustiva del Govern en la neteja extrema dels implicats reals o imaginaris, ha fet malpensar més d’un coneixedor dels diferents nivells i galeries de les clavegueres de l’Estat. Dit d’una altra manera: els plans de repressió massiva dels enemics d’Erdogan estaven ja preparats fins a l’últim detall. Només faltava el detonant per activar-los, i el president mateix va afirmar que l’intent de colp havia sigut “un regal de Déu”. Erdogan, amb una duresa implacable i amb indiferència perfecta davant de les crítiques que puga rebre dins i fora del país, està fent neteja no solament dels hipotètics “còmplices” del colp (és a dir, dels membres de les confraries que controla o inspira el seu antic aliat Fetulah Gulen: no de les més radicals, que controla Erdogan mateix) sinó de tot allò que puga ser obstacle al seu projecte de règim islamista personal, autoritari, inspirat en la glòria de l’antic imperi i en la figura poderosa del sultà. 

Quan el 2003 Erdogan i l’AKP van ocupar el poder, van arribar a fer creure que allò era l’exemple i la demostració que una democràcia islàmica era possible. Llavors, els països occidentals, davant d’aquella alternativa al radicalisme islamista violent i a les dictadures àrabs, van aplaudir molt convençuts la novetat. I qui, com jo mateix, no veia clar que Turquia era realment un país europeu i podia ser un membre de la Unió Europea com els altres, o dubtava que la “democràcia islàmica” del partit d’Erdogan fóra més o menys com la Democràcia Cristiana alemanya, era acusat poc menys que d’islamofòbia, de confondre Europa amb un “club cristià” excloent i tancat, i d’alguns altres pecats imperdonables. I ara, després del verdader colp d’Estat –que no és el dels militars maldestres¬¬–, allò que els americans i els europeus fingeixen no comprendre és el canvi radical que està patint Turquia: la república laica, europeïtzant i modernitzadora que Kemal Atatürk va fundar fa prop d’un segle està deixant d’existir, i encara no sabem quina Turquia ocuparà el seu lloc. 

A Istanbul, fa pocs dies, una senyora jove deia a un periodista de la BBC: “ Quan vaig sentir que hi havia un colp d’Estat em vaig espantar terriblement. Ara, em sent encara més espantada, perquè això pot ser l’inici de la xaria i la fi de la democràcia i el secularisme. Els meus amics i familiars pensen exactament igual: (però) som una minoria, i aquests homes violents i barbuts ens podrien matar en qualsevol moment. Jo estic, no cal dir-ho, absolutament en contra d’un colp, però l’alternativa tampoc serà millor. Turquia ha canviat, aquest colp ha aplanat el camí cap a una completa autocràcia. No tinc gens d’esperança sobre Turquia. Tinc por que el pitjor encara ha d’arribar. Pense que ha esdevingut molt més difícil per a una dona moderna viure a Turquia després d’aquella nit de divendres, perquè hem vist el poder de la tribu barbuda islamista. Ara porte un mocador de cap i una falda llarga a la guantera del cotxe, per si de cas.”

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS