Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 24 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 699 | 26/02/2015   Imprimir

Fuster traductor

Sembla que més de tres quartes parts dels professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s’ocupen de la contemporània) dediquen bàsicament la seua activitat professional a glossar tots els racons possibles de l’obra d’Estellés i de Fuster. Dedicació altament lloable que té, tanmateix, alguns inconvenients. Per exemple, especialment en el cas de Fuster, la dificultat creixent de trobar, en l’obra de l’autor estudiat, algun aspecte o detall que encara no haja estat objecte de papers més o menys acadèmics. El material, però, sembla inexhaurible, ja que, per definició, Fuster era tot i de tot: historiador, filòsof, musicòleg, crític d’art, sociòleg, educador, teòric de la cultura, i així fins a l’infinit, sense comptar allò que més hauria de comptar, que és Fuster escriptor. Fa un any o dos, em va arribar a les mans un volum d’“estudis sobre literatura valenciana contemporània” (aquest no és el títol, sinó el subtítol), obra d’un catedràtic competent i subtil, poeta, i home d’extensa cultura literària. Òbviament, més de la meitat dels capítols anaven dedicats a Estellés i a Fuster. Entre els quals, un em sobtà especialment: “Recepció literària i afinitats electives: Fuster traductor d’Ignazio Silone.” Parla, no cal dir-ho, de la novel·la de Silone, Fontamara, i explica que la versió és impecable, demostra la penetració lingüística del traductor, la seua capacitat d’adaptar el llenguatge, com accepta i resol els reptes estilístics, i altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament. Perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust. Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un petit esment que fa al final del pròleg, quan diu: “I m’ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l’ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m’exigia”. I tant, i tant. El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1602 | 24/02/2015   Imprimir

Mites, identitat i un carreró

Certament no van ser Ròmul i Rem els “fundadors” de Roma, ni mamaven de la lloba, però tant se val: els romans antics ho van creure, i els romans moderns els conserven com a imatge i emblema. Segurament, la idea que a Roma era “el senat i el poble” qui decidia democràticament com un sol conjunt civil, no passa de ser una visió idealitzada de la història: però en la Roma antiga va funcionar, i en la Roma moderna les inicials SPQR (Senatus Populusque Romanus) encara representen formalment la ciutat. Probablement, la presa de la Bastilla, a París, no va ser de cap manera el fet decisiu de la Revolució, però el 14 de juliol és, cada any, el dia que expressa el naixement i la continuïtat del poble francès sobirà contemporani: la “Festa Nacional”. Els mites fundacionals, les narracions sobre els orígens, poden acudir a genealogies divines o heroiques, o a fets històrics convertits en símbol o en fita decisiva (la Ilíada  i l’Odissea, en gran mesura van “fer” o formar els grecs, l’Eneida justificava el poder de Roma...). La narració pot parlar d’una gent ancestral que “des de sempre”, des del temps anterior a la memòria, ocupa aquesta terra que és la nostra. O pot parlar d’una gent (la “nostra gent”, els nostres “pares fundadors” com els pelegrins del Mayflower als Estats Units, o simplement els nostres “avantpassats”) que va arribar de fora i va poblar o repoblar aquesta terra per fer-ne un país nou. Sempre, en tot cas, hi haurà una gent que forma l’estrat inicial, el fonament, la substància, del temps fundacional. Pot haver-hi “afegits”, òbviament, i combinacions successives, però sobre aquella base prèviament definida. La qual és també la base que garanteix la continuïtat d’algun factor més o menys “essencial” i singular. Que les creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i això és el que compta i el que interessa. El mite és una narració, i la paraula grega mythos vol dir simplement això, una faula o un conte que dóna algun sentit a les accions humanes o humanitzades, reals o irreals, amb intervenció de persones, animals o déus. El mite doncs, la narració, no té un valor que derive de l’autenticitat objectiva dels fets que relata, sinó del sentit expressiu o explicatiu de l’acció i de les paraules, dels personatges o de la matèria narrada. La narració pot explicar una cosa tan remota i tan inexplicable com l’origen o creació del món, amb déus o potències còsmiques com a protagonistes, i molt sovint amb el complement de l’origen d’una gent concreta de la qual venim nosaltres, els hereus i continuadors d’aquells primers humans: d’Adam i Eva ve tota la humanitat, però en primer lloc i sobretot el poble d’Israel, com es repeteix amb variants en tants pobles del món. O d’alguna parella primordial vénen els déus de l’Olimp, que són els nostres déus, els déus dels grecs.

De déus i semidéus, d’herois remots, vénen els nostres avantpassats, els pares de la tribu, els fundadors, els qui potser van donar nom a aquesta terra que encara ocupem. Uns altres herois, reals o imaginaris (o reals però amb afegits imaginats), han vençut enemics que amenaçaven la nostra existència, ens han alliberat o ens han fet grans i gloriosos, ens han donat les lleis, han resistit els invasors... La matèria del mite no té límits, i és un component universal de tots els pobles del món i de totes les cultures. Especialment, de tots els complexos simbòlics i narratius que donen singularitat i contingut al “ser” això que som: a l’entitat del nostre id. Tot poble, país o nació “mitifica”, per tant, el seu passat més o menys distant, els seus principis i la seua continuïtat diferenciada. “Mitificar” no és cap vici peculiar dels “nacionalismes”, ni de bon tros: és una condició universal. La narració que explica o expressa és un component (no sé si necessari, certament general) d’aquell conjunt de referents, imatges i senyals que els grups humans produeixen i gasten per imaginar-se, projectar-se, representar-se, reinventar-se i justificar-se. La faula grega sempre acabava dient ho mythos deloî, la narració mostra, o demostra, que... I doncs, el mite fundacional o expressiu –o el fet real amb valor de mite, tant se val– mostra o demostra d’on venim i qui som, què justifica la nostra trajectòria en el temps, quines normes i valors compartim, què explica la nostra condició present. País trist i dissortat aquell que, per no cultivar els mites propis, acaba assimilant els aliens (i lamentable capital de tal país, que dedica un carreró mínim al rei Jaume I, i una gran avinguda al Cid Campeador: els successius governs municipals deuen saber per què...).

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/02/2015   Imprimir

Descolonitzar

Jo vaig desembarcar un matí a l’aeroport de Malabo, ja fa molts anys, pels mateixos dies que el general Franco demanava com a recurs extrem el braç incorrupte de santa Teresa. L’avió portava només vuit o deu persones, la meitat enviats pel ministeri espanyol d’Educació en missions greus i gairebé impossibles. Per pura casualitat, jo també formava part d’una missió: un tribunal. A la barraca de l’aeroport ens esperava una humitat espessa, i una multitud de desvagats locals, que s’ocupaven de traure’ns els diners amb una fantàstica imaginació burocràtica i postcolonial. El govern no els pagava, i d’alguna manera havien de donar utilitat al càrrec i a l’uniforme. Després, els camins i les carreteres, i els carrers de les ciutats, estaven plens de soldats amb un pal travessat damunt de dos bidons, i paraven el cotxe per embutxacar-se algun bitllet amb l’excusa del control. De l’aeroport a la capital hi havia una mena d’autopista, deserta i amenaçada per la vegetació, i a una vora i l’altra vehicles rebentats, maquinària abandonada, i els camps de cacau sense treballar, perduts. La descolonització, a la Guinea Equatorial, havia estat molt eficaç: dos anys després de la independència van expulsar les restes de població europea, van cridar pilots russos, metges xinesos i alguns cubans que ningú sabia què hi feien, i ràpidament entre tots van arrasar el país.

Quan dic arrasar, vull dir arrasar. Ells amb ells, sense guerres ni multinacionals, ni altra forma de destrucció que l’abandó i el matxet. Quan jo vaig visitar el país, feia a penes cinc o sis anys que era independent i que havien expulsat les forces colonials. Va ser més que prou: ja no quedava res. Com que Guinea Equatorial era un territori molt petit, Espanya hi pogué acumular un proporció d’escoles, carreteres i hospitals molt considerable: amb poca construcció, i n’hi havia més, proporcionalment, que en la major part dels països africans. Fins i tot el senyor Fraga Iribarne els havia regalat, com a obsequi de comiat, una emissora de televisió. Molt bé: als cinc anys, l’emissora ja feia temps que no funcionava, a l’hospital de Bata no hi quedaven ni les portes i la gent hi havia de dur el propi llençol i matalàs, i els metges xinesos preguntaven en xinés a les mares què els feia mal a les criatures. Les finques de cafè i cacau dels europeus se les van repartir els ministres i càrrecs del govern, i respectives famílies, començant per la del president perpetu (als dos o tres anys ja era perpetu) Macías Nguema Biyogo Ñegue Ndong, oncle del president perpetu actual.

No era mala idea, repartir-se les finques dels europeus: la mala idea era deixar-les sense treballar. De manera que al voltant del mercat destrossat de Malabo la gent comprava i venia allò que bonament trobava, qui havia pogut criar un porc o una cabreta, o una senyora que venia una ceba, una sola ceba, tallant-la a gallons, i una altra que venia mistos xinesos, un a un, d’una sola capseta que era tota la seua mercaderia. Els russos havien posat un avió a disposició personal del president, i a canvi tenien l’exclusiva de la pesca, amb el resultat que els guineans tenien prohibit eixir a pescar a la mar. Els cubans ningú sabia què feien, potser entrenar alguna milícia. No se sabia del cert: eren rumors. I de tot això, se’n deia emfàticament antiimperialisme.

Un dia, jo corregia exàmens a l’Institut de Malabo, que era prop del palau presidencial, i vaig sentir soroll –cosa molt rara– de vehicles que s’acostaven. Vaig anar cap a la finestra a mirar, i llavors un col·lega local es llançà sobre mi i em va tirar a terra. Després de l’ensurt, l’explicació: aquells vehicles eren el cotxe del president i els jeeps de la guàrdia, i als jeeps anaven soldats amb la metralleta a punt, que disparaven sense avisar contra qualsevol moviment a les finestres. On devien haver après tanta eficàcia protectora? Qui sap si dec la vida a un professor guineà de llengua espanyola. I a les escoles i a les reunions públiques, festes o casaments, infants i adults havien de cantar “El colonialismo, abajo!, el imperialismo, abajo!, el socialismo, arriba!” Aquells dies vaig aprendre algunes lliçons importants sobre Àfrica, les descolonitzacions, i la història de la humanitat. Vint anys després, les vaig confirmar en una llarga visita a Zimbabue. I ara vostès multipliquen per cent o per mil aquella petita experiència de Guinea Equatorial i el resultat és mig segle de desastres, que encara no s’han acabat. Això sí, gràcies al petroli, i als deliris de Teodoro Obiang, a Guinea Equatorial han celebrat fa poques setmanes, amb gran pompa i esplendor, la competició de la copa d’Àfrica de futbol. No cal dir que sense esmentar per res el socialisme i la descolonització.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 698 | 19/02/2015   Imprimir

País, política

El meu país, als efectes rigorosos de res publica o de pólis, és el País Valencià, almenys això ho tinc clar, i si el meu país té futur (futur com a país: futur amb dignitat de ciutadans, futur de País Valencià, no de Comunidad), aquest futur no arribarà sense un sòlid i suficient nacionalisme polític. Entenent per “nacionalisme” el sentit de lleialtat i responsabilitat que hem intentat mantindre sempre els “valencians nacionals”, no cap altra doctrina de les que corren sota el mateix nom. Si no patírem tanta carència de nació pròpia i pacífica, no caldria cap nacionalisme, però sí que en cal: almenys per a compensar el dèficit del propi i l’immens excés de l’impropi. I ja que en cal, en cal de totes classes i formes: de llengua i de cultura, d’escola, de sindicats, de força cívica i de forces polítiques. Amb un afegit que la història ensenya: sense l’últim, els altres tenen un futur ben magre. Si el nacionalisme polític no té prou força per a ser present i decisiu allà on es prenen les decisions, el futur del país és més aviat un futur sense país. Amb una llengua residual, potser, que durant algun temps encara l’ensenyaran a l’escola. Amb llibres i escriptors, amb associacions benèvoles, amb algunes coses més. Però sense país. Un país sense política pròpia no és un país propi. És un tros del país dels altres. Ja sé que contra això hi ha una doctrina de gran pes, segons la qual cal donar suport a un partit gros espanyol i més o menys d’esquerra, no valencià-nacional, simplement perquè és gros. I de passada, evitar que la força política pròpia del país, que fins ara ha sigut sòlida però modesta, arribe a ser mai prou gran. És un perfecte camí racional cap al no-res: un lent suïcidi metòdic que fa molts anys que els valencians van practicant per etapes, una elecció rere l’altra. Amb resultats devastadors, perfectament visibles. Tan visibles com els que pot produir un partit nou, igualment espanyol i amb vocació de domini, i que igualment col·laborarà a fer que els valencians continuem sent inexistents com a país. I qui no ho veu, és que veu molt poc. O que no ho vol veure, afegiré: perquè només creu en la llei mecànica del pèndol, en Espanya, i en l’etern retorn. Si serà eternament igual, o si es trencarà la mecànica funesta, es decidirà, probablement, en aquest temps de turbulència que s’acosta.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1601 | 17/02/2015   Imprimir

Arts i museus, vanitats

M’explicaré a poc a poc, una cosa darrere de l’altra. En primer lloc, i si no vaig errat, hom entén habitualment per “art contemporani” el conjunt de la pintura i escultura –o artefactes i objectes equivalents– produïdes d’ençà del temps dit “de les avantguardes”. A partir, si fa no fa, de la primera dècada del segle passat, quan apareixen el fauvisme, l’expressionisme i el cubisme, i Picasso pinta, el 1907, les Senyoretes d’Avinyó. Com és ben conegut, i expliquen els llibres oportuns, a continuació vingueren el futurisme, el suprematisme, el dadaisme, el constructivisme, l’ultraisme, el surrealisme i altres ismes menors fins als anys trenta, seguits dels ismes corresponents entre els quaranta i aquest inici de segle XXI en què, gràcies a Hermes o Mercuri, déu del comerç, tot es despatxa, es compra i es ven, s’exposa en galeries i es penja als museus o es presenta en recipients plens de formol. Molta gent seriosa i documentada pensa que després de les avantguardes històriques hi ha hagut ben poques novetats (com en literatura després de Joyce, Kafka o Pirandello), que l’art de les primeres dècades del segle XX és l’expressió pròpiament clàssica del nostre temps, que la verdadera modernitat i contemporaneïtat és, paradoxalment, un invent dels nostres avis i besavis, i per tant que ara mateix no estem en condicions d’inventar res que siga de veritat contemporani o modern. És una idea. Qui sap si l’expressió més autèntica d’allò que anomenem “arts” plàstiques o visuals no és, en els nostres dies, el món de la moda, la indumentària femenina, les top-models i les desfilades permanents. Solen oscil·lar entre l’estètica fauve, el pop-art i la pura aparença surrealista. En qualsevol cas, tot l’art anomenat modern o contemporani, mirat amb perspectiva i fins i tot incloent-hi (cosa que hom, injustament, no sol fer) les expressions “extra-modernes”, tradicionals, post-impressionistes i les diverses variants més o menys acadèmiques, no passa de ser l’art plàstic, o una part de l’art plàstic, del segle que s’acabà fa quinze anys, i sembla que no té traça de deixar de ser “contemporani”, qualsevol cosa que això signifique. La història de l’art “occidental”, el que considerem pròpiament nostre, comença de manera remota i puntual amb Egipte o amb els grecs, segons com es mire, i de manera pròxima i continuada amb la pintura i l’escultura del romànic. És a dir, amb una multitud d’artistes amb nom o sense nom (els “noms” comencen amb Giotto i es multipliquen amb el Renaixement), i amb unes formes de pintar i de tallar pedra o fusta que han tingut tanta continuïtat i tanta importància en el seu nivell “popular” i anònim com en el “culte” i de firma acreditada. O més.

Dit d’una altra manera: les catedrals, esglésies i ermites, palaus, cases i llotges, amb tota la pintura i escultura que contenen, més la infinita varietat dels objectes teixits, brodats, pintats o esculpits, de la ceràmica a la imatgeria i a tot allò que anomenem “materials etnogràfics”, tot això, al costat de les obres “grans” i prestigioses, forma el patrimoni artístic, plàstic, estètic, de la civilització que hem heretat. I ara vindria la pregunta: al costat de les inversions públiques que es fan en la conservació i difusió de l’”art contemporani”, quin és el volum de diners públics invertits en tota la resta? Ja és ben curiós –i producte de qui sap quina extrapolació ideològica o de quin orgull i quines vanitats– que cada ciutat d’alguna importància es trobe com qui diu obligada a construir, a còpia d’abundantíssims milions, el seu propi museu d’art contemporani. Com si fóra una expressió imprescindible de cultura pública i de modernitat. Com si haguérem de posseir també auditoris de música contemporània, teatres de dramatúrgia contemporània o, en l’extrem grotesc, biblioteques de literatura contemporània. I no importa mai ni el cost de la construcció del sumptuós contenidor, ni el preu de compra del contingut (comparativament escàs i en gran part irrellevant: la realitat no dóna per omplir tants museus i tan grans, i hom ha de posar-hi allò que pot o que troba), ni el pressupost del manteniment anual en relació amb l’ús i la utilitat pública. És més curiós encara, és escandalós, que l’administració pública sempre que vol troba diners abundants per a aquest art i els seus esplèndids museus i tan rarament en troba, de manera adequada i condigna, per a tota la resta del patrimoni artístic. Sovint, en comptes d’un edifici nou, podrien afegir alguna sala més als museus ja existents, per instal·lar-hi dignament les poques obres “contemporànies” disponibles i d’algun valor. Però no ho fan. Per pura vanitat i per desordre profund de les idees, no per cap altra raó.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 697 | 12/02/2015   Imprimir

Bevedors de vi

Rellegint una altra vegada l’Odissea (un cant o dos de tant en tant són un aliment incomparable) he tornat a constatar l’aspra i alhora delicada hospitalitat dels nostres antecessors en aquelles ribes orientals de la mar comuna, la repetició ritual dels seus convits. L’hoste que arriba en una casa –una casa aristocràtica, no cal dir-ho– és invariablement convidat, abans de tot, a menjar i a beure fins que el seu cor quede content. Quasi indefectiblement, el visitant arriba a l’hora del sopar o d’un convit en honor d’algun déu, i l’amo de casa ordenarà que li posen davant un cistellet de pa i un gran plat de carn rostida, i que li servisquen vi en una copa d’or. Barregeu el vi roig, o el vi negre, el vi de color fosc, i ompliu les copes, mana el senyor: serviu el vi dolcíssim, el vi com la mel. I si l’ocasió era extraordinària, o l’hoste especialment distingit, l’amo manava traure el vi més vell: majordona, vés al celler i obre les àmfores de vi d’onze anys, ordena un dels senyors. I la nimfa Calipso li dóna, a Ulisses, bots de bon vi per al viatge, quan ha de deixar-lo partir per ordre de Zeus. El vi ens ha acompanyat sempre, en aquestes riberes de la nostra mar, abans i tot que foren ocupades per ciutats i per regnes potents. Una miqueta més cap a l’est, ja bevien bon vi els més antics navegants de Fenícia o de Creta o de les illes gregues, i degueren portar peus de vinya per a plantar-los allà on arribaven. I una mica després els romans van ser grans comerciants de vi de moltes classes, grans bevedors de vi especiat i introductors de la vinya fins als últims racons de l’Imperi. Com en els convits dels herois homèrics, en cada dinar o sopar de les cases on entenen la vida com cal, hi ha a taula una botella de vi. Ja sé que es pot viure sense beure —sense beure vi—, però també sé que un got de vi cada dia millora la qualitat de la vida, i segons alguns estudis mèdics potser en millora també la quantitat, vull dir, la duració. La vida en solitari, i sobretot la vida en companyia, en aquestes terres a la vora del mar Mediterrani, ja fa molts segles que és més bona vida si l’acompanya el vi. Perquè la nostra història comença amb el pare Homer, i amb els seus herois grans menjadors de carn i bevedors de vi. Esperem que no s’acabe, justament ara que el vi és cada vegada més bo. I de passada, recordarem els grecs: els d’abans i els d’ara.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1600 | 10/02/2015   Imprimir

Homes i màquines

Sembla, segons alguns eminents especialistes en la matèria, científics o  filòsofs, que la humanitat corre perills molt greus, en un futur no llunyà, a causa dels progressos velocíssims de les màquines de computar, combinables potser, algun dia, amb els avanços igualment fulminants de la genètica i la ciència del cervell. Els lectors d’aquest setmanari supose que n’estan ben informats: si els humans arriben a competir amb el Déu de la creació, les màquines creades qui sap si podran dominar els seus propis petits creadors, i llavors, quan seran més intel·ligents que nosaltres, ens controlaran fins al punt de destruir-nos, i així el desastre final arribarà implacable. Fa prop de vint anys  (algú ho ha recordat aquests dies a la premsa) la derrota d’un campió d’escacs davant d’un ordinador blau fosc, o blau profund, va provocar una notable commoció i més d’una previsió d’apocalipsi. L’apocalipsi no ha arribat encara, però la qüestió, en el fons, era (i és) aquesta: si una màquina creada pels homes és tan intel·ligent com els humans, què és? Aristòtil, el gran classificador, no hauria sabut com respondre. No és una qüestió banal, perquè la suposada victòria del cervell mecànic sobre el cervell humà pot afectar, segons diuen, les bases de la civilització i de l’orgull propi de l’espècie. Tant que ens ha costat arribar a la qualitat d’Homo sapiens, tants centenars de milers d’anys, i ara hem inventat uns aparells que són més sapients que els homes. Així, l’excés d’animalitat irracional dels nostres avantpassats i de gran nombre dels nostres contemporanis (facen un simple colp d’ull a l’actualitat informativa...) no pareix que pose en perill la dignitat humana, però l’excés d’“intel·ligència” sí. I tot això, l’invent de la màquina pensant, dels robots, del cervell electrònic, o com en vulguen dir, i la seua real o hipotètica superioritat sobre els humans de carn i ossos, tot això, es presenta com a gran perill i novetat. En realitat, no passa de ser una simple reacció de pànic, comprensible però causada per falta d’una mica més de cultura i d’un pèl més de fantasia. Si el personal tinguera una miqueta més de calma, i llegira històries antigues i llibres de Joan Perucho, aquestes pors no tindrien sentit. En primer lloc perquè, tal com explica Perucho mateix, les màquines amb qualitats humanes excel·lents han existit des dels temps més remots. Heròdot, diu, “a qui els antiquaris no contradiuen mai”, afirma que els sacerdots d’Osiris es passejaven amb uns maniquins gesticulants, de molta expressivitat, i que una estàtua d’Amon designava amb el dit aquell dels hereus mascles que havia de ser el futur faraó en raó dels seus coneixements (i no negaran que percebre els coneixements d’un futur faraó té molt més mèrit que jugar als escacs o calcular el preu futur d’un miler d’accions borsàries per segon).

Era segur també, afegeix Perucho, que al temple de Delfos existia una col·lecció de ninots mecànics femenins que, coberts amb pàmpols de vinya, cantaven i dansaven esplendorosament. Més encara: Aristòtil ens parla d’una Afrodita que es movia amb lascívia, i Llucià de Samòsata recorda un teatre on els actors eren complicats autòmats que declamaven amb profundes i excitants veus de ventríloc. Per no parlar dels autòmats mateixos del cavaller Kosmas (si no han llegit Les aventures del cavaller Kosmas, per favor, no esperen més temps), cobradors d’impostos bizantins a Cartagena, experts comptables i músics consumats que van ser l’admiració dels visigots de Toledo. Llinatge, per cert, encara no extingit, el dels visigots de Toledo, i que s’admira molt de les curiositats que vénen del Mediterrani. O siga, que els antics veien com la cosa més natural del món l’existència de màquines amb qualitats humanes del més alt nivell: l’elecció d’un monarca, la lascívia, la música, les finances i el teatre. No sé, per tant, per què ens espantem ara si un aparell de pensar, o més aviat de calcular jugades, derrota un campió d’escacs o controla Wall Street. És la cosa més natural del món: per això s’han inventat les màquines des de sempre, per ser superior als humans, no per altra cosa. La palanca, que és la màquina més simple (un pal) augmenta la capacitat d’alçar pedres i pesos, el martell clava claus que amb el puny no clavaríem, la roda ens fa rodar, el telèfon fa que ens parlem a distància, i així fins a l’infinit dels aparells. Quan s’invente una màquina de tocar el piano, jo no m’espantaré ni poc ni molt. Quan s’invente un aparell de tastar paelles que puga dir “Hum, bona, però ma mare li donava un altre punt”, llavors sí que m’espantaré una miqueta. I aquest exemple no sé si l’entendrà mai cap màquina.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 696 | 05/02/2015   Imprimir

El terrorista

El terrorista no es veu ell mateix com un assassí, sinó com un soldat en guerra, un màrtir o un heroi. El seu acte es justifica –davant de si mateix, i sobretot davant dels qui comparteixen els seus fins i aproven els seus mitjans– per la grandesa superior de la causa. Les víctimes, per tant, o són baixes causades a l’enemic, i per tant cal celebrar-ne la destrucció, o són simple instrument i matèria per a construir la futura victòria, i per tant no són mai innocents. En molts pobles i viles d’Euskadi, anys i anys, els amics d’ETA, als ajuntaments o al carrer, han ignorat el dolor de les víctimes i han honorat com a herois els qui les causaven. En moltes ciutats i pobles del món musulmà, els membres d’Al Qaida o els qui moren matant en nom d’Al·là misericordiós, són celebrats i admirats com a màrtirs sants, i la mort, fa poques setmanes, dels periodistes de Charlie Hebdo va ser acollida amb festes i alegria als carrers. Això és així, i voler-ho ignorar ens consola, però no serveix de res. El terror té raons que la raó no coneix, com les tenia el cor per a Pascal: però és la raó dels altres, la que no les coneix, la seua sí. Perquè el terrorista no mata per passió irracional, ni complint ordres per obligació, mata per convicció, i per aquesta dosi de convicció i de càlcul és tan perversament perillós, i alhora tan profundament responsable dels seus actes: per la fredor de la seua raó, perquè sí que sap el que fa, i més encara si creu fermament, com és el cas, que matar és una acció meritòria als ulls d’Al·là. No mata per eliminar un obstacle com l’atracador armat, no mata per plaer com l’assassí pertorbat, no mata per un odi personal, ni encara menys per disciplina militar: mata per càlcul, i en el seu càlcul la sang, el dolor i l’horror són simples variables en funció d’un objectiu. Els cossos destrossats, cremats, degollats, són justament l’expressió de l’èxit del seu acte públic: causar víctimes innocents no és un “efecte col·lateral”, és l’objectiu central. El dolor compartit, la reacció emocionada de les persones que pateixen amb el dolor dels altres, és del tot absent en la lògica del terror imposat. Com en les guerres, d’altra banda, quan pareix ben normal plorar les baixes pròpies i celebrar les de l’enemic.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1599 | 03/02/2015   Imprimir

Auschwitz, 70 anys

El viatger, si no és turista d’itinerari organitzat, pot arribar amb autobús regular des de Cracòvia, i assumir i acceptar humilment la commoció de l’esperit i de les entranyes. Perquè el visitant que un matí fred i humit travessa la porta del camp d’Auschwitz (aquella on hi ha escrit cínicament Arbeit macht Frei, “El treball fa lliures”) té el cor oprimit i no sap quines sensacions l’esperen. Els camins són amples i drets, com avingudes perfectament traçades, els barracons conservats són edificis sinistres de rajola ennegrida, i allò no és un museu, no és una ruïna, no és simplement un memorial o un monument, no és fàcil definir aquell lloc. Hi ha grups d’escolars encuriosits, hi ha gent gran que camina i que mira, i uns són alemanys i uns altres porten els colors d’Israel, blanc i blau. Però el visitant no forma part de cap grup ni de cap pelegrinatge, no comparteix el poble dels botxins ni el de les víctimes, ell és només una persona humana, i entra en aquells edificis de mort sentint una angoixa molt vaga, encara sense cap connexió amb els milers i milers que hi van viure tan fugaçment i tan horriblement. Hi ha sales d’exposició amb diagrames, documents, fotografies, llandes del gas assassí, els materials propis de la memòria i de la història. Però són sales fredes, i fins i tot els retrats dels deportats amb el vestit de ratlles, les escenes de gent baixant dels trens o dels munts de cadàvers, són imatges ja conegudes per qui ha vist tants llibres i tants documentals. El visitant, per tant, encara no connecta amb la inhumanitat del lloc. Fins que arriba a una sala més gran, sense res més que una vitrina que l’ocupa tota d’extrem a extrem, i a dins de la vitrina només hi ha cabells humans, cabelleres femenines que degueren ser rosses, negres, brunes, i ara són uniformement grises o de cap color. Cabells de morts que foren matèria primera humana, que les SS venien a pes per a no sé quina indústria tèxtil, i mirant els cabells el visitant sent un inici de mareig i ha de recolzar-se un instant contra el vidre, sense deixar de mirar. Després, en una altra sala, una vitrina semblant és plena de raspalls de tota mena, raspalls de dents o de roba o de cuina, i una altra plena de maletes, una altra de sabates, i una altra plena de sabatetes infantils. Sabates de criatures de tres anys, de cinc anys, milers de sabatetes, i la resistència del visitant s’esfondra i es desfà. El visitant és escriptor, però no troba cap paraula.

No n’ha trobat ací, i no en trobarà caminant d’Auschwitz a Birkenau, sota un plugim intermitent, ni quan pujarà un pont i veurà al seu davant l’escampada infinita del gran camp de la mort, el portal amb aquell arc d’accés per on entraven els trens directament fins a quasi a tocar de les cambres de gas. El visitant contempla l’espai desolat i les vies, tanca els ulls un instant i voldria sentir les passes de les víctimes, no els lladrucs d’aquells gossos ni els crits brutals dels guàrdies, i després passa encara unes hores caminant entre fileres de barracons de fusta, uns esfondrats i mig cremats, uns altres conservats tal com van ser quan s’omplien i es buidaven constantment. A dins de les barraques fa una estranya pudor de fusta humida i no sé si d’algun desinfectant, a les parets queden frases en alemany prohibint beure aigua, prohibint fer soroll, demanant calma i silenci, com si foren consells d’aula escolar. I hi ha els rengles d’aquells jaços o lliteres de fusta en tres pisos o quatre, que el visitant ara jo no és capaç d’imaginar atapeïts de cossos esquelètics. Perquè en la història humana mai no hi ha hagut res com això, res com aquesta enorme fàbrica de mort, res com aquesta indústria d’extermini. Hi ha hagut el monstruós gulag soviètic, hi ha hagut les matances massives de Stalin i de Mao, de Cambodja, de Ruanda, dels croats medievals, dels mongols i dels tàrtars, de guerres infinites o de tantes dictadures criminals. Hi ha hagut brutalitats, abusos, crims, i n’hi ha encara, a l’Àfrica més que en cap lloc, i a Síria, a l’Iraq, allà on vostès voldran. Però equiparar amb Auschwitz –tal com feia Saramago i com fan alguns altres– certes brutalitats, crims o abusos del present em provoca una repugnància absoluta. Vitrines plenes de cabells o de sabates, les cambres de gas, el fum dels crematoris, els barracons, els milions d’innocents. L’extermini, la indústria de la mort. I ara, passats només setanta anys (la commemoració ha sigut fa pocs dies), el retorn de l’oblit, de la ignorància, o qui sap si del mateix odi que renaix, dissimuladament.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS