Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El País | 25/02/2016   Imprimir

Llengua i país

Ací, allà i a tot arreu, hi ha la idea o la fe, tan habitual, que parlar és ser, com en la ideologia nacional francesa, o en els eslògans del primer franquisme que exigien allò de “Si eres español, habla español”: una expressió perfecta de la imposició deliberada d’aquest principi d’identitat. És un principi, però, que també es pot mirar des d’una perspectiva diferent: des d’aquells processos històrics en els quals parlar ha estat durant molt de temps l’única o la principal manera com s’ha conservat el ser. Faig referència, no cal dir-ho, a aquelles societats que, especialment a Europa, s’han constituït en comunitats polítiques al llarg del darrer segle i mig —comunitats nacionals, i eventualment estats— a partir sobretot de la seua supervivència com a comunitats lingüístiques... i de la consciència de dignitat i distinció recobrada sobre la base d’aquesta supervivència.

Podríem parlar de casos com els d’Eslovàquia o Eslovènia, Romania, Macedònia, Estònia o Letònia, d’aquells pobles dels quals Engels en va dir “pobles sense història” (sense una història política autònoma en segles recents), però que eren tanmateix pobles amb llengua. O de Lituània, de gloriosa història dinàstica i territorial amb aquest nom, però on el nom històric cobria regions majoritàriament ucraïneses o bielorusses, i amb el rus i el polonès, successivament, com a llengua culta i pública. El lituà, a mitjan segle XIX, era només la llengua dels pagesos d’unes comarques bàltiques... llengua gràcies a la qual la nacionalitat lituana va sobreviure quan aquestes comarques, en mans dels russos o dels prussians, eren l’únic testimoni de l’antic poder i de l’antiga glòria dels lituans. A Estònia, per no eixir del Bàltic, la (escassa) població urbana parlava alemany, jiddisch o rus, i només començaren a pensar-se com a possible nació quan els intel·lectuals van descobrir que aquella cosa estranya que parlaven els pagesos era un idioma verdader, germà o cosí del finès.

De l’observació d’aquest aspecte i dimensió de la història d’Europa, se’n deriva una coincidència gairebé sense excepcions: difícilment hi ha “qüestió nacional” sense que hi haja també “qüestió lingüística”. I viceversa, rarament hi ha un conflicte de llengües que no siga, esdevinga o expresse un conflicte de caràcter nacional: de societats que es volen afirmar, en tots els casos (i sovint enfront d’una altra societat) com a comunitats de cultura; de societats que es volen afirmar també, en la major part dels casos, com a comunitats polítiques. En aquest camp, les llengües no són innocents ni neutrals. I les decisions dels governs són menys neutrals i menys innocents encara.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1654 | 23/02/2016   Imprimir

Verins i punyals

Qualsevol que conega una mica la història dels temps del Renaixement sap que en matèria d’intrigues, dones, morts, o fills complicats, els Borja no són excepcionals al costat d’altres llinatges i corts de l’Europa del seu temps, inclosa la cort pontifícia: altres papes dels segles XV i XVI no van dur precisament una vida santa i exemplar. Comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l’habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més grossa. Comprenc que amb això es puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que, a hores d’ara, hom continue presentant com a veritat històrica, amb aire de novel·la o no, les més vulgars i barroeres mentides. Si algú vol vendre un subproducte literari o cinematogràfic sobre els Borja, si vol vendre novel·les on són presentats absurdament com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a històric, és a dir, com a versemblant o realista, basat en fets que van passar, en personatges reals. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d’un esguerro firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L’autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Però això és el que es vengué per milions d’exemplars en tot el planeta. Llavors a Espanya,  per acabar-ho d’adobar, en la revista dominical d’un gran diari seriós, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Deia que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i després arribà a la Televisió de Catalunya una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior. Abans d’emetre la sèrie, la direcció de TV3 m’envià els CD i em demanà opinió, i vaig respondre assegurant que era falsa de tota falsedat, intolerable, repugnant i estúpida: la van emetre igualment.

I fa pocs dies, el 14 de febrer, en una columna de l’última pàgina del diari El País, un famós escriptor valencià començava així l’article: “Decía Joan Fuster que todos los papas y príncipes renacentistas eran unos facinerosos, pero los nuestros, los Borgias valencianos eran los mejores, los más profesionales y también los más imaginativos, puesto que al crimen le añadían un voluptuoso placer. A la hora de impartir el veneno unas veces lo hacían con la liturgia sinuosa de un sacramento vertiendo la pócima desde el falso anillo en la copa del distraído comensal y otras usaban el matarratas a porrón entre grandes carcajadas como una gracia añadida al banquete. Y si se veían obligados a sustituir el veneno por el puñal, eran partidarios de una estocada rápida y por la espalda que les diera tiempo a llegar a los oficios a pedir perdón a Dios. Cada tierra imparte su genio”. Bé, en primer lloc he de recordar, agraït encara, que el mateix escriptor va presentar l’edició castellana del meu Borja Papa a Madrid i, com que havia llegit el llibre, cal suposar que és conscient que totes aquestes bestieses banals són rigorosament falses. Però ja se sap que, en tractar-se dels Borja, tot es despatxa, tot es pot dir, tot pot ser objecte d’estúpida infàmia. Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d’un destí implacable i fatal. Vinga, doncs: don Corleone papa, la màfia renaixentista, l’incest, els verins, la dona barbuda, els punyals, l’escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. Quant a l’autoritat de Fuster en aquesta matèria, dubte que hagués dit mai això que li és atribuït, a pesar que en el seu temps la realitat històrica de la família era molt menys coneguda que la llegenda vulgar. Ara, però, després de tants llibres, articles, congressos i simposis, insistir en les mateixes vulgaritats ja no és simplement frívol, és imperdonable. Qui sap si és també el geni de la terra. O que el verí dels Borja encara actua, passats més de cinc segles.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1653 | 16/02/2016   Imprimir

‘Polonia restituta’

Això era un any dels primers setanta, a Szeged, al sud d’Hongria, en unes jornades sobre el futur de les comunitats rurals europees, convocades per C. Lévi-Strauss des de París. Érem uns quinze o vint antropòlegs i sociòlegs vinguts dels països d’Europa de l’Est i de l’Oest, en amable i novíssima convivència (tan nova, que els col·legues que venien de Praga anaven sempre acompanyats per dos individus del Partit que no els perdien de vista). Van ser, per a mi, uns dies molt profitosos i plens d’observacions impagables. Com una vesprada, en una llarga conversa, quan el professor N. –no en recorde el nom exacte, i no em vull equivocar– comentava que, a Espanya, quan s’acabara el franquisme ja estaria tot resolt, mentre que a Polònia, el seu país, quan s’acabara el comunisme quedaria encara la dictadura de l’Església catòlica. Ho vaig recordar vivament alguns anys més tard, quan els obrers metal·lúrgics de Solidarnosc resaven rosaris incessants, es confessaven agenollats davant de les drassanes i portaven escapularis amb la imatge negra de la Mare de Déu de Czestochowa. Però va ser gràcies a ells, al lideratge de Lech Walesa i al suport de sectors urbans i liberals, que la democràcia, malgrat tot, va tornar a Polònia. I ho tornava a recordar quan, poques setmanes després de la mort de Joan Pau II, davant del palau arquebisbal de Cracòvia, contemplava l’asfalt del carrer, les voreres, els bancs i els murets baixos d’un parc, fins on arribava la vista, encara coberts de cera bruta, de restes d’espelma, de culs de llàntia i de ciri: tota la cera que va deixar la multitud que passava les hores agenollada de cara a la façana del palau, resant pel seu antic arquebisbe o invocant el futur sant nacional. Aquells dies a Cracòvia Guillem Calaforra, llavors professor de literatura catalana a la vella i gloriosa universitat, veí de la ciutat i molt sòlid coneixedor del país, m’explicava que allà era molt incòmode no ser creient catòlic o practicar la llibertat de parlar i fins i tot d’actuar segons criteris poc canònics, i que a Polònia la dreta, omnipresent i extensa, resultava intractable i escassament comprensible vista des d’una perspectiva més “occidental”. Ara mateix, una altra dècada més tard, el partit dels germans Kacinsky (de Lech, mort en l’accident aeri de Smolensk, i del seu bessó Jaroslaw), reaccionari, antieuropeu, antioccidental, ultracatòlic i ultraxovinista, domina amb majoria absoluta i està fent reconstruir el país a la seua imatge. El catòlic Walesa no era prou per als Kacinsky: no prou catòlic, no prou integrista, massa democràtic.

Qui no entén que Polònia és també, o sobretot, el nacionalcatolicisme en la seua expressió més profunda, la idea que pàtria i església, nació i religió, poble i moral tradicional, són una i la mateixa cosa, no pot entendre l’evolució actual. De passada, si hom observa un mapa electoral, comprovarà que la ratlla entre els territoris de majoria dretana i els de majoria democràtica o d’esquerra, dibuixa la divisòria històrica entre l’Imperi rus (la Polònia més profunda) i l’àrea que va formar part d’Alemanya fins al 1945. A la ciutat de Cracòvia, cada hora de les vint-i-quatre hores del dia, al campanar de l’església de la plaça major un membre del cos de bombers obre una finestra altíssima i fa un toc d’alerta repetit fins que enmig d’una nota molt llarga el toc s’acaba en sec. Recordant que un dia remot medieval arribaven els tàrtars, un soldat va tocar la trompeta avisant, i el toc es tallà quan una fletxa li travessà la gola. A la plaça, davant de l’església, un personatge fa el paper de tàrtar, amb el cap afaitat i un cua de cabells a l’occipuci, amb llargs bigots penjant i acompanyant cançons amb un instrument exòtic. La gent li deixa monedes, ell s’hi guanya la vida, i entre tots cada dia recorden d’on ha vingut sempre el perill. I a la ciutat de Poznan, que es deia Posen quan era part d’Alemanya, hi ha un castell o palau gris de pedra, diuen que el darrer castell prussià, i al costat, en un parc, hi ha un monument fet d’unes creus enormes i lligades, com captives que s’han d’alliberar, i una inscripció recorda els anys de les sublevacions dels polonesos contra la dictadura comunista, contra els soviètics, és a dir, contra els russos i contra els ateus. Al peu del monument hi ha escrit Sacratissimo Cordi Polonia restituta. Polònia restituïda al Sagrat Cor, i amb això està tot dit, i no sé si comprès. Els bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski no són, per tant, únicament una broma de mal gust, un accident: són resultat d’una ànima profunda nacional, de Ràdio Maryja, d’una dreta que ve del barroc i del concili de Trento. Exactament com una certa dreta espanyola, no tan residual. Que té una mostra perfecta al palau arquebisbal de València.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1652 | 09/02/2016   Imprimir

El ministeri

Ja sabran disculpar els lectors pacients si, en les poques setmanes que té encara aquest any 2016, he dedicat directament o indirecta massa espai en aquesta pàgina al tema etern de la nació i d’Espanya. Incitat per l’actualitat informativa, certament, no per cap obsessió o malaltia, com és el cas massa sovint. Sense comptar les clavegueres valencianes, les audiències reials i l’aritmètica parlamentària (que no sé si estarà resolta quan vostès llegiran aquest paper), és el gran tema de fons que corre, en les reunions dels partits polítics, en els càlculs de possibles acords, en les ratlles vermelles, i en les declaracions, papers i discursos de persones de pes en tots els territoris de la monarquia. Parlem-ne, doncs, a risc de no ser escoltat, o d’adormir el lector que amb certesa dirà que tot això ja m’ho ha llegit més d’una vegada; i açò mateix vaig escriure en aquest lloc ja fa més de deu anys, ho he repetit sovint, i qui sap si ho repetiré encara, amb èxit poc perceptible, vista la força tan escassa que tenen algunes veritats. Ja se sap, per exemple, o tothom hauria de saber, que la història d’Espanya, passada i recent, és la història de la construcció d’un Estat-nació, insuficient en termes d’homogeneïtat aconseguida, però prou eficaç com a projecció sobre els pobles o poble que el componen. I que la identificació entre espai de l’Estat i espai de la nació és la causa que ha fet possible la no-definició d’una nació espanyola diferent de l’Estat espanyol. És a dir, si Espanya-nació no és l’actual Espanya-Estat, què és? Quina és –o seria– la “nació espanyola” que no inclou –o no inclouria– les nacions basca, catalana, etc.? El “problema d’Espanya” és saber “què queda d’Espanya” si les  anomenades “nacionalitats”, tot i ser part (encara, o indefinidament) de l’Estat espanyol, no són part de la nació espanyola. Això, que  no ha estat encara definit, provoca incertesa, pànic, i la sensació que els “nacionalismes perifèrics” pretenen destruir, disminuir o arrancar trossos, de la pròpia nació: els problemes de concepte no són nominals, són substancials, i expliquen les actituds ideològiques i polítiques que se’n deriven. És del tot irreal mantenir l’axioma que “Espanya no és una nació”: perquè “Espanya” sí que és una nació, i el problema és definir els seus límits. Qüestió de noms: com fer que “Espanya” accepte que és “una” nació entre les diverses nacions de l’Estat espanyol? Qüestió de projectes profètics: com definir la “multinacionalitat” des d’un hipotètic ministeri amb aquest nom?

Per començar, quines són, o seran, o serien les diferents nacions d’Espanya? I entre aquestes, si existeix (se suposa que sí!)  una “nació espanyola” distingible de l’Estat espanyol, fins on arriba i quins espais ocupa? I quines nacions de l’Estat no són aquesta nació? Gran misteri, preguntes sense resposta. D’altra banda, quan es parla de l’Espanya plural, la qüestió és saber què vol dir exactament “Espanya”, i què vol dir “plural”. Qüestió igualment sense resposta, en especial si es planteja sobre la base dita constitucional. És a dir, sobre la identitat conceptual entre Estat espanyol i nació espanyola, i per tant sobre la supremacia inalterable d’aquesta nació una i verdadera, la seua consubstancialitat amb l’Estat, i la subordinació de les “nacionalitats”, necessàriament concebudes com d’ordre inferior i secundari: la Constitució, fins i tot llegida amb molt bona voluntat, consagra sense tels ni vels l’Espanya singular. I com que això és així, si els “nacionalismes” dits perifèrics (és a dir, els que no comparteixen el nacionalisme central) accepten per al seu país la condició de país sub-ordinat i dependent, serà coherent proposar un model o altre de dependència assumible. Però si reivindiquen la pròpia condició plena de nació, no poden acceptar el “tancament” final d’un model d’Estat (espanyol) incompatible amb aquesta condició. Comprenc, per tant, que, paral·lelament, l’espanyolisme polític (que implica la defensa de la coincidència entre Estat i nació) dibuixe línies roges, comprenc el temor i el recel, comprenc l’hostilitat, la negació del simple diàleg, la resistència a tot canvi substancial. Escric aquestes coses, ben conegudes i que he escrit i he predicat en altres llocs i ocasions, perquè no siga dit que, amb els llamps i trons que cauen, no cal pensar amb coherència en els conceptes i amb una mica de sentit de la història. I perquè, amb tot el respecte pels seguidors del profeta, les matèries de fons i de concepte no les resol un “Ministeri (espanyol, òbviament) de Multinacionalitat”.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1651 | 02/02/2016   Imprimir

Enemics de la pàtria

Sembla que, amb motiu de les tensions per formar Govern després de les eleccions de desembre, els partits espanyols tornen de nou a l’eterna casella zero del joc etern. La dreta, vella o nova (?) branda i agita la unidad nacional, Espanya, Espanya i els perills que l’amenacen, com a arma i argument final i inapel·lable. I el PSOE acudeix veloçment als mateixos conceptes com a escut defensiu, afirmant que, per damunt de tot, la unitat de la pàtria no es toca. És a dir tot això i allò que, pels dos costats, ha sigut sempre igual i continua igual. No és sorprenent ni estrany, perquè la “qüestió catalana”, una altra vegada i potser més que mai, torna a posar en dubte la consistència real de la nació espanyola entesa com a coincident amb l’Estat. I els qui posen en dubte o no admeten aquesta coincidència són per força un perill per a la nació, i per tant enemics de la pàtria. Un problema gravíssim, en efecte, justament perquè la nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats modernes. Tot fa pensar que, de moment, l’única alternativa visible és la comunitat dels creients, és a dir, l’islam rigorós, que és alhora religiós i polític. A hores d’ara pretendre, com hi ha qui pretén amb una certa astúcia o trampa, que conceptes com identitat, patriotisme o nació són conceptes regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història dels darrers dos segles, la realitat del present, i quasi certament del futur. Cal, per tant, reforçar un model de patriotisme o nacionalisme (conceptes que és del tot arbitrari voler contraposar)  ben diferent del que domina a Espanya, és a dir, radicalment democràtic, i component ètic de la ciutadania. Un patriotisme civil, promotor de la responsabilitat moral sobre el propi país i poble, sobre el propi territori i cultura, sobre el propi patrimoni, sobre el benestar comú i la llibertat comuna. I no hem de caure en el parany que, amb tanta mala fe s’escampa contínuament, de negar la vigència d’aquests conceptes simplement perquè en determinades condicions o circumstàncies han estat utilitzats per a fins perversos, ja que qualsevol concepte ha estat utilitzat per a fins perversos, des de la idea de democràcia, fins a la idea de llibertat o la idea mateixa de treball, de societat, i no diguem la idea de socialisme.

I precisament en aquest temps que, sovint i en tants aspectes, pareix que corre cap a un únic magma d’uniformitats indiferenciades, continua sent positiu, i un valor d’aplicació universal, l’esforç preservador de l’especificitat nacional: fer que allò que és distintiu i propi (des de la cultura popular a la literatura més alta, i fins a la natura i els paisatges, i la història, i els menjars, i el patrimoni material) siga conscientment valorat i presentat i projectat de cara a la pròpia societat i a les altres. I no cal tenir por de la diferència i fins i tot de la paraula “personalitat”. Fa algun temps, als diaris, venia un anunci gran amb un palau d’aquells tant fantàstics portuguesos, en un paisatge esplèndid, i posava: “Portugal, personalidad propia”. Efectivament, i això es projecta en termes d’un bé que és assumit, preservat i mantingut com a propi i diferent, i mostrat i aprofitat perquè tothom, de dins i de fora, ho conega i en puga gaudir. El patriotisme ha de ser, també o sobretot –jo cada vegada tinc més tendència a pensar que ha de ser sobretot–, la preservació i projecció d’un patrimoni. Entendre la pàtria com a patrimoni, començant, si voleu, pel patrimoni natural. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus “posseïdors” històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives. Per tant, jo gosaria dir que el més gran enemic de la pàtria és aquell que destrueix la substància material de la pròpia pàtria. Qui destrueix, a més a més, aquella diferència que fa que siga allò que és, i no una cosa informe, indistingible. Qui destrueix la forma dels seus pobles i ciutats, qui destrueix els seus paisatges. Qui desintegra i desfà el seu idioma. Si jo, al País Valencià considere que molts dels polítics que ens governaven fins fa tan poc temps eren de fet “enemics de la pàtria”, no és únicament perquè els resultava indiferent l’existència mateixa del país, de la història, de la llengua. Sinó perquè també els era perfectament indiferent la preservació fins i tot de l’entitat física, cultural i moral del país, el patrimoni comú. El misteri és per què aquests enemics de la pàtria, proclamant un patriotisme exaltat (patriotisme d’Espanya, sobretot, i subsidiàriament patriotisme regional valencià), han guanyat durant prop de vint anys una elecció rere una altra.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS