Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1442 | 31/01/2012   Imprimir

Hongaresos

Fa deu anys, amb motiu de la concessió del Premi Nobel a Imre Kertész, recordant la singularitat dels hongaresos, i una experiència meua inoblidable, jo escrivia, en un altre lloc, ratlles com aquestes: “Venien de l’est remot, es van instal·lar al cor geogràfic d’Europa allà pel segle IX, i si algun poble ha destil·lat les essències de la cultura europea són ells: amb aquella llengua que des de fora és tan estranya, amb els cavallers de la plana infinita, amb la noblesa de l’Imperi, amb la ciutat de Budapest, per on jo passejava amb tristesa fa molts anys, i on encara eren presents, als murs i als cors, els forats de les bales soviètiques del 1956. A l’Acadèmia de Ciències ens servien a taula increïbles senyoretes amb faldeta curtíssima, a la ciutat de Széged el capitost del Partit Comunista ens obsequiava amb setze classes diferents de vi i setze de formatge, tots de la seua regió. Parlàvem del futur de les societats rurals d’Europa, de l’est i de l’oest, i els hongaresos figurava que eren d’aquella banda de la ratlla, però eren d’aquesta i ho sabien. Com els txecs, els eslovens, els estonians o els polonesos.”

Jo passejava, doncs, per Budapest trista i grisa, i no sabia que en alguna habitació modestíssima, en algun casal antic, escrivien els seus llibres Imre Kertész o Péter Esterházy (fill de la gran família, els patrons de Joseph Haydn, i autor d’Harmonia celestial, una autobiografia inventada i real on hi ha tota la història d’Hongria), György Konrad que jo vaig conèixer quan era president del Pen Club i amb el qual vaig mantindre fa pocs anys una llarga conversa pública a la Literaturhaus de Frankfurt, i també Sándor Marái i els altres, els continuadors d’una gran literatura. Una literatura europea, d’un poble europeu cultíssim, civilitzat, i amb una llarga història singular i admirable. I ara els hongaresos, per gran majoria parlamentària i sembla que també popular, han aprovat fa pocs mesos (l’abril passat) una constitució que, per dir-ho amb suavitat, encaixa molt dubtosament amb els estàndards ideològics comuns als estats de la Unió Europea.

Una constitució que comença amb declaracions tan retòriques i tan peculiars com aquestes: “Nosaltres, els membres de la nació hongaresa, al començament del nou mil·lenni, amb un sentit de responsabilitat per cadascun dels hongaresos, fem la proclamació següent: Estem orgullosos que el nostre rei Sant Esteve va construir l’estat hongarés sobre un fonament sòlid i va convertir el nostre país en part de l’Europa Cristiana fa un miler d’anys. Estem orgullosos dels nostres avantpassats que van lluitar per la supervivència, la llibertat i la independència del nostre país. Estem orgullosos dels extraordinaris assoliments intel·lectuals del poble hongarés. Estem orgullosos que el nostre poble ha defensat Europa al llarg dels segles en una sèrie de lluites i ha enriquit els valors comuns d’Europa amb el seu talent i diligència. Reconeixem el paper del cristianisme en la preservació de la nacionalitat. Valorem les diferents tradicions religioses del nostre país.”

I més singularitats, més fonaments de la llei fonamental: “Mantenim que la família i la nació constitueixen el marc principal de la nostra existència, i que els nostres valors fonamentals de cohesió són la fidelitat, la fe i l’amor.” Sensacional. I més encara: “Honorem els èxits de la nostra constitució històrica i honorem la Santa Corona [de Sant Esteve], que encarna la continuïtat constitucional de l’estat hongarés i la unitat de la nació.” I una mica més: “Mantenim que després de dècades del segle XX que han portat a un estat de decadència moral, tenim una profunda necessitat de renovació espiritual i intel·lectual.” Com a llenguatge constitucional, no es pot demanar més. Només hauríem de canviar “Hongria” i “hongaresos” per qualsevol altre nom (com ara França, Catalunya, Holanda o Espanya, per exemple), per copsar l’extravagància del cas. L’any 2002, Imre Kertész va rebre el Premi Nobel “per una escriptura que sosté i reforça la fràgil experiència de l’individu contra la bàrbara arbitrarietat de la història”. Tinc la impressió que, ara mateix, els hongaresos recorden malament la seua.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 581 | 26/01/2012   Imprimir

Ser això, i allò

Al principi del relat autobiogràfic La meua vida, el gran crític Marcel Reich-Ranicki explica que en una reunió se li va acostar un escriptor i li preguntà: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?”. Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera realitat. La resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet”. L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que va quedar molt satisfet amb la resposta. Però el crític, passats els anys, recordava que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet”. Ser coses diferents, complementàries i afegides, és una mica complicat. Fa molts anys, devia ser a la primeria dels setanta, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i un col·lega francés, mentre menjàvem peix fumat i peix cru en un sopar informal, em va preguntar si era espanyol. “No ho tinc molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu país mana Franco”. “Ah”, interpretà el col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig haver d’afegir: “sóc de València”. Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir a Polònia després de la guerra) era, en efecte, un jueu polonés, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, salvat miraculosament de l’extermini, i retornat a Alemanya per pròpia voluntat. Hi tornà perquè, segons afirma ell mateix, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la fantasia de ser jueu –sembla que els meus cognoms no m’ho permeten–, diguera que la meua pàtria és la llengua catalana, i el meu país el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser una cosa i la política, una altra, no sé si la combinació seria massa complicada. “Ser” alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut. A mi, que fa tants anys que cavil·le sobre aquesta matèria volàtil (des d’una mica abans de Nosaltres els valencians, de la publicació del qual enguany farà mig segle), m’hauria resultat més simple ser només una cosa. Més simple sí, però més avorrit.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1441 | 24/01/2012   Imprimir

Un discurs d’Unamuno

Vaig llegir al diari Levante, fa pocs dies, una informació llarga i detallada sobre un fet que desconeixia: el viatge de don Miguel de Unamuno a València per assistir al casament del seu fill amb una senyoreta local molt distingida, i de passada pronunciar una conferència a l’Ateneu Mercantil. Sembla que tenia previst pronunciar aquella conferència a Madrid, perquè ja li havia explicat a don Manuel Azaña que el discurs havia de tractar “sobre la soberanía catalana en lo que hace al uso de la lengua con consideraciones sobre el conflicto de dos culturas”, matèria sobre la qual el catedràtic de Salamanca tenia algunes idees contundents i clares.

Això era el gener del 1919, any en què velles nacions europees eren reconegudes com a nous estats, i en què el “principi de les nacionalitats” deixava de ser només un principi per convertir-se en un dret efectiu. Unamuno li explicava a Azaña el seu temor que “Cataluña ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España y constituirse en estado absolutamente independiente”, i afegia “la federación no es más que una hoja de parra”. De la llengua a la independència, doncs, el camí podia ser molt curt. Amb aquests judicis, i amb els prejudicis habituals de qualsevol intel·lectual espanyol de fa cent anys (i d’ara), conservador o liberal, la nit del 4 de gener del 1919 don Miguel pronuncià el seu discurs a l’Ateneu Mercantil de València: contra l’independentisme català i contra la “imposició a Catalunya de l’ensenyament íntegre en aquesta llengua”. La multitud que omplia l’auditori va coronar les seues paraules amb una ovació “estruendosa y memorable que se prolongó durante varios minutos”, segons el relat del diari El Mercantil Valenciano.

Unamuno, com Blasco Ibáñez, com els republicans valencians i espanyols, com els professors i els periodistes, els socialistes o els sindicalistes, identificava el progrés amb la llengua castellana, i democratitzar volia dir castellanitzar: un ciutadà lliure i progressista, com a França, era aquell que parlava, llegia i escrivia la llengua de l’estat, única considerada culta i nacional. De manera que, enmig de “salvas cerradas de aplausos” el catedràtic de Salamanca cità les paraules d’“un cura vascongado que desde el púlpito decía: ‘No enseñéis el castellano a vuestros hijos, porque esa lengua es el vehículo del liberalismo’”.

No recordà de quantes altres coses havia sigut i era (i seria) vehicle el castellà: vehicle del carlisme, del catolicisme integrista, de les proclames militars, dels colps d’estat, de l’absolutisme més reaccionari o de la Inquisició. Només les paraules estúpides d’un ignorant “cura vascongado”. I el públic, a València, aplaudia repetidament amb entusiasme. Afegiré unes poques frases més: “Cataluña se unió a España, perdiendo su personalidad, a cambio de un plato de lentejas: los aranceles. Pero hoy quieren recabar aquella independencia aunque sea perdiendo las lentejas [...] Cataluña y Castilla son un matrimonio que no congenia, y la salvación, triste es decirlo, no es otra que la separación del alma castellana y catalana, aunque el cuerpo siga siendo uno mismo...

El sentit de la història de don Miguel és fantàstic: resulta que Catalunya (materialista i poc espiritual, no com Castella), es va “unir a Espanya” (abans d’això devia estar separada...) pel mercantil plat de llentilles. No veig, però, com imaginava don Miguel la salvació necessària a través de la separació d’aquell mal matrimoni. Sembla, llegint la crònica del diari, que va dir moltes bestieses més (com aquesta: “He venido a exponer hechos, a explicar lo que ocurre...; esto es, que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil, aunque no se vaya en ella a tiros por la calle”), totes molt aplaudides. Per acabar, aquesta perla: “Y en cuanto a vuestra lengua comparad el lemosín conceptuoso y retorcido de Ausias March y el castellano de las novelas de Blasco Ibáñez y de Wenceslao Querol, que escribió sus ‘Rimas’ en un castellano más dulce que el sabroso jugo de vuestras naranjas”. Per tant, va concloure, de cap manera heu d’educar els vostres fills en valencià, cosa funesta per a l’exportació de taronges sucoses, però podeu reservar una llengua tan dolça per als racons amagats de la vida familiar. Un gran filòsof, don Miguel de Unamuno, un espanyol liberal.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 580 | 19/01/2012   Imprimir

L'alcalde de Ravenna

Això era que a la ciutat de Ravenna, lloc on m’agradaria viure en la serenitat dels seus carrers i places, a la basílica de San Francesco, al costat del sepulcre de Dante i davant d’un centenar i mig de persones, vaig explicar l’itinerari de la Divina Comèdia en llengua catalana, començant amb la traducció d’Andreu Febrer, el primer terç del segle XV, i acabant amb la versió moderna meua. Els assistents es van sorprendre una mica que, en una literatura tan poc coneguda internacionalment com la nostra, les traduccions del gran llibre de Dante tingueren una història tan antiga i tan rica. En fi, que vam parlar, vam recitar el cant XVIII del Paradís, un rapsode professional en italià, jo en català, després el prior dels franciscans em va fer lliurament del Lauro Dantesco, en memòria de la visita, i pareix que la clientela se’n va anar a dormir discretament satisfeta. Abans de començar, però, vaig acostar-me a saludar el senyor batle de la ciutat, assegut a la primera fila, i li vaig fer una petita broma. “Senyor sindaco”, que li vaig dir, “se suposa que la funció del seu càrrec consisteix a intentar millorar la ciutat, no és cert?”. “És clar”, em digué l’alcalde, “això mirem de fer”. “I com es fa”, li vaig dir jo, “per millorar una ciutat que és ja perfecta?”. Em fa l’efecte que una cosa així no li l’havia dita mai ningú. I em va respondre: “Mire, quan una paret està mol bruta, les taques no s’hi veuen; però quan està neta, una sola taca és una ofensa per als ulls. Aquest és el meu problema”. A Ravenna, ciutat burgesa, visiblement rica i pròspera, les majories d’esquerra són espectaculars, i el berlusconisme, gairebé insignificant. L’alcalde, doncs, està atent a les taques que puguen embrutar la perfecció dels murs físics, polítics o ètics de la seua ciutat. Sap que, si la brutícia omplira les parets, els despatxos oficials i les institucions, les taques no s’hi veurien i ell no s’hauria de preocupar de la netedat pública i cívica. Com en tantes ciutats d’aquest país nostre, on la brutícia cívica i moral és tan espessa i extensa, que els alcaldes i alcaldesses ja ni tan sols la veuen, ni la miren. I si l’alcalde de Ravenna vinguera a València a explicar com governa, segurament ni tan sols l’entendrien.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1440 | 17/01/2012   Imprimir

El segle de les nacions, 2

Primera part d'aquest article

D’“ideologies nacionals” no en faltaven, ja abans d’aquell moment de brevíssim i cansat optimisme del 1920 i pocs anys més. Eren, això sí, teories en general nascudes prèviament per explicar o justificar un problema nacional amb què topava o s’enfrontava l’autor de cada elaboració teòrica: es tractava, doncs, posem per cas, de la justificació britànica del poder imperial civilitzador, de fonamentar la unitat d’Alemanya, de promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística de França, d’exaltar el Risorgimento italià, d’explicar la posició dels socialistes vienesos o dels demòcrates txecs en la política austríaca, o de la situació dels jueus integrats o perseguits. És inevitable: qui fa teoria des d’una situació en què ell mateix es troba implicat, rarament ho farà sense voler-la aplicar en primer lloc al cas que el preocupa.

De vegades, però, la implicació és el primer obstacle per a una mínima objectivitat distanciada en l’observació dels fets a explicar, i llavors la teoria se’n ressent en tant que explicació, i té més valor de símptoma que d’instrument o de resultat d’una anàlisi. És cosa perfectament documentada, per exemple, la llarga sèrie de pràctiques repressives, punitives i humiliants amb què tots els governs de França des del temps de la Revolució (i des d’abans, quan podien) havien intentat “anéantir les patois”, en paraules cèlebres de l’abbé Grégoire. Però això –la imposició, la coerció de vegades brutal– va en contra de la idea d’harmònica, espontània i voluntària unitat; i per això Ernest Renan arriba a escriure amb perfecta innocència: “França pot estar orgullosa de no haver intentat mai obtenir la unitat de la llengua amb mesures coercitives”. Impressionant. Simplement, davant de la simplicitat de la fe o de la ideologia, sovint compta molt poc la complexitat dels fets. Fins i tot quan la ideologia és presentada com a ciència, tal com va fer Otto Bauer, el gran teòric socialdemòcrata de la qüestió nacional centreuropea, amb candidesa impecable: “La ciència ha abandonat, fins ara, el concepte de nació de manera gairebé exclusiva en mans dels lírics, dels fulletonistes, dels oradors de l’assemblea popular, del parlament, de la taula de la cerveseria. En una època de grans lluites nacionals, amb prou feines tenim ara els primers enunciats per a una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I, amb tot, necessitem aquesta teoria. Sobre tots nosaltres actua, però, la ideologia nacional, el romanticisme nacional.” Paraules clarividents i profètiques, que conserven tot el seu valor si les llegim un segle més tard.

I aquesta és la condició del món. Un món compost de nacions, “unides” o separades. El planeta terra és una ONU, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa, podem fer una segona reflexió: En els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen sovint el marc on encaixa l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes.

Per tant, pretendre que conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i aberracions que, com tot concepte “sociològic”, han pogut produir en la història recent), són regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història immediata, del present, i quasi certament del futur previsible. Cal reforçar, doncs, com a ideologia i com a projecte, un model de patriotisme-nacionalisme radicalment democràtic, garantia d’heterogeneïtats internes i component ètic de la ciutadania. Un patriotisme civil, moral, i promotor de la responsabilitat sobre el propi país i poble, territori i cultura, patrimoni, benestar comú i llibertat. Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, són termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural. No es guanya res, ans al contrari, deixar l’explotació d’aquests conceptes en mans d’ideologies reaccionàries, extremistes, intolerants o xovinistes, i renunciant al seu aprofitament com a factors positius, de cohesió i de solidaritat civil. No és una opinió, és un programa.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/01/2012   Imprimir

Ètica, política, nació

L’any 1912, ara fa, doncs, exactament un segle, Max Weber va redactar dos textos fonamentals sobre el tema de l’estat i la nació: Relacions de comunitats ètniques i Comunitats polítiques, textos que deu anys més tard apareixerien com a capítols en l’edició pòstuma de Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i societat), del 1922. Weber, com a bon sociòleg, observador metòdic i racionalista sistemàtic, tenia molt clar que les creences i la construcció de la realitat social anaven íntimament unides, i que en parlar de l’existència dels pobles o nacions, la consciència o creença que ells mateixos en tenen és tan important, o més, com els fets efectivament o suposadament objectius que la fonamenten. Que les nacions o pobles són una construcció històrica i social, i que tota pàtria és una idea compartida, una imatge, una projecció, un relat o una creença, és una cosa que no ens ha de descobrir ningú, a hores d’ara: fa un segle, o més, que la sabem. Cosa que no afecta per res l’existència de les pàtries, pobles o nacions, justament perquè no són realitats naturals sinó socials, o culturals, o polítiques, o tot alhora. Jo mateix, si em disculpen la immodèstia, vaig defensar a bastament idees com aquestes, fa més d’un quart de segle, en un llibre (potser massa breu) que duia com a títol irònic i buscat Crítica de la nació pura. Perquè la “nació pura” no existeix.

Els pobles, les nacions, afirmava Max Weber fa cent anys, poden distingir-se o definir-se de moltes i variables maneres, però són “nacions” en tant que posseeixen o aspiren a posseir, com a tals, un espai polític propi. El concepte de nació pot ser perfectament ambigu, però el d’estat, per al pensament sociològic i polític, no ho era gens: era allò que era, l’àmbit privilegiat del poder. Weber, en tot cas, no pot ser més explícit, en aquesta matèria: “En la mesura que trobem rere la significació palesament ambigua del mot [nació, nacionalitat] un fet col·lectiu, aquest fet rau de manera òbvia en l’esfera política. Un concepte com el de nació només el podríem definir així, si fa no fa: és una comunitat de sentiment, l’expressió més adequada per a la qual fóra un estat propi, i que, per tant, mostra normalment la tendència a crear-se’n un.” I no seria molt agosarat, crec, anotar que aquesta “comunitat de sentiment” o es manifesta en l’ordre polític o difícilment es consolidarà com a tal comunitat. Cosa que saben perfectament tots els ideòlegs, dirigents o simples participants actius de qualsevol “nacionalisme”.

La resta, és a dir les bases històriques, culturals, ètniques, místiques o simbòliques de la “comunitat nacional”, pertanyen a l’ordre d’uns “components causals” que oscil·len entre la realitat dels fets comprovables, l’inesgotable camp de la metàfora o la variable correlació entre els accidents i la substància, entre l’economia i l’“esperit nacional”, entre la geografia i els herois amb nom de carrer i monument a les places, entre els himnes i les commemoracions, entre les llengües i les banderes, i fins i tot, quan és el cas, entre la religió i els greuges històrics recordats. Tot val per a “construir” o consolidar, o promoure o defensar, una nació: qualsevol cosa val (idioma, història, pressió tributària, emprenyament, victimisme, triomfalisme, cultura popular, literatura…) quan es converteix en matèria política, en el sentit més extens de la paraula política o, si pot ser, en el seu sentit més estricte, que és l’ocupació i ús del poder en un àmbit autònom.

Una altra cosa és si aquest àmbit autònom de la “nació-amb-poder” ha de ser necessàriament un estat entès com radicalment independent i perfectament sobirà, o si alguna forma d’estat i alguna forma de no-dependència poden ser suficients i satisfactòries per a les “necessitats” de la nació. Però el principi sembla invariable: és una qüestió de dret, i és una qüestió de “punt de gravetat” intern i no extern, en expressió de Rovira i Virgili. El qual, per cert, cita com a font d’autoritat unes paraules de Valentí Almirall, exactes i lapidàries: “Si ens aturem en un punt que no arriba a la separació, no és perquè no hi tinguem dret, sinó perquè no creiem que sigui convenient fer-lo servir.” El dret hi és, doncs, tant si el fem servir com si no: un dret polític, el dret a un estat. I això és justament el que no serà reconegut mai –ni fa cent anys, ni ara mateix– per la nació que ocupa el poder dominant en l’estat inclusiu, i que s’ha definit ella mateixa com a nació delimitada per aquest estat i coincident amb aquest estat. En definitiva, la lliure federació de nacions iguals per constituir un estat plurinacional comú (com Rovira i Virgili, en els moments més optimistes, hauria volgut a la “Federació Hispànica” o Ibèrica) és un bell ideal que, justament, mai ni enlloc no ha passat de bell ideal, i difícilment el veurem en la bellesa dels fets.

Més bellesa encara hi ha, i aquesta sí que és possible, en la submissió del nacionalisme a l’ètica i a la humanitat; per exemple en el pensament de Tomas Masaryk, pare de la pàtria txeca, i amb idees i paraules tan essencials i simples com aquestes: que el conjunt de les nacions del món forma la humanitat; que cada persona hauria d’assolir l’ideal ètic de ser veritablement un home; que la nació és una qüestió de consciència i que, tal com diu un altre ideòleg txec, Havlícek, “abans que res, un ha de ser diligent, culte i honrat, i només després pot començar a pensar a ser un patriota”; que partint del nacionalisme com a ètica acabem demanant el reconeixement jurídic d’una nació. Ja ho va escriure Masaryk mateix el 1905, també amb paraules molt simples: “El sentiment i el pensament nacionalista evolucionen. El nacionalisme no és ni de bon tros un concepte superat; al contrari, la seua evolució està començant.” Ara, més d’un segle després, l’evolució continua, en efecte, i no sabem gaire bé cap a on. En tot cas, el coneixement de la història, la lectura reposada, i la reflexió, són segurament, la millor defensa contra tant d’estrèpit i tanta polseguera, tanta ignorància i tanta mala fe que ens rodegen cada dia als qui a pesar de tot, i molt més per ètica que per mística, hem assumit la delicada tasca de promoure per al nostre país la mesura justa de “nacionalisme” que uns altres li neguen en injustíssima mesura. O així ho veiem alguns, mentre procurem ser diligents, cultes i honrats, i només després patriotes.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 579 | 12/01/2012   Imprimir

Europeu

Em preguntava, fa poques setmanes, el director d’un diari de Barcelona, en una entrevista llarga: “Es considera europeista?”. Em considere europeu amb totes les conseqüències, que li vaig respondre. I que, a pesar de tantes tremolors i tant de pessimisme, no tinc ni pors ni dubtes per aquesta Unió Europea que tant ens fa patir a hores d’ara: no em fa por, com a europeu amb perspectiva històrica, una crisi que és sobretot financera, monetària, o del poc encert dels polítics de torn, que no són grans polítics. Perquè la idea d’Europa, de la Unió Europea, és més profunda i més sòlida que una crisi de deutes, d’interessos i de bancs. I vaig afegir que, si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final serà ben saludable. Recordant, per posar un exemple emblemàtic, que el Regne d’Espanya, els darrers sis anys, ha malgastat més de 25.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima, luxosa i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides (en una de les quals, que travessa la Manxa, fa poc temps vaig comptar un sol vehicle en trenta-set quilòmetres: un sol cotxe, només un), palaus de congressos, i tots els luxes que vostés poden afegir. A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners que demanàvem. I ara els deutors, els balafiadors dels diners emprats, no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya –els que manaven fins fa poc, i els que manen ara– la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui van emprar diners i els malgastaren, serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”. Som europeus, sí, però europeus irresponsables: catòlics pecadors, que voldrien ser absolts sense fer penitència.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1439 | 10/01/2012   Imprimir

El segle de les nacions, 1

Fa cent anys, a primeries de la segona dècada del segle XX, en plena efervescència de moviments nacionals de tot tipus (radicals o moderats, positius o negatius, xovinistes o simplement responsables, defensius o agressius..., que trobarien una explosió brutal en la I Guerra Mundial, i una mala solució després), ningú no podia preveure quina forma tindria el nostre món, ni la nostra Europa, quan haguessen passat uns altres cent anys. Certament que tampoc nosaltres, per molta perspicàcia metòdica que hi posem, tampoc no sabem com estarà organitzat aquest món quan haurà passat un altre segle: no sabem, per exemple, per on passaran les fronteres d’això que ara anomenem nacions, ni què voldran dir aquestes fronteres. La història no s’ha acabat, ni de bon tros, i segons cap a on voldrà dirigir-se (cap a on la dirigiran les societats humanes, els pobles i els seus dirigents) consolidarà uns pocs grans estats, o moltíssims de petits, o les dues coses alhora; i no es previsible tampoc quin serà el sentit i el poder d’aquests estats, units o desunits. Sí que crec, tanmateix, que gairebé tots ells, o allò que en quede, continuaran dient-se nacions. I continuaran sent viscuts com a pàtria dels seus ciutadans. Qualsevol que siga el sentit i contingut real d’aquestes paraules, que no sempre serà el mateix.

Fa un segle i mig, o només un segle, els intel·lectuals o polítics que a Europa elaboraven teories sobre nacionalismes i nacions, ni en la fantasia més desbordada podien imaginar que aquella condició de nació que ells promovien o simplement observaven en el context dels pobles “civilitzats”, havia d’escampar-se fins a ser condició universal i com qui diu necessària per a tota la humanitat: que els africans, posem per cas, pogueren organitzar-se en quaranta o cinquanta nacions (qualsevol cosa que això signifique), era una cosa del tot impensable. La matèria ve de lluny, per tant, i les teories i les imprevisions també. No està clar si la nacionalitat és un producte de la intensa i exaltada educació nacional que propugnava Rousseau, o si està implícita ja en l’“home natural” de Herder –home feliç, sense estat–; o si una visió i l’altra són variants d’una mateixa fantasia optimista i més o menys il·lustrada, més o menys racionalista i més o menys romàntica. Sí que és bastant clar, però, que tant Rousseau com Herder mal podien preveure que pocs anys més tard dels seus escrits hi hauria l’immens trasbals de les guerres napoleòniques amb totes les seues conseqüències precisament nacionals; i que el segle següent a la il·lustració i la revolució seria, per la major part del territori europeu, el de la divisió en grans espais imperials consagrats en el Congrés de Viena, no en múltiples repúbliques lliures, tal com el liberalisme ideològic hauria hagut de produir.

Curiosament, per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX, els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes) semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini: la llibertat –la “dels pobles”, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. Cal recordar que qui va fer força per posar en pràctica un principi tan “liberal” com el de les nacionalitats, no va ser un home d’estat europeu sinó nord-americà; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja havien rebentat per totes les costures com a resultat de la Gran Guerra i de les tensions acumulades. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena als tractats de Versalles–, havien canviat moltes coses, i la perspectiva dominant ja no era la del canceller austríac Metternich, sinó la del president nord-americà Wilson. S’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans, sinó els pobles. I subjectes de drets polítics, en primer lloc. Ara bé, acceptat el principi, el problema pràctic i teòric era saber què és un poble, què fa que siga una nació o part d’un nació, què el defineix com a tal, fins on arriba i com es delimita. Coses que, quan estan clares, semblen claríssimes. I quan no estan clares semblen inextricables.

Aquest article continua aquí

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1438 | 03/01/2012   Imprimir

El diputat Baldoví

Que un diputat valencià comence el seu primer discurs al Congrés espanyol dient simplement “Bon dia, senyores i senyors”, i algunes paraules més en la llengua del seu país, és, sense cap mena de dubte, un petit fet històric. Una d’aquelles coses que no havien passat mai, que signifiquen alguna cosa, i que potser anuncien alguna cosa més. I si el diputat subratlla el sentit de les seues primeres paraules dient: “Deliberadamente he querido comenzar mi discurso con unas palabras en valenciano porque en valenciano pienso, escribo, siento, vivo: son las palabras que me enseñó mi madre y que yo nunca he utilizado contra nada ni contra nadie y he querido hacerlas presentes porque ésta podría ser la legislatura del respeto y la pluralidad hacia nosotros, los otros, los que no hablamos castellano de forma cotidiana”.

Bé, doncs, una paraules tan simples, unes frases tan clares, tan assenyades i tan contundents, ningú, que jo sàpiga o recorde, les havia pronunciades mai al Congrés dels Diputats. Era com dir d’entrada, i abans de cap altra cosa: miren vostès, senyors col·legues, que quede clar des del primer moment qui sóc i per què he vingut ací, quin és el meu país i quina és la seua llengua, un punt d’afirmació a partir del qual parlarem d’altres coses.

Els col·legues del diputat Baldoví es degueren quedar un instant perplexos davant d’aquell començament insòlit: perplexitat fugissera, epidèrmica, abans de la indiferència habitual, ja que cada grup aplaudeix només els seus, i Baldoví no tenia aplaudidors rituals. Més perplexos encara es degueren quedar quan el representant de Compromís (quin compromís és aquest?, podien haver pensat) no va entonar ni cants a les glòries valencianes ni al futur lluminós que ens espera (ja que som líders de tot, exemple universal, meravella feliç, Levante satisfet, destinataris de l’AVE de Madrid, predilectes de Rodríguez Zapatero segons els uns, de don Mariano Rajoy segons els altres, seu de grans navegacions i de curses glorioses de cotxes, etcètera), sinó que es limità a una enumeració breu i sintètica –els minuts assignats eren pocs– de com estan i van les coses al seu petit país: “Compromís ya anunció la semana pasada cual iba a ser el sentido de nuestro voto, porque nosostros ya conocemos cómo gobierna el PP, ya que hace dieciséis años que gobiernan ustedes en el País Valenciano y ya sabemos el resultado: un endeudamiento insoportable que acabarán pagando nuestros biznietos y otros temas escabrosos como los escándalos y la corrupción que nos sonroja a los valen­cianos y valencianas. Ustedes son los responsables directos de cargarse el sistema financiero valenciano hundiendo la CAM y el Banco de Valencia y entregando Bancaixa a Caja Madrid...”.

Això, i més coses que va dir, i més que podia haver dit. És a dir, les coses que mai cap diputat valencià no havia gosat dir a les Corts espanyoles. Cap del PP, òbviament. Cap del PSOE, perquè a Madrid no parlen mai en tant que valencians. I tenia raó el diputat Baldoví quan afirmava: “No todos los políticos valencianos son iguales y queremos limpiar el nombre de nuestro pequeño país”. Quin valencià, al Congrés de Madrid, havia parlat mai del nostre “petit país”? Jo em vaig quedar amb moltes ganes de poder-ho fer, quan en les eleccions de l’any 2000 (era el 2000, si no vaig errat de comptes) em demanaren de posar la meua cara com a candidat de la coalició “Bloc-Els Verds-Valencians pel Canvi”, i vaig acceptar sense reserves. No pogué ser, no vaig poder ser el primer “diputat Baldoví”, i no vaig poder dir “Senyores i senyors, etc.” en el meu primer discurs.

Hem esperat llargament, doncs, i ara, per primera vegada, em trobe representat per algú en aquell hemicicle amb lleons a la porta, i seu, segons diuen, de la sobirania popular. Vist el curs i el final d’aquella llarga sessió d’investidura, és ben curiós i simptomàtic que el candidat únic a president del govern, el tranquil i prudent don Mariano Rajoy, només perdera els nervis davant del diputat Baldoví. “Pensava que Rajoy em deixaria de costat”, comentà després el diputat nostre, “però quan vaig veure que em dedicava tant de temps, i en aquell to [el to que no gastà ni tan sols amb Amaiur!], vaig comprendre que li havia fet mal... Em va semblar que la seua reacció eixia més del fetge que no del cap, i això és perquè vam tocar os amb el discurs”. Amb el discurs que no va fer ningú, excepte el diputat Baldoví. El meu –per fi– representant a Madrid.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS