Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 24 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 657 | 30/01/2014   Imprimir

Pensar amb els pulmons

Sembla que els grecs no sabien del cert quina era la seu del pensament, o no ho expliquen: nosaltres, ja fa molts segles que sabem que pensar és un atribut de l’ànima, i que l’ànima espiritual, entitat generalment gasosa i autònoma, resideix al cervell o pels voltants, o potser, com deia Descartes, dins de la glàndula pineal. Som gent de cervell, i pensem en sec i amb tantes circumvol·lucions i amagatalls com el cervell mateix. Els grecs eren gent d’entranyes, de vísceres diverses, de fetge i de pulmons, òrgans que el nostre pensament oficial oblidà ja fa temps, però el popular no: molta gent continua tenint mala entranya, bon cor o pedres al fetge, per exemple. Però no pensem amb els pulmons, com els grecs, i això es nota. Perquè segons Richard Broxton Onians, en l’esplèndid The Origins of European Thought, els grecs, efectivament, pensaven amb els pulmons. En els textos homèrics i en molts altres, el mot phrénes, designa una mena d’“entranyes” o “vísceres” on resideix, tant la voluntat com el pensament mateix; i thúmos pot ser ànim, coratge, o simplement alé. Broxton Onians ho explica: phrénes són els pulmons, i thúmos és efectivament l’alé: com un vapor humit que constitueix la vida mateixa de l’individu, la seua capacitat d’actuar, de sentir i de voler. “Si la meua interpretació és correcta”, escriu Onians, “és amb el seu thúmos i amb els seus phrénes, és a dir amb el buf o alé de l’ànima i amb els pulmons, com un home pensa, i també com sent”. El pensament-alé naix als pulmons, ix dels pulmons, com un vapor, i aquest vapor pensat, o pensament humit, es pot confondre en part amb les paraules, és part del llenguatge humà. Ja sé que Aristòtil no explicava exactament això, i potser és per aquest motiu que li he tingut sempre tan escassa simpatia: justament perquè no era humit, era absolutament sec. Com ha estat tot el pensament dit occidental, des d’Aristòtil mateix, des de Tomàs d’Aquino, passant pels jesuïtes, fins a les lleis de la física i a la substitució final dels pulmons pels ordinadors. Qui sap si no ens vindria bé tornar a pensar amb els pulmons, vist el funcionament de tants cervells aspres i eixuts: tornar a pensar amb una mica d’humitat, que és tant com dir una mica més d’humanitat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1546 | 28/01/2014   Imprimir

Llegir Heròdot, 1

Llegir Heròdot no és, de cap manera, repassar fantasies ingènues d’un viatger grec de fa prop de vint-i-cinc segles: és tornar als fonaments primers de nosaltres mateixos, els europeus, en tant que gent que hem heretat i hem desenrotllat una certa manera de veure el món i d’entendre la vida en societat. Llegir Heròdot (per exemple, en la traducció del meu amic i antic deixeble Rubén Montañés) és tornar a conviure amb els primers que observaren el món amb ulls  curiosos, crítics i reflexius, i els primers que entengueren, també, que la llibertat és mare de moltes bondats. El fundador de la història com a disciplina i com a actitud davant dels fets del passat, era un bon home que menjava pa amb formatge i olives, i que es passà la vida voltant per camins i ciutats preguntant i informant-se, prenent notes no sabem ben bé com, o retenint-ho tot en la memòria, i en acabant va escriure una obra prodigiosa, com mai no se n’havia escrita cap, sobre les guerres que els perses van fer contra els grecs, inclòs el detall, ara de moda al cinema, dels tres-cents espartans de les Termòpiles.

Però Heròdot no es dedicà únicament a recollir informacions infinites, a contar-nos històries vingudes d’extrem a extrem del món que ell coneixia: es dedicà també a pensar, a buscar explicacions, a comparar, i a traure algunes conclusions molt importants. Per exemple aquesta: “Els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes: si els atenesos, quan vivien sota la tirania, mai no van superar en afers de guerra aquells que els envoltaven, en quedar lliures de tirania esdevingueren, de molt, els primers. Tal cosa palesa que, oprimits, actuaven amb deliberada inoperància, com l’esclau que feineja per a un amo; mentre que, un  cop alliberats, cadascun es va afanyar a treballar per ell mateix”. Isagoria, ens recorda el traductor, vol dir “igualtat d’expressió pública”, i Heròdot la considera fonament fins i tot del poder militar. Una petita idea, potser, però amb resultats revolucionaris ja pels segles dels segles, fins als segles nostres. I ens ho explica Heròdot, per primera vegada en la història. Ens ho  pot explicar –això i una infinitat de fets i de reflexions– perquè, a més de ser intel·ligent, curiós i bon escriptors, Heròdot era grec.

El fet, potser miraculós i en qualsevol cas del tot extraordinari, és que en algun moment, en un lloc del Mediterrani oriental, un petit poble insignificant (què eren aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d’Egipte?, devia pensar Heròdot, tal com pensem ara nosaltres), va decidir dotar-se d’assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Una novetat ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si al costat del principi de ciutadania no hi ha també un sentiment de philía, d’amistat, que és un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que, a Atenes i a les altres ciutats gregues, uns eren més “iguals” que uns altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l’assemblea, ni votaven, ni eren part de l’estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que compta per damunt de tot: era el nostre futur. Cosa que Heròdot no podia saber, i que nosaltres no podem oblidar. La ciutat, o la comunitat, o la pólis com a espai de la ciutadania, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara.

Per als grecs de la pólis, l’essencial de la vida d’un ciutadà lliure no era el treball ni els diners, ni els bancs ni l’empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l’interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, i de la persona, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l’otium que el negotium. Però els romans van fer molts més negocis que els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric, com un ric de Babilònia. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que atenesos, o almenys ho volem ser. No sé què hauria dit Heròdot dels romans ja rics i poderosos d’alguns segles més tard, si els hagués visitat. No sé què diria de nosaltres.

Continua...

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 656 | 23/01/2014   Imprimir

Provincians del temps

Ryszard Kapuscinski, com el seu remot precursor Heròdot, era un home que eixia de casa, que corria pel món preguntant i mirant, era el contrari de tants escriptorets, politiquets i intel·lectualets de tants països (i del nostre molt especialment), que no veuen ni entenen ni saben més enllà d’una curta frontera. D’una curta frontera en l’espai, o en el temps. L’escriptor viatger polonés, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal (“La Comunitat és el model i l’enveja del món”, deia el petit president Camps; “Rajoy ha fet un viatge triomfal a Washington”, diu la premsa espanyola, mentre els diaris americans ni l’anomenen). Jo, aquesta actitud, potser la definiria també d’una altra manera més contundent, però tant se val. I a continuació escriu Kapuscinski: “Però T. S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat en la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans’.” Açò pensava Eliot en 1944, i d’això han passat ja setanta anys, i és molt pitjor. Si volen un cas emblemàtic, i exasperant, pensen en els polítics valencians, tots els dels “populars”, la major part dels “socialistes”: no són només íntimament provincians de l’espai, encara ho són més del temps. No els interessa la història, no els importa: no volen recordar ni saber, no volen entendre el passat (els darrers 300 anys, per exemple, o els darrers 30), i no poden entendre el present.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1545 | 21/01/2014   Imprimir

La màfia, l’hereu i Mas (o més)

L’escriptor Felix de Azúa afirma, en una entrevista, que viu a Madrid, no a Barcelona “para que la educación de su hija no se contamine con la controversia catalano-española”. I assegura, de passada, que Artur Mas forma part d’una màfia (literal: una màfia) “que son sirvientes de las cien familias que han tenido en sus manos a Cataluña desde el barroco... Y Mas es uno de sus empleados, se le ve, además. Es un empleado de funeraria fina”. El senyor de Azúa i Comella, catedràtic d’estètica, se n’ha anat, doncs, a Madrid, que “es ahora infinitamente más europea que Barcelona”. I tot perquè Catalunya “se ha hundido. Ahora es una provincia maleducada. Con la propuesta que están haciendo... están intentando hacer exactamente la España de Franco, rehacerla allí exactament igual, con listas negras, con represiones lingüísticas...”. De Azúa Comella, doncs, fa molt santament de fugir de la seua ciutat, i de refugiar-se en la capital de la llibertat, la civilitat i el progrés ètic.

Pels mateixos dies, el sociòleg insigne Enrique Gil Calvo, en un article amb el títol “El misterioso caso catalán”, assegura que no entén com ha estat possible “la súbita conversión de los catalanes al nacionalismo étnico, victimista y antiespañol”, i que “el pueblo más culto, moderno e ilustrado de la península Ibérica [vaja, no són tan mal educats com  diu Azúa] haya caído en semejante regresión irracional”. Una explicació podria ser que aquesta “ensoñación ilusoria” siga producte de “la eficaz propaganda de unas élites políticas que explotan la credulidad del pueblo catalán para desviar la atención de su propia ejecutoria neoliberal”, però llavors, si el poble català era el més educat i amb més “desarrollo cívico”, com és possible que haja caigut “víctima de tanta manipulación?”. Aquest és el misteri, i la resposta és que s’ha deixat manipular (pels neoliberals?, pels servidors de les cent famílies?) per la mateixa raó que els alemanys, tan cultes i educats, van caure en el nacionalisme völkisch, és a dir, ètnic o etnicista. L’explicació, doncs, de l’“enigma catalán es la misma que la del misterioso caso alemán”, és a dir, el model de família troncal, amb la figura de l’hereu “con exclusión del igualitarismo fraterno”. Fet que produeix una “antropología política basada en el diferencialismo particularista y el autoritarismo jerárquico, típicos del nacionalismo völkisch. D’ací es pot derivar qualsevol cosa, i la sospita horrenda penetra subtilment en el lector...

En tot cas, això explica tant “la insolidaridad de la Alemania de Merkel” (però qui ha pagat més que els alemanys?) com la resistència dels catalans “a compartir la caja común española del ‘café para todos’”. Misteri resolt. Resolt sobretot perquè també explica que “a la hora de plantear su demanda de secesión, las élites catalanas [ja se sap que tot és cosa de les elits...] la formulen como un divorcio unilateral y contencioso en lugar de inspirarse en el divorcio de mutuo acuerdo”. Per això, òbviament, no han volgut pactar el referèndum amb el govern central, com han fet els escocesos, “y han preferido imponerlo unilateralmente por anticipado, sin consultarlo con la otra parte afectada”. L’altra part afectada, com sap tothom, s’ha mostrat repetidament disposada al divorci amigable, però els catalans, per culpa de la família troncal, prefereixen imposar-lo sense buscar cap acord. Un altre misteri resolt. D’ací deu vindre, també, una altra explicació genial d’aquesta cosa tan peculiar i estranya que afecta els catalans.

Segons afirma l’escriptor i periodista Vicente Verdú: “Los españoles, en general, somos los del complejo de inferioridad [n’està segur, el senyor Verdú?: no ha llegit els clàssics de la matèria, vells i nous?],  y nuestra estima sin brillo da para bastante poco. En cambio los catalanes [aquest “en cambio” implica que no són espanyols!] dentro y fuera de aquí, son más”. Així, uns anys de superioritat en tants esports, i sobretot de domini del Barça, han produït efectes fulminants: “Este momento viene a ser idóneo para enaltecer la cultura del más. Y por si fuera poco, el ‘president’ se llama Más y un distinguido escudero se apellida Más. ¿Qué más se puede invocar?”. Després d’aquest argument fulminant –que omple un article sencer i gens irònic– d’un dels grans noms de la cultura espanyola (Vicent Verdú i Macià, nascut a Elx, on no es confonen “más” i “més”!), un servidor es queda sense resposta. I sense ganes de continuar amb uns altres cervells insignes i febrils, com el del filòsof Savater. Potser un altre dia.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/01/2014   Imprimir

El bateig de la mòrula

Sembla que, en aquest camp dels debats sobre l'avortament (tan fatigosos, tan repetits), la confusió de conceptes i de termes es manté tan obtusament com sempre, convertida en un dogma sagrat, i projectada a l'esfera del dret amb el concepte incert i vagarós de nasciturus, que vol dir simplement "el que ha de nàixer". Hi ha la teoria, segons la qual –almenys en la interpretació canònica, que és la de l'actual ministre de Justícia del Regne d'Espanya, la del seu govern i la de la Conferència Episcopal– un embrió de poques cèl·lules ha de ser considerat ja una personeta, i per tant un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu aquesta teoria entre metafísica i psicobiològica, infon l'ànima espiritual en el moment que l'òvul rep l'espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d'aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. El nasciturus, doncs, des del primer minut seria una persona, un ciutadà. Perquè el senyor Ruiz-Gallardón, els bisbes i el Vaticà s'aferren a una idea molt peculiar segons la qual vida humana i persona humana són termes sinònims, un embrió de setze cèl·lules és ja un homenet mínim, i el microscòpic grumoll cel·lular és un subjecte amb els mateixos drets que sa mare, son pare, els ministres i el cardenal Rouco Varela.

Alguna vegada he escrit, a propòsit d'aquesta insigne collonada teològica, que si la Santa Mare Església fóra conseqüent amb la pròpia doctrina, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació artificial– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges cristians dels hospitals cristians cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament els nombrosos embrions que s'hi perden cada any, altrament tots aquests microhumans perduts no tindrien més opció que passar l'eternitat als llimbs (si és que encara n'hi ha) amb la resta d'innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d'agulla o menys encara.

Perquè en un petit grumoll de poques cèl·lules, en forma de microscòpica móra, una mòrula mínima, no resideix una ànima espiritual, no senyor. El problema és que els bisbes, i per tant el govern espanyol (i alguns altres), no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys conegueren el pensament de Dante –tal com jo recordava ací mateix fa un grapat d'anys i repetiré ara–, s'estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d'Aquino, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d'embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor de la generació (una mena de "sang perfecta" o depurada, que no és la sang de les venes) "baixa al lloc que és millor / callar que dir, i des d'allí es destil·la / sobre altra sang dins del vas natural. / Allí es recullen l'una i l'altra juntes" i aquesta llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida: que primer és com "ànima" vegetal (si fóra una planta s'acabaria ací el procés, suggereix Dante), després com animal elemental, després animal amb òrgans diferenciats, i finalment fetus amb cervell complet, capaç d'acollir una ànima racional: "Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se'l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències", etcètera. Déu Nostre Senyor i el seu intèrpret Dante Alighieri són molt més assenyats que els bisbes i que Ruiz-Gallardón: no se'ls acudiria mai inspirar una ànima humana, en un petit "coàgul" o en un embrionet mínim sense "cervell complet i articulat". Però al ministre espanyol de Justícia (?), al govern del PP i a la Conferència Episcopal, en cas de necessitat, se'ls pot acudir qualsevol cosa.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 655 | 16/01/2014   Imprimir

La vida humana

La campanya de les primeres eleccions democràtiques, a les quals (de manera imprudent) vaig concórrer amb el nom i la cara, va ser una campanya molt educativa, almenys per una candidatura de resultats tan incerts com la d’aquell PSPV-no PSOE. Fins i tot em convocà una associació de dames catòliques, interessades a escoltar un candidat perillosament d’esquerra, i a més a més “nacionalista”. La sala era plena, vaig parlar amb discreció, i en el col·loqui la primera pregunta, potser la que més els importava, va ser si jo estava a favor de l’avortament o en contra. Miren senyores, que els vaig dir, avortar, per a una dona, és sense dubte una experiència molt dura, traumàtica, sovint perillosa, i per tant ningú pot dir que està “a favor de l’avortament”. Les senyores catòliques van somriure, alleujades. Ara bé, vaig continuar, si per una raó o una altra una dona ha de passar per aquest tràngol, només falta que això es considere un delicte i que la dona puga acabar a la presó, no creuen vostés? Aquesta era llavors la situació legal, tan pròxima a la que ara el PP vol recuperar. Les senyores es van quedar sense saber què dir davant d’aquella resposta meua, tàctica i una mica arriscada. Després, una altra em preguntà sobre el “dret a la vida” i els llocs comuns habituals, que si avortar és assassinar una criatura, i tot això que fa tants anys que es predica en sermons, cartells, proclames i manifestacions. Això que vosté diu amb aparença de raó, li vaig respondre, parteix d’una insostenible confusió de conceptes, segons la qual vida humana i persona humana serien termes rigorosament sinònims. Però mire, senyora, un òvul acabat de fecundar, un grumollet de poques cèl·lules, és “vida humana” només en el sentit que també ho és qualsevol mínim fragment d’un cos humà, unes gotes de sang, que són matèria humana i viva. Ajuntar l’adjectiu “humana” al substantiu “vida”, i a continuació redactar pamflets, convocar manifestacions, escampar imatges repulsives, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort. Ara mateix no recorde si la senyora pogué respondre o no. Això va ser el 1977, i calculen vostés quants anys han passat, i com és de llarga la vida dels sofismes indignes.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1544 | 14/01/2014   Imprimir

Açò no va bé

Ara fa prop de deu anys, en la pàgina d’honor d’un diari de Madrid (i jo ho comentava en un diari de Barcelona), l’historiador Javier Tusell publicava un article important: “Esto va mal”, afirmava amb un punt de tristor, i argumentava extensament la idea. Tusell era un dels rars esperits equànimes (ara en són menys encara) que poblaven llavors el paisatge intel·lectual –diguem-ne compassivament “intel·lectual”– d’aquest immoderat regne d’Espanya. I afirmava l’historiador amb prudència, piadosament: “En el enfervorizado ambiente de intercambio de diferencias verbales que puebla la vida pública española, de lejos, el mayor porcentaje está relacionado, ya hace tiempo, con el sentimiento de identidad colectivo”. Dit sense tanta pietat, l’“ambient enfervorit” significava que els qui mai no havien tingut gaire seny derivaven ja cap a la bogeria, i els qui en tenien una mica pareix que l’havien perdut del tot. Dels polítics, afirmava, mai no es podia esperar ni senderi ni equanimitat, en aquest punt, però dels intel·lectuals sí. I eren els intel·lectuals (alguns intel·lectuals que ja llavors feien figura d’emblemes de l’esquerra, de la modernitat i la raó), deia Tusell, els més culpables.

Dels polítics es podien esperar desvarieigs, la reinvenció d’Isabel la Catòlica (ara reinventada de nou per la televisió de l’Estat), l’eternitat d’Espanya, la injúria insensata (“els nacionalismes estan més prop de Hitler que de la democràcia”, era, fa deu anys, l’última bestiesa del gran José Bono, pensant, òbviament, en el dels altres, no en el seu), fins i tot una agressivitat creixent, interessada, que és patrimoni antic i reactivat de la dreta espanyola però no patrimoni exclusiu: els qui es pensen d’esquerra, de vegades practiquen uns excessos semblants a la dreta, o els mateixos. Dels intel·lectuals, es lamentava Tusell, calia esperar una altra cosa. Però escriptors d’altra banda excel·lents, filòsofs oficialment ètics, historiadors eminents, gent que es proclamava d’esquerres, s’havien endinsat igualment en aquesta incivil, inhabitable, “selva agónica de discrepancias”, composta de parts desiguals d’incomprensió, ignorància, insults i complaença en la pròpia superioritat nacional i moral.

“Mientras tanto, las cosas van mal”, concloïa Tusell, imaginant i esperant que també l’insultarien a ell: allà, on ell escrivia i pensava, hi ha terrenys o matèries en què cal declarar-se amic o ser tingut com a enemic: qui no és dels seus és dels altres, i els altres ja se sap quin és el tracte que mereixen. I pocs dies després de llegir aquell article, vaig poder llegir-ne un altre, de Baltasar Porcel, en un diari de Barcelona. Això era que Porcel, home de posicions civils ben moderades, visitava Madrid per presentar l’edició castellana de la seua novel·la, Olympia a mitjanit, i explicava que tots eren molt simpàtics, amb “simpatia proverbial”, fins que “los ánimos se sulfuran y asoma la cuestión política”: Maragall qualificat de “pobre diablo” que s’aferra a la poltrona, els polítics catalans tractats de dements, com tots els que volen “trocear España”, etcètera. Porcel intenta asserenar els esperits, però la resposta dels companys de taula “es tremenda”, diu: li diuen que s’ha tornat boig, que Espanya està a punt d’esclatar, i que “a tanta exigencia periférica habría que cortarla por lo sano”.

Afirmava Porcel que, en aquest tema, li parlaven igual socialistes i populars, que les reaccions eren del tot equivalents: la diferència és que uns ho diuen en veu baixa, això sí, i uns altres a crits. Els contestà, als uns i als altres, que el nacionalisme espanyol “es más fiero y encima triunfante”, els parlà de raons i d’Europa, però ja ni es dignaren respondre, assegurava: només li deien que no entenem res des de la perifèria, que a Madrid sí que saben resoldre les coses. D’allò han passat deu anys, i Déu sap què podrien escriure ara mateix l’historiador i el novel·lista si escoltaren o llegiren els disbarats infames que propaguen els mateixos (o uns altres) intel·lectuals i polítics espanyols en aquest “enfervorizado ambiente”, relacionat sobretot, “ya hace tiempo, con el sentimiento de identidad colectivo”. És a dir, amb la matèria de Catalunya i Espanya, que els fa perdre el senderi i qualsevol residu d’honestedat mental. Han passat deu anys, doncs, i aquell fervor ha esdevingut deliri: “açò” no va simplement malament, va molt pitjor.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1543 | 07/01/2014   Imprimir

El poder (i la glòria)

Tal com vostès poden comprovar llegint la premsa, sembla que el poder en les manifestacions més descarnades i crues (que són la militar, la ideològica i l’econòmica), torna a presentar davant del món la seua cara més aspra. Des del senyor Erdogan a Turquia fins als generals egipcis, al president Xi Jingping, al lamentable Maduro, a Mugabe, o des de qui vostès voldran fins on vostès voldran. Pareix que sempre havia estat així, però les dècades passades no es notava tant, o es notava d’una altra manera que ara comencem a comprendre. No es notava, fa vint o trenta anys, perquè pareixia que la democràcia i l’anomenada economia de mercat eren ja el present històric universal i garantit per sempre, o almenys que aquest era el camí acceptat. I se suposa que la democràcia és la difusió d’un poder suau, no la seua condensació en molt pocs llocs o punts; i que l’economia més o menys liberal reparteix, no concentra. Era fàcil, per tant, oblidar que una part de la història que en diem contemporània ha estat en tots els continents substancialment la mateixa: revolució, dictadura, avorriment, desastre. Perquè totes les revolucions comencen o acaben posant el poder a les mans d’algun il·luminat o un megalòman; el poder de veritat, no la simple administració com en el cas d’un governant democràtic.

Napoleó és l’elegit i ungit de la Revolució francesa, tan igualitària, republicana i fraternal: elegit per a exercir un poder de monarca absolut, i fer-se retratar amb gran capa d’ermini i amb tots els atributs de la figura d’un emperador. I el mateix pas de la revolució popular (si és que era realment popular, i no obra d’una minoria més o menys militaritzada) a la més rigorosa dictadura i exaltació personal, el van donar sense parpellejar Lenin i Stalin, Hitler, Mao Zedong, o qui siga: Mobutu del Congo, Mugabe o Gaddafi. No hi ha un sol cap suprem revolucionari que no s’instal·le en els millors palaus de la capital del regne conquistat, que no pretenga disposar del tresor públic al servei de la pròpia bogeria, i llavors com més gran és el poder més gran és la il·lusió de ser l’escollit del cel o de la història, i més gran el desastre, en nom del poble.

Recorde Mussolini instal·lat al Palazzo Venezia i arrasant les ruïnes romanes per construir-se una avinguda imperial. Recorde el conducator Ceausescu destruint barris sencers per fer-se, en honor propi, un palau “del poble” descomunal i horrible. Franco va ser modest i trist al palauet del Pardo, però el poder que s’atorgà era tan infinit com el de Déu, per la gràcia del qual l’exercia, que és la glòria més gran que es pot adjudicar un governant. El poder, exercit amb convicció de ser-ne titular per un designi altíssim, és una condició que infla i mareja: inflà Felipe González, ha inflat Aznar, infla el cavaller Berlusconi fins al límit del grotesc. No va inflar Nelson Mandela, per un d’aquells miracles que Déu atorga als sants, però sí el president Jakob Zuma, xiulat públicament, entre altres coses, per construir-se, amb diners públics, una residència privada de vint milions de dòlars.

Deu ser que, com l’avarícia dels diners, hi ha també una avarícia del poder, una ànsia per acumular-ne més i més i més, per contemplar-lo cada dia igual que l’avar es mira els cofres de moneda: deu ser per això que el poder absolut mai no és racional en termes de beneficis i costos per al poble que el manté, perquè si ho fóra, almenys racional a llarg termini, ningú no faria mai revolucions ni donaria suport a un dictador. No conec cap revolució –si no és contra una dictadura, i no sempre– que haja deixat el país i la gent en condicions millors de les que abans tenia: no conec cap millora de la vida de les persones i dels pobles que no s’hagués pogut aconseguir sense violència. Ni la Revolució russa, emblema del segle XX, que va trencar durant dècades l’impuls d’un progrés econòmic ja encetat abans, i després, això sí, va produir ferro i acer, molt d’acer, mentre la gent es moria de gana. Ni la cubana, no cal dir-ho, que ha convertit la pobresa en el producte més ben repartit, ni la Revolución Nacional Sindicalista, que ningú ja recorda què era. Ni la xinesa, que setanta anys després torna al punt de partida, que és el capitalisme de la costa entre Hong Kong i Shanghai. I deu ser per això, potser, que ja no es fan revolucions de l’estil que se’n feien entre el final del segle XVIII i el final del XX. Qui sap si això és també la postmodernitat: no fer revolucions, per la trista experiència decebuda, no alterar el repòs del poder, amagar els llampecs de la glòria. I així el poder, l’invisible i el visible, ha tornat a residir on era sempre: allà on hi ha els diners i la força, i un parell d’idees ben simples. No amb la imatge de la reina Victòria, sinó amb la d’Angela Merkel.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS