Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1433 | 29/11/2011   Imprimir

La classe intel·lectual, 2

Primera part d'aquest article

Tinc un amor especial als diccionaris, i sobretot a les definicions que donen sobre mots i conceptes que tots pensem que sabem clarament, i que sovint hi apareixen amb continguts ben diversos. Per començar, al diccionari de l’IEC, l’adjectiu intel·lectual vol dir “relatiu o partanyent a l’enteniment”, i un intel·lectual és una “persona dedicada al treball intel·lectual”. Elemental, no creuen? També pot ser “persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació”. Però només ha d’influir mitjançant l’assaig o la premsa? I els poetes, novel·listes, científics, artistes, músics, no són intel·lectuals, per tant? I el qui pensa però no té capacitat d’influir en l’opinió, com ara un filòsof especialista en Wittgenstein o en Aristòtil?

En la nostra definició oficial i normativa, és clar que els professionals i artistes no són intel·lectuals, com en aquella Assemblea de fa quaranta anys. I jo mateix, posem per cas, si em volia definir com a intel·lectual, ho seria només en tant que autor d’articles i d’assaigs, però no en tant que novel·lista o traductor dels clàssics? Gravíssim problema, valga’m Atena d’ulls grisos, mare dels Ateneus. El diccionari de la RAE diu que intel·lectual vol dir “perteneciente o relativo al entendimiento” (qui copia de qui?), i també “espiritual, incorporal”, que és una precisió admirable i angèlica. I en l’accepció 3: “Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras”. Ací, res de pensar la realitat social i cutural, res d’assaigs ni d’articles de premsa, res d’influència crítica: un geòleg és un intel·lectual, o un prehistoriador o un especialista en fonètica eslava. I un músic, o un escultor?

El diccionari Zingarelli, que fa autoritat en l’italià, explica que intel·lectual fa referència a “l’intelletto o i suoi prodotti”. I també, que és una “persona dotata di una certa cultura e di un certo gusto, che si dedica ad attività culturali o artistiche facendone la sua principale attività”. Cultura i gust, per tant, i sobretot dedicació professional: cap referència al pensament crític, i una insistència central en “activitat cultural”. I un altre sentit, qui sap si amb ironia: “Chi ostenta raffinatezza o interessi culturali solo apparenti: fare l’intellettuale”. És deliciós! D’aquests, n’hi ha més que no sembla. Llàstima que no ho diga el nostre diccionari.

Continuem: el diccionari Oxford diu que és una persona “possessing a good understanding, enlightened person, esp. the intellectuals (of a country, etc.)”. Definició neutra i sintètica: comprensió, racionalitat, il·lustració, i els qui posseeixen aquestes qualitats: no concreta professions ni activitats, només l’actitud. Però llavors, què són “the intellectuals of a country”?: tots els qui posseeixen aquestes llums, tota persona il·lustrada, enlightened? El diccionari Webster’s, d’autoritat als EUA, afirma que és “a person with intellectual interests or tastes. A person who does intellectual work. A member of the intelligentsia. [Intelligentsia: ‘Collectively, the people regarded as, or regarding themselves, as the intellectual or learned class’]”. O siga: tots els qui tenen gustos relatius a l’intel·lecte?, tots els qui fan treball amb l’intel·lecte? O la classe (social?) dels saberuts, que són vistos i es veuen ells mateixos com a tals?

És a dir, una variant de “persona culta o cultivada”. I el Larousse és encara més clar, en aquesta línia: “Personne dont la profession comporte essentiellement une activité de l’esprit (par opp. à manuel) ou qui a un goût affirmé pour les activités de l’esprit.” És a dir, els qui es dediquen a una activitat no manual: justament els professionals i els artistes que la nostra històrica Assemblea distingia... dels intel·lectuals. Però també serien intel·lectuals els amateurs o aficionats a la lectura, a la música, etc.: els qui tenen un “gust” indubtable per les “activitats de l’esperit”. En definitiva, tota persona culta, cultivada, amb un cert refinament. Els practicants de la cultura animi, que en deia Ciceró. O siga, finalment, una classe social especial i elevada, ja que el conreu de l’esperit, el criteri educat, les llums i el gust, no estan a l’abast de tothom. I tot això al servei de què? Al servei de la Xina, que hauria dit Lu Xun. I el nostre diccionari, pensant en articles i assaigs de pensament crític: sempre serem uns innocents.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 574 | 24/11/2011   Imprimir

L'exvot

La vida dita moderna, la ciència, la secularització general, l’allunyament de creences vistes com a poc racionals o supersticioses, no han fet decréixer la vella fe en els petits miracles i en la intervenció de mitjancers celestials. Com al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, lloc sagrat i d’intenses i extenses devocions, enmig de boscos intactes que el foc miraculosament respecta. Sant Joan, ací recordat en la festa de la Degollació, encara atorga favors tan bàsics com fa mig segle o un segle o tres o quatre segles. Encara la seua imatge rudimentària, i les escenes dels murals de l’església, conserven la força que tingueren des dels inicis. Encara Salomé, representada amb indumentària i pentinat a l’estil de Madame Pompadour, rep el cap del Baptista en una safata i se’l mira amb displicència. I encara els devots del sant acudeixen regularment a demanar-li petits o grans favors, i després hi deixen com a testimoniatge els exvots d’agraïment i de memòria. Una cambra n’és plena, al costat de l’altar. Abans eren, sobretot, les figures de cera que representen el membre que ha rebut curació: el cap, el braç, la cama, o el cos sencer d’una criatura. La cera es fa vella i groga, al costat s’amunteguen imitacions de parafina o de plàstic, crosses, material ortopèdic, i tot junt cobreix una paret extensa. En una altra paret, hi ha vestits dels fidels que han rebut el favor: bolquers d’infants, vestidets de comunió, vels de núvia, peces de roba militar, que van omplint-se de pols i completant-se amb peces més recents. I finalment, la part ara més abundant són fotos de casament o d’accidents de trànsit, temaris d’exàmens aprovats, retrats d’infants, cartes i notes que expliquen els favors infal·libles de sant Joan. Els exvots van posant-se al dia, i també es van multiplicant, perquè aquesta fe tan antiga no disminueix, sinó que augmenta i s’escampa. Hom hi pot deixar un paper escrit amb el favor que demana i, si el sant s’ha portat bé, tornar-hi per a deixar-li l’exvot de record. Fa un parell d’anys, l’últim favor demanat, en una fulleta de bloc, enganxada amb una pinça de roba, era aquest: “Te pido, San Juan, que perdamos de vista a Zapatero. Gracias”. I no arribe a imaginar quin exvot hi penjarà aquell fidel, ara que el sant li ha atorgat finalment el favor que implorava.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1432 | 22/11/2011   Imprimir

La classe intel·lectual, 1

Fa molts anys, el 1973, vam publicar a València, a la col·lecció “Quaderns de 3i4”, un pamflet amb el títol Sobre la classe intel·lectual, obra de Lu Hsun (supose que ara caldria escriure Lu Xun), en una traducció meua de l’italià, “d’acord amb l’edició de Pequín” (ara seria Beijing), segons l’advertiment editorial. Aquella col·lecció, vistes les condicions del lloc i del temps, era molt agosarada: Althusser, Lunatxarski, Lichtheim, Adorno, Lukács, i companyia. Devien ser de confecció barata, perquè si no haurien portat l’editor a la ruïna. Lu Hsun va ser un dels capdavanters de la que en podríem dir revolució cultural xinesa del primer terç del segle XX, un home d’esquerra i un magnífic escriptor. El text que vaig traduir correspon a una conferència que Lu Hsun va fer el 1927 als estudiants de la Universitat Obrera de Shanghai.

L’afirmació de fons és que la “classe intel·lectual” ha d’estar al servei del poble, o els intel·lectuals no seran res. Això diu: han d’estar al servei de la renovació de la Xina, al costat de la gent, i no aïllats i reclosos, no com els “mandarins”! Però qui eren els intel·lectuals xinesos que havien de posar-se al servei de les classes populars del seu país? Eren els escriptors, els pensadors, els universitaris? Sembla que es referia sobretot els escriptors, de la resta no parla. I quina seria la definició d’intel·lectual?: no se sap, o no apareix enlloc. No sabem qui són, a què es dediquen, ni quina és la descripció o el caràcter que els defineix com a classe. Amb tot això, el discurs de Lu Hsun esdevingué un text de referència. Qui sap per què. Jo tinc dubtes, i sempre n’he tinguts, sobre la definició absent i el caràcter dubtós dels subjectes d’aquell discurs. L’intel·lectual és un senyor amb ulleres grosses, un saberut? És un pensador professional? És un creador crític, per emprar una expressió políticament molt correcta? I tots junts formen un grup especial, una casta, una classe? A mi, fa molts anys, un diari de Barcelona em definia, en el titular d’una entrevista a tota pàgina: “Joan F. Mira, l’intel·lectual integral”. No em va fer gens ni miqueta de gràcia, però supose que el periodista ho considerava una definició molt contundent i positiva. Els intel·lectuals, segons sembla, escriuen i expliquen coses, a pesar que el seu pare remot és un tal Sòcrates, que no va escriure ni una ratlla, i que feia moltes preguntes i donava poques respostes. Però llavors, qui serien els seus fills legítims en aquests temps moderns, quan tants i tants intel·lectuals s’han dedicat metòdicament al cultiu i la propaganda d’uns dogmes o uns altres?

Recordem, fa quatre dècades, en un temps rebolicat per al país, feia molt de soroll una cèlebre “Assemblea d’intel·lectuals, professionals i artistes”, en alguns actes de la qual jo mateix vaig participar. Recorde perfectament que, més d’una vegada, em preguntava si els professionals (advocats, metges, arquitectes, etc.) eren diferents dels intel·lectuals o no eren considerats com a tals. I per què els artistes (pintors, actors, músics…) no eren ni professionals ni intel·lectuals. I si finalment els intel·lectuals, en tant que diferenciables dels professionals i dels artistes, en tant que grup a banda, devien ser només els escriptors o els professors d’universitat. Òbviament, en aquells anys, ningú no es molestava a mirar d’aclarir, en aquesta matèria, ni els conceptes ni les definicions. Potser, també, perquè en la idea implícita de la distinció només eren intel·lectuals els practicants del pensament crític, és a dir, els escriptors o professors d’esquerra, preferiblement marxistes.

Concepte poc subtil, que gairebé expressament negava –i de manera explícita o implícita continua negant– l’existència dels intel·lectuals de dreta, o simplement liberals. Deu ser que els pensadors conservadors o liberals no pensaven, o no pensaven de la manera correcta per a ser admesos com a intel·lectuals: de fet, en aquelles assemblees, no en recorde cap. I, d’altra banda, només hi ha intel·lectuals des del famós manifest de Zola, en temps de l’afer Dreyfus, quan pareix que aparegué la paraula per primera vegada? I abans que Zola parlara d’“intel·lectuals”, no s’hauria pogut aplicar aquest mot i concepte a Montaigne, posem per cas, o a Montesquieu o a Voltaire o a Diderot? La història de les paraules és llarga, i plena de convencions, de confusions i de contradiccions. En parlarem un altre dia.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 573 | 17/11/2011   Imprimir

Intel·lectuals, alta cultura

Ja sé que en temps de crisis i d’eleccions, quan les notícies maten les idees, sembla superflu o frívol parlar de cultura, i més en termes una mica genèrics o abstractes. Paciència. No és cap notícia crítica recordar que la cultura no és una substància identificable a priori: és allò que socialment funciona com a cultura, amb aquest nom. Idea inútil i redundant: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Com els intel·lectuals, que són un conjunt dispers de persones que funcionen com a tals, vistos pels altres (i per ells mateixos) com a tals. Però si preguntàvem als possibles interessats: vosté és un intel·lectual (i per què)?, les respostes serien ben curioses. Veus vaporoses, per tant, sense substància. I preguntar què és (i què fa) un “intel·lectual valencià” seria encara més arriscat. Com aclarir què és o no és “patrimoni cultural”. Qui pensava, fa un segle, que eren “cultura” les locomotores? Fins que Marinetti i els futuristes van pensar que eren matèria d’art, el poderós art del futur. Les fàbriques i màquines de fa cent anys són ara objectes culturals, matèria de congressos, de llibres il·lustrats, d’exposicions i de museus. Abans funcionaven només com a industrials, ara són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, dignes d’una nova forma de contemplació. Aquesta és la qüestió: són presentats (pels teòrics, pels especialistes…) com a dignes de consideració intel·lectual, i per això són ja cultura alta, i altament respectables. De la mateixa manera que, fins ben avançat el segle XX, no eren ni alts ni culturalment respectables els cuiners, els modistes i els perruquers, i ara són personalitats escoltades, alta cultura, tan admirats com un gran músic o un poeta. Fan el mateix que abans, però no són vistos de la mateixa manera: ara formen part del nivell elevat i exquisit de la cultura (també en diners, i en contacte amb el poder). Ara les seues paraules, productes, idees, tenen una influència pública: són intel·lectuals. No sé si els intel·lectuals clàssics (si és que en queden) han acabat d’entendre aquesta petita o gran revolució. Ni algunes altres revolucions en marxa. I de passada: ningú, ni intel·lectuals ni polítics, no ha parlat de cultura en aquesta campanya electoral. No sé si és sorprenent o simptomàtic.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1431 | 15/11/2011   Imprimir

Aznar sionista

Ja se sap, o almenys ho sap molta gent, que els jueus són una raça sinistra, apàtrides, sionistes (dels Protocols dels Savis de Sió), amb l’ambició de dominar el món, el poder amagat de la banca, creadors del comunisme, agents de l’infern contra la civilització cristiana. I que ara mateix (tal com assegura la premsa dels països islàmics, i com és doctrina oficial a l’Iran) són la força que mou l’imperialisme americà, i per tant la seua creació, l’entitat sionista (és a dir Israel) ha de ser destruïda per qualsevol mitjà. Tot això és molt antic i molt actual, no passa mai de moda, sempre troba una manera o una altra d’expressar-se, dissimulada o no, sempre torna, i ho vas trobant fins i tot allà on no ho esperaries. A Espanya, que fa més de cinc segles que expulsà els jueus, on la Inquisició cremava els marranos i els mal convertits, els vells odis també ressusciten periòdicament.

Tal com he trobat, de manera més forta i més dura del que jo sabia, en El holocausto español, el llibre de Paul Preston sobre les massacres de la guerra civil (als dos costats) i del franquisme (a un costat només). Amb un capítol sobre els precedents ideològics de la dreta espanyola, que promogueren la idea d’eliminació física de l’enemic interior. Sobta, en aquest context, la força i la virulència de l’antisemitisme hispànic, en un país sense jueus. Afirma Preston que a Espanya, com en altres països europeus, l’antisemitisme s’intensificà a partir del 1917, i que “se estableció como axioma que el socialismo era una creación judía y que la Revolución rusa se había financiado con capital judío...” (p. 32). Fantàstic: el gran capital finançant la revolució comunista...!

I també: “Se argumentaba que, sirviéndose la intermediación voluntaria de los masones, los judíos controlaban la economía, la política, la prensa, la literatura y el mundo del espectáculo, que utilizaban para propagar la inmoralidad y la brutalización de las masas.” Vaja, com ara el senyor Murdoch: gran capital, control de la premsa, brutalització de les masses... I encara molt més: “Para la extrema derecha española, así como para muchos de sus aliados en el exterior, la Segunda República era el puesto de avanzada de los sabios de Sión” (p. 81).

L’ideòleg carlí Vázquez de Mella afirmava que el capital jueu havia finançat les revolucions liberals i que estava darrere de la revolució comunista. I, segons Preston, al diari falangista Arriba hom assegurava que “la internacional judaico-masónica es la creadora de los grandes males que han llegado a la humanidad, como son el capitalismo y el marxismo” (p. 87). I Gil-Robles, en un discurs del 1933, va dir: “Hay que fundar un nuevo Estado, una nación nueva, dejar la patria depurada de masones judaizantes…” Depurar, tres anys després, volia dir simplement eliminar, assassinar. Francisco de Luis, director d’El Debate (el diari catòlic del cardenal Herrera Oria), assegurava: “Los judíos, padres de la masonería, puesto que no tienen patria, quieren que los demás hombres tampoco la tengan...” I ara que sí que tenen pàtria pròpia, dic jo, quants pensen que no n’haurien de tindre? Així, en un país sense jueus, el judaisme, el sionisme, va ser element central en la definició de l’enemic que calia exterminar. I a final d’octubre d’aquest any 2011, una cèlebre periodista, al diari més important d’Espanya, escrivia: “José María Aznar: cuarto consejero más votado en la junta de accionistas del negocio de Rupert Murdoch. Ustedes se asombrarán. Yo no.” La periodista detalla breument els mètodes repugnants de la premsa de Murdoch –i fins ací d’acord: són repugnants–, i llavors dispara: “Sobre todo, la mentira. Sin complejos. Ahí es donde el consejero español da la talla. La da también en otro requisito imprescindible para el grupo al que pertenece la ínclita cadena Fox News: su afinidad con el sionismo y con el Tea Party.” Meravellós: Aznar sionista, i el sionisme associat implícitament al Tea Party! “Ustedes se asombrarán” d’una afirmació tan estúpida i tan bèstia. Jo no. Perquè això ve d’un fons molt negre i molt antic, molt més pudent que els negocis de Murdoch.

P. S.: Diumenge, si vostés són majors d’edat i tenen domicili legal al País Valencià, facen el favor d’anar a votar el mateix que votaré jo. És la meua petita aportació a la democràcia: un compromís que tinc.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/11/2011   Imprimir

Les pors i Marguerite

L’estiu d’enguany pareix que era un estiu de pors i de penes, o això deia la premsa, i la tardor qui sap si encara més. Les nits d’estiu, doncs, llegint de cara a la mar, de tant en tant feia llargues pauses dedicades a la meditació dels dolors repetits que aquests mesos passats de juliol, d’agost i de setembre (i continuen) no han deixat d’escampar-se per terra, mar i aire. Com ara la pena de prima de risc amb el famós diferencial que la ciutadania dels països balafiadors ha d’assumir com a càstig per uns excessos que finalment poden portar a la insolvència. O l’imaginari abisme fatídic on podien caure els Estats Units d’Amèrica si el Congrés de Washington no aprovava un pressupost. O els sotracs reiterats de les borses de Tòquio fins a Nova York passant per Reus, París i Londres. Les successives reunions inútils dels grans líders d’Europa, que passen el temps al voltant d’unes taules on beuen aigua mineral i no decideixen res: podrien beure vi negre o un bon whisky, vistos els efectes de l’aigua. Les amenaces de més retallades allà on encara queda alguna fulla o branquilló per retallar, de més fallides municipals o estatals (les unes i les altres ben guanyades). Les pors contagioses a qui sap quina epidèmia o a la fi del món, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostès han pogut constatar cada dia.

I al costat, què els he de dir, ben prop de casa meua les platges eren tan plenes com qualsevol altre estiu, els hotels gairebé al cent per cent, als restaurants no hi havia taules lliures, centenars de milers de joves de mig Europa acudien a festivals de música massius (més massius que els anys anteriors), i a Madrid uns altres centenars de milers saltaven i ballaven perquè havia vingut el Papa. En comparació, els indignats d’ací o d’allà poden semblar insignificants. A les platges, als festivals, a les places de Madrid plenes d’adolescents riallers, de capellans i de monges, la crisi que expliquen els diaris simplement no existia, ni la por: o nosaltres no som d’aquell món o ells no són del nostre. Europa es desintegra, afirmaven els profetes del diluvi, l’euro s’enfonsa, el món s’acaba, les accions baixen, la prima de risc (serp horrorosa de l’estiu) emergeix i es submergeix. El mateix estiu que a Londres cremaven els carrers, a Benicàssim omplien festivals, a Madrid predicava Benet XVI i el govern que ens governa feia cara de cansament definitiu, fatigat d’agitar-se inútilment.

Però el món no s’acaba, o no tot. Als països d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica del Sud creixen els ingressos per càpita, creix la producció agrària, el comerç i la indústria, i fins i tot, a poc a poc, el benestar progressiu de la gent. A Europa res d’això no creix, o eventualment cau una miqueta i per açò pensem que el nostre món s’ensorra: retrocedim potser als nivells d’ingressos i de renda de fa quatre o cinc anys, que llavors ens semblaven excel·lents, i ens imaginem enfonsats en la misèria, paralitzats, plens de temor. Som així d’espantadissos o d’estúpids: la nostra fe tenia com a dogma i fonament el creixement continu, l’acumulació sense pausa, posseir sempre més i de tot i amb més comoditat i menys esforç. Però si som una mica seriosos constatarem que el món no s’ensorra encara, i que el patiment cert, l’única pena real que entristeix i destrossa, és el d’aquells que s’han quedat sense faena i sense cap recurs, sense casa o sense protecció, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, lectors de diaris, pelegrins musicals o papals, polítics de tot signe i tota raça, opinadors de premsa, economistes amb fórmules màgiques, professors o profetes, més valdria que callàrem i que miràrem el món amb una mica més de perspectiva. Almenys per no escampar aquesta trista epidèmia de la por.

Aquests mesos d’estiu, doncs, de nit i de cara a la mar, tornava a llegir, per tercera vegada, els volums de la més bella literatura memorialista que conec, que són els records d’infantesa i de família de Marguerite Yourcenar: el primer, Souvenirs pieux, després el segon, Archives du Nord, i després el tercer, Quoi? L’Éternité. De fet, ja fa mesos que em dedique assíduament a la lectura i relectura de memòries (qui sap per què: potser un projecte d’escriptura encara incert i fantasmal), com ara les de Josep M. de Sagarra, o les d’Elias Canetti, o la novel·la/memòria/fantasia històrica de Peter Esterházy, o l’armari ple d’ombres del poeta Gamoneda. Yourcenar, però, per damunt de tots: escriu tan divinament bé, que més que enveja em fa ràbia.

Com en un passatge del primer volum, on Marguerite passa per Brussel·les l’any 1956 ja en edat madura, doncs i visita el museu d’art per contemplar uns quadres de Pieter Bruegel, El recompte de Betlem (que prepara la massacre dels innocents), La caiguda d’Ícar i La caiguda dels àngels rebels. Un vel de pessimisme universal cobreix la vista de l’escriptora davant de les dures escenes de Bruegel, i del record d’altres quadres semblants, i diu (en traducció meua improvisada), parlant del seu propi temps històric de mitjan segle XX: “La brutalitat, l’avidesa, la indiferència als mals dels altres, la bogeria i l’estupidesa regnaven més que mai sobre el món, multiplicades per la proliferació de l’espècie humana, i dotades, per primera vegada, de les eines de la destrucció final. La crisi present es resoldria, potser, després d’haver atacat només un nombre limitat d’éssers humans. D’altres en vindrien, cadascuna agreujada per les seqüeles de les crisis precedents: l’inevitable ha començat ja. El guardians, recorrent amb un pas militar les sales del museu per avisar que tancaven, semblaven proclamar el tancament de tot.” Així escrivia la dama quinze anys després d’aquella visita, confirmada en les seues sospites i visions. Els anys cinquanta van ser els anys de la por a la bomba, els seixanta van ser anys turbulents i aparentment revolucionaris, i Marguerite no era gens optimista. Visqué la crisi dels anys vint i trenta, conegué els desastres de guerres i de postguerres, i sobretot observà com aquell món ordenat i encara net de la seua infantesa s’enfonsava en cada crisi, començant amb la Gran Guerra, que ella va conèixer de prop i que arrasà físicament els seus paisatges i espais infantils.

I observant els moviments del formiguer humà, observant el pas del temps sobre la terra, Marguerite va concloure que cada crisi era pitjor que l’anterior: perquè les crisis ens fan més estúpids, no més intel·ligents. Si Yourcenar haguera conegut aquesta crisi nostra, la crisi d’ara, i les nostres pors d’europeus malcriats i durs de cor, estic segur que tornaria a escriure: “La brutalitat, l’avidesa, la indiferència als mals dels altres”, etcètera.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 572 | 10/11/2011   Imprimir

D'Ulisses a Papandreu

Fa molts anys, quan em dedicava més intensament a l’antropologia cultural, vaig publicar un estudi amb el títol “De com es pot ser grec per trenta segles”. Títol d’aparença impossible, però amb continguts ben reals: des de l’Odissea d’Homer i Els treballs i els dies d’Hesíode, fins als estudis dels antropòlegs del segle XX, la quantitat d’elements d’una “cultura profunda” que han continuat vius és impressionant. I un d’aquests trets o elements de fons és la valoració positiva de l’engany, de l’astúcia en el tracte, de la dissimulació, de prometre una cosa i fer-ne una altra, de fer-se passar per algú altre. Enganyar l’adversari no era un vici, era una virtut. Ulisses, des del primer vers, ja és definit com a polítropos, el de mil cares, el de moltes astúcies, i se’n vanta i ho explota, des del primer cant fins a l’últim. En el Cant XIII, a penes arribat a Ítaca, troba un jove pastor i li conta un seguit de mentides sobre qui és i d’on ve (no és la primera vegada que ho fa, ni serà l’última). Però el pastor resulta ser la deessa d’ulls grisos, Atena, que llavors es mostra com a tal, i li diu (traducció meua): “Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te / en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra. / Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podries / ni en el teu propi país oblidar-te d’astúcies i trampes / i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!”. Ulisses s’ha inventat una història falsa per amagar la pròpia identitat, i Atena li dedica, admirada, els epítets que defineixen l’heroi com a paradigmàticament hàbil i astut. Bé, doncs, aquest Ulisses, definit tan clarament per la deessa, és justament això: el grec paradigmàtic, l’exemple permanent, el portador d’un model de valors i de conducta. A cada governant grec contemporani (els tres Papandreu, avi, pare i nét, o la dinastia conservadora dels Karamanlis, i alguns altres), Atena també els podria haver dit: “No podries, ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes i de relats mentiders?”. La diferència entre els antics i els moderns és que les víctimes d’Ulisses, al final, van ser els pretendents de Penèlope, i en el cas de Papandreu i els seus predecessors serà un país sencer, i potser algú més.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1430 | 08/11/2011   Imprimir

La Reial Biblioteca

Ja es preparen, o gairebé han començat, segons que es pot llegir als diaris, les festes i celebracions del tercer centenari de la Biblioteca Nacional: la de Madrid, és clar, la Nacional de España. L’any 2012, les celebracions seran extenses i solemnes. Allò que no diran, o ho faran dissimulant tant com podran, és l’origen d’aquesta biblioteca: un espoli, un saqueig, un robatori. I si vostès consideren la data, el saqueig té un origen ben concret: la destrucció del regne i país dels valencians, aquest crim fundacional d’Espanya, aquesta marca que les víctimes obliden o consideren signe de submissió acceptada. Si vostès consulten a internet la pàgina de la Biblioteca Nacional, comprovaran que explica, de manera molt breu, que va ser fundada per Felip V, amb el nom de “Real Biblioteca Pública”. I a continuació, en la cronologia, concreten: “1701-1714. Guerra de Sucesión. Una alianza internacional en torno al Archiduque Carlos de Austria y la oposición de los súbditos de la antigua Corona de Aragón provocan un largo enfrontamiento bélico. 1712: Felipe V crea la Biblioteca Real con un doble objetivo: fomentar el estudio en sus súbitos y reunir las bibliotecas de los nobles emigrados que luchaban en la guerra en apoyo de Carlos de Austria. Se le asigna como sede el pasadizo que une el Real Alcázar con el Monasterio de la Encarnación.” Admirable resum de la història, i molt revelador. El bon rei Borbó volia fomentar l’estudi entre els seus súbits, propòsit ben lloable, però com ho faria? Doncs, molt fàcil: requisant els llibres dels seus adversaris, que casualment van ser sobretot llibres valencians. O degué ser al contrari: requisà els llibres, com a part de la repressió i de l’espoli general, i quan els tingué a Madrid pensà: amb això farem una biblioteca. Si la instal·là en un passadís entre l’alcàsser i un convent, no sé quines facilitats devia trobar “el estudio en sus súbditos”. Sense comptar que l’estudi, en aquell passadís, en principi quedava limitat –si és que mai hi va estudiar ningú– a les matèries dels llibres espoliats. En fi, una manera ben singular de fundar una Biblioteca Nacional: la nació dels llibres començava així, igual com tota la resta.

La Biblioteca Nacional (de Madrid, d’Espanya) rarament és notícia si no és per destitucions o dimissions de directors, o pels furts o robatoris misteriosos que pateix de tant en tant. Ara, quan serà notícia rellevant pels seus tres-cents anys d’existència, ningú no recordarà, amb tota certesa, que aquesta biblioteca, precisament aquesta, va nàixer d’un robatori monumental, d’un espoli de dimensions històriques. Perquè quan el senyor rei Felip V de Borbó va fundar molt generosament una Biblioteca Reial, la mateixa que més endavant seria Nacional, els primers milers de volums d’aquella biblioteca no venien de l’amor del rei pels llibres: venien de la biblioteca d’Antoni de Cardona-Borja, fill del marquès de Guadalest, arquebisbe de València del del 1699. L’arquebisbe Cardona era protector d’artistes i de literats, i va reunir una important “llibreria” al seu palau. Els primers anys de la Guerra de Successió es va mantindre fidel a Felip V, es va refugiar a Biar i després a Castella, i el 1708  tornà a València: la repressió felipista el va espantar, es barallà amb els ministres reials, i finalment el 1710 passà al costat de Carles d’Àustria. Exiliat a Viena, amb altres membres de la família, va ser conseller àulic de l’imperi i president d’un il·lusori Consell d’Espanya. El cas és que a València, a finals del segle XVII i primers del XVIII, l’interès pels llibres degué ser notable, si pensem que algunes biblioteques d’eclesiàstics, d’erudits i de nobles reunien milers d’exemplars, cosa insòlita. I tal com afirma Sebastià Garcia Martínez, en Els fonaments del País Valencià modern, “No deixa de ser significatiu que la base de la Nacional fos una llibreria [biblioteca] valenciana: la de l’arquebisbe fra Antoni de Cardona, incautada en passar-se’n aquest al bàndol austriacista i enviada a Madrid per Melcior de Macanaz”. Una història exemplar, que cadascú pot ruminar llargament, si en té ganes. Imaginem els carros cap a Madrid, carregats de llibres, recordem el sentit i l’origen de l’espoli, i de la fundació de l’Espanya moderna. Recordem-ho nosaltres, els espoliats, perquè és segur que espoliadors no ho faran mai.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 571 | 03/11/2011   Imprimir

Possessió abandonada

Amb candidesa admirable, el professor Peces-Barba, pare de la pàtria, expressà de manera diàfana allò que tants espanyols (professors o deixebles, il·lustres o vulgars, pares de la pàtria o simples fills, moderns o antics, d’esquerra o de dreta) pensen en el fons del seu cor: que Espanya és, com digué el més insigne de tots, “una cosa hecha por Castilla”. I propietat seua, per tant. Aquest, ironies a banda, és el sentit profund de les paraules de Peces-Barba en un congrés d’advocats a Cadis, fa pocs dies. Que el comte duc d’Olivares es va trobar alhora la rebel·lió dels catalans i dels portuguesos, i aleshores, diu, “es va prendre la decisió de deixar Portugal i quedar-nos els catalans”. I què hauria passat, es pregunta, si ens haguérem quedat els portuguesos i haguérem deixat Catalunya? “Potser ens hauria anat millor”, conclou. Ja se sap que, per a conservar la possessió elegida, periòdicament calia bombardejar Barcelona, però sembla que ara s’arreglarà sense bombes, afegí per tancar la reflexió. L’endemà digué que era broma, que els catalans no tenen sentit de l’humor. Però el valor d’aquelles paraules no era l’evocació de la història: era la idea subjacent de possessió. Nosaltres (Espanya/Castella) podíem “deixar” Portugal i “quedar-nos” Catalunya, o deixar Catalunya i quedar-nos Portugal: només el posseïdor pot decidir sobre la possessió. I prop de tres segles i mig més tard, a la ciutat de Faro, capital de l’Algarve, vaig voler trucar a casa, i vaig entrar a la central de telèfons, únic lloc on tal cosa era possible. La menina que em va atendre, quan li vaig dir el que volia, va fer cara d’espant, i cridà el seu superior: “Senhor Brito, Senhor Brito, ha um senhor que quer falar com Espanha!”, li va dir alarmada. El senyor Brito s’assegurà que l’altre senyor realment volia parlar amb Espanya: “O senhor quer falar com Espanha?”. En efecte, que vaig insistir, “eu quero falar com Espanha”. Quina cosa tan insòlita i estranya. Digué que havia de consultarho amb Lisboa, que era difícil, que esperara uns minuts. Al final el senyor va parlar amb Espanya, des de Faro, a ben pocs quilòmetres de la frontera. Germans ibèrics, possessió abandonada.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1429 | 01/11/2011   Imprimir

157 litres de sang

Llegit, fa pocs dies, al diari Die Welt, encapçalant una informació detallada: “Sexe, poder, assassinats, i amén: arriben els Borja”. I a continuació, com a entradeta: “Una història brutal: crim, incest i avidesa de poder.” I ja es poden imaginar la continuació. La causa d’aquest interès renovat per la família Borja era la presentació d’una nova producció, destinada a la televisió alemanya però que, segons que diuen, sembla que es difondrà a més de quaranta països. La sèrie, no cal dir-ho, s’alimenta dels tòpics més gastats (i, per desgràcia, més coneguts i més universals) de la bàrbara llegenda borgiana. Ja ho diu el títol: sexe, poder i sang. I amén, que per això eren cardenals i papes.

Diu que és una superproducció mai no vista, amb dotze quilòmetres de roba per a 340 vestits, 4.000 ciris... i 157 litres de sang. Molta sang, vol dir molta sang. Diu també que és molt rigorosa, molt cara, amb reconstruccions de carrers, i fins i tot de la Capella Sixtina. I amb tot això, i amb actors i director coneguts, la cosa important és la sang: 157 litres. Sexe, crims, ambició, i un papa espanyol que només era un arribista, un parvenu pervers i criminal. Amén. En fi, que no hem avançat gens des d’aquell dia del 1501, quan Johannes Burchard, mestre de cerimònies d’Alexandre VI, transcrivia en el seu cèlebre diari una suposada carta al noble Silvio Savelli, plena de les més feroces acusacions contra el pontífex. La carta degué ser escrita per algun membre de la poderosa família Colonna, víctima recent de les confiscacions papals.

En el llatí elegant de la missiva, el papa apareix com l’Anticrist, seguidor de Mahoma, jueu sense convertir, encarnació del dimoni i de tots els pecats, i els palaus apostòlics són escenari d’assassinats, violacions, incestos, orgies i tractes infames amb jovenets i amb donzelles. I Cèsar és l’amo absolut, diu la carta: “Per ordre seua les persones són assassinades, ferides, llançades al Tíber, enverinades, arruïnades. Aquesta gent té set de sang humana.” I set de poder, de domini, de passar tot el país a sang i a foc, de repartir als fills i néts incestuosos del papa les senyories confiscades als barons, afegeix l’autor anònim. Aquesta era la qüestió: els barons romans, amenaçats pel poder creixent de la família papal, reaccionen violentament amb l’arma del pamflet, i d’ací ha vingut tot.

En definitiva, or i poder, verins i sang, luxúria i orgies, bruixeria i poders infernals, són la recepta habitual de les llegendes més negres. Res de nou: també Alexandre VI va vendre l’ànima a Llucifer amb pacte clàssic, i quan va morir molts romans van veure com els dimonis voladors se l’emportaven a l’infern des de la basílica de Sant Pere. Comprenc que les llegendes negres són difícils de reduir a l’habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més grossa. Comprenc que amb això es puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que a hores d’ara hom continue presentant com a veritat històrica les més banals i barroeres mentides. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d’un esguerro firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot.

L’autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. I fa pocs mesos, a la revista dominical del diari El País, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Diu que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i ara mateix una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior, supose que amb molt d’èxit. Des d’una ràdio de Montevideo em van telefonar, per a saber si tanta bestiesa era certa! Només faltava aquesta nova sèrie dels alemanys: amb 157 litres de sang.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS