Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 24 de maig de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1633 | 29/09/2015   Imprimir

Un altre 9 d’octubre sense nom

L’Estatut, tal com sap tothom, no va ser exactament un “acord constitucional”, sinó un compromís sobre mínims condicionat per determinades pressions circumstancials: des de la veloç reorientació de la dreta cap a antigues posicions del “populisme” anticatalanista mai no esvaïdes a la ciutat de València, fins a la identificació-confusió entre “projecte de país” i “amenaça de l’esquerra” [!!], passant per les retraccions i les pors després de l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981. Pressions i condicions que, sota el nom de “batalla de València” o d’altres enunciats semblants, han estat abundantment exposades en llibres i papers diversos: més amb parti pris, tot s’ha de dir, i amb ganes de repartir culpes i responsabilitats, que amb equanimitat i sense passió. M’estalviaré ací de donar la meua versió o interpretació d’aquells anys, i dels següents, que d’altra banda no seria gaire original. La realitat, siguen quines siguen les explicacions –internes i externes, accidentals i profundes, simples i complexes–, és que l’Estatut de 1982 i l’arribada de l’autonomia no van representar la culminació d’un procés expansiu del nou valencianisme, que hauria anat de la ideologia a la mobilització i de la mobilització (màximament i il·lusòriament representada per la gran manifestació 9 d’octubre del 1977) a la política, sinó el resultat i la congelació d’un reflux. Una de les proves més contundents és la desaparició institucional del nom de País Valencià en tant que era portador i expressió d’una idea, és a dir, d’una representació i d’un projecte, i en tant que vehicle de difusió i de penetració social del mateix projecte, i instrument bàsic de mobilització i d’adhesió. País Valencià hagué de ser proscrit no per parcial i minoritari (que no ho era, ans al contrari: fins i tot va ser, per ampli acord, el nom oficial del “Consell Preautonòmic” fins a l’aprovació de l’Estatut), sinó perquè era el nom del país. No únicament d’una nova “comunitat” entre tantes, producte de la descentralització de l’Estat, ni únicament el nom de la figura administrativa moderna d’una antiga regió històrica, sinó el nom d’un territori i d’un poble amb alguna forma d’especificitat nacional, per poc explícita i per molt ambigua que fóra.

Exactament per això no el podien acceptar aquells (el meu amic Alfons Cucó sabia molt bé qui, i per què: i no eren només els qui habitualment pensem...) que van forçar-ne, i en practiquen encara, el rebuig i la proscripció. Així, sense l’ús institucional i públic de “País”, el projecte de “fer país” (per exemple: de servir-se de l’acció política per a re-construir un espai amb vocació nacional) havia de quedar inevitablement limitat i desencarnat: pot existir, i pot haver-hi voluntat de “fer existir”, un país que es diga Comunitat?; és la mateixa cosa dir “el nostre país” que dir “la nostra comunitat”?; té les mateixes implicacions i reverberacions?; té el mateix contingut conceptual i expressa el mateix sentit polític? És ben evident que no. Perquè no es tractava d’una simple modificació terminològica, era un colp decisiu –amb plena consciència dels responsables– contra un procés històric que començava a fer por. Sense l’ús públic i polític del nom que havia demostrat la seua eficàcia mobilitzadora, la passivitat nacional i la desafecció emocional quedaven perfectament garantides: qui pot cridar, en un acte o en una manifestació, “Visca la Comunitat!”, o “Co-mu-ni-tat Va-len-ci-a-na!” amb un mínim de commoció patriòtica? Qui pot creure o sentir que “la Comunitat” és el seu país i pàtria? Hi ha noms que, com certs actes i pensaments de la moral clàssica, són intrínsecament perversos. I hi ha una petita cosa que m’entristeix i em subleva: que en aquest 9 d’octubre que s’acosta, que per fi havia de ser “diferent”, els nostres nous governants, líders triomfants inclosos/incloses, continuaran ignorant o proscrivint el nom, igual que els altres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1632 | 22/09/2015   Imprimir

Vaticano ‘low cost’

Per una curiositat malèvola, després de llegir en un diari italià un article sota el títol Vaticano low cost, vaig tindre la curiositat de buscar en Google (aquest miracle d’informació infinita, que si no el dirigeix l’Esperit Sant no s’explica com fa realitat les fantasies), a les “pàgines grogues” de la ciutat de Roma, els establiments d’indumentària eclesiàstica, paraments i altres productes semblants, aquell conjunt que en italià es diu arredi: me’n van sortir anunciats amb detall prop de quaranta, amb noms tan deliciosos com Euroclero (repetit, deu ser una cadena), Stile e Designer, o Chen Zhongbin, un xinès a la Via del Seminario. De les meues passejades infinites pels carrers romans, de fa molts anys o de fa pocs anys, recorde amb claredat aquella abundància d’aparadors amb casulles, albes, mitres, capes, sotanes de bisbe amb voreta morada, sotanes de cardenal amb voreta vermella, i de creus pectorals, anells, estoles, i tot allò que vostès puguen imaginar, i molt més. Especialment als barris de prop del Vaticà, al Borgo Pio, i als carrers clàssics dels voltants del Panteó i de Piazza Navona. I una gran sastreria eclesiàstica, denominada així, de la més alta categoria i qualitat, per davant de la qual passava cada matí, l’any 1993, abans d’entrar al Vaticà per la porta de darrere, a buscar a la biblioteca llibres i papers sobre els Borja. Ara, l’article que vaig llegir fa poc a La Repubblica diu coses com aquesta: “Conec bé el bisbe de Santo Domingo, que en el seu guarda-roba té mitres de bogeria. Però ara m’ha dit que té vergonya, que ja no es posa cobrecaps sumptuosos. És clar, no? Si Francesc va amb una casulleta que costa com una camisa, 60 o 70 euros com a màxim, és natural que tot, al seu entorn, es faça més sobri. Bisbes i cardenals tenen por que el papa els sorprenga...”, explica Luciano Ghezzi, que fa més de mig segle que té la botiga a la Via dei Cestari, el carrer famós dels paraments sagrats i de la sastreria eclesiàstica al costat del Largo di Torre Argentina. L’Església –diu– es renova el look i ara és temps de saldos també per a ells, els alts prelats: una casulla blanca, una de roja, una de verda i una de violeta (els quatre colors litúrgics), Ghezzi les ven en bloc per 140 euros. L’oferta domina tot l’aparador: Vaticano low cost. De passada, si volen una mostra exactament contrària, poden buscar en Google “Cardenal Cañizares”, i contemplar atentament algunes de les imatges on el nostre arquebisbe va tot cobert de porpra, amb un ròssec espaterrant de vuit o deu metres. I amb mitres, casulles i capes que semblen eixides d’un museu del luxe indumentari, sedes i brodats d’or. Pura exhibició de barroc en conserva.

“Mire les creus dels cardenals als estoigs,” sospira la senyora Giovanna Salustri, a la seua botiga de la mateixa Via dei Cestari, “mire que boniques, cobertes d’incrustacions d’ametistes i lapislàtzuli, però ja no les compra ningú perquè Francesc no les vol i no donaria mai la benedicció a aquests objectes...”. Ell és així, afegeix el diari, la seua sotana de tergal val com a màxim 120 euros, no com les dels cardenals, de seda i de moher, que costen entre 600 i 800. I així continua l’article, comparant qualitats i preus, i acaba recordant que s’ha acabat també la processó matinal d’almenys quaranta cotxes grossos que anaven a buscar els alts prelats per portar-los al despatx. El Mercedes i el BMW del temps del papa Ratzinger han tornat a Alemanya “per reparacions”, “e oggi i cardinali vanno a piedi.” I tot això, afegiré jo en aquest inici de tardor de l’any del Senyor de 2015, constitueix potser el més gran capgirament de la història de l’Església de Roma, perquè l’esplendor de la parafernàlia pontifícia, cardenalícia o episcopal és una cosa que venia de molt lluny, de fa aproximadament quinze segles, de quan els rituals cortesans i el “luxe asiàtic” de les monarquies orientals van passar a Occident, i més encara amb l’esplendor de Bizanci, que en va ser l’exemple suprem que costà molt de poder imitar perquè Roma va ser uns quants segles una ciutat pobra mentre l’imperi de Bizanci era immensament ric. Contemplen vostès atentament els mosaics fastuosos de San Vitale de Ravenna (de mitjan segle VI) i sabran què vull dir. I així, fins al Renaixement i el barroc, i fins al papa Francesc, amb el qual sembla que s’acaba aquella història. El cardenal Cañizares, arquebisbe de València, n’és només una petita nota al marge, grotesca, ridícula i final.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1631 | 15/09/2015   Imprimir

Filòsofs d’estiu, 2: Plató comunista

L’any 2012, Alain Badiou va publicar una versió de La República de Plató, entre traducció, filosofia personal i fantasia literària, que ell mateix va presentar com el Plató més autèntic, posat al dia (o més ben dit al segle: al segle XXI) segons el pensament del traductor, que considera el filòsof grec com a promotor o ideòleg de “la verdadera llibertat”, i considera que el seu propi text de la República té una “fidelitat superior” a Plató que si fóra una versió fidel del grec. Amén. Certament, Badiou, gran mestre o profeta del pensament més radical (admirador de Stalin i de Mao, mig anarquista, i creient fidel en la maldat intrínseca del capitalisme i en la bondat celestial d’un futur comunisme perfecte), es troba del tot capaç de renovar o refer el text platònic, a base d’adaptar-lo al seu gust, afegir, suprimir, alterar, canviar paraules, frases, personatges i conceptes, amb la saludable intenció d’adaptar-lo a la seua pròpia ideologia política: la crítica demolidora d’una falsa democràcia (la nostra, és clar) totalment sotmesa a l’oligarquia financera, i la fe en un paradís de ciutadans iguals i lliures on tot serà de tots i tots serem feliços en el comunisme universal i compartit. No és aquesta l’única “adaptació” sorprenent, atès que en realitat es tracta de la República de Badiou més que de la de Plató, fet del qual el “traductor” es justifica, alhora que n’està ben pagat, ja que considera expressament que el seu llibre és ben superior a l’original. Començant per l’ordre i el contingut dels capítols, que Badiou altera sense escrúpols, i els reordena i retalla “segons el que jo pense que és el seu ritme verdader”. Badiou mateix explica que, en primer lloc, s’esforçava a comprendre cada frase o fragment en grec, i llavors en feia la seua versió: confessa que sovint s’allunya una mica massa “de la lletra del text original, però sostinc que aquest allunyament respon a una fidelitat filosòfica superior”. I això, francament, sí que és una novetat absoluta: el traductor que altera l’original per donar-li el sentit que ell creu que hauria de tindre! I més encara, confessa que “De-ci, de-là, quelques phrases grecques ne m’ont pas inspiré”... i per tant les elimina sense cap problema. I sense remordiments, com el capítol VIII, on “tout un passage est purement et simplement remplacé par une improvisation de Socrate qui est de mon cru”. Un Sòcrates-Badiou de collita pròpia, i el lector ja en farà el que voldrà: si el traductor (?) és superior a l’autor, no hi ha problema.

Ja va bé que Badiou “modernitze” alguna de les imatges clàssiques, com la cèlebre caverna del mite, convertida en una sala de cinema, on els espectadors són presoners del sistema mediàtic i publicitari contemporani, i altres coses per un estil. Una altra cosa és afirmar que, en l’Estat ideal de Plató, la comunitat dels “guardians” (és a dir, els militars i els magistrats) represente “un univers típicament comunista”: absència de propietat privada, una vida on només compta el bé comú, una organització absolutament col·lectiva... i la submissió total de l’individu als governants. Fins i tot en els aspectes més íntims de la (inexistent) vida privada, com ara la relació entre els sexes, reduïda a copulacions reglamentades dirigides a la millora corporal i moral (?) de l’aristocràcia dirigent. Comunisme sí, però només per a aquesta elit tancada i dominant. La resta, el poble o massa, ni apareixen ni compten per a res, excepte per treballar i mantenir els militars i els governants. I així comença el Llibre VIII: “I doncs, Glaucó, estem d’acord que en un Estat governat com cal les dones han de ser comunes, i comuns els fills i el conjunt de l’educació, i igualment comunes les ocupacions en la guerra i en la pau, i els sobirans han de ser els millors en la filosofia i en les coses de la guerra?” “Sí, hi estem d’acord”, digué. “I també hem acceptat que els governants que ocupen el poder han de guiar els soldats i instal·lar-los en els allotjaments que hem indicat abans, comuns a tots, on ningú no tindrà res propi...” “Sí”, respongué, “recorde que pensàvem que ningú no havia de posseir res d’allò que tenen els altres, i que com a atletes de la guerra i guardians, rebrien anualment dels altres ciutadans una compensació per al seu manteniment, a canvi de la defensa pròpia i de la ciutat...” Traducció meua, no de Badiou, el qual, amb perfecta sinceritat, confessa: “En somme, tout ce qui penche de manière explicite pour l’aristocratie, je l’ai filtrè, pour ne garder que le meilleur, c’est à dire ce qui s’apparente au communisme”. Un exemple perfecte d’honestedat intel·lectual.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/09/2015   Imprimir

Elogi de la política

No sé si un dia d’una gran festa com avui, quan tanta gent eixirà al carrer alegrement a celebrar una il·lusió de llibertat, és oportú avorrir els lectors amb consideracions morals i conceptes genèrics, parlant, per exemple, de la necessitat de la política, tan fàcilment oblidada o desacreditada. Però quin és el contingut d’aquest mot o idea? Es tracta d’ocupar càrrecs públics, d’administrar, governar un país o un municipi, posem per cas? O del combat electoral (honest o trampós, serè o demagògic, civil o insultant...) i l’enfrontament parlamentari? O la política són les intrigues i baralles internes dels partits? O és buscar sobretot el càrrec públic com a “prebenda” i benefici propi? Bé, doncs, la política és o pot ser tot això, però sobretot és una necessitat i hauria de ser un servei públic, és a dir, un servei a la comunitat: sense política (sense l’organització i l’acció en favor de la polis, o hi ha pura tirania o hi ha el caos). Comencem, doncs, per on hem de començar en tantes coses: comencem pels grecs (els grecs antics, és clar...) i per l’invent de la democràcia com a pensament, com a concepte i com a sistema. Que significa en primer lloc la idea (impensable idea, abans de ser pensada) que el poder públic pertany al poble, al cos sencer dels ciutadans, i que els càrrecs o llocs de poder han de ser elegits, limitats, reglamentats, i que els seus ocupants n’han de retre comptes davant d’una assemblea: és a dir que el poder implica responsabilitat. Significa, com a ideologia i valor, que la participació en la vida de la polis (de la “ciutat”, de l’estat) és justament allò que és propi del polites, del ciutadà, com a oposat a la vida simplement privada, pròpia de l’idiotes que s’ocupa només dels interessos propis.

I significa també la supremacia de la llei, tal com recordava Sòcrates poc abans de morir: sense ordre civil acceptat, simplement no hi ha “pàtria”. I no hi ha pàtria digna de tal nom si està sotmesa a un poder sense control, contra el qual –contra la tirania– l’única barrera és la llibertat, com afirmà Pèricles en el famós discurs. I allò que per als grecs era la polis, és també, en certa manera, la res publica dels romans: l’espai del bé comú, que implica eleccions regulars per als càrrecs, una legalitat codificada, i fins i tot l’existència d’una mena de “defensor del poble”, tribú de la plebs... o síndic de greuges. La política, doncs, d’ençà dels grecs, no és possible sense els valors republicans: aquest és la nostra herència, la nostra història antiga, renovada i vivent a pesar de reculades i carències. La democràcia és això, com sabien els pares de l’American Revolution i de la Révolution française. I vist així, allò que en diem la “crisi” de la democràcia no és de cap manera un efecte del sistema sinó del seu mal funcionament. Resultat sobretot de l’aparició i creixement d’una casta d’aprofitadors i no de servidors de la política, de la disminució de “vocacions” de servei públic, de la devaluació moral de la res publica.

En alguns llocs, a més a més (com al Regne d’Espanya), el mal funcionament afecta fins i tot els fonaments d’aquella divisió clàssica entre poder legislatiu, executiu i judicial, tal com podem, per dissort, comprovar cada dia. I afecta, igualment, el valor bàsic de lleialtat al bé públic comú per damunt del privat: com a Itàlia, o a Grècia o a Espanya, on tan sovint fer trampa està ben vist, enganyar és un mèrit, estar en política para forrarse no impedeix ocupar altes magistratures, i on la supremacia de la llei no sol merèixer gran respecte moral. No estan en crisi, doncs, els fonaments d’un sistema democràtic (representació, legalitat, llibertat...), que pot no ser perfecte però que és el millor possible si funciona honestament: si el deshonest o l’irresponsable no és protegit i excusat pels seus, si la vanitat (ah, el plaer d’inaugurar obres!) i la incompetència no són premiades pel vot ciutadà. La crisi de la democràcia apareix quan es fa opaca la relació entre la llei i la trampa, quan la veritat perd importància (fins i tot en aquest “quart poder” que és la premsa...), quan els polítics tenen defectes “massa humans”, o quan els ciutadans són massa ignorants o massa indiferents. Davant de tot això (de tot això que omple diaris, sermons, noticiaris i llibres), si totes les respostes s’hagueren de reduir a una, seria aquesta: que els fonaments de l’acció política haurien de ser l’ètica de la veritat, l’ètica de la raó i l’ètica de la responsabilitat. Ho deixarem ací, i mentrestant, aquest dia de setembre, “colguen les gents amb alegria festes...” tal com va escriure el poeta.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1630 | 08/09/2015   Imprimir

Filòsofs d'estiu, 1: Nietzsche i Napoleó

El setmanari Le Nouvel Observateur (del qual sóc seguidor fidel d’ençà de més de trenta anys, i que ara s’ha reduït el nom a un elemental L’Obs per aquest lamentable vici francés de dir Fac de Philo, Prof de Math o Sciences Po?), cada estiu sol dedicar alguns números a matèries que en diríem “intemporals”, supose que per vacances de molts redactors, i per ajudar els lectors a passar els dies morts. Enguany, els ha tocat als filòsofs. Com ara Hegel, Plató (del qual potser parlarem la setmana pròxima), i l’inevitable i recurrent Friedrich Nietzsche. L’any 2000 ja li vaig dedicar ací mateix algunes ratlles, a propòsit de les celebracions del centenari de la seua mort. Ara, fins i tot les agències promocionen visites turístiques a Sils-Maria, on no hi ha res a veure o és fals. Que el senyor Nietzsche era un geni amb tots els ets i els uts, no hi ha cap dubte raonable. Que era un boig excel·lent, tampoc. I que el seu pensament crític ha estat, per bé i per mal, un dels corrents visibles o subterranis decisius del segle XX. Durant molts anys ningú no llegia els seus llibres, fora de L’origen de la tragèdia, publicat per Wagner, fins que una germana i un cunyat filonazis el van convertir en una mena de precursor filosòfic del nacional-socialisme més bèstia. Dit això, a mi la lectura dels seus escrits m’ha produït sempre més irritació que digestió profitosa. I no sóc dels que creuen que el filòsof era del tot innocent de les desviacions brutals de la seua doctrina saludablement crítica. Pareix que l’individualisme furibund, la prèdica de la “mort de Déu”, la justificació de l’irracional, el rampell de bogeria vist com a crítica radical de la modernitat i el suposat trencament de les convencions socials, en fan ara mateix un pensador ben convenient per a aquests temps postmoderns, declaradament “vitalistes” i egòlatres. Això és el que pareix. En tot cas, hi ha professors de filosofia reconegudament progres que prediquen doctrina nietzscheana i la donen a llegir als adolescents. Si fa quinze anys no em convencia, ara em reconforta llegir que Clément Rosset, un dels millors especialistes sobre el filòsof, escriu molt encertadament a L’Obs que la gran desgràcia de Nietzsche és “haver estat recuperat per l’esquerra francesa”, i que certs intel·lectuals s’han aménagé un Nietzsche a la mesura dels seus fantasmes: “Després de l’espantós Nietzsche de dreta, els filòsofs francesos (Klossowski, Foucault, Deleuze, Derrida i d’altres) han fabricat un Nietzsche revolucionari completament insensat”.

Quant a mi, l’any del centenari vaig fer una lectura de La Gaia Ciència, diguem-ne per obligació intel·lectual, per veure si la moda tenia fonament. La decepció va ser considerable. Com a literatura la vaig trobar detestable del tot; com a pensament, en gran mesura irrellevant. Com a prèdica de l’”home superior” que els “nous temps” reclamen, passablement irritant. Busca per a la nova època homes “acostumats a manar amb seguretat i igualment disposats a obeir quan calga”. I afirma que el plaer més gran de l’existència és viure perillosament. Al senyor Benito Mussolini li va agradar molt tot això: els dos lemes morals i vitals de la seua banda eren, el primer “credere, ubbidire, combattere”, i el segon “vivere pericolosamente”. Deu ser simple coincidència. Després, aquell mateix any, vaig llegir La genealogia de la moral, no fóra cas que les meues apreciacions anteriors foren infundades. La història de la moral, explica Herr Friedrich, té un punt crucial en la derrota dels romans pels jueus. Els romans, en efecte, “foren certament els forts i els nobles, de manera que mai no han existit a la terra de tan forts i de tan nobles, ni tan sols en somnis”. “Els jueus, al contrari, foren aquell poble sacerdotal del ressentiment par excellence”, etcètera. I davant de qui s’inclina el món, davant dels nobles o dels ressentits? “La gent s’inclina davant tres jueus, com sabem, i una jueva (Jesús de Natzaret, el pescador Pere, el fabricant de catifes Pau i la mare de Jesús...)”. Aquesta és la desgràcia, doncs, ací fracassà la noblesa moral. La segona desgràcia va ser la Revolució francesa, per obra de la qual “la darrera noblesa política que existia a Europa, la dels segles disset i divuit francesos, caigué sota els instints populars del ressentiment”. Gràcies que tot seguit, “com una darrera indicació de quin era l’altre camí, aparegué Napoleó..., i en ell es féu carn el problema de l’ideal noble en ell mateix”. I conclou: “Pensem bé de quin problema es tracta: Napoleó, aquella síntesi d’ésser inhumà i de superhome...”. Pensem-ho bé. Com que del Nietzsche genial ja se’n parla prou i massa, jo volia recordar una mica un altre Nietzsche: oblidar-lo és fàcil, però no és honest.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1629 | 01/09/2015   Imprimir

Allò que som, el temps que fuig

L’amic de joventut del vell general hongarés li havia seduït la dona, l’havia volgut matar un matí en una cacera, havia dubtat, i havia fugit. Però el vell noble sabia que tornaria, i el va esperar quaranta-dos anys. Torna, sopen a l’enorme sala del castell, i el general li diu: “De nosaltres dos, tu sempre vas ser el més culte, el més diligent, el més virtuós, el més dotat en qualsevol camp... Però en el fons de la teua ànima amagaves un impuls espasmòdic: el desig de ser diferent d’allò que eres. És el turment més cruel que el destí puga reservar a un home.” L’única manera de suportar la vida, en efecte, és que ens resignem a ser allò que som davant dels nostres ulls i davant dels ulls del món. Cosa que, per a la major part dels ciutadans, sol resultar extremadament difícil. Si no fóra així, la història de la literatura no tindria el més mínim interés. Ni un metge jueu de la Viena dels Habsburg, contemporani del nostre general, hauria fet tants esforços de fantasia per inventar la psicoanàlisi. Ja se sap que una altra part dels ciutadans sí que estan pagats de ser com són, rics, espanyols, de dreta o d’esquerra, és qüestió de psicologia individual o de psicologia col·lectiva. La resta, simplement ens suportem, i ja fem prou. “Ens hem de suportar tal com som, aquest és l’únic secret,” recorda el general. “Suportar el nostre caràcter, amb tots els seus defectes, amb el seu egoisme i la seua cobdícia, que ni l’experiència ni la bona voluntat podran corregir.” No és gaire optimista. El llibre es diu L’última trobada, i el seu autor, Sándor Marái –un d’aquells escriptors innombrables que va engendrar l’Imperi d’Àustria-Hongria–, va nàixer l’any 1900 en una vila hongaresa que després formà part d’Eslovàquia; els anys vint va viure a Alemanya i a França, i el 1948 es va exiliar als Estats Units fugint de la nova dictadura. A l’Hongria comunista els seus llibres van estar molts anys prohibits, el seu nom va quedar en l’oblit absolut, i ell es va suïcidar a Califòrnia el 1989, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. No sé si mai es va acceptar tal com era, però sembla que no. A alguns valencians també ens passa, i no sabem on fugir. Ens hem passat més de mitja vida volent ser diferents de com érem i som, imaginant que hauríem de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, que ens costa molt “suportar el nostre caràcter, amb tots els seus defectes”, tal com pensava el vell noble hongarés. Però, fem el que fem, el temps passa i fuig, i si ara no l’aprofitem com cal, qui sap quan podrem fer-ho. Parle de psicologia política, òbviament, o d’al·legories de govern, que també compten.

Com en aquells gravats barrocs on por haver-hi una gran calavera coronada de llorer i sobre la corona un rellotge d’arena amb grans ales esteses, perquè la glòria del llorer no és res, i el temps vola com ha volat sempre: Tempus fugit. La calavera triomfa damunt d’un llibre de la vida tancat i de dos trompetes de les quals ixen núvols de fum com si foren canons acabats de disparar, i tot el conjunt reposa sobre una descomunal vèrtebra humana que recorda la forma d’una enclusa. Hi ha un fons pacífic de muntanyes, poblets, cases i riu, i en primer terme, al costat de la vèrtebra o enclusa, hi ha escampades per terra les insígnies de la vanitat, una roda de la fortuna, màscares de teatre, un espill, un grapat de monedes, un casc de guerrer amb plomall. Però també un alambí d’alquimista, un tinter i una ploma, un caduceu (emblema del comerç), un llibre gros, dos pinzells: cap activitat no se salva de la inutilitat final, i el lema que hi ha dalt de tot ho confirma: Exitus acta probat, el resultat mostra el valor dels fets; és a dir, que res no serveix de res, tot és cendra. L’autor d’aquesta al·legoria de la vanitat la va gravar el 1625 en algun lloc dels Països Baixos, aquell país i temps que sempre hem suposat optimista i feliç com un Rubens o com un Rembrandt jove. Al peu de la composició, perfectament barroca, hi ha la inscripció Hora fugit, marcescit Honor, Mors imminet atra, s’escapa el temps, es marceix l’honor, s’acosta ja la negra mort. El gravat formava part d’una exposició que es deia “De l’Amor i la Mort, dibuixos i gravats de la Biblioteca Nacional”, que vaig visitar (i anotar) fa alguns anys a Barcelona: abans d’arribar a la mort, hi havia doncs els amors dels herois i dels déus, que n’ocupaven les tres quartes parts. Com hauria de ser en la vida: tres quartes parts d’amor, una de mort. Amb permís del vell noble hongarés, i amb alguns punts d’útil meditació per als nostres governants novells.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS