Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de desembre de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 27/11/2008   Imprimir

Amos Oz, Piera

Per escriure una novel·la de vuitanta mil paraules cal prendre al voltant d’un quart de milió de decisions: no només pel que fa al desenvolupament de la trama, qui viurà i qui morirà, qui estimarà i qui trairà, qui s’enriquirà o qui enfollirà, quins seran els noms i l’aspecte, els costums i la feina dels personatges, la divisió en capítols i el títol del llibre (aquestes són les decisions més fàcils i menys delicades), i no només quan explicar i quan ocultar, què dir abans i què després, quines coses dir obertament i quines cal només insinuar (aquestes també són decisions poc delicades); també cal prendre una quantitat de subtils decisions, per exemple què posar allà, a la tercera frase, cap el final d’aquell paràgraf, blau o blavós? O potser blau cel? O atzur? O blau fosc? O potser blau gris? Potser aquest blau-gris hauria d’anar al començament de la frase? O val més que es fragmente al final de la frase? O al mig? O fer-ne una frase molt curta, independent, amb un punt al davant i un punt i a part al darrere? No seria millor que aquest blavós es submergira en el corrent d’una frase ondulant i complexa, i amb molts membres i abundoses subordinacions? O potser valdria més escriure allà simplement tres paraules ‘llum del capvespre’ i no acolorir aquesta llum amb cap gris-blau ni cap blau cel cendra? Fins ací una citació sense cometes, una pàgina d’Una història d’amor i de foscor de l’immens Amos Oz, que certament sap què vol dir escriure. I fins ací les ratlles que voldria compartir amb Josep Piera, aquests dies que a Barcelona, a Gandia o a València els seus amics, coneguts i col·legues li dediquen, li dediquem, homenatges i festes. Quaranta anys dedicats a la literatura són molts anys. Una vida sencera ocupada només en la faena infinita de construir i contar històries, de triar les paraules i juntar-les formant versos o paràgrafs de prosa, de traure a la llum de textos bellíssims les memòries i els paisatges més profunds. I de buscar adejctius, si serà blau fosc o blau gris aquell cel sobre el verd de la Drova, si seria millor fer frases llargues per evocar aquesta imatge o aquelles emocions, si no dirà només “llum del capvespre”. Això és escriure, això ha fet admirablement Piera, i a mi no em cal afegir res més.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1276 | 25/11/2008   Imprimir

El racó de la història

I digué la vicepresidenta davant de les càmeres, seriosa i transcendental, amb cara de proclamar una veritat solemne al món sencer, va dir, va proclamar: “España ha salido finalmente del rincón de la historia.” Això digué, i a mi, en sentir-ho em van entrar unes ganes immenses de riure. I una vergonya petita, pensant que el govern de l’estat que em governa, del regne del qual involuntàriament sóc súbdit, proclama com a doctrina bestieses com aquesta: sense sentit, precisament, de la història, sense sentit del passat ni del present, sense sentit del ridícul. En primer lloc, perquè la frase emfàtica, retòrica, infladament patriòtica, era únicament conseqüència d’un fet accessori, d’una circumstancia insignificant i puntual, com és la presència, a títol de rellogat sense dret a bandera en la taula, d’aquest xicot inefable que presideix el govern de la vicepresidenta. En una reunió al Museu de Washington que no ha tingut més efectes que la foto, una reunió de vint-i-tants dirigents de vint-i-tants països, de l’Argentina a Sudàfrica, per posar-se d’acord en allò que tothom ja havia acordat, per escoltar els discursets del senyor Bush en retirada. També l’Argentina, doncs, posem per cas, amb la senyora Cristina Fernández, tan inefable com el senyor José Luis Rodríguez, deu haver eixit del racó de la història on s’amagava. En segon lloc, perquè la presència precària de J.L.R. Zapatero (i la tauleta sense bandera, i els llocs comuns que digué en els escassos minuts assignats, tan llocs comuns com els de la resta, i que ningú escoltava ni en feia cabal ni anaven enlloc ni servien de res), era el final d’un pelegrinatge humiliant, de demanar per favor que li deixaren una cadira, de dir-li a Sarkozy (justament al Nicolas Sarkozy de la grandeur de la França!) que mira si em pots trobar una entrada de la revenda, si em pots colar per la porta de servei, i a canvi, tal com informen els diaris francesos i els espanyols neguen o ignoren, “Pídeme lo que quieras”. En segon lloc, perquè el convidat subreptici repetia una vegada i una altra que allà mostraria a la ciutat i al món, a Washington i a la terra sencera, quin era l’exemple d’Espanya per superar aquest cosa terrible de la crisi. Feu com nosaltres, diria, que ho hem fet tot tan bé. Feu com nosaltres, doncs, i tindreu una taxa d’atur que és el doble de la mitjana europea. Feu com nosaltres, i construireu milions d’habitatges inútils, ruïnosos i especulatius. Seguiu el nostre exemple, i reculareu cada any en productivitat, invertireu en recerca la meitat que la resta d’Europa (i a penes un terç que els Estats Units), tindreu un saldo negatiu montruós en la balança de pagaments, tan monstruós que és en percentatge el més gros de l’univers, viureu feliços un any i un altre any, com hem viscut nosaltres, en el millor dels països possibles, en el millor dels mons i amb el millor dels governs.

Dit això, sí que haurem eixit ja finalment del racó de la història. Cosa que significa, si hem de fer cas amb coherència a la proclamació vicepresidencial, que Espanya fins ara, en efecte, habitava un racó. No és fàcil saber quin racó, ni des de quin punt concret de la història. Potser des d’aquell dia insigne en què l’anterior president, Aznar de nom, aparegué en la foto amb els seus superiors, formant el trio famós. Potser des del temps del general Franco, figura universal reconeguda. Potser des d’alguna de les guerres d’Espanya, modernes o contemporànies: des de la del 36-39, des de les guerres carlines, des de la napoleònica, des de la guerra de Successió, coneguda com a Spanish War. O des de l’Armada Invencible, des de Pizarro i Hernán Cortés, des del 12 d’octubre de 1492, abans dit “Día de la Raza”, ara festa nacional. Vés a saber des de quan un país tan còsmicament important com Espanya, un país que tenia un imperi on mai no es ponia el sol, un país que és model universal en neteges ètniques de jueus i de moriscos i en persecució implacable d’heretges, un país al voltant del qual se suposa que gira el planeta, vés a saber des de quan ocupava només un racó de la història. Tot això, no cal dir-ho, no té cap importància, perquè ara, finalment, ja ha sortit del racó. I quan jo era menut, el Dissabte Sant cantàvem: “Ratetes, ratetes, eixiu del forat, / que el Nostre Senyor ja ha ressuscitat”. Qui és el nostre senyor, ja és una altra qüestió. 

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 20/11/2008   Imprimir

Premis, literatura

Reunir-se a sopar o a fer una mica de festa esperant l’anunci d’un premi, escoltar qui ha guanyat i aplaudir mig minut, sembla un ritual caducat, una cosa passada de moda i de poca substància. I tanmateix, de substància en té molta: reconforta, permet saludar coneguts una vegada l’any, pensar que alguna cosa de profit fem els qui escrivim llibres, constatar que hi ha gent, molta més del que sembla, capaç de fer honor a la literatura. En poques setmanes, he assistit a la festa dels Premis Octubre, entre centenars d’altres persones reunides al voltant d’una certa idea de cultura i de país, per l’amor o el respecte a la novel·la, a l’assaig o als poemes, tant si és un amor verdader com si és només amor accidental. He assistit als premis Ciutat d’Alzira, amb més de mil persones de tota raça ideològica i política, sopant allà en honor als llibres. Divendres serà Gandia, on altres anys he sopat amb moltíssima gent, acompanyant el ritual dels jurats i de les proclamacions. Vol dir que en aquest país dels valencians, que sembla tan hostil a la lletra dels llibres, i sobretot si és lletra en llengua pròpia, hi ha milers de ciutadans –no sé si tots lectors devots, fidels al culte de la literatura– que sopen junts cada any fent multitud pacient –el ritual sol ser llarg– i presència activa al voltant d’uns protagonistes incerts, premiats en públic, aplaudits, centre d’honors efímers. I això és més important del que pareix, és més noble, més seriós del que creu el president de la Generalitat i el conseller o consellera de cultura (si n’hi ha), més del que deuen pensar els líders del PP i del PSOE. És més important que alguns edificis sumptuosos, que algunes desfilades, que alguns festivals insubstancials, que tots els premis oficials a major glòria del govern que els atorga. La premsa tampoc no ho sap, la televisió sap que ha d’ignorar-ho, els polítics grossos s’ho miren amb recel. Però aquest País Valencià també està fet, i molt, de cultura escrita, de literatura, de llibres i de premis, de sopars massius al voltant de les lletres. Si algun dia, tal com alguns esperen satisfets, s’acaba tot i el país arriba a la dissolució prevista i programada, potser els premis i la literatura seran l’última mostra de vida, l’últim alé d’una extinció molt digna.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1275 | 18/11/2008   Imprimir

Un hospital a Harare

Per començar, em limitaré a la crònica o descripció, tal com l’he llegida en la BBC News. Les sales de l’hospital més important de la capital de Zimbabue recorden les aules de les escoles rurals pobres i desertes, o el supermercats buits del país. Tauletes i cadires estan apilades en un racó, mentre cartells d’educació sanitària pengen precàriament a les parets amb la pintura pelada. Els llits pediàtrics, sense llençols ni matalassos, semblen carrets de supermercat abandonats i solitaris. La visió penosa de l’Hospital Central de Harare, que abans era un centre de referència sempre actiu, resumeix l’estat lamentable de l’economia. Els malalts perden tota esperança de trobar un tractament des del moment que entren a la recepció sense vida de l’hospital. Anys arrere, el pàrquing de l’hospital hauria estat ple de cotxes. Dins de les seccions, infermeres atentes i metges haurien caminat pels corredors, mentre pacients ben alimentats passejarien a l’exterior buscant el sol o fent exercici. Però ara, l’entrada de l’hospital està deserta, a penes si hi ha cap metge o infermera a la vista. La major part de les sales són buides, amb els matalassos amuntegats en piles. El cant dels ocells de l’exterior domina el plor ocasional de nens malalts davant d’una injecció. Aquests nens són els únics pacients que reben tractament –per als seus llavis tallats– gràcies a un equip de metges del grup Operació Esperança, amb base als Estats Units. L’Hospital Central de Harare està oficialment tancat, i l’altre hospital important de la ciutat gairebé no funciona. Les autoritats van demanar als familiars que vingueren a endur-se els seus malals. Ja no els podien atendre, enfonsats per la falta de recursos. Rarament tanca un hospital de referència, si no és en temps de guerra. “L’abandonament del sector de salut pel govern és un genocidi”, afirma Malvern Nyamutora, vicepresident de l’Associació de Metges Joves. “Per a mi, res no ho expressa millor: és un genocidi, així de simple.” Ja no hi ha pacients a les sales, només llits buits. A l’altre hospital, Parirenyatwa, ja no es fan operacions quirúrgiques. Els dos quiròfans han tancat. “Envien la gent a clíniques privades, i si no tens diners, et mors”, diu el doctor. Hi ha hagut un brot de còlera a la ciutat, i els malalts, a falta d’altres llocs, vénen a l’hospital a morir-se, quan un tractament fàcil amb fluids i antibiòtics els podria salvar. Però ja no funciona ni l’aigua corrent.

Una infermera mostra el seu full de paga: 12.542 dòlars de Zimbabue, l’equivalent de menys de 10 cèntims d’euro, menys del que costa un refresc: “Amb aquests diners, el govern espera que vinguem a treballar, ens paguem el transport, i alimentem les nostres famílies.” I les farmàcies estan buides, les ambulàncies parades per falta de peces de recanvi, i ni tan sols es pot fer la petita cirurgia d’emergència si els parents no compren pel seu compte material de sutura. Podria continuar traduint el text, però no val la pena. Ara una reflexió. La tragèdia de Zimbabue no és la mateixa de la major part d’Àfrica. Aquest era un país on, quan arribà a la independència, l’economia era sòlida, l’educació molt estesa, les carreteres suficients, l’agricultura tan pròspera que exportaven aliments a tot Àfrica austral, els hospitals ben atesos. Això no he llegit: ho vaig veure amb els meus ulls. Però la ideologia destructiva ho va desmantellar tot, a poc a poc primer, ràpidament després. Calia fer fora els colonialistes, els europeus explotadors, els blancs odiats, el “capitalisme”, etcètera. Calia fundar una societat nova, socialista, africana, i més etcètera. I valga’m Déu si ho han fet: desallotjant els europeus, repartint càrrecs, terres i empreses als africans (a condició de ser del partit de Mugabe), arrasant l’agricultura, la indústria, el comerç, la moneda, l’educació, la sanitat, les infraestructures, i tot el que es posara per davant. Ja ha desaparegut el colonialisme, el poder econòmic dels zimbabuesos d’origen europeu, la presència dels blancs. I també ha desaparegut tota la resta: moneda, escoles, hospitals, agricultura, i menjar. Els metges locals en diuen “genocidi”, però d’això a Europa no se’n parla, ningú signa protestes ni convoca manifestacions. Quan una ideologia destrueix un país i provoca una tragèdia massiva, no direm res si la ideologia era antieuropea i simpàtica. Perquè la culpa, ja se sap, la tenim sempre nosaltres.

 

Joan F. Mira | Avui | 15/11/2008   Imprimir

Pasta de paper

Vegeu-lo també aquí.

A cada inici de tardor, a França, coincidint amb la verema i amb el retorn de vacances, hi ha la cèlebre rentrée editorial, el gruix de llibres que es llancen en massa a les llibreries amb ben poques possibilitat de fer-se un forat propi en un mercat monstruós. De novel·les només, enguany i de mitjana, n'han aparegut set-centes, un nombre absurd i prodigiós. Fa pocs anys, un escriptor anglès, crec que era el meu admirat Julian Barnes, però podia ser un altre, recordava que a la Gran Bretanya es publiquen anualment 80.000 llibres, dels quals, deia, potser 8.000 són de literatura, dels quals potser 800 tenen una mica de dignitat, dels quals 80 poden ser interessants, dels quals només 8 seran realment bons. Vol dir que tots els altres sobren? Que més valia no haver-los publicat? Pregunta ben difícil. I la rentrée, tan ritual a França, que omple fulls i fulls de diari, és també un mal universal. Els resultats, en tot cas, són dramàtics.

Després de llançaments costosos, de distribució general, de presentacions, articles, premsa, publicitat, i vendes bones o mediocres, els camions implacables ixen dels dipòsits de distribució, roden pels afores de París, arriben a una empresa especialitzada en reciclatge, i buiden un contenidor de deu tones. Deu mil quilos de llibres faran un munt sobre el ciment com si foren deu tones de patates. Ho explica l'escriptor Pierre Jourde en unes pàgines impressionants al Nouvel Observateur. No importa quins llibres, diu: biografies del president de la República encara calentes, cròniques dels Jocs Olímpics de Pequín, novel·les de famosos escrites per mercenaris, llibres per a infants, llibres de cuina, enciclopèdies, i la cèlebre autobiografia literària que ha tingut crítiques tan bones. Un buldòzer empeny el munt de llibres cap a una cinta transportadora, la cinta puja cap al cilindre triturador, se sent el soroll de les rodes dentades que destrossen desenes de milers de pàgines, milions de paraules impreses.

El drama, diu el cronista, es repeteix diverses vegades al dia, enginys elevadors, buldòzers, trituradores, evisceració de volums, estrèpit de màquines que vomiten paquets compactes premsats, metres cúbics de matèria piconada. Mirant atentament, el cronista escriptor reconeix títols coneguts o suggeridors, El suec sense esforç, En forma amb les plantes, Besos ardents, Youki contra els marcians. I la cèlebre autobiografia, i pàgines d'alguns dels bestsellers de moda. És el domini de la piconadora, del pilon, paraula maleïda i realitat amagada, malson dels escriptors sensibles o insensibles, horror final. Destí infernal al qual van dirigits, d'entrada, un percentatge important de tots els llibres, bons o dolents, poesia, novel·la, història o psiquiatria, llibres d'èxit i llibres fracassats. I els camions, i la piconadora, són vigilats per tal d'impedir que cap volum s'escape de l'infern: no fóra cas que arribaren, gratuïts, a mans de lectors clandestins, i se'n ressentira el negoci. A fora, continua el cronista, en l'immens terreny rodejat de murs, vigilat dia i nit per tres guardians, s'amunteguen els cubs de paper, de colors virolats, rosa i blau, blanc i roig, groc i verd, de la mateixa manera que pocs dies abans s'havien alçat en columnes glorioses de volums de colors a les grans llibreries. I així passa la glòria del món, sic transit. D'aquest camp funerari, la paraula escrita, glòria de la humanitat, passarà per banys químics, per batedores, per l'estat de pasta informe de color brut, i al final del procés el suport material de la literatura serà paper d'embalatge, paper de diari, cartó de capsa de sabates, cartó de capsa de pizza. Vist poèticament, és una metempsicosi, un cicle de reencarnacions: la poesia lírica, la novel·la de misteri, la multitud infinita de llibres inútils, nodreixen indiferentment aquesta indústria, escriu Pierre Jourde.

Cent milions de volums, a França, acaben així la seua vida mortal, reduïts a matèria informe, a matèria industrial. El segle XX, diu l'autor, va sacralitzar l'individu i el llibre: el segle XX també va inventar la seua destrucció metòdica. La qual, sovint, és una destrucció prevista, meditada, pareix que necessària, una estratègia deliberada de sobreproducció. Aquests bestsellers de les grans superfícies, de les llibreries d'estacions i d'aeroports, estan destinats en gran part a ser pasta de paper: dels cent mil exemplars, posem per cas, que han de formar aquelles piles i columnes que atrauen l'atenció del lector, que transmeten la sensació d'èxit, cinquanta mil acabaran formant cubs premsats i dissolts en banys químics, i l'editor ja ho sap, i potser l'autor no, o potser no li importa. És el preu de la glòria, del negoci, d'aquesta insensatesa del balafiament calculat, d'aquest horror.

I jo, que acabe de publicar un volum estimat, una novel·la, no puc evitar un sentiment petit d'angoixa, pensant si una part, gran o petita, d'aquest grapat d'exemplars que contenen una part de mi mateix acabaran en contenidors, en camions, en una planta de reciclatge, en pasta informe de paper. Que la Mare de Déu i tots els sants me'n guarden, si pot ser, que tinguen pietat de la pobra criatura.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 13/11/2008   Imprimir

Bàrbara Babilònia

Una foto al diari, fa pocs dies, amb l’enginyer arquitecte, el perfil d’un altre pont miraculós i l’estructura enorme d’una cosa que s’ha de dir Àgora. Remat final, pareix, d’una ciutat d’artifici dita de les Arts i les Ciències. Espais que contemplava, en una novel·la, un professor d’història: “Van passar pel costat de grans basses o estanys quadrangulars plenes d’aigua químicament transparent i verdosa, devia ser aigua industrial, per caminals i esplanades de ciment entre clapes de gespa del mateix color químic verdós, entre edificis excessius que exhibien sense pudor els ossos i nervis de la seua estructura de closques de crustacis gegants de costellams o esquelets d’altres planetes ajaguts, d’una grandària descomunal no amb el propòsit d’elevar-nos al pensament del cel com les grans catedrals, va pensar, sinó amb la voluntat de fer sentir als visitants la pròpia estatura insignificant de lil·liputencs reduïts i aclaparats per aquella grandesa, però ací no es devia tractar d’un efecte de la pura grandària o magnitud sinó de la intenció mateixa d’aclaparar l’espectador, temples monumentals sense esperit, bàrbara Babilònia d’enginyers, o era també un resultat d’aquella exòtica insultant insuportable exhibició de buidor que alguns en diuen modernitat extrema, l’espai en blanc després de la modernitat antiga i que ningú no sap encara com omplir, aquesta ideologia de la banalitat presumptuosa repetida de ciutat en ciutat, quan sembla que ja l’única cosa que importa és convertir-ho tot en espectacle o en escenari caríssim on no es representa cap obra: no és una malaltia puntual, va pensar, no és un episodi accidental, no és una catàstrofe que afecte únicament ciutats suïcides com València, és una desgràcia universal que ens porta a no se sap quina vida urbana, a quina estètica monòtona i plana, o a quin sentit de la ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sembla que per designis implacables, en la xarxa maligna de la moda, on quasi tot és destinat a la desfilada efímera, als fullets per a turistes i a satisfer la vanitat estúpida dels seus propis veïns, ja no ciutadans, ja només habitants, ja ells mateixos turistes en la seua pròpia casa.” Ací s’acaba el passatge: això pensava el professor, i jo també.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1274 | 11/11/2008   Imprimir

Teoria i economia

Ja fa setmanes, o mesos, que els diaris, les ràdios i les televisions van plens de teories que se suposa que expliquen què passa amb les finances planetàries, i per què. Quan semblava que tot anava bé, no n’hi havia tants, de tèorics experts, o experts teòrics: ara, la filosofia econòmica creix com una nova disciplina no sé si acadèmica o simplement de full de diari. Jo, ignorant  infinit en aquesta i en tantes altres matèries, he furgat en papers meus escrits fa exactament deu anys, i resulta que ja hi havia pensat, vés per on, quina casualitat. Saber què és una teoria no té cap secret: la teoria, en principi, és aquell conjunt d’explicacions generals, axiomàtiques o no, que haurien de derivar-se de l’experiència o de la pràctica. És a dir, que primer observem, després comparem, mirem de donar-li algun sentit a tot plegat, i finalment, si és el cas, constatem que el sentit deduït és aplicable. Sol funcionar amb un marge de confiança notable en les ciències dites físiques i naturals, tot i que la física té una tendència creixent a l’ontologia més rigorosament presocràtica: què és l’ens i coses així. Ja no funciona tant en les ciències dites “socials” o “humanes” (i algú arriba a preguntar: si són humanes i socials, com han de ser ciències?), que un servidor ha practicat molts anys per raó de vocació i d’ofici, més que de benefici. No sempre funciona però ajuda, reconforta, i millora les dimensions estètica i moral de l’investigador: això sempre resulta molt agraït. El problema de la teoria econòmica és que, massa sovint, ni és estètica, ni reconforta ni funciona. Arriba a ser tan desagraïda que, de vegades, ni tan sols explica res. I llavors, fa deu anys, jo escrivia: “Aquestes setmanes de turbulències, tempestes, ventades i altres desordres meteorològics en l’atmosfera dels diners, en són un exemple perfecte. No de falta de teoria, sinó d’excés: tantes teories com teòrics en exercici, i cap explicació verdadera. Quant a les previsions i aplicacions, Déu nos en guard.” ¿Vol dir que fa deu anys ja hi havia tanta turbulència i tempesta, o també que les explicacions dels suposats experts i savis, l’any 1998, eren tan insubstancials com ara? Perquè el problema de la teoria econòmica, em fa l’efecte, és la perfecta desconnexió amb la realitat material, empírica, palpable. Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino, Descartes o Hume, no haurien acceptat de cap manera que aquesta desconnexió fóra admissible. Això, en tot cas, era lògic en l’economia marxista-leninista i en el socialisme científic (no rigueu, es deia així): hom elaborava els principis, i si la realitat s’entestava a no col·laborar-hi, pitjor per a la realitat. Mai no s’ha vist un idealisme platònic tan extrem, disfressat de materialisme.

Ja no és tan clar, però, que la mateixa falta de connexió aparega en l’economia capitalista, que no se sap sobre quins principis reposa, i a mi em costa d’imaginar l’existència d’un “capitalisme científic” construït sobre la combinació entre el mètode experimental i les “idees clares i distintes” que volia el senyor René Descartes. Perquè el mètode experimental, cosa ben curiosa en una ciència, hi falla de manera regular i estrepitosa. I les idees són qualsevol cosa excepte “clares i distintes”. Per exemple: un hipotètic capitalisme científic hauria de tindre el fonament més sòlid en els conceptes de preu, valor i renda, i altres de semblants, i no diré que tals conceptes no hagen estat abundantment definits, glossats i estudiats. Segurament han donat més d’un premi Nobel i més de dos, i són objecte incessant de tesis doctorals i de cursos, manuals, i volums acadèmics. Dic que no són ni tan clars ni tan distints com pretenia Descartes. Si foren clars, sabríem què valen, “científicament”, les accions de la borsa, els habitatges construïts i no venuts, el petroli, les participacions en hedge funds, els grans bancs d’inversions, i altres factors sotmesos, hipotèticament, a l’anàlisi dels especialistes del ram. Ho hauríem de saber, i no ho sabem, i per tant acabem acudint a la bola de vidre, a la psicologia recreativa, o —amb fonament més cert— a les idees antigues de vici i de virtut, que sí que són ben clares: excés d’avarícia, de supèrbia o d’enveja, falta de prudència, de temperança i de justícia. I per a això, sobraven teories. En tot cas, en la teoria econòmica, la relació dels principis amb el mètode experimental és tan incerta com en la teologia. Però deu ser (és, sense dubte) que jo sóc molt ignorant. I sobretot, que tinc molt poca fe. Fa deu anys no en tenia, ara tampoc.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/11/2008   Imprimir

La por antiga

En la meua infantesa, jo he conegut la por: als morts de les històries macabres, a l’home del sac, als desconeguts mal vestits que rodaven pels camins de l’Horta, als lladres que entraven a casa, als companys hostils d’escola o de la banda enemiga, a contagis i malalties incomprensibles, i fins i tot a la parella de la Guàrdia Civil que patrullava per la carretera. Eren temps de pobresa i d’inseguretat, de sargir la roba, cartilla de racionament i comprar poc de tot. La por de passar gana, per molta gent, no era una fantasia.

Després, en el curs de tres o quatre dècades, tot va semblar  progressivament segur i garantit: l’abundància d’energia, el confort domèstic, els sous creixents, l’atenció sanitària, la bondat dels exèrcits que ja no feien guerres, l’educació universal, els museus i les sales de concert, i fins i tot la democràcia com a forma política de la urbanitat i les bones maneres. Algú havia de protegir-nos contra tot mal, garantir el progrès de tot bé. Algú: l’estat o l’administració pública, “la societat”, els partits polítics, les ideologies benèfiques. De sobte, per primera vegada en la història, tot havia de ser garantit i segur, i semblava que ho era. Per primera vegada, podíem reduir la por a la metafísica privada: por a la mort, als buits de l’esperit, les angoixes de l’ànima. De la resta de pors, algú se n’havia d’ocupar per protegir-nos. I per tant, havíem de ser cada any més rics, més saludables, més cultes i educats, més nets i més feliços. Amb garantia oficialment assegurada, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents, i protecció contra tot desordre, violència o agressió. Les pors antigues, doncs, eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern. Les noves pors són una sola: la por de perdre la il·lusió del paradís, que semblava a l’abast de la mà: no érem més rics, i per tant més feliços? El problema és que el paradís original, per desgràcia, sembla que no ha existit mai. Excepte en una part o element del mite: que l’arbre del bé i del mal és l’únic que ens ha acompanyat des dels orígens. I que de tant en tant, com ara, sembla que no encertem la tria, i som expulsats a una intempèrie de pors, de fred i de suor del front. Tot és molt vell, tot torna. 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1273 | 04/11/2008   Imprimir

Gorgona

Tornem als grecs, una altra setmana, i espere que no serà l’última. Tornem als mites, a la història, al pensament. Perquè pensem encara una mica com els grecs, tot i que no ho sabem. Que fem per convertir-nos en filòsofs?, per exemple. Llegim els grecs, després Descartes i Spinoza, però hi ha una continuïtat. Llegim els grecs, no els filòsofs de la Xina o de l’Índia. Tal com els llegien fins i tot els filòsofs medievals, inclosos els àrabs Avicenna i Averrois, i Maimònides el jueu: pensar és, encara, pensar com Aristòtil i Plató. I en el camp de l’estètica és més veritat encara: la pintura del Renaixement troba els seus models en els escultors grecs, i l’arquitectura en els ordres clàssics, i les nostres ciutats, incloses les d’Amèrica del Nord, estan plenes d’edificis amb columnes i timpans, i això no és un temps remot, és ben present. I allò que entenem per teatre, la tragèdia o la comèdia, és la mateixa cosa: un invent grec. I la nostra poesia ve d’Homer, i la novel·la ve d’Alexandria. Però a part de l’herència, ens hem allunyat dels nostres avis grecs, com qui oblida d’on ve, o ja no li importa. Grècia, per tant, cal redescobrir-la una altra vegada i una altra. Llegint les memòries de Marguerite Yourcenar, aquest estiu, hi era present aquella educació, d’ella mateixa, i del del pare, dels oncles i dels avis, on traduir els clàssics grecs formava part de la vida escolar i domèstica, era un fet natural. Ara és el contrari: a poc a poc, els països d’Occident han assassinat l’ensenyament del grec. Voluntàriament, amb plena consciència, com si fóra una necessitat per deixar pas a uns altres coneixements suposadament més útils. Abans, els qui anomenem l’elit (magistrats, advocats, metges, arquitectes, polítics o poetes), tenien els dos peus en la cultura grega: jo trobava en un tren un arquitecte alemany, i podíem parlar de Demòstenes. Avui, les elits se’n foten: les elits són els agents de borsa, els financers, els milionaris nous de la informàtica, per què han de pensar en els grecs? Però en tot cas no és casual que, quan Freud crea una nova disciplina, va a buscar Èdip i Antígona, tot i que no els va entendre bé: era massa burgès, massa de gran ciutat. I no és casual que els astrònoms quan descobreixen una nova constel·lació, tac, li donen un nom grec. Ni deu ser casual l’èxit de pel·lícules sobre la guerra de Troia, sobre Alexandre, sobre les Termòpiles, amb indumentària adequada o inventada: són els herois de Grècia, són els nostres. I cada quatre anys, fem Jocs Olímpics.

Res de precís, evidentment, només un sentiment ambigu, alhora familiar i llunyà. I també és cert que, per a qui no és “religiós”, és a dir per a qui pensa que el món és allò que és i que és en aquest món on hi ha aquella experiència que va més enllà del quotidià, Grècia compta, o hauria de comptar, Grècia és molt útil. Perquè és una civilització construïda essencialment sobre el món tal com és, sobre una acceptació i sobre una transmutació d’aquest món en valors de bellesa, d’intel·ligibilitat, d’afecte, d’amor, de riure. Tan grega com la tragèdia és la comèdia, i tan intel·ligent. I també l’art, perquè de tota manera cal que les coses tinguen un sentit, i no és fàcil donar-los-en un, si no és amb la bellesa i amb el mite. No és una societat –com la cristiana, com la islàmica– per a la qual la vida no té sentit si no és amb relació a una altra vida, a un més enllà. En absolut. És la vida, amb el seu costat tràgic. Ja que, fem el que fem, la mort és radicalment inintel·ligible, i això és el que copsen els grecs quan inventen el cap de la Gorgona, que us transforma en pedra: és a dir, en el contrari d’un ésser humà. Expliquen que aquesta Gorgona, que no es pot ni descriure, ni pintar, ni expressar amb paraules, és l’incomprensible, l’absurd total; i després d’haver dit això, l’exposen pertot i no deixen de parlar-ne. És la paradoxa de la Gorgona: fer veure allò que no pot ser vist, dir allò que no pot ser dit, figurar l’infigurable. És un dels components de la nostra condició d’homes. Però els grecs sabien quin és el perill de gosar contemplar l’horror que s’amaga darrere d’una imatge inhumana, i pareix que nosaltres no ho sabem. Per això hem tornat a inventar la Gorgona, amb nom de mercat financer. Per això el monstre ens pot tornar a la pedra. I els déus, a l’Olimp, no poden fer res per nosaltres.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS