Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1481 | 30/10/2012   Imprimir

Cultura valenciana?, 1

En la història de les ciències socials, cultura, més com a terme de referència que com a entitat separada i específica, ha estat emprat per denotar qualsevol complex de produccions humanes, individuals però sobretot col·lectives, d’àrea o contingut restringit o d’aplicació global i universal. Parlem de cultura neolítica o de cultura barroca, de cultura tradicional, cultura contemporània, cultura valenciana, cultura empresarial o cultura popular. O afirmem que la cultura és el tret distintiu de l’espècie: ser humans és ser animals amb cultura. I llavors, entre cultura com a distintiu de l’espècie, cultura clàssica, cultura catalana i cultura agrària, què hi ha en comú? Deixem ací la introducció al problema, només per subratllar l’ambigüitat inevitable en què ens mourem: el mot “cultura” és escassament útil, però no en tenim un altre. Hem de parlar, per força, de ministeris o conselleries de cultura, de cultura moderna, de cultura europea o de cases de cultura, i cada vegada caldria aclarir a què ens estem referint. Tampoc no sempre sabem què vol dir “societat” o què vol dir “nació”, i ens en servim contínuament per a usos ben diversos. Així, en moments successius de la seua història, gran part d’Europa ha compartit una sola cultura (una religió formal, un estil d’arquitectura, un tipus de música o de literatura, uns rituals socials, etc.), però només o sobretot com a cultura urbana o cultura de les elits: la cultura de la xarxa urbana de l’Imperi Romà, la cultura aristocràtica medieval, la cultura del barroc o de la il·lustració, posem per cas. Si hi ha una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval. La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat en un marc d’escassa comunicació, en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa.

D’una cosa i de l’altra, doncs, estan compostes les cultures nacionals que s’han desenrotllat a Europa: del fons comú –d’origen clàssic o cristià, aristocràtic o burgès, urbà– i de la combinació de petits fons particulars que han evolucionat al marge i en interacció dinàmica amb aquell. Ara bé, no tots els elements d’un “fons particular” tenen la mateixa capacitat de cohesió i d’expansió, ni tots serveixen per a crear lligams més amplis que el local o comarcal. En primer lloc, cal diferenciar entre producció cultural “amb llengua” i “sense llengua”, perquè les llengües marquen, segurament més que cap altra cosa, els espais de comunicació i els espais de distinció. De tal manera que, quan una llengua és compartida per una xarxa urbana, quan circula en un territori a través de l’escriptura i dels usos públics i formals, defineix inevitablement un espai privilegiat de difusió de tot un conjunt de productes culturals (administració, pràctiques legals, ensenyament, literatura, escrits utilitaris o religiosos, etc.) que al seu torn van donant una cohesió nova i superior al mateix espai dins del qual circulen. Amb rares excepcions, l’espai original de circulació d’una llengua escrita ha estat l’espai de construcció d’una cultura nacional, o definida i promoguda com a tal. Amb totes les imposicions, expansions o contraccions, alts i baixos, afebliments i recuperacions que aquests processos sovint han suposat.

Aquest article continua ací

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 607 | 25/10/2012   Imprimir

Un valencià nacional

Conversàvem una vegada i una altra, al llarg de prop de quaranta anys, sobre l’incert destí del nostre país comú, el país dels valencians. Pensava, com pensem tots quan ja ha repicat la campana dels seixanta anys, que encara li quedava prou vida per a aprofitar-la entre els seus papers tan ordenats d’historiador, per a fer encara alguna cosa més en favor i en benefici d’aquest País Valencià que ens ha consumit tanta energia d’ençà que tenim ús civil de raó. Aquest país que, per desgràcia seua, ha sabut aprofitar ben poc els esforços i la vida d’alguns dels seus ciutadans exemplars, com el meu amic Alfons Cucó. I ara, quan fa deu anys llarguíssims que va desaparéixer, és mes necessari que mai tindre present l’exemple i la dignitat d’un ciutadà que va fer molt més pels altres que per ell mateix, d’un historiador impecable en el mètode i en la reflexió, d’un patriota que va sentir des de l’adolescència l’impuls d’un compromís que no va abandonar ja mai més, d’un activista en temps del franquisme més negre, d’un home públic en el més noble sentit de la paraula, d’un polític que no va deixar mai el camp del socialisme democràtic, d’un apassionat de la llibertat i de la justícia. Parlàvem, doncs, del País Valencià, de llibres i de discos, d’emocions, de política, del camí de la vida, i també de pobles, països, nacions, història i teories. Ell era un expert eminent no solament en la història del valencianisme polític, sinó en les vicissituds dels nous i els vells nacionalismes europeus. Tenia materials de primera mà sobre els albanesos o els lituans, sobre els francesos, els flamencs, els gallecs, els alemanys, els espanyols, els catalans, els bascos o els polonesos: sabia la història dels pobles d’Europa, dels seus nacionalismes d’estat i sense estat, dels seus èxits, abusos, fracassos. I sabia com ningú la història més recent dels valencians: com a historiador i com a protagonista. I llavors, un dia em va dir: “Jo no sé si em definiria com un nacionalista valencià, però sí que sóc i seré sempre un valencià nacional”. Volia dir que (a diferència de quasi tots els nostres polítics en exercici que, sota banals retòriques regionalistes, pensen i actuen només com a espanyols de nació), la seua lleialtat última i bàsica anava al País Valencià. Va ser “valencià nacional” quan, a penes eixit de l’adolescència, als anys seixanta, vam organitzar aquell petit partit increïble que es deia PSV, Partit Socialista Valencià. Ho va ser més endavant, en els temps tèrbols de la transició, com a dirigent més visible del primer PSPV. Ho va ser, amb totes les dificultats, quan va exercir prop de vint anys de senador del PSOE. I ho va ser quan deixà la política activa i tornà a la professió d’historiador i a l’exemplaritat civil. Era un dels pocs ciutadans pels quals jo mateix, amic seu, podia creure en la dignitat de ser valencians. Valencians de llengua catalana, que ell tant va estimar. Valencians nacionals.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1480 | 23/10/2012   Imprimir

Sobre el llibre i la doctrina

L’any 1997, quan celebràvem el primer quart de segle de la publicació de Nosaltres els valencians vam omplir molt de paper –jo també, ací mateix i en altres llocs– explicant què volia, o havia volgut dir, aquell llibre insigne: tal com se’n fan aquest any 2012, primer mig segle del llibre, també llavors es van fer actes, jornades, commemoracions, conferències, i tot el que s’havia de fer. També a la ciutat de Sueca els amics de Fuster van organitzar, lògicament, l’acte commemoratiu que calia. Molt amablement, els organitzadors em van convidar a parlar en aquell acte, i una estona abans de l’hora de començar, vaig trucar a la porta de l’autor i homenatjat per mirar si faríem una xarradeta prèvia. El local de l’homenatge o commemoració era a pocs metres de casa de Fuster (el famós portal de Sant Josep 10, on tants han dit després, falsament, que tenien entrada), i per tant no em va estranyar gens trobar-lo en pijama, cosa que era bastant habitual, com sap tothom per haver-ho llegit o vist en fotografies. Però arribà l’hora de començar, jo li vaig preguntar si no es vestia per assistir a l’acte sobre el llibre, i em va dir que no, que no hi pensava acudir, a pesar de figurar la seua presència com a peça forta del programa. Res a fer: no tenia ganes d’homenatges ni de festes. Aquell fet, i molts comentaris que recorde, em fan dubtar si Fuster, en aquest moment, si fóra viu, es trobaria a gust en aquesta atmosfera de culte canònic, de textos citats com escriptures sagrades i de record de la seua vida com qui recorda una vida de sant. L’hagiografia o els textos com a dogma no eren el seu gènere literari preferit, excepte per aplicar-hi el sarcasme o la saludable burla, i estic convençut que tampoc no li hauria agradat ser ell mateix objecte d’aquesta pràctica detestable. Una vida de sant és aquella que està plena, per definició, de virtuts heroiques, de fets sempre exemplars, i de paraules sempre infal·liblement inspirades. Una cosa, en definitiva, molt avorrida i penosa. Del que estic ben segur és que Fuster, allà pel 1961, no es va avorrir gens ni mica. I els qui més o menys ja pul·lulàvem en la seua proximitat, tampoc: érem molt joves encara, innocents, i les converses diürnes o nocturnes amb aquell home alt i sec podien ser fascinants. També és cert que llavors Joan Fuster encara no era sant, ni esperava ser canonitzat en algun temps pròxim o remot, sinó que era un simple mortal extremadament intel·ligent, que llegia moltíssim, pensava, anotava coses, bevia, escrivia, fumava i parlava amb els amics. I que desitjava per al seu poble i país el millor dels futurs possibles.

Llavors (això ho recorde perfectament, i seria una esplèndida “floreta” per una vida exemplar de Sant Joan F.), apuntava fets, idees i reflexions, notícies, citacions i tot allò que trobava que podia servir per explicar “qui som” i “per què som com som”, i quan tingué la caixa plena de paperetes, va començar a escriure el llibre necessari. La caixa, si no em falla la memòria visual, era de cartó, com una caixa de sabates, i el llibre (amb l’estímul persistent de l’editor Max Cahner) va ser escrit en alguns mesos i es digué, finalment, Nosaltres els valencians: Fuster mateix, quan l’escrivia, no sabia com s’havia de dir. He de confessar que, gràcies a la gramàtica de Sanchis Guarner i a les arengues de Casp, jo era ja un “patriota valencià” del ram “catalanista” –amb cometes o sense– abans de conèixer Fuster. Xavier Casp ens explicava, a Alfons Cucó i a mi, com, després de guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana (a Perpinyà, crec), el seu cor s’encenia d’emoció cantant “Els Segadors”. Per això, el catalanisme de Fuster ja no ens resultava sorprenent, i el llibre, quan el vam llegir després d’haver-lo “vist” escriure, també ens va resultar natural. Ple de descobriments, d’intel·ligència, de notícies, d’hipòtesis i de suggeriments, però natural: allò que esperàvem. I ara, molts anys després, també continua semblant-me natural aquell final del pròleg a la segona edició (1964), on Fuster recordava que, si valia la pena haver escrit aquell llibre, era sobretot perquè “Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar d’ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència”. La indiferència i la dissolució: aquesta era l’amenaça, i l’és ara mateix, potser més gran encara. Davant d’això, que cadascú faça allò que ha de fer. Perquè aquesta és la utilitat de la doctrina, no únicament recordar llibres, o el llibre. Ho vaig recordar fa vint-i-cinc anys, i també és veritat vint-i-cinc anys després.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 606 | 18/10/2012   Imprimir

Els patis del Vaticà

Cada matí, poc després de les vuit, jo arribava a la porta lateral, on els guàrdies suïssos em saludaven amb un “Buon giorno, professore”, i llavors entrava als patis interiors, passava pel cortile Borgia (els Borja són els únics que tenen un pati, una torre i uns apartaments amb nom propi als palaus apostòlics), i enfilava l’escala cap a la biblioteca. En aquells patis interiors hi ha portes de bronze i de fusta massissa que donen a institucions reservades, i hom constata que l’Església romana no és una multinacional com les altres: no és efímera, sinó permanent; no té residència en edificis lleugers de vidre i de plàstic, sinó en palaus robustos de pedra picada. Dins d’aquells patis, trobava cada dia mongetes de servei diligents i discretes, monsenyors amb carteres de cap de negociat, i cardenals que hi passejaven conversant, refregant-se suaument les mans davant del pit i amb el cap una mica inclinat de costat, a la manera de Giulio Andreotti. Allà dins les veus sempre són baixes, els gestos continguts, les mirades discretes, i tot plegat (patis, portes robustes, corredors i escales, monges, prelats, investigadors d’arxiu i biblioteca, l’aire subtil carregat de moltes més preguntes que respostes) forma el conjunt humà i urbà més extraordinari de la terra. Aquest petit regne independent de mig quilòmetre quadrat, aquest recinte històric que és un petit estat emmurallat, conté una combinació única d’esperit i de pedra, de religió, diplomàcia i política, de servei a les ànimes i de finances no sempre confessables, d’homes de Déu i d’ambicions de poder. Cal tenir tot això present quan la premsa publica notícies de dossiers vaticans perillosos, de filtracions massives, de lluites de cardenals i de partits, o del judici de Paolo Gabrieli, dit Paoletto, el majordom del papa, i d’altres fets més o menys escandalosos. I al fons de tot, la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple d’ambicions, de tractes ocults, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà. Del qual interior, siga dit de passada, els periodistes forasters a Roma no en solen tindre la mínima idea.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1479 | 16/10/2012   Imprimir

Un país enrabiat

Vivim en un país arrabbiato, començava l’article editorial d’un gran diari italià, en un continent enrabiat, i en un món enrabiat. I jo continuaré glossant aquell article i aquell tema, amb el pensament posat en les ràbies que corren per pobles i ciutats d’aquest Regne d’Espanya on ens ha tocat viure. L’existència d’una ràbia social, ací i allà, poca o molta, és un element constant o recurrent en qualsevol època i país, perquè en tot temps i país hi ha injustícies, enveges i rancors, i sempre ha d’haver-hi alguna gent amb motius reals o imaginaris per a la irritació. Això és un fenomen perfectament normal, per tant. No és tan normal, però, que aquesta ràbia es manifeste gairebé a tot arreu, contemporàniament i en la major part del planeta. Si vostès segueixen atentament allò que se’n sol dir l’actualitat, comprovaran que l’enrabiament pareix gairebé universal, sota idees i causes diverses, i amb expressions diferents: hi ha ràbies violentes a Síria, a l’Iran, a Palestina i a tot l’Orient Mitjà, a l’Afganistan i el Paquistan, a tot el nord d’Àfrica, i al centre i al sud, on les persones es manifesten feroçment i es maten per diferències religioses (sunnites contra xiïtes, musulmans contra cristians), territorials, polítiques, econòmiques o qualsevol altra. Hi ha ràbia a la Xina, al Tibet, a Indonèsia o a les Filipines. Enrabiament ja crònic a Rússia, a Bielorússia, a Ucraïna i al Caucas. Hi ha ràbia a l’Argentina, a Veneçuela, a Mèxic i a tot Amèrica Central, que massa sovint té forma igualment violenta. I ràbies diverses als Estats Units (més virulenta en la dreta ignorant radical), i ràbia als països més o menys decadents o opulents d’Europa, d’Holanda a Grècia i de Portugal al Bàltic. Hi ha tanta gent irritada en tota la superfície del planeta, que és com si enlloc no es poguera viure en pau i tranquils, com si no tingueren ni efecte ni força els preceptes pacífics de les grans religions, com si foren profundament insatisfactoris tots els governs i tots els sistemes polítics o econòmics. Hi ha gairebé a tot arreu una ràbia social, amb resultats que sovint van més enllà de la raó, i llavors creixen els egoismes i s’enfosqueix i s’obtura la consciència. Perquè la ràbia escampada i comuna sovint engendra no solament antagonisme sinó odi, i l’enrabiat pot acabar posseït per un instint irracional de destrucció: qui odia vol destruir. La ràbia divideix, però alhora forma llaços i uneix: els individus enrabiats es converteixen fàcilment en escamot, en banda, i en massa, i la massa és una força anònima, sensible a les emocions que els demagogs de tot tipus provoquen i exciten.

La història, no cal dir-ho (la d’Atenes del segle V a.C., o la d’Europa del segle XX d.C.) ensenya que, en aquests processos, la demagògia arriba fàcilment a ser la fase més exaltada del moviment enrabiat de les masses petites o grans. El demagogs antics i moderns saben molt bé com aprofitar aquesta exaltació irritada, rarament constructiva, massa sovint cega i sorda. A Itàlia ho saben molt bé, des de Mussolini fins ara mateix amb aquells cercles de “vaffanculo” i fins al còmic Beppe Grillo i el seu tèrbol moviment Cinque Stelle que, entre altres delicadeses, exigia la supressió del parlament com a mostra de democràcia popular. La història està plena d’exemples, que pareix que ningú no recorda: l’arma de què se serveixen els demagogs és en primer lloc la simplificació, la reducció de les preguntes i respostes a un esquema elemental fàcil de projectar i fàcil d’assimilar. La massa irritada no suporta raonaments complexos, vol respostes immediates, emocions fortes, un enemic per atacar i abatre, un culpable per acusar, una diana contra la qual disparar. Els països amb una democràcia antiga que forma part de la cultura, posseeixen anticossos suficients per a impedir que s’escampe el virus de la demagògia. Però en uns altres, com al Regne d’Espanya, aquesta protecció és encara precària. En països com Itàlia, o Grècia o Espanya, on l’engany és una virtut i saltar-se les normes és prova d’intel·ligència, on la sospita i la desconfiança formen part de la cultura més profunda, i on la veritat importa poc, la ràbia massiva pot fàcilment convertir-se en incendi. I llavors vindran els piròmans, com sempre, a presentar-se com a apagafocs.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 12/10/2012   Imprimir

Ontologia, constitució

Jo, a la constitució actualment vigent al Regne d’Espanya, li tinc un gran respecte, però un respecte proporcional i mesurat, com a qualsevol constitució de qualsevol país: és a dir en la mesura o proporció que assegure als ciutadans unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en aquestes matèries bàsiques, les constitucions no deuen ser tan diferents (excepte les que atorguen tot el poder a un partit únic, i les que explícitament reconeixen la supremacia de qualsevol “llei de Déu” o text sagrat), i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Fa molts anys, quan jo vivia a Princeton, Nova Jersey, els meus fills, cada matí, a l’escola municipal, començaven el dia posant-se la maneta al pit i recitant allò de “I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic which it stands for, in liberty and justice...” Els nens (com a les escoles de tants països del món) prometien lleialtat a la bandera, però només perquè la bandera representa la república, i la república és la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic potser, perquè els juraments a la bandera solen ser perillosos, però supose que la idea era bona: el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia –l’ús que en fan els governants, ací o allà, en qualsevol temps i país, és tota una altra qüestió.

El problema, si jo hagués de jurar lleialtat a la constitució espanyola (cosa que no he fet mai, i no la vaig votar), és que no es fonamenta en una república o comunitat de ciutadans, ni en la justícia ni en la llibertat, sinó que comença amb una professió prèvia de fe que em resulta difícil d’assumir fins i tot com a concepte: una professió tan rigorosament i metafísicament nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar-la. Diu, en efecte, l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’estat que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, que existeix com a tal no sabem des de quan, des de quin any o segle; bé, jo sí que ho sé: en el batxillerat m’ensenyaren que, segons José Antonio Primo de Rivera i la doctrina oficial, “España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, i una existència com aquesta, des dels principis dels temps o abans encara, segurament explica moltes coses.

A continuació, o simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que per ella mateixa, ontològicament, per la pròpia substància o essència. Com els esperits, que en no estar fets de matèria tampoc no tenen parts, i per tant no es poden dividir o dissoldre. Davant d’això, els pobres humans no podem fer-hi res (i si hi podem fer alguna cosa, llavors entra en acció la doctrina: “el separatismo es el único crimen que no perdonaremos”, paraules del mateix José Antonio, plenament vigents ara mateix, tal com vostès poden comprovar cada dia). La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la constitució. Com que a mi aquest fonament doctrinal, nacional i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense aquest fonament metafísic la constitució pareix que no en tindria cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica.

I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes nacionals i patriòtics, inclosa la defensa de la pàtria i nació, única, indivisible i comuna (article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), he d’acceptar que la meua única pàtria és la nació espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D’això, per si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional (la premsa espanyola en va plena, d’aquest “constitucionalisme no nacionalista”), el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és igualment la seua pàtria, farà molt santament d’assegurar-se abans contra el risc i perill de tal idea (per si és d’aplicació l’article 30...). Perquè pensar això és rigorosament contrari als fonaments de la constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d’una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber que és un patriota inconstitucional.

A mi em sembla molt bé que, aprofitant els esdeveniments i el soroll d’aquestes setmanes i dies (i aprofitant que el 12 d’octubre és la Mare de Déu del Pilar i la Fiesta Nacional, abans coneguda com a Día de la Raza), es parle de reformar alguns articles de la constitució. Perfecte, encara que no sé quins, ni com ho faran, si n’han de tocar la substància. Però no passen pena, que si n’hi ha algun d’intocable és l’article del fonament, l’article 2. I mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment, inconstitucionals. Potser en la vida quotidiana això no vol dir res, però no em negaran que és una estranya condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble. D’aquest pecat metafísic, no ens pot absoldre ni el papa de Roma.

No ha de sorprendre, per tant, que els senyors cardenals, arquebisbes i bisbes de la Conferència Espanyola (que se suposa que tenen sòlids estudis de teologia) hagen declarat repetidament que la dissolució de la nació indissoluble és un pecat gravíssim i mortal: un d’aquells pecats que en deien “contra l’Esperit”. Perquè la unitat d’Espanya, anterior a qualsevol text legal, fonament previ a tots els textos, no és únicament un “bé moral”, tal com afirmen, sinó un bé de caràcter ontològic, teològic, que cap referèndum no pot alterar. Que vagen alerta els catalans, que si algun dia arriben a votar segons què, potser es jugaran la vida eterna.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 605 | 11/10/2012   Imprimir

Nacionalisme, valencians

Si la paraula nacionalisme sembla sovint desacreditada pels excessos que es cometen en el seu nom (com en nom del socialisme, posem per cas, o en nom de la democràcia...), diguem que per als valencians nacionalistes s’ha tractat i es tracta, sobretot, d’un sentit de fidelitat al país propi i a la pròpia gent, d’un retorn a la dignitat, i d’una responsabilitat assumida. Els valencians, d’altra banda, mai no ens hem cregut que som un poble o un país excepcional (allò de “la millor terra del món”, o “pas a la regió que avança en marxa triomfal”, no passa de folklore epidèrmic), ni que hem estat cridats pel destí o per la història a protagonismes excelsos, a difondre pel món les llums i la raó, a escampar la fe cristiana més enllà dels oceans, o a construir imperis. El nostre és un nacionalisme de país passablement modest, i ni tan sols ens sentim metafísicament víctimes de la injustícia universal, com els polonesos o els serbis. D’altres injustícies més concretes sí, perquè són evidents i palpables. En qualsevol cas, la història nostra, des del temps fundacional, ha estat, en el sentit més positiu, l’intent de trobar un lloc confortable i propi en algun marc més ampli. En el sentit més negatiu, una tendència al sotmetiment i a la dissolució dins d’aquest marc. Són molts segles d’estar dins d’alguna altra estructura política –siga la corona d’Aragó, siga la monarquia espanyola–, molts segles d’ajustar-se a uns altres (som un "poble ajustadís"?), i això marca els comportaments polítics, les ideologies i els sentiments d’identitat. La vocació europeista contemporània del “nacionalisme” valencià era també l’intent de trobar un lloc propi en un espai més gran i ser així, còmodament i sense risc, alguna cosa clara, a més de valencians i, si fóra possible, alguna cosa millor que ser castellanoespanyols. Simplement perquè ser valencians de la mateixa manera que un rus és només rus, i un polonés, polonés i un alemany, alemany, no ho hem sentit històricament com una definició suficient i prou segura. I els valencians més “nacionalistes”, de nacionalistes en tenim ben poc: som només ciutadans més o menys il·lustrats, plens de seny i de bona voluntat. Fins i tot el dia 9 d’Octubre.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1478 | 09/10/2012   Imprimir

Els Borja, l'horror, TV3

Això era que un dia de finals de març la directora de TV3, per la qual tinc una admiració profunda, professional i personal, em demanà si podria donar la meua opinió a propòsit d’una sèrie sobre els Borja que tenien intenció d’emetre. Ai dolor, que vaig pensar, ja hi som una altra vegada, ara amb una producció nova (sobre la qual ja tenia alguna informació des dels Estats Units) que no serà diferent ni menys horrible que les altres: destrossar la família Borja a les pantalles o a les novel·les dites falsament històriques, es ja un hàbit de la cultura occidental. No ho havia d’haver fet, però ho vaig fer, sabent d’entrada que serviria de poc: vaig acceptar l’encàrrec, per pur patriotisme desinteressat. Vaig rebre els CDs de la sèrie, vaig regular les dosis de visió diària a fi de no alterar massa la salut del cervell i del cor, i com a resultat de la llarga tortura vaig escriure aquesta carta que tampoc no hauria de fer pública, però ho faré, ara que, segons m’han dit (al País Valencià, vostés ja ho saben, no es pot veure la televisió de Catalunya...), ja fa algunes setmanes que emeten la sèrie borgiana. Molt moderadament, molt educadament, vaig exposar el que segueix:

“He fet l’esforç (una prova de resistència que no havia fet mai) de veure atentament els 12 episodis de la sèrie Els Borja, i aquestes són les meues observacions o valoracions, tal com demanaves: 1) En conjunt, la sèrie és un disbarat immens, fora de tota racionalitat, lluny de tot sentit històric, amb una relació mínima o inexistent amb la realitat dels ambients urbans, dels espais arquitectònics (esglésies, palaus, etc.), i sobretot lluny de la realitat quant al caràcter dels personatges i al contingut narratiu. 2) Els productors i guionistes no solament continuen la llarga tradició de la llegenda negra (negríssima!!) borgiana, a base d’insídies, mentides, assassinats i luxúria, sinó que l’estenen o amplien fins a límits que jo mateix no hauria estat capaç d’imaginar. L’horror no té límits, la falsedat dels personatges i de les escenes tampoc. Sembla que l’únic criteri era que cada episodi ha de tindre dos escenes de sexe, tres de violència extrema, i dosis brutals de perversió física i moral de tota la família, el papa, els fills, i la major part dels cardenals i dels nobles romans. 3) Des del punt de vista històric, puc dir (amb generositat) que el 90% de les situacions o fets que hi apareixen són rigorosament falsos. I en tant que falsos, falsegen també qualsevol sentit o coherència de la narració, i enganyen l’espectador donant aspecte de veritat històrica a fets i situacions absolutament inventats. Tinc anotats 40 o 50 casos de falsedat flagrant i històricament absurda, impossible i escandalosa. Em podria estendre molt més, i amb més detall, però ho deixarem estar. Si vols, i si us interessa, en podem parlar amb deteniment, i en relació als dotze capítols, un per un. (I de passada, la versió en castellà [és la que em van enviar] agreuja més encara aquest disbarat monstruós, pronunciant de manera deformada i bàrbara els noms d’alguns personatges importants!). En conclusió: vist que heu adquirit els drets (supose) i que teniu decidit emetre aquesta bestiesa monumental, almenys TV3 no hauria de contribuir a augmentar més encara la immundícia que els Borja (l’únic nom, i l’única família nostra coneguda universalment) sembla que estan condemnats a rebre. No sé si una solució possible és advertir els espectadors (en cada capítol, i molt clarament!) que es tracta d’una sèrie de ficció desbocada, i que la realitat històrica dels fets i dels personatges és gairebé inexistent. En tot cas, alguna solució hauríeu de buscar. Estic a la vostra disposició, sobretot per ajudar a reduir els efectes funestos del lamentable espectacle. I disculpa que siga tan contundent en el judici, perquè ho hauria pogut ser molt més.”

I fins ací la carta. La directora em respongué amablement, agraint-me l’esforç i insinuant que mirarien d’advertir els espectadors sobre el cas; però ja havien adquirit la sèrie, i l’haurien d’emetre. No sé si la decisió final la prengué la direcció actual o l’anterior, perquè no m’interessa culpar ningú. I finalment, jo puc comprendre moltes coses, però aquesta no. Alguna cosa ha fallat, i molt profunda, quan la televisió pública de Catalunya ha decidit propagar aquest horror.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 604 | 04/10/2012   Imprimir

Els grecs i els jocs

Probablement, l’any 776 aC, quan segons l’antiga tradició es van celebrar les primeres competicions en honor del Zeus d’Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abrandat a la polis que després van mostrar amb tanta profusió. Els grecs, en condicions normals, eren patriotes de la pròpia ciutat: la polis, és a dir, l’estat, era la patrís dels ciutadans, i només en situacions extremes –quan els atacaven els perses, posem per cas– es consideraven un sol poble davant d’un enemic exterior. De manera que aquesta és la tradició que hem heretat, al costat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diversions o passatemps, sinó agones o competicions: agonía és lluita (i per això el sentit d’angoixa o patiment), i els verbs agoniao i agonízomai volen dir combatre, enfrontar-se, rivalitzar. Res de “jugar”, per tant: l’atleta s’esforça a guanyar pel propi honor (de fet, athletes és un derivat de la paraula, que significa lluita i premi), i també per l’honor de la pàtria. En temps dels clàssics, això era una cosa relativament modesta i familiar: els atletes guanyaven la corona i el premi, el poeta de torn els dedicava una oda que solia ser avorrida i retòrica, i quan tornaven a casa podien rebre algun homenatge oficial i popular. Els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem fins a l’infinit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el teatre: fins a quins extrems d’excés grotesc i pretensiós es poden deformar modernament les antigues tragèdies. Mireu l’ús de la filosofia grega: la de Plató convertida en receptari banal, substitut de les pastilles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades modernes, les de Londres o qualsevol altra. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exercici de les virtuts morals aplicades al cos (esforç, perseverança, resistència, i tot això), o de les virtuts del cos aplicades amb rigor moral. Se suposa que els atletes són individus excel·lents per ells mateixos, competidors per l’honor personal, i que el seu èxit és seu i només seu. Se suposa, i és fals: són combatents per l’honor dels estats, i l’èxit significa himne i bandera. Tal com passava, més o menys, en els jocs grecs.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1477 | 02/10/2012   Imprimir

La imatge blasfema

Comencem pels fets recents. Els diaris i les televisions del món sencer han mostrat a bastament les escenes de violència desfermada als carrers i les places dels països musulmans: homes amb cares desencaixades (a les dones, si n’hi ha, no se’ls veu la cara), incendis de vehicles i d’edificis, assalts a consolats i ambaixades, banderes cremades i ninots destrossats (el ninot representa l’enemic nord-americà), morts i ferits a tot arreu i crits demanant més morts encara. Tot, tal com expliquen amb ràbia feroç, per les imatges blasfemes d’una pel·liculeta marginal i miserable, repugnant pel poc que en sabem, que ridiculitza el profeta Mahoma (i d’això, sembla que en són culpables els governs dels EUA o d’Alemanya o de França, o simplement els “americans” o els europeus). Com fa poc temps per unes caricatures en una revista danesa. Com ara mateix per uns dibuixos d’una publicació satírica francesa. Perquè Mahoma és sagrat, intocable, la seua imatge no es pot representar de cap manera, i qui l’ataca, l’insulta, o només el dibuixa o el pinta o el fa aparèixer en un film, és simplement digne de mort. Vol dir que la defensa de la sacralitat del profeta implica, per als creients, aplicar la violència extrema contra qui ataca la imatge sagrada: el càstig extrem a l’ofensor és un deure suprem, teològic. Aquests són els fets, sumàriament, i els fets, en primer lloc, responen a una teoria de la divinitat. En segon lloc, a un fanatisme incontrolat, estimulat per moviments moderns diversos a l’interior del món islàmic, i aprovat, compartit o tolerat pels governants, els diaris i les televisions, els predicadors de les mesquites i la major part de la població. Tot això és molt antic, però sobretot molt contemporani, molt de finals del segle XX, i dels inicis dissortats del XXI. En la història de les religions, el judaisme, el cristianisme i l’islam tenen un fonament comú, el del pare Abraham també comú: la idea del déu únic i absolut, que és un déu sense matèria i per tant sense forma, un déu que és el contrari dels déus egipcis, mesopotàmics o grecs, i que per tant no accepta ídols de fusta o de pedra. El judaisme és rigorós en aquesta matèria, i l’islam l’ha seguit amb el mateix rigor i la mateixa prohibició absoluta. El cristianisme no: la doctrina és clara (Déu no té cos ni forma), però ja fa molts segles que la imaginació és lliure per a representar els éssers més sagrats.

La iconoclàstia bizantina va perdre la batalla, i el Crist en la creu o en la glòria, Déu Pare com a monarca suprem o com un avi amable amb barba blanca, el colom de l’Esperit Sant, o una Mare de Déu pràcticament divinitzada, van inundar ja fa segles els temples, en escultura i en pintura. Justament per aquesta iconofília cristiana, en arribar els nostres temps contemporanis, la llibertat de crítica i de sàtira pot arribar sense entrebancs a les imatges sagrades. “Ofendre” amb paraules blasfemes és una antiga pràctica vulgar (“Me cague en Déu”, tan popular com escàs de fantasia), ofendre amb imatges és més modern i més punyent, sobretot quan es barreja amb l’obscenitat. La imatge blasfema, la novetat, comença sobretot a partir del 1870, amb la profusió de publicacions antireligioses a França (on, a primers del segle XX, hi havia més d’un centenar de revistes satíriques anticlericals, i sense censura), arriba a la pintura “seriosa”: com els quadres de Félicien Rops, amb sant Antoni temptat per una dona voluptuosa nua i crucificada, o del Crist en la creu amb una erecció bestial i amb potes de cabró sobre un cos nu femení amb els braços oberts. Ara mateix, als països que en solem dir “occidentals i cristians”, fins i tot les institucions públiques patrocinen exposicions amb imatges obscenament blasfematòries, de vegades amb protestes verbals tan irades com inútils de petits grups de creients. Mai, no cal dir-ho, les mateixes sales o museus presentaran una imatge blasfema de Mahoma. Per si de cas. I els “cristians” benpensants pensarem que no s’ha d’ofendre el Profeta perquè això ofèn els fidels musulmans, però que ofendre Jesús és només una mostra lícita i normal de llibertat. Ara, als cristians o postcristians ens molesta el bri d’herba en l’ull propi, no el cabiró de fusta en l’ull dels altres.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS