Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 634 | 30/05/2013   Imprimir

Mediterranis?

Tinc la sensació (espere que es confirme, que siga més que una sensació) que comença a decaure una mica l’omnipresència contínua d’aquest mite fal·laç d’una definitòria, uniforme i profunda condició de “mediterranis”, d’aquesta faula del mediterranisme o mediterraneïtat: la reinvenció d’una imaginària “cultura mediterrània” que reuniria en un espai comú l’Orient i l’Occident, el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, els grecs antics i els àrabs medievals, l’aigua blava i el sol, i sobretot l’oposició i la distància respecte al bloc central o atlàntic de la cultura moderna europea. No se sap, ni es pot saber, què vol dir ara mateix ser “mediterrani”, és a dir, què tenen en comú la vall de l’Ebre i la vall del Nil, un turc i un català, un provençal i un egipci, però tant se val: la narració que es difon inclou la idea d’una comunitat cultural antiga i preservada, d’una “manera de ser” i d’una estètica (?), d’una harmonia comuna, d’una continuïtat temporal i espacial i altres suposades realitats que existeixen només en la imaginació de qui les elabora i les projecta. Fora del clima i —molt parcialment— de la geografia del litoral, dir “som mediterranis” no té cap contingut definible, però ha arribat a semblar que ho defineix i ho explica tot: som diferents dels altres europeus, som alegres, oberts, lluminosos, sabem gaudir de la vida, i ens agrada la festa, el soroll i la pólvora. La banalitat i la incoherència dels tòpics no han impedit que es combinen fins a formar una narració ben eficaç. Coherent, això sí, amb la idea i la imatge de la barreja feliç, la “graciosa mixtura” que segons l’ideòleg José Ombuena, franquista i anticatalà, era el caràcter particular dels valencians, que des dels orígens som una mica de tot, una barreja acumulada, sense un factor o element dominant que ens podria identificar o definir (excepte l’espanyolitat feliçment compartida, no cal dir-ho), és a dir, que ser valencià no és ser res en concret, des de sempre. Mal podia imaginar Eiximenis, quan escrivia la frase famosa –“E com serà poblada de moltes gents”–, que segles més tard aquesta idea tindria una aplicació tan diferent. I que, per a indefinir-nos del tot, seríem substancialment “mediterranis”, nom que tot ho arreplega, que no vol dir res, i que té un èxit tan gran en la premsa de Castelló, València, Alacant i Madrid.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1511 | 28/05/2013   Imprimir

Ni cosa ni nom

Tot i que la capacitat d’indignació se m’esmussa a poc a poc, vista l’abundància dels motius que haurien d’activar-la cada dia, quan ha de saltar encara salta, a pesar de la fatiga. Per moltes coses visibles i horribles, però ací parlaré només d’una: la destrucció del nom del meu país. Com ara quan a la premsa o a la televisió es parla d’una antiga corona que comprenia Catalunya, Aragó, la Comunitat i les Illes Balears. Quatre territoris, ja veuen: tres amb nom propi, un sense nom. Tres que són, un que no és. O quan la premsa més seriosa compara l’atur, les finances o la renda per capita d’Espanya i de la Comunidad, ara oficialment Comunitat, segons sembla. I etcètera, i així cada dia, els polítics i els opinadors públics, els diguem-ne intel·lectuals, el gremi de la premsa quasi sense excepció (i què direm, no del PP, que ja se sap, sinó del PSPV, que es diu PV però que sempre de sempre es refereix a la Comunitat, i mai de mai al País Valencià?).

Tant fa que parlen de cinema com d’eleccions, d’economia com del clima o de la salut pública: Espanya està dividida en setze territoris amb nom, i la Comunidad/Comunitat. No van voler (“ells”: el meu amic Cucó sabia qui, i per què) que el nostre país fóra un país, ni tan sols un petit país sense perill. Començant pel tristíssim Joan Lerma que, quan s’aprovà aquell Estatut que ens deixà sense nom, va exclamar, exultant: “El País Valenciano ha muerto. Viva la Comunidad Valenciana”. El principi era el mateix, per als uns i els altres: no havíem de ser res: Comunidad. Comunitat Valenciana, que és poc nom i poc ser, gairebé no és cap cosa. Després, a poc a poc, l’adjectiu gentilici s’esfumà, s’esborrà, esdevingué sobrer: queda només Comunidad. Diran que és una “comunitat” constitucional, com Espanya és un estat. Cert. Però ningú no escriurà que entre els països de la Unió Europea, per exemple, hi ha França, Alemanya i l’Estat. O que l’Estat i Portugal formen la península Ibèrica.

Perquè Espanya és un nom i una cosa. Com Aragó i Andalusia, Galícia i Astúries, i així fins a Ceuta i Melilla, Canàries, i l’illot de Perejil. Nosaltres no som res. Per decisió superior, diàriament obeïda i acatada. Fins a la fi dels temps? Per si ens faltava alguna ignomínia encara, aquests senyors del PP que ens governen (els que ens governen ara, tan moderats que pretenen que són, tan assenyats, tan comprensius, tan diferents dels exaltats d’abans) han arribat al punt fatal de prohibir fins el nom del país, i el mínim patriota que, pensant en la història recent, pensant en una pàtria digna i pròpia, gose dir o escriure “País Valencià”, pot fins i tot ser expulsat d’una sala oficial. I tot això no és, tal com alguns imaginen, només un recurs populista del Partit Popular, atemorit per una probable baixada de vots. És una cosa pitjor, més profunda.

Al fons del fons, sempre hi ha el país que es considera marc substancial: aquell que defineix l’espai superior de responsabilitat, de lleialtat, d’identitat, és a dir, un espai nacional. I qui pense que el seu país, a efectes de res publica i de lleialtat política, és el País Valencià, hauria de pensar que aquest país no té futur (futur com a país, futur de País Valencià, no de Comunidad, suma de tres províncies espanyoles) sense un “nacionalisme” sòlid i suficient. Entenent per nacionalisme aquesta simple i bàsica convicció de ser un país. Si no patírem tanta carència de país, no en caldria cap, de nacionalisme, però sí que en cal: almenys per a compensar el dèficit del propi i l’excés immens de l’impropi, el que pretén anul·lar fins i tot el record d’un país amb un nom. I ja que ens cal un patriotisme propi, amb país i amb nom, en cal en tots els camps: el cultural, el cívic i el polític. Amb un afegit que la història ensenya, i no és la primera vegada que ho escric: sense l’últim, sense el polític, els altres tenen un futur ben magre, i el futur del país és més aviat un futur sense país. Amb una llengua residual, que durant algun temps encara l’ensenyaran a l’escola. Amb llibres i escriptors, amb associacions benèvoles, amb algunes coses més. Però sense país. Un país sense política pròpia no és un país propi. És un tros del país dels altres. Un país sense nom que expresse la seua entitat de país, no és un país, és una simple demarcació administrativa: matar el nom és sobretot matar la cosa que el nom representa. No hi ha País Valencià, i doncs no hi ha país, no hi ha res. Qui no ho veu, és que veu molt poc. O que accepta un futur sense país, que d’això es tracta.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 633 | 23/05/2013   Imprimir

Alessandra M.

Supose que vostés degueren veure en algun lloc aquella foto al palau de Montecitorio, cambra dels diputats, durant les votacions a la presidència de la República Italiana, fa poques setmanes. Les votacions van ser un perfecte desastre, un espectacle trist de tenebra política, d’inèpcia dels partits (començant pel penosíssim Partito Democratico), de gamberrisme funest dels grillini, i de satisfaccions per al cavaliere Berlusconi. Hi hagué escenes grotesques de tot tipus, resultat d’una cultura i d’una història, i entre els rengles d’escons, l’onorevole Alessandra Mussolini gesticulava amb gran indignació, vestida amb una samarreta amb l’escrit “Il diavolo veste Prodi”, volent al·ludir òbviament al candidat dissortat Romano Prodi. En aquests països dits mediterranis o meridionals, ja es veu que les samarretes parlamentàries comencen a formar una tradició que s’escampa. Després ens indignem si els alemanys ens consideren poc seriosos. Al parlament italià, en qualsevol cas, han ocupat escons personatges tan insignes com la Cicciolina coronada de floretes o un senyor transsexual o transvestit, amb el nom de Vladimir Luxuria (Vladimir en honor de Lenin, supose). La senyora Mussolini, néta del Duce Benito i filla d’una germana de la gran Sofia Loren, fa molts anys que és ella mateixa un espectacle fascinant. És hereva directa de l’avi en ideologia política i en la manera arrogant d’alçar la barbeta i de gesticular, i hereva de la tia Sofia en l’esplendor contundent de tota la figura. El seu neofeixisme, però, no la priva de defensar causes meritòries, com quan un jutge absolgué un agressor sexual adduint que la víctima anava vestida de manera excitant, i llavors la diputada Mussolini es presentà al parlament amb uns texans i una brusa tan arrapats que deixaven pocs dubtes sobre la intenció desafiant del gest explícit. La recorde en un míting neofeixista a la Piazza dei Santi Apostoli, fa una vintena d’anys (al qual vaig acudir per interés diguem-ne cultural o etnogràfic), on la seua presència i la seua oratòria produïen impactes fulminants. I en un altre míting electoral quinze anys després, davant del Panteó (casualitats de visitant assidu), quan ja s’apagava la seua potència política, però no la potència personal: davant d’un grapat de fidels, Alessandra parlava sense efectes visibles. Em va fer, fins i tot, una mica de pena.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1510 | 21/05/2013   Imprimir

Andreotti, l'últim

Cinquanta anys de presència en la primera línia de la política italiana (i també internacional, més que no sembla), i gairebé uns vint més a l’ombra però sense deixar de moure fils. Fins que s’ha mort, nonagenari, amb la mateixa discreció i el mateix aire de misteri. Ja feia molt de temps que, quan li preguntaven com se sentia o es trobava, responia: “Sopravvivo”. Sobrevivia, en efecte, quan del seu temps ja no quedava ningú més. Era un supervivent d’una altra època històrica, d’una altra manera d’entendre la política, i sobretot d’una altra Itàlia: la del cinema realista, la de Vittorio de Sica, de Fellini, de Gassman, de Sofia Loren i Monica Vitti, la de Rita Pavone o Domenico Modugno (i on són ara “les neiges d’antan”, quins grans cantants o actors italians coneix el món sencer?). Supervivent de la Itàlia de polítics insignes, de De Gasperi, de Berlinguer i d’Aldo Moro, de l’avvocato Gianni Agnelli que va convertir la Fiat en un gegant de talla mundial. Era un sobrevivent, i ho afirmava ell mateix sense ironia i sense civetteria, simplement com una constatació: algú que ha quedat viu quan els altres són morts, algú que és present encara en un temps i en un món quan els altres ja no hi són. A Giulio Andreotti, el temps present no li agradava, i potser no l’arribava a entendre: en el “seu” temps, per exemple, hauria estat del tot incomprensible, impossible, que un individu com Silvio Berlusconi, paradigma de la barroeria, la banalitat i la poca vergonya, fóra durant vint anys el gran protagonista de la política i la vida pública d’Itàlia.

Ell, el gran Giulio, il divo, “Belzebù” per a molts, simplement no hauria permès una ignomínia així per al seu país. El seu temps, el temps de Giulio Andreotti, es va acabar definitivament aquell any 1992 quan la Democràcia Cristiana s’esfondrava i es desintegrava, quan el darrer cap de govern de l’època, Bettino Craxi, s’amagava i fugia (fugia a Tunísia, amb el seu gran amic Ben Alí, el dictador lladre... que també es deia socialista) mentre a la Via del Corso els membres del Partito Socialista Italiano tiraven ous i tomates contra la seu del propi partit (ho sé perquè jo, per una pura casualitat, aquell dia “passava per allí”), i quan poc després l’últim cap de govern democristià, Martinazzoli, era precisament això: l’últim. Passats vint anys, el gran navegant del primer mig segle de postguerra, Andreotti, continuava sent un home de respostes fulminants, amb una memòria implacable i total, amb una puntualitat tan maníaca que (tal com em passa sovint a mi mateix, acabava arribant abans de l’hora), continuava amb aquella regularitat kantiana quotidiana que començava amb la missa matinal, continuava rebent a casa visites discretes i molt importants, però havia entrat en una mena de dimensió atemporal.

Quasi mig segle, doncs, des que en 1946 Alcide de Gasperi, d’acord amb el papa Pius XII, el va nomenar subsecretari quan tenia només 27 anys, fins a l’última presidència del govern, del 1989 al 1992. Sembla com si haguera estat ell, Giulio l’etern, qui sostenia aquella Itàlia damunt de la columna central de la Democràcia Cristiana, i amb el complement necessari d’un Partit Comunista que el 1992 –la història mana...– ja no era ni comunista ni partit. Francesco Cossiga, antic president de la República (i ben conegut en alguns cercles de València...), arribà a definir el seu col·lega com un gran “cardenal extern”, un Secretari d’Estat del Vaticà però cedit a Itàlia. “En ell hi ha dos mil anys d’història”, digué, “hi ha el sacrifici de Crist, la papessa Joana, els Borja, la inquisició, i la diplomàcia”.

I anava molt bé així, mentre Itàlia era una peça clau en els equilibris geopolítics de la guerra freda, i per mantindre combinacions tan necessàries com inestables era utilíssim un home com Giulio, capaç de negociar amb socialistes, liberals, comunistes, i amb el dimoni mateix si calia. Va acabar, com sap tothom, implicat en alguns dels processos més tèrbols i espectaculars de la història judicial (però no, certament, amb la vulgaritat cridanera de Silvio Berlusconi), amb una certa olor de sofre diabòlic, salvat per prescripcions i altres expedients oportuns. Ell mateix, en tot cas i en tota circumstància, davant de jutges, fiscals o periodistes agressius, no va perdre mai aquell aire d’indiferència i de distància. Acabà dient: “Entenc que s’ocupen de mi: en el fons, sóc pòstum de mi mateix”. I hi ha qui assegura que finalment Andreotti ha anat al cel, salvat per falta de proves.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 632 | 16/05/2013   Imprimir

De Frankfurt a la LAPAO

Potser, com tantes vegades, un seguit de petites històries contades mostra millor l’estat d’una qüestió que qualsevol intent d’explicació teòrica. I si acompanyem les històries amb algunes dades numèriques, ja ens podem estalviar més consideracions. Històries com aquestes: a la Goethe Universität de Frankfurt vaig assistir, fa molts anys, a l’obertura de la seua Biblioteca Catalana i, fa pocs anys, a la inauguració de la nova seu, amb 40.000 volums, en l’edifici central de la mateixa universitat. A la Universitat de Cracòvia he tingut llargues converses amb grups d’estudiants graduats: converses sobre literatura catalana, en català impecable. A la Universitat de París-Sorbona he fet, en català, conferències-col·loqui a estudiants francesos. A la Universitat de La Sapienza de Roma he parlat, en català, de traduccions literàries en una aula (petita) plena d’estudiants locals. No sé si podria fer la mateixa cosa a Sevilla o a Valladolid. A la Universitat de Bari dedicaren una jornada a la versió italiana de Borgia papa. A Madrid, quan aparegué Borja papa en castellà, un llibreter amic em va dir que en demanaria dos exemplars per amistat, però que els clients, en veure que l’autor es deia Joan, amb “o”, ni tocarien el llibre: si s’hagués dit Jean, John o Giovanni, cap problema, digué. Al Regne Unit hi ha 18 universitats amb ensenyaments de llengua i filologia catalana, amb 1.084 estudiants. A Alemanya, 24 universitats amb 1.463 estudiants. A França 13 universitats amb 1.035 estudiants. A Itàlia 13, amb 565 estudiants. Als Estats Units 13, amb 458 estudiants. I després de la República Txeca, d’Hongria i de Sèrbia, amb uns 200 estudiants en cada país, arriba per fi el Regne d’Espanya on (fora de l’àrea catalanoparlant, òbviament) hi ha només 187 estudiants de català, en 4 universitats. Vostés mateixos poden traure les pròpies conclusions. Per acabar-ho d’adobar, el mateix dia que vaig llegir aquestes dades, el parlament d’Aragó decidia que el català parlat en la franja que va de la Ribagorça al Matarranya no és ni s’ha de dir català, sinó Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental, còmicament coneguda com a LAPAO. Així és, estimats compatriotes, i de tot plegat ja he dit que no en faré cap interpretació o teoria. Si no els agrada, canvien de país. O de polítics.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1509 | 14/05/2013   Imprimir

Economia de mercat

Durant molts anys vaig creure fidelment en allò que en dèiem “economia socialista” (i en la “societat socialista”, per tant: “País Valencià, lliure i socialista”, era la idea, el lema o el crit). Sempre, això sí, en context democràtic, no totalitari, i no necessàriament estatal, amb moltes cooperatives, empreses municipals i coses així, tot molt descentralitzat, tot molt social, potser socialdemocràtic, però no “capitalista”, i no, certament, “de mercat”. Tot molt ingenu, amb molta fe innocent, i molta teoria sense proves empíriques. Fins que vaig perdre aquella fe. La fe en les grans doctrines se sol perdre per motius emocionals (no va ser el meu cas, en aquesta matèria) o per causes racionals, que es poden reduir a una: l’observació de la realitat, i les preguntes que un mateix es fa seguint el mètode empíric. Com aquestes: L’economia dels països dits socialistes, crea més llibertat?, aquell sistema produeix més riquesa, crea més benestar, la gent viu en més bones condicions? Perquè, al final, què importa? L’aplicació d’una ideologia muntada a priori, o la realitat de si el conjunt o la majoria de la població viu més bé o més malament? En termes econòmics, què vol dir que la gent viu millor? Vol dir que el sistema produeix més béns i més serveis, que estan més extensament repartits i que la població hi té més accés: que la gent tinga millors habitatges, més béns al seu abast, més mitjans de transport, millors serveis públics... En tot això, pensava jo allà pels anys vuitanta, i era obvi que, a l’hora de comparar els nivells generals de benestar (a Europa, per exemple) els països capitalistes funcionaven molt millor que els socialistes. Per tant, va arribar un moment que no podia sinó acceptar la validesa de l’economia dita “de mercat”. Amb tots els controls, regulacions i redistribucions necessaris, és clar, que per a això serveix l’estructura política de l’Estat: per ajudar la gent menys afavorida, per crear la màxima igualtat de possibilitats entre tots els ciutadans, per posar normes i límits al poder financer, i sobretot per garantir que els mecanismes de redistribució posen a disposició del màxim possible de gent el màxim possible de béns i de serveis. Curiosament, també en això, jo i molts amics meus i tantíssims altres, hem tingut molt de temps una idea poc empírica del que és el servei o l’interès públic. Tot allò, dèiem, que és d’interès públic i que hauria d’estar garantit a la gent, hauria d’estar controlat pel poder político-administratiu. Doncs no.

Per exemple: a cap país europeu occidental, ni al de més tradició socialdemòcrata, se li ha acudit mai de col·lectivitzar l’agricultura. I quina és la cosa més necessària per a la gent? El menjar. A ningú, però, se li passa pel cap que cal nacionalitzar els camps de patates, l’horta de València o la producció de carxofes del Baix Llobregat. Ni les carnisseries, les peixateries, els bars i restaurants i el Mercat Central de València o el de la Boqueria. L’aigua –i més bàsic que l’aigua no hi ha res– sembla que arriba igualment a les aixetes, i a un preu similar, si la distribueix una empresa “pública” o privada. Però després resulta que, si un hospital no depèn de l’administració pública (és a dir dels polítics i dels funcionaris), és un escàndol intolerable, ja que ha de cobrir una necessitat bàsica. Però el menjar no és tan bàsic com la sanitat, o potser una mica més? En qualsevol cas, allò que és demencial és el capitalisme descontrolat, que és el que hem vist últimament: la perversió del mercat. Quan es permet que hi haja una activitat econòmica del tot deslligada de la utilitat real del capital, que ha de ser el finançament de la producció de béns i serveis, quan el capital financer funciona només com a material impalpable especulatiu per augmentar-se a si mateix en benefici dels pocs que manegen els fils, sí que s’arriba a situacions insostenibles com la d’aquesta crisi que ja dura cinc o sis anys, i els que vindran. La crisi actual no representa, però, el final de l’economia de mercat, sinó senzillament, o això cal esperar, el final d’aquest capitalisme sense control, i un retorn a l’economia moderada i regulada que hi havia fa trenta o quaranta anys, afortunadament: a allò que se’n va dir el “model alemany” o europeu occidental, i que entre tots estem a punt de destrossar, a canvi de no res.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 10/05/2013   Imprimir

L'infart del senyor Pla

L’escriptor no és un enviat dels déus, no és un heroi, ni algú que porta a la humanitat un missatge personal i exclusiu: l’escriptor, diu Josep Pla (ho diu: no estic segur que ho pensara, però això és un altre tema), és un home normal i corrent, com els altres, “un home vulgar”, que simplement observa i després aplica el seu ofici, que és fabricar textos comprensibles, i si pot ser llegidors, agradables i de lectura instructiva. Això, però, si hom ho assumeix com un ofici plenament responsable, no és pas una empresa lleugera, no és una manera com una altra de passar l’estona. “Tinc un elevadíssim concepte de la missió de l’escriptor en relació amb l’època que viu”, afirma Pla, i aquesta “responsabilitat total” s’expressa amb paraules contundents: “La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època en què es troba.” És clar que es tracta d’una obligació de compliment irreal, que transferida a la modèstia –falsa o no falsa– de la pràctica de l’escriptura, significa un “inventari de situacions”, una suma de detalls subtils, de pensaments, persones, cares, arbres i vents, llums, sons, colors, veus o paraules.

Un inventari que és també aquella suma de percepcions que el curs de la pròpia vida ha acumulat, “...en la mesura”, per acudir a l’autoritat de sant Agustí, “que no les haja absorbides i soterrades l’oblit”. O siga, en paraules de Pla, sant pare de la nostra literatura: “Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim –unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida.” Viure humanament, en aquest temps limitat i mortal que és el nostre, és tant com recordar: qui tinguera la memòria buida seria tant com un cadàver ambulant, un cos sense esperit, un monstre sense ànima. Qui fóra esperit pur, com els àngels del cel, o qui visquera ja en l’eternitat, podria gaudir, si això és la seua felicitat, de tants records com “Funes el memorioso” del conte de Borges. Però qui és encara simple habitant humà d’aquesta terra s’ha de conformar amb la reminiscència, amb la cendra de la vida. I si té, com tenia el senyor Pla, la “diabòlica mania d’escriure”, hauria de saber que aquesta cendra és el material amb què haurà de pastar tot el que escriu.

Quan passen els anys, i passen els volums i els milers i milers de pàgines publicades, Pla s’adona cada vegada més de la rara magnitud de l’empresa, d’aquesta “addició de fulls d’un diari íntim vastíssim”, que no vol dir parlar sempre de si mateix, però sí parlar inevitablement des de si mateix. En el pròleg a Les hores, recorda que ja ha acumulat dotze mil pàgines, i que encara en queden moltes més, i escriu: “Ocupar-se del món exterior..., ocupar-se dels altres, de l’entrellat que hom té al davant, de la contemplació gratuïta del que a cada moment apareix davant dels ulls, no respon gaire a la tendència general del món d’avui, que és la de l’avidesa monetària. Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya.” Molt estranya, en efecte: la curiosa vocació d’un home solitari, amb fama de misantrop recalcitrant, però que dedica tot el seu temps a “ocupar-se dels altres”. De l’existència dels altres, de l’experiència dels altres, del punt de vista dels altres, i d’allò que els altres li poden ensenyar sobre la vida, la història, el món i l’època que ell té la responsabilitat de “relatar”: de conservar-ne la memòria en forma d’un llarguíssim relat. De tal manera que sumant la singularitat de tots els papers representats, apareix al final una altra manera –on es confonen, de vegades, la mirada de l’autor i la dels actors– d’arribar al mateix resultat: la preservació del món viscut, del temps i del país que han donat gruix i color a l’experiència de viure.

De fet, però, en el relat total de Pla el personatge principal, no confessat, és en últim extrem ell mateix. I el temps, el món i el país són els que ell ha viscut. En alguna altra ocasió he comentat, considerant-la una petita obra mestra de la literatura autobiogràfica, la rememoració d’un infart de miocardi que, amb aquest mateix títol, va escriure Josep Pla. Tal com avisa l’autor, “descriure una cosa qualsevol ocorreguda a la pròpia persona, d’una manera clara i simple, és tan difícil i complicat, que més aviat és arriscadíssim.” En efecte, supose que ni vostès ni jo ens atreviríem, si el tinguérem, a fer literatura sobre el propi infart, i si ho fèiem el resultat seria probablement retòric o lamentable. O cínic o heroic, o qualsevol altra cosa excepte “clar i simple”, que és el resultat de Pla: unes poques pàgines estrictament magistrals, exemplars. On llegim que l’escriptor torna a casa després d’un sopar amb amics, es fica al llit amb un llibre en la mà, i llavors descriu l’arribada inesperada del dolor. Un dolor minuciosament detallat: barres de dolor damunt del cor, després un dolor triangular, després “un dolor total, d’aixella a aixella”, “un dolor opressiu, en profunditat”, i totes les formes del dolor ofegant.

L’escriptor recorda que buscava un descans impossible, caminant per la sala del mas, tornant al llit, seient al balancí o estés per terra, i la reminiscència el porta a dir: “La infelicitat és la pesantor del cos humà”, que és una frase, tribut cobrat d’una nit de dolor, on hi ha mitja història de la literatura universal. L’escriptor explica que no va demanar auxili a ningú, passà la nit així, dins d’un dolor extrem, sabent que era el cor que fallava, però convençut que aquella no era encara la seua hora: “El fet és una pura intuïció, i la intuïció és molt important”, escriurà en recordar-ho. Potser, qui sap, va pensar que aquell infart no era mortal perquè l’havia d’escriure. De manera que esperà el matí, cridà per fi el metge, i se’l van emportar a una clínica.

Alguns mesos després, no solament havia convertit l’infart en una altíssima peça de literatura (que els recomane vivament: figura al final de Notes per a Sílvia, volum XXVI de l’Obra Completa), sinó que estava en condicions de donar consells a les hipotètiques víctimes, és a dir a qualsevol lector: “En primer lloc, facin el possible per no tenir cap deute.” I a més, no entreu en cap farmàcia, no mengeu gaire, tracteu de tenir alguna forma de riquesa i, si ja heu entrat en el retour d’âge, no tingueu tracte, físic ni mental, amb cap dona, “tot i que en aquesta edat l’erotisme mental és literalment escandalós”. I finalment, aconsella a qui vulga viure sense catàstrofes cardíaques: “Facin la vida que han heretat: la vida de la civilització, que és l’antinatural.” Consells ben assenyats, en efecte, tant abans com després d’un infart.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 631 | 09/05/2013   Imprimir

Teoria de la identitat

Que, com totes les teories, és una mica abstracta però, com algunes, té aplicacions ben concretes. Vejam. La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de les societats humanes: necessitem formar part d’algun àmbit que ens defineix com a membres d’un grup, i fins i tot, amb alguna molt rara excepció, com a membres d’un grup territorial. Parlar d’identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i localismes diversos, tant si es valoren positivament com si no. Sembla, però, com si el concepte mateix fóra, per a alguns sectors d’opinió pretesament “universalistes”, una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, històrica, “nacionalitària”..., qualsevol que no corresponga a la definida per l’espai d’un Estat constituït) fóra un invent artificiós i pervers destinat sobretot al tancament i a l’enfrontament, i a ignorar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l’arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l’espècie. Fet i fet, qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social és una impossibilitat humana (si bé es mira, és inhumà, perquè la nostra espècia no és “solitària” com els óssos, sinó “comunitària” com el conjunt dels primats), i no passa de constituir una fantasia de l’intel·lectual que es creu autosuficient en la pròpia singularitat... que per això mateix ell pensa superior i privilegiada, tant si n’és explícitament conscient com si no. Dit això, és una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal deixar ben clara: si alguna gent acceptara les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a judicis previs–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l’entitat d’aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? I sobretot, quina és la pròpia responsabilitat en aquest àmbit propi. Cosa que no solen pensar els qui es defineixen com a “ciutadans del món”, ni ho aclareixen les enquestes del CIS.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1508 | 07/05/2013   Imprimir

Nacionalistes, si cal

Unes declaracions recents d’una persona estimada i admirada, i amb ben guanyat crèdit públic polític, m’han tornat a confirmar allò que vaig escriure fa pocs mesos en un altre lloc: que continua circulant per l’ample món tot un corrent de discursos, llibres i papers que coincideixen a lamentar la maldat pròpia de qualsevol forma de “nacionalisme” (definit sempre negativament, és clar, no com a responsabilitat positiva), cosa que implica una curiosa posició mental condemnatòria sobre el fet nacional mateix, com si fóra una mena de xarampió de la humanitat, una desgràcia històrica, una plaga, i en tot cas un arcaisme a extingir, una cosa “antiga” o passada de moda. Estranya ideologia que pretén passar sovint per progressista o liberal, mentre ignora que ja fa molt de temps que les societats humanes (primer a Europa, després a la resta del món) organitzen el progrés i la llibertat dins d’uns espais que anomenen nacions, i que qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria, difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament. Perquè afirmar que la “vida en nació” és la forma i el marc que defineix la vida moderna en societat no és cap “nacionalisme” de perillosa espècie doctrinal, no és una posició ideològica superada: és una constatació.

Pensar, per tant, que el “tema de la nació” és matèria superada i arcaica, sense interès pràctic ni teòric, o fins i tot que és font de tots els mals, equival simplement a navegar pel món de les idees volàtils i sense pes. O pensar –pensar poc, en realitat– amb una molt interessada mala fe, per molt que es disfresse de liberalisme constitucional. O bé, com en tants discursos i papers del professor Savater, un seguit de fal·làcies perfectament indignes d’un catedràtic d’ètica. Per acabar-ho d’adobar, els “nacionalistes”, i més encara els partidaris de la independència de la pròpia nació (és a dir, tothom i a tot arreu: francesos, espanyols, portuguesos, suecs, noruecs, holandesos, cubans o veneçolans), serien persones de cervell avariat. Tal com afirma, en una entrevista al diari El País, el filòsof Jesús Mosterín, que quan el periodista li pregunta: “¿La independencia está en los genes o en las gónadas?”, engalta tot d’una i dispara: “No tiene nada que ver con los genes. Es un producto cultural. Lo que depende de los genes es la inteligencia y las personas inteligentes no suelen ser independentistas”. De persones intel·ligents, per tant, deu haver-n’hi ben poques al món: només aquelles que preferirien que el seu país o nació fóra dependent d’un altre.

Menysprear determinats aspectes i dimensions de la realitat, quan aquesta realitat no encaixa en uns models conceptuals previs, és una vell hàbit mental que ja ve de Plató, passa per Marx i arriba igualment als sociòlegs de l’escola de Frankfurt i als economistes de l’escola de Chicago. És interessant, d’altra banda, que les dues grans ideologies dites “de la modernitat”, el socialisme més o menys marxista i el liberalisme més o menys democràtic, pretenguen ser ideologies de la racionalitat econòmica, o més encara: ideologies per a les quals tot és reductible al model economicista, siga el mercat o siga la planificació. Aplicant el mateix mètode i model, l’economia –la producció, el capital i els mercats a escala continental o planetària– ensenyaria que les nacions no “tenen sentit” ni espai en el futur, i sobretot, ai, les petites nacions. El fet, però, és que les nacions, grans o petites, no són construccions folklòriques particulars que es puguen desmuntar i substituir amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran anul·lats per la Microsoft o la General Motors, ni simples estructures de poder local que s’esvaeixen davant de Wall Street o dels euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem d’assumir el qualificatiu de “nacionalistes”, ens hi resignarem practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 630 | 02/05/2013   Imprimir

L'ànima i l'embrió

Els bisbes, el Vaticà, i el senyor Ruiz Gallardón s’aferren a una teoria molt estranya i peculiar, segons la qual vida humana i persona humana són termes rigorosament sinònims. Però vida humana és qualsevol trosset del nostre cos, com ara l’extrem d’un dit o un fragment d’orella, que són matèria vivent i són matèria humana, i no he sentit mai que cap conferència episcopal defense que cal protegir moralment i política aquests trossets de vida, estrictament humans. Ajuntar l’adjectiu “humà” al substantiu “vida”, i a continuació redactar lleis, convocar manifestacions, escampar imatges de criatures de bolquers al costat d’animalets protegits, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort. Òbviament, la teoria assegura que un embrió de poques cèl·lules és ja una personeta, i per tant aquest mínim grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu l’estranya teoria, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou —no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val—, i per tant a partir d’aquell instant tenim formada una persona humana. A propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, cal recordar que, si la santa mare església hi creguera realment, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum —per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació in vitro— hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges catòlics dels hospitals catòlics cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament (amb efectes retroactius, si és el cas) cada embrió que els caiguera a les mans, altrament tots aquests microhumans (inclosos els congelats) no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS