Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de desembre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1572 | 29/07/2014   Imprimir

Himne, bandera i Estat

Un dels efectes de viatjar una mica pel món és que hom constata la universalitat del patriotisme, l’acció constant dels Estats per promoure’l, i l’escassa racionalitat que sol regnar en la matèria. Si no eixim de casa, correm el risc de pensar que els patriotes poc racionals són només els catalans, que passegen pertot arreu les quatre barres, que canten himnes com “Els segadors” en tota ocasió propícia, i que es miren amb suficiència o amb sospita els espanyols perquè tenen un himne poderós però sense lletra. L’himne i la bandera, vostès ho poden comprovar regularment, són una presència vital en tot esdeveniment públic, es diga nacional o internacional,  com ara les desfilades, els dies de la pàtria, o les competicions esportives, jocs olímpics, i altres festes i festivals de tota mena.

Viatjar, per tant, ajuda a comprovar que aquest fenomen no solament és universal sinó que en determinats països té una potència fabulosa. Com ara l’embanderament general als Estats Units d’Amèrica, on l’ensenya de les barres i estrelles oneja o flameja a tot arreu, dels bancs i les gasolineres fins als restaurants i a les cases particulars del veïnat, i no només els dies de festa sinó els dies de cada dia. O com a Mèxic, on una llei detallada concreta quan i com s’ha d’exhibir la bandera, per exemple al final de tots els programes de televisió (amb imatges d’un patriotisme innocent i exaltat), i on cada vesprada, a la plaça del Zócalo de la capital, una immensa bandera nacional, molt més gran que aquella que el ministre Trillo va posar a Madrid, és arriada i recollida amb veneració profunda per un escamot ritual de soldats, i el públic assisteix a la cerimònia amb la mà al pit i amb cara de concentració reverent, tal com vaig constatar fa alguns anys. I en un altre viatge,  fa menys anys, passejant per la ciutat mexicana de Guadalajara, vaig veure oberta la porta d’un palau bellíssim, seu del “poder legislatiu”, és a dir, del Parlament de Jalisco, i a l’entrada hi havia un gran escrit que deia, traduït: “Què són l’Estat, l’Himne i la Bandera? Són tres coses que sumades donen la Pàtria, entitat superior, excelsa que ens unifica i obliga per igual, i a la qual tots ens devem”. Era el lema, la idea, el concepte, d’una exposició que devia voler instruir els ciutadans en la doctrina oficial, la formació de l’esperit nacional a través de l’alt valor dels símbols. De manera que la pàtria és la suma d’Estat, himne i bandera, i per això els qui tenim les dues darreres coses, però no la primera, deu ser que no tenim una pàtria com cal, no tenim aquesta entitat excelsa que ens unifica i obliga. La nostra pàtria obliga poc, la d’ells, com tantes altres, pot obligar moltíssim.

Pot obligar, sobretot, a cantar himnes guerrers, com el de Mèxic, que no podem cantar els qui no podem fer guerres pròpies perquè no tenim canons ni tancs en propietat. A l’exposició, una senyoreta repartia fulls amb la lletra de l’himne, el cor repetit del qual diu així: “Mexicanos, al grito de guerra / el acero aprestad y el bridón, / y retiemble en sus centros la tierra / al sonoro rugir del cañón”. A mi em sembla perfecte, de primera: així és com s’unifiquen les pàtries excelses, amb crits de guerra, amb espases, genets a la brida i, sobretot, amb canons que rugeixen tan fort que fan tremolar les entranyes de la terra. L’himne té deu estrofes, de les quals la primera fa una lleugera referència a la pau (dos versos), i tota la resta són sangrientos combates, arrostrar la metralla, de tus hijos la sangre, el acero en sus manos, la espada terrible, hórrido estruendo, trompa guerrera, lauros sangrientos, bravo adalid, i repeticions de fieros bridones, ardiente metralla, espada sangrienta, i altres amenitats ben pròpies per ser cantades als patis de les escoles, a les places els dies de festa, al Parlament, i en altres ocasions on el civisme, l’amor a la pau, la concòrdia universal i altres valors equivalents solen ser el tema dels discursos oficials. Ja sé que l’origen de lletres com aquesta es pot trobar en “La Marsellesa”, amb tot allò d’“allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, a les armes ciutadans, formeu els batallons, i que “un sang impur abreuve nos sillons”, que ja és ben bèstia. En comparació, versos com “endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”, o “quan convé seguem cadenes”, són una cosa ben innocent i pacífica.  Sense Estat, batallons ni canons, i la guàrdia d’honor amb espardenyes.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 25/07/2014   Imprimir

Independències, Europa

Amb una persistència implacable, els diaris de Madrid (i supose que els de Burgos, Sevilla o Badajoz, però no els conec) acumulen cada dia pàgines i més pàgines dedicades al combat ideològic contra el desafiament sobiranista, la deriva catalana, l’órdago separatista i altres epítets i qualificatius equivalents per definir “el problema”. Són papers que, generalment, es poden dividir entre el simple insult, la infàmia o el pamflet virulent i silvestre, i l’argumentació aparentment fonamentada però sempre parcial, plena de sofismes i de falsedats hàbilment camuflades. Com ara els arguments que acudeixen a la història contemporània o a la unitat d’Europa, segons els quals els “nacionalismes” serien cosa del passat, i la independència de nous països, un anacronisme sense cap sentit. Oblidant o ignorant que justament la història contemporània d’Europa, la història dels darrers cent anys, demostra exactament el contrari: separar-se, formar un estat nou, ha sigut un fenomen tan general, tan recurrent, que sense ell no es pot entendre ni tan sols el mapa del nostre continent, ni la seua configuració política, ni les notícies de l’actualitat.

Si vostès tenen la curiositat de confeccionar una llista dels països d’Europa, és a dir dels estats reconeguts en el territori que va, com hauria dit Charles De Gaulle, “de l’Atlàntic als Urals” i potser una mica més, la llista és la següent, i disculpen la prolixitat: Albània, Alemanya, Andorra, Armènia, Àustria, Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia-Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malta, Moldàvia, Mònaco, Montenegro, Països Baixos, Noruega, Portugal, República Txeca, Regne Unit, Romania, Rússia, San Marino, Sèrbia, Suècia, Suïssa, Turquia (?), Ucraïna i el Vaticà. Si en descomptem curiositats com Liechtenstein, el principat de Mònaco, San Marino i la ciutat del Vaticà, ens en queden uns quaranta-quatre mal comptats, Andorra inclosa, que és un país dels Pirineus, petit i respectable.

A continuació, feta la llista, fem també un petit esforç i vejam quin era l’inventari ara fa exactament un segle, l’estiu del 1914, quan aquell estudiant tuberculós, fanàtic i desorientat va disparar els trets fatals a Sarajevo i engegà el mecanisme infernal de la primera Gran Guerra. Moment en el qual la major part de la superfície d’Europa estava repartida entre tres imperis, l’alemany o prussià, l’austrohongarès i el rus, a més alguns residus del turc i del britànic (com ara Malta o Xipre), de manera que més de la meitat dels països o estats de la llista anterior simplement no existien com a tals. I encara, d’aquests, una bona meitat es van fer o proclamar independents a partir del 1989. Si repassem, doncs, els darrers cent anys, comprovarem que la doctrina, el moviment o el desig de separar-se d’un estat i formar-ne un de propi és tan habitual, tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense una multitud de reptes independentistes, derives sobiranistes i altres órdagos semblants no es pot entendre res d’aquesta història. Començant el 1906, quan Noruega se separa de Suècia, i acabant el 2006 i el 2008 quan Montenegro i Kosovo se separen de Sèrbia. Hi ha països que s’han fet independents, altres que s’han proclamat independents, i almenys un que “s’ha quedat” independent, tal com em deia el 1992 a Ohrid, Macedònia, un important escriptor del lloc: “Se n’anaren els serbis, i ens vam quedar sols”: quina curiosa fortuna.

El separatisme dels ja separats és doctrina nacional acreditada, el dret a la independència és inevitablement reconegut quan ja ha sigut aplicat i exercit (excepte el de Kosovo per part d’Espanya i Rússia, i algun altre cas exòtic o ridícul...); llavors l’independentisme serà virtut patriòtica, resistència nacional i sovint heroisme exemplar. Quant als separatismes fracassats, ja se sap que són doctrina perversa i antidemocràtica, intent maligne de disgregació, pecat intel·lectual i moral, i tot això que hem de llegir ara mateix cada dia als diaris. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit d’independències i de separacions, i tanmateix, resulta que aquells que ara mateix sostenen la doctrina o el desig de separar-se i ser independents –tal com han fet tants altres en tants altres llocs– són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. Acusats, vejau rigor de pensament, en nom de l’ètica, del dret i de la filosofia.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1571 | 22/07/2014   Imprimir

De polítics i pecats

No sé si vostès han vist o coneixen aquest film deliciós i profundament polític que es diu Viva la libertà, film que, gràcies a l’actuació memorable del gran Toni Servilio (el de La grande bellezza, igualment memorable), supera l’aparença de simple comèdia per arribar als nivells més profunds del sentit de la política. O més ben dit, de la relació dels polítics amb el poble, amb la gent, i de les implicacions culturals i ideològiques d’aquesta relació. La història és simple. El líder del “principal partit d’oposició”, un partit d’esquerra que té tot l’aire de representar el Partito Democratico, es queda totalment bloquejat en constatar que cau sense remei en les enquestes, i que els dirigents i els militants el culpen del desastre. El líder, doncs, es queda mut davant del públic i de la direcció, i simplement desapareix (se’n va a França, a demanar refugi a un antic amor, però això és una altra història). Gran desconcert: que pot fer el partit sense el seu secretari general?, com explicarà aquesta inexplicable desaparició?, i sobretot, on s’ha amagat el líder, per què ho ha fet, quan tornarà? La solució, totalment rocambolesca, és un germà bessó del polític, un filòsof intermitentment boig, incontrolable, amb aquells gestos d’ironia distant que només sap expressar el gran Toni Servilio. El qual, quan el van a buscar, accepta la proposta de fer-se passar pel germà desaparegut, ocupar el seu lloc, salvar la situació, i fer el paper que li demanen. Però sense guió, i sense compromís de disciplina o de discurs.

El resultat és espectacular: a partir de les primeres entrevistes o declaracions públiques, el llenguatge del líder ha perdut tota mostra de precaució, de doble sentit, de dissimulació o de maniobra, és només sentit comú, pures frases de veritats elementals, paraules directes i clares, i l’efecte és fulminant. Els mítings van creixent, la resposta és entusiasta, i el suport públic es reflecteix en uns sondatges que pugen i pugen inesperadament. I què diu el polític (que suposadament és el mateix, però és un altre) que siga tan atractiu i tan nou. En primer lloc, allò que diu, ho diu com si no fóra un polític, no en llengua “politiquesa” sinó en llengua de filòsof socràtic, de pensador de carrer, de qui prendria la paraula en un cafè o en una plaça, però amb frases d’amic, conegut o veí, o potser amb frases de predicador de poble, un predicador d’esquerra. Diu la paraula catàstrofe, però sense cridar ni fer mala cara. Diu que el país va malament, que la gent està trista i té por. Diu que tots en som responsables, i que tots podem canviar. Començar a canviar, però començar de zero: des de la veritat.

I la veritat, estimats, comença per acceptar que hem comès molts errors. Que som culpables. La gent ho escolta, crida i aplaudeix, i l’èxit és apoteòsic. Aquesta, doncs, és part essencial de la qüestió: senyores i senyors, diu el polític-no polític, ho hem fet molt malament, som responsables del desastre. Exactament això que els polítics espanyols, posem per cas (que no tenen bessons irònics per canviar de discurs), ni han fet ni fan ni faran mai. Mentre s’omplen la boca amb llocs comuns sobre la transparència i la lluita contra la corrupció (la dels altres, és clar), emparen els seus propis delinqüents, enfosqueixen l’aire i l’aigua, miren cap a un altre costat, xiulen amb les mans a les butxaques, callen i esperen. No he vist el PP espanyol demanar perdó pels seus pecats abundants i mortals, i menys encara el PP balear o valencià reconèixer els lladronicis i les estafes de tants i tants dels seus representants més coneguts. No he vist aquest nou líder del PSOE (que, de passada, ja ha donat la primera mostra d’ignorància, d’incompetència i de frivolitat fent votar contra Jean Claude Juncker al Parlament europeu) recordar, en tota la campanya de primàries, l’estat d’extensa podridura del seu partit a Andalusia: piràmides i xarxes infinites de polítics i de sindicalistes dedicades a l’espoli metòdic dels diners públics, sense pena, recança ni vergonya. I el nou líder, jove, atractiu, modern, sembla que no hi tenia res a dir, o no ho ha dit. Sobretot, no ho ha dit de manera insistent i directa, contundent i clara, amb veu ben alta. Ni ell ni l’altre, ni els altres d’ací o d’allà, ni d’aquests ni d’aquells. Caldrà un Toni Servilio fent de bessó d’alguns líders vells o nous, proclamant veritats, reconeixent pecats i exigint penitències. No és prou la predicació d’algun jove profeta, amb cara d’innocent sense taca, clamant només contra els pecats dels altres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1570 | 15/07/2014   Imprimir

El discurs de Renzi

Els florentins, i la resta dels toscans, són una gent peculiar: no solament per l’accent i per l’enginy, per la història plena dels noms més insignes del món, sinó sobretot per aquella impavidesa irònica que ja apareix en les cares dels seus avantpassats remots, els etruscs. Hi ha una escena deliciosa en el llibre Maledetti toscani, de Curzio Malaparte, en la qual, durant l’entrada dels aliats a Florència l’agost del 1944, una columna de tancs avança per un carrer estret, fins que es troba davant un bon home que camina empenyent un carretó: l’home sent el terrabastall dels tancs, el grinyol violent de les frenades, els crits dels soldats, i llavors, sense aturar-se, gira a penes el cap, fa el gest de la mà ajuntant les puntes dels dits, els diu “Macchè”, o siga “Què passa?”, i continua caminant tranquil·lament. Deu ser per això que tinc una simpatia creixent pel florentí Matteo Renzi: perquè és capaç de dir “macchè”, i continuar al seu pas sense ocupar-se de la maquinària pesada (ni buscar protagonismes teatrals a l’estil de Beppe Grillo... i d’algun altre).

Bé, doncs, Renzi va ser alcalde de Florència, guanyà el lideratge del Partito Democratico, i ara és president del govern italià, tot en a penes cinc anys. I fa pocs dies arriba a Estrasburg com a nou president semestral del Consell d’Europa, es presenta davant del Parlament, i fa un discurs de vint minuts, ple de vigor, de passió i de referències cultes, un discurs com en aquella aula immensa no se n’havia escoltat mai. Els detalls concrets de les seues propostes i programa, ja figuraven en un document que van distribuir al diputats: el nou president volia parlar d’altres coses, com ara la importància de retrobar una identitat cultural comuna, o del sentit del nou eslògan de la “generació Telèmac”. Tothom ha llegit la frase ja famosa: “Si avui Europa es fa un selfie, quina imatge en resultaria? La cara del cansament, en alguns casos de la resignació. Europa mostraria la cara de l’avorriment. Tanmateix, fora d’ací el món corre a una velocitat extraordinària”. El món corre, i els europeus ens hem de quedar ací, resignats i avorrits? Justament els europeus, que venim de tan lluny? Llavors, Renzi recorda als eurodiputats: “Aquest matí heu tancat el semestre grec, m’heu fet lliurament d’una responsabilitat. Imaginem quin podria ser el testimoni entre Grècia i Itàlia. Pensem en coses extraordinàriament fascinants, com la relació entre Anquises i Enees, entre Pèricles i Ciceró. Grècia i Itàlia són àgora i fòrum, el temple i l’església, el Partenó i el Colosseu. No solem pensar això quan parlem de Grècia i d’Itàlia, i tampoc en el sentit de la vida, a pesar d’Aristòtil i Dante, Arquimedes i Leonardo. Per contra, només pensem en la crisi, en la prima de risc, en les dificultats financeres, perquè és molt forta en el nostre cos la ferida deixada per les recents dificultats econòmiques conjunturals”.

I afegeix: “No crec que puguem infravalorar la qüestió financera, i en un moment ho diré de manera decidida i convençuda”. Existeix un gran tema econòmic, d’acord, ja en parlarem, però el gran desafiament, afirma Renzi, “és retrobar l’ànima d’Europa, el sentit profund del nostre stare insieme”, del nostre viure junts. Res de retrets, de llocs comuns, res de les acusacions habituals des d’una esquerra obtusa. “Represente un país fundador”, diu el polític florentí, “i els italians som d’aquells que donen més del que prenen. ... Nosaltres volem respectar les regles; hi ha l’estabilitat, però també hi ha el creixement. Sense creixement no hi ha futur. No demanem un judici sobre el passat, ens interessa començar el futur.” Frases curtes, claredat, idees contundents. I finalment, apel·la a una generació nova, representada per la figura de Telèmac, el fill d’Ulisses. Una generació que té el deure de merèixer l’herència dels pares d’Europa: “Nosaltres no veiem el fruit dels nostres pares com un regal donat per sempre, sinó com una conquesta que hem de renovar cada dia”. Sabent que “no és simplement en la moneda com tenim el nostre destí en la butxaca: és en el fet de tenir el dret de dir-nos hereus, d’assegurar un futur a aquesta tradició. Ho devem”, conclou Matteo el toscà, “als qui han mort en el curs dels segles perquè Europa no fóra només una expressió geogràfica sinó una expressió de l’ànima”. Una expressió de l’ànima, senyores i senyors.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 679 | 10/07/2014   Imprimir

Més visites a Guinea

Pocs dies després que Mariano Rajoy visitara oficialment Guinea Equatorial (amb discursos sol·lícits, una mica d’hispanidad, i fotos parlant de futbol amb Obiang) també els senyors Moratinos, Zapatero i Bono han acudit a l’antiga colònia, diuen que a demanar per favor que suspenga la pena de mort. Pena vigent, segons sembla, només a dos països hispànics: Guinea i Cuba, vés per on. Visites de polítics exemplars, que m’han fet recordar que, quan Franco ja estava morint-se, pocs dies després dels últims afusellaments del dictador, jo també vaig fer un viatge més o menys oficial a l’antiga colònia espanyola, per formar part d’un tribunal d’exàmens. Van ser uns dies inoblidables, i una lliçó impagable sobre les fantasies que els europeus ens fem de l’Àfrica postcolonial. Recorde vivament les formacions dels alumnes al pati, on tots alhora cridaven “El colonialismo, abajo. El imperialismo, abajo. El socialismo, arriba. Y todo con Macias. Y nada sin Macias”: Francisco Macias Nguema Nyegue Ndong, empleat de la colònia convertit en cap d’estat no sé molt bé per quines maniobres del govern espanyol, i ràpidament esdevingut dictador omnipotent i feroç. Havien expulsat gairebé tots els europeus, els camps de café i de cacau se’ls havien repartit els nous dirigents i estaven, per tant, perduts i abandonats. A banda i banda dels carrers i carreteres hi havia cotxes avariats o destrossats, i maquinària d’obres igualment destrossada. Voluntaris (?) cubans practicaven una invisible cooperació fraternal, pilots russos mantenien l’avió del president, metges xinesos s’ocupaven d’un hospital on no hi havia ni llençols ni menjar i parlaven xinés a les mares que hi portaven criatures malaltes. Era un règim feliç, enemic de l’imperialisme, i es deia socialista. Ara la Guinea Equatorial, tal com vostés segurament ja saben, té una important producció de petroli, i uns ingressos per capita espectaculars, que alteren ben poc la misèria del poble. El nebot del dictador postcolonial, Teodoro de nom, hereu digníssim de l’oncle, també és aclamat a les places, supose que amb eslògans diferents dels que jo vaig escoltar fa prop de quaranta anys. I rep visites cordials i obsequioses dels més alts polítics del Regne d’Espanya.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1569 | 08/07/2014   Imprimir

Bòsnia, cent anys

Cent anys d’aquell estiu del 1914, i un segle sencer d’història tràgica. Em permetran que, per recordar-ho, torne a unes notes de viatge publicades ací fa tres anys. A Sarajevo, com qui travessa una ratlla invisible, el visitant pot passar d’un basar turc a un carrer comercial de l’Europa central; passar del formigueig entre botigues i paradetes d’artesania oriental amb senyors a la porta fumant amb narguil, a la circulació ordenada i tranquil·la dels vianants d’una ciutat austríaca de províncies, una petita ciutat centreeuropea. Aquest és un prodigi de l’urbanisme i de la història, de la cultura i de l’arquitectura, que no he vist mai en cap altre lloc del món: una contigüitat tan immediata, un canvi tan perfecte sense espai intermedi, el pas d’un món a un altre món gairebé sense moure’t, una cosa així deu tindre pocs equivalents, potser no cap. El visitant pot eixir físicament d’una civilització i fent només dos o tres passos entrar en una altra de carrers i cases purament europeus, edificis d’aire burgès de finals de segle XIX o primers del XX, cantonades solemnes, façanes d’antics centres administratius o de bancs, una planta urbana d’amplària confortable, un urbanisme planificat i formal que va durar menys de mig segle, l’última etapa d’aquella construcció gloriosa i única de la història d’Europa que es digué Imperi Austro-hongarès, amb guionet necessari. Vista des d’aquesta península Ibèrica nostra, la història d’Europa dels últims cinc o sis segles (d’Europa sencera, no únicament del terç més occidental) no sembla allò que realment també va ser: un llarg enfrontament i una llarguíssima frontera entre els estats dels Habsburg i els otomans, que avançaren fins a les portes de Viena a finals del segle XVII, i després recularen lentament fins a la vora de Constantinoble/Istanbul.

En una etapa decisiva d’aquesta reculada, en la segona meitat del XIX, Àustria va rebre (el 1878, en el Congrés de Berlín) l’administració de Bòsnia i Hercegovina, província turca des de mitjan segle XV. I llavors arribaren a Sarajevo els militars i els funcionaris enviats per Viena, els arquitectes i els enginyers, els empresaris i els metges, tot aquell personal de l’administració d’un imperi que podia semblar risible i decadent però no ho era. En el terme de només trenta-cinc anys, els austríacs van fer a Bòsnia centenars de quilòmetres de carreteres i centenars més de ferrocarril (l’única línia que hi ha ara mateix, i que gairebé no funciona), van fer una capital nova, i intentaren fer també un país nou i modern. A Sarajevo, almenys, és obvi que tingueren èxit en l’empresa. Aquesta part ordenada i compacta de la ciutat és Àustria, és Europa central, és la cara d’un projecte, d’una idea, que finalment va volar pels aires amb els trets de pistola de l’estudiant Prinzip, un matí d’estiu del 1914 a pocs metres d’ací.

Una altra idea possible també esclatà en fragments tràgics menys de vuitanta anys més tard: la idea d’una ciutat moderna i culta, de musulmans, jueus, catòlics i ortodoxos vivint en pau i bon veïnatge, de croats, serbis, bosnians, sefardites i altres minories formant una sola comunitat de ciutadans. Darrere de la catedral catòlica, uns edificis bellíssims del temps austríac encara eren només una façana buida, cremada pels bombardeigs, a pocs metres del mercat on els obusos dirigits amb punteria maligna deixaren el carrer ple de cadàvers i de sang. Molt prop d’aquesta catedral hi ha la seu ortodoxa (l’una i l’altra tan inconfusibles com els rituals respectius), i al costat hi ha una facultat universitària, crec recordar que d’economia o cosa semblant, amb una placa de pedra molt gran que diu “Ajuntament de Barcelona”, i una inscripció agraint el suport rebut. I això també és part de la història. Això, i l’espectacle de molts quilòmetres de la vall del riu Bosna, sortint de Sarajevo cap al nord, a penes entrats en la que s’anomena Republika Srpska, la part sèrbia de Bòsnia: a una banda i a l’altra de la carretera, un poblet rere l’altre era simple ruïna, les esglesietes implacablement cremades, les cases, centenars o potser milers de cases, rebentades, cremades i abandonades –a força de fusell i de bomba– pels seus habitants no serbis. D’això  ja feia més de quinze anys quan jo hi passava, i els camps abandonats eren herbassars silvestres, les cases eren només murs ennegrits, i de l’altra Bòsnia possible, com de l’altre Sarajevo, ningú no en volia parlar. Com si haguera estat només un somni irrealitzable.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 678 | 03/07/2014   Imprimir

Una biblioteca, un pati, un ball

El visitant, passejant per la vora del riu Bosna, fa pocs anys, contemplava l’edifici cobert de bastides pels treballs de reconstrucció. Ara l’edifici ja torna a ser biblioteca, però els milers de llibres valuosos, els centenars de manuscrits únics, no tornaran mai a la vida des de les cendres. Els atacants sabien molt bé què hi havia en aquesta biblioteca: ho sabien, i per això la van cremar. Al costat mateix, a les vitrines exteriors del museu de la ciutat, hi havia grans fotografies de l’assassinat del kronprinz, l’arxiduc Francesc Ferran, que l’estiu del 1914 va fer esclatar la Gran Guerra: allí, en aquell mateix lloc, i per obra d’un jove estudiant tísic, Gavrilo Prinzip, partidari fanàtic de la Gran Sèrbia. El 1918 li van posar el seu nom al pont proper, com a heroi de la pàtria. La història és la que és, i no canvia: les interpretacions, sí. Pocs minuts després, el visitant es trobava en un barri de cases petites de pedra i de fusta, d’aire perfectament oriental, i no falses sinó antigues i autèntiques. Allò que queda de la vella ciutat turca, capital regional i gran centre de mercadeig, ara són sobretot botiguetes obertes al comerç clàssic d’aquesta mena de barris-basar en qualsevol ciutat del món àrab o islàmic, amb artesania barata que pretén ser oriental, i amb la quincalla universal vinguda de la Xina. Al centre del barri hi ha la mesquita més gran de la ciutat, i al costat la madrassa, on al llarg de quatre o cinc segles els nens han aprés (i aprenen encara, en la nova escola adjunta) la santa doctrina alcorànica. Molt prop d’allí, en el pati bellíssim d’un antic hostal de mercaders, ara un lloc de descans, una mena de bar amb butaques molt còmodes, dones joves, boniques, modernes, seien separades dels homes, bevent sucs i coca-cola, i cobertes des del cap fins als turmells. La nit anterior, per contra, en una festa de final de curs que se celebrava a l’hotel del visitant, les adolescents de la ciutat mostraven alegrement pitram i cuixa, bevien alcohol i ballaven amb moviments procaços. Supose que la major part devien ser catòliques croates, vista l’actual composició etnoreligiosa dels barris de Sarajevo. Qui sap si tot plegat era una mostra de la infinita varietat d’Europa, o d’un futur incert després de cent anys de matances.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1568 | 01/07/2014   Imprimir

Judicis universals

L’anterior papa de Roma (pacíficament jubilat, més o menys com l’anterior rei d’Espanya) solia afirmar regulament que el nostre temps pateix la malaltia d’un relativisme creixent, perillós per a la salut pública i per al benestar moral dels ciutadans. Doctrina que no comparteix del tot el papa feliçment regnant (no sé què en pensa el rei Felip), però que encara mantenen el gruix de la jerarquia eclesiàstica, els defensors habituals de l’ordre i el filòsof Alain Finkielkraut. Sense aquesta creença no s’explica, posem per cas, el torbament que li entrà a la dreta espanyola, i que ha mantingut amb obcecació immutable, davant de la cèlebre matèria escolar que pretén educar ciutadans. I tanmateix, aquesta por al “relativisme” universal és un temor o creença sense base: justament ara, els judicis absoluts circulen amb una profusió desmesurada. Mitja humanitat creu amb fermesa que els americans són sempre dolents,  o que l’islam és una amenaça mundial, o que l’esquerra no té futur, que la globalització ens porta al desastre, que l’islam és una religió pacifista, que tots els banquers practiquen la rapinya metòdica, que tot va molt bé en el millor dels mons possibles, que tot va molt malament en el pitjor dels mons imaginables. Et sic de coeteris, i així amb tota la resta, que deien els antics.

Tant de bo que tingueren raó el papa emèrit i els qui pensen com ell, habitualment de fe conservadora, i que la capacitat de relativitzar fóra més clara i extensa: tant de bo que els judicis particulars, relatius i condicionats foren la manera habitual de veure el món. Perquè “tots els judicis universals són covards i perillosos”, com hauria dit Montaigne: covards, perquè busquen el fonament en alguna autoritat i no en la confrontació amb la realitat, i perillosos perquè poden ser emprats com a arma i com a imposició. Miren, si no, amb quin èxit i velocitat circulen tants judicis universals en un país particular: sobre Catalunya i Espanya (tot o res, són o no són), sobre el futbol (som els millors, no podem ser els pitjors), sobre monarquia i república, sobre “Brussel·les” (té la culpa de tot, no té la culpa de res), et sic de coeteris, una altra vegada, i els coeteri són molts, poden ser infinits. Entre altres coses, perquè els judicis absoluts solen tindre un valor moral, a més de conceptual: aquests són els culpables, aquells els responsables, i no hi ha res més a dir; “nosaltres” som els bons, “ells” els roïns, i això és indiscutible.

Més valdria, però, acceptar l’agitació, més val que tot siga discutible i voluble, perquè participa d’aquesta condició general: el qui s’estudia ben atentament, qui s’observa a si mateix, “trouve en soy, voire et en son jugement mesme, cette volubilité et discordance”. Fuster hauria pogut afirmar, igual com Montaigne, que no podia dir res de manera sòlida i sense confusions ni barreges: no podia ni tan sols dir qui era o què era ell mateix, i menys encara què és una nació. I Montaigne hauria pogut reconèixer-se, passant els segles, en la tradició europea que alguns encara assumim conscientment: la que es nega a les idées reçues, la que no confon judici i prejudici, la que s’oposa a la lògica de l’absolut (“Distinguo est le plus universel membre de ma logique”, afirmava), la que reivindica la llibertat d’examinar, de jutjar i d’opinar. I potser, tal com els seus seguidors, també hauria tingut por davant de la perspectiva que aquesta llibertat de pensar fora dels esquemes rebuts o assumits es trobe condemnada a la irrellevància o a la desaparició. Miren la premsa espanyola, aquests dies i sempre, quan parla d’Espanya, Espanya, i sabran què és un judici universal. Per no dir un judici final. I de passada, sense ànim d’ofendre, si miren una part de la premsa catalana quan parla de Catalunya, Catalunya, arribaran potser a conclusions molt semblants. Deu formar part d’aquella cosa profunda i misteriosa que en solem dir “condició humana”, que no sabem ben bé què és, però que és clar que afecta igualment els papes, els patriotes, els republicans, la major part dels filòsofs, els racionalistes i els creients fidels. I que es condensa en el principi: “nosaltres i jo tenim permanentment raó, la veritat és nostra”, o algun altre enunciat equivalent. Montaigne defensava la volubilitat i discordança dels seus propis judicis, però la veritat, ja se sap, ha de ser sempre compacta, inalterable i dura.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS