Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1659 | 29/03/2016   Imprimir

‘Mein Kampf’ i els altres

Probablement el títol és inadequat (“els altres” vol dir uns altres llibres), però aquest és, vagament, el tema d’un article publicat fa alguns dies en un diari digital de València. La periodista, Ana Valls, recorda que “ens agraden els rankings”, ordenar fets, persones o coses en una llista que pretén ser també una jerarquia de qualitats, de més valor a menys, i que la literatura és una víctima eminent d’aquest vici o mania. Quant als criteris que governen la confecció d’aquestes llistes, és obvi que no són indiscutibles: allò que és excel·lent per a uns lectors o crítics, és detestable per a uns altres. Perquè els valors quantitatius són mesurables (com ara el pes en grams d’un best-seller de platja, o els beneficis de l’editor), però els qualitatius estan inclosos en les lleis de la relativitat, la general i l’especial. Per contra, si l’amor que desperta un llibre és relatiu i variable, sembla, segons diu també Ana Valls, que l’odi pot ser universalment compartit. Així, el llibre més odiat de la història seria molt justament Mein Kampf, de l’insigne escriptor Adolf Hitler: no sé si és el més odiat, però cal dir que s’hauria ben guanyat “el nefast honor”. La periodista ho recorda a propòsit de la nova edició en dos volums acadèmics i gruixuts, extensament comentada i amb un aparat crític exhaustiu, edició primera i única després que han passat els 70 anys de reserva dels drets (propietat de l’estat de Baviera), i si l’obra odiosa ha tingut un cert èxit de vendes deu ser per la mateixa raó que el nazisme, la II Guerra Mundial o l’Holocaust, Stalin o el Gulag soviètic, són matèries que, per alguna raó misteriosa i possiblement una mica morbosa, continuen fascinant generacions successives d’espectadors i de lectors: el Mal o el mal, en cursiva o amb majúscula, pot provocar en els humans allò que en italià en diuen brivido i en francès frisson, com una pell de gallina interior, i sembla que, des del llibre del Gènesi, ha exercit sempre una atracció malaltissa. Vull dir, com a confessió pública, que potser jo mateix compraré aquest nova edició del llibre més odiat quan disposem d’una traducció solvent, ja que el meu domini massa pobre de l’alemany no em permetria una lectura còmoda. Però l’article d’Ana Valls aprofita el cas per introduir un altre tema bastant més atrevit, interessant i pròxim: quins llibres o autors odiem o ens “esmussen”, quins llibres no podem suportar, no hem pogut acabar. Un grapat d’escriptors valencians responen a la pregunta.

Començant per Manuel Baixauli, que detesta aquell llibre “que em tracta d’estúpid”, és a dir aquell en què l’autor ho explica tot, ple de clixés, que no deixa buits, que no deixa espai per a la intel·ligència del lector: és a dir el 90% dels best-sellers, la mala literatura. Baixauli abandonà a meitat L’ombra del vent, de Ruiz Zafón, i va fer santament. Jo, pobre de mi, vaig ser més imprudent, i vaig assegurar que alguns dels autors que he trobat més durs de digerir són alemanys, com ara Musil, el patriarca Goethe, i molt particularment Nietzsche. I vaig afegir que “quan els alemanys es posen a fer filosofia a través de la narrativa són molt pesats”. Qui sap si és culpa de les traduccions. Podria ser pitjor. El meu amic Ferran Torrent també l’encerta quan afirma que sovint depèn de l’època en què hem llegit un autor: en temps passat li agradà Forsyth, i ara no pot amb ell. I jo tampoc. Raquel Ricart explica que de jove no va poder acabar Retrat de l’artista adolescent, i després, per mandra o por, mai no s’ha atrevit amb Ulisses. És una pena, Raquel: busca la versió de Mallafrè, vés llegint a poc a poc i sense prejudicis, i ja em diràs el resultat. El judici final de Martí Domínguez va pel cantó de la ideologia: “Em desagraden d’allò més els llibres de Federico Jiménez Losantos, Alfonso Ussía, César Vidal, Pío Moa, etc., que a més a més omplin els prestatges d’El Corte Inglés. Crec que tota aquesta tropa carpetovetònica ha estat nefasta per a la concòrdia i la salut de la nostra democràcia”. Té tanta raó com els crítics de Mein Kampf. Xavier Aliaga no pot suportar L’ombra del vent, i menys encara El codi Da Vinci. Jo tampoc, i me n’alegre. I Josep Piera confessa que durant molts anys li havia tingut mania al Quijote, perquè a escola els el feien llegir en veu alta i si fallaves et castigaven. Cosa que demostra que el millor llibre pot fer-se odiós si hom se l’ha d’empassar sense ganes. I que, per contra, la mala literatura, siga de Hitler, de Dan Brown o de Ruiz Zafón, pot fer milionari un escriptor. Dit això, espere que els lectors hagen passat uns bons dies de Pasqua.

 

Joan F. Mira | El País | 23/03/2016   Imprimir

Desconnexió

Això era, fa pocs anys, una sessió de la Secció de Filosofia i Ciències Socials —que és la meua— de l’Institut d’Estudis Catalans. Salvador Giner parlà d’això que no s’acaba mai, de la nació, la societat, la llengua, i de coses que ni la seua autoritat de gran sociòleg pot fer entendre als de “Madrid” o Espanya. Llavors, el filòsof Rubert de Ventós contà una petita història: havia convidat Javier Solana al mas familiar de l’Empordà, i sentint parlar els nens de la família, exclamà sorprès Solana: “Pero... ¿a los niños también les habláis en catalán?”. O siga, comentà el filòsof, que ni tan sols un home tan cultivat, liberal i cosmopolita podia entendre res.

I això era, també, que jo dinava a Madrid amb Carmelo Lisón Tolosana, grandíssim antropòleg, doctor per Oxford, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, amic meu, i amic al seu torn d’eminències acadèmiques d’arreu del món. Em pregunta com veig les coses de Catalunya, li ho explique i no sé si ho arriba a entendre. Li conte un dinar en un mas prop de Banyoles, un mas d’aquells de fa mil anys, del segle XI, on els amos reuneixen cada estiu cent o cent cinquanta convidats, i conviden també algú que parle d’un tema elegit. En aquella ocasió els parlants érem jo mateix i el filòsof Josep Maria Terricabras, catedràtic a Girona, traductor i comentador de Wittgenstein, poca broma. I el tema era la cosa de la independència, de la reacció i del futur dels catalans, després de la trista sentència d’aquell altíssim tribunal que va tallar nas, orelles i parts genitals a l’Estatut de Catalunya ja votat, com el porquer i el bover d’Ulisses li’ls tallaren a Ítaca al cabrer traïdor. Bé, doncs, del centenar i mig de convidats, gent de respecte tots ells, gent ben vestida, a ningú preocupaven les coses de Madrid i d’Espanya, excepte per buscar la manera d’escapar-se’n com més aviat millor.

Catalunya és el seu país, a tots els efectes, i Europa, el seu marc de referència. Espanya simplement no els interessa, no és cosa seua: ells ja són, moralment i emocionalment, independents. La independència política, pensen, arribarà més prompte o més tard, però això no els preocupa gaire, perquè la independència moral ja és cosa feta. Cosa tranquil·la, sense escarafalls, tan certa i tan real que ni se’n parla com a problema. Li ho explique al meu amic de Madrid, home de vasta cultura i que roda per l’ample món, i no diu res: només expressa una perplexitat infinita. No entén això: que s’han cansat d’aquesta Espanya, i que se’n van. I que la desconnexió institucional pot ser pròxima o remota, però l’altra, la profunda, ja forma part del present.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1658 | 22/03/2016   Imprimir

Sobirania, cultura, economia

Ningú no discutirà que en aquesta Europa occidental nostra, al llarg dels darrers seixanta anys, els atributs més clàssics de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables, s’han esvaït progressivament. Un era la possessió d’una moneda pròpia que es podia emetre amb més o menys abundància, i que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als quinze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, ratlla sagrada que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports, duana i tota la resta. Ara, o almenys fins ara, les podem creuar sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats queda sovint condicionada per les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs, també la “sobirania de relacions” s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, als Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer exhibicions, desfilades i coses així), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa poc més de mig segle. En canvi, cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la pròpia política cultural, la pròpia política lingüística i la pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions com personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora... A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. En realitat, durant els últims anys s’ha intensificat l’acció dels Estats en aquelles dimensions que abans eren accidentals o secundàries. Perquè “abans”, allò fonamental i primordial era el fet que un Estat poguera prendre amb perfecta independència totes les pròpies decisions, però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de política econòmica, de política exterior, i fins i tot d’acció militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. I en el cas de la moneda, dins de l’espai de l’euro la “sobirania nacional” ha deixat d’existir.

Allò en què els estats continuen sent absolutament sobirans és en la política cultural i lingüística i en la política de símbols considerats nacionals. Com l’Estat espanyol que, a través sobretot de l’Instituto Cervantes, nau almirall de la flota, actua amb molt més vigor que fa trenta anys en la política d’expansió de la seua llengua i cultura. I França dedica esforços infinits i milions incomptables per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tants països plantegen la batalla en aquest terreny, per què nosaltres no hem de fer-ho? Per què Catalunya (per no parlar del País Valencià, perfectament miserable en aquesta matèria) no aplica tots els recursos possibles per promoure una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent? Sembla com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren el fonament més profund de l’afirmació d’una existència nacional. Però el futur del país, la consistència i pervivència en tant que país, no depenen de si la Generalitat d’ací o d’allà negocien uns milions d’euros més o menys per un nou finançament. Cosa que és justa i del tot i necessària, però hom pot caure en un parany que és producte d’un error de plantejament conceptual: l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris o fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya creixia en riquesa i recursos, a Portugal potser li hauria convingut formar part del seu país veí. Però als portuguesos no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa, depengueren de la renda o dels recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. I nosaltres, sovint, sembla que no sabem quina cosa volem ser. Si ho sabérem, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, potser tant com de diners i de balances fiscals. Proclamaríem la independència cultural, mentre esperem que arribe (almenys) la financera.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1657 | 15/03/2016   Imprimir

Calatrava, Nova York

Això era fa deu anys, el febrer del 2006, i el visitant, que estima Roma i Nova York com a ciutats absolutes i pròpies, no havia tornat a la Gran Poma des de l’any abans de la desgràcia, i dedicà la primera visita al gran forat, al buit, allà on hi hagué les torres tan belles i llavors només hi havia un espai incomprensible, immens. El viatger no era arquitecte, però sabia que sobre aquesta fossa cap construcció no seria mai com aquelles que l’horror va destruir. El visitant era valencià, i sabia també que un arquitecte valencià havia de cobrir amb unes ales grans i previsibles l’espai que aquella vesprada de febrer, ventosa i freda, tenia llargament davant dels ulls. Hi havia màquines picant o removent terra, hi havia encara ferros retorçuts, hi havia una grisor espessa a l’altra banda i per dins i per damunt. Hi havia grans cartells que explicaven una llarga història, el futur de la qual no comprenem encara, i feia molt de fred, ja s’endevinava que la neu que no havia caigut estava a punt de caure. El visitant venia de menjar bon peix a la vora del port, al moll 17, que era un lloc conegut i amb evocacions antigues. L’endemà pensava menjar coses desconegudes uns carrers més amunt, a China Town. De moment, medità molts minuts sobre el sentit de tot plegat, que no té gens de sentit. I pocs dies després, en una sala del Metropolitan Museum, el visitant curiós contemplava l’exposició dedicada a Santiago Calatrava, als seus dibuixos i escultures com a reflex de les arquitectures, o potser al revés. El visitant sentia unes vagues pessigolles de vanitat local veient imatges de la seua ciutat, o més ben dit d’allò que ja fa anys que representa que és València, més que les falles, Blasco Ibáñez, la Llotja i la terra de les flors, de la llum i del color. Potser hem eixit guanyant, pensà, si València jo no és només spanish paella i folklore de traca, potser hem eixit perdent si tampoc és arquitectura gòtica i neoclàssica, si ja ens han de veure només com una exhibició calatravesa. Qui sap si n’hem fet un gra massa, multiplicant aquesta arquitectura de construccions tan previsibles ja i tan reiteratives, que encara sembla que es multiplicarà més, com fabricades amb un joc una mica mecànic al qual em costa de trobar-li l’ànima. I jo, pobre de mi, viatger sentimental, no sabia imaginar ales futures d’ossos de ciment cobrint aquell buit de la història, com el ciment que ocupa el nostre riu. Després, en altres llocs i davant d’altres mostres ben conegudes de calatravisme, el viatger valencià, començant a València mateixa, ja no ha sentit cap pessigolleig de vanitat local, sinó més aviat una mica de vergonya.

Com ara a l’aeroport de Bilbao-Sondika, on entren lliurement la humitat i l’aire fred, els passatgers desprotegits poden atrapar refredats memorables i durant molt de temps les goteres completaven el clàssic repertori de molèsties, problemes i defectes que acompanyen tantes obres pensades en termes d’exhibició d’enginyeria plàstica on els usuaris, és a dir les persones, no compten res en el projecte. O com al pont famós de Venècia, bella gosadia transparent, per on has de passar mirant molt bé on poses cada peu, on la humitat fa que rellisquen contínuament els vianants, on les maletes amb rodes són difícils de portar (ho he comprovat) i acaben trencant els graons, on el gran avantatge és que més d’un espavilat es posa sota l’arc de vidre i contempla a plaer les cuixes de les dones, i on, com sol passar, la construcció ha costat tres vegades més diners i més temps del que calia. Ara, a primers d’aquest mes de març, ha tingut lloc la inauguració d’aquella estació del World Trade Center, de la qual fa deu anys jo contemplava l’inici de les obres. Grans ales d’ocell, atrevides, immenses, com si hagueren d’envolar-se, diuen, a l’aire de Nova York. Etcètera. Però no hi ha hagut cerimònia solemne, ni festa, ni celebració del final de l’obra. Res, únicament discreció i mal humor. Perquè l’obra que havia de costar dos milers de milions de dòlars n’ha costat quatre mil, i en compte d’acabar-se el 2009 s’ha acabat el 2016: pur Calatrava. I sobretot perquè, tal com han dit altes autoritats de la ciutat, allò que havia de ser un emblema de la renovació del sud de Manhattan s’ha transformat en un símbol de l’excés. Alguns ídols han volgut instal·lar-se en columnes massa altes, i alguns idòlatres han pagat a un preu massa alt pedestals i estàtues. I no cal anar a Nova York per comprovar-ho.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1656 | 08/03/2016   Imprimir

La música de les esferes

“L’espai-temps diu a la matèria com s’ha de moure, la matèria diu a l’espai-temps com s’ha de corbar”. Cosa que, als no iniciats, ens deixa tan perplexos com a sant Agustí el dogma de la Trinitat. Aquesta frase resumeix la visió de l’univers segons la teoria de la gravetat d’Einstein, tal com recordava fa poques setmanes el Grup de Relativitat i Gravitació de la UIB, en la seua publicació “La Simfonia de l’Univers”. Sembla que per als pitagòrics, els espais entre els sons de l’escala musical tenen les mateixes proporcions que les distàncies entre els planetes: cada planeta té la seua “esfera” (com molts segles més tard va comprovar el viatge de Dante al Paradiso), les més llunyanes produeixen sons aguts, les més properes sons greus, i de la combinació naix una bella harmonia. És la música de les esferes, tal com la imaginaven els grecs i una llarga descendència medieval i moderna: encara en 1619, un gran astrònom rigorós i metòdic com Kepler, en el seu llibre Harmonices mundi, explicava els moviments dels planetes seguint un model que els relacionava amb les escales musicals, on la nota més alta correspondria al més allunyat del sol, i la més alta al més pròxim. Supose que alguns de vostès, tal com he fet jo moltes vegades, han fet treballar el cervell per intentar entendre els misteris ocults de l’univers, els àtoms, les partícules, la física quàntica, i altres secrets amagats. Amagats als profans, que no tenim la clau que n’obre la porta, no dominem el llenguatge de fórmules i nombres, i no sabem exactament ni tan sols què és la força magnètica o l’electricitat. Ni què és realment la llum, que figura si no vaig errat en l’equació més famosa de la història, segons la qual l’energia associada a una partícula és igual a la seua massa pel quadrat de la velocitat de la llum. O siga, E=mc2, tal com apareix escrit en innombrables anuncis, samarretes, gorres, souvenirs, cartells, tatuatges i altres mitjans de difusió popular. Que la cara d’un científic pur, de gran bigot blanc i cabells escambuixats, haja sigut al llarg de cent anys més popular i més reproduïda que la de cap governant, actor, militar o esportista, és un motiu per pensar que la humanitat, malgrat tot, ha aprofitat finalment el pas d’un segle per acabar una mica més assenyada de com era.

El 1915 deu anys després de la fórmula cèlebre, en plena Gran Guerra, Einstein va presentar la teoria de la Relativitat General, explicant com es relacionen l’energia, la massa i l’espai-temps. Diu que, aleshores, a penes mitja dotzena de físics teòrics la podien entendre. Tinc entès que ara mateix ho comprenen no mitja dotzena de científics sinó alguns centenars o milers, i això representa que en definitiva els cent anys tampoc en aquest camp no han passat debades. Ara bé, per al públic en general i per als qui practiquem només la filosofia domèstica, si l’espai i el temps són relatius, si fins i tot poden ser una mateixa cosa, vol dir que no queda res que es puga dir absolut: absolutament res. Com abans el darwinisme amb la teoria de l’evolució, la relativitat esdevingué ràpidament la base de la teologia social del segle XX. Com poden ja aspirar a l’absolut l’economia, la política, les religions, les lletres o les arts, si els fonaments de l’univers –o la seua percepció, que tant se val– són necessàriament una cosa relativa? Més val que deixem córrer aquestes pretensions sense substància. I per acabar d’arrodonir-ho, l’any següent, el 1916, Einstein va predir l’existència de les ones gravitacionals, això que el 2016, exactament cent anys més tard, ha tingut una definitiva constatació empírica, tal com han divulgat a bastament diaris i televisions del món sencer. A Princeton, pels prats i bosquets que hi ha al voltant de l’Institute for Advanced Study, jo he vist passejar el fantasma d’un home de cabells blancs estarrufats, vestit de qualsevol manera: mirava l’agitació dels esquirols, i es quedava contemplant l’infinit amb ulls tristos i aquosos. Qui sap si Einstein, en algun moment, ell que era un gran violinista, escoltava aquell so que, per un instant brevíssim, ens ha arribat des de distàncies infinites: un blip o un ding, com una corda de violí polsada amb el mínim contacte d’un dit. Demostrant que l’univers profund no és només un abisme en silenci.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1655 | 01/03/2016   Imprimir

Eco, la tradició racional

Umberto Eco, mort fa pocs dies a Milà, insigne per moltes raons i en molts camps, a més de ser escriptor de popularitat immensa, era un investigador de primer ordre, un erudit a la manera clàssica, i un coneixedor molt profund del pensament medieval, i per damunt de tot era un gran universitari, un professor que, segons he llegit, es doctorà en filosofia amb una tesi sobre l’estètica en sant Tomàs d’Aquino i va ser molts anys catedràtic a Bolonya, mare de totes les universitats. Aquesta institució que en diem “universitat” és una creació de la societat medieval europea, cristiana i urbana: no de la societat antiga grega ni romana, ni de la societat moderna nacional i burgesa, ni de les societats industrials més o menys democràtiques. Les ciutats de l’hel·lenisme tardà van produir a tot estirar centres del tipus “museu” o “biblioteca”, com el cas paradigmàtic i mal comprès d’Alexandria, o algunes escoles il·lustres de filosofia, de retòrica o de medicina. Cal recordar que civilitzacions tan avançades com la islàmica o la xinesa tampoc no van produir res d’equivalent: van desenrotllar escoles de metges, de teòlegs o de funcionaris, però no universitats. La universitat, però, no solament va nàixer per concedir “llicència” per exercir una professió pública –de metge o de jurista– sinó que està lligada des de l’origen a la transmissió de la doctrina, a la glossa de textos (la “lliçó” volia dir la “lectura”...) i a l’acumulació i difusió del coneixement. Però aquesta connexió amb l’Església i amb els textos és justament la part que la societat burgesa va eliminar a poc a poc, al llarg del segle XIX. Quedà, això sí, la idea d’autoritat acadèmica, ja no en el camp de la doctrina teològica sinó, sobretot, de la doctrina científica. En el pensament científic no hi ha dogmes de fe, però allò que més s’hi aproxima –una mica light, i absolutament laic– és el “consens acadèmic” com a criteri d’acceptació social i com a font o expressió d’autoritat. Mentre es manté el consens sobre un determinat “punt de doctrina” (mentre és acord general i pròpiament acadèmic), aquest punt no pot ser impugnat per cap poder polític o judicial: cap govern, parlament o tribunal no té autoritat per declarar que la terra és immòbil i plana, que l’aigua està composta per una part d’hidrogen i tres d’oxigen, o que a València ja es parlava valencià abans de Jaume I.

Si alguna tradició pròpia té la institució universitària, és el discurs racional sotmès a les regles de mètode (fins i tot en el discurs teològic original), i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. Fins i tot una novel·la tan imaginativa com El nom de la rosa no busca intrigues fosques i conspiratives a l’estil d’El codi da Vinci, i tota la penosa companyia. Però, tal com deia Eco en una de les frases cèlebres que circulen aquests  dies, “la paranoia de la conspiració universal no s’acabarà mai, i no la pots extirpar perquè mai no saps què hi ha dins. És una temptació psicològica de la nostra espècie”. La conspiració comunista, o jueva, o capitalista, o maçònica, o dels grans financers, tot es despatxa. I simultàniament l’irracionalisme s’escampa en la vida social, acompanyat d’una contínua subversió mediàtica (i de vegades fins i tot institucional, com ha passat al País Valencià) contra la primacia de la raó i del mètode com a camí al coneixement. És a les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, on s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable, des del punt de vista intel·lectual i ètic, per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte i del debat. En el currículum del professor de Bolonya hi ha un petit punt estrany: el 1997 es deixà ensarronar per algú, i participà com a estrella invitada en aquell fantasmal congrés sobre el III Mil·lenni, que organitzà a València la senyora Barberà. Poc després, però, el professor afirmava: estic exposat a milers d’imbècils que organitzen congressos sobre el III Mil·lenni. “Ja no puc més, estic fart”. Fet que demostra que, un dia o un altre, la raó s’obre pas i s’imposa. “L’herència fonamental de la il·lustració”, escriu Eco en una altra de les frases que circulen, “es resumeix en açò: hi ha una forma raonable de raonar i, si es tenen els peus en terra, tots haurien d’estar-hi d’acord, perquè també en filosofia hem de fer cas  del seny”. I, si bé es mira, la il·lustració començà fa nou segles a Bolonya.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS