Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1524 | 27/08/2013   Imprimir

El papa Francesc

Per la manera de vestir, per les sabates usades, pel lloc modestíssim on viu, pel que diu o pel que fa, pels viatges i per tot, aquest papa, els pocs mesos que fa que és bisbe de Roma, continua sent un escàndol cada dia que passa. És un home bo com el papa Joan, fascina les masses com el papa Wojtyla i, tal com ja sap tothom, és profundament jesuïta, però ha pres el nom de Francesc, perquè vol una església inspirada en el poverello d’Assís. És càndid com un colom i hàbil com una rabosa. Rarament, en tan poc de temps, tanta gent deu haver parlat i escrit tant d’aquest papa, ni tanta gent el deu haver observat o admirat, o es deu haver preguntat on vol anar: clergues i laics, creients i no creients, sembla que tothom espera a veure què farà el dia següent. Afirma que vol una Església pobra i que predique la pobresa, una Església construïda a imitació de Déu misericordiós, que no jutja sinó que perdona, que busca l’ovella esgarriada i acull a casa el fill pròdig. Molt bé, tot això, és una imatge cordial i atractiva.

Però el fet és que l’Església Catòlica és sobretot una institució de poder i una institució piramidal, vertical. Cal suposar que el papa Francesc vol que aquesta institució siga sobretot una estructura de servei, com la intendència de l’exèrcit, tal com escriu Eugenio Scalfari –de qui prenc algunes d’aquestes idees o imatges–, respecte a les tropes combatents, al servei de les quals han d’estar la cúria vaticana, la banca, la Secretaria d’Estat, els nuncis o els tribunals, i tota aquesta immensa i complexa estructura que fa funcionar eficaçment un organisme que té molt poc d’esposa de Crist. El fet, però, és que durant prop de 20 segles –o només 17, si voleu, d’ençà de Constrantí– l’Església romana ha parlat, pensat i actuat sempre com una institució de poder. Tot al llarg d’aquest temps, no hi ha hagut cap papa que haja fet bandera i exhibició de pobresa, cap papa que no haja defensat, reforçat i estimat el poder, cap papa que haja sentit com a propis el pensament i l’actitud vital de Francesc d’Assís. I cap papa que haja preferit consolidar una Església horitzontal abans que reforçar una estructura vertical; horitzonal sovint volia dir només “feblesa”, “desordre” i “agitació”. La missió d’aquest papa Francesc conté, per tant, una doble novetat escandalosa: una Església pobra i una Església horitzontal. I una tercera, potser: un Déu que no jutja, sinó que perdona. Predicar tot això serà fàcil i atractiu; aplicar aquesta immensa revolució serà molt més complicat.

Dit això, Eugenio Scalfari –i jo l’imitaré–, a partir de la seua condició de no creient i d’home de cultura il·lustrada però admirador de Jesús de Natzaret –com jo mateix, també–, fa algunes preguntes a Francesc. La primera: si una persona que no té fe ni la busca comet allò que l’Església en diu un pecat, la perdonarà, el Déu cristià? Segona pregunta: el creient creu en la veritat revelada, el no creient pensa que no existeix una veritat absoluta, sinó una sèrie de veritats relatives, subjectives: aquest pensament, per a l’Església, és un error o un pecat que també es pot perdonar? –és una pregunta més seriosa que no sembla–. I tercera: durant el viatge al Brasil, el papa va dir que la nostra espècie també desapareixerà algun dia, com totes; acceptat això, cal acceptar que a l’Univers o almenys al nostre univers desapareixerà també el pensament capaç de pensar un Déu i tot el que en deriva: i si ningú no el pensa, què deu ser, Déu? Scalfari afirma que li agradaria molt saber la resposta de Francesc. A mi també. És cert, conclou, finalment, el fundador de La Repubblica, que aquest papa que predica una Església pobra és un miracle benèfic, però, probablement, no hi haurà un Francesc II, perquè una Església realment pobra, no de paraula, sinó pobra de fet, una Església que desmunte i elimine els seus instruments i institucions de poder, esdevindria irrellevant. O el catolicisme esclataria, com ha passat amb els protestants, en mil petites esglésies, congregacions o sectes. El papa Francesc atrau i agrada, com Francesc d’Assís i com Jesús de Natzaret. Però és molt improbable que Jesús hagués esdevingut el Crist sense un sant Pau. Siga com siga, visca el papa Francesc, i per molts anys. I sort.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1523 | 20/08/2013   Imprimir

El barri, 2

Primera part d'aquest article

Durant cinc mesos dels vuit o nou del curs escolar, quan jo eixia del col·legi a les 7.30, després de l’hora i mitja vespertina d’estudi col·lectiu i silenciós a l’aula, ja era nit fosca o gairebé de nit, i alguns dies, si no volia refer el camí matinal, feia una mica de volta pel carrer de Balmes per anar a parar a l’altre extrem de l’avinguda de l’Oest, quasi davant del Mercat Central, d’on arribava la pudor persistent de la peixateria, i molt prop de l’enorme rosa vidrada de l’església de Sant Joan, encara socarrimada i fumada per dins des de l’any 36, que és l’església on em van batejar. El carrer de Balmes jo el veia tot gris, feia una mica de corba, i a mig camí hi havia una comissaria de barri de la policia nacional, amb una porteta habitualment oberta que donava a un despatx de llum pàl·lida, amb una taula i dos cadires, i un parell de guàrdies dels que tothom en deia els grisos pel color de l’uniforme, tan grisos com tot el carrer, responsables de guardar una aparença d’ordre públic en aquests carrers del Torn de l’Hospital, de Viana i de Guillem Sorolla, que en aquelles hores crepusculars o fosques eren ja plens de moviment humà, de grupets d’homes als cantons amb les mans a les butxaques, de possibles robatoris i baralles, de macarrons alerta i vigilant, i dels renecs i xiscles i rialles de les dones que en deien de la vida. Quan refeia el camí habitual dels matins, el carrer del Torn de l’Hospital estava tot ocupat per aquella animació peculiar pròpia dels districtes que hom en diu de llum roja, barris xinos (per què justament xinesos?, em preguntava, imaginant els locals sinistres dels fumadors d’opi o els traficants d’ulls oblics i malignes que havia vist en alguna pel·lícula o als tebeos de la col·lecció FBI, o suposant altres incertes perversions orientals) o contundentment barris de putes, però en la versió més popular i modesta, no amb grans insígnies o rètols de llums de neó, ni amb cartells rutilants, colors llampants i músiques alegres, sinó amb un aire general de pobresa i d’escassa alegria, on la vida de barri menestral continuava present també en les hores de més soroll i activitat, jugaven xiquets al carrer enmig de les dones de roba arrapada i maquillatge excessiu, hi havia roba estesa als balcons, a les botigues d’alimentació les mares feien l’última compra del dia, i els homes d’ulls tèrbols que esperaven a les voreres abans de decidir-se o únicament miraven resignats els cossos provocatius que potser no podrien pagar es barrejaven o creuaven amb altres homes que simplement tornaven a casa a esperar el sopar, a un piset modestíssim potser en la mateixa escala per on també pujaven i baixaven els clients d’un altre pis igual de modest on llogaven habitacions per “serveis” o per tarifes de quart d’hora o mitja hora.

Alguns bars del carrer eren oberts i la llum que n’eixia era l’únic complement dels escassos fanals i bombetes de l’enllumenat públic, una llum també pobra, acompanyada per la remor alta de les veus, per alguna rialla o alguna frase impúdica i per la música de tocadiscos o de ràdio que els bars solien tindre a tot volum, cançonetes de moda, boleros, cuplets o flamenc estrident o planyívol. Uns altres bars eren tancats i per a mi més misteriosos, fins que un company de curs, que aquella vesprada venia pel mateix camí que jo, va obrir la porta de vidres de colors: dins estava tot ple de fum, els homes recolzats a la barra amb les copes a la mà, la dona més alta que servia les begudes tota pintada i tenyida de ros, i les altres dalt dels tamborets que ensenyaven les cuixes. I també era així, amb menys espai per a la imaginació que per a la memòria encara viva més de seixanta anys després, recordant aquelles dones grasses i primes, joves i velles, dones altes, baixes, totes amb talons alts, rosses i morenes, pintades de boca i de cara, que em miraven passar cada dia dretes a les portes dels bars de vidres de colors, o a la porta de les escaletes si era dia de poca clientela, que si era dia de molta hi havia la cua d’homes ran de la paret esperant el seu torn, i l’home que eixia cordant-se la jaqueta, i aquell dia que la madama des del balcó li cridà “si no ho saps fer sense embrutar-me els llençols, no vingues més, cabró!”, i l’home voltava ja la cantonada sense girar el cap. Alguna cosa aprenia potser d’aquell barri, de les dones de la vida, dels bars oberts o tancats, de les portes de les escaletes, de les cases de gomes higèniques o de les clíniques amb un escrit gran al balcó, on posava “Doctor Tal, Sífilis, Gonorrea, Venèries”, i d’aquell trànsit gairebé quotidià pel carrer del Torn de l’Hospital, però no sé exactament quina cosa va ser.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1522 | 13/08/2013   Imprimir

El barri, 1

Al costat de la porta nord de l’hospital, la principal –per on jo passava cada matí, anant al col·legi, després de travessar tot el recinte–, hi havia el torn dels expòsits, semblant a un torn de convent de monges de clausura, un cilindre de fusta obert longitudinalment per un costat i tancat per l’altre, que es podia fer girar fins que a la banda de fora quedara disponible la part oberta de la caixa cilíndrica, dins de la qual es podia dipositar una criatura de poques hores o pocs dies d’edat. És a dir, exposar-hi un infant de pit, la mare del qual bé podia ser una prostituta del barri veí, una dona extremament pobra –potser com alguna de les que jo veia que esperaven a la porta de les consultes gratuïtes– o una jove fadrina dissortada, i per això els infants del torn rebien el cognom implacable d’Expòsit, com un certificat vitalici d’infàmia materna, acollits com a orfes sense nom en aquella institució venerable; certesa o coneixement que a mi, quan hi pensava en eixir per la porta, em provocava un malestar indefinit, una petita angoixa imaginant que jo també podia haver sigut una d’aquelles criatures, un boliquet de draps que enrotllaven el nadó abandonat o exposat dins del torn, un xiquet sense cognoms de pare i mare, un expòsit o fins i tot un fill de puta, parlant rigorosament, perquè jo havia vist ben sovint molt prop d’aquella porta prostitutes amb panxa prominent, i el pensament d’aquell possible origen o destí marcat ja per sempre se’m feia insuportable.

El carrer on donava el portal gòtic tenia i continua tenint el nom de carrer del Torn de l’Hospital, sense que ara quasi ningú ja sàpiga o recorde per què, i menys encara els nens o adolescents que juguen als jardinets esquàlids que ocupen una gran part dels edificis medievals enderrocats, ni els estudiants que preparen exàmens a les grans sales de bell estil reinaixentista que ara són biblioteca pública, ni tan sols les senyores joves que trauen els gossos a passejar i a fer les seues deposicions pels espais polsegosos inhòspits que van ser part de l’hospital i de l’antiga facultat; qui sap ara què era aquell torn que dóna nom al carrer per on jo caminava poc abans de les vuit del matí, ja tot dret fins a la plaça de les Escoles Pies? Un carrer recte i no gaire estret, il·luminat i ple de vida agitada quan de vesprada hi feia el camí invers, però fred, gris i brut els matins, amb totes les portes tancades, les portes dels bars abundants, de les cases de gomes higièniques, i de les moltes escales que jo sabia que eren de cases de putes, perquè em sembla que no coneixia la paraula bordell.

Només començaven a obrir, en aquella hora d’escassa claror, alguns establiments propis de qualsevol altre carrer pobre intramurs, una carboneria, una fusteria, alguna mínima botiga de queviures, molt poca vida per un barri que cent anys abans era ocupat encara per una aristocràcia menestral, els velluters, els mestres dels telers de la seda, i per alguna família de la precària noblesa local que hi deixà el seu palau al costat dels casals grans i sòlids dels mestres teixidors, els quals tenien, a la vora mateixa de la porta del torn, la seu gremial en l’edifici de façana barroca del Col·legi de l’Art Major de la Seda, però jo no sabia quin art major era aquell ni, si era un art, com i en quina mena de col·legi l’ensenyaven.

Algun xiquet caminava, com jo, cap a l’Escola Pia o cap a una altra escola del barri, alguna dona del gremi de la prostitució, no de la seda, ja s’havia alçat del llit i fumava un cigarret al balcó, vestida amb bata embuatada, o amb negligé o amb viso si el matí no era fred, despentinada, amb les parpelles fosques i el vermell de la pintura de llavis desfet i empastifat, o alguna altra, no del mateix ofici sinó simple mestressa de casa modesta, ja venia del mercat central amb el cabàs de la compra o tornava cap a casa amb el poalet de carbó per a encendre el foguer de la cuina. Una cosa és ben certa: aquell barri no era “esencialmente huertano”, ni feia olor d’“efluvios y verduras de la huerta, sobre todo de cebollas cuando el viento soplaba de la parte de Liria”, tal com ha escrit fa pocs dies al diari més llegit d’Espanya un cèlebre escriptor valencià resident a Madrid que ha inventat aromes i ambients hortolans en un barri que ha estat sempre profundament urbà. Els tòpics, ja se sap, són immutables.

Aquest article continua (i acaba) ací

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/08/2013   Imprimir

Sobre Grillo i els 'grillini'

Si vostès, per començar, volen fer-se una idea de la naturalesa d'aquest singular moviment, dit de les 5 Estrelles, que tant de soroll ha fet i fa en terres d'Itàlia, podem començar meditant el contingut de l'Article 1 (Natura e sede) dels seus estatuts (definits com a No estatuts), que diu: “El MoViment 5 Estrelles és una «No Associació». Representa una plataforma i un vehicle de confrontació i de consulta que té l'origen i troba el seu epicentre en el blog www.beppegrillo.it. La seu del Moviment 5 Estrelles coincideix amb l'adreça web www.beppegrillo.it. Els contactes amb el moviment tenen lloc exclusivament a través del correu electrònic a l'adreça MoVimento5stelle@beppegrillo.it.” Per reforçar la propietat perfecta, l'article 3 especifica que el moviment va associat a un símbol propi, registrat a nom de Beppe Grillo, “únic titular dels seus drets d'ús”. Segons els estatuts-no estatuts, per tant, els seguidors o adherits –els grillini–, així com els seus votants, representants, regidors, diputats o senadors, són també en certa manera propietat del líder únic, que els pot acollir, expulsar, autoritzar i desautoritzar, fulminar, esborrar de la llista, i permetre o negar l'accés als canals electrònics al seu nom, que són els únics existents. D'això se'n diu democràcia moderna, igualitària i popular, superadora del vell sistema corrupte dels partits.

Que una fantasia semblant haja tingut tan gran èxit a Itàlia, només s'explica, precisament, perquè es tracta d'Itàlia, país capaç de crear meravelles sublims, i també d'inventar personatges com Benito Mussolini o Silvio Berlusconi. Sense el qual, per cert –sense el Gran Silvio que ha posat l'histrionisme al centre de l'acció política–, Beppe Grillo no hauria passat mai de la condició d'actor còmic. Bon actor, no hi ha dubte, capaç de seduir un públic immens, incloent-hi notables filòsofs i sociòlegs, fascinats per novetats tan grans com el MoViment del còmic, o qui sap si amb l'al·lusió a les 5 estrelles, categoria superior dels hotels... i de la Itàlia que afirmen que desitgen. Ara fa just un any, l'agost del 2013, el MoViment publicava un atac virulent a la classe política, sota un retrat evocador de Mussolini, amb el mentó que destaca sobre el fons de la foto. Beppe Grillo hi definia senadors i diputats com a “larves ben pagades” i, curiosament, acusava els parlamentaris d'impotència, ja que només podien prémer un botó sobre el qual hi ha escrit “sí, buana”. I demanava, aprofitant les vacances d'estiu: “Tanqueu el Parlament, buideu-ne els despatxos!” I argumentava: “Diputats i senadors només serveixen per cobrar el sou i per obeir les ordres del partit votant que sí a qualsevol porcada. Cal tenir-ho present i despatxar-los, aprofitar-ho mentre passen un agost daurat.” Llavors, en efecte, passà el mes d'agost i passaren altres mesos, hi hagué eleccions generals, els grillini, per odre del cap, deixaren de cridar “vaffa'nculo” com a eslògan suprem i programa, i van omplir disciplinadament les llistes electorals. Amb un resultat espectacular: 163 parlamentaris, entre diputats i senadors. Els quals, un colp instal·lats als despatxos que Grillo volia buidar, es dedicaren a passar el temps discutint entre ells pel percentatge del sou que acceptaven o no, negant-se a donar suport al Partit Democràtic (i forçant-lo, per tant, a pactar un govern necessari amb Berlusconi, que així va trobar nova vida quan estava a punt de passar a l'estat de cadàver polític). Els parlamentaris del M5S, renunciant (per ordre del cap únic suprem) a tota activitat constructiva, es dediquen a discutir en assemblees tumultuoses, a llançar-se retrets, a esperar la paraula sagrada del líder (o l'expulsió fulminant si la submissió no és total), i en definitiva a ser tan moderns, i tan diferents dels partits clàssics, que en pocs mesos comencen ja a desintegrar-se. I mentrestant, els representants dels grillini a la Cambra i al Senat, asseguraven que anaven “a caçar els trossos de merda” del moviment que simplement voldrien parlar amb l'esquerra. Propòsit que, amb sòlida profundidat conceptual i estratègica, confirmava la presidenta del grup, assegurant que els qui no hi estan d'acord, és a dir els que voldrien una actitud més responsable, només són, en efecte, un tros de merda: “Confermo, sono delle merde. Mer-de!” Llenguatge propi dels grans projectes positius i dels vaffa'nculo que havien cridat als carrers i a les places.

Ara bé. Tal com vostès deuen recordar, pocs mesos després del gran triomf inesperat, el senyor Beppe Grillo i els seus nombrosos grillini de cinc estrelles van patir un desastre monumental en les eleccions municipals italianes. Tan monumental com el triomf que tingueren molt poc abans en les legislatives: d'aquella massa de vots, se'n van volatilitzar ràpidament entre un 50 i un 75%, i per molt que el líder màxim i únic s'entestara a dir que això és normal, no és normal en absolut. El gran còmic polític està tan pagat d'ell mateix, tan convençut de ser l'encarnació d'un nou país, una nova cultura i una nova manera revolucionària de refundar la política i la gestió dels afers públics, que acceptar una derrota (i menys encara, les causes i responsabilitats de la derrota) li resulta del tot impossible. La culpa del desastre, per tant (després de dir que no hi ha hagut desastre), la tenen simplement els ciutadans que no han votat el moviment del qual és propietari, i que per tant són totalment menyspreables.

Si vostès volen completar el panorama, han de saber que el dirigent màxim en l'ombra, Gianroberto Casaleggio (organitzador del sistema informàtic, controlador de llistes electorals, censor estricte que concedeix o nega la paraula als grillini, ideòleg de la democràcia-internet i guru de la xarxa de Grillo, etcètera), té una visió del futur que, per dir-ho suaument, és poc tranquil·litzadora. Prediu, per exemple, que d'ací al 2020 esclatarà una tercera guerra mundial, que els símbols d'Occident (Sant Pere de Roma, Nôtre-Dame de París, i alguns més) seran totalment destruïts, que no quedarà ni un barril de petroli, i que la població mundial quedarà reduïda a només 1.000 milions. Finalment, afirma Casaleggio, el 14 d'agost del 2054 (sembla que la data està treta de la novel·la de ciència-ficció Minority Report), serà instaurat un nou ordre mundial, i el govern del planeta serà elegit per internet. De moment, han intentat començar per Itàlia. Si algú, al nostre país, tenia la il·lusió de fer de Grillo, o de Grilla, més val que s'ho repense una mica.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1521 | 06/08/2013   Imprimir

Sobre la modernitat

La tendència general dels humans és a considerar que allò que fem és bo i allò que pensem és cert: dic la tendència general, no la dels escèptics de tota època i raça, ni la dels qui practiquen allò que és moda anomenar “pensament crític” (que d’altra banda no és cap novetat contemporània). Llavors, si suposem que allò que fem o pensem ho hem inventat nosaltres –vull dir els del temps nostre–, ens apuntem el mèrit de la novetat, i si ho hem heretat dels antics, el mèrit de la conservació. Ja sé que el mite del passat com a temps millor (el paradís dels orígens, l’edat d’or) actua sovint com a contrapés o com a moderador de la vanitat dels vius, però la visió habitual és diferent: o bé el món –el nostre món– és immutable, tal com l’han imaginat i viscut la major part de les societats “primitives” o preurbanes (així és com era pensat, posem per cas, el món de la Xina clàssica), o bé el podem fer canviar a poc a poc o de pressa, podem “progressar”, fer revolucions, anar endavant, i llavors la gent de cada temps es considera més “avançada” en el recorregut d’aquest camí. Vist així, els moderns som millors que els antics, o almenys això hem de creure, ja que creiem en el progrés. Per tant, els moderns i els antics, en la història d’Europa, sempre han estat oposats, enfrontats: els paleo- i els neo-, els d’abans i els d’ara, els nous i els vells. Enfrontament que sol coincidir, òbviament, amb l’antagonisme entre generacions: els joves pensen que han superat els vells (siga en estètica, en política o en intel·ligència). Passava a Grècia amb Èsquil i amb Eurípides, passava a Roma, passà a l’Europa medieval a penes es van recuperar el pensament metòdic i la literatura (repassem Dante i el seu stil nuovo), i passà sobretot en el Renaixement i amb la repetida querelle des anciens et des modernes. Sense oblidar que el temps “modern” és sempre el temps actual, el present, el que vivim els qui som vius, o com a mínim el temps que encara no ha passat del tot, el més recent, l’inacabat. En definitiva, “modern” ve del llatí modo, que vol dir ara mateix, o fa molt poc. I no és casualitat que, en el camp de les arts plàstiques (i dels seus innombrables museus...), l’expressió “art modern” és intercanviable amb “art contemporani”. Oblidant que tot art ha sigut sempre contemporani.

Sembla en tot cas, que, almenys mentre durarà la nostra pròpia contemporaneïtat (que implacablement serà un temps curtíssim, com totes), l’última querelle serà encara la dels postmoderns i els moderns, o com en vulguen dir, que no passarà de ser, com les altres, un episodi més d’aquesta història. Sobretot perquè la modernitat no és només un concepte circumstancial i reduït, sinó una condició recurrent. La modernitat no és només aquell conjunt d’actituds i d’idees que naix més o menys amb el racionalisme del segle XVII, la il·lustració del XVIII, amb els avanços de la ciència i de la tècnica, i les idees sobre democràcia, progrés i drets humans i tot això. Aquesta és una definició més o menys ideològica, que ara mateix s’utilitza sobretot per lamentar-ne el final implacable, per contrastar-la amb la postmodernitat. Però llavors, si els “temps moderns” s’han acabat (els de l’Enciclopédie, els de Karl Marx, o els del film cèlebre de Charles Chaplin?), si allò que ve darrere és una cosa indefinida i sense nom (tan sense nom que només li podem dir “postmoderna”) i que només es delimita per oposició, el resultat és que la modernitat clàssica és antiga i allò que ve darrere és la modernitat nova. Curiosament, sembla que també circula amb molt d’èxit una certa visió catastrofista del present. Segons la qual, sembla que hi hagué un temps passat recent –el “temps modern”– en què les desgràcies que patim ara no existien. Llàstima no haver nascut cent anys abans, perquè el present, pel que es pot veure, és un horror inhabitable, tant en política com en literatura. En fi, és el que sol passar: l’antic principi d’oposar-se al present oposant-se als qui se suposa que l’encarnen. A mi, que no he deixat de ser “modern”, que tinc vocació d’“il·lustrat”, i que no he cregut mai en postmodernitats estètiques o ideològiques, aquesta oposició em semblaria perfecta si no fóra que és perfectament falsa i estúpida. I qualsevol temps és bo per recordar-ho, fins i tot les calors de l’estiu.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS