Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 516 | 27/05/2010   Imprimir

Una idea d'Europa?

Aquesta cosa de l’euro amenaçat i no sabem si salvat, de la crisi general (d’uns més que d’uns altres), de la salvació dels imprudents per obra dels prudents, i altres circumstàncies del present immediat, hauria de ser motiu de repensar això que hem convingut a designar amb l’antic i bell nom d’Europa. Però tinc la sensació que el temps no corre, que la història si no s’atura tampoc no avança amb decisió, i que allò que en solem dir els “esperits” estan ben ancorats en les mateixes conviccions immutables del passat. Perquè el fet és que, amb crisis grosses o sense, la substància de les nacions-estat és encara l’única que compta, l’interés nacional és l’únic que mou els polítics i la seua clientela, i la persistència del present és l’únic futur imaginat. Si algú va creure, com jo mateix, que “Europa”, o la Unió Europea, havia de representar precisament la superació de l’antiga carcassa nacional-estatal, ja se’n pot anar desenganyant. No és aquesta la idea, és una altra: la idea és que algunes coses han de canviar, si no hi ha altre remei, a fi que tot continue substancialment igual. A fi, per tant, que França siga sempre França, Itàlia sempre Itàlia, Espanya sempre Espanya, i així tota la resta, fins a la consumació dels segles. Tal com fa alguns anys aclaria amb contundència Jacques Julliard, un comentarista polític de gran autoritat, Europa és necessària per a França simplement perquè fora d’Europa “no hi ha defensa eficaç de la nostra llengua, de la nostra literatura, de la nostra història, del nostre cinema, dels nostres formatges o de la nostra sociabilitat”. O de la nostra moneda, diríem ara. Però si Europa és l’escut de França, l’única voluntat política és la de la nació francesa, i cal oposar-se frontalment a “una Europa de les regions, dominada pels notables locals, els grups de pressió i, per què no, les màfies”. Aquesta és la idea que se’n fan, de les “regions”: grups de pressió, màfies i notables locals. Vostés mateixos ho poden traduir a l’espanyol: a “Madrid”, la premsa, els intel·lectuals més o menys orgànics, i bona part dels polítics i dels jutges, ja s’ocupen de traduir-ho cada dia. I no precisament per aplicar-ho a la Generalitat Valenciana, sinó a una “idea d’Europa”, que encaixa molt bé a una certa “idea d’Espanya”.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1354 | 25/05/2010   Imprimir

Els llocs de la memòria, 2

Primera part d'aquest article

L’escriptor viatger polonès Ryzsard Kapuszinski, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal. Jo el definiria potser d’una altra manera, però tant se val. I a continuació escriu: “Però T.S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans.’” Això pensava Eliot en 1944, i han passat més de seixanta-cinc anys, i és molt pitjor. El “provincià del temps”, el que viu pensant que només compta i val el seu present, certament no necessita biblioteques, ni arxius ni hemeroteques. Segurament no sap ni tan sols què contenen els arxius, ni imagina quin sentit i quina importància tenen, ni creu que la preservació del passat i la preparació del futur són, justament, la substància mateixa de la condició humana. Un provincià del temps no té horitzó. Per contra, el “cosmopolita del temps” sap que tot allò que som ara ho devem als qui ens han precedit, com els qui vindran després ens ho deuran a nosaltres, i sap per tant que la memòria que els nostres predecessors ens van deixar és un tresor preciós, el més preciós de tots. I més encara si és una memòria escrita, perquè és l’única que conserva les paraules, amb tot allò que les paraules representen, expressen i transmeten. Tant si són paraules dedicades al pensament i a la bellesa, paraules doctrinals, narratives o poètiques, com si són paraules i signes que guarden i preserven els fets més quotidians i concrets: l’administració, l’economia, les decisions de govern, tot allò que va formar la vida de les persones i dels pobles.

Potser per això la paraula “arxiu”, que ve del llatí archivium, fa referència directa al grec arkheion, residència dels magistrats, és a dir al lloc on es guardaven els documents de govern i on quedava constància escrita de les decisions administratives i judicials. Això expliquen almenys els diccionaris etimològics. O potser, també, caldria relacionar-la amb tà arkheia, és a dir amb les “coses antigues” que es conservaven per escrit, i que el segle I aC, en algun text de Dionís d’Halicarnàs ja apareix en el nostre sentit d’“arxius”, segons el diccionari grec de Bailly. En qualsevol cas, ja se sap que les societats humanes, quan esdevingueren societats urbanes, van començar conservant no la literatura sinó els rebuts comercials, els registres dels béns emmagatzemats, rebuts o pagats, i gràcies a això conservem, per exemple, els arxius més antics, escrits a Mesopotàmica sobre tauletes d’argila: qui sap, per tant, si els més remots predecessors dels arxivers no serien aquells escrivans que amb un punxó gravaven els signes que anomenem cuneïformes, per registrar els moviments del comerç, els tributs, les existències dels magatzems del rei o del temple. I molt poc després vindria el registre de les lleis, la gran pedra del codi d’Hammurabi, on ja fa prop de quatre mil anys es van escriure les 282 normes detallades que regulaven tota la vida social, des de les bases de la justícia fins als salaris i els preus. Un arxiu gravat en un monòlit basàltic, a la vista del públic. El més antic arxiu legal, que tots els visitants haurien de contemplar devotament al Museu del Louvre. I mai no estarem prou agraïts als escrivans antics o als arxivers moderns, que tan sovint oblidem i sense els quals el prestatges de la memòria estarien tristament buits.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 515 | 20/05/2010   Imprimir

Arxius

He llegit en un diari de Roma que la Biblioteca Apostòlica Vaticana pretén copiar els seus arxius amb el format FITS (Flexible Images Transport System), que la Nasa començà a desenrotllar els anys 60 i que permet salvar qualsevol tipus de contingut i de fer-lo legible no solament ara sinó en el futur, a prova de canvis tecnològics i de virus, cucs perversos o altres enemics. Així, en el terme de deu anys, aquest projecte monumental permetrà de conservar i fer assequibles uns 80.000 manuscrits de la Biblioteca, amb un total de quaranta milions de pàgines. El projecte del Vaticà té una duració i uns costos imponents, considerant que es tracta d’un nombre immens de papers, que van des de les més antigues versions gregues de la Bíblia, fins als manuscrits tardoantics de les obres de Virgili, al De arte vendandi cum avibus encarregat per l’emperador Frederic II, als textos autobiogràfics de Petrarca, les primeres còpies de la Divina Comèdia, i a molt més del que vostés i jo puguem imaginar. Jo, que fa anys, durant mesos i mesos, passava moltes hores cada dia en aquella Biblioteca i aquells arxius furgant entre llibres i papers del temps dels Borja, no sé si em puc imaginar el resultat de tan fabulós programa informàtic. Serà més còmode per als hipotètics usuaris, acadèmics o no, però sobretot confie que no es perda aquell contacte directe amb el paper que jo recorde tan vivament. Aquelles sales amb taules grans de fusta noble i fosca, els prestatges amb volums relligats en pell, aquells monjos benedictins amb barba blanca i ordinadors portàtils, aquelles joves nòrdiques que preparaven tesis doctorals sense manies, i sobretot aquell aire que tenen els espais que són alhora sòlids i entranyables, com era aquella biblioteca. Ara, ja se sap que, instal·lats davant d’una pantalla, tots volem tindre un accés immediat i il·limitat a tota imatge, document o text que ens interesse o ens convinga. Però si la informació serà certament la mateixa, les sensacions no seran iguals. I la vida, la història i la memòria, estan fetes també de sensacions, de contactes humans, de l’aire d’una sala i potser fins i tot de la pols d’una carpeta plena de papers rígids i vells.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1353 | 18/05/2010   Imprimir

Els llocs de la memòria, 1

Els humans som humans, i no uns animalets com els altres, en primer lloc i per damunt de tot perquè tenim paraula i perquè tenim memòria feta de paraules. Si en el principi era la paraula, in principio erat verbum, tal com recorda la primera ratlla de l’evangeli de Joan, aquesta paraula ha de ser preservada si volem preservar també la nostra humanitat. Preservada en la transmissió oral i, si pot ser, preservada com a paraula escrita, en pedra, en fusta, en pergamí o en paper. O qui sap si, d’ara endavant, preservada també dins de màquines prodigiosament ordinadores que tot ho guarden, tot ho classifiquen i tot ens ho poden tornar en cada moment. No és cap recurs ocasional ni cap elogi professional desmesurat afirmar que els conservadors de la paraula escrita, des que l’escriptura es va inventar en uns llocs o en uns altres de la terra, són i han estat també els preservadors de la memòria comuna dels grups humans que en diem pobles, ciutats, països, o civilitzacions senceres. El document, així, és també i sempre el monument: aquella cosa que ens recorda i que ens preserva per al futur, la que fa que el passat no s’esborre i desaparega, i amb ell desaparega també tota la història i la memòria. Perquè si no som memòria, no som res. Si el venerable senyor René Descartes haguera estat escriptor en comptes de filòsof, hauria afirmat sense dubte, fundant la literatura moderna: “Je me souviens, donc je suis”. No ho va escriure, però tant se val: la primera veritat, i potser l’única, que podem afirmar sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament puntual de cada instant. Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l’any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un “jo pense” només present i puntual, sinó per un record: jo me’n recorde. I si algun dia, per alguna raó que habitualment no serà literària sinó històrica, podem o volem parlar dels qui ens han precedit en el temps (saber qui eren i com eren, saber què van fer i quina vida vivien), ho podrem fer només si rescatem i aprofitem els documents que van deixar, orals o escrits, tallats en pedra o pintats, i sobretot si aprofitem els textos on es preserven els seus fets i paraules, en tauletes d’argila, en pergamí, en papir o en paper: la incorporació del passat al present, la transformació de la història en memòria, és quasi inevitablement un treball de pesca en la mar infinita dels arxius.

Que són el lloc privilegiat on es preserven els materials de la memòria escrita, la qual abans de ser memòria és només informació, només un text o una sèrie de xifres, potser només un material en brut. Però en aquest material que l’arxiver guarda, ordena, conserva, aprofita i fa assequible, hi ha la substància que ens permetrà fer durar el present mentre es transforma en passat: que ens permetrà convertir en present compartit, en memòria comuna, allò que rescatem del temps passat. I permetrà repetir el procés en el futur, quan el nostre present serà passat. Sense l’arxiu, sense una forma o una altra d’arxiu, antic o modern, en prestatges plens de lligalls i de carpetes –o, a partir d’ara, en les entranyes electròniques–, la història no seria possible, o almenys la història tal com l’entenem els fills d’Heròdot i de Tucídides: no una sèrie de mites, no les faules orals, sinó la relació i l’explicació dels fets passats. Que, quasi indefectiblement, han de ser fets escrits, conservats, preservats en aquells llocs de la memòria que en diem arxius. Explicava jo coses com aquestes fa pocs dies, inaugurant unes Jornades professionals dels arxivers valencians, i tenia la sensació de no trobar-me entre tècnics de documents i papers, sinó entre persones amb una funció més important: entre professionals que comparteixen amb l’escriptor la condició de conservadors de la memòria.

Segona part d'aquest article

 

Joan F. Mira | Avui | 15/05/2010   Imprimir

El tapís de Bayeux

Enllaç original

El visitant, si té una mica de curiositat i de sentit dels llocs clau de la història, no passarà prop de la ciutat de Caen i de les platges més famoses de Normandia (famoses pels records de Marcel Proust i altres raons literàries, o per raons d’un dels dies més coneguts del segle XX), sense dedicar algunes hores a contemplar amb molta calma un dels documents més impressionants i més contundents de la història sencera d’Europa. La paraula història haurà d’aparèixer sovint en aquesta mena de crònica o recordatori. Per fortuna, la ciutat on es conserva el document brodat l’exposa en un petit museu, exclusiu, que hauria de ser de visita obligada per als ciutadans d’aquest continent, i més encara per als qui pensen que Anglaterra, i la Gran Bretanya sencera, és també continent, almenys d’ençà de les conquestes romanes, de l’emperador Claudi i dels seus successors, quan era una Britannia molt més pròxima que cap Germania encara bàrbara i remota. A Bayeux, doncs, al costat d’aquestes platges, hi ha el testimoni més deliciós i més complet d’aquesta llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. Units, tal com sol passar, no únicament per la cultura sinó per les guerres, les invasions i les ocupacions. I en aquest cas, pels desembarcaments.

La narració comença l’any 1064, quan Eduard, rei d’Anglaterra, veient que s’acostava la mort i que no tenia fills, envia el seu cunyat Harold a Normandia a comunicar al duc Guillem que el rei anglès l’ha nomenat successor seu en el tron. És la pàgina inicial del llibre, que no és un llibre sinó la més llarga narració lineal completa i en imatges mai produïda enlloc, o almenys a Europa. Aquest llibre obert, conegut com El tapís de Bayeux, és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Fa pocs dies, doncs, el contemplava jo llargament en el museu de la ciutat normanda, on està exposat de manera admirable, en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. Ja he dit que val la pena de fer un viatge només per causa d’aquest llibre o no llibre, per aquest tapís delicadament brodat de setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, i d’una eficàcia narrativa tan moderna que semblen fetes ara mateix. El tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. Europa, després d’aquestes escenes, ja no seria la mateixa: Anglaterra no seria una terra de pobles del nord, angles i saxons, sinó això i alguna cosa més: terra de monarques i nobles que parlaven francès i el van parlar durant un grapat de segles (“Honni soit qui mal y pense”, com diu l’emblema de l’orde reial de la Jarretière o Lligacama, i com diu el lema “Dieu et mon droit” que encara hi gasten els monarques). D’ací vingueren, doncs, les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, o English Channel, i l’Aquitània anglesa, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.

Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les imatges centrals, un seguit d’escenes més petites mostra animals de tota mena, reals o fantàstics, pagesos llaurant i sembrant o perseguint bèsties salvatges, exhibicions insòlites d’atributs sexuals, i sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.

I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental: “Hic dux Wilgelm cum Haroldo venit ad palatium suum”: al palau on Harold va fer el jurament de lleialtat que després trencaria per proclamar-se rei ell mateix, cosa que donaria origen a l’expedició normanda i a la conquesta. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. Abans de l’expedició, cal construir i preparar la flota, cosa que sovint s’oblida: Isti portant armas ad navem et hic trahunt carrum cum vino et armis. No obliden, doncs, que també cal carregar vi, a més de les armes. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. La flota normanda és impressionant, tant com aquella flota que prop de nou-cents anys més tard apareixeria en direcció contrària, amb imatges més famoses encara. Descarregar cavalls devia ser tan difícil com desembarcar tancs i camions, pel que es pot veure en l’escena: “Hic exeunt caballi de navibus”. Ixen els guerrers de les naus, acampen, i es preparen un àpat memorable, on el bisbe beneeix el menjar i la beguda, abans de llançar-se al combat.

Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència. En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 13/05/2010   Imprimir

Arizona

Tal com vostés deuen saber, l’estat d’Arizona, tocant a la frontera mexicana, ha aprovat una llei o disposició segons la qual la policia podrà demanar la documentació a les persones que tinguen aspecte d’immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. El president dels Estats Units, el governador Schwarzenegger a Califòrnia, multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, han protestat amb còlera i escàndol davant d’una mesura de caire quasi racista, intolerable i discriminatòria: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot en forma de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris, segons pareix que pensa Carlos Fuentes. D’acord. Cada dos o tres dies, en la meua passejada matinal, passe per davant de l’estació de Renfe de Castelló. Tres o quatre vegades al mes, com a usuari del ferrocarril, visite l’interior de l’edifici, molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible. Indefectiblement, a la porta de l’estació hi ha, damunt de la vorera, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a la porta mateixa o a l’interior una parella o dos d’uniformats demanen regularment els papers a alguna persona. La persona que ha de mostrar els papers, i que sovint ha d’obrir la bossa que els agents volen registrar, té sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, té cara d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca: cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí. Allò que, en llenguatge incorrecte i primitiu, sol dir-se’n moro, negre o indi sudaca. De tant en tant, algun dels interrogats i escorcollats, per raons que desconec, ha de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. No tinc constància que, en aquest país nostre tan europeu, tolerant i democràtic, ningú proteste per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre. Seguint les indicacions del ministeri corresponent, cal suposar. Vostés diran que no és igual que a Arizona. No sé. ¿No és la mateixa idea, allà intolerable, ací normal?

 

Joan F. Mira | El Temps | 11/05/2010   Imprimir

Les cares dels jutges

Vostés els deuen haver vist, en la foto magnífica que van publicar els diaris. Honor al fotògraf que, tal com passa de tant en tant en els moments decisius de la història, va captar la instantània màgica, la que revela més que cap altre document o explicació la realitat profunda de la qüestió, del problema, temps, país, guerra, pacte, institució o societat. Espanya, senyors, i la seua ideologia més fonda i el seu tribunal més alt, i la seua substància nacional, i un grapat de coses més, inclosa l’antiga i mai no resolta “qüestió catalana” vista pels espanyols, es veu clara i sencera en les tres cares de la foto. Jo comprenc que aquests tres jutges del Tribunal Constitucional, esgotats, fatigats de tan llarga i feixuga faena, després de més de quatre anys de llarguíssimes sessions diàries treballant durament sobre alguns dels articles del text d’un estatut d’autonomia, necessiten un descans, una expansió, pobres senyors. Com aquell ministre de justícia, fa pocs anys, socialista, que necessitava anar a matar animals en una cacera confortable, i fer-se la foto amb les bèsties exposades per terra. Comprenc que l’esforç mereix recompensa, que el treball mereix descans. Els jutges constitucionals, enllestida ja la faena, es relaxen, doncs, drets darrere la barrera d’una plaça de toros, contemplant allò que se’n diu també “la faena” del toreros, mestres del gran art de la tauromàquia, part de l’essència de la cultura nacional. El periodista Enric Juliana, que d’altra banda no crec que desperte gaire entusiasme entre una part dels lectors d’aquest setmanari, descrivia la imatge com “una foto extraordinària del casticisme espanyol”, i també felicitava el fotògraf que “aconseguí captar els tres magistrats clau en la deliberació de l’Estatut de Catalunya, ubicats al carreró de la millor plaça de toros d’Espanya”. I afirma, amb una precisió que jo no podria superar: “Aquesta foto haurà de figurar en totes les edicions de la Història Contemporània d’Espanya. D’esquerra a dreta, Guillermo Jiménez, l’amfitrió retret i una mica distant, abstret per la complexa redacció de la ponència estatutària; Manuel Aragón, l’azañista Aragón, segurament el més valent dels tres, sanguini, impetuós, segur de si mateix i amb ganes d’escriure un fulminant epíleg a La velada en Benicarló (l’obra de teatre amb què un deprimit Azaña passà comptes amb les febleses i contradiccions de la Segona República), i Ramón Rodríguez Arribas, amb el semblant més preocupat, com si alguna cosa no li acabara d’agradar (segurament algun lance de la corrida).”

És perfecte. Un text de valor constitucional com el nou Estatut de Catalunya, mesos de debats i discussions al Parlament català, aprovació al Congrés dels Diputats i al Senat del Regne d’Espanya, negociacions polítiques, referèndum, la relació possible o assumible entre la nació catalana i l’estat espanyol, el futur d’un país, el sentit de tota una història, la voluntat política i la voluntat popular, allò que en diuen l’“encaix” incòmode de Catalunya en Espanya, els riscos d’afecció frustrada o de desafecció inaturable, totes aquestes coses que se suposen transcendentals i serioses, acaben sent decidides per aquells tres senyors que miren els bous des de la barrera, mai més ben dit. L’oracle personal d’Enric Juliana, dit “Segador”, ja li ho havia anunciat a la Plaza Mayor de Madrid: “El Estatut se decidirá en un patio de Sevilla, entre un rasgar de guitarras”. Es quedà curt, afirma el periodista: “L’Estatut s’ha dirimit el passat cap de setmana en una caseta de luxe de la Feria de Sevilla”. La cosa, doncs, sembla que està ja decidida. Entre copes de fino, vestits de faralaes, senyorets sevillans de la caseta, xamades al cigarro havà, mirades de través, barreres de plaça de toros, picadors, muleta, banderilles i espasa, els tres jutges que en la foto fan cares tan malcarades, representants de l’Espanya més profunda i més dura i més pura, inclosa l’Espanya d’Azaña, han decidit què pot o no pot ser Catalunya, i a què tenen i no tenen dret (constitucional) els catalans. Sempre ha hagut de quedar clar qui mana, i en quin lloc conflueixen el poder i la ideologia. En la barrera que es veu en la foto.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 06/05/2010   Imprimir

La cabana del tsar

El visitant que camina per les vores del Neva, a la ciutat de Sant Petersburg, ja sap que li esperen impressions sumptuoses i de llarga història solemne. Si es queda excessivament absort mirant unes columnes navals d’aire romà, amb proes de trirems per evocar victòries clàssiques, podria ensopegar, caure per terra, i clavar-se al genoll una pedreta cantelluda, amb una ferida que algú s’afanyarà a tractar amb amoníac, no amb aigua oxigenada ni amb alcohol, i que li deixarà una petita cicatriu recordatòria. Aquell riu gris i enorme, aquelles places i avingudes descomunals, aquells palaus immensos, aquells pòrtics, aquella agulla de l’Almirallat altíssima, i poca cosa dels centenars de milers d’esquelets que, segons diuen, fan més sòlids els fonaments de les terres pantanoses on Pere el Gran va fer edificar la seua nova capital europea, barroca i neoclàssica i per dins profundament russa. Pocs records visibles del setge terrible de la ciutat quan es deia Leningrad, i de l’heroisme dels seus habitants. Poca memòria de la revolució del 1917, si no és el cuirassat Aurora, que ara sembla petit i ridícul i és a penes una curiositat. I molt prop del cuirassat, enmig d’un jardinet pulcre i amable, hi ha la cabana del tsar, un rectangle de fusta i de rajola, on sembla que l’amo de totes les Rússies residia, modestíssimament, fent vida de pobre, vestit de faena, mentre dirigia la construcció de la ciutat infinita i luxosa. Viure com un funcionari modest, com un mestre d’obres o com un fuster, mentre cavil·la glòries eternes i visions urbanes fabuloses que seran l’admiració del món. És bonic, no diguen que no, tan bonic com profundament fals. Com la barqueta de rems que el tsar usava, i que el visitant contempla davant de la catedral de la fortalesa dita de Pere i Pau. Com el total de les possessions terrenals del president de la Generalitat Valenciana, ni tsar ni gran, una suma ridícula, menys que els estalvis d’un auxiliar administratiu o d’un manobre, mentre projecta per a la seua capital curses famoses navals o terrestres, una ciutat monumental fastuosa d’arts i ciències al llit d’un riu sec, i altres glòries insignes. No sé, però, sobre quina cabana podran meditar els visitants futurs.

 

Joan F. Mira | El Temps | 04/05/2010   Imprimir

Excés de festes

Ja ha passat la Magdalena, i les falles, i van passant els Moros i Cristians, i prompte vindran les fogueres d’Alacant. Paciència. Ja sé que les festes de pobles i ciutats, fins i tot les festes de països sencers, poden tindre un valor afegit important: reforçar la consciència de ser alguna cosa en comú, que s’expressa també celebrant en comú alguna cosa. Pot ser el dia de la primera collita fundacional, com el Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units d’Amèrica, pot ser una fundació més local i concreta com en la Magdalena a Castelló, pot ser un record mitificat de la història, com en els Moros i Cristians, o pot ser una festa originalment gremial que, com en el cas de les Falles de València, arriba a ser celebrada per tota una ciutat i adquireix el caràcter d’emblema. En el límit, hi ha ciutats que són vistes, des de dins i més encara des de fora, com a identificades amb una festa concreta, com ara Venècia o Rio amb el carnaval, Munic amb la festa de la cervesa, Sevilla amb la Feria de Abril, o Pamplona amb els Sanfermines. El País Valencià no és una excepció en aquest camp o tema de la identificació a través de la festa. Potser fins i tot és un cas especialment significatiu: una societat que cultiva de manera extraordinàriament intensa les festes de tot tipus i categoria. Festes del tipus falles i fogueres, del tipus històric i competitiu, del tipus patronatge local de sants i marededéus. I això amb tot un seguit d’expressions, que van des dels bous de carrer fins als focs d’artifici, de les desfilades de tot tipus fins als monuments efímers que es planten i es cremen a les places. També és cert que, a falta de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, som un país amb una enorme capacitat per a l’organització festera: colles, filaes, comissions de tota espècie, tenen la particularitat de durar tot l’any, d’involucrar un personal abundantíssim, i de tindre una eficàcia funcional ben demostrada. No sé si servim per a la política seriosa, per exemple, però per a fer festes sí. Fins i tot massa. Justament per això, per aquest excés festiu o fester que creix i creix sense pausa, jo afirmaria que estic contra les falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, contra els Moros i Cristians (també, per la part que els toca...), i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i excés, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb volum general tan enorme.

Aclarim la idea: no estic contra les festes, amb tot allò que són i representen. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins no fa molts anys, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers llargs i curts sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes. I he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar places i carrers de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb flors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confetti i bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estètica. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes, és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids enganxosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós, és simplement repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils, i en el fons més alegres. Només confie, amb molt escassa certesa, que serem encara capaços de tornar a celebrar molt feliçment les festes amb una miqueta de moderació. Perquè l’abús, com en tantes coses, pot arribar a ser fatal.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS