Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 529 | 28/10/2010   Imprimir

Derrida i la llengua

El gran i peculiar filòsof Jacques Derrida, l’inventor del deconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (doctrines que mai no he comprés amb certesa), probablement el pensador francés més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, i un dels últims  grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, va omplir pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. Des del llibre Le monolinguisme de l’autre, fins a una extensa entrevista publicada el 2004, pocs mesos abans de morir. La passió d’un home que no era francés “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Era un jueu algerià, crescut entre l’àrab del carrer dels seus veïns i compatriotes. Però ja era francés de llengua quan se anà a viure a França, i això pot ser més fort que qualsevol altre fonament del ser això o allò. “L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho”, ens recorda en l’entrevista: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original”. Potser no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per qui fa de la llengua no solament un mitjà ordinari de locució i de comunicació, sinó el vehicle i la forma de les idees, de les  sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. “I de la mateixa manera que estime la vida, i la meua vida”, assegura Derrida, “estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable”.  Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa. Continuarà.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1376 | 26/10/2010   Imprimir

Sobre l'‘avara povertà’

Em permetran, estimats lectors fidels o infidels, un petit divertiment d’aparença erudita, ara que tants temes i problemes grossos haurien de fer que aquests papers meus no eixiren mai de la seriositat de matèries més profundes. El divertiment es basa en una llarga glossa sobre la cèlebre “avara povertà di Catalogna” del Dante, convertida en lloc comú en articles, llibres i referències des de Josep Pla a Fuster, passant per qui vostès voldran. I tot per uns versos mal entesos del Cant VIII del Paradís. Segons això, la fama de l’avarícia catalana seria molt antiga, i a més a més una avarícia de pobres! Les ironies, no cal dir-ho, han estat i són inacabables. La glossa recent, obra d’un conegut i celebrat escriptor, aparegué fa un mes al suplement cultural del diari Avui. El qual famós escriptor afirma: “En la poc noble –però al cap i a la fi divertida, mal que prescindible– tasca de rebatre, pal·liar, disfressar o el que es vulgui fer amb la blasma dantesca dels catalans se m’acudeixen moltes coses, fins i tot forçar la sintaxi i aferrats a la coma final del primer vers imaginar que quan el poeta diu «E se mio frate questo antivedesse,/ l’avara povertà di Catalogna/ già fuggiria, perché non li ofendesse» (en traducció de Sagarra: «I el meu germà, si hagués això pensat,/ de Catalunya la pobresa avara,/ per ofendre’l, no fóra al seu costat»), no diu que si el seu germà preveiés això fugiria de l’avara pobresa de Catalunya perquè deixi d’ofendre’l, sinó que havent estat prevista per ell, la pobresa avara ha fugit de Catalunya i ja no l’ofèn, perquè ja no hi és: un anacolut funamubulesc digne de Cavalcanti, de Góngora i de Soto de Rojas, però tampoc aliè del tot a la poètica del Dante.” O siga, segons ell, Dante no diu el que diu, sinó que diu el que diu Sagarra, i això crea un greu problema. El problema potser es comença a resoldre amb una traducció menys “funambulesca”, com per exemple la meua: “Si el meu germà pogués preveure això,/ evitaria la pobresa avara/ de Catalunya, per no rebre’n dany.” I els versos següents confirmen la idea que allò que ha d’evitar o defugir és un perjudici addicional per al regne, ja carregat de problemes: “que verdaderament cal que procure,/ per si o per altre, que la seua barca/ ja carregada no es carregue més.” Tot això demana una explicació, i jo la vaig posar a peu de pàgina. La cèlebre avara povertà di Catalogna fa referència al fet que el germà de Carles d’Anjou, Robert d’Anjou, havia viscut un temps a Catalunya com a ostatge, i quan arribà a Nàpols com a rei anava acompanyat de nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat. El rei, doncs, hauria d’apartar-se d’aquesta gent per no acabar ell mateix perjudicat. Ben simple.

Que realment els catalans en general tingueren fama de pobres però avars, és un altre tema. Ho aclariré amb unes notes de vocabulari, seguint l’edició de Daniele Mattalia: la povertà s’aplica als nobles catalans a Nàpols, gent sense recursos econòmics; avara es refereix ací a l’avidesa o rapacitat dels qui s’aprofitaven del rei exigint càrrecs i beneficis excessius; già fuggiria vol dir que el rei evitaria el tracte amb aquells cavallers rapaços (és absurd interpretar que “la pobresa avara ha fugit de Catalunya”!); perché non li offendesse vol dir per tal que no li causara més perjudicis. Dante és directe i claríssim. A més, no es refereix a una possibilitat passada (“I el meu germà, si hagués això pensat”), sinó futura (“Si el meu germà pogués preveure això”). I no és “per ofendre’l”, com tradueix Sagarra i accepta el seu glossador, sinó per “no ofendre’l”, és a dir, per no fer-li mal o perjudicar-lo. Quant a l’anacolut (“construcció gramatical en què la darrera part no lliga sintàcticament amb la primera”), no apareix ni remotament en els versos de Dante, ni en una traducció que no rebente l’original. En els versos de Sagarra, sí. Però no en els de Dante, que no hauria escrit mai de mai una cosa tan incomprensible i retorçada. Comparar-lo amb Góngora i companyia (Cavalcanti?), no té gens de trellat. Això, i les disquisicions que vénen després, en la glossa que ara comente, parteixen d’una traducció, encara considerada canònica, que ni s’entén ni té sentit ni reflecteix els versos de Dante “ni Cristo que lo fundó”. Paciència, i anar fent. I, ben pensat, no era només un divertiment.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 528 | 21/10/2010   Imprimir

Ashton i Clinton

El vici de la informació pot arribar a ser tan immoderat com qualsevol altre, i llavors passa que passes hores cada dia llegint diaris i setmanaris en paper i en pantalla, o que acabes la jornada nocturna fent zàping pels canals internacionals de notícies, com ara la BBC, la CNN o Al-Jazeera. No ho recomane a ningú, perquè enganxa com qualsevol droga, dura o molla. Això era, doncs, que fa pocs dies (poques nits) em vaig trobar a la santa i exemplar BBC –quina enveja–, una entrevista a duo amb les senyores Hillary Clinton i Catherine Ashton, baronessa laborista. De la senyora Clinton no els he dir res que no sàpiguen, de la senyora Ashton (Cathy per als amics, inclosa l’amiga americana), he de dir que possiblement s’equivocaren els qui, quan la van nomenar Alta Representant de la Unió Europea per als afers exteriors, insistien sense misericòrdia en les seus limitacions polítiques, en la falta d’atractiu personal, i en la probable incompetència. Ja m’agradaria que el Regne d’Espanya tinguera, o haguera tingut, ministres d’afers exteriors tan incompetents com ella. Una i l’altra, l’europea i l’americana, parlaven amb suavitat, sense interrompre’s, expressant una confiança mútua perfecta, amb frases de dicció claríssima de la primera síl·laba a l’última, sense alterar-se per les preguntes punyents de l’entrevistadora (s’havia preparat a fons, la periodista), sense una incoherència, sense un sol pas en fals. L’entrevistadora les va fer parlar, al principi, de la seua condició de dones en llocs difícils, i se’n van sortir amb elegància impecable. I  parlaren de l’Iran, de la Xina, de les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units, de l’Afganistan, de Turquia, d’Israel i Palestina, de tot allò que calia parlar. Escoltar-les era una delícia per a l’orella i per a la intel·ligència. I una tristor, comparant amb l’enfarfollament enfarfegós habitual dels nostres polítics, parladors ineptes. Quin historial de ministres d’afers exteriors hem tingut, Déu meu. Un altre dia comentaré el fraseig i la fraseologia de Fabra, de Rita, de Camps, o d’Alarte o de Luna. Avui no toca: em quede amb aquelles admirables senyores parlant a la BBC.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1375 | 19/10/2010   Imprimir

Veloçment a Madrid

Molt veloçment, amb una alta espanyola velocitat, a partir del proper 18 de desembre, anirem a Madrid i tornarem de Madrid travessant la Meseta com un llamp. Em sembla que és avui mateix que escric aquest paper, dia 13, que els senyors Blanco i Camps faran el primer viatge de demostració. I el 9 d’Octubre passat, festa de la Comunitat sense nom, la premsa de València i els discursos del dia anaven plens d’eufòria fervorosa per l’esdeveniment. Si n’haguérem de fer cabal, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners, de negocis i de tota mena d’inversions ja serien només a poques setmanes de distància, o a pocs minuts de Madrid, només noranta. Publicava aquell dia la premsa seriosa càlculs fabulosos sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes de tan prodigiós ferrocarril volador. En una entrevista de fa pocs mesos, el secretari general dels socialistes valencians assegurava, amb un sentit profund de la història, que l’Alta Velocitat Espanyola és “la principal infrastructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. O siga, que anirem velocíssims a Madrid, tornarem de Madrid rapidíssims, i el país es transformarà a una velocitat equivalent. Com a mostra, el mateix senyor Jorge Alarte, seguint un estudi del ministeri del seu company Blanco, afirmava fa pocs dies que el tren dels prodigis produirà veloçment una pujada entre el 7% i el 10% del producte interior brut del País Valencià, de nom impronunciable. Aquest càlcul, com tant altres que s’han fet sobre la matèria, són una pura especulació fantasmal, propaganda i demagògia, estupidesa de babaus, o simple indecència política. També la primera gran velocitat, AVE volant de Madrid a Sevilla, fa prop de vint anys que circula, i els resultats són a la vista: gràcies al tren velocíssim Andalusia, tal com tothom pot constatar, ocupa ara els primers llocs en el PIB per càpita dels territoris d’Espanya. O no? Uns altres asseguren molt seriosament que la rapidesa voladora del tren farà que es duplique a València el nombre de creuers, perquè els turistes navegants podran anar a Madrid a visitar el museu del Prado i tornar a embarcar-se el mateix dia. Sensacional. Uns altres apologistes fervorosos de l’obra asseguren que, en quedar lliure la via antiga per Albacete i poder-la dedicar al trànsit de mercaderies, el volum de transport entre Madrid i València es multiplicarà ràpidament per deu. Per deu, no per dos o per tres: no sé d’on eixirà tant de material transportable. Ni el polític del PSOE que ho diu tampoc no ho sap, però ho escriu i es queda tan ample.

Em recorda un altre estudi encarregat per la patronal valenciana, que vaig comentar fa pocs mesos en un diari, segons el qual el transvasament de l’Ebre generaria, exactament cinc-cents catorze mil cent trenta-cinc (514.135) llocs de treball. De manera que en poc temps tindríem, a més d’altres beneficis, les llistes de l’atur reduïdes a zero. Si a tal transformació per l’alta velocitat terrestre, hi afegírem la dels camins de l’aigua, la felicitat seria perfecta. Llàstima que, per culpa dels catalans, el transvasament no s’haja pogut fer encara. La ciència del membre de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant que dirigia l’estudi era tan exacta, que fins i tot preveia les xifres per partides, com ara 83.349 llocs de feina a l’agricultura, o 345.604 a la indústria i als serveis. Igual de clarament ho veu l’alcalde de Madrid, Ruiz Gallardón, que està segur que el nou tren, tal com calcula el ministre Blanco, produirà 7.000 nous llocs de treball… a Madrid. Això ja és més possible, sobretot a la llarga. Perquè si hi ha una cosa clara, claríssima i sòlidament confirmada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. I en el cas del País Valencià, la submissió definitiva a tots els poders que es concentren a Madrid: els econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. Camps ja va dir en el seu discurs del 9 d’Octubre que n’estava contentíssim, i que s’havia acabat això de mirar cap al nord (irreversiblement, digué), ara que tenim un lloc molt proper on mirar.

 

Joan F. Mira | Avui | 16/10/2010   Imprimir

La pàtria segons Angela

No la pàtria o nació de cap Àngela nostra, sinó d'Angela Merkel, cancellera de la República Federal d'Alemanya. I el títol no és meu, sinó de l'editorial del gran Jean Daniel, fa quinze dies, al setmanari Le Nouvel Observateur, que tinc el vici de llegir regularment des de fa més de trenta anys. Jean Daniel, nascut a Algèria de família jueva i que manté una lucidesa implacable als seus noranta anys acabats de fer, és un dels representants més eminents de l'esquerra intel·lectual francesa, sempre pròxim al partit socialista, i sempre pensant en els seus propis termes sobre els problemes de França i del món. Home de vastes lectures, i que ha tractat i tracta habitualment amb caps d'estat, des de Kennedy a Mitterrand, i amb Sarkozy, amb ministres i amb empresaris grossos, o amb escriptors de l'anomenada de Camus o de Sartre, posem per cas. Sap què passa al món de les idees, sap què passa a les societats, en l'economia i en la política, i té la virtut d'expressar-ho sense embuts. Per tant, no solament el títol sinó el contingut d'aquest paper seran més cosa seua que meua: en el cas improbable que ho arribe a saber, que em disculpe aquest plagi descarat que és sobretot una mostra d'admiració i de reconeixement.

Explica, doncs, Jean Daniel que Angela Merkel afirma que, finalment, tot hauria d'estar clar: que no es pot ser ciutadà de la República Federal Alemanya si hom no coneix la llengua del país, si hom no en respecta les lleis, i especialment si hom no comparteix la concepció que té la societat alemanya sobre les relacions entre homes i dones. Recorda Daniel que els alemanys han abandonat feliçment aquell “dret de sang” que assegurava una ciutadania més ètnica que democràtica i política, i recorde jo que innombrables ciutadans de la República Federal són ara d'origen turc, per exemple, i ocupen sense problemes càrrecs públics. En qualsevol cas, Jean Daniel insisteix en una afirmació que no cal oblidar tampoc al nostre país: “La idea que l'equilibri d'una societat puga ser somogut per l'arribada sobtada d'una comunitat massiva, estranya a la seua història i que no té la possibilitat d'integrar-se lentament, constitueix una tesi al'hora pertinent i seriosa.” I no perquè la dreta i l'extrema dreta aprofiten diabòlicament aquestes observacions, diu Daniel, ha de ser ignorada aquesta realitat.

Segons que explica Daniel, Lévi-Strauss comentava que Mitterrand va lamentar les frases que l'antropòleg havia pronunciat sobre l'existència d'un llindar o nivell de tolerància: “Aquest llindar existeix”, deia el savi, “i es tracta de no prendre'l com un valor sinó com una realitat.” El pensament de Lévi-Strauss, com el de Jean Daniel, no és precisament reaccionari, ni sospitós de cap ombra d'intolerància. En aquest sentit, la cosa important “no és que Angela Merkel invite els candidats a la nacionalitat a practicar la llengua del país d'acollida i a respectar les seues lleis, sinó que afirma sense cap complex la necessitat de protegir una germanitat, d'altra banda europea, contra els assalts suposats de tradicions estranyes.” Bé, ara imaginen vostès que un líder polític afirma que cal defensar la catalanitat contra els assalts suposats de tradicions estranyes. Ja poden imaginar també les reaccions indignades, i les acusacions de xenofòbia o de coses pitjors. La molt respectada senyora Merkel ho pot dir sense complexos, i el fundador i editorialista de Le Nouvel Observateur, degà dels periodistes del món, mestre del pensament progressista de la França universal, ho subscriu cordialment i també sense complexos.

Resulta, doncs, que Angela Merkel considera oportú recordar “que l'Allemagne doit rester allemande”. Que cap barreja de poblacions no l'hauria de fer renunciar a una concepció identitària marcada, això sí, pels avanços democràtics aconseguits a Europa. I un intel·lectual francès arquetípic d'esquerra aprova sense recel aquesta defensa de la identitat alemanya… perquè pensa, òbviament, que això mateix ha de fer França. Cosa, per cert, que no té res a veure amb l'expulsió de gitanos romanesos promoguda pel marit actual de Carla Bruni, amb molta comprensió per part de Rodríguez Zapatero, o amb altres incidents i disbarats per un estil. La cosa és més profunda. És que hem pres consciència, afirma Daniel, que l'ideal de la integració completa era una utopia, i que cal substituir-lo pel respecte a la diversitat. I també del fet que les reaccions contra els estranys, els que ara com ara no es poden assimilar i no sabem si podran fer-ho mai, comença a alimentar l'extrema dreta a tot Europa.

Sobretot, ves per on (i això ho vull remarcar jo, però Daniel també ho sap), als antics estats comunistes, on se suposa que almenys dues generacions havien estat educades en la fraternitat proletària universal. Mireu què passa a Rússia, o a Sèrbia o a Eslovàquia o a la República Txeca o a Romania, o a la mateixa Alemanya oriental d'on procedeix Frau Merkel. Però no solament allà, on la moral democràtica va ser implacablement dissolta i destruïda, sinó ací, a l'oest del continent, a Itàlia, on la Lliga de Bossi és en aquesta matèria una pesta maligna, a Holanda, de tradició tan tolerant i oberta, a la França de la liberté i l'égalité, que és alhora la França de Le Pen i companyia. En conclusió, que si el pensament il·lustrat i humanista tanca els ulls, la ideologia xenòfoba els té ben oberts i s'aprofita de la innocència angèlica dels altres.

I assegura Jean Daniel, amb una gosadia que jo no sé si puc compartir del tot, que d'ençà que ens ha caigut damunt la crisi financera (al Regne d'Espanya és molt més que això, i tothom ho sap i ningú no fa res) i de la incapacitat de controlar els fluxos migratoris, sembla que només queden dues ideologies en marxa, fora dels esquemes clàssics i totes dues en funcionament actiu: l'anticapitalisme i l'islamisme. La primera, l'hem vista com concentrava els seus seguidors més violents a Barcelona amb l'excusa d'una vaga general. De la segona, sembla que fa lleig parlar-ne. Tots aquests factors (i la indescriptible falta de visió dels dirigents polítics), conclou Daniel, “la realitat dels quals és subestimada o sobreestimada segons les circumstàncies, porten a redefinir la identitat nacional”. Si hom no pot ser, realment, ni ciutadà del món ni ciutadà d'Europa, potser caldria començar per ser ciutadà d'un país clarament definit. Ho afirma Jean Daniel, ho pensa Angela Merkel, i ací deixem la idea, per a qui la vulga meditar.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 527 | 14/10/2010   Imprimir

Marilyn, Joyce

Per no parlar (no sé si amb sarcasme o amb tristesa) del Nou d’Octubre d’enguany, de l’eufòria inflada i sense seny per l’arribada pròxima d’un tren veloç de Madrid, i del discurs del senyor Camps on anuncia un canvi irreversible en els punts cardinals de la història, he passat uns minuts molt llargs contemplant el retrat cèlebre. En la foto, del 1955, Marilyn bellíssima està asseguda en una mena de banc incòmode i lletgíssim en algun lloc d’un parc de Nova York. Deu ser estiu, perquè les fulles dels arbres són molt verdes, i ella va vestida amb una mena de banyador de ratlles horitzontals grogues i negres, blanques i verdes i roges. El cabell curt i la cara, discretament maquillada i amb els llavis vermells, concentrada en la lectura del llibre que té sobre els genolls, sobre les cuixes immortals unides. El llibre és gran i de coberta dura, i està obert de tal manera que es veuen clarament l’autor i el títol, en lletres molt grosses: James Joyce, Ulysses. Està obert per les últimes pàgines, que qualsevol contemplador una mica informat i perspicaç pot suposar que són les del monòleg famós de Molly Bloom, on la dona de Leopold rememora magistralment l’inconscient i el conscient de la seua vida, fantasies eròtiques i altres varietats de l’experiència humana, tan diferents de les que abans havia mostrat el marit en centenars de pàgines eternes. L’expressió de l’actriu, de cos tan sensual com en tantes imatges igualment cèlebres, és de concentració intel·lectual profunda, abstreta en la lectura. I tanmateix, hom pot observar alhora un gest quasi imperceptible de distància, d’incomprensió i d’estranyesa, com qui s’esforça a fer cara de comprendre, però es veu, subtilment, que no comprén. Pobra Marilyn Monroe, víctima de frustracions tan profundes com immediata era la sensualitat que exhalava el seu cos esplendorós, i víctima de les torbacions provocades també per escriptors, actors, productors, directors i polítics, que la deixaven sense saber a què aspirava realment i qui era. Els seus diaris, ara indecentment publicats, expressen tràgicament allò que tothom sospitava o sabia. Pobra criatura del cel i de l’infern, que s’obligava a fer veure que llegia Joyce.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1374 | 12/10/2010   Imprimir

Kakània

Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. En primer lloc, cal mirar els mapes històrics, que és una de les meues aficions permanents, i recordar que Viena, ara aparentment en un extrem oriental de l’Europa occidental (visió falsa, efecte de la ratlla que va tallar Europa en dos d’ençà del 1945), ocupava el centre físic, cultural i polític d’un imperi que s’estenia fins als Balcans, a Transsilvània, i al que ara és el sud de Polònia i l’oest d’Ucraïna. Només això, que és molt, ja explica la magnitud monumental de la ciutat, salvada dels bombardeigs i destruccions de la Segona Guerra Mundial (els aliats acceptaren la ficció que Àustria era una víctima dels nazis, i no una part entusiasta del projecte hitlerià), i salvada també en la pròpia bona consciència històrica. En qualsevol cas, Viena ha estat sempre una ciutat d’esquerres, de majories consistents socialdemòcrates, i un dels centres més clàssics del pensament socialista des de final del segle XIX. En realitat, Viena, des de la segona meitat d’aquell segle fins a l’annexió del 1938, ha estat un dels espais més agitats i més poderosos de producció de tots els pensaments i de totes les expressions innovadores de la cultura europea, de la música a la lingüística, i de la pintura a la literatura. No era només, ni de bon tros, aquella societat ridiculitzada pels mateixos artistes i escriptors vienesos, aquella capital del gust aristocràtic i burgès més decadent, una ciutat de valsos i de “Danubi Blau”, de balls de debutants, d’uniformes carregats de galons i de medalles, d’emperadors amb mostatxos, de palaus excessius, de pastisseria refinada i de desfilades al compàs de “La marxa de Radetzki”.

Viena no era només la capital de Kakània, aquell imperi que semblava podrit i descompost però que encara conservava alguns valors i alguns rigors que no haurien d’haver-se perdut. Com l’eficàcia administrativa, per exemple, i l’honestedat dels funcionaris. Encara, en plaques a la porta de palaus i d’esglésies, en inscripcions i escuts, apareixen les inicials K und K, o simplement K.K., és a dir Kaiserlich und Königlich, imperial i reial, fent al·lusió al sobirà, emperador d’Àustria i rei d’Hongria. Kakània, doncs, com a nom satíric del país K.K. Com a nom grotesc d’una societat buida, descomposta i falsa. Bé doncs, a mi aquesta Kakània em desperta, malgrat tot, una emoció suau i distant, i una admiració considerable. Un imperi antic, aristocràtic i militar, funcionarial, autoritari, i alhora sòlidament eficaç i en gran mesura al servei dels ciutadans o súbdits. Com aquest hospital immens de Viena, ara seu universitària, sòlidament construït, el més gran hospital antic que jo conec, dedicat des de final del segle XVIII “a la salut i consolació dels malalts”. “Saluti et solatio aegrorum. Josephus II Aug. Anno MDCCLXXXIV.” Això diu la placa. Josep II, el gran organitzador d’aquest imperi que després fou menyspreat amb el nom de Kakània, era, per cert, aquell mateix que la famosa pel·lícula Amadeus ridiculitza com a estúpid, ignorant o inepte. Però un hospital com aquell no el feia construir ningú, en aquell temps, enlloc més d’Europa.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 526 | 07/10/2010   Imprimir

L'estació de Bratislava

El viatger que, venint de Viena, arriba amb tren a la capital d’Eslovàquia, té la sensació d’haver canviat no solament de país, sinó d’alguna cosa més. Són seixanta quilòmetres a penes, passes la ratlla i el tren et deixa en una estació que sembla d’un altre temps, desemparada, envellida, pobra, despintada, escrostonada i bruta. Una cosa provinciana dels anys 50 o 60, d’un altre règim que ací ha deixat senyals massa evidents. El vestíbul de l’estació t’acull amb olor de kebab i amb quioscos de tot tipus, modestíssimes i ja envellides mostres d’economia de mercat. L’altra economia, la d’abans, encara es manifesta en la indolència dels funcionaris darrere de les finestretes, en l’absència de tot signe d’ajuda al visitant. Després, el centre de la ciutat és una petita delícia del temps dels Habsburg d’Àustria, és a dir, del temps que Bratislava va ser capital del regne d’Hongria i, després, simple província hongaresa que va patir un llarg i cruel procés de magiarització, amb la llengua del país marginada i prohibida, amb la negació de la pròpia existència nacional. Fet i fet, l’eslovac com a llengua escrita, amb els primers textos literaris, només es fa present al principi del segle XIX, i va créixer de manera molt pobra i limitada, condicionat pels txecs, que el consideraven un simple dialecte rural, i pels hongaresos, que en prohibien l’ensenyament i qualsevol ús oficial. Una condemna que els valencians coneixem massa bé, a pesar d’haver tingut molts segles de llengua escrita, literària i pública. La diferència és que ara els eslovacs són eslovacs, no austríacs ni hongaresos, i la seua llengua és la llengua del país, l’única que veuen els turistes que desfilen pels carrers de la ciutat vella, repintats per a acollir botigues i restaurants innombrables. Els hongaresos són ara una minoria incòmoda i objecte, al seu torn, de pressions semblants a les que ells van imposar fins fa poc menys d’un segle. Ací, el patriotisme pot agafar sovint colors ben odiosos, i ací la història no s’oblida mai, ni la recent ni l’antiga. Qui sap si és per això que, entre tanta restauració, no s’han molestat a refer, ni tan sols a repintar, l’estació central de Bratislava: una obra grisa i lletja del règim comunista, però també la porta a la capital de l’antic imperi, massa pròxima. En l’alta velocitat, em fa l’efecte que no hi pensa ningú.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1373 | 05/10/2010   Imprimir

La foto de Stalin

Veig, en aquest setmanari (24 d’agost), una foto del senyor Slavoj Zizek al seu llit, sota un retrat de Stalin amb guerrera blanca. Formidable. Deu ser una il·lustració gràfica de “la idea del comunisme” de què li agrada parlar. O deuen ser efectes de la “nova hipòtesi comunista” d’Alain Badiou (un francès clàssic, de vèrbola tan abundant com vàcua…). O del concepte de “multitud” d’Antonio Negri, com a hipotètic subjecte revolucionari (no sé quina “multitud” el seguia, el senyor Negri, quan era a les Brigate Rosse els anys de plom a Itàlia, o quina multitud representaven els assassins d’Aldo Moro). Diu Zizek que dormir acompanyat de retrats de Stalin (dos) és una broma, i que els llevaria si molestaren les visites: no sé quines visites té, que no els molesta l’exhibició de la cara de Stalin. Tampoc no sé per què no penja també a casa retrats de Hitler i de Pol Pot, posat a no molestar les visites. Seu a la tassa del vàter per fer-se fotos de premsa, i associa “l’essència ontològica dels alemanys, els francesos i els americans” amb els seus hàbits als lavabos: metafísica, escatologia i esperit nacional. Fantàstic, però no és cap novetat. Épater le bourgeois pot semblar intel·ligent i original, però és més vell i més suat que la camisa d’Isabel la Catòlica. Sembla que Zizek, Badiou, Negri, i una petita colla de repastadors de teories, esperen místicament que el comunisme tornarà per obra de no se sap quines masses, quina multitud, quin impuls universal revolucionari. O siga, per obra d’aquelles mítiques masses revolucionàries que no van existir mai: el comunisme es va implantar a Rússia amb un colp d’estat estrictament militar, la presa del Palau d’Hivern. A la Xina, triomfà per l’acció igualment militar de Mao i el seu exèrcit. Al Vietnam, exactament igual. A Iugoslàvia, per les guerrilles de Tito. A Cuba, aproximadament pel mateix mètode. Els règims que aquelles forces militars o guerrilleres van derrocar eren abominables, però no van caure per alçaments populars revolucionaris, van caure per les armes d’una minoria armada, militar o militaritzada. I el que vingué després, no cal recordar-ho.

Sí que hi ha hagut, però, règims caiguts per obra de revoltes populars: precisament els règims comunistes de l’Europa central i de l’est. Règims, tots ells, imposats per la presència de l’exèrcit soviètic, per colps d’estat des de dins del poder assistit pels russos. Revoltes obreres reprimides els anys 50, a Berlín o a Varsòvia. Revoltes populars, realment populars, ofegades pels tancs a Budapest o a Praga. Fins que l’onada realment massiva, realment obra de multituds, a final dels anys 80 s’ho va endur tot. Aquesta és la història, i pel que fa als europeus contemporanis (règims, masses, poble, obrers, revolucions), llegiu el llibre gros de Tony Judt: no em cansaria de recomanar-lo. Però els filòsofs del “nou comunisme” sembla que tenen poc interès per la història. Que els fets no alteren una bella teoria: si la història no encaixa, ignorem-la, i imaginem fantasies de comunismes futurs. Diferents dels passats: però com? En tot cas, recorda sòbriament Judt, ja fa molts anys que el comunisme deixà de ser –sobretot per a les víctimes, per a la classe obrera, per als pobles sotmesos al seu règim… i per als seus funcionaris i beneficiaris– aquell estat que el marxisme ortodox, el leninisme, Stalin afirmaven que la humanitat assoliria com a necessitat històrica. El comunisme ja no és un futur, és un passat. I diu Zizek: “Tots nosaltres desitgem una revolució real! Tanmateix, ha tingut lloc molt lluny; preferiblement a Cuba, al Vietnam, a la Xina o a Nicaragua.” Seria interessant que el teòric practicara una mica de revolució, tal com funciona ara mateix a la Xina, al Vietnam, a Nicaragua o a Cuba. Però no crec que li interesse. Perquè conclou: “L’avantatge d’això [de les revolucions remotes, supose] és que ens permet de continuar ací amb les nostres professions.” Sensacional, claríssim, i profundament cínic. Sota un retrat de Stalin, valga’m Déu.

 

Joan F. Mira | Serra d’Or, núm. 610 | 01/10/2010   Imprimir

Per a Jaume Cabré, escriptor

No em resulta fàcil escriure quatre o cinc fulls sobre un amic, un autor i una obra, que em mereixen un respecte quasi incondicional. De manera que, escrivint sobre Jaume Cabré, escriuré sobretot en honor de Jaume Cabré i de la seua obra. A ell, el conec des de fa tants anys que no sé quants en són, potser trenta-cinc o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Tenim un amor a la música, que en mi té pocs fonaments i en ell és gairebé professional, de tant que en sap. I tenim un amor a la literatura i a les coses ben fetes. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant —ell més que jo— històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però mereix la pena.

Els qui, per sort o per dissort, hem decidit practicar aquest desagraït ofici de l’escriptura, i practicar-lo a la manera d’un vot perpetu o d’una professió monacal, sovint ens trobem una miqueta perplexos davant de la contemplació permanent a què ens obligava per sempre aquella decisió imprudent. Més encara si, com és el meu cas i en gran manera també el de Jaume Cabré, l’ofici de contador d’històries i de vides alterna amb un altre (no sé si llavors serien dos oficis, o un i mig, o dues cares del mateix) d’observador de la història i de les formes de vida de la gent. El nostre lloc en la tribu, si hom vol mirar-s’ho així, pot resultar més incert que no sembla: a què ens obliga, per exemple, aquest ofici d’observar i d’escriure, quines són en últim terme les històries que contem, si sempre les mateixes o sempre diferents, i què ens mou, a fi de comptes, a la pràctica d’aquesta ingrata professió?

Potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga; rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar.

Hi ha també aquelles obligacions que en diríem les constriccions socials, com els deures ètics, religiosos, filosòfics o polítics, que no poden ser imposats directament a l’obra, han de passar a través de la interioritat de l’escriptor. No sé quins deures poden sentir (aquells que els senten, que no deuen ser tots!) els escriptors italians o alemanys, posem per cas: no ho sé exactament, però m’ho puc imaginar, i en alguns autors insignes, des de Leonardo Sciascia fins a Günter Grass, aquesta «constricció» sembla de vegades la seua mateixa raó d’escriure. I quines són les «constriccions socials » d’un escriptor català —i més, com en el meu cas, d’un escriptor valencià— en el nostre temps? No sabem si ens correspon expressar aquest confús, perplex i desesperant país en què vivim, precisament perquè és complex i fascinantment vulgar, com els altres, o simplement perquè és el nostre. Potser tenim el deure d’explicar alguna cosa, amb les històries i els llibres, però, d’explicar què? Si vostès segueixen, de la primera a l’última, les narracions i novel·les de Jaume Cabré, la resposta no serà complicada: ha «explicat» una llarga història, la història d’un país, però a la manera d’un novel·lista, que no és la d’un historiador. Si les històries contades són tan «reals» com els fets, o si el país on passen és ell mateix una veritat o una construcció literària, és tota una altra qüestió.

Segurament les preguntes i les respostes bàsiques, a un escriptor i d’un escriptor, podrien ser gairebé sempre les mateixes, com les històries que contem són en el fons històries repetides; i escriure històries, encara que siguen sempre les mateixes, pot ser una mania racional o frenètica —o qui sap si la mateixa passió d’escriure no deu ser una mania diabòlica, com afirma Josep Pla—, però també pot ser, al mateix temps, una honestíssima manera de passar la vida. I posats a contar històries, i a donar-los un final (que sovint no és gens fàcil), no sabem si la realitat del nostre temps ens condueix a finals feliços o dissortats. En realitat, som tan pobres de valor i de fe que ja el happy-ending no és altra cosa que un afalac industrial. No podem creure en el cel, però sí en l’infern. I per això, per aquesta variació de la fe segons el mitjà o l’instrument, sembla que les bones pel·lícules sí que poden tenir final feliç, però les bones novel·les no: i els nostres herois, com els de Jaume Cabré, lamente dir-ho i ho lamente per ells, també busquen molt i també acaben malament. Encara que després els beatifiquen, com a la víctima sacrificada de Les veus del Pamano.

O potser que al nostre món no hi caben els herois salvadors, i potser sabem també que el bé i el mal, en aquest temps de confusions, es confonen en un únic propòsit moral: controlar el dèficit i la inflació, assegurar els sistemes de pensions i reformar el mercat del treball i la seguretat social, objectius admirables però escassament heroics, i que poc eixamplaran el coneixement dels vicis i del valor dels humans, com repetiria encara l’Ulisses de l’infern de Dante: «fatti non foste a viver come bruti / ma per seguir virtute e conoscenza». Potser, per tant, ens avorrim amb una mala gana històrica, com un altre Ulisses, el del poema de Tennyson, que diu: «Com és de tediós descansar i arribar al final, com un metall que es rovella i no brilla per l’ús» (la meua traducció de l’anglès és una mica lliure). L’Ulisses de Tennyson és un rei sense faena ni profit, an idle king, que s’avorreix (ell no és escriptor!) bevent a la vora de la llar, al costat d’una dona ja no jove, i repartint lleis desiguals a una raça de gent, la pròpia, que només pensa a omplir el rebost, menjar i dormir (com ara mateix, diríem, fan els polítics nostres: repartir lleis desiguals a pobles que només pensen en el rebost: poc canvia la raça dels humans). A aquest Ulisses li agradaria que el cor i les forces l’acompanyaren encara en un esforç desesperat per continuar buscant. Però sap que no pot ser, el cor és feble, i a la gent no li interessa: qui l’acompanyaria? S’ha acabat, doncs: ha tingut fama i aventura, els déus l’han escoltat, ha tornat a casa, tot està segur, i s’avorreix mortalment. (No és escriptor, recordarem amb ironia, i no llegeix.)

Ens conta Homer que els déus ordenaren a Ulisses d’agafar el rem i caminar fins que arribara en un lloc on ja ningú sabera què era un rem, on el confongueren amb una pala de forn (no de vogar per la mar, doncs, sinó de coure pa en terra ferma) o amb una modesta ventadora per a la llar de foc. «I he de plantar llavors el rem a terra», i llavors fer les paus amb els déus, tornar a casa i esperar la mort. Això sembla que havia fet ja en la vellesa el viatger infatigable Josep Pla, però resultà que no era del tot cert: ell tenia la infernal passió d’escriure, a diferència d’Ulisses, i això no permet fer la pau, ni davant de la mort. En tot cas, he de confessar que no sé quina és la moral d’aquesta història de final de viatge. Probablement perquè les grans històries no tenen cap moral.

Acabaré acudint a un llibre que, per a mi, és del tot imprescindible si hom vol saber què és ser escriptor, i sobretot què és ser l’escriptor Jaume Cabré, que n’és l’autor. El llibre es diu El sentit de la ficció, i és alhora un itinerari privat, tal com vol Cabré, però també un itinerari públic. Deixeu-me aprofitar dues citacions curtes: «Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules. És difícil de dir.» És difícil, en efecte, i afegiré que justament per això val la pena. I val la pena també perquè amb aquest acte íntim fem possible l’altra dimensió de la mateixa realitat, que és la lectura. Perquè la identitat de l’escriptor la defineix també el lector. I l’escriptor es defineix igualment com a lector: «No he deixat mai de llegir», escriu Cabré. «Mai. He estat mesos sense escriure, i no m’imagino mesos sense llegir.» No escriure, és possible. No llegir, és inimaginable.

Llegiu llibres, doncs, fins a l’hora mateixa de la mort, que per això alguns tenim el desagraït ofici d’escriure’ls. Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís.

Publicat originalment a Serra d'Or

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS