Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 685 | 29/10/2014   Imprimir

A Mayerling, una nit...

A Mayerling, una nit, va morir de mort violenta el fill de l’emperador Francesc Josep, fet que, possiblement, va decidir la història d’Europa del segle següent: sense aquella mort no hi hauria hagut atemptat de Sarajevo el 1914, amb totes les conseqüències. Com Álvaro Cunqueiro, com Perucho, Nèstor Luján tenia aquella gràcia de barrejar la fantasia, la faula, l’erudició i l’anècdota rigorosament històrica. Tal com fa en aquesta narració deliciosa que es diu així, A Mayerling, una nit... Ningú sap si realment el kronprinz Rodolf, fill de la bella i gèlida Sissi i hereu de l’Imperi austrohongarés, es va suïcidar per confuses raons amoroses aquella nit del 1889, o si la seua mort tingué unes altres causes. Per esbrinar-ho, conta Nèstor Luján, van ser convocats a Viena els dos detectius més famosos d’Europa, Sherlock Holmes i Hercule Poirot, els quals finalment, després de llargues investigacions, converses (inclosa una visita memorable de Holmes a Sigmund Freud), sopars amb xampany abundant, i núvols de fum de tabac, van donar versions ben diferents d’aquella mort, suïcidi o crim. Hi hagué pel mig una cèlebre amant de l’arxiduc Rodolf, que tornà a l’emperadriu un topazi que l’hereu insensat li havia regalat. La damisel·la de virtut escassa narra una visita de la dama de confiança de Sissi, amb una conversa que acaba ben estranyament: “Llavors em digué una cosa curiosa, sense anomenar l’emperadriu. Em digué: ‘No estaria gens malament que un altre dia tinguéssim una conversa, no tan frívola com aquesta amb mi, sinó en presència d’una altra persona. Jo crec que tot el que es pot dir s’ha d’expressar clarament. Només allò de què no es pot parlar s’ha de callar’”. (p. 200). Això recorda l’amant de Rodolf i, en efecte, la frase és “una cosa curiosa”. És, gairebé exactament, la cèlebre Tesi Setena (“Sobre allò de què no es pot parlar, s’ha de callar”) del Tractatus de Ludwig Wittgenstein, un altre vienés insigne, nascut l’any 1889, poques setmanes després de la mort misteriosa. Val més callar sobre els misteris de la metafísica, pensava Wittgenstein. Val més callar sobre els misteris de l’Imperi de cor corcat, pensava la dama de l’emperadriu. Val més callar, potser, sobre el misteri ontològic d’Espanya i sobre la corca que rosega aquest petit imperi marginal. O fer literatura, amb l’humor i la ironia de Luján.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1585 | 28/10/2014   Imprimir

Antifranquistes

El 23 de febrer de 1997 va aparèixer, en l’edició valenciana del diari El País, una entrevista a Raimon, ben substanciosa, a partir de la qual val la pena, ara mateix, recuperar alguns complements i comentaris. Afirmava el cantant poeta, futur Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “Ja no em sent part de quasi res”, i feia la sensació que tenia bones raons per cantar el seu particular “Goodbye to all that”, com Robert Graves, i després retirar-se a una casa davant de la mar. Fa molts anys d’aquella entrevista, i un activista enèrgic com Raimon ja podia sentir-se despagat de tot. Per cert, llavors, com ara, ja ningú no volia recordar la data del 23 de febrer, de memòria remota i quasi inexistent. Ja ningú no volia recordar l’esglai d’uns pocs i la passivitat de la gran majoria, ni que una bona part dels que el 1997 ja manaven –i després han manat tants anys, i encara manen– estaven disposats, amb una part del seu cor o amb tot sencer, a aplaudir els colpistes que estigueren a punt de manar. Fins i tot amb titulars de diari preparats a favor dels generals i dels tancs, com a València.

Això és el que hi hagué, un 23 de febrer, i sembla que no hi hagué res. Però fins al final de la dictadura, al País Valencià tampoc hi hagué gran cosa com a oposició organitzada i efectiva. Ho diu l’entrevistador a Raimon: “Després de 20 anys de democràcia, potser l’actual situació valenciana siga una de les menys previstes per l’antifranquisme”. (Hauria sigut massa trist, la dècada dels 70, preveure com havia d’acabar la dels 90!) I contesta Raimon: “L’antifranquisme sempre va ser molt minoritari”. I més: “Mire si va ser minoritari, que el setembre de 1975, dies, dies!, abans de morir-se Franco, van afusellar cinc persones a Espanya i no hi hagué una sola manifestació de protesta mereixedora de tal nom, excepte, potser, al País Basc. Antifranquisme? Quin antifranquisme? No m’estranya que així es fera la transició que es va fer”. Queda molt lleig recordar que el règim mai no va caure, que mai el vam tirar (“L’estaca” de Llach era, i és, una alegre fantasia), que mai vam eixir massivament al carrer dies i dies, com sí que van fer a Bucarest, a Praga, a Berlín Est, o a Varsòvia. La d’ací era una dictadura diferent, però mai no hi hagué 10 milions de treballadors en un sindicat il·legal com Solidarnosc, ni resant rosaris ni sense resar-ne. Mai no vam fer la revolució de vellut, ni la d’espart, ni vam portar un escriptor com Havel a la presidència. Mai no vam fer gairebé res que fóra massiu, un poble sencer alçat contra la dictadura, ni coses d’aquest estil. Els qui van fer (o vam fer) alguna cosa eren pocs, i després l’estat de les coses i les coses de l’estat demanaven negociar la continuïtat subjacent: es va negociar tot, i ací pau i poca glòria.

Com havia de ser. No sé quants lectors deuen recordar que el 14 desembre del 1966, nou anys abans de produir-se el “fet successori”, hi hagué el referèndum sobre l’anomenada Llei Orgànica de l’Estat, que assegurava aquella successió i la continuïtat del règim. Hi anà quasi tothom a votar, bastant obligats, com és natural, sobretot els qui, com jo mateix, eren funcionaris públics. Davant de les urnes es podia votar en blanc, o fins i tot, cosa més emocionant, es podia votar “No”: físicament i legalment, es podia fer. Al meu col·legi electoral, a Castelló, la meua companya i jo vam fer cua, vam arribar davant de la mesa, i vam demanar una papereta amb el “No”. No en tenien, evidentment, però n’havien de tindre, van posar molt mala cara, i hagueren d’enviar algú a buscar-ne.

Doncs bé, la gent que esperava al local, votants normals i corrents, quan van veure el que passava ens miraren amb recel i s’apartaren de nosaltres com si tinguérem la pesta. L’endemà, el president d’una altra mesa, que era company meu a l’Institut, em va explicar, amb la cara radiant, que no havien tingut necessitat de fer trampa per complir les consignes rebudes: el seu 97% de “Si”, i la resta en blanc, no era un resultat inflat, era perfectament real. I ningú els havia demanat un “No”. Aquest era, i vostès dispensen, l’antifranquisme popular. Llavors, Raimon recorda que el valencianisme polític va ser tan minoritari com l’antifranquisme actiu, i per tant conclou: “Per a mi no ha sigut cap sorpresa tot el que ha passat. Ni tan sols que hagen arribat a la cabronada analfabeta de discutir la unitat de la llengua”. Doncs sí: l’any 1997 ja havien passat algunes coses, i encara havien de passar-ne més. En altre temps, quan havíem d’haver-ne sigut molts més, vam ser massa pocs els valencians disposats a fer alguna cosa per la llibertat (i no només a esperar que arribara), massa pocs els demòcrates actius, no passius, i massa pocs els polítics d’esquerra –els socialistes– amb més amor al país que al poder i al partit. I a tots se’ls endugué el vent. Passats uns anys de parèntesi, tornaren els de sempre, els del temps del referèndum de 1966, i els seus germans petits, els seus fills altres descendents, i els seus amics. I encara esperem que s’acabe.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 24/10/2014   Imprimir

Espanya Gran

1. El mapa. D’ençà que hi ha mitjans moderns de difusió i de control, a penes un país disposa d’una organització escolar, d’impremta i d’altres mitjans de propagació d’imatges i d’idees, es llança a imprimir mapes en el cervell dels adults i de les criatures. El mapa és un element insubstituïble, preciós, en el procés d’“educació nacional”: la figura de la nació és la forma de la seua substància, el perfil sagrat, eventualment ampliable, mai reduïble (si no és per la força). Per a l’individu adoctrinat –que amb els mitjans actuals són potencialment tots els individus– la nació no és en primer lloc una societat, una col·lectivitat de persones: la nació és abans que cap altra cosa una superfície amb una forma. Una figura. Per a la qual cap retallada no és imaginable, cap reducció de dimensions, perquè no és imaginable una disminució de la pròpia substància nacional. Més d’un espanyol de doctrina, veí de Burgos, Zamora o Madrid, posem per cas, es quedaria molt descansat si els catalans desaparegueren del mapa (poden imaginar perfectament una Espanya sense aquests pobladors tan antipàtics), però saltaria com un llamp a la menor insinuació de “pèrdua” del territori català: no poden imaginar una Espanya amb un mapa més petit.

2. La por. La por dels espanyols de doctrina a la reducció del mapa no ve solament d’haver estat educats en la grandeza. Aquesta por, més que por simple és terror a trobar-se disminuïts en el propi “ser” nacional: l’espanyol s’identifica, fa coincidir la pròpia identitat nacional, amb tot el mapa d’Espanya. Per tant, si una part d’aquest mapa se’n desprèn, si el mapa es redueix i canvia de forma, què seria Espanya? Seria, en primer lloc, menor, i ser espanyol seria menys ser: seria una identitat restringida, seria “perdre” una part del propi ser, etc. L’amputació intolerable, metàfora orgànica o corporal, apareix gairebé invariablement com a part d’aquestes pors.

3. La imatge. Però la reducció del mapa no seria, per a l’espanyol de doctrina (que són tots), únicament una qüestió de volum, de “quantitat nacional”, d’identitat empetitida. Seria, més encara, una qüestió d’identitat incerta, potser inexistent, encara no imaginada. Vejam: un basc o un català, per poc endoctrinat que estiga, té clara en el cap la imatge, el mapa, de Catalunya o d’Euskadi... sense Espanya, és clar. Fins i tot hom pot tenir present el mapa d’Euskal Herria complet, amb Navarra, Lapurdi i Sola; o el mapa dels Països Catalans, que –no tant com fa alguns anys– circula encara abundantment. Però cap espanyol no té al cap, ni pensa tenir-lo ni voldria tenir-lo mai, el mapa d’Espanya sense Catalunya ni Euskadi (...i molt menys, quin horror impossible, sense Navarra, Galícia i el País Valencià!).

4. La nació. I en qualsevol cas, els qui parlen de l’Espanya plurinacional, de la “nació de nacions”, etc., haurien de tenir clar, almenys i en primer lloc, quina és aquella nació –la nació espanyola, o una nació espanyola?– que no és ni basca ni catalana (ni gallega, ni valenciana, si volem ser més rigorosos...). Perquè el mapa de l’España Grande ja el sabem tots, i ens inclou a tots de grat o per força. El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España pequeña: mentre els espanyols de nació i de doctrina no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, sense Euskadi ni Catalunya, ací no hi ha estat plurinacional possible. Mentre una de les nacions, la més grossa, tinga necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució possible. Mentre l’España pequeña, per poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande...

5. La frontera.  Per acabar, pensem una miqueta: ¿per què els espanyols de doctrina ens acusen als altres (als catalans, en primer lloc) de voler “alçar barreres”, de pretendre “aïllar-nos”, “tancar-nos” en el nostre àmbit menor, i d’altres pecats semblants? Perquè la frontera de l’estat marca per a ells la identitat suprema, perquè consideren el nostre territori part del seu territori, la nostra identitat part de la seua identitat: perquè no poden entendre que puguem ser una altra cosa, no inclosa ni subordinada, per coses així. Als portuguesos, però, a pesar d’una proximitat històrica i geogràfica tan gran, no els acusen mai del mateix pecat: tenen dret a ser només portuguesos. Els miren com un altre tot, no com una part. Simplement, perquè estan a l’altre costat d’una ratlla que defineix un estat. I si, per ser reconegut com un tot i no com una part, cal efectivament una ratlla, no és estrany que tants catalans pensen ja seriosament en l’aplicació d’aquest principi.

En fi, coses com aquestes escrivia jo mateix fa trenta anys, i sembla que encara no han perdut valor. Quant als resultats i aplicacions, qui sap si caldrà esperar trenta anys més. O potser no tants.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 684 | 22/10/2014   Imprimir

Europa, Miquel Batllori

Això era que, fa molts anys, en una llarga conversa o entrevista amb un dels més grans historiadors de la cultura, el pensament i la civilització que ha donat el segle XX, jo li preguntava què hi ha de comú, quin és el motiu subjacent, o el motiu dirigent, de la cultura europea o d’Europa, des dels segles XIII o XIV fins al XVIII, o fins als nostres dies. I el gran Miquel Batllori responia: “Quan es parla d’Europa, cal tenir en compte una cosa: una idea d’Europa no existeix, abans del primer Renaixement. Abans hi havia la Cristiandat, però no Europa. És precisament l’avanç dels turcs el que fa pensar que Europa és alguna cosa més que una unitat religiosa: que té una unitat cultural. Els turcs són al·lògens no només per ser islàmics, sinó perquè tenen una altra cultura. No debades el primer que va parlar d’Europa com a unitat cultural va ser l’humanista Enea Silvio Piccolomini, que després va ser el papa Pius II” [gràcies, per cert, a la intervenció del cardenal Roderic Borja en el conclave, vaig pensar jo després...]. Però què hi ha de comú en aquesta cultura europea?, vaig insistir. La idea de poder, la idea de la ciència, de la racionalitat, de la llibertat? I responia ell, que hi havia pensat durant més de seixanta anys: “Tots aquests temes plegats. I no considerar com a única unitat la religiosa. Al començament ens unia la llengua llatina, sobretot el llatí humanístic, que manté una certa unitat intel·lectual després del trencament religiós del protestantisme. I també un concepte continuat de reforma, que ve des de llavors, un concepte de progrés. I després, la idea geogràfica d’Europa, que s’acaba de formar a l’edat moderna: ja es coneixia que hi havia una diferència pel sud, amb el món islàmic; però després coincideix l’avançada dels turcs per l’est amb el descobriment d’Amèrica: això acaba de concretar una idea geogràfica d’Europa. Hi ha, per tant, el contrast amb cultures al·lògenes, l’humanisme, la recerca de noves disciplines... tot això és el que va fent Europa”. I després, l’historiador recordava un congrés a San Francisco, on “un dels temes centrals va ser el dels drets de l’home, que apareixen a Amèrica com a drets del ciutadà (americà), però a França com a drets de l’home com a tal, estrictament units a la idea de llibertat”. Europa, doncs, podria ser això: la raó, els drets humans, la llibertat... i mirar per on vénen els “turcs”. Els turcs de Recep Erdogan, els de l’Estat islàmic, o els de Putin.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1584 | 21/10/2014   Imprimir

Espanya Una

La doctrina és antiga i moderna, immutable, perenne, i en aquests mesos i anys de debat sobre substàncies nacionals es repeteix incessantment, sota formulacions i vocabularis diversos, però amb conceptes de fons invariables, dissimulats o no. Quant a la formació d’una identitat nacional, la doctrina diu: “España es una cosa hecha por Castilla”, que és un axioma que ara es tracta sovint d’amagar, però que resulta coherent amb la història: l’Estat espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió de l’Estat castellà, i això és un fet proclamat des del 1707 i el 1714 en documents contundents i explícits. Una “unió” mai no ha existit: només una expansió o absorció. I quant al caràcter o personalitat de tal nació, la doctrina afirma: “Ser español es estar acastellanado”. Els senyors Ortega y Gasset i Laín Entralgo, amb aquestes famoses, redones, perfectes, definicions proclamades des de la més alta autoritat intel·lectual, expressen en realitat una vella i extensa tradició. No es tracta d’una dèria del pensament feixista, ni de la dreta habitual ni del franquisme. Es tracta d’una afirmació doctrinal vella i extensa, consolidada pels segles, arrelada en el macizo de la raza, que és una altra definició clàssica de Castella.

La cosa ja ve des de l’Edat Mitjana, quan els reis de Castella-Lleó es consideraven hereus de la legitimitat visigoda, i únics amb dret a dir-se reis d’Espanya (cosa que no se li podia acudir a un rei català o portuguès, que a tot estirar es considerava un rei d’Espanya, però de cap manera el rei d’Espanya). I ve des del segle XVI quan Nebrija afirmava que, així com els portuguesos són lusitani i els navarresos vascones, als castellans els correspon pròpiament el nom d’hispani. Pocs anys més tard, el valencià Gaspar Escolano observava ja que el “vulgo castellano” cau generalment en tal pràctica “llamando a sola Castilla España y sólo los castellanos españoles”.  La cosa, doncs, ve de lluny, la tradició és antiga i sòlida, la pretensió permanent, l’èxit notable. I no seré jo qui els el discutirà, aquest èxit. Ni els escriptors, filòsofs i polítics de la Generación del 98 i els seus successors i continuadors fins avui. Quant a la pretensió, no cal entrar en detalls ni carregar de textos. Simplement constatar el fet de la identificació constant, explícita o implícita:  que és ja un fet, no una ideologia.

Perquè Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com podria haver-n’hi en el futur, ja que la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda mentre un dels àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (l’Espanya castellana o acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació igual i diferent a la nació catalana o basca: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb l’Estat. És una nació sense nom propi de part, només amb el nom de la “suma”. Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot?

De manera que l’única nació espanyola, l’única Espanya, que hi ha és aquesta cosa “hecha por Castilla”. No n’hi ha d’altra. Que els catalans (o els bascos, i qui sap si també els gallecs, i els valencians...) es troben bé dins d’aquesta cosa o que s’hi troben malament, que la consideren pròpia o estranya, que s’hi acomoden de la millor manera possible, o que pensen a escapar-se’n si poden..., tot això ja és una altra qüestió. Però en qualsevol cas hom ha de tindre present que España és aquesta “cosa hecha por Castilla”, i no cap altra cosa. España ja està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que s’hi sent identificat ha de saber amb quina cosa s’identifica. O bé continuar caminant cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya “plural”, una Espanya “dels pobles”, una “nació de nacions” i altres visions en el desert. En un dels primers anys del meu batxillerat, en l’assignatura dita Formación del Espíritu Nacional, em van ensenyar uns versos que  no he oblidat mai (no sé si els he recordat alguna vegada ací mateix) i que mire d’aprofitar de tant en tant: “Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol: / quien no doble ante tí la rodilla / no merece llamarse español”. Aquesta és la doctrina, explícita i claríssima, i qui es deixa enganyar és perquè vol.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 683 | 15/10/2014   Imprimir

Modiano, la transparència

“Vaig nàixer el 30 de juliol de 1945, a Boulogne-Billancourt, en el núm. 11 de l’avinguda de Marguerite, d’un jueu i d’una flamenca que s’havien conegut a París sota l’ocupació. Escric jueu, ignorant allò que aquest mot significava verdaderament per a mon pare i perquè era esmentat, en aquella època, en els documents d’identitat. Els períodes d’alta turbulència provoquen sovint trobades per atzar, de manera que mai no m’he sentit un fill legítim i encara menys un hereu”. Així comença Un pedigree, la narració breu –poc més de cent pàgines en format petit i lletra grossa– dels primers vint-i-un anys de vida de Patrick Modiano, que ha dedicat una part molt gran de la seua obra justament a saber qui era aquell pare tèrbol, distant i estrany, qui era aquella mare actriu itinerant, vinguda confusament d’Anvers, i quina era la vida d’una tropa de personatges boirosos en el París ocupat pels alemanys, i en els anys posteriors, de mercat negre i negocis bruts. Modiano escriu des d’una adolescència de fill gairebé abandonat, i escriu com un arqueòleg de la memòria, excavant, furgant, amuntegant peces i fragments per poder interpretar-se ell mateix i tota una societat desintegrada. Escriu com un cronista, com un policia en un atestat, com un detectiu que acumula indicis i proves. Ho avisa ell mateix: “Els esdeveniments que evocaré, fins als meus vint-i-un anys, els vaig viure en transparència —aquest procediment que consisteix a fer desfilar els paisatges en un pla de fons, mentre els actors resten immòbils en un plató d’estudi. Voldria traduir aquesta impressió que molts altres han sentit abans que jo: tot desfilava en transparència i jo no podia encara viure la meua vida”. Amb aquesta transparència, i amb una prosa que és el contrari de les elaboracions estudiades del nouveau roman, Modiano ha fet una grandíssima literatura gairebé del no-res, de l’aparent no-res que és tot el que hi ha al món. I declara, en una entrevista poc abans del premi Nobel: “Tots els meus llibres són botelles a la mar. Però mai no he rebut cap retorn”. I també: “Cada volta que acabe un llibre, em sap greu no haver-lo escrit d’una altra manera. Com si el llibre publicat no fóra més que el reflex magnètic d’un llibre virtual i inacabat. Tinc un sentiment de cosa mai no acomplerta. Però és tan difícil d’explicar...”. En efecte, és tan difícil!

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1583 | 14/10/2014   Imprimir

El califat

Tant si ens satisfà el concepte com si el trobem dur d’acceptar (no ens agrada certament, això és segur), la realitat és que hi ha una petita i dispersa tercera guerra mundial en curs. Tercera guerra mundial, amb minúscules, ara que fa cent anys que començà la Primera Gran. Aquesta, la que ara creix i s’escampa i no sabem quan o com acabarà, no és mundial en el sentit de la Primera o la Segona, no és una guerra d’un bloc d’Estats contra un altre, de l’Eix contra els Aliats, no és una guerra de fronts immensos i clars, de milions de soldats regulars en atacs i contraatacs. Però és universal, i és una guerra: a les riberes del Mediterrani, a l’Àfrica central de Nigèria a Somàlia, a l’Àsia propera, des de la vall del Tigris i l’Eufrates fins a la vall de l’Indus. I també, si es mira atentament, hi ha un front inesperat que ha sorgit en els límits imprecisos entre l’Europa central i l’oriental, però aquesta és potser una altra guerra, igualment vella i renovada, i amb un altre sentit i contingut, més perillosa o menys, segons com es considere. La guerra més extensa i més dura, la que corre i s’escampa des del Pakistan fins a l’Àfrica occidental a la manera de molts focs i fronts d’un mateix incendi, és una guerra de religió i d’una oposició o xoc de civilitzacions: no vaig considerar seriós ni ben fonamentat el cèlebre llibre de Samuel Huntington, però en aquest cas, per dissort, el xoc és real i explícit, i em sap greu haver de constatar-ho.

En un costat d’aquesta línia de front discontínua, entre els extrems geogràfics dels Boko Haram de Nigèria a l’oest i els talibans d’Afganistan a l’est, s’ha instal·lat fa pocs mesos aquell que pretén ser (i ja és) l’actor principal i renovat d’aquest xoc o enfrontament: un autoproclamat Estat Islàmic, Daesh o Daish en àrab, sota la forma clàssica de califat, és a dir, aquella forma d’Estat on el poder religiós i el poder civil, polític i jurídic són una i la mateixa cosa, un sistema idealment inspirat en el govern dels quatre Califes Perfectes parents o descendents del Profeta. No es tracta ja d’una variant o derivació d’Al-Qaida o dels seus equivalents, que no es proposaven substituir els Estats musulmans o crear-ne de nous, sinó imposar-hi una interpretació radical de l’Alcorà i dels preceptes més rigorosos que se’n deriven. Al-Qaida era d’arrel sunnita, però no proclamava una guerra santa contra els xiïtes: la seua guerra santa era contra els cristians i els jueus (els croats i els sionistes), contra els occidentals que representen una cultura i una forma de viure incompatible amb l’islam, i contra els dirigents musulmans contaminats d’aquesta mateixa impuresa. Fins i tot es podia presentar, i es presenta, com una continuació del combat contra el colonialisme europeu, inclòs el colonialisme cultural, i la seua influència sobre els països islàmics.

Aquest ISIS, però, aquest Daesh, és o pretén ser tota una altra cosa. Per començar, no és una central de programació i coordinació del terrorisme, a base d’atemptats i atacs puntuals en qualsevol lloc del món. La seua guerra no és d’aquest tipus, guerra dispersa, guerra de guerilles, sinó la d’un exèrcit verdader, organitzat, disciplinat, amb mitjans militars abundants i moderns, i amb un finançament estable que en bona mesura, almenys fins ara, procedia dels governs dels Emirats i d’Aràbia Saudita. Quant al terrorisme que practica, és sobretot un terrorisme d’exhibició i d’intimidació: no d’atemptats, sinó d’afirmació d’un poder sense límits. I aquest califat, també a diferència d’Al-Qaida, es proposa (i ho està aconseguint) el control d’un territori extens i estratègicament decisiu, tant en la geopolítica actual com en la història de l’expansió de l’islam. De moment, el califat és ja una forma d’Estat que ocupa tot l’est de Síria i l’oest de l’Iraq, i s’atura a les portes de Bagdad, la capital dels califes antics. El projecte, però, va molt més lluny, i recorre els camins que en poc més de mig segle van portar els guerrers de l’islam fins a les vores de l’Atlàntic i de l’Índic. Ens pot semblar una faula absurda, una fantasia, però és una fantasia aplicada a l’acció material, que atrau desenes de milers de joves que busquen una vida de fe radical i d’aventura extrema. Una fantasia a la qual, sota aquesta forma de nou califat, prometen lleialtat cada vegada més organitzacions, fins ara disperses, d’aquesta guerra difusa que és cada dia més concreta i més universal. I el remei no el sabem. O, si el sabem, no ens atrevim a dir-ho.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 682 | 08/10/2014   Imprimir

El dia del rei

No tots els països tenen la sort, si és que això és una sort, de poder celebrar el seu propi natalici, com fem els valencians el 9 d’octubre. Que no és una data tan il·lusòria i simbòlica com el 2 de maig, l’11 de setembre o el 12 d’octubre (abans Día de la Hispanidad i Fiesta de la Raza), sinó una mica més real. La nostra festa, en tot cas, és un aniversari de naixement, i inevitablement el dia d’un rei pare, Jaume I, la personalitat fundacional del qual ha mantingut i ha desenrotllat un paper impossible de substituir, a cavall –com ha de ser– entre la història i la llegenda. Una certa memòria general i difusa, preservada secularment almenys entre la gent amb una mica d’instrucció escolar, va ser reforçada a partir del segle XIX per la historiografia oficial, per l’ideari de la Renaixença, i per les institucions mateixes, especialment municipals: recordatoris i homenatges, noms de places i carrers, monuments, i altres elements de construcció i afirmació del monarca fundador, han tingut una eficàcia indubtable i extensa. El rei conquistador era alt i ros, majestuós, imponent, victoriós, paternal, i és l’heroi insubstituïble i central d’una narració fundacional difícilment compatible amb el mite d’una continuïtat ancestral des del temps dels ibers. Simptomàticament, en el relat que té com a protagonista el rei Jaume, la seua figura queda alhora exaltada i aïllada: és ell només, i no els “pares fundadors” que l’acompanyaven o el seguien, qui monopolitza aquesta història. I així, el context de la formació d’un país nou amb gent nova, i qui era aquesta gent, queda del tot amagat o ignorat en l’imaginari popular. Dubte, per tant, que abans de l’establiment del 9 d’octubre com a festa oficial de la comunitat autònoma –abans País Valencià, abans Regió Valenciana, abans Regne de València–, hi hagués una visió realment general i compartida del significat simbòlic de la data. I ara mateix, per a la major part de la població, deu ser sobretot dia o festa “de la Comunitat”, més que la data que commemora la fundació d’aquest regne o país. Tenim, per tant, una festa sense festa de debò, sense aquell Thanksgiving Day, dia de gràcies per haver nascut, que celebren els nord-americans el quart dijous de novembre.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1582 | 07/10/2014   Imprimir

Evocacions d'octubre

Això degué ser la tardor freda d’algun any dels primers seixanta, no sé si abans o després d’aquell aplec frustrat a Bocairent (frustrat per la Guàrdia Civil), del qual fa poc temps vam recordar el mig segle. Per aquells dies, com diria l’evangeli, predicàvem en un quasi desert, allà on podíem i de la manera que podíem, i jo molts anys després ho evocava en la prosa romàntica i apassionada d’aquella crònica o falsa novel·la que es deia El desig dels dies: desig dels dies del Messies, que és el desig “de ser considerat dignes de viure en el món que ha de venir”, segons el text de Maimònides que encapçalava el llibre. Unes predicacions d’aspirant a profeta, que podien ser, per exemple, com aquella nit, “quan havia arribat amb el tren a Montesa, havia baixat jo sol a l’estació, sentint ja mentre baixava els quatre colps aguts ding ding ding ding de la campaneta de bronze i el xiulit estrident, l’esbufec del vapor, i el cap d’estació amb el coll de l’abric apujat tapant-li les orelles, que em mirava com si el tren s’haguera aturat aquella nit només per mi i jo en tinguera la culpa, i després caminava cap al poble sota un cel fred i claríssim d’estels, pujava cap a les cases i cap a les ruïnes encara poderoses del castell que només un terratrèmol pogué tombar, davant meu altes en la nit talment les restes del cataclisme d’un regne de gegants, d’on monjos guerrers baixant amb la cota de malles sota la capa blanca acudien a rebre’m a cavall de rossins de potes robustes que feien un soroll compassat sobre l’asfalt de la carretera per on venia ja a buscar-me Pelegrí Vidal, estossegant i embolicat amb una flassada cap i tot, i em deia: ‘perdona, si no he arribat més prompte a l’estació a esperar-te, però és que estic malalt i he hagut d’alçar-me a posta del llit’; entràvem al poble, i a casa seua la dona em feia un ou fregit amb bona cosa d’oli per sucar, una tallada de pernil, i arribaven un a un els amics de Pelegrí, llauradors del poble mateix o treballadors que baixaven cada dia a les fàbriques de l’Alcúdia i de Canals, saludaven, Pelegrí els oferia un gotet de vi dolç, i jo, mentre acabava de menjar-me la taronja, m’alçava a donar la mà a cada un que entrava, ‘bona nit’, ‘bona nit’; ‘encendrem la llar, que fa fresca’, deia Pelegrí; ‘sí, més val...’; i un moment després ja tots feien rogle al voltant de les flames, jo bevia l’últim glop de vi, encenia un cigarret, i calia, com cada vegada, passar la prova més difícil, endevinar què hi havia darrere de cada cara tancada o expectant, trobar les paraules justes inicials...”.

La narració fabulada i poètica continuava, amb noms i llocs fingits, i concloïa amb una visió que era, en substància, la mateixa del Mural d’Estellés, o del Darrer diumenge d’octubre d’Al Tall, beneïts siguen. La visió que d’aquelles predicacions clandestines havia de sorgir lentament una multitud de fidels decidits “Que sabíem que algun dia havien de prendre per assalt la Ciutat Cap oblidadís, Cap d’aquest país ajustadís dels valencians que no arribaria verament a Regne fins que ells no vingueren en onades a submergir-la amb els noms sonors dels seus pobles i viles, des de Morella, Cinctorres i el Forcall, baixats de Culla, Benassal i Albocàsser, arribats de Serra, de Gilet i d’Olocau, de Polinyà, de Riola, Fortaleny i Simat, venint de Setla i Mirarrosa, de Parcent i de Castell de Castells, i fins de Guardamar, i encara de Sant Jordi, la Jana i Canet lo Roig, de la Vall d’Alba, de Cabanes i de Torreblanca, d’Artana i Eslida i de les Valls de Segó, de Llombai, de Montortal i de Massalavés, de Salem, de Rugat i Terrateig, de Tibi, de Castalla, de Relleu, d’Agost i del Fondó de les Neus, breu mostra bensonant dels llocs de les dotze tribus majors de la terra, que són les dels Portans, Maestratans i Planers, els Hortans, Edetans, Riberers, els Costerans, Saforans i Mariners, els Contestans, Vinalopans i Alacanters, els quals alhora junts a una veu confluirien per tots els camins del nord a entrar per la porta de les Torres dels Serrans, per tots els camins del sud cap a les Torres de Quart, ells vera esperança del Regne, durs i assenyats, sorgits de la terra igual que milers de joves guerrers que naixerien amb espasa i escut de les dents escampades del drac de Tebes”. Fa trenta anys, jo era capaç d’escriure així, en un arravatament èpic o líric. Amb un patriotisme carnal, material, d’on podien nàixer aquells somnis multicolors, i alguns altres, que, passat més de mig segle (i especialment quan arriba l’octubre), tornen de tant en tant a somoure’m les entranyes.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 681 | 02/10/2014   Imprimir

Preguntes

Ja és ben revelador dels temps que corren (però no sé què revela, exactament), l’èxit popular d’un encontre, espectacle o festival com aquest, anomenat Starmus, que s’ha celebrat a les Illes Canàries, amb presència estel·lar, mai més ben dit, de l’estrella més brillant del pensament cosmològic, l’estrella Hawking. Com un triomf retardat d’aquells primers grecs, Tales, Anaximenes, Parmènides o Heràclit, que, que ja fa vint-i-cinc segles o més, mirant el cel des de la vora del mar, o simplement pensant, es varen fer les primeres preguntes, les més importants, les que potser no tindran mai resposta: què és el conjunt de la realitat pensable, què és l’ésser, o que té en comú tot allò que existeix. I més avant també es van preguntar si l’univers té un final, i com va començar i com pot acabar-se i potser tornar a començar. Fet i fet, totes les religions, totes les mitologies i en tots els temps, han elaborat alguna forma de narració que mostra l’origen de tot, o almenys de la forma que té el nostre món: algun déu superior, alguna força suprema, algun combat, uns elements primordials, qualsevol relat (i els relats són innombrables) pot servir d’explicació, i tot serveix, precisament, perquè alguna explicació ha d’existir: és necessària. La de Stephen Hawking o alguna altra variant del Gran Esclat, quan, fa aproximadament 13.800 milions d’anys, tot allò que ara som, i tot allò que observem o sabem que existeix, des dels nostres cervells fins a les infinites galàxies, estava tancat en un punt. Que començà a inflar-se i expandir-se, i encara no s’ha aturat. Fins ací, pau i tranquil·litat d’esperit: ja sabem d’on venim, i des de quan, i fins i tot els ignorants com jo podem imaginar aquell instant, que també ens mostren les imatges bellíssimes que ens proporciona la televisió. Imatges, però, que no poden respondre a algunes de les qüestions més antigues: per exemple, què hi havia abans, si és que hi havia res. Pregunta que molts físics i teòrics del coneixement asseguren que és una falsa pregunta: “abans” implica temps, i el temps només existeix... a partir del Gran Esclat. Llavors, com que la pregunta no val, no ens hem de preocupar de la resposta. Però resulta que els cervells humans són dèbils, i continuen fent-se preguntes impossibles. En cosmologia, en política, i fins i tot en literatura.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS