Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 23 de juliol de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1717 | 09/05/2017   Imprimir

Un país pobre

Pareix que finalment, després de tantíssims anys de fantasia, els valencians comencen a pensar que el seu país, regió o “comunitat” no és tan privilegiat i ric com suposaven, és a dir, com els havien fet creure des de temps quasi immemorials, potser des de mitjan segle XIX. És a dir, no solament han constatat que són bastant més pobres que alguns altres que no ho semblaven tant, més pobres que els habitants d’Aragó o de Castella-Lleó, posem per cas, sinó que anem en camí d’empobrir-nos més encara. Vull dir, òbviament, els valencians com a conjunt o país o societat, atès que, de pobres i rics individualment, en tenim més o menys en la mateixa proporció que qualsevol altre territori de l’estil del nostre. El fet de constatar i acceptar la realitat d’aquesta no-riquesa col·lectiva és, si bé es mira, una considerable novetat, perquè la imatge pública que els valencians han vist projectada sobre ells mateixos durant moltíssim temps, i la que els agrada assumir com a real, és una imatge de país extensament satisfet i pròsper, un país d’abundància, un país ric: no fa molts anys ens rèiem del tòpic del Levante feliz, com d’una imatge enganyosa i fatal, però vista com a exacta i descriptiva per veïns i forasters. Ara sembla que ja no toca parlar-ne, que ja està superada, oblidada, però és fals: encara dura, especialment entre els “forasters”, és a dir, entre els que, per la figura retòrica anomenada sinècdoque, en solem dir “madrilenys”.

Potser no dura tant, o gairebé ha desaparegut, entre els “naturals o veïns”. Era, i en part és encara, la imatge que projectava l’Exposició del 1909, la de la lletra de l’himne que el senyor Joan Lerma i companyia van fer aprovar com a oficial a les Corts valencianes, aigua que canta a les séquies, felicitat hortícola i els paradisos de les riberes i pas a la regió que avança en marxa triomfal. Sempre ha estat una extensíssima i anestèsica mentida: el 1909, i també el 1919, i el 1929 els valencians emigraven en massa, per pura pobresa, a Algèria, a França, a l’Argentina, i qualsevol observador o que conega el passat recent pot constatar la misèria profunda en què vivia gran part de la gent de molts dels nostres barris, pobles i masies, l’estretor i la modèstia extrema dels habitatges, l’aspecte tan tristament pobre de la gent en moltes fotos de fa un segle o menys, i si algú no ho creu, li ho podria explicar amb detall... Però ara es nota molt més la profunditat de l’engany, l’antic autoengany, que encara dura.

En l’ordre jeràrquic dels diners de l’Europa de Brussel·les, que és la nostra, hi ha una ratlla que divideix els qui són prou rics per pagar, o almenys per no cobrar, i els qui són prou pobres per poder rebre el mannà comunitari. I els valencians estem per sota de la ratlla: com Grècia, Sicília i Calàbria, com Polònia o Bulgària, com Portugal, Andalusia i Romania. O siga, que som part de l’Europa pobra, no de la rica: però si amb criteris de Brussel·les ens tocaria cobrar en tant que pobres, el fet és que de Madrid no tan sols no cobrem, sinó que encara paguem com a rics. Som rics que, astutament, pretenen fer-se els pobres? O som pobres que, estúpidament, es creuen rics? Però, alerta, la cosa còmica o tràgica és que la nostra fantasia (que ací ja no tenim, però que a “Madrid” mantenen cínicament) és una il·lusió mortal: estem molt per sota de la renda mitjana espanyola, formem part de la colla dels pobres, però, a Espanya, paguem com si fórem tan rics com a nosaltres mateixos tant ens agradava pensar.

El finançament del País Valencià, dins del regne d’Espanya, és un dèficit d’opulència escandalosa, un dèficit de rics. Com ha estat sempre, i com ningú —ningú amb poder real, ni PSOE ni PP ni la Confederació Empresarial— ha fet absolutament res per canviar. I així van les coses com van, i repetidament se’ns burlen a la cara, ens diuen que l’Estat no ens deu ni un duro, que paguem i callem. La realitat, en tot cas, és que ens l’hem ben guanyada, la nostra condició de cornuts, apallissats, i que paguen el beure. Per no recordar o no voler saber que hem estat sempre un país pobre, de llauradors pobres i jornalers pobres, i cases pobres, masies pobres i pobles pobres, d’emigrants pobres, i fins i tot de rics que la gran majoria no eren rics sinó una mica menys pobres que els altres. I sobretot per simple submissió: hem atorgat el poder, sempre, metòdicament, als mateixos que ens han espoliat, ens han mantingut en la pobresa, i ens han fet creure que érem rics. Als autors intel·lectuals i polítics de la lletra de l’himne. Coses així pensava, fa pocs dies, aferrat a una certa pancarta en una certa manifestació a València. I que santa Llúcia els arregle la vista als que no volen veure.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1716 | 02/05/2017   Imprimir

Urinari

Un urinari, o siga, un pixador, un pissoir, un pisciatoio, un meadero, aquest és l’objecte “trobat”, el ready made, l’obra d’art essencial, que ara fa exactament cent anys va revolucionar, o això diuen, la història cultural contemporània. Com la relativitat d’Einstein, l’Ulysses de Joyce, la psicoanàlisi de Freud, coses així, una importància equivalent: la història de l’art, segons hom pot i podrà llegir aquests dies i setmanes als diaris, es divideix substancialment en dues etapes: abans i després d’aquella tassa invertida d’urinari públic. Jo no diré que no, perquè no m’agrada oposar-me al criteri universal dels entesos en una matèria (que en aquesta són coneguts en general sota el nom de “crítics”, un nom que imposa submissió i respecte....), ni vull acusar-me a mi mateix de mestretites banal, saberut marginal o simplement d’inepte i reaccionari.

Això era, doncs, que el maig del 1917, un pintor francès ja una mica cèlebre a París (no tant com Picasso o Matisse, certament), arribat poc abans a Nova York fugint de la guerra, va tindre una idea peculiar, insòlita, i sembla que aproximadament genial. La història és ben coneguda i ara mateix profusament repetida: Duchamp i altres col·legues “avantguardistes” havien fundat una Societat d’Artistes Independents, que tenia com a principi sagrat admetre en les seues exposicions qualsevol objecte presentat com a obra d’art, però quan l’artista Duchamp hi portà aquell pixador, trobat en una botiga del ram sanitari, degué resultar que l’avantguardisme era excessiu per als organitzadors, i no el van acceptar, al·legant que era antiestètic i vulgar, i sobretot que no era realment una obra artística, no havia estat fet pel tal “R. Mutt” que la firmava. A partir d’ací, comença la llegenda: l’“autor de l’obra” —presentada amb pseudònim i amb el títol Fountain— se la va endur d’amagat, després un fotògraf famós, Alfred Stieglitz, la va retratar, i el retrat, no tant l’urinari mateix, esdevingué veloçment una icona universal.

Poc després, un col·laborador anònim de la revista Blind Man, del moviment Dada, va defensar l’“escultura” rebutjada, afirmant que “Si Mr. Mutt amb les seues mans ha fet o no la font, no té importància. Ell la va escollir. Va prendre un article ordinari de la vida, i el va situar de tal manera que el seu significat utilitari desaparegué sota el nou títol i punt de vista... i creà un pensament nou sobre aquest objecte”. Sembla que el col·laborador anònim era Marcel Duchamp mateix, i això voldria dir que no es tractava d’una broma o d’un simple intent de comprovar la tolerància dels amics avantguardistes.

Pareix, doncs, que Duchamp sabia el que feia, però no estic gens segur que poguera comprendre o preveure el terrabastall que aquella pensada havia de provocar. Amb un simple gest, anecdòtic i aparentment irrellevant, havia llançat a la paperera les nocions tradicionals d’obra d’art i d’identitat artística: les implicacions per a la manera com l’artista pot percebre el seu paper en la producció d’objectes, serien de llarg abast i irreversibles. Poc després, Duchamp es distancià a poc a poc de la seua faena de pintor, per a dedicar-se, amb èxit escàs, a la passió pels escacs. Però, passat prop de mig segle, el 1964, afirmava: “El Pop Art és un retorn a la pintura ‘conceptual’, virtualment abandonada excepte pels surrealistes, des de Courbet, en favor de la pintura retinal... Si agafes un pot de sopa Campbell i el repeteixes 50 vegades, no estàs interessat en la imatge retinal. Allò que t’interessa és el concepte que vol posar 50 pots de sopa Campbell sobre una tela”. Reflexió impecable: els pots de sopa d’Andy Warhol són la il·lustració perfecta d’una branca sencera del que en solem dir “art contemporani” (contemporani nostre, és clar: dels que venim de prop o de lluny del segle XX: encara no sabem quin art consideraran contemporani els nostres néts i besnéts, almenys els meus...), la branca més “realista” si se’m permet el nom. La més centrada en l’objecte mateix, trobat o produït, la de Warhol i companys del Pop Art, certament, però també, d’un costat, la de la pipa exacta firmada Ceci n’est pas une pipe de Magritte, la dels retrats i els paisatges urbans d’Antonio López, i, si voleu, la dels volums de Jaume Plensa o de Botero. Amb una derivació, per a mi lamentable i sense gràcia, però sembla que econòmicament molt rendible, que produeix taurons en urnes de formol o cranis coberts de diamants: conceptual o empresarial, no sé. En qualsevol cas, estic segur que Joan Fuster no tornaria a escriure de la mateixa manera El descrèdit de la realitat. I un altre dia potser parlarem de política (francesa).

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS