Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1668 | 31/05/2016   Imprimir

Europa: diversitat, migracions i cultures, 2

Recordem, per continuar, que els grans moviments migratoris intraeuropeus de sud a nord, massius durant el tercer quart del segle XX, comencen a ser extensament complementats –i en alguns casos substituïts– per moviments d’est a oest, no solament de l’est d’Europa sinó sobretot de l’“Orient” asiàtic i nord-africà, és a dir, dels països musulmans: migracions de volum i d’impacte creixent, i no sé si les poblacions europees estan preparades per acceptar, entendre i assumir aquesta nova font de diversitat. És a dir, preparades per assumir unes formes d’heterogeneïtat interna molt més radicals i profundes que les anteriors, i que no corresponen a la pròpia experiència històrica: pensem, per posar un exemple massa conegut, en el barri de Molenbeek, a Brussel·les, ja quasi rigorosament estrany dins del cos de la ciutat. La història recent d’Europa, en qualsevol cas, inclou extensament l’experiència de la diversitat i del canvi: no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i de molt extensos processos de contacte entre migrants i “societats receptores” de llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d’aquesta història han estat processos diversos d’assimilació en una primera etapa, i d’integració més o menys reeixida en la segona: cal tindre sempre present la distinció entre els dos conceptes i les dues situacions que expressen o impliquen, amb totes les aplicacions “polítiques” d’aquesta distinció. El problema és si en els anys més recents –diguem que a partir dels setanta o els vuitanta del segle passat–, i sobretot a partir d’ara mateix, aquests processos històrics són repetibles o si és previsible que puguen encara prolongar-se en el temps. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que els processos d’assimilació havien tingut fins a mitjan segle XX o poc més. El resultat, abans, era la renovació permanent de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia: una mica alterada o eixamplada, però amb els nous elements integrats com a part d’un tot únic que potser s’havia fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, previsió perfectament realista, com a mínim, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques que certament comparteixen molts lectors.

Ara bé, el fet que l’homogeneïtat diguem-ne tradicional o històrica no siga ja reproduïble en els mateixos termes, no significa que aquesta idea, realitat o percepció –en aquest terreny la realitat val tal com és vista o pensada– fóra una mena de prejudici malèvol propi de la gent de les societats europees: el fet de compartir idealment un mateix model cultural, codi, sistema, etc. (en el sentit extens i antropològic del concepte, que va de la llei fins a l’estètica) és una realitat pràcticament universal, no una simple pretensió reaccionària d’algunes societats europees o dels seus sectors més conservadors. Siguem seriosos, per favor, i siguem seriosos amb els usos i els sentits del concepte de cultura. No caiguem en la trampa que de vegades sembla que ens prepara malignament el pensament de l’extrema dreta (no n’estic tan segur: si l’extrema dreta pensara racionalment, ja no seria extrema dreta; o potser sí: potser som massa optimistes sobre els usos de la raó humana). No em sembla molt intel·ligent imaginar que, com que “ells”, els “conservadors”, pretenen usar amb fins perversos el concepte de cultura, “nosaltres”, els destruirem l’argument afirmant que la cultura no existeix! No és un invent meu, és una afirmació ben real entre alguns suposats experts molt “progressistes”. Però el mètode és ben perillós, a més de ser injustificable: també termes i conceptes com democràcia, llibertat, nació, socialisme o classe obrera han estat emprats de manera funesta, i no per això hem de suprimir-los com a conceptes per ells mateixos inútils o perversos! Sembla, però, que dins de l’extens camp de les ciències socials, fa temps que és moda afirmar que les cultures no existeixen en cap sentit substancial: afirmació arriscada, que es pot estendre a pensar que cap realitat social –cultura, país, nació, classe, o fins i tot “societat”– tampoc no existeix en cap sentit sòlid i del tot real. Però no cal buscar en l’“essencialisme” un enemic massa fàcil, perquè és un enemic inexistent, almenys en el terreny de les idees serioses (en el terreny de les ideologies polítiques, seria potser una altra cosa: l’extrema dreta no té idees serioses, però sí una ideologia que cal prendre molt seriosament). Continuarà.

 

Joan F. Mira | El País | 29/05/2016   Imprimir

Oci, negoci, cultura

La cultura de l’oci, l’ocupació del temps que no es dedica al treball productiu, és un valor de presència creixent, una mena de necessitat dominant, implacable: la cultura és lectura, ràdio, televisió, cinema, viatges, teatre, música, museus o esports, és ja gairebé tot. I així, gran part d’aquest oci, més de la que sovint pensem, s’identifica amb cultura, o amb activitats o amb productes que porten aquesta etiqueta.

La cultura (amb cometes o sense, en cursiva o en rodona, en majúscula o minúscula) no és un valor en alça: és un valor total, és una invasió dels espais dedicats a qualsevol funció de la vida personal, comercial, civil o política. La Cultura, “cultura” o cultura és ja gairebé tot, present a tot arreu, matèria d’oci i de negoci, de les vacances, de cada cap de setmana, objecte i ocasió de consum, funció coberta de prestigi: hi ha res més prestigiós, més valuós, que un polític inaugurant un museu? En aquest món del negoci, l’oci cultural és un valor creixent, qualsevol que siga la seua substància o realitat.

Si calen exemples d’aquesta associació, en posaré un de ben gros, un exemple emblemàtic que de tant en tant algú vol imitar: a la ciutat de Las Vegas —capital mundial de l’oci, si tal capitalitat existeix—, alguns dels hotels casino més prestigiosos estan fets a manera de reproducció de monuments o ambients antics, com ara palaus romans, piràmides egípcies o la plaça de San Marco de Venècia. Un d’ells, el Bellagio, conté una notable col·lecció de pintura —clàssics moderns, autèntics— per al gaudi i contemplació dels clients de la casa. De manera que vostè pot sopar en un restaurant de l’hotel —gastronomia i vins francesos: cultura superior— en presència d’un retrat de Dora Maar de Picasso, d’unes banyistes de Cézanne, unes ballarines de Dégas o el Diàleg dels insectes de Miró. I després, ja pot continuar jugant a les màquines escurabutxaques, per matar el temps lliure i per assegurar els beneficis de l’empresa que ha comprat les pintures.

El negoci de l’oci va començar amb quatre mafiosos de segona fila en un lloc perdut del desert, augmentà amb la gran màfia, amb els casinos i amb la passió del joc, i esclata ara triomfant i universal amb l’afegit de la història de l’art, de la cultura. Com un lloc fascinant de pelegrinatge universal, com una nova Roma feta, amb paradoxa novíssima, del joc d’atzar, de l’oci radical i d’un immens simulacre de museu. El triomf de Trump és ja una realitat, i no sols a Las Vegas.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1667 | 24/05/2016   Imprimir

Europa: diversitat, migracions i cultures, 1

He d’advertir l’hipotètic lector que el tema que encetem ací serà una mica llarg, potser una mica avorrit, no sé si massa prolix o massa conceptual, però és en tot cas una matèria que, ara mateix, tal com s’acumulen les informacions que rebem cada dia, és part d’una realitat que hauríem d’observar amb atenció, i reflexionar-hi amb prudència i amb calma. Per començar, no hauríem d’oblidar mai que Europa, o almenys Europa “occidental”, és certament un espai d’una considerable homogeneïtat històrico-cultural (tots som o hem estat cristians, quasi tots parlem llengües indoeuropees, tots hem tingut feudalisme, arquitectura gòtica, humanisme, il·lustració, romanticisme, etc.), però el pes de les cultures regionals i tradicionals, el poder dels Estats-nació (o autodefinits com a tals), la potència real i simbòlica dels territoris etnolingüístics o etnonacionals, els ressorts emocionals i les construccions mentals de les ideologies nacionals (de nacions-Estat o de nacions sense Estat), els models culturals, els codis i sistemes de valors que condicionen les relacions personals en diferents països, societats i territoris, i més factors que ara no tenim espai per detallar, han produït històricament un espectre de varietat prou ample i obert dins d’Europa mateixa per provocar sovint sensacions i percepcions molt intenses d’“estranyesa” i “estrangeritat” entre les seues parts, pobles o societats. Les cultures existeixen, en aquest sentit, en tant que models propis experimentats com a “naturals” per la gent d’un territori més o menys delimitat històricament, models que sempre es transportaran a un altre “territori cultural” amb alguna incomoditat per totes dues bandes (immigrant i receptora), i habitualment amb la sensació que una de les parts es troba en posició d’inferioritat i l’altra de superioritat, tot i que aquestes posicions no sempre són previsibles: durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, molts dels components –amb un mínim d’instrucció escolar– del bloc massiu d’immigrats castellanoparlants a Catalunya es podien percebre ells mateixos com a “superiors” culturalment en tant que “transportaven” la llengua i les icones (el Cid, el Quijote, la Hispanidad, el flamenco...) de la cultura oficial de l’Estat, però es trobaven en posició d’“inferiors” davant de la “cultura receptora” –la de la societat catalana– en moltes altres dimensions, començant per l’econòmica; i ara mateix, els alemanys rics que compren propietats a Mallorca, o els holandesos i els noruecs que en compren a prop de Benidorm, i s’hi instal·len de manera permanent, exhibeixen sovint unes formes de “superioritat” que comencen ja a provocar reticències i conflictes.

Vull dir, amb tot això, que, fins i tot sense eixir de l’anàlisi de la diversitat cultural produïda per les migracions intrauropees, el camp és molt ric i complex, i no l’hauríem de reduir, ni conceptualment ni com a base d’uns eventuals “models”, al cas de les minories del proletariat o subproletariat (si aquests mots encara representen el que abans representaven), immigrades o transmigrants, d’origen extraeuropeu. I deixeu-me afegir, en relació a la suposada novetat del fenomen “transmigratori”, que la condició de “transmigrant” (l’immigrat que manté vincles estables amb la seua societat d’origen) ha estat una experiència massivament compartida, com a mínim, per molts milions d’europeus del sud al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat: d’alguna cosa ens hauria de servir aquesta experiència, si més no per pensar retroactivament quins “models” ha seguit aquest procés i quins resultats ha produït, una vegada que aquell moviment migratori massiu s’ha acabat, però no els seus efectes. Potser resultaria útil observar quina és la condició present, trenta o cinquanta anys després, dels andalusos emigrats o transmigrats a Catalunya, els sicilians a Llombardia, o més àmpliament els portuguesos, espanyols o italians que es van instal·lar a França, Holanda, Alemanya o Suïssa. Seria útil, perquè la seua experiència no va ser tan radicalment diferent (religió a part, que certament és molt: l’islam és vist molt realistament com una “barrera” i molt lamentablement com una “amenaça”) del procés per on passaren fa pocs anys els turcs i per on passen ara mateix els sirians o els magribins, i certament té molts punts de contacte amb la immigració actual procedent de l’Europa de l’Est. La qual, per cert, és un fenomen d’amplària creixent, des de la “caiguda del Mur”, però amb precedents molt importants en l’Europa de finals de segle XIX i primer terç del XX. Sembla, però, que a pocs sociòlegs, economistes, polítics o periodistes els interessa la història.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1666 | 17/05/2016   Imprimir

Àfrica, encara

Fa anys i anys, i un bon grapat de dècades, que sembla que tot Àfrica és un immens desastre inacabable, que a penes apareix als diaris i a les televisions. Només de tant en tant, quan l’horror és excessiu o ens pareix insòlit. Tota l’Àfrica que piadosament o racistament en diem Subsahariana per no dir Àfrica Negra (com assumint que “negre” és concepte inferior, i per això no el volem gastar...). En altres llocs i ací mateix he escrit més d’una vegada sobre l’escàndol i la tragèdia d’Àfrica, que jo estime tant, i mai no n’he tret cap ressò: és parlar en el buit, per al buit. Sovint fa l’efecte que Àfrica no té gens d’interès, si no és per als membres d’alguna ONG, per als documentals sobre animals salvatges i sobre infants que es moren de gana amb els ulls plens de mosques. Ara mateix les notícies d’Àfrica són terribles, com tantes vegades, i no en fa cas ningú, com sempre. Notícies sobre l’autodestrucció del Sudan del Sud, on grans ètnies o tribus, com els dinka i els nuer (protagonistes de monografies clàssiques dels grans antropòlegs britànics) s’exterminen implacablement, no a colps de llança com feien abans, sinó amb kalàixnikovs molt més mortífers. Notícies de noves amenaces de fam a Etiòpia on, després del règim destructiu i marxista de Haile Mariam, les coses començaven a anar bé. O mostres diverses del desastre de Zimbabwe, país que conec personalment una mica i que hauria pogut funcionar sense un dictador boig i sense destruir la minoria europea. O del desastre còsmic de Nigèria, on els xicots fanatitzats per l’islamisme violent de Boko Haram competeixen en destruccions, assassinats i violacions amb els seus companys de fe de l’Orient Mitjà. O de Guinea Equatorial, que també conec, on el petroli només ha servit per alimentar la dictadura implacable i la cleptocràcia com a forma de vida. No és només l’autodestrucció de societats senceres, l’infern de la misèria, la sida, els polítics brutals, els exèrcits convertits en sangoneres, la violència omnipresent, l’absència d’una mínima civilitat que faria possible algun avanç. Fa anys que les tribus del nord-est del Congo es maten entre elles per antigues venjances, per terres i ramats, pels metalls rars o pel que siga, i el món sencer està molt ocupat, justament indignat, per la catàstrofe de Síria, pels avanços i les reculades del nou califat del Daesh, pel perill cert de fanàtics suïcides a Europa, per Veneçuela, pel futur de la Unió Europea, pels disbarats que amolla cada dia Donald Trump, pel conflicte insoluble d’Israel i Palestina, pels refugiats que acollim o no acollim a Europa, o pel que siga: coses molt dignes de preocupació, certament. Però d’Àfrica no s’ocupa ningú.

Sobre les desgràcies d’Àfrica no hi ha ni conferències internacionals, ni alta diplomàcia viatgera, ni gairebé res de res, com si la vida de centenars de milions de persones (els veiem realment com a persones?, com a iguals que nosaltres?: té el mateix valor informatiu i emocional la mort d’un europeu que la mort d’un africà, és a dir, d’un “negre”?) ens importara en realitat ben poc, com si allò fora la tenebra exterior, un altre món que no és cosa nostra. No era cosa nostra, posem per cas, el Congo, un immens territori, que fa poc més d’un segle explotaven sense misericòrdia traficants de marfil i de fusta, en benefici, entre altres, del rei Leopold de Bèlgica. Un territori sense sentit com a país o Estat (com tants altres d’Àfrica), que els belgues abandonaren quan administrar-lo costava ja més que el benefici que en podien traure. I que a partir d’aquell moment ha estat la història d’una catàstrofe sense pal·liatius. Ho conec una mica: tinc amics que hi han viscut molts anys. Hi havia mines, interessos poderosos, intervenció dels soviètics i dels americans, Lumumba assassinat, les guerres d’ells entre ells, el sergent Mobutu convertit en una mena d’emperador grotesc, acomboiat pels xinesos i pels russos, manipulat pels nord-americans, espoliant el país fins a extrems inconcebibles (el luxe obscè en què vivia, l’exèrcit innoble, els palaus, les presons, la tortura i l’assassinat dels adversaris, els milers de milions de dòlars que es va endur). Deixà un país de selva, sense carreteres, sense res, tornant lentament a la pobresa primitiva. Els europeus, mentrestant, miràvem cap a un altre costat. Com ara mateix, que ningú pensa en Àfrica: estem massa ocupats en afers més importants. I la nostra consciència, ben tranquil·la. Pensar-hi és complicat, intervenir és difícil. Deixem-ho córrer, doncs, deixem que es moren o es maten. Uns milions més o menys de morts a l’Àfrica no interferiran mai en les nostres eleccions, mai no eixirem, per ells, als carrers i a les places d’Europa.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1665 | 10/05/2016   Imprimir

Àustria, timbre d’alarma

En els temps més gloriosos de l’Àustria dels Habsburg, les cinc vocals de l’alfabet, AEIOU, podien significar Austriae Est Imperare Orbi Universo, és a dir que era propi d’Àustria governar el món sencer. És clar que “Àustria”, llavors, eren també els Habsburg hispànics, la política internacional i familiar dels quals s’acordava més a Viena que a Madrid, tal com m’explicava el pare Batllori, i com obliden sempre els historiadors espanyols. Després vingué un imperi propi que arribava a Transilvània i a l’Adriàtic i que, passades les guerres napoleòniques, semblava que duraria eternament, i llavors les vocals significaren també Austria Erit In Orbe Ultima, proclamant que, quan caigueren tots els altres, ella continuaria encara dreta. I finalment, va passar el que va passar: la gran monarquia “imperial i reial”, monarquia dual d’Àustria-Hongria (que en realitat no era tan dual: la part germànica era la substància del conjunt), en acabar la I Guerra Mundial va caure per terra com un castellet de cartes, i els austríacs alemanys es varen quedar sols, reduïts a l’espai d’un país petit i sense pes. Llavors, el partit socialdemòcrata –majoritari i d’arrel directament marxista– va proclamar una “República Alemanya d’Àustria”, del nom de la qual els aliats vencedors (és a dir, Anglaterra i França) van obligar a suprimir l’adjectiu “alemanya”. Amb el resultat que, vint anys després, el 1938, un austríac de nom Adolf Hitler entrava triomfalment a Viena, i annexionava tranquil·lament Àustria al nou Imperi Alemany. Passats cinquanta anys més, el 1988, es va estrenar al Burgtheater de la capital l’última obra del grandíssim Thomas Bernhard: l’obra es diu Heldenplatz, la Plaça dels Herois, que és el lloc on centenars de milers de persones aclamaren amb entusiasme l’arribada de l’heroi propi suprem, beneït per l’arquebisbe (això no ho diu Bernhardt en l’obra), mentre la por entrava en tants cors i en tantes cases. Berhnard –ho recordava jo ací mateix fa uns deu anys– no perdonà mai als seus conciutadans que, segons ell afirma, foren tan espessos, tan sòlidament ancorats en la hipocresia, en la negació d’un passat inconfessable (l’adhesió voluntària al nazisme, un catolicisme clerical i reaccionari, un antisemitisme dens i permanent, els vicis burocràtics i secrets de la Kakània imperial, l’autosatisfacció obtusa, i més pecats difícils d’expressar), en un present basat en la mentida i en l’oblit. Les virtuts de Viena i d’Àustria, com ara l’amor a la música i a una certa cultura, no són per a Bernhard tan sòlides que puguen amagar els pecats profunds. I hi ha el personatge que només troba refugi als concerts de la Musikverein, i que afirma que es pot anar on es vulga, que “el món avui dia no és res més que un món d’estupidesa d’un extrem a l’altre, però que a Àustria és encara pitjor, en aquesta Àustria que no és res més que un escenari on tot va de mal borràs, a la putrefacció i a l’agonia, una figuració enfonsada en l’odi d’ella mateixa formada per sis milions i mig d’abandonats, sis milions de dèbils mentals i de folls furiosos que reclamen sense interrupció a gran crits un director d’escena”.

Un hereu d’aquell Imperi que s’acabà fa cent anys, Claudio Magris, fill del Trieste italià i austríac, recordava fa pocs dies que tot país, tota cultura, és un Janus bifront, amb un rostre d’humanitat i civilitat i un altre d’obtusa violència, i ningú pot donar lliçons als altres. Recordava aquella Àustria supranacional, “gresol dramàtic i fecund de gents, de llengües, de cultures; bressol i intèrpret incomparable de la complexitat i de les transformacions que han canviat el món i les visions del món. Una Àustria plurinacional –la sal de la qual era potser en primer lloc la contradictòria però increïblement vital simbiosi cultural judeo-alemanya...”. Però no es tracta, afegeix Magris, de fer el procés de l’Àustria actual, sinó d’aprendre, abans que siga tard, la lliçó que ens dóna. I d’intentar, afegiré jo, d’entendre les raons de l’èxit extraordinari del FPÖ, la dreta extrema i xenòfoba que és el contrari del terme “liberal” de la F del seu nom: èxit extremista en un país tranquil i pròsper, on al llarg de més de mig segle han governat democristians i socialistes assegurant els equilibris socials i augmentant el benestar general. I ara, tots dos han patit una derrota clamorosa, a mans d’una dreta obtusa enemiga de la Unió Europea, de la llibertat de comerç i de tot allò que siga estranger o estrany. “Això significa,” conclou Magris, “que el perill d’una Europa bàrbara és real, i que aquest timbre d’alarma austríac cal escoltar-lo i no simplement i moralistament deplorar-lo”.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1664 | 03/05/2016   Imprimir

Mites, identitat

Certament no van ser Ròmul i Rem els “fundadors” de Roma, ni mamaven de la lloba famosa, però tant se val: els romans antics ho van creure, i els romans moderns els conserven com a imatge i emblema. Com les velles inicials SPQR, d’un ideal Senatus Populusque Romanus, que encara representen formalment la ciutat. Probablement, la presa de la Bastilla, a París, no va ser de cap manera el fet decisiu de la revolució, però el 14 de juliol és, cada any, el dia que expressa el naixement i la continuïtat del poble francès sobirà contemporani: la “Festa Nacional”. Els mites i mitificacions, les narracions sobre els orígens o sobre moments transcendentals, poden acudir a genealogies divines o heroiques, o a fets històrics convertits en símbol o en fita decisiva (la Ilíada i l’Odissea, en gran mesura van “fer” o formar els grecs, l’Eneida justificava el poder de Roma...). El 9 d’octubre és (és a dir “representa”) la fundació del regne i país dels valencians; el 25 d’abril, que fa pocs dies hem commemorat, no és, però igualment representa, la pèrdua d’un llibertat política, potser més formal que real, però que era la que teníem, la nostra. La narració pot parlar d’una gent ancestral que, “des de sempre”, ocupa aquesta terra que habitem: com és el cas dels valencians que, segons polítics il·lustres i “acadèmics” reials, venim directament dels ibers o d’abans encara, la llengua inclosa. O pot parlar d’una gent (els “pares fundadors” com els pelegrins del Mayflower als Estats Units, o simplement els nostres “avantpassats”) que va arribar de fora i va poblar o repoblar aquesta terra per fer-ne un país nou. Sempre, en tot cas, imaginem que hi ha hagut una gent que forma l’estrat inicial, la substància, que defineix la història posterior i el temps present. Pot haver-hi “afegits”, òbviament, i combinacions successives, però sobre aquella base primera, que seria també la base que garanteix la continuïtat d’algun factor més o menys “essencial” i singular. Que moltes creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i sovint és això és el més que compta. Perquè els membres d’una col·lectivitat concreta (i més si es vol pensar en termes de nació o equivalent: espai bàsic de lleialtats i de projectes i responsabilitats), han de creure o pensar que comparteixen un fonament i un passat comú, que és també fonament i ciment de les solidaritats presents.

El mite és una narració, i la paraula grega mythos vol dir simplement això, una faula o conte que dóna un sentit a les accions humanes o humanitzades, reals o irreals, amb intervenció de persones, animals o déus. El mite, doncs, la narració, no té un valor que derive de l’autenticitat objectiva dels fets que relata, sinó del sentit expressiu de l’acció, dels personatges o de la matèria narrada. La narració pot explicar una cosa tan remota i tan inexplicable com l’origen del món, sovint amb el complement dels orígens d’una gent concreta de la qual venim nosaltres, els continuadors d’aquells primers humans: d’Adam i Eva ve tota la humanitat, però en primer lloc el poble d’Israel, tal com es repeteix amb variants en tants pobles del món. O d’alguna parella primordial vénen els déus de l’Olimp, que són els nostres déus, els déus dels grecs. De déus i d’herois remots vénen els pares de la tribu, els fundadors, els qui potser van donar nom a aquesta terra que encara ocupem. Uns altres herois, reals o imaginaris (o reals però amb afegits imaginats), han vençut enemics, ens han alliberat o ens han fet grans i gloriosos, ens han donat les lleis, han resistit els invasors... La matèria del mite no té límits, i és un component universal de tots els pobles del món i de totes les cultures. Especialment, de tots els complexos simbòlics i narratius que donen singularitat i contingut al “ser” això que som: a l’entitat del nostre id. Tot poble, país o nació “mitifica”, per tant, el seu passat més o menys distant, explica la pròpia continuïtat diferenciada. “Mitificar” no és cap vici peculiar dels “nacionalismes”: és una condició universal. Forma part d’aquell conjunt de referents, símbols i senyals que els grups humans produeixen per imaginar-se, projectar-se, representar-se, i justificar-se. La faula grega sempre acabava dient ho mythos deloî, la narració mostra, o demostra, que... Així, el mite històric o expressiu –o el fet real amb valor de mite, tant se val– mostra d’on venim i qui som, què justifica la nostra trajectòria en el temps, quins valors compartim, què explica la nostra condició present. I és més útil encara si l’aprofitem per consolidar i pensar el futur.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS