Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1646 | 29/12/2015   Imprimir

Nadal sense nadal

“Un d’aquells anys”, escriu l’evangelista Lluc, “va eixir un edicte de Cèsar August, per fer un cens de tots els territoris... Tothom hagué d’anar a registrar-se, cadascú a la seua localitat d’origen, i també Josep pujà de Galilea a Judea, de la vila de Natzaret a la de Betlem... per tal de registrar-se juntament amb Maria, la seua esposa, que estava embarassada”. Nou mesos abans li ho havia anunciat un enviat del cel, però això és un misteri: “‘No tingues temor, Maria’, li va dir el missatger: ‘Déu t’ha concedit el seu favor, i ara et quedaràs embarassada i pariràs un fill. Li posaràs de nom Jesús: i serà gran, l’anomenaran fill de l’altíssim, i el senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare.’ ‘Com pot ser això, si no visc amb cap home?’, li va dir Maria al missatger. I l’àngel li va contestar: ‘Vindrà damunt de tu un alè sagrat i et cobrirà com un núvol el poder de l’altíssim. Per això, allò que ha de nàixer és sant i l’anomenaran fill de Déu’”. Maria i Josep, doncs, arribaren a Betlem a causa del rigor de l’administració romana, i continua Lluc, en versió meua: “Va ser quan eren allà que li arribà el moment del part, i donà a llum un fill, el primer que tenia: l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. No lluny d’allí hi havia uns pastors que feien nit al camp i vigilaven per torns el seu ramat: baixà un missatger del senyor, es quedà enlaire damunt d’ells, i l’esplendor del senyor els inundà de llum. Ells es van espantar molt, però l’àngel els digué: ‘No tingueu por, he vingut a anunciar-vos una gran alegria, per a tot el poble: que avui, a la ciutat de David, ha nascut el qui us ha d’alliberar, que és l’ungit del senyor. Us donaré un senyal: trobareu un infant en bolquers, gitat en una menjadora’”. Els pastors van acudir a l’estable, hi trobaren el nen i van escampar la notícia, que no degué interessar al veïnat. Aquesta narració seria només una petita llegenda entre tantes si no haguera canviat profundament la història sencera del món que en diem occidental i de gran part de la resta. El resultat final, passats vint segles, és que, per celebrar aquell naixement remot, els aparadors de les botigues s’omplen de purpurina i de cintes de plàstic, de flocs de cotó simulant una neu incongruent, i de figures estranyes d’un barbut boreal dit Santa Claus, el substitut de Sankt Nikolaus, o siga de Sant Nicolau, bisbe de Bari, que era molt amic dels xiquets i, almenys a València, és encara patró de les filles casadores: vés a saber per què ha de vindre de l’extrem nord, per què li diuen també “Papà Noel”.

Llavors, el bon poble cristià (que a França cantava “Il est né le Divin Enfant, jouez hautbois, resonnez musettes. / Il est né le Divin Enfant, chantons tous son avènement!” i a Itàlia allò tan tendre “Tu scendi dalle stelle, / o re del cielo, / e vieni in una grotta / al freddo, al gelo”, i els pastors dels Apenins baixaven a Roma amb samarres de pell de corder), ara ja només pensa a omplir bosses i a embolicar regals en paper de colors, a comprar xampany i quantitats absurdes de menjar, i fins i tot a instal·lar un arbre vingut dels boscos nòrdics, probablement de plàstic, i omplir-lo de boles i llums i regalets penjats. És Nadal quan ho diuen els grans magatzems (“Ya es Navidad en El Corte Inglés”), la publicitat dels diaris i els anuncis a la televisió. El pobre Nen Jesús, que n’hauria de ser el protagonista, simplement ha deixat d’existir. Si no és entre escassos fidels residuals, l’únic sentit possible de la festa ha quedat reduït a no res: Nadal és “natal”, natalici, com “Navidad” és nativitat, però d’això qui se’n recorda, qui sap què vol dir ni de qui es tracta? Nadal sense natalici, l’aniversari de ningú, la festa buida, el no res, l’abolició de la història. Tothom ha de ser molt feliç, aquests dies, però ningú no recorda per què. I jo, que sóc agnòstic però cristià cultural, pense que és un pas més cap al desastre de la banalitat universal sense memòria. Fa pocs dies, però, quan visitava l’Ajuntament de València per una entrevista amb Joan Ribó, vaig tenir un petit consol, potser efímer: vaig poder contemplar un naixement tradicional, un betlem o pessebre com s’ha fet sempre per Nadal en aquestes parts d’Europa des que el va introduir Francesc d’Assís, per recordar ingènuament la narració de l’evangeli. I l’alcalde Ribó, que va ser durant molts anys un important dirigent comunista, digué que no pensava interrompre l’antiga tradició, i que no li importaven les crítiques d’alguns “laïcistes” radicals, i jo diria que insensibles. Els àngels del cel volaven alegres pel gran buit de l’escala, i l’ancià vestit de roig, afortunadament, no va fer acte de presència.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1645 | 22/12/2015   Imprimir

El món d’ahir

Una casualitat afortunada ha fet que, pocs dies després d’haver rellegit El món d’ahir. Memòries d’un europeu, de Stefan Zweig (la primera lectura va ser fa tans anys que ni me’n recordava), m’ha arribat justament a les mans El món d’ahir de Joan Estelrich, un volum de textos sobre l’explosiu escriptor i home públic mallorquí, a càrrec de Xavier Pla i editat per Publicacions de la Universitat de València (editorial que tot bon lector hauria de conéixer i seguir...). Estelrich, recorda Valentí Puig, va ser “un home d’estratègies internacionalistes, poliglot sempre exuberant, membre eminent d’aquella elit cosmopolita d’entreguerres que avui no existeix”. Un home per al qual, com per a Zweig, “el món d’ahir” era infinitament millor que el món d’avui. Tal com ara mateix, quan se suposa que vivim enmig d’una rara etapa o situació que en diem “crisi”, gravíssima condició per a la humanitat (la humanitat europea, sobretot: no sé si es pot dir el mateix per als xinesos o els indis, i no sé si als països islàmics li donen aquest nom...), un buit o forat fosc entre un temps que imaginem feliç, amable i pròsper, i un altre temps que vindrà però no sabem ni quan ni com. Doncs bé, això mateix –però immediatament després de la primera Gran Guerra, no després de més de seixanta anys de la segona–, va passar a l’Europa dels anys 20 i 30 del segle passat. I l’arribada dels totalitarismes i de la Segona Guerra encara ho va fer sentir pitjor. Pensant en l’ocupació nazi de París, Stefan Zweig escrivia: “No és tan sols París que pateix avui; tampoc la resta d’Europa no tornarà a ser durant dècades allò que era abans de la Primera Guerra Mundial. Una mena de tenebra no s’ha evaporat del tot des d’aleshores sobre l’horitzó d’Europa abans tan clar... no hi ha cap nació en particular al nostre petit món d’Occident que no hagi perdut una part immensa del plaer de viure i de la despreocupació d’antany...”. D’acord, però deu anys abans tot era tan terrible? Parlant justament d’aquesta imatge pessimista, Jordi Amat afirma, al llibre sobre Estelrich, que “el món d’ahir”, burgès, confortable, ordenat i pacífic, va ser una visió idealitzada, resultat del fracàs que sentiren “notables escriptors i intel·lectuals conscients de la tragèdia que havien viscut i que, malgrat comprometre’s més o menys a fons en la reconstrucció d’una Europa il·lustrada, no aconseguiren evitar el progressiu debilitament de l’Estat liberal, l’ascens i consolidació dels totalitarismes”. I en aquesta Europa on la immensa majoria de la població té ara uns nivells de salut, educació, benestar i vida llarga i bona infinitament superiors als dels seus avis de fa mig segle i als besavis o rebesavis de fa un segle sencer, de què parlen realment els que parlen cada dia dels horrors de la crisi? I amb quina perspectiva en l’espai i en el temps? Amb quina època ens hem de comparar, per concloure que som tan dissortats.

Tenia raó Stefan Zweig quan, fa poc menys d’un segle, es lamentava: “Potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments i la reducció del seu dret a la llibertat. ... Tothom anava on volia i s’hi quedava el temps que volia”. I quan enyorava un temps en què es podia viatjar lliurement, sense controls ni passaports, mentre que poc després, “totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge”. Això mateix que, perfeccionat i augmentat, ens passa a nosaltres d’ençà de pocs anys: d’ençà que uns grapats de canalles fanàtics s’atribueixen el dret –i fins i tot el deure– d’amargar l’existència a milions i milions de persones. No és un fet accessori o un detall: és símptoma d’un mal que ens afecta, i que pot arribar a ser greu. Com l’ascens dels totalitarismes violents, que no pareixia un perill fins que es va fer mortal. I com una renovada desconfiança en la unitat d’Europa (l’hostilitat antieuropea dels Le Pen, la d’Orbán a Hongria, la de Kaczynsky a Polònia, o la d’una certa esquerra ací i allà...), la mateixa unitat per la qual van parlar i actuar intensament escriptors “humanistes” tan diferents com Stefan Zweig i Estelrich. El primer des d’una perspectiva cosmopolita i liberal (pertanyia a aquella meravellosa burgesia jueva il·lustrada de Viena, irrepetible), el segon des d’un elitisme forçadament classicista, tan prop d’Eugeni d’Ors com d’Ortega i Gasset (que no eren certament vienesos...), i amb un punt de fascinació per la violència feixista: “Cal viure, posseir, i dominar, sia com sia, material o espiritual, però dominar”, afirmava, i això no ho haura escrit mai Stefan Zweig.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1644 | 15/12/2015   Imprimir

Això no va bé

Els darrers dos mesos, per insensatesa meua (considerant que, com diuen en castellà, “ya no estoy para estos trotes”) he acceptat invitacions massa nombroses d’extrem a extrem d’aquest territori que d’una manera o d’una altra considerem nostre. Així, un dia em podia trobar a Alacant parlant sobre la llum en el Paradiso de Dante, pocs dies abans a Amposta o a Badalona, pocs dies després a Pedreguer, la setmana següent a Figueres parlant sobre la traducció dels grans clàssics, i en acabant a Sueca predicant sobre tot això i allò. És una mica pesat, però estimula i, sobretot, en el col·loqui després del sermó, permet copsar les inquietuds o els interessos d’un públic sempre atent i no tan minoritari com sembla. Doncs bé, a tot arreu, en cada lloc, després de parlar de mística o de literatura, la pregunta inevitable i recurrent era la mateixa: què pensa vostè sobre la situació a Catalunya?, com acabarà el procés? (paraula ambigua que m’agrada poc). I jo, invariablement, responc que no ho sé, que no ho veig clar, i que pense que no va ben encarrilat, que no va bé. No sóc competent per avaluar els actes i les declaracions dels polítics que propugnen una independència imminent, en pocs mesos, en un any i mig, convençuts que les condicions interiors i exteriors són tan favorables que el resultat positiu del “procés” és cosa garantida i segura. Potser difícil, amb alguns entrebancs i problemes, però segura. Per tant, només cal mantenir fermament la convicció, fixar la data de la independència, proclamar-la i, com qui diu, ja estarà fet. La resta són només elements accessoris i detalls. I doncs, jo no ho veig tan clar, i ja m’agradaria, però no ho veig. Per evitar sospites gratuïtes, afirmaré que la independència de Catalunya em produiria la més gran de les satisfaccions, que Catalunya hi té dret per tantes raons que en podríem omplir pàgines i pàgines, que desitge i confie que un dia o altre hi arribarà, i fins i tot que serà un gran dia també per als valencians. Dit això, no veig clar i diàfan el present, no sé si els partits que es proposen aquesta independència veloç (dirigents, militants, i una gran part dels votants) han encetat el camí amb prou garanties per arribar tan ràpidament al final. Tinc la sospita que han comès alguns errors de càlcul o de percepció, han fet passos potser precipitats, no han mirat prou atentament a terra, i inevitablement han ensopegat amb més d’una pedra grossa, i qui sap si poden caure en algun clot perillós que haurien d’haver vist abans.

Per exemple, no és ni serà prou guanyar un plebiscit, dissimulat o explícit, amb un pèl més del 50%. Seria prou a Escòcia o al Quebec, on Gran Bretanya o Canadà acceptarien aquest resultat mínim. Pot ser prou quan l’Estat no s’hi oposa: quan s’hi oposa frontalment, com a Espanya (o com seria en qualsevol altre Estat d’Amèrica o d’Europa, que en això no n’hi de tan democràtics com Canadà o Gran Bretanya), el resultat del plebiscit ha de ser contundent i indiscutible, diguem que almenys per damunt del 60%. I aquest no és encara el cas a Catalunya. Obtindre un 48% com en les darreres eleccions, no és de cap manera un triomf, és un resultat insuficient. Del tot insuficient. I no serà superat fàcilment en un futur immediat. Entre altres raons, perquè la creença confortable que “tothom que viu i treballa a Catalunya”, en la frase famosa, forma un sol poble català, amb una sola identitat catalana comuna, encara no passa de ser això: una creença confortable. No s’ha de dir en veu alta, és doctrinalment incorrecte constatar-ho, però és real. La nit del 27 de setembre, quan les televisions connectaven amb la seu de Ciudadanos a Barcelona, l’únic eslògan o crit triomfal que jo hi vaig escoltar era “Cataluña es España, Cataluña es España!” i l’únic himne que vaig sentir cantar era aquell “Yo soy español, español, español...!”. I l’endemà, observant i comparant, per municipis i fins i tot per barris, els resultats dels Ciudadanos espanyols, la coincidència entre el seu ascens espectacular i els llocs amb predomini de població castellanoparlant, és a dir, procedent de la immigració del segle XX (una altra idea incorrecta), era molt més que aproximada: era gairebé perfecta. Vostès mateixos poden traure les pròpies conclusions: que seran, en efecte, incorrectes, que els politòlegs rebutjaran per parcials i simplistes. Però que almenys fan cavil·lar si no caldria una mica de prudència, i qui sap si també repensar les urgències. I de moment, en tot cas, aquestes consideracions i algunes més em fan concloure que això, realment, no va bé. O almenys no tan bé com jo voldria. I seré molt feliç si el futur demostra que jo anava errat.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/12/2015   Imprimir

Cultura: la vaguetat d’un mot

És possible, almenys és possible, que la paraula haja fet la cosa. Com, d’altra banda, ha passat també amb alguns altres conceptes i mots: què era o significava societat o ciència o economia, posem per cas, abans de l’ús de les paraules que se suposa que denoten aquestes realitats incertes? I, en tot cas, és ben probable que l’ús creixent del mot, en aquest cas, haja desenvolupat la consciència de la cosa, la creença que aquesta cosa té una consistència clara. En aquest temps que en diem contemporani, almenys això és cert: tothom, i més o menys pertot arreu, sap que la cultura existeix, que hi ha una cosa genèrica i vaga que s’anomena cultura, i que a més a més hem de creure que és molt important. Tothom sap també (creu que sap!) què és un músic, un artista, un actor, un poeta, un creador, el valor que té per a la societat i per al seu país, la importància que tenia i que potser lamentem que ja no té, el paper que se li hauria de reconèixer, etc.: però què és allò que tothom sap realment?

Anem a la ‘cultura’, que és la mare dels ous, tot i que cal no oblidar un fet fonamental: que només podem parlar ara de cultura de la manera –de les moltes maneres– com en parlem, perquè en un moment determinant del segle XVIII europeu hom (qui tenia poder, com sempre: poder per adoptar o imposar un mot o una idea) va carregar de continguts i referents nous una paraula llatina que abans no els tenia: abans volia dir simplement cultiu, com en agricultura. Sembla bastant sorprenent que la historicitat –la semàntica i els segles– d’un terme que ara veiem com a necessari i etern depenga d’un temps i d’un lloc molt concrets, però és així. Perquè cultura –Kultur– és sobretot un invent dels il·lustrats alemanys, de Herder en primer lloc, recollit i elaborat per la filosofia idealista del segle següent; la qual, d’altra banda, estén i aplica veloçment l’invent i, animada per la transcendència d’una troballa tan substanciosa, arriba a propugnar l’Estat de cultura –Kulturstaat– com a màxima expressió de l’esperit o de la història humana: la cultura (que algunes dècades abans era impronunciable, no existia), convertida en missió i manifestació més alta del poder! I això en un país concret, Alemanya, on els científics, pensadors, escriptors, polítics (tots amb una educació superior clàssica i sòlida...) es veien com a encarnació de l’estadi superior de la civilització en el seu Kulturstaat!

Però l’’invent’ –paraula més que concepte–, amb filòsofs o sense, es va escampar ell mateix de manera rapidíssima, i al llarg del segle XIX i, més encara, al llarg del XX ha ocupat tota l’extensió terminològica ocupable, que és molta, i una part de la que hauria semblat lògicament impossible d’ocupar: ¿quin il·lustrat del segle XVIII, quin filòsof idealista del segle XIX, hauria pogut concebre una cultura d’empresa o una cultura de partit, i tantes altres aplicacions del terme cultura (cases de cultura, ministeris i conselleries de cultura, cultura física, així fins a l’infinit) que fa només un segle i mig eren del tot impensables? Però fa un segle i mig tampoc era pensable definir algú, o definir-se, com a intel·lectual, posem per cas. I, tanmateix, és llavors, al llarg del segle XIX, quan els que ara definiríem com a tals (filòsofs, escriptors, pensadors, i també músics: pensem en Wagner o en Verdi...) apareixen com a expressió, veu, encarnació, de la seua cultura nacional, del seu país, del seu poble...: el geni nacional (i ací tenim un altre mot o concepte arbitrari) se suposa que és definit sobretot pels creadors de cultura i de pensament... justament nacionals: i què vol dir ací nacional? Ah, qualsevol cosa que encaixe i que convinga...

Tornem al principi, doncs. Fet i fet, abans d’emprar el mot cultura amb aquest sentit expansiu i modern, ningú no en parlava, de la cosa: ni de cultura grega, ni de la cultura, ni de res cultural. És a dir, ningú no hi pensava, ni amb aquest terme ni amb cap altre d’equivalent: i ningú, simplement, no podia parlar de cultures diverses, estranyes o pròpies, nacionals o no! Llavors, és que la cosa no existia, o eren tan obtusos i tan curts de vista que no la veien? O vol dir que nosaltres la veiem només perquè algú li va posar un nom? Són preguntes absolutament crucials, però de molt difícil resposta, sobre les quals es podrien escriure una pila de pàgines. I, tal com sol passar i passa, no servirien de res.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1643 | 08/12/2015   Imprimir

Les arts i les lletres

Ningú no sabria dir ara mateix què vol dir art, exactament, o a què s’ha d’aplicar el mot. I quasi ningú recorda que “art”, originalment, era la tekhne, l’habilitat i el coneixement pràctic d’un ofici o professió, allò que hom aprèn i aplica per fer sabates, escultures, vestits o pintures, o per curar un malalt, combinar medecines a l’oficina de l’apotecari, o defensar un client en un procés; i arts podien ser també les diverses ocupacions i agrupacions dels artistes, com a València, per exemple, on tothom ha sentit a parlar de la bellíssima casa ruïnosa de l’”Art de la Seda”. Però després aquell “art” acabà convertint-se en un atribut superior imprecís, d’un indefinible, reductiu i enlairat ordre “estètic” i ontològic (tal pintura, tal música, és art, o no és art...), i en el conjunt de processos creatius i de “creacions” o productes que posseeixen aquesta qualitat impalpable i etèria (el diccionari Larousse, posem per cas, defineix art com a “activitat espiritual”, per oposició a manual: l’una seria el contrari de l’altra). No deixa de ser un petit misteri de la selecció artificial de les espècies el fet que les “belles arts”, en escoles o en museus amb tal nom, excloguen regularment la música, la poesia o la novel·la, després d’haver exclòs com a simples “arts” la medicina, la fusteria o l’oratòria judicial. I literatura (activitat espiritual o intel·lectual per excel·lència) és un altre neologisme “culte” que, en definitiva, deriva de literat o lletrat, que originalment volia dir “aquell que sap de lletra”, és a dir, “que practica acceptablement bé la lectura i l’escriptura”. Aquest és el modestíssim origen de paraules tan solemnes. De passada, cal recordar de tant en tant que la “cultura”, en el sentit modern o contemporani del concepte i del mot, va associada al poder (el que siga: poder polític, institucional, acadèmic, etc., és a dir, poder d’unes classe “altes”), i culte vol dir habitualment persona amb capacitat (social, econòmica) de cultivar-se, de cultivar l’esperit (no el cos...) amb l’exercici de la intel·ligència... Vol dir pertanyent a l’elit (“elit” remet a electe, selecte, seleccionat...), que està per damunt de la massa, del poble. Però els qui practiquen o posseeixen cultura d’elit, són realment els representants de “la cultura”? El vocabulari és sospitós, la substància dels mots és mínima, la confusió permanent.

I tanmateix en parlem, de l’art i de la literatura (i de “cultura contemporània” o de “cultura catalana” o “cultura espanyola”!), com si foren substàncies amb realitat ontològica pròpia, no categories mentals més o menys arbitràriament construïdes... Com si foren éssers orgànics i autònoms que viuen, creixen, moren, tenen tendències i gairebé voluntat: parlem de la crisi de la poesia o del teatre, de la vitalitat de la literatura, de la mort de la novel·la, de les tendències de la pintura, dels camins de l’art, o afirmem que la cultura està malalta o és vigorosa o saludable o exsangüe. En parlem d’una manera i amb un sentit que una persona “culta” del Renaixement o del Barroc, en tantes coses tan pròxima a nosaltres, no hauria pogut “encara” entendre de cap manera, i certament no de la nostra manera: per a ell existien les pintures i les escultures, els cànons de bellesa o l’arquitectura en tant que eren model i norma per a la construcció, però “encara” no existia l’art; existien la gramàtica, la retòrica i la poètica com a entrenament i com a conjunt normatiu, i existien les obres dels autors antics i moderns i els comentaris sobre aquests autors i obres, però no existia la literatura. Existien els teòlegs, els filòsofs, els juristes, els astrònoms, els matemàtics... (existien Montaigne, Descartes, Pascal, o Bacon o Hobbes, o Gracián...)... però no existien els “intel·lectuals”. I no fa l’efecte que llavors ho trobaren a faltar. La pregunta és: per què els hem “inventat” o “descobert” nosaltres, fa poc més d’un segle? Pregunta assassina: hem “creat” una categoria buida, i per tant de contingut inexistent...? Recordem, per acabar, que per a l’Oxford Dictionary, “intel·lectual” vol dir sobretot enlightened, il·lustrat: allò que suposem que ve del s. XVIII. I recordem també que activitats o fets que designem com a “art” o “literatura”, o fins i tot “pensament” també tenen el sentit que ara tenen només des del segle XVIII: no és una simple coincidència. I no és coincidència tampoc que aquella mena de moda buida i estèril que en deien “postmodernitat” pretenia negar el valor radical d’aquell segle. I com que no escamparà en molt de temps aquesta boira de conceptes i mots, haurem de practicar assíduament el seny i la paciència.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1642 | 01/12/2015   Imprimir

Sobre la prosa

Tenia intenció d’escriure, per a aquesta setmana, un complement o continuació de l’article de la setmana anterior, “Al·là és gran”, atès que la matèria d’aquell paper (precisant que Al·lahu akbar, que sol ser l’exclamació piadosa que acompanya les ràfegues de kalàixnikov, la bomba o el cinturó explosiu, en realitat no vol dir “Al·là és gran”, sinó “Al·là és el més gran”, que no és la mateixa cosa, ja que Al·là no és el Déu únic dels altres, sinó que és “el nostre Déu”) té moltes variacions i extensions, sobre les quals haurien de meditar especialment els qui –sovint amb bona fe però amb mala informació– consideren que això d’Al-Qaida, el Daesh, l’Isis o Estat Islàmic, etc., són fenòmens que no tenen res a veure amb la religió. Potser continuarà la setmana que ve. De moment, però, ho deixarem estar, i parlarem de la prosa, a propòsit d’un article que he llegit poc abans d’escriure açò, dos dies després d’haver acabat la segona lectura de Les incerteses, un llibre breu “sobre la creació del món”, és a dir, sobre la literatura, un text intel·ligent, delicat i bellíssim del meu amic Jaume Cabré, i un dia després d’haver dinat molt prop de casa amb l’autor. Sense aquestes coincidències, segurament ara mateix escriuria encara sobre els efectes directes o indirectes de la suprema grandesa d’Al·là. L’article que he llegit al diari és d’Antonio Muñoz Molina que, per a mi, és un dels dos o tres escriptors espanyols més importants de la literatura castellana. L’altre és Javier Marías: i la pena és que tant aquest com Muñoz Molina, tan intel·ligents, tan cultivats i viatjats, perden l’oremus i la ponderació cada vegada que parlen dels “nacionalismes”, o d’allò que ells entenen per tal cosa, aplicada sobretot als catalans, no cal dir-ho... Però l’un i altre produeixen una excel·lent prosa literària, i en l’article Muñoz Molina afirmava, justament, que “la prosa de las novelas y también la de las crónicas y las columnas de periódico [es] la herramienta lingüística más elemental con la que contamos para narrar el mundo, para intentar comprenderlo y explicarlo; pero con la que también es posible volver turbio lo transparente y confundir a la inteligencia enredándola en palabrería sonora, en puro embuste cínicamente ofrecido en el envoltorio de papel brillante, de lo “muy bien escrito”, o en grosería chulesca presentada como autenticidad”. Quant a la “grosería chulesca”, l’autor de l’article fa alguns referiments explícits a don Camilo J. Cela. Quant a la “palabrería sonora”, possiblement deu pensar en algun columnista famós del mateix diari.

A continuació, Muñoz Molina, i perdoneu la doble citació, escriu que en la millor prosa, la que s’aprèn sobretot “en la cultura anglesa”, “hay muchos rasgos comunes: precisión y flexibilidad; mesura de tono; una capacidad para volver transparente o al menos inteligible lo complejo sin banalizarlo ni simplificarlo; una preferencia por la eficacia expresiva sobre los despliegues de virtuosismo; una fluidez unas veces directa y otras ondulante que se aproxima al discurrir de los procesos mentales; una disposición para volverse invisible, haciéndose táctil, visual, oral, apasionada, irónica, grave, según la materia que trate en cada momento; una actitud tan respetuosa hacia el lector como hacia el propio tema tratado...”. Dels versos, jo no sabria dir com s’han d’escriure (i crec que, afortunadament, no ho sap ningú), però de la prosa sí, sobretot de la “prosa discursiva”: exactament com recomanen les ratlles anteriors. I com imagina Jaume Cabré parlant de la prosa narrativa: de sobte recorda que encara no ha dit res de la “joia d’escriure”, tot i que li sembla que aquesta és “la gran raó per la qual, malgrat la foscor o els nombrosos moments d’esterilitat, no ho llenci tot al cove. Escriure és un plaer. Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l’ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons... I escric, ho llegeixo en veu alta, hi busco la música interior, descobreixo una petita sorpresa estilística que potser tindrà conseqüències molt més enllà; que potser tindrà valor significatiu en la història; o potser no”. Escriure, estimats lectors d’aquesta pàgina, és fins i tot posar en el seu lloc exacte els punts i coma, i les comes i els punts. Escriure prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil. I no recomane a ningú que es dedique a aquest ofici, que et deixa permanentment insatisfet.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS