Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El Temps | 28/07/2009   Imprimir

El futur passat

Vaig ser un dels centenars de milions de persones que, un dia de juliol de fa quaranta anys, es va quedar vetlant davant de la pantalla en blanc i negre la nit que aquell bon home amb escafandra va posar el peu en la superfície polsosa de la lluna. Ara, quatre dècades després d’aquell estiu del 1969 (quaranta anys ja són prop de mig segle), no sabria reviure ni explicar els sentiments que em provocaren aquelles imatges, ja remotes però presents de tan repetides i tan vistes. Aquella visió, pel que en recorde, no em provocà emocions intenses íntimes o personals, però sí que vaig rebre la sensació de ser testimoni d’un moment especial i novíssim en la història de la humanitat. Tres homes, per primera vegada, eixien del planeta terra, volaven moltíssims milers de quilòmetres, i caminaven per un cos celestial diferent del que els havia engendrat. Al planeta terra, milions i milions d’anys d’evolució havien produït un tipus d’éssers vius capaços de paraula, de pensament ordenat, de consciència i de ciència, i de fabricar aparells que els portaven fora del seu lloc en el cosmos immens. No sé si la mateixa cosa s’ha donat en alguna altra part de l’univers, però sembla altament improbable, i ser testimoni directe d’aquest pas no era una circumstància banal. Eren anys (la dècada anterior, la posterior) d’una fe positiva en els avanços de la humanitat –aquell “gran pas” de la frase famosa– , sobretot en la progressió veloç d’uns aparells i d’una tecnologia que ens havia de permetre en poc de temps navegar pels espais entre els planetes, i qui sap si més lluny encara. Els viatges amb coets velocíssims, els transports en naus prodigioses, l’exploració de Mart i de llocs més remots encara, semblaven a punt de passar de la fantasia desbocada a la realitat efectiva. Quan contemplàvem (alguns, com jo, més d’una vegada), aquella pel·lícula esplèndida que es deia 2001, una odissea de l’espai, no pensàvem en Ulisses el grec navegant vint anys per mars de color de vi volent tornar a casa amb la dona i el fill: pensàvem en un futur ben pròxim (l’any 2001 ja era molt a prop!) en què l’aventura d’aquells navegants no seria només imaginària. El film va aparèixer el 1968, un any abans del viatge a la lluna, i els fets, per tant, confirmaven la proximitat dels temps futurs: si un any després de la fantasia de Kubrick la realitat portava homes a la lluna, era clar que en pocs anys més en portaria als planetes propers, i després als remots, i després, qui sap si a aquells llocs desconeguts que ràpidament aparegueren en successives “guerres de les galàxies”. Allò era el futur, i no solament fantàstic.

Però el futur es va acabar molt més ràpidament del que pensàvem. Hi hagué alguns viatges més a la lluna, amb il·lusió decreixent, fins que una altra dimensió de la realitat –econòmica, tècnica o política– es va imposar sobre la superfície de la terra, i la lluna tornà a quedar-se sola, com sempre, i sense visitants. L’exploració dels espais exteriors, lunars, planetaris o més remots encara, ja va ser cosa de màquines, d’electrònica, de telescopis en òrbita, d’aparells delicadíssims que fan els viatges que ja no fan els humans. Les navegacions tripulades cada vegada més lluny, els viatgers instal·lats en naus confortables i autònomes, les colònies en altres planetes, tot allò que presentava el cinema amb imatges magnífiques, s’havia tornat a quedar, justament, en el món de la imatge. Vam deixar de pensar que, en un futur molt pròxim, aquells primers viatges fora del nostre planeta tindrien continuïtat abundant, tal com després de Colom centenars i milers de vaixells arribaren a les terres d’un “nou món”. I tot d’una, no se sap com, aquella visió del futur ja era cosa passada. Han passat quaranta anys, i la lluna continua tan poètica, pàl·lida, romàntica i solitària com abans: sense viatgers ni turistes, ni poblacions humanes, ni ciutats sota esferes de vidre. Sense que ningú, a hores d’ara, tinga gaire interès a tornar-la a trepitjar i a deixar-hi petjades i frases famoses. Passats quaranta anys, doncs, allò que llavors semblava un futur cert és ja un passat puntual, imatges sense cos, fantasia remota i només evocada. Els puc assegurar que, aquell juliol del 1969, no imaginàvem que arribaria aquest futur tan buit.

 

Joan F. Mira | Avui | 25/07/2009   Imprimir

La pàtria, la història, els diners

Enllaç original

Escric aquest paper, en primer lloc, des de la perspectiva d’un valencià insignificant, que comprova una vegada i una altra com el seu país es consolida a la cua de tots els indicadors econòmics, siga la renda per càpita, la productivitat, les inversions públiques, o allò que vostès vulguen, mentre els papers i els mapes oficials (i els que publica la premsa) el situen com a dinàmic, pròsper i avançat. Tan “avançat” que, també una vegada més, ens hem quedat en l’últim lloc de la llista d’aquest nou finançament que segons la propaganda és tan generós. En l’últim lloc, i el PP valencià, tal com és habitual, afirma que la culpa la tenen alhora els socialistes, que ens ignoren i ens menyspreen (quan manaven els seus a Madrid, això mateix deien els socialistes a València: és un costum reiteratiu), i els catalans que, com sempre, s’emporten els diners, o l’aigua, o la paella o el nom d’Ausiàs March. Fins ací, res de nou: els ciutadans insignificants com jo, però amb dos dits de front i de capacitat reflexiva, ja hi estem ben avesats. La insignificança dels polítics valencians, ara i abans, en aquesta matèria i en altres, és més profunda encara que la meua com a simple ciutadà. Almenys jo tinc una certa perspectiva, i ells no en tenen cap, fora de la pròpia insubstancialitat ètica, estètica i mental.

Però també escric aquest paper com a observador interessat i pròxim (tan pròxim, que m’ho mire des de dins) de la vida política de Catalunya, de les idees que hi circulen, de les declaracions públiques, dels papers que publiquen els intel·lectuals del país, del contingut informatiu dels mitjans de comunicació, dels debats, dels temes que s’hi discuteixen i tracten cada dia. I des de la meua perspectiva de persona que ha dedicat molts anys a la reflexió més o menys teòrica sobre la història dels nacionalismes, sobre la realitat i la imatge de les nacions, i sobre matèries semblants al voltant de les quals he escrit alguns llibres i molts papers dispersos. Des d’aquesta perspectiva em produeix una mica d’estupor o de perplexitat el fet que (tal com he recordat fa poques setmanes en algun altre lloc), al llarg de mesos i mesos, al llarg de tot un any o més encara, a Catalunya, en aquesta matèria de país o nació o fonament de la substància pròpia, els debats, els problemes, les idees, es redueixen substancialment a una cosa sola: finançament, diners, milions d’euros, regateig, un horitzó i una definició limitats als recursos tributaris i al repartiment que en fa l’Estat, és a dir el govern de Madrid.

Com si, en aquesta hora de la història, la distribució de les recaptacions fiscals fóra, per damunt de totes les coses, l’element que conté i defineix el moll i la substància de la nació catalana, el factor que delimita les seues aspiracions, el seu futur, la seua consistència i subsistència, el fons de l’ànima de la pàtria, la matèria, l’esperit i la carn del país. Ara mateix, com que el resultat del regateig han sigut tants milions d’euros, per al govern de Barcelona, Catalunya serà rica i plena i podrà viure molts anys satisfeta (per al govern de Madrid, amb els milions concedits en aquesta nova fórmula o variant del “café para todos” Catalunya serà, per un temps llarg i previsible, una regió pacificada i contenta, o això imaginen i per això han corregut el risc d’irritar algunes altres “autonomies”). Si el resultat hagueren sigut un grapat d’euros menys, el partit patriòtic que forma part del govern català hauria alçat la veu per demanar la independència fiscal. Com que han sigut, segons diuen, tants milions d’euros com ells demanaven, la veu ja l’alçaran més endavant, i de moment proclamen que el dia del tracte finançador va ser un dia històric. De quina història, no queda gens clar.

Potser exagere una mica, però no més enllà d’una petita llicència retòrica: el dia dels milions d’euros promesos era una data històrica, digueren. I ho digueren perquè abans, al llarg d’un any i més d’un any, semblava que a Catalunya, per als polítics de tots els partits, per als diaris de totes les tendències, per als noticiaris de televisió, per als economistes, els periodistes, els sobiranistes, els federalistes, els autonomistes, l’essència de la qüestió eren els diners, el grapat d’euros més gros o més prim, la quantitat de moneda que concedirien els qui, a Madrid, en disposen com a cosa pròpia. La pàtria catalana quedaria, per molt de temps, consolidada en la seua identitat i substància profunda si hi havia un acord tributari acceptable, si el dèficit fiscal es reduïa una miqueta (però s’ha reduït, realment?), si l’administració dita autonòmica rebia més recursos per gentilesa de l’Estat espanyol, etcètera, i tot això i allò que cada dia es podia llegir i escoltar, i encara es llegeix i s’escolta.

Com si, en la història de les nacions, la matèria fiscal haguera estat sempre un argument i un factor determinant, decisiu, fulminant, a l’hora de proclamar ben alt i fort el dret a un destí propi sobirà. Com si la història d’Europa (i d’Amèrica i d’Àfrica) ensenyara que si l’Estat que domina no amolla prou diners del pressupost, la nació dominada fa comptes i, si el saldo previsible li convé, demana la independència. O siga, que, segons aquesta visió (que ha submergit, a Catalunya, el camp de les idees), el patriotisme, el nacionalisme, l’amor a la llibertat, el desig profund de continuar sent el que som, etc., serien resultat d’un càlcul tributari, de beneficis i costos, no és així? Però resulta que això no és així, ni ho ha estat mai, a l’hora de moure profundament els pobles. Si el factor decisiu fóra el compte de beneficis, més d’un país demanaria la integració en un altre de més ric, que li suposaria bons avantatges monetaris. I algú imagina, posem per cas, que Portugal demane formar part d’Espanya amb l’argument que això faria pujar el nivell de renda i de serveis públics de la població portuguesa? Mentre a Catalunya el govern i l’oposició, els pensadors i els pensats, els ideòlegs nacionals de tot pèl, parlen només de diners, Espanya no té cap problema. Arribat el cas, sempre podrà ser generosa: fer callar els catalans li costaria a penes una fracció del “Plan Zapatero” de reparació de voreres. Sempre amb una gran E d’Espanya.

 

Joan F. Mira | El Temps | 21/07/2009   Imprimir

Calvinistes, predestinació

El dia 10 de juliol de l’any del Senyor 1509, ara fa cinc segles, va nàixer a Noyon, a la regió de Picardia, Jean Chauvin o Cauvin, dit Calvinus, Calvin o Calví, un dels més grans teòlegs i reformadors del cristianisme, i pare, amb Martí Luter, de la major part dels qui se’n van dir protestants, és a dir d’uns sis-cents milions de creients en l’esperit i la lletra de la Bíblia. A la república de Ginebra, primera pàtria de la fe calvinista, han començat ja les celebracions, a còpia de reflexió teològica, de consideracions històriques, i d’intents, tal com diuen per allà, “de redorar el blasó d’un gran home que no va deixar únicament bons records”. Veurem com ho fan perquè els bons records i els dolents tinguen la coherència que cal, quan es tracta d’una herència intel·lectual que és encara viva arreu del món. Perquè el fet és que hi ha més calvinistes que no sembla, i no solament els qui en porten el nom. Solen ser gent que –com Luter i Calví– creuen en la salvació per la fe més que per les bones obres, que posen per davant de tot la lectura dels textos sagrats (sota la guia dels elegits, mestres, pastors o ancians de la congregació), i que es creuen predestinats a la preservació d’alguna veritat i, si pot ser, d’algun capital adquirit, siga ideològic, material o polític. Jean Calvin defensava de manera implacable i extrema aquella vella doctrina de Sant Agustí, segons la qual Déu, en la seua saviesa perfecta i eterna, sabia perfectament qui havia de salvar-se i qui s’havia de condemnar; i no solament ho sabia sinó que ell (Ell) mateix ho havia decidit des dels inicis amb un acte de justícia que els pobres humans no som capaços d’entendre. La predestinació calvinista, més radical que la luterana, és coneguda com a «doble predestinació» , ja que Déu ha elegit lliurement qui anirà al cel i qui anirà a l’infern, i aquesta decisió és infal·lible i no es pot evitar per cap mitjà. La diferència entre els elegits i els rèprobes no rau en ells mateixos, ja que uns i altres no tenen cap mèrit, sinó en la decisió sobirana i divina de tindre misericòrdia dels uns i dels altres no. Déu, per tant, ha de decidir doblement: qui condemna i qui salva. La cosa és complicada, els arguments de Calví són del tot discutibles (i discutits), i les aplicacions en la pràctica poden ser ben curioses.

Segons una interpretació de la doctrina, com que de les decisions divines no podem saber res (¿estem condemnats sense remei o estem salvats?: ah quina angoixa...), els únics indicis de favor diví els hem de buscar en aquesta vida, en la rectitud (no en el mèrit) de les nostres accions, en el treball seriós, en la conducta severa. Calví, per tant, quan aconseguí controlar el poder a la ciutat de Ginebra, hi va imposar un règim teocràtic rigorós, un model d’estat cristià més sever que qualsevol de les monarquies catòliques. I més dur i implacable en qüestions de doctrina : Miquel Servet, el gran metge i teòleg de Vilanova de Sixena, hi va ser condemnat i cremat per un punt de discrepància en matèria de teologia trinitària. I en ple segle XVIII, la república calvinista va fer cremar públicament, amb fons de tambors, els llibres del seu compatriota més cèlebre, Jean-Jacques Rousseau. És cert que, segons que explicà Max Weber en el llibre famós, L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, aquella actitud seriosa i responsable, de treball i d’estalvi, etcètera, va produir efectes benèfics notables i quantificables. No és tan cert, però és probable, que la creença en la predestinació, en altres latituds mediterrànies i càlides, haja donat personatges com el nostre Francisco Camps, sovint seriós d’aspecte, de cara passablement calvinista, i tan pagat d’haver estat elegit pel dit de Déu que qui sap si no acabarà en un trist judici humà i no en la glòria divina.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/07/2009   Imprimir

Una visita a Guinea

Tal com vostés deuen haver llegir a la premsa, els senyors Moratinos i Fraga han fet una visita solemne a la Guinea Equatorial, amb molts discursos, condecoracions i abraçades amb el senyor Obiang, nebot de Nguema. Cosa de recuperar la presència espanyola (no sé si també la dels compradors de fusta valencians, i la d’algun empresari que no fa molts anys hi va deixar records ben tèrbols), esvaïda ja des dels primers anys de la independència, esvaïment del qual sóc testimoni. Això va ser quan Franco estava morint-se, que vaig viatjar a  Guinea per formar part d’un tribunal d’exàmens. Una lliçó impagable sobre les fantasies que els europeus ens fem de l’Àfrica postcolonial. Recorde vivament les reunions obligades dels alumnes al pati, on cridaven: “El colonialismo, abajo. El imperialismo, abajo. El socialismo, arriba. Y todo con Macías. Y nada sin Macías”: Francisco Macías Nguema Nyege Ndong, empleat de la colònia, president per maniobres del govern espanyol, i ràpidament esdevingut dictador omnipotent i feroç. Havien expulsat gairebé tots els europeus, els camps de café i de cacau se’ls havien repartit els nous dirigents i estaven perduts i abandonats. Voluntaris (?) cubans practicaven una invisible cooperació fraternal, pilots russos mantenien l’avió del president, metges xinesos s’ocupaven d’un hospital sense llençols ni menjar i parlaven xinès a les mares que hi portaven criatures malaltes. I un dia a l’Institut de Malabo (prop del palau presidencial, abans residència del governador), vaig sentir un soroll de vehicles, insòlit perquè gairebé no hi quedava cap cotxe, vaig anar cap a la finestra, i un mestre guineà que ens ajudava va fer un salt i em va llançar a terra. Davant del meu espant,  em digué que era el president que passava, que portava un jeep amb soldats apuntant amb metralleta cap un costat i un altre, i disparaven contra qualsevol cosa que es moguera. Era un règim feliç, enemic de l’imperialisme, popular, socialista. Ara la Guinea Equatorial té una important producció de petroli i uns ingressos per càpita més alts que els de molts països europeus. I un dictador, Teodoro de nom, hereu digníssim de l’oncle, obsequiat amb solemnes visites d’estat.

 

Joan F. Mira | El Temps | 14/07/2009   Imprimir

Porcel a Frankfurt

Aquest, estimats lectors, no serà un paper de compromís, un homenatge de circumstàncies, una necrològica com se n’han fetes tantes, exaltant la grandesa de l’escriptor que ens ha deixat. Ni una necrològica mesquina i miserable, discutint-li els mèrits des del prejudici d’ideologies restrenyides. Baltasar Porcel s’hauria mirat aquestes mesquineses post-mortem amb un gest indiferent o altiu, tal com ja feia en vida, molt sàviament i sabent bé els riscos que corria. No sé amb quins ulls es deu mirar, des del cementeri d’Andratx, els elogis fúnebres que uns altres li han dedicat aquests dies: amb ironia, probablement, mentre contempla des de molt amunt la mar tan blava. Que Porcel (a més de ser un novel·lista excepcional i un narrador amb una capacitat prodigiosa de fabulació que jo li he envejat sempre) era un home paradoxal i combatiu, és cosa ben coneguda, i podia ser motiu de crítica o d’admiració. Crec que, d’això, ell no en feia gaire cabal: ho considerava part insubornable d’una forma de ser, i també d’una forma de fer literatura: “I, què seríem, pedres, si no fóssim també paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatges s’alimenten de les seves contradiccions: ¿som altra cosa que una contradicció eternament assumida, i per això resolta en energia?” Això afirmava l’escriptor en el discurs de cloenda de la Fira de Frankfurt, i hauria de quedar clar per sempre: si no som paradoxals som pedres, l’energia és producte de la contradicció assumida. Aquesta és la substància més profunda, però després ve la matèria i ve la forma. Que per a Baltasar Porcel eren la forma i la matèria d’aquell fons mediterrani igualment contradictori i variable, des dels grecs més antics fins als dies de les nostres vides: “De tot això, en tot això, doncs,” recordava també a Frankfurt, “es fonamenta i s’estén la nostra creació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com els de la vinya i el raïm encantats, del blat i el pa desenfornat, de l’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucs entre les branques de l’olivera platejada. I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vegades els veig, eternament joves, ombres de llum entre la lluminositat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Passen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’han deixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformen en sang nova.”

Només per això, per haver escrit tan admirablement amb el ressò de paraules antigues transformades en sang nova, els déus de l’Olimp el deuen haver acollit amb alegria. Aquells déus que menyspreen les petites misèries dels mortals; aquells déus que, als qui ho mereixen, atorguen una forma o una altra d’immortalitat. No la immortalitat dels panteons ni la dels premis famosos ni la dels volums d’obres completes, sinó aquella vida perpètua dels déus mateixos, mirant la mar des de l’alta muntanya i contemplant la petitesa dels humans. Perquè Porcel es declarava descaradament politeista, com a bon hereu dels grecs: “Ho sóc jo i desitjo que ho sigui el poble al qual pertanyo i, sobretot, els pobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer. Amb quina celeritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem de fugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que ens crida!” La vida que ens crida, però, és també la de la perduració de l’instant, tal com recorda amb els versos d’Horaci: “Gaudeix l’instant: no et refiïs del demà. Perquè demà”, afegeix, “no existirem si no existim avui, com no existiria completament el món sense els nostres llibres.” Tampoc nosaltres, lectors, no existiríem de la mateixa manera sense els seus llibres. Sense les seues novel·les magnífiques no hauríem fet nostre aquell món multiforme i vibrant que ell va crear: seríem una mica més pobres. Dit tot això, que no és poc, aquest paper s’acaba amb les mateixes paraules amb què ell tancà el seu parlament a Frankfurt: “En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.” Un escriptor no podria triar cap epitafi millor.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 09/07/2009   Imprimir

Porcel: enveges

Era un xicot de vint-i-pocs anys, vestit de negre, amb jaqueta de vellut i jersei de coll alt, com era propi dels joves rebels dels primers anys seixanta. I vestit així, amb una veu profunda, ens va llegir una primera obra dramàtica seua, crec que Els condemnats, a un grup molt reduït d’oients, a València, en l’estudi d’un pintor conegut. No he oblidat mai aquella primera imatge de Baltasar Porcel: diferent, amb un pèl d’altivesa, un home que volia ser, per damunt de totes les coses, un escriptor de debò, un gran escriptor, i que havia de dedicar tota la vida, tots els dies de la vida, a aquesta passió inexhaurible i funesta. Després, llegint les seues novel·les, de les primeres a les últimes, vaig comprovar que els déus li havien atorgat el do més necessari: el do de la fabulació, la capacitat de crear personatges que s’encadenen i que encadenen històries i faules i més històries i més personatges. Tothom enveja allò que no té i que voldria tindre, i jo li he envejat sempre aquesta capacitat fabulatòria que ell tenia en grau insigne i jo en proporció ben modesta. Que em perdone ara aquesta enveja noble, que hauria hagut de confessar-li en vida, com una forma d’admiració. Unes altres enveges que ell hagué de patir, no són, certament ni tan nobles ni tan confessables, però això formava part del seu destí d’escriptor poderós. I conclouré aquest homenatge mínim amb unes frases seues, pronunciades en ocasió solemne, i que són tota una doctrina: “No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els desnaturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plegades, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida. D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’ànsia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú ha de poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevinar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència: Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.” En el riu dels llibres de Porcel, les aigües no sempre eren diferents: eren plenes d’aquella vida que només pot crear la fe apassionada en la literatura.

 

Joan F. Mira | El Temps | 07/07/2009   Imprimir

Judicis finals

El senyor papa de Roma, la jerarquia que el segueix, i els defensors habitual de qualsevol ordre establert, afirmen de manera regular que el nostre temps pateix la malaltia d’un relativisme creixent, perillós per a la salut pública i per al benestar moral dels ciutadans. Sense aquesta creença no s’explica, posem per cas, el torbament que li va entrar a la Conferència Episcopal Espanyola i als governs dits autònoms que la segueixen, davant de la cèlebre matèria escolar que pretén educar ciutadans, torbament que mantenen amb una obcecació admirable i amb resultats sovint ben còmics o grotescos. I tanmateix, la por al relativisme es fonamenta en una creença sense base: justament ara, els judicis absoluts circulen amb una profusió desmesurada. Mitja humanitat creu amb fermesa que els americans són sempre dolents, tant si fan com si no fan, o que l’esquerra no té futur i no té idees (excepte si es tracta del senyor Chávez de Veneçuela i dels seus amics i seguidors), que la globalització ens porta al desastre, que el capitalisme ha entrat en una crisi irreversible, o que tot va molt bé en el millor dels món possibles, que tot va molt malament en el pitjor dels móns imaginables. I així amb tota la resta, et sic de coeteris, que deien els antics. Mitja humanitat creu fermament una cosa, i l’altra mitja la contrària. Tant de bo que tinguera raó el papa, i els qui pensen com el papa, habitualment de fe conservadora (fins i tot quan es tracta de conservar íntegrament judicis i principis de textos sagrats laics, o marxistes, o de doctrina nacional), i que la capacitat de relativitzar fóra més clara i extensa: tant de bo que els judicis particulars, relatius i condicionats foren la manera habitual de veure el món. Inclosos alguns judicis particulars que els valencians (almenys els valencians que pensem amb una mica de mètode i de seny) construïm o reconstruïm per entendre el passat i el present del nostre país, i si potser per endreçar-ne el futur. Perquè “tots els judicis universals són covards i perillosos”, com hauria dit Montaigne: covards, perquè busquen el fonament en alguna autoritat –tornem al text sagrat, intocable, immutable–, i no en el mètode experimental i en la confrontació amb la realitat. I perillosos perquè poden ser emprats com a arma i com a imposició, com a desqualificació, i com a pantalla per no voler acceptar els colors canviants de les coses.

Més val, per tant, acceptar l’agitació de les idees, més val que tot judici siga discutible i fins i tot voluble, perquè participa d’aquesta condició general: el qui s’estudia ben atentament, qui s’observa a si mateix, “trouve en soy, voire et en son jugement mesme, cette volubilitè et discordance”. I si observa atentament els altres, el seu país, la societat, la història que es va fent cada dia, també hi trobarà inevitablement la discordança. Fuster hauria pogut afirmar, igual com Montaigne, que no podia dir res de manera sòlida i sense confusions ni barreges: no podia ni tan sols dir qui era o què era ell mateix. I Montaigne hauria pogut reconèixer-se, passant els segles, en la tradició europea que Fuster assumeix conscientment: la que es nega a les idées reçues, la que no confon judici i prejudici, la que s’oposa a la lògica de l’absolut (“Distinguo est le plus universel membre de ma logique”, afirmava), la que reivindica la llibertat d’examinar, de jutjar i d’opinar. I potser, com el seu seguidor valencià de la segona meitat del segle XX, també hauria tingut por davant de la perspectiva que aquesta llibertat de pensar fora dels esquemes rebuts o assumits, aquesta llibertat d’observar i traure conclusions raonables, es trobe condemnada a la irrellevància o a la desaparició. Mirem la premsa espanyola, qualsevol dia i sempre, quan parla d’Espanya, Espanya, i sabrem què és un judici universal. Per no dir un judici final. Però també al país de Fuster, també ací, pareix de tant en tant –entre alguns cercles, diguem-ne, intel·lectuals– que uns altres judicis finals han de ser sempre això: definitius, tancats, inamovibles. I que davant d’aquests judicis, finals i sagrats, la realitat cau en el descrèdit o és del tot irrellevant.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 02/07/2009   Imprimir

Els primers

Encara no fa un any, mentre el miracle econòmic espanyol ja es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el president del govern, figura mundial, s’ufanava dels milers de quilòmetres d’Alta Velocitat Espanyola, sobretot espanyola, que ens col·loquen al front dels països del món. Som objecte d’enveja universal, mirall de països, com ara Alemanya, que queden a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres. Queden també a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull del govern actual i també dels passats, emocionats tots en veure com es reforcen les vèrtebres d’Espanya, com Espanya es vertebra més encara. Aquesta supèrbia de nous rics és la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport descomunal de Barajas, o  a perforar quilòmetres de granit del Guadarrama per guanyar tres minuts entre Madrid i Valladolid. I així podríem continuar encara, recordant l’Exposició de Sevilla, que segons em confiava un alt càrrec socialista “mai no se sabrà quants diners va costar, quants bilions”, i que no va servir per a res: Andalusia, encara i encara, té prop del 25% d’aturats i un percentatge semblant de funcionaris públics. Però això a qui li importa, si podem presumir de tindre més alta velocitat que ningú (velocitat espanyola: la que no va de València a Barcelona), i potser també més autopistes i més aeroports descomunals. I no hi fa res, a l’hora de la insensatesa nacional, recordar que som els primers del món en dèficit abismal de la balança dita per compte corrent, que vol dir que gastem més del que produïm, en proporcions ruïnoses. Ni que som  –ara i abans– els primers d’Europa en desocupació, i entre els últims en productivitat i en altres petits detalls, com la despesa en serveis socials o en investigació. Coses sense importància, ja que tothom estava tan feliç mirant com érem els primers en l’esplendor de l’alta velocitat i en construcció de milions d’habitatges inútils. Com ha sigut possible tanta vanitat, tanta buidor, tant d’orgull i tant d’exhibicionisme fatu, durant tants anys? Com és possible que, al País Valencià, l’orgull i la buidor duren encara i tinguen l’èxit públic que tenen? És un misteri que deixarem per als poetes satírics. O per als teòlegs.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS