Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1620 | 30/06/2015   Imprimir

I tiraven llibres

Vostès deuen recordar que fa vint anys el PSOE va perdre les eleccions al País Valencià, Joan Lerma se n’anà veloçment a Madrid a ser ministre fugaç de no sé què, i l’inoblidable Eduardo Zaplana pactà amb l’inefable González Lizondo i esdevingué president de la Generalitat. Poc després, quan encara no feia ni un any que el PP governava, vaig escriure, en un altre lloc, que ja tiraven llibres. No era, explicava, que jo fóra malpensat, ni que imaginara falsedats per desacreditar la dreta governant, sinó que efectivament tiraven llibres. La persona que m’ho havia contat, que era un home de molt de respecte, no ho havia sentit a dir, sinó que ho havia vist, i ell mateix havia arreplegat dos exemplars de Lluís de Santàngel: un nou home, un nou món, que anaven tristament dirigits al camió de les escombraries (dir en aquest cas “del fem”, que és com en solem dir els valencians, quedaria potser massa dur?). Ja me’n faig càrrec, considerava jo la primavera del 1996, que al Palau de la Generalitat, prop d’un any després de la mudança, encara deuen estar ocupant els seus espais, posant-hi mobles nous, llevant-ne els vells o canviant-los de lloc, i mirant a veure si es feien a la idea que havien de governar el país, perquè encara no s’ho creien del tot, i potser per això no governen, afegia. O almenys encara no es notava, excepte en allò que llevaven i allò que tiraven. Després, sí que hem notat que governava la dreta, massa i tot, per desgràcia per a molts i profit d’uns pocs. En realitat, quant a les coses que molestava i calia llançar a l’abocador, “els altres”, abans, també havien pensat –però amb raons diferents– que tot el que era poc modern era vell i calia llevar-ho d’enmig, i també s’havien fet mobles nous per als seus despatxos nous. Moltíssims mobles nous. Però almenys, fins on jo coneixia, no havien tirat llibres. Eren potser petits detalls sense importància, qui sap si no volien dir res, però la gent del PP tirava llibres, o els manava tirar. Comprenc que als dirigents alts, mitjans o baixos de la dreta valenciana, quan es posaren a manar els devien sobrar moltes coses que veien com a molèstia o destorb, que no volien tindre davant dels ulls allò que els altres havien posat per allí. Ni tan sols uns llibres tan ben editats i tan elegants com el Lluís de Santàngel. De manera que a nous homes, nous mons, com deia el títol, i aquells llibres els devien molestar. Però també els podien haver enviat a alguna biblioteca, que la major part no anaven (ni van) molt sobrades de volums, o haver-los regalat als parents o als amics, per si de cas els entrava el gust per la lectura (cosa improbable, ja ho sé, tractant-se d’una mena d’“homes nous” més amants d’altres ocupacions?). Però no varen fer res d’això: algú dels qui manaven per allí degué pensar que era més pràctic tirar-los, o simplement pensà només que sobraven, i per això hi ha contenidors al carrer, dedicats al paper vell i al cartó.

Confessaré que llavors, quan m’ho contà el salvador d’aquells exemplars de Lluís de Santàngel, no m’ho havia d’haver cregut, de tan bèstia com era, però sí que m’ho vaig creure. Entre altres coses, per la confiança perfecta que em mereixia qui m’ho contava (un home respectable, un empresari il·lustrat), que tenia previst rescatar altres volums en perill. En qualsevol cas, era un moment que les coses anaven adquirint una certa coherència: els nous governants provocaven baralles en l’IVEI (aquell Institut Valencià d’Estudis i Investigacions, que amb tanta convicció havíem posat en marxa, i que tan poc va costar de reduir a no-res), liquidaven els ajuts als mitjans de comunicació en valencià, llevaven El Temps de les biblioteques, posaven programes horribles en una ràdio pública que havia estat molt digna, començaven a rebentar l’ortografia dels textos explicatius de concerts o museus (com al Palau de la Música, o al Museu d’Etnologia que jo havia fundat deu anys abans), i així podria anar recordant i contant. I tiraven llibres. Així van passar els anys d’aquells governs nostres, superant-se ells mateixos en ignorància, en menyspreu per la llengua del país, en incompetència, en balafiament dels cabals públics, en capacitat de destrucció de tot allò que no entenien ni els importava. Vint anys d’aquesta trista espècie de governs han sigut molts anys, no una eternitat sencera, perquè no hauríem sobreviscut, però almenys mitja eternitat. I per tant s’ha acabat també, com s’acaben les penes del purgatori, encara que semblava que no s’acabaria mai.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1619 | 23/06/2015   Imprimir

Grecs

Fa molts i molts anys, el 1979, a la Universitat de Princeton,  vaig fabricar un dels papers acadèmics que he estat sempre més content d’haver escrit: el tema era “De com es pot ser grec per trenta segles”, i es va publicar amb aquest títol el 1980 a la revista L’Espill. I la qüestió era que sí, que vistos els textos antics, començant pels Treballs d’Hesíode, i els estudis dels antropòlegs socials contemporanis, la cosa era possible: hi ha factors tan permanents en la “cultura profunda” dels grecs, que ja eren presents en temps homèrics, i són presents encara. Com quan jo, citant un autor modern, Stephanos Zotos, recordava que per als grecs hi ha un codi que regula el comportament dels membres de la família entre ells, i un altre que prescriu l’actitud de cara al món exterior. Actitud que des d’Homer –on és absolutament explícita– fins ara, es pot resumir en: fes bé als teus amics i aliats, fes tot el mal que pugues als teus enemics, i procura enganyar els estranys. L’honestedat és una virtut que s’aplica dins del propi cercle; fora d’aquest, amb els “estranys” (començant per l’Estat, i encara més quan els “estranys” són els estrangers!), la virtut és ser prou llest per estafar-los. El que compta és l’avantatge propi, el simferon, i si pot ser a expenses dels altres, millor. El grec modern té tanta admiració per l’exupnos, l’espavilat, com l’antic per l’”embolicador” oficial, Ulisses, el protegit d’Atena. Fins i tot quan arriba a Ítaca, Ulisses fa un relat completament fals davant de la deessa, i ella li diu, somrient complaguda: “Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te / en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra. / Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,/ ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes / i de relats mentiders?” (Trad. meua). Tot un model ideal, un exemple suprem (l’astut, el mentider interessat, admirat sobretot quan enganya els estranys?), que ha durat fins als temps presents. Dels grecs actuals, el seu compatriota S. Zotos en The Greeks. The dilemma of past and present afirma : “Els grecs creuen que les regles i lleis que regulen i conformen la vida en altres països  no han estat realment fetes per a ells i simplement no poden ser aplicades en el seu país, que pot perfectament existir sense elles”. I una altra petita cosa més: reconèixer davant dels “estranys” un error propi, un engany, una culpa, no és una virtut, és una humiliació i un deshonor. La idea de “responsabilitat” cívica o ètica, és del tot circumstancial i relativa.

I així, tal com recordava jo fa mig any en un altre lloc, i com afirmava llavors un novel·lista famós, a Grècia la innocència s’ha convertit en una professió. No són culpables els grans empresaris que no paguen impostos; ni els governs successius que han falsejat els comptes públics, han balafiat, han mentit i han col·locat sistemàticament amics, parents i coneguts a cobrar del pressupost; ni els professionals com ara metges, advocats i arquitectes que (com tants col·legues del nostre extrem del Mediterrani) oculten la major part dels seus ingressos; ni la ciutadania en general que considera que no pagar impostos i enganyar l’Estat és com una antiga virtut grega que cal preservar per damunt de totes les coses. El novel·lista cèlebre recorda que, quan entrà en la Unió Europea, Grècia era un país pobre, frugal i disciplinat. Que llavors començaren a ploure diners, i que va ser com si a algú que ha passat molta gana li donaren de sobte grans olles de carn i cuixes de corder. Grècia, afirma, es va posar malalta. És a dir: els governants van dedicar els diners europeus a engreixar més encara el sistema clientelar. Els diners, doncs, no s’invertien ni s’aprofitaven, es repartien. I així l’Estat esdevingué un monstre inflat, acostumat a menjar massa. Ara, pensava l’escriptor, els sindicats del sector públic abandonen el Pasok i es passen a Syriza, l’esquerra radical, que fa mal fet d’acollir-los perquè són gent corrupta, aviciada amb les pràctiques que ens han portat al desastre. Aquestes frases tan durament crítiques –i altres de més dures– no eren certament una opinió meua, sinó declaracions expresses del gran Petros Màrkaris, que no és precisament un escriptor reaccionari. És, simplement, un grec lúcid i amb els ulls oberts, que ens recorda que, allà com ací, és una estupidesa irresponsable pensar que la culpa dels mals comuns sempre la tenen uns altres, i que mentir i enganyar els “estranys” en els tractes o negociacions no és un vici ni un defecte sinó una virtut honorable. El lector atent podrà, si vol, aplicar tot això a les informacions dels darrers dies i mesos.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/06/2015   Imprimir

Patriotes

Em produeix una certa fatiga –almenys fatiga mental, fatiga de la intel·ligència– llegir i escoltar una vegada i una altra tota mena de recels, reticències, o condemnes morals i piadoses, contra allò que se'n sol dir nacionalisme o patriotisme, com si es tractara de conceptes o sentiments profundament reaccionaris, bàrbars i perillosos, ancorats en ideologies hostils i destructives. I malgrat tot, pàtria i nació, i els seus derivats conceptuals o afectius, són idees que han format, més que cap altra, el món contemporani. Per bé i per mal, com la resta d'idees. Quan escoltem La marsellesa, que comença “Allons, enfants de la patrie, le jour de glorie est arrivé”, ens podem emocionar una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que era un himne de llibertat i contra la tirania. Però és també un himne de patriotisme virulent, amb versos feroços que exhorten a amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics: “qu'un sang impur abreuve vos sillons”. Cosa fina i republicana: Els segadors, al costat d'això, és una cançoneta cordial i pacífica. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap bé quina victòria esperen encara després de més de cinquanta anys i dirigits per militars decrèpits, però la supremacia mística de la pàtria queda clara, claríssima. Com quan cantàvem allò tan bonic: “Ay, Che, camino: patria o muerte es mi destino…” I quan Hugo Chávez cridava, i els seus successors repeteixen cada dia, que Veneçuela defensarà gelosament la independència nacional i que els enemics del règim són traïdors a la pàtria, el pensament (pseudo) progressista universal admira incondicionalment el discurs del líder màxim.

La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves “revolucions” de tota mena i pels seus líders de tot pèl i ploma, inclosos els senyors Ortega de Nicaragua, Correa de l'Equador i Morales de Bolívia, o per dictadors criminals com Mugabe de Zimbàbue, i ningú hi troba res res a dir, des de la ideologia “no nacionalista” de tantes esquerres nostres. Mentrestant al Regne d'Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint, des de l'esquerra més rància o més nova, com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i sempre trobareu algun dels seus líders per afirmar que val més oblidar-se'n, d'aquestes coses, que deixem l'obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals i les escoles (com si una cosa excloguera l'altra!). A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i qui sap si “patria o muerte” no deu ser un producte tropical. És un crit que m'ha fet sempre angúnia (jo cridaria amb molt de gust “pàtria i vida!”), però el fet és que no he vist mai que les esquerres europees o espanyoles, o de casa nostra, critiquen aquest eslògan de patriotisme radical, molt pitjor que el “Todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil.

En realitat es tracta d'una cosa molt antiga, i els romans de temps republicans ja deien allò de “dulce et decorum est pro patria mori”. És evident, però, que si a Catalunya o al País Valencià, posem per cas, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d'aquell estil, de senador romà o de polític hispanoamericà, seria objecte de burla i sarcasme. Per fortuna, el nostre patriotisme, poc o molt abrandat, no ha tingut mai aquelles connotacions macabres. Com a metàfora potent, hi ha aquelles paraules de l'himne segons les quals, “quan convé seguem cadenes”. Ja se sap, però, que segar cadenes amb una falç pot ser molt laboriós i lent: tant com serrar barrons d'una presó amb una llima d'ungles. I així anem fent. Els patriotes de casa nostra (paraula que es gasta poc i amb poca contundència, i no sé per què), fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d'esforç per garantir-ne la supervivència, serem acusats d'obsessius o de coses pitjors. Entenc l'anterior papa de Roma quan es queixava de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, o eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d'esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1618 | 16/06/2015   Imprimir

Passat mig segle

Avui que escric aquest paper, dia 11 de juny, finalment hi ha signes d’alegria, després de tants dies d’angoixes possiblement inevitables. Confie que, quan passe una setmana més, o dos o tres,  podrà tornar l’alegria plena del 24 de maig, després de fer-se esperar tant. Perquè una festa com la d’aquella nit de maig s’havia fet esperar més de mig segle. Potser no és excessiu afirmar que, entre el 1960 i el final de la dictadura, es van donar al País Valencià un conjunt de condicions que havien de transformar molt profundament la trajectòria de la seua història contemporània. La ràpida industrialització i la modernització econòmica –desordenada, escampada per la major part del territori– coincidia amb transformacions equivalents, i més avançades, que es donaven arreu d’Europa occidental, i amb formes accelerades de canvi social i cultural que arribaven ràpidament a incidir en les noves generacions de valencians urbans o urbanitzats. Per primera vegada, doncs, esdevenia possible la formació de “noves elits” (i elits d’un tipus nou, no simplement la reproducció interna de les antigues) procedents de l’“ascens” social i professional d’estrats mitjans i populars fins aleshores reduïts a la subordinació o a la marginalitat: l’accés a la universitat, o almenys a l’educació mitjana, d’una massa d’estudiants valencianoparlants i no procedents de la burgesia urbana, n’és la manifestació més immediata, i segurament una de les més decisives. Això no vol dir, evidentment, que aquestes noves generacions foren majoritàriament “intel·lectuals”, culturalment modernes i crítiques, i que assumiren la nova visió del món des d’una interpretació nacionalment valenciana de la pròpia realitat: vol dir que és dins d’aquest context on era possible la recepció del “nou nacionalisme” lligat a la cultura crítica, a la lleialtat al propi poble, i a la modernitat. Finalment, la falta de legitimitat (política, ideològica i moral) de la dictadura als ulls de gran part d’aquelles generacions obria el camí a la deslegitimació global de tot un sistema de pensament, inclòs el pensament nacional espanyol, que tenia en el franquisme la seua manifestació més aguda. Per tant, el projecte del sector més crític i actiu de les noves generacions no serà instal·lar-se en el sistema, adoptar-lo o adaptar-lo, sinó rebutjar-lo i substituir-lo per un altre sistema (de la mateixa manera que el pensament fusterià sobre l’idioma, la cultura, la història, el país i la nació, era un altre pensament).

I un “altre sistema” volia dir  també, per a un sector important d’aquella generació nova, assumir una altra identificació vista com a “veritat” enfront de la “mentida”: no som allò que ens han volgut fer creure que som, sinó allò que realment som i que ens han amagat, que és també allò que volem ser. És una manera de simplificar excessivament les coses, però és també una manera de tocar un dels punts més profunds i més sensibles d’aquell enfrontament amb “el sistema”: el que marcava una oposició que, a més de ser ideològica, social, política i moral, podia ser també una oposició nacional, pensada i articulada com a tal. I això passava per primera vegada en la història moderna i contemporània: un bloc nou i ascendent de valencians proposava al seu poble i societat la necessitat de redefinir la pròpia realitat de país en termes nacionals autònoms i no imposats, en termes no obligadament espanyols, en termes valencians. I per primera vegada, sobretot, aquesta proposta de reflexió i de decisió es convertia en un element central i indefugible del debat intel·lectual i de l’acció cívica i cultural d’aquesta societat. Els anys seixanta es va encetar un camí del qual encara no coneixíem les etapes futures. El que era segur ja llavors, i ara mateix hauria de ser encara més segur,  és que per als valencians (per a un nombre creixent i decisiu de valencians) qualsevol futur desitjable per al seu país no inclou el retorn al conformisme, a la subordinació incondicional, a la submissió nacional i a la marginació acceptada i passiva de les etapes passades. D’aquell començament, han passat ja cinquanta anys, dues generacions, molt de treball pacient que ha fet possible per fi una gran collita, i han passat molts combats i moltes frustracions. Ara, confie que no es frustre també l’esperança nova que, després de mig segle, es va obrir finalment fa ben poques setmanes. Per favor, amics nostres, per favor, feu-ho tan bé com siga possible. Perquè jo no podré esperar mig segle més. Ni la meitat de mig segle. Ni la meitat de la meitat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1617 | 09/06/2015   Imprimir

Llengua, poder, país, 2

Primera part d'aquest article

Acabava el paper anterior recordant la supremacia i domini  del castellà al país dels valencians: una situació que no canviarà mentre la llengua pròpia, històrica i de la major part del territori, no recupere també en els principis i en la pràctica la condició i les funcions de llengua nacional. No incertament i parcialment regional, vagament sub-oficial, inferioritzada, subordinada, innecessària, sinó nacional, és a dir, amb un valor central i de primer ordre per a tota la societat. No és fàcil, però, que el bloc castellanoparlant renuncie a alguns dels avantatges i comoditats de la supremacia, i per tant és poc probable que la coexistència “harmònica” de les dues llengües deixe de significar en la pràctica l’harmonia que hi ha entre el dominant i el dominat quan aquest accepta submisament el seu lloc. La situació mateixa de bilingüisme, lluny de ser la concreció d’un “ideal enriquidor”, és, en la realitat dels fets, injusta i desigual: únicament són i necessiten ser bilingües per força els membres de la comunitat valencianoparlant, els altres ni ho necessiten ni ho són. I de fet, el castellà és l’única llengua que “unifica” gràficament tot el territori, l’única que es pot veure abundantment, i quasi exclusivament, escrita en cartells i rètols, en els productes de consum, en els quioscs, aparadors, restaurants i publicitat comercial o institucional. I l’única que “pot” –que té el poder de– ser parlada i escrita sempre i en qualsevol lloc i situació, l’única que té el dret d’ocupar tots els espais físics, socials i culturals. A l’altra llengua, a la pròpia –i per tant a cada un dels ciutadans que la parlen– li són negats regularment aquests mateixos drets. La paradoxa, per tant, és que aquella llengua que és àmpliament proclamada com a pròpia, històrica, tradicional i majoritària, signe i senyal de distinció col·lectiva, és també àmpliament tractada com a inferior en valor i en drets, marginal i subordinable, poc útil, prescindible. L’idioma propi –històric, fundacional, territorial–, és en efecte un element d’unió per a tota la societat valenciana en tant que element distintiu i de referència, emblema, i fins i tot matèria comuna de conflicte o de discussió. Però una part d’aquesta mateixa societat (la meitat, potser més de la meitat?) usa, parla, escriu i imposa el castellà com a única llengua de fet –i en la pràctica també de dret–, com a única llengua útil i necessària.

La coherència d’aquesta situació és manifestament escassa, i per tant difícilment sostenible, de manera indefinida, en els termes en què de fet està plantejada. Per tant, la societat valenciana, el conjunt de la societat (que vol dir la societat organitzada: partits polítics, institucions públiques, entitats cíviques, municipis, associacions professionals, sindicats...), haurà de decidir si s’ha de mantindre la posició dominant, expansiva i monolingüe de la part castellanoparlant, o si aquesta part també ha d’arribar a ser (almenys passivament) bilingüe, i també ha d’assumir de fet el valencià com a idioma nacional i propi. En el primer cas, el “model final” és la restricció progressiva de l’espai social –i territorial– del valencià, la reducció a l’estat de minoria dins el propi territori, després a reserva –“reserva índia”– emblemàtica i cultural, i finalment la mort per inanició. No és probable, però, que els “indis” es deixen reduir, tancar i anihilar sense resistència, i la “guerra”, una guerra amb armes desiguals, pot ser encara molt llarga. L’altre model implica la possibilitat d’una societat amb dues llengües efectivament –no només “teòricament”– iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics, i amb la preeminència del valencià, en tant que llengua pròpia i distintiva, en els usos i nivells institucionals. Un tercer model, que pretendria la restauració formal i real del monolingüisme originari, és una hipòtesi purament il·lusòria: un model justificat (?) només per una mena de radicalisme històric o de “restabliment de la justícia”, però impossible d’articular com a programa, impossible d’aplicar i provocador segur de reaccions i enfrontaments on sempre la part més forta –no cal dir quina– resultarà guanyadora. En qualsevol cas, i sobretot a partir d’ara, són els polítics, els nous governants, els qui tenen, també en aquesta matèria crucial, el poder de la paraula i de la idea. Una idea de dignitat, una idea de futur i de país.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1616 | 02/06/2015   Imprimir

Llengua, poder, país, 1

Potser hauria de fer, per començar, una petita glossa o comentari feliç sobre el resultat de les eleccions del dia 24 al País Valencià, però me’n privaré, en primer lloc perquè no ha passat ni un dia sencer (escric açò el dilluns 25), i en segon lloc perquè el lector, que segurament coneix o endevina les meues afinitats i simpaties, pot perfectament imaginar quina seria la glossa. Comentaré, doncs, només un punt o matèria que, al llarg de la campanya electoral, m’havia cridat l’atenció justament per la seua absència: la matèria de la llengua. Potser jo no he estat prou atent als discursos, mítings, propaganda o propostes, però la sensació que n’he tret és aquesta, a pesar que en els programes d’alguns partits (Compromís i el PSOE, per exemple) en parlaven, amb propostes assenyades i clares. Però la llengua, en tot cas, no semblava un problema prou seriós per fer-ne bandera, reclamació o exigència. I jo comprenc, certament, que al costat de l’economia, el benestar de tanta gent maltractada, els abusos i la podridura, l’educació, la sanitat, i alguns desastres grossos o petits, el tema de la llengua podia parèixer no ja secundari sinó insignificant. Tenint en compte, malgrat tot, una observació molt important: que almenys una força política (la que ha tingut un èxit esclatant, la que m’ha donat l’alegria més grossa), si no en parlava expressament sí que l’emprava metòdicament, fet que marca una gran diferència. Potser no calia reivindicar o proclamar conviccions, potser era prou usar-la en discursos, debats i papers. A mi, però, això em semblava molt, però no prou. Fins que la nit de la festa del triomf hi hagué dos paràgrafs memorables, que citaré sense garantia d’exactitud perfecta,  tal com els he trobat a la premsa. Al centre de la València popular i clàssica, a la plaça del Pilar, dalt del cadafal festiu de Compromís, Mònica Oltra va dir: “Volem veure un País que no li faça abaixar la cara a ningú, volem fer de la cultura un motor econòmic, un nou govern que estiga orgullós de la seua llengua”. Voilà, senyores i senyors: això només ja és el canvi que hem esperat tants anys, això ja és un gran canvi. Un Govern valencià que estiga orgullós de la seua llengua, ni més ni menys. És a dir, exactament el contrari de tots els Governs anteriors d’aquesta lenta i fluixa autonomia nostra, inclòs el del trist president Joan Lerma (el qual, en un dels seus discursos anuals als ciutadans, va inventar la paraula ciudatans, que no sé si és molt millor que caloret, i alguns prohoms del seu entorn la repetien molt seriosament). Perquè la  falta d’orgull, d’aquell orgull saludable de la llengua pròpia que tenen els francesos, els italians, portuguesos, castellans, alemanys o suecs, ha sigut i és encara una de les misèries més destructives i penoses que hem patit (i cultivat) els valencians. Lloat siga Déu, doncs, per aquest petit o gran miracle.

I afegeix el diari, no en la llengua del futur Govern sinó en la de l’actual i dels passats: “‘Es una noche histórica para el País Valencià. Se va a producir el cambio. Es un Compromís por la lengua, por el territorio, por la democracia’, señaló Enric Morera, que levantó a las masas de su partido al grito de País Valencià”.  Vist i considerat tot això, i esperant que el fruit de tants anys de resistència, de perseverança i de fe siga ben abundant els anys propers, ben nutritiu i durador, continuaré amb algunes consideracions menys emotives sobre aquesta matèria de llengua, poder i país. Per començar, cal recordar que al País Valencià, en el temps present (no parle d’un passat pròxim o remot) no hi ha una sola comunitat de llengua, sinó dos. I el problema no és la coexistència de dos llengües en el mateix territori que no hauria de ser conflictiva: el problema verdaderament greu és que aquesta coexistència no és pacífica. I no ho és perquè de les dos llengües, una, que disposa de tots els atributs, connotacions i poder de llengua nacional (nacional d’Espanya), continua imposant-se i desplaçant l’altra en el món de la vida econòmica, en la premsa, en el cinema, en la televisió, la literatura de consum, els espectacles i el folklore comercial, en el sistema educatiu, i en la vida institucional i política. De tal manera que, no solament en el conjunt de l’estat sinó dins del mateix País Valencià, la situació de supremacia es perpetua i es reforça. Continuarà.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS