Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 24 de maig de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1641 | 24/11/2015   Imprimir

Al·là és gran

Hassan al-Banna, fundador i  suprema autoritat doctrinal dels Germans Musulmans, va publicar a finals dels anys 1930 el seu tractat Sobre la Gihad. Ja llavors, com ara, molts musulmans de bona fe distingien entre dos ordres de gihad, la menor o guerrera, i la major o espiritual. I justament contra aquesta teoria va escriure Al-Banna el seu llibre, amb passatges que subscriuria qualsevol gihadista actual, d’Al-Qaida o de l’Estat Islàmic. “El Profeta va dir:”, escriu Al-Banna, “‘Feu la guerra en el nom de Déu, seguint el camí de Déu. Combateu els qui no creuen en Déu: feu-los la guerra, però no caigueu en excessos, no actueu traïdorament, no mutileu, no mateu els infants’. Per tant, també està prohibit matar dones, nens i vells, rematar els ferits, o molestar monjos i ermitans, i els pacífics que no ofereixen resistència.” El paràgraf és perfecte, no hi ha res a dir: només caldria contrastar-lo amb la pràctica dels combatents actuals de la guerra “en nom de Déu”, convençuts que segueixen el Seu camí. Mireu com tracten els vençuts, a Síria i a l’Iraq, mireu com tracten les dones (el mateix dia dels atacs terroristes a París, les tropes kurdes que alliberaren Sinjar hi van trobar una fossa comuna amb vuitanta cossos de dones i noies assassinades després d’haver-les fet servir d’esclaves sexuals, i n’hi ha més, de fosses com aquesta, i centenars d’esclaves violades: infidels, és clar...). Bé, doncs, més endavant el fundador de l’islamisme polític modern continua: “Entre molts musulmans s’ha escampat la creença que lluitar contra els enemics és la gihad menor, i que hi ha una gihad major, la gihad de l’esperit. Molts invoquen com a prova la següent narració (athar): ‘Hem tornat de la gihad menor per iniciar la gihad major’. Ells digueren: ‘Què és la gihad major?’ Ell digué: ‘La gihad del cor, la gihad de l’esperit.’ Alguns recorren a això per intentar distraure la gent de la importància de la lluita, de preparar-se per al combat i de decidir acudir-hi seguint el camí de Déu. Aquesta narració no és una tradició sòlida, ... però fins i tot si ho fóra mai no serviria de fonament per abandonar la gihad o preparar-se per al combat a fi de recuperar els territoris dels musulmans i rebutjar els atacs dels infidels... Germans! Déu ha format una umma [comunitat dels creients] experta en la pràctica de la mort, i que coneix com morir amb una noble mort, amb una vida exaltada en aquest món i la felicitat eterna en el pròxim. ... Si us prepareu per realitzar una acció elevada i aspireu a la mort, us serà donada la vida. Si aspireu a una mort honorable, guanyareu la felicitat perfecta. Que Déu ens atorgue i us atorgue l’honor del martiri, segons el seu camí!”.

Els Germans Musulmans, primer a Egipte i després en altres països àrabs, són l’inici i el fonament de l’islamisme radical i polític contemporani, i del seu fundador i inspirador podríem citar encara molts més textos contundents, per exemple sobre la reconstrucció del Califat. Els seus seguidors directes o indirectes no són gent de mentalitat medieval, fanàtics ignorants: són fidels convençuts i practicants devots, embarcats en una guerra que per a ells és sagrada, i en la qual matar i matar-se (o fer-se matar) són actes meritoris als ulls de Déu, mereixedors de recompensa eterna. I tot això, i moltes més coses, no m’ho invente jo, ni és interpretació meua: ho afirmen ells mateixos en escrits abundants, proclames i sermons, de manera perfectament explícita: matar heretges xiïtes o infidels cristians (croats) i jueus, és necessari i digne de lloança, en nom d’Al·là, matar-se fent esclatar un cinturó d’explosius és l’acte suprem de pietat, i Al·là és el més gran. Però ja se sap –segons podem escoltar i llegir ben sovint aquests dies, després de l’horror de París– que els responsables de tot això, inclosos els actes més repugnants de terrorisme, som per definició “nosaltres”, els europeus, els occidentals imperialistes i opressors, les societats opulentes que no hem sabut fer un lloc digne als immigrats musulmans, etc. etc. I que els membres d’Al-Qaida o els combatents del Daesh només responen als greuges rebuts, històrics o presents. Però el cas és que ells no maten ni es maten amb eslògans i crits contra l’imperialisme o el capitalisme, sinó al crit únic i universal d’“Al·là és gran!”. Nosaltres no entenem per què ho fan, però ells sí. I no és una protesta, és una fe.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1640 | 17/11/2015   Imprimir

Espanyols de llevant

Sabem de manera genèrica quins són els mecanismes amb els quals Espanya-estat ha difós i ha imposat entre els valencians (i una gran part dels catalans...) la idea i la percepció de la seua pertinença a Espanya-nació. Són els que podríem anomenar “procediments habituals”: la monarquia i la figura del rei (o la república, tant se val), els signes de sobirania, les fronteres i el territori, l’exèrcit i la policia, els himnes i les banderes, els llibres i la premsa, l’administració i la justícia, els polítics i els partits, l’escola i la propaganda, l’església, la “història nacional” o, sobretot, l’adhesió ideològica de les oligarquies. I coneixem bé el resultat d’aquest procés: l’hegemonia absoluta d’una sola idea de pertinença bàsica, la nacional espanyola, i la inexistència efectiva, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, d’una idea de pertinença alternativa, de base valenciana. Si la immensa majoria dels valencians no podien identificar-se amb cap altra pertinença nacional que no fóra l’espanyola era, entre altres coses, perquè aquesta els ha estat presentada generació rere generació com l’única possible. No solament com la més potent i atractiva, sinó com a única, i per tant necessàriament pròpia. Alerta: no em referisc ací, sobretot, al procés de construcció d’un estat modern a Espanya –més eficaç del que semblava–, o a la “lleialtat política” dels pobles que componen aquest estat, sinó a l’elaboració, projecció i assimilació de la imatge de l’estat-nació, la nació-poble, i el poble únic en història, llengua, cultura i destí. Em referisc al castellanoespanyolisme com a forma i expressió històrica, política, ideològica i cultural d’Espanya-estat convertida en Espanya-nació, i al procés pel qual els valencians han assumit aquest espanyolisme totalitzador (aquest “estar acastellanados”, segons l’exacta definició d’Ortega y Gasset) com a expressió i forma de la pròpia condició nacional. No el producte d’una evolució autònoma de la història pròpia, sinó efecte sobretot de la història expansiva d’uns altres. I em referisc també a les conseqüències: el desarmament i la subalternitat de què parlava Fuster. En efecte, si ser espanyols és l’única condició nacional dels valencians, llavors és també, per inclusió i definició, la condició prioritària i bàsica, allò que som en primer lloc i per damunt de tot: el tot substancial del qual som part accidental.

No es tracta tant de reconèixer o no, i d’acceptar o no,  que formem part d’un mateix àmbit polític i de poder (l’estat al qual realment pertanyem), sinó d’assumir o no la pertinença a una mateixa comunitat nacional, en tant que comunitat moral que compromet i condiciona la nostra identitat bàsica com a societat i la nostra lleialtat més decisiva: es tracta del ser i del deure. Si no solament “som” espanyols, com a part d’un estat i per determinats efectes de la història, sinó que “hem de ser” espanyols com a compromís “moral” subjectivament i col·lectivament assumit, llavors serà sempre subordinat i secundari qualsevol altre “ser”: la sobirania d’aquesta condició significa que amb relació a ella qualsevol altra serà necessàriament subsidiària i no autònoma, marginal i no central, parcial i no suficient. No parle de conceptes abstractes, i no hi ha dubte que el lector en sabria trobar expressions ben concretes en la vida i la política de cada any i de cada dia. Començant, una vegada més, pels dos primers versos de l’himne que les Corts Valencianes, a iniciativa del senyor Joan Lerma, van proclamar ideologia oficial de la “Comunitat”: les lletres dels himnes estan fetes d’idees-força, de metàfores clau, i de síntesis expressives del passat i del projecte de futur. Les Corts mostraren d’aquesta manera de quina ideologia nacional participaven els diputats i els partits: la que marca la insalvable jerarquia entre la nació a la qual són ofrenades les glòries, i la regió que ha d’ofrenar-les. Dit d’una altra manera: si ser espanyols és això (no només compartir el mateix estat amb uns altres pobles, sinó “oferir glòries” a la mateixa nació), vol dir que Espanya és la realitat superior i primera, l’única important, i que ser valencians és secundari, derivat, subordinat i subaltern, per la seua pròpia naturalesa en tant que realitat d’ordre inferior. I això era i és així, i és un principi, explícit o implícit (i per això més eficaç) que alguns han aplicat fins i tot en certes negociacions preelectorals molt recents.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/11/2015   Imprimir

Del ‘Melgarejo’ a Sarajevo

Vam celebrar el 2007, amb ben poca acció pública, els tres-cents anys de la batalla d’Almansa i de la destrucció institucional del país: qui se’n recorda? Espere que més recordaran, a Catalunya, les commemoracions del 2014, a pesar de tantes coses que han passat a penes en un any. Però més coses van passar llavors, i ara fa exactament tres segles, en 1716, nou anys després de l’abolició de les lleis del Regne de València, el capità general i l’intendent manifestaven, en un informe dirigit al rei, que “este territorio por muchos años necesita de que los que mandaren las Gobernaciones sean hombres de Guerra, y tengan como tienen hoy jurisdicción política y militar...” Per alguna cosa devia ser. Oblidar o minimitzar el “genocidi polític” és també habitual en la historiografia amb perspectiva espanyola. Però l’intent d’esborrar l’existència institucional del país ocupat arriba fins als noms i als emblemes: ja el 12 de setembre del 1707 un Reial Decret ordena que “sin instante de dilación se quiten todos los Tribunales que no fueren conformes a los que ay en Castilla”, i que, mentre es nomenen els nous regidors, els jurats que encara hi ha “se quiten las gramallas o otras insignias”, amb una supressió simbòlica completa. La claredat del projecte i del propòsit no pot ser més diàfana: ni institucions, ni signes, ni noms, tot ha de ser reduït al no res. Esborrat de la memòria, oblidat. I substituït, evidentment, per allò que és imposat des de fora.

Quant a la llengua, des del principi, es va imposar de manera directa l’idioma de les noves lleis i dels nous governants, del capità general fins a l’últim dels escrivents municipals. El professor Brauli Montoya trobà unes Instrucciones de la Real Chancillería, del 7 de setembre de 1707, on “Don Phelipe, por la gracia de Dios Rey de Castilla... a vos, qualesquiera nuestros jueces y justicias de todas las ciudades, villas y lugares de nuestro Reyno de Valencia... sabed que... a consulta de nuestro Consejo de Castilla, fue acordado lo siguiente... Mandará convocar los notarios que huviere en dicho pueblo... Y (després d’excloure els que no han acreditat fidelitat borbònica) les advertirá han de actuar en adelante en lengua castellana y que, para su más fácil instrucción, se está imprimiendo un libro que se llama Melgarejo de escritura y que le hallarán impreso todo este mes a muy moderado precio...

El ‘Melgarejo’, aquesta és la qüestió. I encara és la qüestió tres-cents anys després. L’absorció completa en l’Estat Castellà, no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors existia de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant “Cataluña por el rey Luis Primero”, respongueren que no, sinó “que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña”. Castella: aquest és el fons de la matèria, abans i ara.

I un escriptor valencià, resident a Madrid, molt celebrat pel seu enginy, escrivia fa pocs dies, al diari on publica una columna setmanal: “¿Qué pasará? En medio de esta deliberada confusión metafórica, una palabra fatídica revolotea como un cuervo sobre la aventura soberanista. Está en la mente de todos (no en la meua, i no sé si en la d’algun dels lectors...) pero nadie... se atreve a pronunciarla.” Ni el president del govern, ni cap polític, ni cap comentarista, ningú. I quina és la paraula que tots pensen i ningú pronuncia? Ah, vejam, potser encara existeix un bon català burgès, pactista, intel·ligent i educat (això diu: “puede que exista”) que, escoltant mentre dinava la proclamació de la República Catalana al Parlament, va ser capaç de pronunciar la paraula fatídica: Sarajevo! On un bon dia, després d’unes Olimpíades d’Hivern el 1984 (tan exemplars i pacífiques com les de Barcelona el 1992, diu el columnista), els habitants “que una semana antes se pedían el perejil o un poco de sal, sin saber la razón, comenzaron a sacarse unos a otros los ojos con un tenedor”. Una frase enginyosa, en efecte, una comparació penetrant, i una previsió molt encertada. Ara bé, ja que aquest és el futur immediat de Barcelona, l’escriptor de Madrid hauria d’haver explicat qui seran els qui, com a Sarajevo, instal·laran l’artilleria a Montjuïc i al Tibidabo, i des d’allà dispararan durant prop de quatre anys contra qui vulga travessar la Diagonal o passejar per la Rambla.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1639 | 10/11/2015   Imprimir

La política

Un dels més grans invents dels grecs –que van inventar tantes coses importants– és, sense dubte, la teoría política, la reflexió sobre l’estat, sobre la polis. La base de la qual, segons Aristòtil, és que les persones, a diferència de les bèsties, som animals civils, tenim algun codi legal, i ocupem magistratures o elegim, si podem, els qui les ocupen. Després, en el curs de tants segles des del bon temps d’Atenes, potser la teoria del poder ha passat per davant de la idea de política, que era la idea o teoria de la vida en societat, en la “ciutat”: és a dir, de la vida civil. Des d’aleshores ha corregut molta aigua pels rius, i sempre tan a favor de tota mena de monarquies, oligarquies, i dels seus hereus i continuadors dits democràtics, que no sé si, tal com ara gastem els termes, la “política” i el “poder” són realment dissociables, i això mateix ja hauria de ser motiu d’una reflexió detinguda. Ara bé, si de manera genèrica el poder va inevitablement associat a la política, no és inevitable que qualsevol forma d’acció política haja d’anar associada al poder: l’acció política és també participació en rituals, adhesió activa a determinats símbols del conjunt de la societat o d’una part o sector, aplaudiment, crítica o protesta. Pot ser una firma en un manifest, un sopar, una festa, una manifestació, o l’assistència a un recital de cançons: tot allò que expressa activament una presa de posició relacionada amb una ideologia o un projecte col·lectiu que hom pretén que siga assumit, aplicat o respectat des del poder. Des del poder present, o des del poder possible, és clar. De fet, els qui tenen una relació directa, orgànica i metòdica amb el poder, és a dir, els polítics, saben que una bona part de la seua eficàcia en l’exercici d’aquest poder es troba, no sols en la legitimitat formal, el suport electoral, etc., sinó en una legitimitat social aparentment extrapolítica. Saben que aquesta eficàcia, almenys en un sistema democràtic, no depèn tant de la capacitat de coerció, per molt legítima que siga, sinó de la capacitat de convocar adhesions o de respondre a exigències i necessitats ja expressades. Ara bé, fins ací no eixim del que podríem anomenar concepte “rigorós” de la política. Hi ha també un altre concepte possible, sobretot si tornem a l’origen grec de la paraula, i a l’acció del ciutadà en la polis: llavors el terme “polític” equival pràcticament a “cívic” o “civil”, i fins i tot simplement a “social”. I tota acció dirigida a influir en la res publica, en la polis, en la societat, és en definitiva acció política.

Sovint aquesta acció, la que està fora de l’actuació orgànica dels partits, o fora dels engranatges de l’administració pública, l’anomenem precisament “civil” o “cívica”, per distingir-la del marc més estrictament “polític”. Però portar aquesta convenció en l’ús dels mots fins a extrems de dissociació total, pot resultar perillós. Sobretot perquè llavors fa l’efecte que és només el camp d’acció estrictament polític –el que correspon a l’exercici del poder públic– el que té una eficàcia real sobre el conjunt de la societat: l’únic, per tant, que ha de concentrar tots els recursos humans o institucionals disponibles. Per això, també, pot resultar arriscat servir-se massa alegrement de l’expressió “societat civil” com si aquesta fóra alguna cosa radicalment desconnectada del poder. Com si hi hagués dues “societats” diferents, una de civil i una altra de política (a més de possibles societats militars, bancàries o mafioses; quant a la “societat religiosa”, ella mateixa es defineix, canònicament, com a més que humana, i perfecta per decisió divina). Allò que és perillós, en tot cas, és pensar o suposar que la “societat política” està per damunt, legitimada, i la “civil” és cosa d’aficionats, o de gent para-legal i suspecta: de gent que, si no es pot controlar des del poder, sempre és millor eliminar-la. La “societat política” (que en la pràctica significa els polítics més o menys professionals, els partits i l’administració pública) és una simple dimensió, i hauria de ser una simple delegació, de la “societat civil”, que és o ha de ser tota la societat. No oblidem mai que civil, és a dir, allò que afecta o correspon als ciutadans, en grec es diu simplement politikón. El problema ve quan en un país, com el nostre, hi ha tanta gent política que és tan escassament civil. I tanta gent civil que no vol ser política. Els resultats estan a la vista, i són funestos. Els valencians els hem patit vint anys, i seria molt trist que, per precipitació, ineptitud, o curtedat de mires dels polítics que ens governen ara, els haguérem de tornar a patir.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1638 | 03/11/2015   Imprimir

Petita història de la literatura en un planeta redó, 3

Molt poc després hi hagué un món nou, i la terra començà a ser redona. Les velles columnes literàries d'Hèrcules (allà "dov'Ercule segnò li suoi riguardi / acciò che l'uom più oltre non si metta", com diu el cant XXVI de l'Inferno) deixen de ser un límit i esdevenen un portal cap a nous oceans, nous continents, i noves gents. És llavors quan la literatura europea començarà, molt lentament, a incorporar altres terres i pobles al seu fons temàtic i al panorama "visual" dels seus lectors. I per primera vegada adoptarà també una perspectiva externa, la perspectiva dels altres, en imatges ideals com la del "bon sauvage" rousseaunià o, si voleu, les Cartes perses del gran Montesquieu: "com es pot ser persa?", en efecte, aquesta és la nova pregunta; i com es pot ser indi, xinès, africà, no europeu, o bé home "natural". Els europeus, per fi, es fan –i escriuen– les grans preguntes sobre els altres. Amb la qual cosa arribem a una altra novetat absoluta: la incorporació a la tradició central europea no solament de temes i paisatges del nou món, sinó dels escriptors del nou món. D'Amèrica del Nord, amb Melville i els seus homes de Boston, amb Mark Twain i els paistages i la gent del Mississipí, amb La cabana de l'oncle Tom i la vida dels esclaus, i amb tot el que vulgueu, fins a la generació dels anys 20 i 30, i ja fins als nostres dies: l'"experiència americana", en les formes de vida, el cinema o la novel·la, s'ha afegit decisivament a la tradició europea, ha esdevingut una mena de coneixement universal i ha estat el complement perfecte d'un segle d'hegemonia creixent dels mateixos Estats Units d'Amèrica. Quant als americans del sud de Rio Grande, en la segona meitat del segle XX l'Amèrica Central i del Sud, els seus pobles i la seua experiència singular, els seus escriptors, formaven part ja del fons comú de la gran literatura de circulació general. De l'experiència russa, els europeus occidentals en sabien ben poc, fins al segle XIX, i la seua tradició literària era vista com inexistent o del tot marginal. Fins al romanticisme i a la irrupció de Púixkin i de Lermontov, després dels quals Gógol, Dostoievski o Tolstoi –i els seus llibres i els seus personatges, i les vides i els paisatges de les seues històries– entraran ja a formar part central de la literatura "nostra", no remota ni estranya, i per als lectors de novel·les Anna Karènina esdevindrà una senyora tan familiar i pròxima com Madame Bovary. Altres incorporacions de paisatges i personatges que eixamplen la visió del món –que el fan, per fi, global– vénen a través de la literatura d'aventures, de viatges o d'experiències colonials: a través de Lord Jim  o d'El cor de la tenebra de Conrad, a través de Kim i dels Llibres de la selva de Kipling, o dels llibres de pirates malais i de safaris africans d'Emilio Salgari, que eren lectura popular encara en la meua infantesa.

Quan un lector de París o de Barcelona té com a herois paradigmàtics una dama de l'infinit imperi rus, un xiquet de l'Índia o un capità balener de Nova Anglaterra, és que, definitivament, el món ha canviat de forma.  I de passada, no negaré que els premis Nobel, que ja tenen més de cent anys de vida, han jugat un notable paper en aquest camp descobrint als lectors d'arreu del planeta un grapat de grans noms de literatures suposadament petites, abundantment traduïdes i difoses gràcies al premi famós. I el final d'aquest llarg procés és una situació que ara vivim ja com a normal, però que al llarg de tots els segles anteriors d'història no era ni tan sols imaginable: l'existència d'una literatura global, de la circulació de les literatures en tots els sentits i direccions d'aquest globus que anomenem planeta Terra. El resultat d'aquesta història és que, per fi, el planeta de la literatura, de la lectura, de l'edició i de la traducció, és ja una esfera, en qualsevol punt de la superfície de la qual ens escrivim i ens llegim els uns als altres. I això no és una petita revolució: és la revolució més gran de tots els temps. L'escriptura i la lectura –i la producció i difusió de llibres– no són ja matèria d'un cercle geogràfic reduït que es considera ell mateix tot el món, ni d'un cercle expansiu que pretén ocupar el món: vénen i van de diferents centres i cercles (tant que la idea de cercle i de centre comencen a canviar de sentit, o a perdre'l del tot), són multicèntriques i multidireccionals d'una forma que permet totes les combinacions. Ja sé que tot això és ben relatiu, i que les relacions són encara escandalosament desiguals, però no hauríem de perdre en cap cas la perspectiva històrica profunda, que és l'única que ens permet comprendre la perspectiva present.

Part 1 d'aquest article · Part 2

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS