Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 29/04/2010   Imprimir

Dos dies bons

Un dia bo va ser dijous 22 d’abril, vespra de Sant Jordi. I va ser bo, per a mi, gràcies a un grup de persones, dones la major part, d’edat més aviat avançada, més avançada que la meua, que m’esperaven a la Biblioteca Tecla Sala de la ciutat de l’Hospitalet. La biblioteca va ser abans una fàbrica tèxtil, amb aquella arquitectura de finals del segle XIX o primeries del XX, quan sembla que els empresaris no es privaven de gastar uns diners addicionals a favor de l’estètica, i el resultat són edificis d’una bellesa sòlida i perdurable. Allà, doncs, un grup de senyores i senyors es dedicaven, des del mes de setembre, a llegir per torns i en veu alta, cada dimecres, els versos eterns de la Divina Comèdia. Tingueren la bondat de convocar-hi el traductor, i la sessió resultà memorable. Senyores de vuitanta i més anys, de cabells blanquíssims, demanaven amb insistència explicacions sobre passatges que trobaven foscos. Un capellà jubilat i sense vista als ulls escoltava els meus comentaris i els versos recitats com qui escolta el cant dels àngels al paradís. Els clàssics, vam concloure, ens ofereixen encara i encara l’aliment més substanciós i més gustós. I som, per tant, una petita gent civilitzada. Com la gent civilitzada de l’altre dia bo, dissabte 24 d’abril, vespra del 25, en una població de la Vall d’Albaida. Un dia sencer d’intervencions d’erudits universitaris, Antoni Ferrando, Albert Hauf, Miquel Navarro, Tomàs Martínez, a la Casa de la Cultura del lloc, i amb assistència notable. Una conferència meua al final de la vesprada, i una passejada pels carrers de la vila en companyia d’un alcalde i d’un regidor discrets, seriosos i feia l’efecte que ben eficaços en el govern local. Hi ha un petit convent de clausura, procedent potser dels segles XV o XVI, amb una comunitat de monges d’un orde per a mi desconegut, les justinianes. Està ben mantingut, pintat de fresc i pulcre. Hi ha un paratge, acabat de condicionar, on el contacte entre el poble i la muntanya –bellíssima– ha estat resolt de manera exemplar, on la contemplació vespertina és serena i pacífica. I es fa de nit, i sopem en un antic molí d’aigua restaurat. Dos dies bons. Entre tants dies incivils i roïns, no és poca cosa.

 

Joan F. Mira | El Temps | 27/04/2010   Imprimir

El volcà

Amb una mica de perspectiva històrica, i seguint l’opinió dels qui hi entenen, sembla que la successió de catàstrofes amb què la Mare Naturalesa ens recorda el seu poder aquests darrers anys no és ni insòlita ni especialment tràgica. Els segles immediatament passats, i els anteriors, en van plens a vessar, de terratrèmols, erupcions de volcans, inundacions massives, tempestes horribles i altres fenòmens que deuen ser perfectament naturals, ja que es repeteixen de manera constant, siguen o no previsibles. Així és com és el planeta terra, inclosa la seua situació en els espais infinits de l’univers, d’on també arriba molt de tant en tant algun meteorit catastròfic. La humanitat de tots els llocs i els temps ha sabut i comprés que això és així, que la vida dels humans sobre la terra no és immutablement segura, i que el llamp i el tro, el foc i la tempesta, el terratrèmol, la inundació i la sequera, les plagues bíbliques i altres detalls de l’horror, acompanyen regularment el pas del temps. Devien ser els déus, o les forces naturals vistes com a més que naturals, qui provocava tantes alteracions i desgràcies, i Ulisses, posem per cas, home astut i raonable, “ple sempre d’idees”, prudent i previsor, no s’oblidava mai de pensar en Zeus l’amunteganúvols, el déu del tro i del llamp, i en Posidó que sacseja la terra i que pot moure quan vol les tempestes del mar. El rei dels feacis, tan ric i tan benèvol amb Ulisses, recorda un vaticini antic segons el qual la seua ciutat quedaria colgada sota una muntanya veïna, com a càstig d’un déu venjatiu. I així anaven, com tants altres pobles de la terra, suportant els espasmes inevitables del món, i mirant d’aplacar amb sacrificis la violència de la terra, de les aigües i del cel. Per als cristians, més tard, era un sol Déu el responsable de l’ordre i del desordre, i les catàstrofes podien ser l’efecte dels pecats dels homes, que alteraven els equilibris amb la divinitat. El món no arribava mai a ser un espai del tot ordenat i del tot previsible, i no ha estat mai, certament, una realitat perfectament comprensible i controlable. Fins que hem arribat als nostres temps, quan la supèrbia humana s’ha reforçat fins a l’infinit amb la ciència i la tècnica, amb la pretensió de poder entendre-ho tot i controlar-ho tot, amb els prodigis d’aquesta xarxa universal d’organismes de tot tipus i gènere que permeten la circulació quotidiana de milions i milions de persones d’extrem a extrem dels continents i del planeta i el moviment de milions de tones de tota mena de mercaderies.

Tot alhora, tot a punt, i tot assegurat: arribaran cada dia als mercats europeus les flors de Kenya, d’Etiòpia i de Colòmbia, la fruita fresca de Xile i de Sud-àfrica, en milers de vols que satisfan la nostra voracitat infinita. Pujaran i baixaran dels avions milions de persones en desenes de milers de vols, puntualment, ordenadament, sense incomoditats ni obstacles. Farem el que voldrem, tots els dies de l’any, menjarem fruites fresques exòtiques, anirem d’ací cap allà incessantment, per oci o per negoci. I tot això semblarà un dret assegurat, el dret a tot, garantit i sense límits, al servei del qual hi ha una immensa maquinària industrial, els govern i els organismes de control del trànsit, i tot això, dels aeroports a la xarxa informàtica, que no es pot ni tan sols inventariar en cap paper. Fins que un volcà no gaire gros, no massa gran, no al centre d’Europa sinó en una illa congelada de l’Atlàntic, ens recorda que el planeta terra, per dins, està fet de foc etern i de minerals en fusió permanent: que vivim sobre una crosta fina que a penes ens separa del magma roent que en qualsevol moment pot fer només un petit forat i convertir-se en flamarades, en fum espés i en cendra. Un simple volcà, una erupció com tantes altres, i uns núvols negres i grisos que s’escampen portats pels vents: tan poca cosa, i el caos cau damunt d’un continent sencer, orgullós del seu domini sobre la terra, el cel i l’aigua. Quan no hi havia cada dia trenta mil aparells mecànics voladors enlairant-se pels cels europeus, ni milions de persones amb la necessitat de viatjar per l’aire, l’erupció d’un volcà a l’illa d’Islàndia era un simple accident remot, cosa dels habitants propers i prou. Ara, un simple núvol de fum de partícules de cendra, escampat pel vent, ha fet passar un continent sencer de l’ordre al caos. I això ja no ho impedirem ni tan sols amb el sacrifici de cent bous, una hecatombe perfecta i sagrada.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 22/04/2010   Imprimir

Un llibre obert

La narració comença l’any 1064, quan Eduard rei d’Anglaterra, veient que s’acostava la mort i que no tenia fills, envia el seu cunyat Harold a Normandia a comunicar al duc Guillem que el rei anglés l’ha nomenat successor seu en el tron. És la “pàgina” inicial del llibre, que no és un llibre sinó la primera història completa i en imatges mai produïda enlloc, o almenys a Europa. Aquest llibre obert, conegut com “El tapís de Bayeux”, és la meravella més gran que del gènere de la història il·lustrada. Fa pocs dies, doncs, el contemplava jo llargament en el museu de la ciutat normanda, on està exposat de manera admirable, i on val la pena de fer un viatge només per causa d’aquest llibre o no llibre, tapís delicadament brodat de setanta metres de llarg, una successió d’escenes delicioses, que són un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. Setanta metres de cavallers armats i d’ambaixades, de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. I el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental: “Isti portant armas ad navem et hic trahunt carrum cum vino et armis”. No obliden, doncs, que també cal carregar vi. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. Just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral bellíssima, la primera ciutat alliberada. Pels anglesos. En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern.

 

Joan F. Mira | El Temps | 20/04/2010   Imprimir

Defensa del Vaticà, 2

Continua. Dissabte Sant, doncs, amb el diari del titular gros en la mà, torne a casa, mire l’admirable diari electrònic VilaWeb, i en l’entrada de la notícia afirma: “D’aquesta manera el Vaticà endureix els atacs contra els mitjans de comunicació que han destapat els escàndols”. El frare, doncs, és “el Vaticà”, i ja hi som una altra vegada amb la barreja indestriable. Certament, el mateix diari electrònic afegeix més endavant que “el Vaticà ha emès un comunicat en què diu que Cantalamessa (el frare) parlava a títol personal i que les seves opinions no són les del Papa”. O siga, que el frare no era el Vaticà, però ja ho han dit abans. Com el predicador tampoc és “Roma”, però tant se val. I tant se val que el portaveu oficial, el jesuïta Lombardi, declare immediatament a la Ràdio Vaticana, que “assimilar els atacs a Benet XVI pels escàndols d’abusos sexuals de sacerdots i infants amb l’antisemitisme no és la línia mantiguda per la Santa Seu”, i que “ha estat una citació que podia donar peu a males interpretacions”. Tant se val, perquè la primera plana d’aquell diari de Barcelona ja deia que “Roma iguala les crítiques al Papa”, etcètera. I això no és una informació, és una infàmia, filla de l’hostilitat i del desconeixement profund de què vol dir “Roma”. I de què vol dir “el Vaticà”, i l’Església, i tota la resta. En una cosa, doncs, tenia raó l’amic jueu del frare: que l’extensió de la crítica dels crims, pecats, delictes o excessos de persones concretes al col·lectiu extens de què formen part és intolerable. Tinc la impressió, o gairebé la certesa, que una “extensió” així no s’hauria fet tan alegrement si no es tractara de l’Església de Roma. No sé per què (o sí que ho sé), però així és com va. Cosa que, no cal dir-ho, no justifica ni directament ni indirecta l’actitud de tants bisbes, cardenals, o potser el Papa mateix quan encara no era papa (i potser també del Papa anterior quan ja era Papa), davant dels delictes repugnants dels seus subordinats. Perquè es tractava de delictes condemnables per la justícia, a més de ser pecats perdonables des de la penitència. I fa l’efecte que durant molt de temps els bisbes i companyia han confós una cosa amb l’altra, i això sí que és del tot imperdonable.

Jo tinc una tolerància gairebé infinita respecte a les preferències o pràctiques eròtiques que des de temps immemorial manifesta la humanitat, moltes de les quals tenen mostres insignes en la Bíblia, en la mitologia, en la història de l’Imperi Romà o de l’Imperi Xinès o de l’harem del Gran Sultà d’Istanbul. Des de la reina Pasífae enamorada del toro de Creta que envià Zeus amb molt mala idea, fins a l’escena impagable i entranyable d’Ovidi Montllor amb la burra, passant per totes les variants que vostés puguen recordar o imaginar, de dos en dos, de tres en tres o a voluntat dels usuaris i usuàries. Independentment de les meues preferències (que són moderades i poc originals) podria “perdonar” gairebé totes les combinacions imaginables. Excepte aquelles que impliquen violència no desitjada, o explotació cruel, o imposició i prepotència. Excepte aquelles, sobretot, que són un crim repulsiu contra víctimes infantils, i que són tan freqüents i abundants que la seua extensió antiga i moderna fa feredat. Dins de les famílies sobretot, i a les escoles, i als internats eclesiàstics o no, als bordells sinistres de Tailàndia o de Filipines on acudeixen intel·lectuals europeus respectats i famosos, i en tants altres llocs i condicions, velles i noves, rurals i urbanes, primitives i civilitzades. Sembla, però, que només l’Església siga la institució dins de la qual o per culpa de la qual es produeixen aquests escàndols cruels i criminals. Sembla que només l’Església Romana els acull, dissimula i amaga. Sembla que només els clergues els practiquen i que només el Vaticà, lloc tenebrós, protegeix els delinqüents. I la manera com ha estat utilitzat el sermó del frare mostra diàfanament que el fet de passar de la crítica a la infàmia resulta ben atractiu, i gratis, quan es tracta de l’Església, de Roma o del Vaticà. Amb altres institucions universals i grosses, això no es fa mai ni es pot fer. Amb “el Vaticà” deu resultar molt divertit. Valga’m, una altra vegada, Déu. I tots els sants del santoral. Amén.

 

Joan F. Mira | Avui | 17/04/2010   Imprimir

Cultura i sobirania

Enllaç original

Un dels processos més profunds en la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació, d’aquesta Europa occidental nostra, és que al llarg de les últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s’han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents. ¿Quins eren els atributs de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables i que avui ja no existeixen o són poc importants? Un era el fet de tindre una moneda pròpia que es podia no sols encunyar amb més o menys abundància, sinó que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als setze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, un límit que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports i tota la resta. Ara, les creuem sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors sobiranes, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats és només molt relativament independent, condicionada com està a les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs també la "sobirania de relacions" s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, dins de cada un dels Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer desfilades, etc.), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys.

En canvi, allò a què avui, com sempre, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seua pròpia política cultural, la seua pròpia política lingüística i la seua pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions o personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora... A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. És a dir: durant els últims anys, s’ha intensificat el poder dels Estats en aquelles dimensions que abans es consideraven més accidentals o secundàries. Perquè abans, allò important, fonamental i primordial era la sobirania política amb els seus atributs irrenunciables: el fet que un Estat poguera prendre amb total independència les pròpies decisions en política internacional, en política econòmica, en política militar i en control de fronteres. De manera absoluta, sense condicionaments externs. Ser sobirà vol dir que les decisions pròpies són supremes, estan per damunt de tot i no estan sotmeses a res. Però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de control de fronteres, de política monetària, de política exterior, i fins i tot de política militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. Per tant, en aquestes qüestions els Estats ja no són rigorosament sobirans. Tenen una sobirania limitada o relativa, condicionada. Excepte en el cas de la moneda dins de l’espai de l’euro, on ja no tenen cap sobirania ni una.

Allò en què els estats continuen sent absolutament sobirans és en la política lingüística i en la política de símbols etnoculturals amb els quals i en els quals la gent se sent reflectida o representada. Per dir-ho d’una altra manera, avui dia un Instituto Cervantes, posem per cas, té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L’Estat espanyol, doncs, actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà que no ho feia fa trenta anys. És la seua arma de combat en la projecció nacional, la seua força, la nau almirall de la flota. Això per no parlar de França, que inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d’esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tots els països plantegen la batalla en aquest terreny, ¿per què nosaltres no hem de fer-ho, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? ¿Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?

Em sembla molt significatiu, i molt alarmant, l’aclaparador domini que, des de fa alguns anys, ha tingut i està tenint el tema financer en tot el debat político-nacional a Catalunya. Com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren la substància més sòlida i profunda de l’afirmació d’una existència nacional pròpia, i no estic exagerant. Però el futur del país, la consistència i perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d’euros més o menys pel nou finançament. I en canvi tots els polítics dits catalanistes sembla que és en l’única cosa en què pensen. Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, ...i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.

En definitiva, es tracta d’una manera de mirar les coses que és producte d’un error de plantejament conceptual. És l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris i fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya havia fet un gran salt econòmic endavant i tenia molta més riquesa i recursos que Portugal, a Portugal li hauria interessat, des d’un punt de vista econòmic, de formar part d’Espanya. A cap portuguès se li va acudir proposar-ho, si no era algun excèntric. Als portuguesos, en massa, no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa tingueren cap relació amb la renda per càpita o amb els recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 15/04/2010   Imprimir

Política

La política hauria de ser l’art del bé comú, l’art de pensar i imaginar projectes col·lectius, l’art de debatre, decidir i elegir què li convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i tenim intenció d’aplicar. Coses així d’elementals: ideologia. Si la ideologia i la imaginació es barregen amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barregen amb tot això, si la ideologia esdevé obcecació i l’única imaginació és la que es basa en el profit i el poder, l’espectacle que en resulta és tristíssim, lamentable, i d’un interés propi de crònica judicial, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, si és que d’això que practiquen se’n pot dir política en el bon sentit del concepte i del terme, per no parlar de d’allò que al País Valencià ocupa el nom de política. A Espanya, ja fa massa anys que la política ha deixat de ser una de les belles arts: ara és una art lletja, de rudesa, d’amenaces, d’injúries. Al País Valencià, és un funest i tèrbol espectacle dirigit des d’un poder sense projecte, sense idees i sense país. Quant a l’anomenada oposició, a Espanya és una barreja d’intemperància i de buidor, i al País Valencià, no se sap en què ocupa el seu temps lliure, i a fe que de temps lliure no li’n falta. L’art de la política hauria de consistir a imaginar un govern d’un sentit o d’un altre, negociar la manera de formar-lo, i després, quan ja l’han format, mirar si són capaços de fer-lo funcionar de la manera que asseguren que ho faran. I els qui no governen, haurien d’aplicar l’art de convéncer els votants que ells tenen millors idees i sabran fer-ho millor. No és per ofendre, però en un territori que tenim ben prop i que es diu Catalunya, no hi ha tanta inèpcia dels uns i prepotència dels altres, no tants gestos superbs ni tanta frivolitat i barroeria, i es parla més de política. Comprovar-ho, com faig jo de tant en tant, és un descans intel·lectual i moral, els ho assegure. No crec, però, que l’exemple s’escampe, per desgràcia.

 

Joan F. Mira | El Temps | 13/04/2010   Imprimir

Defensa del Vaticà, 1

O en defensa de l’Església Romana, si vostés volen, que no és la mateixa cosa però de vegades ho sembla. Justament ara quan, ja fa mesos, és objecte de tota mena d’atacs, amb fonament ben acreditat, a propòsit dels escàndols de pederàstia clerical i de “distracció” o complicitat espiscopal. Justament ara un servidor, que no és home de missa ni d’església, escriurà en defensa del Vaticà, quines coses toca fer de vegades. Deu fer prop de cinquanta anys que no entre en un temple catòlic (ni protestant) per causa de fe o de devoció, sinó únicament per contemplació històrica o estètica, o per motius socials, tipus bateig, casament o funeral. He explicat públicament alguna vegada la temperatura del meu agnosticisme, càlid o fred, emocional o racional, i no he d’afegir per tant que la meua defensa de l’Església de Roma no té res a veure amb la fe catòlica, ni amb res d’equivalent. A tot estirar, per raons històriques i sentimentals, jo podria recordar –exagerant massa i tot– l’expressió amb què es definia una amiga meua romana, comtessa d’antiquíssima família i amiga de cardenals, que es declarava “vaticanista i atea”. Vist des d’ací, no es fàcil d’entendre. Vist des de Roma i amb coneixement de la història, sí. I també s’entén una mica si, com vaig fer jo durant molts mesos, hom entra cada dia al Vaticà per la porta de darrere per anar a la Biblioteca, recorre els patis entre edificis de pedra picada i portes massisses, i constata que això és de veritat una multinacional com ha de ser, secular i sòlida com una roca, i no aquestes multinacionals modernes d’edificis de vidre i alumini, tan fràgils i tan inconsistents, i sovint molt més pecadores que tot el col·legi cardenalici en bloc. Bé, doncs, això era que Divendres Sant jo escoltava a casa un informatiu de la Rai Uno, i aparegué un frare franciscà predicant en la trona de Sant Pere, davant del papa Benet, d’un bon grapat de cardenals, bisbes, capellans, monges diverses i fidels assortits que participaven en la missa penitencial. Vostés ja coneixen de sobres el lamentable cas i les seues conseqüències: jo explique com el vaig veure o viure. Era, doncs, un frare franciscà que, mogut per lleialtats massa irreflexives, va insistir immoderadament en la defensa del papa i de l’Església davant dels atacs rebuts per la qüestió dels infants i adolescents víctimes d’abusos criminals. Va dir moltes més coses, i molt dures, sobre la violència dels homes contra les dones, i sobre alguns punt més que convidaven, justament, a la penitència pròpia d’aquell dia solemne. Poques sobre la matèria de la pedofília clerical.

El fragment de sermó que transmetia la televisió italiana, però, era aquell en què el frare predicador explica que ha rebut una carta d’un amic jueu, el qual afirma que “segueix amb disgust l’atac violent i concèntric contra l’Església, el Papa i tots els fidels”, i que “l’ús de l’estereotip, llançar les culpes personals contra la col·lectivitat, em recorda els aspectes més vergonyosos de l’antisemitisme”. La frase va rodar immediatament per tot el planeta, s’ha fet cèlebre, i ha estat abundantment comentada i glossada. Infortunat jueu amic del frare, imprudent i desafortunat frare franciscà: s’ho podien perfectament haver estalviat, perquè si hi ha comparacions odioses, aquesta n’és una de ben clara i flagrant. Dirigents jueus, començant pel gran rabí de Roma, ja hi van respondre de manera condigna, uns amb ironia, uns altres amb indignació. Dissortat el comentari del frare, i probablement plena de bona voluntat la carta de l’amic jueu. I més infortunada encara (ací ve finalment la defensa) la manera com el fet aparegué en la premsa. El matí següent, Dissabte Sant (“ratetes, ratetes, eixiu del forat, / que el Nostre Senyor ha ressuscitat”, cantava jo de menut), vaig al quiosc a comprar la premsa, i veig el titular a plana sencera d’un diari de Barcelona: “Roma iguala les crítiques al Papa amb l’antisemitisme”. Valga’m Déu i tots els sants. Una frase d’un sermó d’un frare citant una carta d’un amic jueu, i resulta que el frare és “Roma” i la frase infortunada de l’amic jueu representa l’antisemitisme... que “Roma” iguala amb les crítiques. O siga, la mala bava i el prejudici hostil barrejats amb un desconeixement abismal. Continuarà.

 

Joan F. Mira | El Temps | 06/04/2010   Imprimir

Afirma Soler

Afirma Vicent Soler, segons la crònica d’un diari de València, que “la interacció entre el fenomen de la glocalització i el paper que juga una bona dotació de capital social en el creixement econòmic permet concloure que les identitats com a implementadores de cohesió social (llegiu millora de l’atmosfera social i institucional) poden afegir potencial de creixement a un país”. Vicent Soler, a més de ser amic meu, persona admirable, socialista de partit i bon coneixedor del País Valencià i dels seus polítics i els seus problemes (això és en gran mesura una redundància: una part del problema són justament els polítics), és un professional competent en matèria de teoria econòmica. Vull dir que si Vicent Soler afirma això (que la consciència d’identitat produeix cohesió social, i la cohesió és bona per a l’economia), l’afirmació és molt més sòlida que si l’haguera feta jo per convenciment personal o ideològic. I per això, afirma, “el grau d’autoestima com a poble i l’interés per aconseguir visibilitat com a tal mitjançant el cultiu de les senyes d’identitat, particularment de la llengua”, pot tindre uns efectes benèfics també en el camp del progrés econòmic. Llàstima, doncs, que aquest País Valencià, seu i meu, siga massivament incapaç d’aquesta autoestima, més enllà de frivolitats més o menys folklòriques i festives, o dels espectacles suposadament gloriosos que ens ofereix l’autoritat pública amb competicions navals o automobilístiques. Les senyes d’identitat, l’autoestima, la llengua, en paraules d’un catedràtic d’economia, haurien de fer pensar a més d’un i més de dos que potser teníem raó els qui predicàvem aquestes coses ja fa dècades i dècades. I potser teníem i tenim raó els qui sempre (com també ha fet sempre Soler) hem associat tot això amb la desgràcia de la invisibilitat política. Afirma Vicent Soler, per tant, que “la invisibilitat identitària i lingüística de les nostres institucions produeix sense dubte una pèrdua de pes institucional a Espanya i a Europa”. Exactament això: la invisibilitat. Qui no pensa que el seu país és un país i existeix, i que és important ser allò que som (tal com fan tots els països arreu del planeta terra, excepte els imbècils o submisos o subjugats mentalment), i que un país propi vol dir també una política pròpia, i tantes coses per un estil, qui no pensa això, doncs, difícilment tindrà la voluntat de ser visible com allò que és. I aquesta invisibilitat, afirma Soler, acaba provocant “la desatenció als nostres interessos i necessitats en el disseny de les polítiques econòmiques i les estratègies territorials, així com en el repartiment dels pressuposts públics i de les inversions en infraestructures”. Elemental: ser invisibles té un preu. Ser invisibles és ruïnós.

La moral d’aquesta història, diu Soler, és ben simple: “Difícilment un poble que no es respecta ell mateix pot esperar ser respectat pels altres”. Inclòs, dic jo, pel govern de l’Estat del qual depén. Per això, afegeix, “cal una immensa tasca pedagògica per convéncer la nostra gent que la cohesió social i la visibilitat identitària són un instrument immillorable per aconseguir millorar les capacitats de creixement econòmic i la qualitat de vida de tots nosaltres”. I assegura i recorda Soler, per concloure, que “la ideologia ens ha sortit molt cara” als valencians. La ideologia de l’espanyolisme submís, que recordava jo fa pocs dies ací mateix, la ideologia provincial, la ideologia del poc valor de la història, del territori, de la cultura o de la llengua. I la ideologia funesta de l’anticatalanisme que, segons afirma igualment Vicent Soler, “ens ha resultat molt car als valencians”. Per les baralles estúpides d’origen perfectament conegut, pels resultats dissolvents que han tingut, i perquè ha significat ignorar o menysprear un model ben pròxim que funciona molt millor que el nostre, i una aproximació territorial, política, econòmica i cultural, de la qual els valencians hauríem estat els primers beneficiaris. Lamente ser una mica reiteratiu, sobre un tema que, de manera diferent, ja vaig tocar la setmana passada, i fa un mes, i fa mig any i un any i dos anys i etcètera. I lamente sobretot que les afirmacions de Soler siguen tan escassament assumides pel seu partit, i tan escassament difoses i projectades pel meu.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS