Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/02/2009   Imprimir

Nacions, nacionalistes

Les societats humanes, almenys en aquest temps de la història, s’organitzen dins d’uns espais que anomenen nacions, i qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria, difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament. Afirmar que la “vida en nació” és la forma que defineix la vida moderna en societat no és cap “nacionalisme” de perillosa espècie doctrinal, no és una posició ideològica: és una constatació. Pensar, per tant, que el “tema de la nació” és cosa superada i arcaica, o que és font de tots els mals, equival a pensar amb una molt interessada mala fe, per molt que es disfresse de liberalisme constitucional. Les nacions no són construccions folklòriques particulars que es puguen substituir amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran anul·lats per la Microsoft o la General Motors, ni simples estructures de poder local que s’esvaeixen davant de Wall Street o dels euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’estar en el món, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem d’assumir el qualificatiu de “nacionalistes”, ens hi resignarem, practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència.

 

Joan F. Mira | El Temps | 24/02/2009   Imprimir

La cacera

No tinc costum de comentar en aquests papers l’actualitat política espanyola, d’altra banda tan present als nostres diaris, ràdios i televisions, com si el que passa a Madrid, el que fan els polítics d’allà, les seus intrigues i reunions i maniobres i dinars i sopars, foren matèria tan important per a nosaltres. El problema, el mal o la desgràcia, és que no haurien d’importar-nos gens, però ens importen molt: ells són els que manen, el que ocupen el nostre imaginari amb els seus noms, cares i accions, els qui disposen dels nostres diners i, ai dolor, també dels nostres vots, i sobretot, en el cas dels valencians, els qui reben la submissió incondicional dels nostres polítics regionals i locals. L’actualitat política espanyola, aquests dies (deixant de banda les eleccions basques i gallegues, que també són més espanyoles que no sembla), està dominada per intrigues diverses no sé si del PP, dins del PP, amb el PP o fins i tot contra el PP, que comencen amb espies ineptes i barats seguint els passos d’altres càrrecs del mateix partit que els paga, cosa ben divertida i curiosa, i amb documents d’exposició flagrant que publiquen els diaris i que els afectats consideren com a prova no de les malifetes de què són víctimes o autors, sinó de maniobres d’adversaris externs, i així tot esdevé un embull o embolic on es perdria l’expert més expert, el guia més avesat a circular per laberints de clavegueres o l’explorador més audaç. De maniobres en la foscor, tots els partits en coneixen i en tenen, i el PSOE n’ha estat un camp privilegiat per a aquests moviments de traïdories en l’ombra: la memòria de Lerma, de Romero, de Pla, no em podrà desmentir, si ens quedem amb els casos de casa. També la saben molt llarga, els amics del partit socialista, en matèria de pagaments amagats, comissions, o simples i purs robatoris als diners de pressupostos públics de tot ordre i espècie, i és bo que no ignoren ni obliden el seu passat proper d’escàndols i espectacles poc exemplars. Però açò que està mostrant ara la dreta espanyola, la de Madrid, la de València (que és la més espanyola de totes), i si estiren el fil fins el final, segurament serà tot el partit sencer, açò és un espectacle inoblidable. I no solament inoblidable, sinó típic, espanyol típic, typical Spanish, tan típicament espanyol com típicament italià era i és tot el món de polítics mafiosos, de la Camorra, de Nàpols i de tota la Campània, de Sicília, i d’on vostés vulguen buscar. Típicament espanyol amb personatges de cabells pastats amb brillantina, d’aquell individu amb bigot kaiserià que es passejava per València fent figura de milhomes, home que valia per mil al costat del president Camps, de Rajoy, de consellers i de tothom que podia pagar fantasies amb diners abundants dels ciutadans. Una exhibició de nous rics, de mal gust, de prepotència segura de la pròpia immunitat, una sensació de podridura, una pudor que empesta l’aire.

I amb tot això, damunt d’això i enmig d’això, faltava la cacera, el cap de setmana de matança del ministre de justícia i del jutge famós, i d’alguns alts personatges del mateix entorn. La cacera d’un cap de setmana feliç en una finca andalusa, convidats pel secretari local del PP, una finca on supose que crien i engreixen els pobres animals que després el ministre i el jutge assassinen còmodament i sense esforç, per tal de relaxar-se al camp i a l’aire pur, això digué el responsable de la justícia espanyola, que afirma, a més, que té molt bona punteria. Per tal de relaxar-se, maten animals grossos indefensos captius, fan una alegre carnisseria relaxant amb cèrvols i altres bèsties innocents, domèstiques i fàcils, i després exhibeixen els efectes de l’esforç heroic, en forma de cadàvers arrenglerats per terra. Si vostés, tal com afirma el partit del govern, pensen que una cosa no té relació amb l’altra, que els espies, els estafadors, els lladres públics i els seus còmplices o beneficiaris polítics pertanyen a un ordre de coses, i els caçadors judicials a un altre, em sembla que no van ben orientats. L’ordre de coses és en el fons el mateix, i es diu Espanya, o més exactament Espanya típica. Pensar que, al País Valencià, prop del noranta per cent dels ciutadans mantenen amb el seu vot aquest ordre, em produeix una perplexitat inacabable.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 19/02/2009   Imprimir

Invisibles

Pels mateixos anys que el país dels valencians era sotmés als rigors destructius del poder borbònic, entre 1709 i 1710, George Berkeley escrivia les obres que l’han fet passar a la història de la filosofia, com el Tractat sobre els principis del coneixement humà, on afirma, entre altres idees, que la realitat dels objectes no està en ells mateixos, sinó en la ment de qui els percep. Principi que es resumeix en l’expressió famosa “esse est percipi”: ser, és ser percebut. Al País Valencià, passen contínuament coses que haurien d’afectar funestament el crèdit públic dels governants i del partit que els sosté. Però que no els afecten, perquè les coses que passen  no arriben a la ment de la major part dels ciutadans: la premsa és poc llegida, la televisió valenciana és agitació i propaganda, i les televisions espanyoles no parlen, ni poc ni molt, de res que afecte el País Valencià si no són les Falles o algun crim o catàstrofe. Els escàndols, per tant, no tenen existència real, i serà una mica difícil que, sense existència, arriben a capgirar unes eleccions. En el fons, però, qui no té existència és el país mateix: o és una “Comunitat” sense adjectiu definitori, o són tres províncies, o és Levante, o no és res ja que mai apareix ni es projecta, ni endins ni enfora. Les televisions espanyoles parlen sovint de Catalunya, d’Euskadi, d’Andalusia, de Galícia, i parlen incessantment d’Espanya. Llavors aquests “objectes”, definits, projectats en la ment col·lectiva, adquireixen una existència indubtable: són percebuts, i per tant existeixen. Del País Valencià no se’n parla, i per tant no té existència real. No es  perceben els nostres desastres, i llavors no existeixen. Berkeley, bisbe anglicà i personatge extravagant, l’encertava molt més del que ell mateix pensava. Si han fet, entre tots, que el País Valencià siga invisible, és perquè creuen molt sòlidament que és un país inexistent. Els resultats de tot això no són gens invisibles, són claríssims. Tan clars que, si ara mateix tornem a existir una miqueta, és per les percepcions que desperta una empresa de nom Orange Market, mercat de taronges, amb els seus derivats, assimilats i adherits. Després tornarà la invisibilitat. Fins al pròxim escàndol, baralla o catàstrofe.

 

Joan F. Mira | El Temps | 17/02/2009   Imprimir

Teoria, bellesa

Jo he llegit els meus manualets de teoria literària, i alguns papers i llibres grossos, però mai no m’ha interessat realment la matèria. Entre altres coses, perquè la capacitat per a fer bona literatura i la de ser un bon expert en literatura, són dues coses del tot diferents. Tampoc no tinc constància que els pintors, per exemple, s’empassen molta teoria sobre arts plàstiques. En tot cas, he llegit molta més història de l’art que història de la literatura, i m’interessa més la història de la literatura que la teoria literària. Sense comptar que una gran part de les coses de teoria que he llegit m’han semblat elucubracions gratuïtes sense utilitat ni fonament, a més de mal escrites. La teoria no serveix per a educar la cosa més important, la sensibilitat, que és l’únic que cal cultivar per a gaudir i entendre l’obra d’art, pintada o escrita. L’art és un fenomen que pertany al camp de l’estètica, i estètica en grec vol dir percepció, i la percepció vol dir sensibilitat. La teoria no millora la meua capacitat de percepció estètica, i això és l’únic que compta. Allò tan clàssic (i potser quasi desaparegut) que es deia educació de la sensibilitat, hauria de començar des dels anys joves: introduint els adolescents en aquelles grans obres que tenim l’absoluta certesa, perquè el pas del temps ho ha garantit, que són obres excel·lents. L’anàlisi vindrà després, o no vindrà, no té cap importància: és molt més important la sensibilitat, la percepció de la bellesa, que l’anàlisi conceptual o teòrica. Un pot ser capaç de desmuntar molt minuciosament una obra, però si després no en sap captar o transmetre la bellesa, de què serveix la teoria? Bellesa: aquesta és la paraula clau. La música és l’art del so, la pintura és l’art de la imatge, i la literatura és també una de les belles arts: és l’art de l’escriptura. I, si algú no ho entén així, el que puga dir o puga fer no m’interessa. La bellesa d’un llibre, novel·la o poema, pot ser suau, dura, amable, aspra...: no és una qüestió de definició, de penjar-li adjectius, sinó una qüestió de sensació, i això s’escapa de les capacitats definitòries. Saber no és el mateix que percebre, no és igual que sentir. Pot sonar contradictori, però la percepció de la bellesa, per a mi, és una qüestió de sensibilitat racional.

No de sensibilitat epidèrmica, ni afectiva, sinó de la sensibilitat racional. Que sovint està condicionada per tota una tradició cultural. Jo no puc experimentar la bellesa d’una obra musical o plàstica o literària que pertany a una tradició africana com l’experimentarà un senyor educat en aquesta tradició, de la mateixa manera que no puc experimentar la música xineses igual com experimente l’europea. Segurament puc apreciar-ne uns elements de bellesa, però no els puc captar amb el mateix grau o contingut de sensibilitat. Per tant, la sensibilitat racional està  condicionada en bona mesura (no del tot, perquè, si no, no podríem sortir del que és nostre) per allò que hem anat acumulant de la nostra tradició cultural: condicionada per un munt de referents heretats o adquirits. De fet, la sensibilitat heretada de la pròpia història cultural també canvia amb el pas del temps. Per posar un exemple: la gent “culta” de l’època del Barroc, i més encara la gent del neoclàssic, menyspreaven una gran part del que nosaltres valorem tantíssim, com ara la pintura i l’arquitectura medievals: pensaven que era horrible, que ho havien de tapar, i de fet molts interiors d’esglésies els varen recobrir amb formes classicistes. Bé, això vol dir que tenien la seua sensibilitat delimitada per uns conceptes, que en el seu cas eren els del cànon clàssic: la tenien limitada per la teoria! I allò que se n’escapava, no ho valoraven. Vull dir que hi ha tot un món de valors i de conceptes associats a la sensibilitat, i que tot això junt és el que funciona: sense límits. I per tant es tractaria d’educar una sensibilitat molt inclusiva, universal, perquè les formes de la bellesa són infinites. I també són infinites les formes de la lletjor que ens envolta i aclapara: però de la lletjor, qui se n’ocupa? I dient això no estic fent teoria, Déu me’n guard, simplement estic exposant una opinió. Fonamentada, això sí, en l’experiència ja llarga: escolteu Bach, amb el cervell, i sabreu què vol dir sensibilitat racional, i què és bellesa. O això espere.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 12/02/2009   Imprimir

L'evolució de l'espècie

Tal com he explicat en l’esplèndida revista Mètode, jo he sigut partidari, des de menut, de la narració bíblica del Gènesi, amb Adam i Eva creats per obra divina al Paradís, amb la temptació, el dimoni, l’arbre del bé i del mal, la poma i l’expulsió, i Caín i Abel mostrant el camí de la història futura, que és una història de fratricidis, de recursos econòmics (Abel agricultor, Caín pastor), i dels sacrificis per aplacar la ira de Déu. Darwin, que enguany tan justament commemorem, ens ha fer suposar que venim d’uns orígens una mica bestials, animals i aspres, i que l’evolució de la nostra espècie ha sigut, i ha de ser i serà, un camí de perfecció creixent de la nostra condició d’humans sapientes. Així ho creiem els adults il·lustrats, i ho creuen també fermament els paleontòlegs que extrauen i observen els trossos de crani o les dents dels nostres avantpassats rudimentaris, antecessors, precursors, neandertals i altres avis i besavis que preparaven lentament, sense saber-ho, l’esclat de la nostra glòria humana. Així ho pensa i defensa el gran Eudald Carbonell, que estudiant els ossos d’Atapuerca i altres restes prehumanes, quasi humanes, conclou que el procés encara va amb retard, que l’espècie sapient no serà del tot humana fins que arribe a un futur indefinit i perfecte. De manera que, segons la Bíblia, venim d’un passat de perfecció completa, de paradís en la terra i de felicitat innocent i assegurada, i un pecat original ens va portar la decadència, la malaltia, la fatiga i la mort, la guerra i l’odi: de la glòria a l’infern, o almenys al purgatori. La ciència, però,  ens suggereix que el paradís és sempre un lloc en el futur, quan ja ens haurem humanitzat del tot, quan ja serem savis, pacífics i bons. Quan ja no destruirem la terra, quan ja no ens destruirem a nosaltres mateixos. I quan l’estupidesa serà un fet del passat. Vista, però, la humanitat present, posem per cas la humanitat valenciana i política, pense sovint si no hauré de tornar a la creença infantil. Segons la qual, no anem avant, anem arrere, i segurament paguem algun pecat.

 

Joan F. Mira | El Temps | 10/02/2009   Imprimir

Probablement: preguntes

Probablement, diu l’anunci, Déu no existeix. Probablement, com que no existeix, ja podem viure a gust la vida, tot i que jo no veig la connexió lògica entre una cosa i l’altra. Segons afirma mossèn Ballarín –seguint sant Francesc d’Assís i tots els altres sants–, precisament perquè Déu existeix ell gaudeix de la vida amb un gust profund i extens. Els místics, si hem de fer cabal de les informacions disponibles, sembla que experimenten certs plaers molt intensos: més intensos que els plaers del ateus. I els creients confiats i pacífics, els que no es posen pedres al fetge ni es deixen atemorir per clergues terroristes o sàdics, solen viure sense angoixes metafísiques, cosa que almenys dóna una mica de tranquil·litat. Probablement els inventors de l’anunci confonen la idea de Déu amb l’obtusa moral repressiva d’algunes religions, començant per la (suposadament) cristiana i el seu manament principal, tal com ens ensenyaven a escola: el sisè no fornicar, o més suaument “no cometre actes impurs”. Si hom no creu que hi ha un Déu del terror que castiga amb el foc etern els petits plaers dels sentits, probablement no s’amargarà tant la vida, això és segur. Qui sap si és més útil creure o no creure, a l’hora de viure tal com ens vinga més de gust. Probablement, en qualsevol cas, jo no hauria d’escriure aquest article, vist, sobretot, que sobre tal matèria impalpable, i sobre aquest anunci tan banal, ja se’n deuen haver publicat alguns milers de papers i paperets arreu del món, i en tots els diaris, setmanaris i suplements d’aquest país i dels altres. Probablement, l’anunci de l’autobús no dóna per tants comentaris, en general ben indocumentats. Siga com siga, i tal com sol passar, la reducció de qüestions universals i antigues a eslògans elementals només serveix per a reduir-les a pura publicitat epidèrmica. Com si la gran pregunta originària, el gran “per què?”, es poguera respondre amb un frase i mitja. Els agnòstics de bona voluntat (com ara el senyor Charles Darwin, segons que explica en la seua autobiografia), pensem que, si Déu existeix, és ell, probablement, qui hauria de respondre a les preguntes dels humans. El problema és que no respon. I no s’hi val a dir que ja ho ha fet en els llibres sagrats, això és trampa. Jo mateix –no Charles Darwin–, li podria preguntar, per exemple: si vostè, senyor Déu, ha creat o ha permés l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, ¿amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final del tot amb tots nosaltres?

O li diria, a diferència de l’anunci del bus: Si vostè és tan important per a nosaltres, i si som tan importants per a vostè, ¿per què no se’ns mostra mai amb claredat, o per què es mostra només a algun profeta que després escriu (o li escriuen) allò que ha escoltat o que ha vist, i hem de creure les seues paraules? Si vostè ha parlat en els llibres de la bíblia hebrea, en els evangelis, o en l’alcorà, ¿com ho podem saber amb alguna garantia? ¿I com és, senyor Déu, que no tapa la boca als qui, en nom de vostè, i per exemple en aquest país, diuen i fan tantes bestieses? En definitiva, senyor Déu, si vostè  ha de salvar la humanitat en aquesta vida o en l’altra, ¿com és que la immensa majoria dels humans no ho saben, o els és del tot indiferent en la teoria o en la pràctica? Ja li vaig fer públicament les mateixes preguntes, fa temps, en un diari, i no he rebut cap resposta. Tampoc quan li les faig en privat, fins i tot en la penombra d’un temple. Ja sé que són infantils i primitives, tot i que aquestes, i altres per un estil, són les úniques preguntes substancials, que per això mateix, probablement, no tenen resposta segura. No en tenen certament fora de la fe, però dins de la fe supose que ja no cal fer-se-les, o cal acceptar respostes que deriven de la simple confiança del creient en el Déu en qui creu. I si, en contra del que afirma l’anunci barat, hi hagués un Déu, què volen que els diga, passaria que només els místics i altres sants serien del tot conseqüents. I la resta dels pobres humans, creients o no creients, faríem igualment la nostra vida de cada dia, afrontant la tristesa, el dolor, l’alegria, el plaer, propis i dels altres. Però seríem immortals, que no es pot dir que siga poca cosa. Sobretot, vist com ens amarguen la vida mortal molts dels qui creuen episcopalment en Déu. Perquè aquests són, probablement, els únics que mereixen que no existesca.

 

Joan F. Mira | Avui | 07/02/2009   Imprimir

La democràcia incerta

Enllaç original

Els papers periòdics, i els aparadors de les llibreries, fa temps que van plens de títols i de titulars sobre la crisi i el descrèdit de la democràcia, i sobre el desinterès general que suscita. A mi, però, em fa l’efecte que no es tracta d’un descrèdit o d’un desinterès gaire superior al d’altres èpoques. Almenys des que existeix realment  una vida civil i política que, per aproximació, en puguem dir democràtica, vull dir des que a Europa hi ha un sistema de votacions populars, de representació parlamentària, de partits polítics, de dret a vot més o menys universal. Vist així (i no sé de quina altra manera es pot veure), la democràcia és un fenomen recent, que a penes començava a funcionar a mitjan segle XIX. Abans d’això, els sistemes de participació i representació eren molt limitats o inexistents, i a més els temes d’interès polític no arribaven a la gent, perquè no hi havia mitjans per difondre’ls: d’entrada, no hi havia premsa, ni escolarització universal. El que entenem per democràcia –llibertat d’expressió, partits, sistema de representació, participació popular, parlamentarisme, votacions regulars...– és una cosa que, en conjunt, de manera efectiva, no té gaire més de cent anys. Excepte als Estats Units d’Amèrica, on té més de dos segles, i això es nota. Com també es nota a Gran Bretanya. A la França del 1848 o del 1880, posem per cas, es podia fer una campanya electoral, però estava interferida per tota mena de notables locals, i fins i tot per la  gendarmeria.

Fins que no s’expandeix la premsa i apareixen la ràdio i la televisió, no es pot parlar realment de participació popular, i, per tant d’un interès comú i universal pels temes polítics. Ara podem seguir cada dia de prop els debats de política, i dels pressupostos, i de les lleis que es fan, però l’any 1920 o el 1930, quanta gent se n’assabentava? Quants ciutadans sabien què significa la paraula pressupost? Per tant, comparar amb altres moments de la història s’ha de fer aferrant-se a la realitat, no tenint en compte els articles dels politòlegs en premsa ni les opinions dels pessimistes professionals. En un Regne d’Espanya que havia passat en poques generacions del caciquisme i el pucherazo a la dictadura de Primo de Rivera, a la República fugaç, a la guerra civil i a la dictadura llarguíssima, pensar que ara (a diferència d’algun abans?) la democràcia està en crisi o desacreditada, és tindre una perspectiva ben curta.

I a l’Europa de l’Est, fins a l’any 1989, tampoc no sabien què era un sistema de representació democràtica, o l’havien perdut feia mig segle. Alguns que tenien una certa tradició antiga de civilitat, com ara els txecs o els hongaresos o els eslovens, l’han poguda recuperar. Però, i els russos, o els ucraïnesos? De quin model real, no ideal, partim per poder comparar? Quin és el model de tal país on, en tal època, els ciutadans han tingut interès, confiança en els partits, ganes de participació positiva i massiva? No tenim aquest element de comparació. O, idealitzant una miqueta, podríem posar d’exemple els països nòrdics, amb llarga història de benestar exemplar... Però encara a principis del segle XX, els suecs   emigraven en massa als EUA, perquè es morien de gana! Demanar-li a la gent un civisme massiu, una participació activa i permanent, és una pura fantasia. De fet, la major part dels ciutadans, en raó de què voten una cosa o una altra? En què es basen? Influïts per quin tipus de propaganda, d’actituds cerebrals o  viscerals, de premsa infecta o infectada?

És molt fàcil per a un diguem-ne intel·lectual muntar-se un ideal a partir d’allò que és ell mateix i del que són els seus col·legues: com que els polítics ho fan molt malament, i no són coherents amb el que diuen, llavors el poble s’allunya de la vida democràtica, però jo, que sóc l’intel·lectual, sóc coherent i sí que faig un esforç per continuar-hi interessat, tot i que aquesta democràcia és tan defectuosa i pobra, etcètera. Però utilitzar el mètode científic bàsic, que és observar la realitat i l’experiència i comparar, i a partir de la comparació traure algunes conclusions, no es fa gaire sovint. Molt bé: vosté pensa que la democràcia va malament, però, malament comparada amb què? Amb un ideal mai no aplicat? O amb altres llocs o temps en millors condicions, en què era més perfecta?

Jo no tinc massa gust ni ganes ni interés a especular des d’aquest punt de vista, però puc constatar que ara i ací (potser també abans i allà) la pràctica de la demagògia és molt rendible, que és fàcil influir en l’opinió pública de manera perversa, que és fàcil malinformar la gent i fer-li creure coses que no són. Llavors, els intel·lectuals pensem que la gent s’equivoca, que no tenen criteri, que els resultats d’això són un perill i un desastre. En el cas que més m’afecta, si més del 50% dels valencians voten fermament el PP i, de moment, pareix que el votaran passe el que passe, ¿vol dir que són uns ignorants, que no volen saber, que són  tots uns reaccionaris i que els hem d’acumular els insults? Ja sé que és un mal exemple, perniciós. Però pitjor és que els altres, el PSOE (mal dit PSPV), vulguen ara imitar els vicis de la dreta triomfant, mirant si així triomfaran una mica ells també.  I si ací la democràcia ja era incerta, ho serà més encara.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/02/2009   Imprimir

Updike i l'escriptura

Fa molts anys, resumia d’aquesta manera l’amor per la seua vocació d’escriptor: “Des de la primera infància, m’encantaven ja els materials del meu ofici, els llapis i el paper i, més endavant, la màquina d’escriure i el procés sencer de la impressió. Condensar de les pròpies memòries i fantasies i petits descobriments aquestes marques fosques sobre el paper, que s’arriben a poder reproduir moltes vegades de manera tan bella, encara em sembla, després de prop de trenta anys implicat en la producció de llibres, un acte màgic, i un procés tècnic deliciós. Escampar-se un mateix així, com una mena de dutxa de confetti que cau sobre els caps i els muscles de la humanitat des de les llibreries i les pàgines de les revistes, és certament un gran privilegi i un desafiament a les lleis habituals i terrenals amb què els éssers humans es fan conéixer els uns als altres”. Els assegure que el text original és infinitament més bell que la meua pobra traducció. De John Updike, ara que ha anat a reunir-se amb col·legues de desaparició recent –amb Saul Bellow, amb Norman Mailer–, s’han escrit moltes coses aquests dies. Que representa aquella Amèrica optimista i buida de fa mig segle. Que va tractar com ningú aquells matrimonis aparentment perfectes. Que és un dels grans cronistes de la segona meitat del segle XX. I tal com sol passar massa sovint, se’n parla poc de l’ofici d’escriure, de la bellesa resplendent de la llengua. Però ell, i els altres grans, sabien que el llenguatge és tot. Com en aquest passatge de Bech is back, on el protagonista, escriptor famós, parla del seu nou “editor” (figura que ací quasi no coneixem: qui revisa el text abans de publicar-lo), a qui “cada pàgina de prosa li produïa un dolor cert, que educadament mirava d’amagar, ...les seues mans mostraven la tremolor mentre passava pàgines de manuscrit, la seua cara pàl·lida i agradable amb la tensió d’una ressaca o de les inexhauribles imperfeccions del llenguatge.” El novel·lista Bech, val a dir el seu autor Updike, sabia que l’èxit no és tot, ni els diners ni les vendes ni la publicitat ni la fama. Sabia que allò que compta finalment és la pàgina escrita, és el text, és la lluita contra la imperfecció inexhaurible. Per això John Updike era un gran escriptor, i tants altres que ho semblen no ho són.

 

Joan F. Mira | El Temps | 03/02/2009   Imprimir

La insensatesa

Fa pocs mesos, encara, el senyor president del govern d’aquest regne inefable d’Espanya –Rodríguez de cognom, conegut com Zapatero– somreia satisfet explicant davant les càmeres que som el number one mundial en quilòmetres de vies d’alta velocitat, i que ho serem més encara en un any o dos. Que som també els primers en autopistes, i no sé si en alguna mostra més d’esplendor i de riquesa suprema. De manera que, mentre el miracle econòmic espanyol –il·lusió, fantasia, aire calent, serpentina i confetti– es dissolia en l’aigua freda de la realitat, s’apagava com el final d’una fireta, es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el nostre gran líder modern, figura mundial, s’ufanava dels milers de quilòmetres d’Alta Velocitat Espanyola, sobretot espanyola, que ens col·loquen al front dels països del món. Som objecte de l’enveja universal, mirall dels nostres veïns que, pobrets, com ara Alemanya o Gran Bretanya, queden a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres. Queden també a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull nacional, que permet viatjar tan veloçment i tan espanyolament de Màlaga a Valladolid o de Còrdova a Lleida, amb gran festa i alegria del senyor president actual i supose que també del passat i del passat encara, de González a Aznar a Rodríguez, emocionats tots en veure com es reforcen les vèrtebres de l’espinada d’Espanya, com Espanya es vertebra més encara, tal com recordava fa poc la ministra que fomenta aquestes coses i no moltes d’altres. I bé, aquesta insensatesa de nous rics, vanitat i supèrbia, és la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport de Barajas, més milers de milions, i  a fer túnels perforant el granit del Guadarrama per tal de guanyar tres minuts anant de Madrid cap al nord; i així podríem continuar encara, començant, fa molts anys, amb l’Exposició Universal de Sevilla, que segons em confiava un alt càrrec socialista “mai no se sabrà quants diners va costar, quants bilions”, i que no va servir per a res, segons que em contava també un amic sevillà, antropòleg. De manera que Andalusia, encara i encara, té prop del 25% de funcionaris públics i un percentatge semblant d’aturats, desocupats: tants funcionaris i tants aturats com Extremadura, i gairebé tants com Castella-la Manxa, els tres territoris subvencionats tan generosament des de fa més d’un quart de segle. Però això a qui li importa, si podem presumir de tindre més alta velocitat que ningú (sempre, això sí, que aquesta velocitat espanyola no vaja de València a Barcelona), i potser també més autopistes i més aeroports descomunals, tot i que siguen de funcionament caòtic i tercermundista.

I no hi fa res, a l’hora de la insensatesa nacional, recordar que Espanya ha estat vint-i-cinc anys acostant a la mitjana europea la renda per càpita gràcies als diners que ens regalaven països com Holanda i Alemanya, que no es permeten tants grans balafiaments. I no és obstacle, a la insensatesa dels governs successius de Madrid, recordar que som també els primers d’Europa, i de l’ample món, en dèficit abismal de la balança dita per compte corrent, que vol dir que gastem més del que produïm, en proporcions ruïnoses. Ni que som els darrers en productivitat i en altres petits detalls, com la despesa en serveis socials o en investigació. Coses sense importància, ja que tothom estava tan feliç i content mirant com érem els primers en construcció d’habitatges inútils, tants cada any com França, Anglaterra i Alemanya juntes, països endarrerits, no tan moderns i dinàmics com nosaltres. I sí, efectivament, som els primers en atur, en desocupació, els primers amb molta diferència, ara i abans, però això tampoc no té tanta importància, comparat amb l’esplendor de l’alta velocitat. Com ha sigut possible tanta insensatesa i durant tants anys, tanta vanitat, tanta buidor, tant d’orgull i tant d’exhibicionisme fatu, només s’explica si hom recorda la història d’Espanya, del Cid al toro d’Osborne. Però d’això, potser, ja en parlarem un altre dia.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS