Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1694 | 30/11/2016   Imprimir

I l’esquerra, en tot això?

Meditant sobre l’èxit creixent dels diversos berlusconisnes (fins i tot sense Berlusconi!), trumpismes i altres variants més dures, rígides i clàssiques de la dreta eterna (de Le Pen a Putin, i que el papa Francesc ens empare...), l’observador pot constatar que la defensa dels ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, de la necessitat de garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema, de preocupació efectiva per l’interès general −tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra−, va quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a la satisfacció individual i immediata del desig. I al costat de tot això, davant de problemes i conflictes reals, vells o nous, les esquerres europees –i allò que als Estats Units en seria l’equivalent– s’han negat a la comprensió de certes situacions noves i de dificultats sobrevingudes. No han afrontat els problemes sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat als barris marginats, de la despesa pública excessiva que algun dia cal pagar amb inevitables “retallades”, de les noves activitats econòmiques que acumulen poder financer i produeixen treball precari (no és casual que la massa de votants dels Trump o els Le Pen es trobe en les zones industrials deprimides, no en aquelles on creix la nova economia, que en diuen “de la informació”), de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses.

Ara bé, els efectes de molts d’aquests fets, i les pors i les incerteses que produeixen, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat o perifèric, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics vells o nous, ni els que viuen en barris confortables, ni els professors o metges progressistes. I així, resulta que els “pobres”, és a dir, l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta més dretana, en gran part d’Europa (a França o a Itàlia, a Flandes o a Holanda), sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir realment les desigualtats sinó que ha permès que augmentaren? Potser perquè, amb regularitat infal·lible, l’esquerra europea no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí? Si l’observador té una part d’antropòleg imagina, de vegades, que si els seus col·legues analitzaren aquestes realitats en traurien conclusions més encertades que les dels ideòlegs dels partits polítics. Les pensions assegurades, la sanitat universal gratuïta, la igualtat efectiva davant de la llei, la legislació laboral, la laïcitat institucional, les vacances pagades, tot això que ara és vist com si fóra etern i natural, són adquisicions relativament recents. Però aquest mateix benestar garantit resulta que, paradoxalment, ja no sembla garantit. Ací, en aquest terreny, és on la dreta triomfa, quan proclama: estrenyeu-vos el cinturó de la despesa pública redistributiva, que nosaltres us salvarem de la catàstrofe.

Certament, hi ha una esquerra (que sol presentar-se com a diferent i “nova”) que es justifica sobretot amb la defensa dels drets de les dones, de les minories, dels homosexuals, dels immigrats, de la gratuïtat incondicional de tots els serveis públics, etc. Fites molt nobles i necessàries, però que difícilment engresquen aquella majoria de la població que ha entrat massivament en el món del consum, de les satisfaccions immediates, de la televisió més embrutidora, de la fugida davant de qualsevol responsabilitat personal que implique esforç sostingut i alguna forma de renúncia i de sacrifici. I per això, també, l’esquerra hauria de tornar a valors clàssics..., que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a l’eficàcia i alt nivell en l’educació, al control rigorós dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’Estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure activament la responsabilitat personal. Ja sé que és demanar massa, però és el que molts hem heretat i no voldríem perdre.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1693 | 22/11/2016   Imprimir

Berlusconi-Trump?

 

De tant en tant, amb ganes o sense, sembla obligat escriure algun comentari sobre allò que se’n sol dir “actualitat política”, siga exterior o interior (domestic, en diuen en anglès, i inevitablement tradueixen com a “domèstica” molts dels innombrables ignorants que en aquest país circulen per la premsa escrita o parlada), o una cosa i l’altra alhora. Com ara mateix, no cal dir-ho, l’exòtica matèria trumpiana i si cal, i paral·lelament, les curioses comparacions amb la matèria berlusconiana que aquestes setmanes i dies també han rebut bona cosa de consideracions públiques i privades: són Trump i Berlusconi dos variants d’una mateixa categoria de fenòmens?, anunciava ja l’empresari, showman i polític italià èxits futurs dels seus equivalents nord-americans, europeus o de qualsevol altre lloc?, tot això (més Marine Le Pen a França, Farage al Regne Unit, la Lega de Salvini a Itàlia, Orbán a Hongria, Putin a Rússia, i, si em permeten estirar la comparació més del que cal, Erdogan a Turquia i, fins i tot, cap a un altre extrem i mutatis mutandis, personatges com Maduro, Beppe Grillo i algun més en qui vostès estan pensant) és l’expressió d’una forma nova i diferent d’allò que durant tant de temps n’hem vida política? Sembla que no es tracta d’una simple impressió circumstancial o frívola (com la que, al País Valencià per exemple, alguns han fet entre Trump i l’anterior alcalde de Xàtiva i president de la Diputació, Alfonso Rus, que més aviat recorda al cantant Torrebruno...), sinó d’una realitat molt més seriosa. 

Si bé es mira, el passat president del Govern italià i el pròxim president del nord-americà són tots dos homes de negocis riquíssims, amb empreses especulatives que presenten sovint aspectes tèrbols, com ara evasió metòdica i massiva d’impostos o comptes foscos i opacs. Tots dos han basat el seu èxit en el camp polític en l’èxit previ i espectacular en el camp econòmic i en una imatge d’empresari triomfador... fet que no els ha impedit presentar-se com aliens al “sistema”, i enemics (i fins i tot víctimes) de les elits i de l’ordre establert. “Nosaltres –o jo– ho capgirarem tot”, aquest és l’eslògan o l’ham amb què sedueixen tanta gent, “jo tinc experiència d’èxit, jo resoldré els problemes, jo us tornaré el benestar perdut”. Forza Italia és el nom del partit de Berslusconi, però era abans i sobretot el crit dels tifosi de l’equip nacional, el crit de la victòria, l’honor de la pàtria. Make America Great Again és l’equivalent en el trumpisme, la nova grandesa, el redreçament, i menys mal que ara hi ha Donald, menys mal que hi ha Silvio: “Meno male che c’è Silvio”, cantaven amb fervor els seguidors –i més encara les seguidores– del líder permanentment rejovenit.

A pesar del que sempre pensem els benpensants, ni els escàndols ni les relliscades i disbarats verbals els han representat cap problema ni descrèdit real; ans al contrari, la seua popularitat sempre en sortia reforçada. John Foot, professor d’història moderna italiana, escriu al diari The Guardian, recordant Berlusconi: “Per a molts, el missatge era atractiu: sigueu com jo, no pagueu els vostres impostos, aprofiteu la vida i prospereu, i digueu el que vulgueu, que no us passarà res. Tot això us recorda algú?”. Ens recorda, per exemple, quan Donald Trump afirmava en un míting que podia pegar-li un tir a algú en plena Quinta Avinguda i encara creixerien els seus seguidors. O quan afirmava que els seus immensos i continuats fraus fiscals eren simplement una demostració de la seua habilitat com a empresari. “Vint anys de berlusconisme”, continua l’historiador anglès, “han tingut un efecte devastador sobre la política italiana i la seua cultura democràtica, i les ferides no s’han tancat encara”. Com a mostra, el fet que més de la meitat dels ciutadans són seguidors de la Lega del xenòfob Salvini, o de Beppe Grillo i del seu Movimento 5 Stelle (no “partit”, per favor, com no és “partit” un altre que tenim a casa nostra, basat en els conceptes de la casta i la gente, i en el funcionament a base de cerchi i de programes informàtics...). “Trump ha transformat profundament la forma del discurs polític”, continua John Foot, “de l’organització política, i de la manera de fer campanya. Tal com va ser el cas amb l’era Berlusconi, res no serà com abans... Oposar-se a fenòmens com Trump i Berlusconi amb les armes de la raó és inútil. Si hem entrat en l’era de la post-veritat (i ja ho hem fet), el comportament de l’elector no es regeix pel pensament lògic”. Desolador.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1692 | 15/11/2016   Imprimir

Obcecació: un pardalet contra el mur

De tant en tant, la salut de l’ànima demana oblidar uns minuts o unes hores els torbaments del món (com ara eleccions als Estats Units, governs d’Espanya i altres novetats i processos incerts) i dedicar una mica de temps a la contemplació de les petites coses. Aprofitant també el fet que viure en una casa antiga, amb un jardí gran i centenari, pot oferir algunes satisfaccions emocionals o estètiques. Com ara la companyia musical dels ocells, passavolants o residents, que canten tots els mesos de l’any, cada dia i a cada hora, als nostres dos cedres enormes i entre la resta dels arbres. Així, un servidor té en tota estació companyia canora variable, música de fons en les llargues hores quotidianes de lectura o escriptura, i música a la cuina, al dormitori i al bany. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos, i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera. Quan estan inspirats, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els mesos de tardor, el concert de la fauna voladora és molt més de solistes variables que d’orquestra. 

El cas és que, des de la primavera de fa dos o tres anys i –de moment– fins a la tardor d’enguany, un simple teuladí, delicat i petit, s’ha dedicat a alterar el programa. El pobre teuladí obcecat s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa, i es llança una vegada i una altra contra els vidres. És obvi que el pardalet no comprèn que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així una hora i una altra hora, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible. El teuladí és sempre el mateix, amb el ventre argentat i l’esquena de color gris marronós, i certament és incapaç de traure conclusions de l’experiència. Hi ha una fe o convicció inalterable que el domina: deu creure fermament que el paradís, el jardí feliç, és a l’altre costat del vidre, i que el mur transparent no li impedirà el pas. I d’aquesta història mínima se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina. Aplicada potser a una part dels ideòlegs polítics i als seus seguidors, als qui pensen que a força de topades amb el cap foradaran el mur, als creients de creences impossibles. 

I al nostre pardalet, ocellet modestíssim, li aplicarem els versos de Teodor Llorente: “Joiós caçador, passa: / busca més brava caça, / i deixa’m quiet a mi. / Jo sóc l’amic de casa, / jo sóc lo teuladí”. El teuladí, això sí, és obcecat però inofensiu: és un pardal desarmat, un ocell innocent. El teuladí, fent honor al seu nom de Passer domesticus, és un ocellet casolà i familiar, que s’estima més viure en llocs habitats que no en boscos i muntanyes remotes, que vola pels carrers de les ciutats, descansa a les teulades, sota les quals pot fer el niu, i que corre per terra als camps i als parcs buscant cuquets, llavors o insectes. És tan discret amb els seus colors apagats bruns o grisos, tan abundant i tan habitual (tant, que els nostres veïns al nord de l’Ebre li diuen simplement “pardal”: a orelles valencianes, com si en castellà li digueren pájaro), tan previsible, que aquest animalet del meu jardí, boig i obcecat, incansable, obstinat en el seu fracàs repetit mil vegades al mateix lloc i de la mateixa manera, em fa pensar de vegades en alguns exemplars no de la raça dels volàtils sinó dels mamífers que solíem descriure com a “bípedes implumes” per no caure en la definició tan inexacta d’“animals racionals”. Com ara una part molt notable dels electors d’ací o d’allà, d’Amèrica del nord o del sud, d’Europa oriental o occidental, que repetidament i incomprensiblement (segons el meu criteri, és clar: deu haver-n’hi d’altres...) voten líders sinistres, ineptes o grotescos, o representants d’ideologies i programes que han fracassat ja una vegada i una altra i una altra. La intel·ligència que cap en el cervellet mínim d’un teuladí deu ser ben limitada: segurament no li’n cal més per menjar, volar i reproduir-se. La intel·ligència d’alguns (o moltíssims) humans, dins d’un cervell de més d’un quilo i quart, de vegades diríem que és del tot comparable a la d’un cervellet de teuladí.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1691 | 08/11/2016   Imprimir

Parlar, raonar, ofendre

Segons una petita llegenda o tradició que jo vaig llegir en algun llibre d’exercicis de grec al col·legi, Demòstenes quan era encara jove i aprenent d’orador feia esforços per parlar clarament, passejant per la platja amb un grapat de pedretes a la boca, i per imposar la seua veu a la remor de les ones de la mar: el discurs només era eficaç, doncs, si era prounciat amb paraula clara i amb veu poderosa i vibrant. Farfallejar, trabucar-se, confondre els mots, és per a l’art de la paraula un defecte radical: qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir. I com a complement, qui parla amb paraula vagarosa i buida, o amb paraula ofensiva i grollera, potser és que no té clar què hauria de dir. Els debats d’aquests dies passats a Madrid, al Congrés dels Diputats, n’han estat un exemple penós, en alguns moments indigne de senyories que eren allà representant la sobirania popular, o això cal suposar. De vegades, vistes les idees (?) que expressaven (poques, molt poques), vista la incoherència de la sintaxi, vist el vocabulari, l’entonació i la gestualitat, hom havia de dubtar si la sobirania del poble hi era efectivament representada: el poble, sovint, pot ser molt més coherent.

Saber parlar en públic s’havia considerat sempre, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. Sembla que ja no és així: escolten, ara, els discursos de gran part dels polítics i els d’alguns suposats “professionals” del ram oral, inclosos predicadors evangèlics i més d’un cardenal. Segurament ja en som molt pocs els qui recordem un batxillerat on apreníem allò de “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra, quamdiu etiam furor iste tuus nos eludet”, etcètera. Remota evocació que fa recordar una joveníssima Lucrècia Borja quan, en l’acte d’anul·lació canònica del seu matrimoni amb Giovanni Sforza, va fer un discurset en llatí que els curials aduladors qualificaren com a molt elegant i de bon estil ciceronià: era una jove educada. Però de Ciceró, Demòstenes i companyia no se’n recorda ningú i de l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’han oblidat: estil?, què deu ser això? Només cal escoltar (amb paciència) els nostres penosos debats parlamentaris recents o no tan recents o, quan la paciència esdevé ja virtut heroica, els habituals debats a la televisió, més que debats discussions de taverna. 

La retòrica, és, o era, l’art de l’expressió i de la persuasió, un dels més valorats i més activament influents en la història europea. Aquests dies d’octubre passat, doncs, si vostés van seguir els parlaments dels grans, mitjans i petits líders polítics d’Espanya, potser conclouran, com jo, que les raons dels uns i dels altres no eren proporcionals a l’eficàcia persuasiva amb què s’expressaven. I em sap molt greu, però he de reconéixer que, comparat amb els seus antagonistes, Mariano Rajoy de vegades semblava un Demòstenes autèntic, un Ciceró eficaç, irònic o avorrit, però sempre intel·ligible. És un clàssic, és un professional. Domina un art meravellós: un art perillossíssim si qui l’ha de combatre apareix apagat, ineficaç i trist, o es deixa arravatar per passions segurament més histriòniques que reals. En definitiva, les raons, sense l’art de la retòrica, poden ser veritats impotents. En fi, la política hauria de ser l’art del bé comú, i també, per tant, l’art de debatre, decidir i elegir què li convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i volem aplicar, què és millor o és pitjor, coses així d’elementals: ideologia. Si es barreja amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barreja amb tot això, l’espectacle és tristíssim, lamentable, i d’un interés propi de crònica negra, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, si és que se’n pot dir política en el bon sentit del concepte i del terme. La paraula pública dels polítics, i la seua raó, no hauria d’estar feta d’insults i respostes als insults, no de la prepotència dels uns i de la inèpcia dels altres, no de gestos superbs, no de xantatges, no de jutges i codis penals, sinó feta de política, és a dir de l’interés pel bé comú. Si és que realment els interessa, cosa sovint ben incerta.

 

Joan F. Mira | El País | 06/11/2016   Imprimir

Amagar els cabells


Això era fa prop de deu anys, li deien Mariam Shakebar, i una fotografia seua ocupava la primera pàgina a la premsa. Semblava una jove molt tranquil·la, conscient del paper que li havia tocat jugar, com a primera locutora de la televisió de Kabul després de tants anys sense tele, prohibida rigorosament pels talibans. I sobretot conscient del seu paper com a primera cara femenina visible després de cinc anys de cares obligadament tapades.

Però portava un mocador al cap: la cara de la jove serena no era ja un perill per a ningú, però els seus cabells sí. Com ha estat sempre, pels segles dels segles, per a les dones de més de mig món, inclòs el nostre: els cabells femenins són una mostra impúdica de llibertat, són una arma del sexe, són un niu de serps com el cap de la Gorgona, que petrifica qui el mira. A l’Horta de València, els anys cinquanta, les meues veïnes d’una certa edat no eixien de casa sense un mocador al cap, normalment negre; i, pels mateixos dies de la locutora de Kabul, en un despatx del Museu d’Etnologia, jo contemplava una foto ampliada de principis de segle XX. És una foto de la plaça del Mercat de València, i de les set o vuit dones que hi apareixen comprant o venent a les parades (era abans de construir l’edifici famós) cinc porten el cap cobert amb mocador.

Sense integrisme islàmic, sense doctrines radicals, sense predicadors fanàtics: simplement, les dones s’han cobert sempre el cap, a l’Índia, a Egipte, a Rússia, a Alemanya o al País Valencià. I tenim la memòria molt curta —però això és mal general— si pensem que la glòria dels cabells femenins ha estat sempre, a les terres d’Occident, tan lliure i democràtica com ara.

Si aquella jove de Kabul representava alguna cosa era la possibilitat, fins i tot en un país tan torturat pels fanàtics, amb doctrines que consideren crim punible qualsevol forma d’autonomia femenina, fins i tot allà semblava que corria una mica d’aire nou. Doncs no: l’aire que ha corregut després és molt vell i cada vegada més podrit. I ha arribat fins a nosaltres sota una forma perversa. No amb mocadors de cap com a part d’una indumentària tradicional, sinó amb una generació sencera de joves musulmanes que tornen (no continuen, sinó que tornen, quan moltes de les seues mares ho havien abandonat) a cobrir-se el cap sencer fins a deixar només visible una part de la cara. O a amagar la cara sencera, no només els cabells, i reclamar el dret a entrar en qualsevol espai públic cobertes amb aquesta presó tèxtil ambulant que només deixa veure els ulls, si els deixa. De portes endins ho fan en nom de la doctrina. De portes enfora, a Europa, en nom de la llibertat. Així, la trampa és perfecta, i pareix que funciona.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1690 | 01/11/2016   Imprimir

Un poder conservador

L’experiència infeliç de tot un any de la vida política espanyola fa que l’observador amb una certa experiència es dedique sovint a reflexions amb resultats. En primer lloc, constata que els planys per la decadència del pensament tradicional d’esquerra (i de les seues aplicacions polítiques) ja són gairebé crònics, entre nosaltres i arreu d’Europa. Com si la falta d’idees noves per fer front a reptes nous fóra un mal sense cura: vull dir d’idees aplicables, no de fantasies de retòrica buida. Com si el mal humor i la indiferència creixent del bon poble que acudeix a votar fóra una epidèmia inexplicable. En qualsevol cas, l’observador té la impressió que, els darrers anys o les darreres dècades, el bon poble ha estat habitualment menyspreat de totes les maneres i per tots els partits: tots, elits intel·lectuals i dirigents polítics, sobretot si són d’esquerra, pensen que saben més que la gent del carrer. Mal assumpte, si l’observació és certa, i mal assumpte si no ho és. Perquè la dreta no elabora ni projecta models (repeteix els antics, posats al dia), però l’esquerra sí. I de projectes per un “nou model” de societat, d’economia o de manera de viure, n’hi ha en circulació tants com vulgueu. Ningú, però, no pensa si això ho entén realment el ciutadà normal, el “poble”, allò que abans en deien “les masses”. O si a les masses s’ocupen d’avaluar els models nous i “alternatius” com a ideologia, o no veuen ni senten els seus resultats pràctics i tangibles. Perquè la realitat és que, tant per als dirigents polítics com per als sindicats, com per als ciutadans en general, l’única perspectiva consisteix, no a implantar cap nou “model de societat” (qualsevol cosa que això signifique), sinó a conservar fins on siga possible aquest “Estat providència” que els països europeus van construir a poc a poc després de la II Guerra Mundial, al llarg de quaranta o cinquanta anys de prosperitat creixent. 

Si abans l’esquerra volia canviar i capgirar la societat –i fins i tot fer alguna revolució–, ara, de fet, aspira a preservar-la tal com és: tal com és en tant que “societat del benestar” més o menys assegurat i confortable. La cosa és tan curiosa, que ara és la dreta (i sobretot la dreta més radical, la de Berlusconi, Marine Le Pen o Trump) la que es presenta com a innovadora i decidida a fer canvis radicals, i l’esquerra la que apareix conservadora: conservadora de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si ha prou recursos per pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per pagar, i l’esquerra governa, resulta que de grat o per força ha de fer –almenys en economia– allò mateix que predica la dreta. Recordeu l’inefable Zapatero.

Vist això, l’observador torna a la lectura d’Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Aquestes, per exemple, d’un dels darrers capítols, on Tocqueville es proposa dibuixar els trets sota els quals el despotisme pot aparèixer al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en una forma nova de poder, amable, subtil i penetrant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable de persones, totes semblants, ”qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s’atipen i s’omplen la vida. En aquesta multitud cada individu, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta de conciutadans, els està a prop però no els veu, els toca però no els sent. Sobre aquesta massa d’individus, dedicats als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del consum permanent sense seny, de les mal anomenades xarxes socials...), hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder difús, provident, i amable, que aconsegueix mantindre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Aquest poder, que és el més eficaç de tots, no és un poder “d’esquerra”, és un poder profundament conservador. Ja ho era en temps de Tocqueville, i ho és, i més encara, prop de dos-cents anys després.

 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS