Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 30/10/2008   Imprimir

Un pensament

Un pensament per als morts, almenys una vegada l’any, i un pensament per a la mort, moltes vegades. Quina cosa angoixa els homes, des de sempre? La resposta és ben simple: la mort. Ho sabien ja els egipcis, els babilonis i els hebreus, ho van comprendre magníficament els grecs, i a Roma Lucreci va explicar les conseqüències d’aquesta por. Però potser l’angoixa i la por la provocava, sobretot, aquella mort que no deixa una possibilitat de salvació, i per això, també, totes les societats humanes de tots els temps han imaginat una altra vida: estarem fets de fum, o de carn eterna, o de matèria de fantasmes, però no tornarem al no res. Perquè el no res és inimaginable: ens envolta, però no pot ser real. El ser és, i el no-ser no és, ja ho va dir Parmènides: i ja que estem fets de la substància del somni, i la nostra vida breu és també un somni, tal com va escriure Shakespeare, més val que pensem que aquest somni no es mor, que és perdurable. En l’alba de la saviesa grega, que hauria de ser la nostra, hom va buscar un llenguatge que no poguera ser desmentit ni pels homes ni pels déus, i menys encara pels canvis d’època, per les catàstrofes o per les alteracions de l’ànima. Heràclit, sis segles abans de la nostra era, recomanava que no l’escoltàrem a ell, sinó al logos, aquella raó que cal buscar més enllà de totes les opinions. I el logos, la paraula eterna, diu que els homes han d’imaginar alguna forma de supervivència. Com les “minetes”, o animetes, que eren la flama de la llàntia d’oli que ma mare encenia el dia de Tots Sants i el de les Ànimes, i que posava en un racó fosc de la casa a manera de presència real del més enllà. A mi em feien una impressió de misteri. I després, mon pare em portava al cementeri magnífic de València, a contemplar les tombes i els panteons, amb àngels de pedra que proclamaven que tot no són els ossos i la cendra. Que també compten les flors i la memòria, i un pensament per als qui van viure amb nosaltres. Aquest cap de setmana recordarem els morts, i pensar-hi és l’arrel del pensament humà, i de la possibilitat de somriure.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1272 | 28/10/2008   Imprimir

Hermes i Prometeu

La ciutat, o la comunitat, o la pólis com a espai de la ciutadania, com vostès voldran, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara. En algun moment, en un lloc del Mediterrani, un petit poble insignificant (¿què eren aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d’Egipte?), va decidir dotar-se d’assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Cosa ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si no hi ha un sentiment de philia, d’amistat, un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que uns eren més “iguals” que uns altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l’assemblea, ni votaven, ni eren part de l’estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que compta per damunt de tot: era el nostre futur. D’altra banda, els europeus de la il·lustració i de la revolució francesa tampoc no són exemplars en aquest camp: hi ha conquestes de la democràcia tan recents, que hem oblidat que ho són. I sobretot hem oblidat que, per als grecs de la pólis, l’essencial de la vida d’un home –d’un ciutadà lliure, evidentment– no era el treball ni els diners, ni la borsa ni els bancs ni l’empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l’interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l’otium que el negotium. En qualsevol cas, els romans van fer molts més negocis que els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que atenesos, o almenys ho volem ser. Per al grec de la pólis lliure, el treball no era el fonament dels lligams socials, ni l’empresa ni la producció, i en això sí que tenien una idea ben diferent de la nostra. Un romà segurament hauria entès una mica tot això que ara tothom comenta i discuteix i que anomem crisi econòmica. Un grec no hi hauria entès res.

Per als grecs, explicava Jean-Pierre Vernant (un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX, mort aviat farà dos anys), el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d’una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d’unir els homes és el que mostra Protàgores, en el diàleg de Plató, quan explica el que va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu, i el seu germà Epimeteu, es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l’han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s’equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per repartir.  L’home quedà desemparat, i per tal d’evitar que l’espècie humana desaparega a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències. L’home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionaria, perquè cadascú s’ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s’adona del desastre, i per posar remei a la catàstrofe envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l’honor i de la justícia, i a partir d’això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea del que és just i honorable. Però amb els pas dels segles, pareix que l’han perduda. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne. 

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 23/10/2008   Imprimir

Barack Hussein

Ja se sap que, segons la doctrina habitual, els nord-americans són racistes, insensibles i bàrbars, enemics de Darwin i de la humanitat, i sense un pèl de sensibilitat i de cultura. Qualsevol fet que contradiga aquesta visió ha de ser qualificat de menyspreable o insignificant: que publiquen més treballs erudits sobre els clàssics grecs que cap altre país de la terra, que tinguen vuit de les deu millors universitats del món (una de les quals conec molt bé), o que hagen inventat el jazz i el rock and roll, els hippies, la ciutat de Nova York i el fascinant estat de Califòrnia, llocs on recomane una llarga visita. Deu ser que, a més de reaccionaris i racistes (no com els europeus, que no ho som gens!) són també incomprensibles. I per això han inventat Barack Obama. Barack Hussein Obama és allà un nom tan exòtic i estrany com podria ser-ho a Alemanya, a Anglaterra o a França. Fill de pare africà, mig negre i per tant negre. Com el general Colin Powell, fill d’un jornaler jamaicà, que va ser cap de la junta de caps d’estat major i, per desgràcia seua, secretari d’estat de Bush fill, el qual, per cert, va substituir Colin Powell per Condoleeza Rice, exdegana a Harvard, negra, pianista excel·lent. Coses estranyes, d’aquell país estrany. A qualsevol país d’Europa, on no tenim prejudicis, ja saben vostès que és molt normal que el fill d’un immigrant senegalès siga cap dels exèrcits, que una professora negra siga ministra d’exteriors, i que un fill d’africà, de nom Barack Hussein, siga candidat a president i moga fervors i entusiasmes massius. Però no sóc capaç d’imaginar –i d’imaginació en tinc molta– un polític a Europa, amb l’origen i el nom del senador Obama, portat en triomf d’extrem a extrem del seu país. No l’imagine  a Itàlia, ni a Polònia ni a Espanya, ni a Gran Bretanya, ni a Bèlgica. Ni alçant passions al congrés del Partit Popular a València, ni aclamat com a líder al congrés del PSOE o PSPV. He llegit que a Rotterdam han nomenat alcalde el senyor Ahmed Aboutaleb, d’origen marroquí, però no per elecció popular sinó en conclave tancat. Ja és un avanç. Ací, encara ens falta ser una mica més holandesos, o més (horror!) nord-americans, abans d’elegir un Ahmed o un Barack Hussein. No sé quan serà això.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1271 | 21/10/2008   Imprimir

Bretanya, Le Clézio

Fa quinze anys, explica el periodista que el visita, que Jean-Marie Le Clézio, sense dir-ho a ningú per tal de preservar la soledat, passa els estius a la badia de Douarnenez, i es refugia en aquest extrem de landa eixuta on creixen el bruc i la ginesta. Hi van trobar una casa, s’hi van quedar, i ara hi vénen també per Nadal. L’escriptor llorejat, amb fama de ser estrany i esquerp, afirma que és un bon lloc per a escriure, de cara a la mar. Viu a l’antiga, no escolta la ràdio, no llegeix els diaris. Jo, col·lega modest i distant, no sé com es pot viure rodant pel món, refugiant-se després en un lloc aspre i remot, i no llegir els diaris: jo sóc un viciós de la informació quotidiana, passe l’estiu a la vora de la mar com Le Clézio, no tindré mai un premi Nobel, i no escriuré mai com aquest jove perpetu, impressionant, que ha passat tota la vida volent saber qui és, i d’on és. Els diaris, que ell no llegeix, han explicat aquests dies que Le Clézio ha viscut als llocs més distants i impensats, de l’illa Maurici a Corea, a Amèrica Central, a Nou Mèxic. Ara, sembla que té la intenció de deixar Alburquerque, enmig o prop d’aquells deserts amb cactus, i tornar a instal·lar-se a Bretanya. Perquè, reconeix l’autor de Le procès-verbal (la novel·la increïble que el va fer famós als vint-i-pocs anys, i que em fa l’efecte que no està publicada en català, i potser cap altra seua tampoc: quin país d’edicions tan estrany, que publica milers de llibres banals i ruïnosos, i que ignora tants llibres necessaris...), tal com va passant el temps, el passat “puja a la superfície dels dies”, i l’escriptor que ha tingut l’experiència de tots els oceans i tots els continents, totes les terres i totes les mars, accepta cedir a la malenconia. “Envege el qui tenen una terra natal, un lloc on lligar-se. Jo, jo no tinc arrels, excepte arrels imaginàries. Només em lliguen els records”. I els records, afirma el periodista visitant, desborden amb onades ininterropudes. Cal dir que la visita i l’entrevista són de poques setmanes abans del premi, no resultat de la fama inflada del Nobel. L’escriptor ja era qui era sense el premi, i em sembla que ací només ho sabíem jo mateix i, supose, tres o quatre lectors més. Le Clézio, probablement, o almenys això assegura, pagarà alguns deutes amb els diners benvinguts, i continuarà fent la seua vida. No s’ha immutat. Fa l’efecte que no s’ha immutat mai.

Ara té seixanta-vuit anys, és alt i prim i ros, i camina amb un aire de viatger etern que s’ha passat la vida mirant la mar, els núvols i el desert. Recorda una infantesa feliç en aquest país verd i gris mineral de Bretanya, del qual afirma que estima la llum, els secrets, la lentitud de la gent. Quan tenia deu anys, hi arribava els estius amb el pare, la mare i el germà amb un 2CV, visitaven els museus d’arqueologia, travessaven pobles de granit que portaven el seu nom, “els tancats”, que això vol dir Le Clézio en bretó, i passaven les llargues vacances al petit port de Sainte-Marine. Allà, recorda el novel·lista, “Jo m’estirava damunt l’herba, enmig dels cards, i passava els dies sencers mirant el cel. Els núvols anaven tan ràpids com les gavines i els mascarells. El moviment de les ones els acompanyava. Jo tenia vertigen. El cel bretó és el més bell dels viatges, va ser la meua primera aventura. La nit, com que tenia insomni, caminava tot sol per la landa, i sentia al meu voltant com una presència màgica, sobrenatural.” L’escriptor rodamón, l’autor del Livre des fuites, ha viscut sota els vuit vents del món, a Panamà, a Michoacán, Haití, Marroc, i sobretot a l’illa Maurici, on arribà el seu rebesavai bretó a finals del segle XVIII i on ell mateix té la nacionalitat. Ha explorat l’Àfrica, on son pare va ser metge de leprosos i palúdics. I ha tornat a la Bretanya dels avantpassats. A la primera aventura de mirar les gavines, els núvols i les ones, que és l’aventura que compta, la que fa un escriptor. La resta és accessori.

Aquest article forma part del llibre Europeus, de Joan F. Mira (Alzira: Bromera, 2010) 

 

Joan F. Mira | Avui | 18/10/2008   Imprimir

La vida antiga

A la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, hi ha ara mateix una exposició petita i exemplar sota el títol Pla, l'Hermós i companyia, que mereix una contemplació sense pressa, i una mica de meditació. La vam inaugurar fa pocs dies, jo li he dedicat una glossa al catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d'aquells homes de les fotografies (i una dona, forta i severa) de fa més de mig segle o prop d'un segle, que l'escriptor trobava sobretot “divertits”, és a dir interessants, importants: com a individus, i com a representants o portadors d'unes formes de viure que ell sabia que eren ja en un estadi final. Eren “antics”, i aquesta “antiguitat” tenia els dies comptats enfront d'una modernitat invasora. Eren una classe o espècie d'homes que ja s'acabava, com s'acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “Aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma [...]”. Eren homes que vivien en un temps que ara no és ja el nostre temps: vivien en un temps lent, no governat pel rellotge, pels minuts mesurats, per la pressa. Podien xerrar o cantar hores i hores (que no eren tampoc hores nostres, de seixanta minuts), podien fer dinars inacabables, sabien el temps del sol, no el del cronòmetre.

La vida antiga es defineix, justament, pel contrast amb la “vida moderna”, sobretot amb la vida urbana, que està feta de velocitat, i de moltes pretensions i aparences: “Vosaltres –afirma l'Hermós– voleu fer el senyor, portar corbata, barret i elàstics i parlar d'una altra manera [...]. Voleu tenir diners i fer el fatxenda [...]. Voleu viure del fum, del no res [...]”. ¿Això ho deia i ho pensava el personatge, o qui ho afirma és un alter ego de Pla, la seua altra meitat? L'escriptor-testimoni està fet d'una meitat d'home modern i d'una altra meitat d'home antic, i amb aquests homes completament “antics” la seua simpatia és immediata: potser voldria ser com ells, viure com ells, però sap que això ja és impossible, i sap que la seua missió és fer-los viure permanentment en la pàgina escrita.

I aquella no era només una cultura d'homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també un cultura d'activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d'homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l'home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l'acció: “tenien l'enginy a la mà”, els defineix l'escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d'aquells homes antics, que eren homes “importants”. “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d'afegir: ¿de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d'aquells homes era una cultura en l'extrem contrari de l'especialització, i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d'altra banda, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.

Però aquells homes de la costa, que eren antics i potser una mica “primitius” d'aspecte, eren també o sobretot homes pobres. Pla es refereix a uns pescadors amb un elogi apreciatiu: “Són gent antiga del país, la millor gent...”. Però l'Hermós, “antic” de veritat, respon: “Antiga, antiga, què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto i tota la requincalla i un pa a la post per quan bufa el vent”. Antic, ací, vol dir també elemental: menjar, beure i copular serien l'aspiració rudimentària de qui no pot o no sap aspirar a cap altra cosa “superior”, o no en té els recursos o la capacitat. I en aquesta enumeració de necessitats bàsiques i de satisfacció incerta i precària, precisament les dones volen alguna cosa més: volen seguretat, a canvi de sexe. La pobresa, en efecte, pot tenir aspectes i resultats ben “primitius” i ben universals. Que això fóra del tot real, o només una apreciació de l'Hermós o de Pla, és una altra qüestió.

Pla sabia molt bé que aquells homes eren els últims representats d'una història molt llarga, d'una forma de viure que s'acabava inexorablement. Sabia també, o més aviat creia i pensava, que malgrat tot, els homes no canvien. Que sota aparences diferents i noves, la vida serà la mateixa de sempre. Res no canvia, en el fons i en la substància, pensava Josep Pla. O sí?, ens preguntem nosaltres ara. I qui sap quina és la resposta bona, si n'hi ha.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/10/2008   Imprimir

Atestat

“Una vegada hi havia, durant la canícula, un paio que estava assegut davant d’una finestra oberta; era un xicot desmesurat, una mica encorbat, i es deia Adam; Adam Pollo. Tenia el posat d’un captaire, sempre buscant les clapes de sol, assegut hores i hores, bellugant-se a penes, als racons dels murs. Mai no sabia què fer amb els seus braços, i generalment els deixava ballar al llarg del cos, tocant-lo el menys possible. Era com aquells animals malalts que, conscients, van a arraulir-se a un refugi i estan alerta al perill, al que ve ran de terra, i s’amaguen dins de la seua pell fins a confondre-s’hi. Estava estirat en una butaca davant de la finestra oberta, amb el tors nu, el cap nu, els peus nus, en la diagonal del cel.” He llegit, com a membre de jurats literaris innombrables i habitualment inútils, centenars d’originals de joves que es creuen novel·listes pel sol fet d’omplir paper, joves que pensen que només escrivint fulls i fulls ja fan literatura. Mai no he llegit una primera pàgina d’un primer llibre d’un jove aspirant a escriptor que es puga comparar amb la que acabe de traduir del meu exemplar ja esgrogueït de Le procès-verbal, que Jean-Marie Le Clézio va escriure als vint-i-dos o vint-i-tres anys, que la van rebutjar alguns editors, i que Gallimard, molt més intel·ligent, va publicar i esdevingué un èxit mundial instantani. “L’atestat”, seria el títol en català, però em fa l’efecte que no està traduïda, ni cap altra obra del Premi Nobel d’enguany. Una desgràcia, perquè és un dels grans dels darrers cinquanta anys. L’escriptor joveníssim enviava una carta als editors on, entre altres consideracions, afirmava: “En la meua opinió, escriure i comunicar és ser capaç de fer creure a qualsevol qualsevol cosa. I només amb un seguit continu d’indiscrecions es pot arribar a somoure la muralla d’indiferència del públic.” I demana a l’editor hipotètic que el perdone si hi ha faltes de mecanografia en el manuscrit, que ha escrit amb un dit de cada mà: la indiscreció aparentment ingènua. Prop de quaranta anys després, el segon capítol de Coeur brûlé començava: “Havia fet calor aquell estiu a Provença, una calor tirànica, amenaçadora.” I això només, ací atestat, ja mereix un premi gros.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS