Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1446 | 28/02/2012   Imprimir

Supèrbia i economia

En un article recent, esplèndid i claríssim, Jordi Maluquer de Motes, que sap de què parla, ha desmuntat de manera contundent la fal·làcia impúdica de la passada “dècada prodigiosa”, o dècada i mitja, en què tants havien cregut (jo no) amb la fe del nou ric, de l’ignorant o, cosa pitjor, amb la fe en una nova Espanya Gloriosa. Era el somni amb aparença de realitat d’un bell camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que, fa alguns anys, es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, o Itàlia, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Com si els vells països rics haguessen arribat a un límit, a una aturada històrica, mentre uns altres –i sobretot Espanya, òbviament– venien darrere, a gran velocitat, per ocupar aquell lloc de privilegi. Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, però al singular regne d’Espanya l’increment de PIB era molt més alt i vigorós (o això semblava, sense ser realment cert), es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim, però és fals. Perquè el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals. La primera, era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu.

Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava en bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no eren motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. Era el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat? Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que Espanya tindria, en poc temps, més quilòmetres de vies d’Alta Velocitat (Espanyola!) que cap altre país. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I el professor Maluquer de Motes concloïa: “La medicina será muy amarga. Pero lo sucedido no debe repetirse jamás.” Exactament.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 585 | 23/02/2012   Imprimir

La dreta sí, l’esquerra no

En el camp de joc del consum com a estil de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, del recel davant dels pobres o dels immigrants, la dreta nova està més adaptada que l’esquerra antiga: domina el xoc de forces, és fins i tot més “popular”, com el nom dels partits que l’encarnen. I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprés que vivim una mutació dels valors dominants, un canvi de cultura política: que els ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, d’acció dels poders públics per garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interés egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I encara més: les esquerres europees s’han negat a la comprensió dels problemes nous sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de l’endeutament excessiu, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que en resulten, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els “pobres”, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, en una gran part d’Europa, inclòs el Regne d’Espanya, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permés que augmentaren? Potser perquè també estimula el consum massiu i l’obra pública inútil com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infallible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí? Amb tot això vull dir que entenc molt bé la cara de satisfacció perfecta que feien, a Sevilla, els assistents al congrés del partit més popular.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1445 | 21/02/2012   Imprimir

El trellat

Un amic de tota la vida, militant eminent del partit socialista, em va enviar, ja fa una mica de temps, un missatge on m’informava que el diari Las Provincias havia publicat un article del seu cap d’opinió, “que marcarà època”. “Per si t’interessa”, deia l’amic, i jo vaig llegir amb atenció l’article, on després de criticar el desgavell dels anys passats, el senyor cap d’opinió afirmava: “Qué pena, podíamos haber construido un valencianismo distinto, pero preferimos gastar el tiempo en lo que mejor sabemos hacer, fuegos de artificio, luz y sonido espectacular durante unos minutos pero que al cabo de unos segundos se desvanece sin dejar huella. Sólo humo.” Molt bé, que vaig pensar, pareix que volen recuperar una miqueta de trellat. Però l’article concloïa: “Lo del enemigo exterior ya no nos vale. El peligro catalán se desvanece. Ni a Mas, ni a Eliseu, ni a Carod-Rovira les podemos echar las culpas del Banco de Valencia, de la CAM, de Bancaja, ni tampoco las de Gürtel, Brugal o la depuradora de Pinedo. Deberíamos hacérnoslo mirar, deberíamos tener la suficiente capacidad de autocrítica para poder empezar de cero y no volver a cometer en un futuro los mismos errores.” Lamentar els errors de concepte no és cosa que es veu cada dia. No sé encara si són llàgrimes clàssiques del cocodril, o llàgrimes amb propòsit d’esmena. Li vaig respondre, doncs, a l’amic eminent: “I tant que m’interessa! És simptomàtic del final d’una etapa ideològica (no encara política, ai dolor!), i de l’estupidesa suïcida de la qual tants i tants han participat (inclosos alguns que tu també voldries oblidar...), i que ara veuen que era tot fum de palla. Alguns, durant anys i anys, ens hem fartat d’escriure papers sobre aquesta imbecil·lització col·lectiva, i no ens han fet ni cas. Per posar un exemple: no sé quants articles he publicat sobre l’aberració de l’AVE dels collons, fins i tot quan tots els diaris, i el PP i el PSOE, cantaven les lloances de l’invent, competint per atribuir-se la gran meravella. I així tot. Ara, fins i tot Las Provincias ha descobert que els culpables no eren ‘els catalans’ o els catalanistes, sinó els de les noves glòries a Espanya, Espanya, Espanya. ¿I què ens deien, els uns i els altres, als qui no hem deixat de proclamar que calia una política pròpia, partits propis, valencianisme polític, i tot això que tu saps? Què ens deien, eh? En fi, potser la dreta comença a despertar-se, massa tard, després del gran empastre (paraula ben valenciana!), però no estic tan segur que l’esquerra majoritària, o siga el PSOE regional, siga capaç de canviar de ruta...: no aprendran mai. Mai de mai de mai. L’experiència és inútil quan el cap està buit.”

I ara, fa pocs dies, el periodista Enric Juliana feia, a La Vanguardia, una reivindicació del trellat que, amb interpretació optimista, constata que s’obre pas entre nosaltres. El trellat “es el seny de los valencianos”, afirma, i ho encerta bastant. Per confirmar-ho, Juliana reprodueix un paràgraf d’un editorial recent, també de Las Provincias, que entre altres coses diu: “Resulta casi obvio señalar que, a la vista de los resultados, muchas cosas se han hecho mal. Y no se trata en esta hora difícil para los valencianos de ocultar ni los problemas ni las equivocaciones. La sociedad no lo permitiría. Los ciudadanos reclaman responsabilidades y exigen explicaciones acerca de cómo se ha llegado a este agujero negro en que se halla sumida su región. Los casos de corrupción –llámense Gürtel, Emarsa, Brugal o cualquier otro– y los de despilfarro –un aeropuerto de Castellón sin aviones ni pasajeros o el redundante Ágora– precisan de luz y taquígrafos, de claridad y puertas abiertas para que la justicia pueda hacer su trabajo (como está ocurriendo), para que el Estado de derecho, con todas sus garantías, funcione y demuestre que goza de buena salud (...) A partir de estos errores evidentes, Valencia ha sido conducida ante la opinión pública de toda España y ha sido acusada, juzgada y sentenciada. La condena es el escarnio (...) Los errores de una clase política que no ha sabido estar a la altura de las circunstancias se trasladan a toda la sociedad, a los ciudadanos, a las empresas, a las instituciones.” Perfecte, sí senyor. Ara només cal que es despengen d’aquesta mateixa classe (política, i no només política) els errors de la qual hem pagat tots. Però això, evidentment, no ho faran. El trellat actiu, també trellat polític, l’hauran de posar uns altres, els que són d’una “classe” diferent.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 584 | 16/02/2012   Imprimir

L'obsessió

Vam eixir del Metro a l’estació Nuevos Ministerios, ministeris presidits per l’estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del Metro, i et trobaves el caudillo a cavall. A l’edifici del ram dels transports i comunicacions el personal devia estar fent la llarga pausa del café, perquè semblava mig desert. Però desert i tot, el poder de l’Estat surava en l’aire dels corredors, escales i salons. Ens va rebre el ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder, i parlàrem del cas que ens ocupava, que era la recepció de TV3 al País Valencià a través dels repetidors d’Acció Cultural. Una qüestió d’Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat. El resultat de la conversa, la resposta, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions. Les vam tornar a connectar subreptíciament, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l’insigne estadista Eduardo Zaplana o rebent promeses enganyoses dels ministres José Montilla i Joan Clos, pretesament “amics”. I després suportant l’hostilitat immutable i mortal del senyor Camps i els seus col·legues. Entre el menyspreu, la indiferència i la violència, dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Fins al tancament total, ara fa just un any, i les multes monstruoses. Passen ministres, passen governs, passen partits. L’obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució incessant i brutal, que dura ja vint-i-cinc anys. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, repetidors tancats per la força armada, i totes les estacions d’un calvari inacabable fins a l’execució de la sentència de mort. És l’aplicació continuada d’una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i intel·ligible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1444 | 14/02/2012   Imprimir

El ‘nasciturus’

Això era l’any 1977, durant les primeres eleccions democràtiques, a les quals (de manera imprudent, però necessària) vaig concórrer en condició de candidat. Va ser una campanya molt educativa, almenys per a un candidat de resultats tan incerts com jo. Fins i tot el senyor bisbe de Castelló em va convocar, per a saber quin programa teníem, els d’aquell PSPV original (no el que després s’apoderà del nom que no aplica ni practica), sobretot en matèries que en diríem de moral o de doctrina canònica i romana: el bon home, escoltant-me, sembla que no es va espantar de res. I també em convocaren les digníssimes senyores d’una associació de dames catòliques o cosa semblant, que van omplir una sala gran per a escoltar què els havia de dir un candidat perillosament d’esquerra, i a més a més nacionalista. Vaig parlar amb discreció, i al col·loqui la primera pregunta, potser la que més els importava, va ser sobre la matèria perenne de l’avortament. Miren, senyores, que els vaig dir, avortar, per a una dona, és sense dubte una experiència molt dura, traumàtica, sovint perillosa, i per tant ningú no pot dir que està “a favor de l’avortament”. Les senyores catòliques van somriure, alleujades. Ara bé, vaig continuar, si per una raó o una altra una dona ha de passar per aquest tràngol, només falta que això es considere un delicte i que la dona haja d’acabar a la presó, no creuen vostès? Les senyores es van quedar sense saber què dir, davant d’aquella resposta meua, tàctica i una mica arriscada. Després, una altra em preguntà sobre el dret a la vida i els llocs comuns habituals, que si avortar és assassinar una criatura, i tot això que fa tants anys que es predica en sermons, cartells, pamflets, proclames i manifestacions. Doncs, no, senyora, que li vaig respondre, perquè això que vostè diu, amb aparença de raó, parteix d’una teoria molt peculiar i molt insostenible: parteix d’una greu confusió de conceptes, segons la qual vida humana i persona humana serien termes rigorosament sinònims. Però mire vostè, senyora, un òvul acabat de fecundar, un grumollet de cèl·lules, és vida humana només en el sentit que és també vida humana qualsevol fragment d’un cos humà, unes gotes de sang, un qualsevol trosset de carn, que són matèria humana i viva. Ajuntar l’adjectiu humana al substantiu vida, i a continuació redactar manifestos, convocar manifestacions, escampar imatges de criatures de bolquers al costat d’animalets protegits, i dir-ne, de tot això, defensa de la vida és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort. Ara mateix no recorde si la senyora pogué respondre o no.

Però la confusió de conceptes i de termes es manté obtusament, convertida en un dogma sagrat, i projectada a l’esfera del dret amb el concepte incert i vagarós de nasciturus, que vol dir simplement “el que ha de nàixer”. Segons la qual teoria, almenys en la interpretació canònica, que és la de l’actual ministre de Justícia del Regne d’Espanya, un embrió de poques cèl·lules és ja una personeta, un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu l’estranya teoria, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. El nasciturus, doncs, des del primer minut seria una persona. A propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, ja fa deu anys jo recordava ací mateix que, si la Santa Mare Església hi creguera realment, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació in vitro– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges catòlics dels hospitals catòlics cridarien el capellà de la casa per a batejar canònicament (amb efectes retroactius, si és el cas) cada embrió que els caiguera a les mans, altrament tots aquests nascituri microhumans (inclosos els congelats) no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un nasciturus gros com un cap d’agulla.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 10/02/2012   Imprimir

Euro, pecat, penitència

Sembla, si hem de fer cabal d’algunes opinions que circulen per la premsa europea (Le Monde, per exemple, i especialment en un article signat el dia de Nadal!), que en aquesta llarga crisi de l’euro els polítics d’ofici, els economistes i els experts habituals en la matèria no tenen en compte un factor important: Déu, el pecat i la penitència. És a dir, uns principis morals amb fonament religiós, i més concretament l’ètica i la teologia del protestantisme luterà. Vostès ja deuen haver llegit més d’un comentari sobre la personalitat d’Angela Merkel, filla de pastor del luteranisme nòrdic, i com a tal educada en el sentit personal i profund del pecat, com molts dels seus compatriotes. No del pecat una mica superficial i anecdòtic dels catòlics del sud, que poden fornicar o robar, estafar, balafiar diners o cometre altres formes i tipus d’excessos, i després confessar-se, resar tres avemaries de penitència sense propòsit d’esmena, i a continuació tornar alegrement a començar. El pecat, per als luterans clàssics (vull dir els luterans religiosos, els luterans culturals, o els luterans en la política i en l’economia), és una realitat molt més seriosa. Com que no hi ha confessionari discret i acollidor a les esglésies, el pecat és un afer personal del cristià amb el seu Déu, és una falta íntima de responsabilitat, el trencament d’un pacte molt seriós, i per això ha de ser també molt seriosament restaurat: no val una petita penitència frívola.

No es tracta exactament, ni únicament, d’aquella tesi tan coneguda de Max Weber en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, que relaciona la moral puritana i la responsabilitat personal amb l’eficàcia, el treball i l’estalvi, i altres virtuts més aviat germàniques, anglosaxones o nòrdiques que van acompanyar l’acció de la nova burgesia comercial o industrial des del segle XVII fins al XX. Es tracta d’això, i d’alguna cosa més, perquè en la teoria o explicació de Max Weber entrava el sentit del pecat, però no el de la penitència. Des de Berlín, capital del Regne de Prússia, sostenen que la zona euro no pot continuar funcionant com una màquina de fabricar deute, que aplicat a la pràctica vol dir que no és gens clar que els rics del nord hagen de garantir el deute dels pobres del sud, ja que això significaria donar suport públic al vici de l’endeutament. Dit d’una altra manera: l’aplicació d’aquesta solidaritat financera amb els balafiadors (els que treballen poc o malament, i gasten massa), tindria l’efecte pervers d’incitar aquests països sense rigor ni responsabilitat a continuar indefinidament amb el dispendi. I ací, possiblement, hi ha alguna cosa més que una distància moral o que el sentiment d’una certa superioritat ètica (que els països del sud certament no accepten, o se la miren amb recel i amb ironia, pensant “els alemanys treballen molt, però nosaltres sí que sabem viure!”, que és tant com dir “que antipàtics són ells, i que simpàtics nosaltres!”). Ací es pot sospitar o percebre una certa voluntat de castigar o, tal com afirmava Le Monde amb una retòrica clàssicament francesa, es pot sospitar “en el fons de les prescripcions de la política, la dialèctica del pecat i de la seua expiació.”

Així, a part de l’oportunitat política i de la necessitat econòmica, la sanció als pecadors té també la finalitat de dissuadir-los de tornar a pecar. Si la penitència és dura i aspra, el pecador haurà de fer un propòsit ben sòlid d’esmena, si no per convicció espiritual o moral, almenys per estalviar-se altres dolors en el futur. La penitència pot consistir, tal com pareix que insinuava el cap del Bundesbank, en el càstig rebut a mans d’aquests déus impalpables que en diem “els mercats”, que imposen com a escarment i penitència unes taxes doloroses i altes d’interès. El càstig monetari, a més a més, va acompanyat, o precedit, per un càstig moral que afecta la imatge pública del país o govern pecador: la degradació vergonyosa que li imposen les agències de notació. Si has pecat tan greument, baixes també seriosament de categoria: caure del grau A al grau B, no solament pot tindre efectes pràctics, sinó que en té de morals. El degradat ja no és persona o país de fiar, ja no mereix tant de respecte, ja pot ser assenyalat amb el dit. Jens Weidmann conclou així el seu sermó moral als ministeris de finances: “La bona política econòmica ha de ser recompensada gràcies al cost del crèdit, i la mala política, castigada pel mateix mitjà.” Gratificar el Bé, penalitzar el Mal. I els deutes, com els pecats, s’han de porgar. I voilà, concloïa Le Monde, per què Berlín no accepta que el Banc Central Europeu jugue un paper més actiu, i es refusa a augmentar la solidaritat financera entre els països de la zona euro. Per què es proposa resoldre la crisi fent gravar en lletres de bronze el compromís de disciplina pressupostària. I per què imposa la penitència i la porga com a única medecina i remei per a uns deutors que considera més com a pecadors culpables que com a malalts innocents.

Jo, sense anar tan lluny com els luterans de Berlín, afegiria que si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final pot ser ben saludable. Recordant, per posar un exemple innocent, que el Regne d’Espanya, els darrers sis anys, ha malgastat més de 25.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima, luxosa i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides que travessen la Meseta castellana, palaus de congressos, i tots els luxes que vostès poden afegir. A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners manllevats. I ara els balafiadors, els deutors, no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya –els que manaven fins fa poc, i els que manen ara– la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui van emprar diners i els malgastaren serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”. Som europeus, sí, però europeus irresponsables: pecadors que voldrien ser absolts sense fer penitència. Pecadors aviciats per culpa del confessionari, de la frivolitat i del parenostre i tres avemaries.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 583 | 09/02/2012   Imprimir

Amoun, Abaïl

Quan, fa pocs anys, un editor amic em va posar davant dels ulls Le tramway de Claude Simon, amb la proposta maligna de traduir-lo, d’entrada vaig dir que no. Quan vaig obrir la primera pàgina, amb la descripció meravellada del moviment de la maneta que el conductor feia servir per a moure el vehicle, vaig haver de dir que sí: una maneta de bronze convertida en gran literatura, no és cosa que es trobe cada dia. I Claude Simon és, amb Julien Gracq, el més gran prosista francés de la segona meitat del segle XX. L’autor publicà Le tramway, una delícia impagable, quan ja tenia prop de vuitanta anys, recordant fragments d’una infantesa a Perpinyà. La família materna del petit Claude posseïa vinyes i bodega prop de Salses (on Simon ja adult passava gran part del temps), i hi ha un passatge en què recorda com portaven el raïm al celler, i com els carros s’acostaven fins a tocar gairebé la paret: (p. 78): “Llavors desenganxaven el primer cavall i el feien avançar lleugerament a fi de poder enganxar el seu arnés a una llarga cadena que, passant per una politja damunt de l’obertura del celler, portava penjada a l’altra punta, al nivell de la carreta, una peça de ferro en forma de penja-robes acabada a cada extrem amb dos anells que un home passava per les anses dels coves, i després cridava “Amoun!” [après quoi il criait “Amoun!” (En haut!)] i el cavall, avançant alguns metres al llarg del mur, estirava la cadena que amb un soroll metàl·lic de matraca elevava el cove fins al nivell de l’obertura del celler on, agafant-lo hàbilment, dos homes l’arrimaven cap al trespol, un d’ells cridava llavors “Abaïl!” [l’un des deux criait alors “Abaïl!” (En bas!)], el cavall reculava cap al seu punt de partida i l’espècie de peja-roba tornava a baixar.” L’autor, òbviament, identificava aquestes transcripcions seues dels mots “amunt” i “avall” com una forma de dialecte exòtic. Això pensaven el petit Claude i el gran Simon: un patois rústic indigne de ser escrit amb normes pròpies, amb correcció gramatical. Com més d’un escriptor valencià, de fa cent anys i d’ara, sobretot dels que volen fer carrera a Madrid per estar més amoun i no ací abaïl. Però cap d’ells no ha escrit Le tramway de Simon.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1443 | 07/02/2012   Imprimir

El crèdit de la realitat

Comentant l’art dit surrealista, i més concretament Dalí, Fuster explicava, fa més de mig segle: “Les imatges de la ‘irracionalitat concreta’ [...] estan constituïdes pels mateixos objectes que les imatges del món exterior, solament que disposats en un ordre absurd [...] Per al procés de descrèdit de la realitat, aquesta brutal destitució de la lògica té tanta o més importància que la mateixa anul·lació del real propugnada per l’art abstracte. La pintura abstracta es gira d’esquena a la realitat; el surrealisme, no; el surrealisme la presenta amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança.” Això escrivia Joan Fuster en El descrèdit de la realitat, un llibre increïble del 1955, que no s’entén com el pogué escriure, aquells anys, un jove advocat de Sueca.

Cinquanta anys després, el surrealisme, al país de Fuster, havia passat directament de la pintura a la política, i a la visió que el país rebia d’ell mateix, tot al llarg de la dècada prodigiosa, o dècada i mitja, que pareix que s’ha tancat fa un any a penes. I fa quatre o cinc anys jo recordava, en un altre lloc, amb quina frívola alegria aquest País Valencià nostre s’havia instal·lat no en el surrealisme estètic dels versos o dels quadres sinó en el surrealisme polític, en “les imatges de la irracionalitat concreta”. Al llarg d’aquests anys passats, la realitat no comptava, comptava una projecció irreal, surreal, fora de tot sentit coherent, que es va instal·lar en el fons de la vida valenciana, i que era el contingut i la forma de la seua projecció endins i enfora.

La realitat no comptava, doncs, al costat de dosis massives de propaganda, la realitat no tenia cap crèdit, comparada amb l’al·lucinació. I a mi em tocava, de tant en tant però massa vegades i era també massa cansat, haver de repetir a Barcelona, a Mallorca o a Lleida (i a Valladolid, a Burgos o a Madrid si calia, en el curs d’alguna visita), que la fantasia és fantasia, la propaganda propaganda i la realitat realitat. Que el País Valencià reculava i baixava, que Espanya no hi posava (i no hi posa encara) ni una pesseta ni un euro, que les obres faraòniques les paguem amb el dèficit (en això sí que som els primers: el deute de la Generalitat Valenciana és el més alt de tots, i creixent), que aquest és el país de la mentida pública coberta amb això que se’n sol dir “grans esdeveniments” inútils i caríssims.

Però els números eren i són implacables: fa cinc anys el PIB per cap dels valencians era només el 91% de la mitjana espanyola, ara mateix és ja del 89%. Al nivell de Galícia, en la colla dels pobres mentre afirmem que som rics, i a fora s’ho creuen, com sempre. Sense comptar les xifres comparatives d’inversió pública, d’inversió de l’Estat, de places hospitalàries i escolars, i altres cosetes sense importància: si no som els últims, ens hi acostem implacablement. I al costat, senyores i senyors, la prestidigitació, el malabarisme, la propaganda triomfal, l’ordre que, contra la realitat, hi establia el somni o l’al·lucinació, o la paranoia. Una propaganda tan eficaç, cal reconèixer-ho, que va arribar a convèncer tothom: els valencians mateixos, que voten el PP agraïts pels èxits incessants, i el conjunt dels espanyols, catalans inclosos, que creuen fermament en la imatge feliç.

Aquesta era la nostra irracionalitat concreta, aquesta era la brutal destitució de la lògica, aquest era el nostre surrealisme, que presenta la realitat “amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança.” Bé, doncs, potser que ja s’acaba, tot això. Potser que s’ha esgotat, exhaurit o apagat l’esclat surrealista, els focs artificials de cada dia. Potser que la realitat torna a exigir el seu crèdit, i de sobte el país (no únicament els intel·lectuals d’esquerra, sinó la gent del carrer, els lectors de diaris, i fins i tot el personal polític que ens governa) s’ha adonat que aquella fantasia era un somni fal·laç i pervers. El president Alberto Fabra practica, sense ganes, una modèstia real i obligada, tothom mira a terra per veure on pot posar els peus que no siga un clot o un bassal d’aigua bruta, i fins i tot el diari Las Provincias publica editorials i articles molt seriosos del cap d’opinió, on reconeix que la dècada i mitja passada ha sigut un desastre i que, curiosament (oh gran troballa), la culpa no la tenen els catalans sinó nosaltres mateixos. Nosaltres els valencians.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 582 | 02/02/2012   Imprimir

Consolo mort

El dia 23 de gener, a Sant’Agata di Militello, on havia nascut el 1933, va ser enterrat el més gran dels escriptors italians, Vincenzo Consolo: no Eco, ni Tabucchi, ni cap altre dels famosos: Consolo era el més gran. Pocs llibres en molts anys d’escriptura, i llibres de poques pàgines, el contrari dels best-sellers de la vacuïtat habitual. Havia nascut en aquell poble de Sicília, vivia a Milà, i tornava contínuament al mateix lloc on demanà ser enterrat. Era un home de poc volum i de poca estatura, parlava en veu baixa i calmosa, i en les reunions anuals per al Premi Internacional Unió Llatina, a Roma, no intervenia més enllà d’unes poques frases, al principi i al final. El seu candidat era sempre el mateix, Luigi Meneghello, tan poc conegut com ell i tan especial com ell en el llenguatge: Consolo barrejant italià clàssic i sicilià, Meneghello barrejant-hi el vènet. No va aconseguir mai que guanyara el seu candidat, jo tampoc que guanyara el meu, que era Jaume Cabré. Entremig, participàvem en sessions més o menys acadèmiques, xarràvem llargament, passejàvem per carrers i placetes del centre de Roma, i sopàvem al Campo de’ Fiori o al Trastevere. Menjava poc, molt poc. I així un any i un altre any i un altre. Ara s’ha mort, i no he vist als nostres diaris (només en un) repercussió important del fet, ni del nom de Consolo, ni dels seus llibres, potser massa personals, potser una mica difícils, amb aquella barreja permanent de classicisme i experimentació, de tradició i modernitat, i amb aquella distància seua de les modes, de l’èxit fàcil, del lluïment buit: “És sempre somni l’empresa de narrar, un separar-se de la vida real i viure en una altra. Somni o potser també una follia, perquè és justament de la follia que se separa la vida, i que camina al costat, com a ombra, fantasma, il·lusió, de l’altra que anomenem la real”. I el pagés filòsof de Le pietre di Pantalica, mentre mastega pa i formatge d’ovella, que afegeix: “I queda, com a senyal d’una vida que ha passat, algun fus de pedra acanalada, algun escrit damunt d’una llosa, alguna escena o figura”. Quant a l’èxit, la fama, i altres vanitats, un altre diu: “Però tu ho saps, ho saps: sobreviuen només la guineu i el voltor”.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS