Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 24 de maig de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1507 | 30/04/2013   Imprimir

El discurs de Napolitano

El dia 22 d’abril, cap a les 5 de la vesprada, vaig escoltar, amb atenció i emoció creixents, un dels més impressionants discursos polítics que recorde (els prodigis de la xarxa permeten coses com aquesta). Sóc seguidor perpetu, des de fa més de mig segle, de les circumvolucions sovint impenetrables de la política italiana, del temps de Fanfani, Moro, Berlinguer o Andreotti, fins a Alessandra Mussolinia o als lamentables –per raons diverses– líders actuals, Berlusconi, Bersani, Bossi, o el molt perillós Beppe Grillo (del qual potser parlaré algun dia: segurament, cada democràcia té els enemics que es mereix), i he seguit atentament, per tant, les peripècies de les darreres setmanes i mesos. Que, de moment, han conclòs amb la reelecció d’aquest senyor venerable i digníssim que, ja prop dels noranta anys, ha hagut de carregar, penosament, amb els efectes de la ineptitud dels altres. Vaig seguir, doncs, el discurs que pronuncià a Montecitorio, després del jurament, i el vaig llegir l’endemà transcrit a La Repubblica, i al Corriere della Sera. Escoltat, amb aquella veu ferma i claríssima en un home de tants anys, era un discurs emocionant. Llegit, és un discurs ple de veritat, de justícia i de raó. Ací en tenen una mostra, en traducció improvisada. Afirma el president, sense embuts:

“Tot el que ha passat ací els dies anteriors ha representat el punt d’arribada d’una llarga sèrie d’omissions, de mal funcionament, de tancaments i d’irresponsabilitats. En propose una ràpida síntesi, una ressenya sumària. Els últims anys, no s’han donat solucions satisfactòries a les exigències fonamentades i a les demandes severes de reforma de les institucions i de renovament de la política i dels partits –que s’han combinat amb una aguda crisi financera, amb una pesant recessió i amb un creixent malestar social: han acabat prevalent les posicions contraposades, les lentituds i els dubtes sobre les solucions que cal aplicar, els càlculs de conveniència, els tacticismes i les instrumentalitzacions. És això el que ha condemnat a l’esterilitat o a sortides minimalistes els enfrontaments entre les forces polítiques i els debats al Parlament. Aquella mica de correcció o d’innovació que hom aconseguia introduir en el sentit de la reducció dels costos de la política, de la transparència i de la moralitat en la vida pública ha sigut, per tant, fàcilment ignorada o infravalorada: i la insatisfacció i la protesta envers la política, els partits i el Parlament, han sigut (amb facilitat, però també amb molta lleugeresa) alimentades i agegantades per campanyes d’opinió demolidores, per representacions unilaterals i indiscriminades en sentit destructiu del món dels polítics, de les organitzacions i de les institucions en què es mouen. Atenció: aquest darrer advertiment que he sentit que havia d’expressar no ha d’induir a cap autoindulgència, no dic ja als corresponsables de la difusió de la corrupció en les diferents esferes de la política i de l’administració, sinó tampoc als responsables de tanta nul·litat efectiva en el camp de les reformes.”

Cap polític europeu amb un càrrec tan alt com el d’un cap d’estat no havia dit, fa molts anys, paraules com aquestes. I continua, ara adreçant-se als seguidors de Grillo i de les “5 Estrelles”: “Aprecie l’esforç amb què el moviment àmpliament premiat pel cos electoral com a nou actor político-parlamentari ha mostrat que es volia implicar en la Cambra de Diputats i en el Senat, tot guanyant-hi el pes i la influència que li correspon: aquest és el camí d’una dialèctica democràtica fecunda, encara que aspra, i no el camí aventurer i desviat de la contraposició entre la plaça pública i el Parlament. D’altra banda, tampoc no es pot mantenir i donar fruit una contraposició entre la xarxa i aquelles formes d’organització política que històricament, i des de molt més d’un segle i a tot arreu, són els partits. La xarxa proporciona accessos preciosos a la política, possibilitats individuals d’expressió i d’intervenció política, i també estímuls a l’agregació i la manifestació de consensos o dissensos. Però no hi ha representació realment democràtica i eficaç per a la formació de les decisions públiques sense la mediació de partits capaços de renovar-se o de moviments polítics organitzats, tots els quals, i en tot cas, vinculats per l’imperatiu constitucional del ‘mètode democràtic’.”

Com que ací no tinc espai per a fer-ho, el lector traurà ben fàcilment les seues conclusions i aplicacions. Quant als nostres dirigents polítics, inclosos els aspirants a líders carismàtics, estic segur que aquest discurs els interessa poc: a uns, la primera part; a uns altres, la segona.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 629 | 24/04/2013   Imprimir

L'art de les lletres

Amb un dèficit de crítica militant i arriscada, i amb un excés fabulós de premis literaris (o que es diuen “literaris”) que eleven a categoria d’alta qualitat qualsevol producte simplement no tan dolent com els competidors circumstancials, l’atmosfera d’una literatura com la nostra ja fa anys que està plena de boires i de fums de colors. I s’escampa un cert aire de facilitat, una autocomplaença difusa (ja que, ací, gairebé a cap autor li és negada la condició d’”escriptor de debò”, i fins i tot aquesta condició de “bon escriptor” o de “bona literatura” és posada en dubte com a concepte, o bé estesa com a dret universal assignat a tot ciutadà que escriu un llibre): complaença que, d’una banda, afavoreix la multiplicació de productes impresos sota l’epígraf de “literatura” i, de l’altra, (parle sobretot de la narrativa, que és el que més conec) dificulta, o no estimula, l’esforç necessari per a produir obres d’un cert nivell estètic i, permeteu la redundància o la reiteració, d’una certa qualitat purament literària. Qualsevol cosa que això signifique, que potser no sabem què significa, però tampoc jo no sé molt bé què vol dir “qualitat musical”, i tanmateix puc sentir quan hi és i quan no hi és. I sobretot, qualsevol podria constatar que, si en la mateixa orquestra toquen alhora bons músics i músics molt dolents, el resultat pot ser una perfecta i deplorable confusió. De vegades, em fa l’efecte que la literatura catalana és com una orquestra així. Boirós futur, doncs, si per la patriòtica por de dir que allò que és dolent és dolent (no podem dir que és dolent perquè és nostre, ja se sap: puix escriu en català, Déu li do glòria i premis, etcètera) ens conformem amb l’abundor del nombre i alhora amb la pobresa de l’art. I aquest art, l’art de les lletres, és una cosa que, en aquest país nostre especialment, necessitem com l’aire pur i com l’aigua neta: no som allò que som només perquè tenim bons escriptors, però sense escriptors bons, no sé exactament què seríem. Som un país on les lletres i els llibres, i l’honor que es reconeix a les lletres, haurien de tindre un valor singular. No ho oblidem, per favor, no ho oblidem. I que no ho obliden els nostres polítics i els nostres governants. Suposant que també els interessen els llibres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1506 | 23/04/2013   Imprimir

Camí reial, 2

Primera part d'aquest article

M’estime més, però, oblidar els futurs minerals i tristíssims que no sé imaginar, i tornar al meu lloc d’infant contemplatiu, a la finestra, i al camí per on va continuar passant la història. A continuar mirant aquell carrer meu o carretera i recordar que per allí van caminar també, mal equipats, desordenats i mal armats, la major part a peu i molt pocs a cavall, els menestrals dels gremis revoltats de la Germania de València, rebels urbans del litoral mediterrani contra el poder opressor dels senyors, pel mateix temps que Luter predicava a Alemanya desobediència al papa i doctrines herètiques noves, lectura de la Bíblia, i repressió sense pietat contra els pobres pagesos rebels.

Pobres rebels valencians, pobres fusters, teixidors, sabaters, que esperaven l’arribada d’un món nou i més just i feliç, i qui sap si l’aparició d’algun salvador encobert, que passaren per davant de ma casa, mal preparats i fanàtics, sense saber que el mateix emperador Carles de Flandes que havia de combatre l’heretge Luter també els combatria a ells, amb tropes enviades des de Castella pel gran camí reial, i amb els homes del duc Francesc Borja de Gandia, nét d’un papa de Roma: dissortats, que tornarien a passar derrotats i perduts, coberts de pols, de nafres i de sang, camí de la ciutat on encara serien perseguits pels carrers i les cases, penjats i esquarterats.

Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l’exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d’escacs d’aquella primera gran guerra europea, i sense imaginar que poc després els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d’Almansa, farien aquest mateix camí sense poder ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat, i annexionat (fins avui, i qui sap si també fins demà) pel país vencedor. Tots passaren llavors per davant de ma casa, castellans i francesos triomfants, i uns altres francesos un segle més tard, tropes d’un altre imperi, no dels Borbons sinó d’un tal Napoleó que volia també reescriure la història d’Europa, i en conseqüència el mariscal Suchet hagué d’assetjar i conquistar València, fet insigne pel qual va rebre el títol de Duc de l’Albufera, un ducat pantanós i lacustre, tan prop del meu hort que jo hi podia arribar en quinze o vint minuts amb bicicleta.

I sempre gent mirant a una vora i a l’altra d’aquest camí antic, mirant i sense entendre que allò era també el pas de la història, dones plenes de por i d’angoixa amagant-se als canyars o a l’andana, nens amb els ulls molt oberts mirant passar les formacions armades i els combois d’artilleria i d’equipatge, llauradors que aturaven l’aixada o que intentaven ràpidament allunyar el cavall tement que se l’endugueren els soldats, sempre el terror al saqueig, a les violacions i a la rapinya, i sempre algun xiquet poc atrevit, contemplatiu, observant des de dins d’una porta entreoberta o des de la seguretat d’una finestra enreixada.

Tal com ara, escrivint en aquest segle que en diem XXI, jo els he vist passar tots novament per davant de la meua finestra dels anys d’infantesa, des dels dotze elefants de l’exèrcit d’Anníbal fins als camions de milicians de l’estiu del trenta-sis que corrien alegres al front d’Aragó, i als cotxes negres amb les inicials UGT o CNT pintades amb grans lletres blanques, amb la falç i el martell, cotxes que sota les lletres UHP o FAI portaven una calavera i dos ossos creuats com a presagi d’assassinats a l’alba, alguns dels quals s’aturaven al costat de ma casa, davant de la fàbrica de municions i del refugi antiaeri, just davant de la parada del tramvia. Potser els mateixos cotxes i camions amb els quals, passats menys de tres anys, falangistes amb camisa blava s’enduien els dissortats que ja estaven condemnats per endavant, abans de ser jutjats i afusellats, i enterrats en grans fosses comunes al Cementeri General de València, tan prop també de ma casa, on jo acompanyava mon pare cada any per Tots Sants a visitar el sepulcre dels avis. Però d’aquelles fosses, mon pare no me’n va dir mai res.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 628 | 17/04/2013   Imprimir

L'altar de la llengua

La curiosa sentència del TSJ de Catalunya, segons la qual un sol alumne té dret a imposar l’ensenyament en castellà a una classe sencera (dels moltíssims milers que al País Valencià voldrien estudiar en la llengua pròpia i no poden, no diu res cap tribunal superior...), i les més curioses reaccions de la premsa espanyola, m’han fet recordar vivament la fe, tàcita o expressa, que hom té generalment en la relació íntima entre idioma i nacionalitat. Una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa”. I si “parlar és ser”, escriure i llegir (exactament això que comença a l’escola) és encara “més ser”: per la consciència que produeix i consolida, i per la presència que expressa. No es tracta només d’afirmacions de poetes romàntics com Musset: a penes incorporada Alsàcia als dominis de Lluís XIV, Colbert ja enviava cartes amb instruccions d’ensenyar el francés a tothom, sobretot a les escoles, “a fi que obliden l’alemany” i esdevinguen veritables francesos. I quan el 1794, en el Comité du Salut Publique, Barère afirma : “Chez un peuple libre, la langue doit être une et la même pour tous”, vol dir que a França només hi pot haver francesos, i reconéixer a les poblacions que no parlen francés el dret a emprar una altra llengua, seria tant com acceptar el seu dret a ser una altra cosa. La liberté no hi entrava per res, òbviament. El 1925, el ministre d’Educació, Anatole de Monzie, en una circular desautoritzant l’ensenyament de qualsevol “llengua regional”, escriu aquesta idea preciosa: “L’ideal laic... no sabria com harmonitzar les llengües rivals amb la llengua francesa, el gelós culte de la qual no tindrà mai prou altars”. Un ideal laic, amb el culte a una implacable, gelosa divinitat que no tolera rivals. Idea que, si l’expressara un poeta o un polític català, seria immediatament acusat de nacionalisme essencialista, o d’alguna cosa pitjor. França, ja se sap, és sempre un gran model de racionalitat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1505 | 16/04/2013   Imprimir

Camí reial, 1

Ací mateix, fa poc més d’un any, vaig recordar un nen contemplatiu que, darrere d’una finestra, podia fantasiejar sobre el pas de la història per davant de sa casa: davant del nº 421 del Camí Reial de Madrid, al barri de la Torre, a València, camí que correspon exactament a l’antiga Via Augusta dels romans. Allí ens vam quedar: amb els romans. Continuem, doncs, perquè qui sap si, per davant d’on molts segles després hi hauria ma casa, hi va passar també alguna tropa de guerrers visigots barbuts i rossos, desordenats i bruts, amb les dones, les bèsties i les criatures, potser venint de Barcelona o de Narbona i certament oblidats ja de les planes remotes i verdes d’on havien eixit, després de tants anys de córrer i devastar mig Europa; i amb tota certesa hi passaren, marxant cap al nord, grans o petits exèrcits moguts per la fe del profeta Mahoma, cavallers àrabs fills o néts del desert, amb soldats emigrants i amb famílies senceres vingudes de la Mauretània Tingitana, de Cirenaica o de Numídia amb la intenció de quedar-se per sempre en aquesta terra que van trobar bona, i finalment per aquest vell camí hi hagué de nou alguns segles de trànsit pacífic de viatgers, llauradors i mercaders sarraïns, després dels segles anteriors d’imperi en pau i de trànsit d’hispanoromans, adoradors dels déus antics o del Déu nou dels cristians abans de convertir-se ells mateixos, com els seus últims conquistadors, en seguidors de l’únic Déu de l’Alcorà.

Fins que segles més tard van tornar a passar per davant de ma casa, però aquesta vegada no a poc a poc, ni en formació militar, sinó tristos, vençuts i confosos i en massa, els molts milers expulsats de la ciutat de València i dels poblets i alqueries dels voltants per l’arribada d’una altra gent del nord amb un rei fundador d’un regne nou, amb una nova llengua, noves lleis, nous pobladors, i portadors d’una nova religió que era també el retorn de l’antiga, amb bisbes, monestirs, convents i catedrals. Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havia de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.

No puc saber quines alqueries o quines barraques de fang i de palla van ser les primeres que ocuparen o feren ací els nous pobladors, ni quins ni on van començar a llaurar i a plantar aquests camps al voltant del camí, inclòs l’hort que hi havia darrere de casa, però si hi ha una cosa segura és que tots ells devien ser molt pobres, que venien de terres del nord on eren més pobres encara. I és també cert i segur que les poques fanecades d’aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquells primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d’aquell camí reial, via imperial. Considerant sobretot que nosaltres vam ser els últims habitants d’aquesta casa i els últims que van treballar, amb les mans pròpies o amb les mans i el cavall del nostre veí el senyor Manuel el Callós, la terra d’aquest hort, que fa molts anys que ha estat coberta, terra i casa, per la gran nau d’un trist taller mecànic i garatge gris de camions.

I si ara aquella terra, que va ser fèrtil, flonja i estovada, està oprimida per una capa de ciment greixós amb taques d’oli renegrit i brut, no sé de què estarà coberta quan li passen uns altres deu o vint o quinze segles per damunt, si d’algun material o construcció que encara no sabem imaginar, obra d’una futura humanitat feliç, o si llavors tota obra humana serà només ruïna abandonada i el meu hort tornarà a un estat anterior i salvatge, que ja no en podrem dir un estat natural sinó postnatural i posthumà, entre restes disperses d’enderrocs, entre plantes silvestres i aspres, plàstics incorruptibles i metall rovellat. Quan ja potser no quedarà ningú, ni tan sols llibres d’història o de memòries, per recordar la bellesa i la glòria d’aquests camps treballats amb saviesa.

Aquest article continua i acaba ací

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 12/04/2013   Imprimir

Pasqua, infantesa

Els espectadors de les diverses televisions espanyoles han hagut de suportar una setmana sencera (considerada “santa”) de processons diverses però totes iguals, de desfilades massives d’encaputxats, d’imatges plenes de nafres o de llàgrimes, de tambors brutalment eixordadors i de tota una exhibició de folklore de luxe (d’ors i de sedes, capes, pal·lis, ornaments i ciris) que, amb el seu esperit profundament idolàtric i pagà, és ben difícil associar a una honesta penitència cristiana. Quant a mi, de la meua infantesa, fa seixanta anys o més, tinc pocs records lligats a la penitència quaresmal (ma mare comprava, per una pesseta, la “butla” firmada per “Nos, Enrique, cardenal Pla y Daniel”, que ens eximia de molts dejunis i abstinències), i de la Setmana Santa no recorde processons amb doloroses i cristos sagnants: a la meua parròquia, en un barri de la perifèria de València, no arribaven a tant ni els recursos ni les tradicions penitencials.

En alguns pobles i ciutats es feien modestes processons de Setmana Santa (ara se’n fan més, i més grosses, perquè tota festa s’ha inflat sense mesura), hi havia gent que es disfressava d’alguna cosa, de Verònica o de soldat romà, treien imatges de doloroses i de cristos nafrats, i tocaven el tambor en les desfilades. Però molt poc, tot plegat, comparat amb altres terres més a ponent i sobretot més al sud. En Setmana Santa, això sí –eren temps de l’Església de Franco– tot s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, a l’església cobrien amb draps morats les imatges i algunes senyores de bona família, capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina de blonda, i de passejar amb un rosari i un devocionari entre les mans cobertes amb guants negres, anaven al centre de la ciutat a visitar “monuments” amb els senyors marits. Era cosa de gent de dreta i amb recursos, com han estat quasi sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat mirava, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes.

No recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines i a la penitència pública, ni als sentiments o les expressions de dolor. El nostre gran dia era el dia de Pasqua, no el dijous o el divendres sant: el que esperàvem no era el temps de la pena, era el temps de la festa. Dissabte sant, amb l’expectativa de la festa ja imminent, els xiquets corríem pels carrers fent soroll amb matraques de fusta i cantant “ratetes, ratetes, eixiu del forat, que el Nostre Senyor ha ressuscitat”, i pegàvem colps amb pals i bastons a tort i a dret, significant que amb aquelles bastonades venjatives “matàvem jueus”, idea innocentment terrible. A la nit acudíem a la missa de glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ací s’acabava la part religiosa, en la qual, d’altra banda, ens havíem implicat ben poc: nosaltres esperàvem la Pasqua. Esperàvem la glòria, no el dolor. No debades era aquell el moment d’estrenar alguna peça de roba, de cara al bon temps de primavera.

El dia de Pasqua, doncs, fa més de seixanta anys, de matí quan m’alçava trobava les espardenyes noves al peu del llit. Espardenyes blanques, no sabates. No sé què trobaven els meus companys del col·legi dels Escolapis que no vivien a l’horta sinó al centre de València. No els ho vaig preguntar mai. A ells els compraven la milotxa ja feta, i nosaltres ens la fabricàvem amb tres o cinc canyes, paper de seda enganxat amb pasteta de farina, i un cabdell de fil d’empalomar. Ells com a màxim anaven a fer-la volar al riu, i nosaltres eixíem tres vesprades a “menjar-nos la mona” a les eres (perquè els dies de Pasqua han sigut sempre tres, dilluns, dimarts i dimecres, a més de l’octava, el diumenge següent: no estalviàvem festes). Hi havia eres a l’horta, sequers, eres d’assecar arròs a l’entrada de tardor o de trillar el blat a l’entrada d’estiu. Es trillava al costat del tramvia, a la vista dels edificis amb ascensor, i passat més de mig segle qui se’n recorda, qui es recorda de res. De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes i, si era possible, alguna altra peça de vestir, en honor de la resurrecció del Senyor. Perquè en aquest país dels valencians hem honorat més la vida que la mort, més l’alegria que el dolor, i més la resurrecció que la passió de Crist.

La resta era cosa nostra, de xiquets i xiquetes, de les mares que preparaven roba neta i berenars, i dels pares que aquells tres dies ens deixaven tornar a casa a qualsevol hora. Als nou o deu anys, un dia de Pasqua, vaig saber què volia dir sentir-se lliure. Abans potser també ho era, corrent pels camps, però no ho sentia. Sentir-se lliure era agafar la coixinera o saquet ratllat amb el berenar i el sopar, jugar amb les xiquetes a tots els jocs a les eres, formar parelletes sense vigilància, amagar-se pels racons i tocar-se, trencar l’ou dur de la mona tenyit de colors en el front de la preferida, mirar cuixetes infantils i fer broma sobre el color de les braguetes, coses així, tan innocents. Tan innocents, però que els meus coetanis del centre de la ciutat no coneixien. Després anàvem a sopar tots junts a casa d’algú de la colla, una altra vegada nens i nenes per una vegada a l’any, només tres dies i part de les nits, i podíem beure vi amb sifó, jugar a la gallina cega, tocar la carn i tornar-nos a perdre. Potser ara ho recorde més bonic del que era, però era bonic, era una cosa molt bella.

Qui sap si era sobretot el gust de la primavera, tal com degué ser assaborida des de molts segles abans, des dels grecs amb el retorn de Persèfone, des de totes les festes de naixement anual de la vida. Una mica de verd renascut, les fulles noves de les moreres, els cucs de seda a punt de nàixer, una mica de sang alterada encara ni tan sols adolescent, una mica de vida, què volen que els diga. De tot això, de les eres i les fulles de morera, d’un mort trobat el dia de Pasqua al fons d’una séquia, que no afectà gens l’alegria i la festa, en vaig fer ja fa molts anys un conte, i el títol d’un llibre, ho he escrit en algun altre lloc, i fins i tot ho vaig evocar en una novel·la recent. Per a memòria, mentre duren la memòria i els llibres, d’un temps perdut, d’un paisatge, i sobretot d’una cultura de la vida i del goig de descobrir-la.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 627 | 11/04/2013   Imprimir

Avars i pròdigs

D’un costat, el pecat clàssic de cobdícia, avarícia o avidesa. D’un altre, el de malbaratament, balafiament o dilapidació. No són categories que hom trobarà habitualment en les anàlisis des de l’economia política o des de l’observació de les grans finances i de les decisions dels governants, o des d’aquest estat penós que, a falta de concepte millor i més clar, solem anomenar amb el nom genèric i vague de “crisi”. Perquè en aquest temps nostre ningú no parla de pecats o vicis, que tanmateix poden servir d’explicació allà on fallen els conceptes abstractes. I com que no parlem ja de pecats, tampoc parlem de penitència condigna, adequada als vicis que castiga o expia. Oblidem Dante, per exemple, potser el més gran coneixedor de l’eterna condició pecadora i de la pena o penitència que mereix. Fem, per tant, un petit esforç de fantasia, i observem, en el cant VII de l’Infern, quin és el càstig dels avars i els pròdigs: “Ací vaig veure més gent que en cap lloc: / als dos costats, amb uns udols terribles, / fan redolar grans pedres amb el pit. / S’entrexocaven, i en el mateix punt / es giraven arrere, empenyent tots, / i cridant: “Per què guardes?, per què tires?”. Els uns, doncs, per avarícia i per cobdícia, acumularen inútilment béns i diners. Els altres, malgastadors, balafiaren i malversaren sense seny. Pecats complementaris, per tant: el financer de voracitat il·limitada, el governant que malbaratà els cabals que administrava, xocaran a l’infern eternament, udolant de dolor i empenyent pedres, activitat tan absurda com el seu vici en aquest món. En l’altre, pagaran l’excés de glòria vana amb la pena suprema de l’anonimat: “La vida sense seny que els emporcà / ara els fa opacs al reconeixement” (ibíd). Quant als avars i pròdigs del nostre temps (especuladors immobiliaris, balafiadors de cabals públics, bárcenas, blascos, camps i col·legues diversos), no els desitge la pena de l’infern. Només la que un d’ells, gitat a terra perquè tothom li passe per damunt, explica en el cant XX del Purgatori: “Com l’avarícia apagà el nostre amor / al bé, i les nostres obres eren vanes, / la justícia ens té ací tots lligats, / encadenats, presos de peus i mans; / i tant com li plaurà al just Senyor, / ací estarem immòbils i estirats”. Que així siga.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1504 | 09/04/2013   Imprimir

El sermó dels cardenals

Supose que el centenar llarg de cardenals que fa poques setmanes es van tancar a la Capella Sixtina per meditar llargament, sospirar, i votar un nou papa, a més de concentrar-se esperant la inspiració de l’Esperit Sant degueren tenir algun moment més relaxat (mentre es feien les votacions i els recomptes, per exemple) per a aixecar els ulls i contemplar els frescos que omplen les parets i el sostre. No solament els més espectaculars i famosos del Judici Final de Miquel Àngel, el Crist triomfant i poderós, els benaurats i els condemnats, el dit de Déu tocant el dit d’Adam, o les sibil·les de cos poderós i altres figures que tothom coneix. Supose, doncs, que van tenir també un mica de temps per a repassar els altres frescos, menys coneguts però molt més delicats i subtils, que hi ha a la part alta dels murs laterals: els que va encomanar el papa Sixt IV della Rovere a alguns dels pintors més coneguts del seu temps, com ara Ghirlandaio, Botticelli, Pinturicchio, Perugino, o el no tan conegut Cosimo Rosselli.

Cal suposar que els cardenals eminentíssims tenen una certa familiaritat amb el lloc, i també alguns coneixements de la història de l’art, de manera que saben que un d’aquells frescos magnífics que els turistes no miren en les seues visites d’urgència és el que representa l’escena del Sermó de la Muntanya, obra de Rosselli, plena de blaus i daurats tal com li agradava al papa Sixt, criticat asprament per Vasari. Deixant de banda, doncs, l’abundància miquelangelesca de personatges massa musculosos, els cardenals podien contemplar l’escena clàssica del més cèlebre sermó de la història, quan Jesús, “en veure que el seguia ja tanta gent, va pujar a la muntanya i va seure (Rosselli, però, el pinta dret), i quan se li acostaren els deixebles va obrir la boca per comunicar-los el seu ensenyament...”. Ensenyament que jo en diria “discurs sobre els afortunats”, més que “sermó de les benaurances”. Els cardenals, per tant, pogueren meditar sobre la felicitat verdadera en aquest món (i suposem que en l’altre), sobre allò que hem de sentir i practicar per poder considerar-nos realment afortunats, makárioi en grec, beati en llatí: feliços, doncs, millor que “benaurats” o bienaventurados. Així, contemplant l’escena, recordant la doctrina evangèlica, meditant, qui sap si degueren pensar que el nou papa de Roma hauria de ser (i tots els anteriors haurien d’haver sigut) algú capaç de transmetre i aplicar aquell resum de la filosofia cristiana.

“Afortunats els qui, en el seu interior, són com els pobres”, traducció meua, que m’agrada més que l’habitual “els pobres d’esperit”. I només creient i aplicant aquest principi ja canviaria el món sencer, començant per l’economia i les finances. Afortunats també els qui estan tristos, perquè rebran consol (no sabem com). I els qui tenen fam i set de justícia, perquè en quedaran assaciats (no sabem quan). I els qui són compassius, perquè també trobaran compassió (no sabem si sempre o només de tant en tant). Afortunats els qui tenen el cor net, perquè veuran Déu (ací la fe consolida l’ètica). I els qui són conciliadors, perquè rebran el nom de fills de Déu (la història, però, no sempre ho mostra). I els qui són perseguits per defensar la justícia, perquè el regne del cel serà seu (sense garanties, però, sobre el regne de la terra). He deixat per al final la promesa o afirmació que més m’agrada: Afortunats els bons i tolerants, perquè són els hereus de la terra. La paraula grega praeîs, sobretot a través de la llatina mites, sol aparèixer traduïda com a “humils” en català i, horriblement, com a mansos en castellà.

Però, per a mi, vol dir sobretot els afables, els dolços i de cor pacífic, el contrari dels durs i intolerants. Gent amb un punt de melancolia, gent de bona urbanitat moral i escassa rigidesa, persones que saben cedir sense encastellar-se en el propi criteri, que saben negociar amablement, que no s’afanyen a condemnar ningú, que d’entrada aprecien les qualitats dels altres. Una altra cosa és, i més dubtosa, si són aquests els qui heretaran la terra. Qui sap, en tot cas, si aquesta vegada els cardenals, vist el resultat de l’elecció, tenien davant de la ment el sermó que tenien pintat davant dels ulls.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1503 | 02/04/2013   Imprimir

Descrèdit del present, i elogi de la política, 2

Primera part d'aquest article

Vaig parlar de política per recordar, en primer lloc, que és simplement una activitat necessària en les societats humanes, des de la tribu als estats moderns. Però quin és el contingut d’aquest mot o concepte? Es tracta d’ocupar càrrecs públics, d’administrar, governar un país o un municipi, posem per cas? O de buscar suport dels electors, de proposar idees i projectes diferents, de representar els ciutadans? O del combat electoral (honest o trampós, serè o demagògic, civil o insultant...) i l’enfrontament parlamentari? O la política són les intrigues i baralles internes dels partits? O és buscar sobretot el càrrec públic com a “prebenda” i benefici propi? Bé, doncs, la política és o pot ser tot això, però sobretot és una necessitat i hauria de ser un servei públic, és a dir, un servei a la comunitat: sense política (sense l’organització i l’acció en favor de la polis), o hi ha pura tirania o hi ha el caos. Comencem, doncs, per on hem de començar en tantes coses: comencem pels grecs (els grecs antics, és clar...) i per l’invent de la democràcia com a pensament, com a concepte i com a sistema. Que significa en primer lloc la idea (impensable idea, abans de ser pensada) que el poder públic pertany al poble, al cos sencer dels ciutadans, i que els càrrecs o llocs de poder han de ser elegits, limitats, reglamentats, i que els seus ocupants n’han de retre comptes davant d’una assemblea: és a dir que el poder implica responsabilitat. Significa, com a ideologia i valor, que la participació en la vida de la polis (de la “ciutat”, de l’estat) és justament allò que és propi del polites, del ciutadà, com a oposat a la vida simplement privada, pròpia de l’idiotes que s’ocupa només dels interessos propis. I significa també la supremacia de la llei, tal com recordava Sòcrates poc abans de morir: sense ordre civil acceptat, simplement no hi ha “pàtria”. I no hi ha pàtria digna de tal nom si està sotmesa a un poder sense control, contra el qual –contra la tirania– l’única barrera és la llibertat, com afirmà Pèricles en el famós discurs.

I allò que per als grecs era la polis, és també, en certa manera, la res publica dels romans: l’espai del bé comú, que implica eleccions regulars per als càrrecs, una legalitat codificada, i fins i tot l’existència d’una mena de “defensor del poble”, tribú de la plebs... o síndic de greuges. La política, doncs, d’ençà dels grecs, no és possible sense els valors republicans: aquesta és la nostra herència, la nostra història antiga, renovada i vivent a pesar de reculades i carències. La democràcia és això, com sabien els pares de l’American Revolution i de la Révolution Française. I vist així, allò que en diem la “crisi” de la democràcia no és de cap manera un efecte del sistema sinó del seu mal funcionament. Resultat sobretot de l’aparició i creixement d’una casta d’aprofitadors i no de servidors de la política, de la disminució de “vocacions” de servei públic, de la devaluació moral de la res publica.

En alguns llocs, a més a més (com al Regne d’Espanya), el mal funcionament afecta fins i tot els fonaments d’aquella divisió clàssica entre poder legislatiu, executiu i judicial, tal com podem, per dissort, comprovar cada dia. I afecta, igualment, el valor bàsic de lleialtat al bé públic comú per damunt del privat: com a Itàlia, o a Grècia o a Espanya, on tan sovint fer trampa està ben vist, enganyar és un mèrit, estar en política “para forrarse” no impedeix ocupar altes magistratures, i on la supremacia de la llei no sol merèixer gran respecte moral. No estan en crisi, doncs, els fonaments d’un sistema democràtic (representació, legalitat, llibertat...), que pot no ser perfecte però que és el millor possible si funciona honestament: si el deshonest o l’irresponsable no és protegit i excusat pels seus, si la vanitat (ah, el plaer d’inaugurar obres!) i la incompetència no són premiades pel vot ciutadà. La crisi de la democràcia apareix quan es fa opaca la relació entre la llei i la trampa, quan la veritat perd importància (fins i tot en aquest “quart poder” que és la premsa...), quan els polítics tenen defectes “massa humans”, o quan els ciutadans són massa ignorants o massa indiferents. Davant de tot això (de tot això que omple diaris, sermons, noticiaris i llibres), si totes les respostes s’hagueren de reduir a una, seria aquesta: que els fonaments de l’acció política haurien de ser l’ètica de la veritat, l’ètica de la raó i l’ètica de la responsabilitat. I ho vam deixar ací.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS