Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 673 | 29/05/2014   Imprimir

El teuladí obstinat

Al jardí de casa (que és un jardí secular, crepuscular i una mica romàntic), hi ha ocells residents tots els mesos de l’any, o potser visitants, que canten a la seua manera, regularment, cada dia i gairebé cada hora. Canten en els dos cedres enormes, en els tres ametlers massa frondosos i mig abandonats, en els xiprers de la tanca exterior, o simplement volant d’un lloc a un altre. De manera que un servidor, resident sedentari en un estudi o biblioteca, té en tota estació companyia cantora variable, música de fons en les llargues sessions més o menys laborals de lectura i escriptura. Si no fóra pel parrupeig monòton de dos parelles de tórtores, que és una interferència ben poc agradable, el concert dels ocells seria una pura delícia, portadora d’evocacions bucòliques i de subtils sensacions eventualment convertibles en literatura. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera. Les primeres hores del matí, i les últimes de la vesprada, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els “meus” rossinyols repeteixen, cada primavera, un repertori meravellós i etern. Enguany, però, un simple teuladí, delicat i petit, ha vingut a alterar el programa. Això és que, un dia i un altre dia, al llarg de més dos setmanes (i continua), el pobre teuladí s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa i es llança una vegada i una altra contra els vidres. Òbviament, l’ocellet no comprén que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així hora rere hora, tot el matí, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible. El rossinyol amagat, mentrestant, acompanya l’escena amb melodies sublims, i de tot plegat se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1563 | 27/05/2014   Imprimir

Valencians i marededéus, 2

Primera part d'aquest article

Si hem valorat tant el caràcter històric o fundacional d’algunes marededéus és també, potser, perquè som un poble de fundació: fundats per un rei cristià, català i medieval, que va portar una cultura, una religió, una llengua i una manera d’entendre la vida civil i col·lectiva, o això ens agrada pensar (excepte a alguns desagraïts, que sostenen que venim només dels ibers i dels moros). No és debades que, durant molts segles, la patrona –poc estimada, tot s’ha de dir– del Regne de València era la Mare de Déu del Puig: la imatge que guarda aquella muntanyeta on un grapat de cavallers cristians van resistir tot un any durant la conquesta. Però també som un poble de memòria curta i dèbil, els valencians, i la pobra Mare de Déu del Puig va quedar arraconada, en la consciència i en la devoció de la gent, fins al punt d’haver de cedir el patronatge a una altra de més urbana i més popular, com la dels Desemparats. És igualment cert que el senyor sant Jordi, patró militar i combatiu de tants països d’Europa, era el nostre protector celestial des del temps medieval, i l’hem deixat de banda a favor de sant Vicent. Segurament perquè, tant sant Vicent Ferrer com la Mare de Déu dels Desemparats, són patrons urbans, originaris de la capital històrica del país, i per això mateix més populars i de devoció més poderosa.

L’any 1960, quan es celebrà la canonització de l’arquebisbe Joan de Ribera, jo acompanyava un grup de pelegrins valencians en una audiència col·lectiva al Vaticà. Ens vam situar en un bon lloc de la sala, però una colla de sevillans més espavilats (el nou sant era andalús de naixement) es col·locaren en posició privilegiada, al costat de l’estrada. Hi hagué discussions i empentes i, quan entrava al saló el bon Joan XXIII, els valencians van enlairar una placa de plata amb la imatge de la nostra marededéu, i entonaren amb entusiasme aquell himne que comença: “La pàtria valenciana s’empara baix ton mant (sic)...” (que, d’entrada, però només d’entrada, és més contundent que “Rosa d’abril, morena de la serra”). No cal que conte la història sencera. El que importa en tot cas, a Castelló, com a Morella, Elx o València, com al conjunt del país, és que el patronatge siga viu i eficaç: que la imatge, o l’advocació concreta de la Mare de Déu, estiga associada a la potència d’una intervenció sobrenatural, a una elecció divina, a una predilecció per tal lloc o tal país, que són els nostres. Amb això, el poble, la ciutat o el territori es troben representats per la seua patrona, es troben protegits, es troben fins i tot estimats des del cel, i es troben també elegits d’una manera singular.

Així, els fidels –que durant molts segles no eren, com ara, una part de la  gent sinó tota la gent– se senten més fortament identificats amb el seu poble, ciutat o país com més fortament s’identifiquen també amb la imatge, el sant o la Mare de Déu que hi exerceix el patronatge celestial. Prescindint d’aspectes purament teològics, o estrictament religiosos, les imatges, les marededéus de diferent nom i advocació, han tingut i tenen una funció cultural i social ben important: la identitat, la percepció de ser una comunitat diferent i específica a través de tal nom sagrat, de tal advocació, de tal patronatge celestial singular i privilegiat. “Ser” alguna cosa (ser de Morella o de Castelló, ser valencià, ser allò que som), és sempre una singularitat: és allò que ens dóna nom i sentit col·lectiu. I això (com a escala de cada individu passa amb el nom propi) necessita una mostra visible i simbòlica, un emblema, que pot ser un edifici, un campanar, una bandera, un himne, una festa, una romeria a la Magdalena. O pot ser, i és, una Mare de Déu pròpia i singular, que és “nostra” i de ningú més, o que és nostra d’una manera especial. No cal ser creients, ni menys encara creients practicants, per entendre això: per donar-li el valor que té, per participar d’aquesta devoció històrica i civil, per entendre que una Mare de Déu, la nostra, és emblema i símbol no solament dels seus fidels sinó d’una ciutat o d’un país sencer. O més: com la del Pilar, protectora d’Espanya amb Fiesta Nacional i patrona de la Hispanidad, amb la imatge rodejada de dos dotzenes de banderes. Però ací no arribem a horitzons tan extensos. Quant a mi, ja en tindré prou si els lectors, lluny de qüestions més “serioses”, han passat una estona agradable. I poden pensar el que vulguen, però la meua marededéu és la meua, i no hi ha res més a dir.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 26/05/2014   Imprimir

Una llengua, una cultura. O no

És un debat antic, sempre present i sempre ple de confusions. Més encara quan un país ha engegat un procés per definir-se, o redefinir-se, davant del món, i la cultura i la llengua formen part substancial d’aquesta definició. A casa nostra, amb molta bona fe, solem identificar l’àmbit propi d’un idioma i el marc d’una cultura, però el tema és més complex que no sembla, i ací només hi ha espai per fer-hi algunes precisions que puguen resultar aclaridores. Podem parlar, posem per cas, de la cultura i les cultures de l’Europa medieval, unides per l’església, pel llatí, per l’arquitectura romànica o gòtica i per tantes altres coses, però progressivament separades per llengües diferents que donaven origen a literatures i a espais de comunicació cada vegada més coincidents amb el territori de l’idioma. Així, al segle XV, la cultura catalana era sobretot una expressió regional de la cultura europea occidental, no diferent, en tant que tal, de la italiana, la castellana o la francesa. Però en segon lloc, havia desenrotllat un conjunt de trets que apareixen especialment en els territoris on es parla català, com ara uns aspectes característics de les relacions comercials, de les institucions de govern, o d’aquella arquitectura que segles després es va dir gòtica. I en tercer lloc, hi apareix una literatura que, tinga o no tinga continguts específics, es distingeix de les altres per la llengua en què s’expressa.

Però l’Europa medieval estava feta de fronteres poc estables, i de pobles que no eren rígidament estats amb límits polítics precisos. Després, les condicions van canviar progressivament, per bé i per mal: els territoris es tanquen amb fronteres vigilades, les llengües –no totes, és clar– esdevenen instrument i expressió dels estats, i alguns estats, amb la llengua fent camí darrere del poder, s’escampen fora dels seus límits originals. Entre el segle XVI i el XX, encara que sovint no ho recordem, Europa va estar feta sobretot de monarquies expansives i d’imperis, interiors i exteriors. I en cada espai imperial s’estenia, amb uns mitjans o uns altres, una llengua sobirana, que era invariablement la llengua del sobirà, o del poble que més directament s’hi identificava: el turc o el rus, l’alemany, el francès, l’espanyol o l’anglès. Llavors, no sé si es pot parlar d’una cultura turca que hauria arribat des d’Anatòlia fins al Danubi, d’una cultura russa ocupant igualment el Turquestan i Finlàndia, o d’una cultura espanyola des de Barcelona fins a Xile.

Semblen ganes de parlar per parlar, però no ho són. ¿Es podria parlar, al segle XVIII, d’una cultura romanesa o macedònica, quan a les regions que després es van dir Macedònia o Romania les llengües escrites no eren el macedoni o el romanès sinó l’alemany o l’hongarès de Transilvània, el grec dels comerciants o el turc de l’administració imperial? Potser sí, però es tractaria només d’un cultura “popular” sense dimensió “culta”, i en tot cas no de cultures nacionals. En l’altre extrem, ¿què tenen en comú les expressions culturals del Mèxic postcolonial, del Perú i de l’Argentina, a part el fet de compartir justament el passat de colònies d’un imperi, i de compartir després la mateixa llengua escrita? Vull dir: ¿quin sentit té parlar d’una “cultura hispanoamericana” si ha d’incloure per igual el passat –i el present– castellà, quítxua, guaraní, maia i asteca? Té poc sentit, però té algun sentit: sobretot té algun sentit en aquella part de la cultura que en diem literatura, literatura en llengua espanyola, és clar.

I la mateixa cosa podem dir d’una cultura alemanya: ¿inclou o no inclou Àustria i Suïssa en el mateix sentit que Baviera o Berlín? I la cultura francesa ¿és també francesa al Quebec, a Haití i a Ginebra? I la resposta no és simple: segons com i en què, sí que és una mateixa cultura (Rousseau és un pensador “francès”, Mozart és un músic “alemany”, T.S. Eliot és un poeta “anglosaxó”...), i segons com, no ho és (Amiel és un filòsof suís, Schönberg és un músic austríac i Byron és un poeta anglès). I ens podem preguntar a quina cultura “pertany” la música del català Isaac Albéniz –La Alhambra, El Albaicín, Rapsodia española...–, la pintura napolitana del valencià Josep Ribera, dit lo Spagnoletto, o la ceràmica de l’Alcora del segle XVIII produïda per mestres francesos: si a la catalana, a l’espanyola o, en el seu cas, a la italiana o a la valenciana. La resposta, la deixe per als amants de les moltes formes de nominalisme poc dialèctic que encara circulen pel món. Cofats, sovint, amb un clàssic barret de patriota.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 672 | 22/05/2014   Imprimir

Magris, Europa

Fa aproximadament un any i mig, Claudio Magris es trobava a Madrid, en dies de manifestacions contra el govern especialment intenses i virulentes i escrivia després, en un diari italià, que trobant-se casualment en una zona “calenta” va experimentar un sentiment no de por, sinó d’incomoditat, una incomoditat que esdevenia una mena de temor més que personal, un malestar. “Precisament,” escrivia, “els comprensibles motius que originaven la protesta –les condicions de vida cada vegada més dures per un nombre creixent de persones, les dificultats creixents per afrontar les exigències fonamentals de la població (sanitat, assistència social, pensions, treball)– provocaven una tristesa de plom, desconcertada, i feien sentir físicament l’amenaça d’un futur de grisor de vida abatuda i humiliada”. Aquest sentiment d’un futur frustrant i opac –continuava Magris, i continue jo– no preocupa directament la gent de la nostra generació, els que ja som vells o gairebé, els que podrem passar els anys estirant el present, els que ja hem jugat quasi totes les cartes. Però els que s’obren ara mateix a l’etapa de la vida en què es decideix la qualitat i el sentit de la seua existència, troben bloquejada aquesta exigència d’obrir-se al futur, de construir-se el propi món, de fer valer aquell “dret a la felicitat” que proclama la constitució dels Estats Units. I llavors, de rebot, el desconcert i la tristor afecten també els qui ja som grans, perquè ens importen els nostres fills i néts, però també, i sobretot, perquè no es pot ser feliç rodejat de tristesa, “no ens podem sentir realment vius en un món apagat”. Si es té la sensació que l’Europa unida s’està desintegrant i esfilagarsant, afirma Magris, és natural que algú que creu en aquesta Europa tinga també la sensació de malestar i de depressió d’aquell vespre a Madrid. Però això no significa rendir-se a la malenconia: no estem al món per a deixar-nos endur pels nostres estats d’ànim, per la malenconia de les nostres animetes delicades. El malestar i el cansament pessimista són un mal que cal combatre, i més com més s’escampen i es difonen. “Amb malestar o sense,” conclou Magris, “continuem treballant com puguem per allò que considerem just, o almenys un mal menor, amb la tossuda convicció que non prevalebunt”. Per tant, afegiré jo, aplicant la moral d’aquesta història, de moment hi ha un deure mínim, que és anar a votar el dia 25. I qui no ho faça, que examine d’on ve l’incòmode malestar (el disagio, el malessere) de la pròpia consciència.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 671 | 15/05/2014   Imprimir

Una independència literària

Si alguna visió clara van tindre des del començament els homes de la Renaixença catalana –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressava, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el nom de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària...”. Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més nova i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per a superar dependències diverses. Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua: en llengua nacional. Que és exactament allò que no va fer ningú, o almenys ningú que tingués algun pes i influència, en la tímida Renaixença valenciana: simplement, la “independència literària” ací no era imaginable ni pensable. Perquè “separar-se” de la literatura espanyola anava més enllà del que podien imaginar les elits urbanes incorporades en cos i ànima a la cultura castellanoespanyola (a quina, si no?), i perquè, si ho hagueren imaginat, quina “literatura valenciana” independent s’haurien trobat capaços de produir? Gràcies que van recordar la fantasia medieval del “llemosí”, que almenys garantia una certa correspondència amb els versos que es feien a Barcelona o a Mallorca, i d’aquell “llemosí” vingué un català reconegut com a llengua literària pròpia en les Rimes de Wenceslau Querol, i una relació més intensa del “valencianisme literari” del primer terç del segle XX amb la literatura que es feia a Barcelona. Això va fer possible la reunificació gramatical de l’any 32 amb les “Normes de Castelló”, que eren substancialment les de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’ací naix una petita tradició, prima però continuada, tènue però consistent, que arriba fins a la revolució i l’expansió dels anys seixanta i setanta del segle passat. I gràcies a tot això a la fi del segle XX hi havia al País Valencià una llengua literària que era la mateixa d’Ausiàs March i del Tirant, de Maragall i de Llorenç Villalonga (i no únicament la de Lope de Vega, Azorín i Vargas Llosa, tal com era del tot previsible fa un segle i mig o fa un segle, o tres quarts de segle). I una literatura, i fins i tot aquest Quadern.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1561 | 13/05/2014   Imprimir

Valencians i marededéus, 1

Aprofitant que ja és primavera avançada, i que el segon diumenge de maig se celebra la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, amb missa d’infants, amb dansades, amb l’avalot tempestuós del trasllat i amb les paradetes de porrat i campanetes de fang, aprofitant, doncs, la festa devota i l’oratge amable (massa: hem passat molts mesos sense pluja, i encara estic esperant alguna processó amb rogatives implorant la misericòrdia divina), dedicarem algunes pàgines a aquesta antiga pràctica, creença i solatge cultural que són les nostres marededéus i els seus patronatges celestials. Matèria més profunda i substanciosa del que puga semblar i que, de passada, ens servirà per no haver de parlar encara i encara del país, la nació, la llengua, la política, l’economia, la literatura i altres ocupacions mentals repetides i fins i tot obligades. Un descans, per favor, que sempre és bo per a l’ànima i el cos. Comencem, doncs, per la imatge que tinc emocionalment més prop. Quan jo era menut ma mare em contava que un dia, en temps molt antic, es van presentar uns joves viatgers o pelegrins a l’hospital de València i demanaren menjar i allotjament. Els van donar una habitació, on els misteriosos joves van estar tancats tres o quatre dies fins que, intrigats, els dirigents de l’hospital van obrir la porta, i els joves havien desaparegut. Però en l’habitació hi havia una imatge bellíssima, una Mare de Déu amb l’infant al braç.

L’hospital, em contava igualment ma mare, era el més antic refugi de “folls, innocents i desemparats” d’Europa, i aquella imatge medieval, coberta segles després amb una enorme mantell rígid i cònic, una corona descomunal i tota mena de faixes i medalles damunt d’un davantal daurat (parafernàlia suprimida fa poc temps: ara, per fi, ja se’n pot veure el cos quasi sencer), va ser la Mare de Déu dels Desemparats. La que el papa Benet XVI, en les poques frases que durant la famosa visita pronuncià en el dialecte local, anomenà la “Gereputxeta” en comptes de Geperudeta, i els fidels van aplaudir amb entusiasme. Els  misteriosos pelegrins, no cal dir-ho, eren àngels del cel, enviats per deixar-nos la celestial imatge. Perquè les imatges, per reforçar el seu caràcter sobrenatural, i per augmentar la seua potència protectora, han de tenir, almenys en la llegenda popular, un origen directament lligat a algun prodigi o miracle. Així, la identificació del poble –d’un poble concret, d’una ciutat, o de tot un país– amb la imatge sagrada tindrà també una potència més alta i més profunda.

Com la Mare de Déu d’Elx, la imatge de l’Assumpció, que va arribar un matí per mar a les costes de Santa Pola, i els il·licitans cada any, a més de regalar-nos la meravella del Misteri, es reuneixen a la platja i commemoren l’arribada miraculosa de la seua patrona. Com a Castelló, que recorda sense vacil·lacions el prodigi d’un llaurador que trobà la imatge, menuda i misteriosa (una figureta gairebé sense forma, potser un idolet d’origen oriental), sota les potes dels bous, alçada per la rella del forcat. Perquè els valencians som un poble de moltes marededéus i de molts prodigis celestials, ja que de terrenals n’hem tingut ben pocs. Aquest és un poble que s’identifica i es reconeix en un sant, Vicent Ferrer, que és cèlebre en primer lloc per l’abundància infinita de miracles. I si repassem el patronatge celestial que ens hem repartit, comprovarem fins a quin punt la tradició manté ferma la creença en aquestes intervencions del cel: imatges que apareixen en la terra o en una cova, imatges que vénen de mans d’àngels o de les ones de la mar, imatges que tornen al seu punt d’origen per indicar la seua preferència per aquesta o aquella localitat, imatges que fan miracles, que salven de la pesta (com a Morella al segle XVII), que protegeixen els fidels i els mostren la seua predilecció. Hem estat, al llarg dels nostres segles d’història, un país de gran amor a la Mare de Déu, com en tants altres llocs del Mediterrani, i específicament amb aquest apel·latiu de “Mare de Déu”, més que de “Verge”: com els grecs, que en diuen Theótokos, hem valorat més la maternitat divina que qualsevol altre atribut o qualitat, i més que el caràcter de “Senyora” o de reina (recordem que per als francesos, per exemple, les marededéus són Nôtre Dame, per als italians Madonna i per als castellans són quasi sempre Vírgenes). Per alguna raó deu ser, però no sé per quina.

Continua ací

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 670 | 08/05/2014   Imprimir

El senyor Ben Nassir

El senyor Ben Nassir, segons m’explicaven els custodis de la casa, devia ser un home de recursos, terratinent o comerciant, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila, i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era al començament del segle XVIII de la nostra era, els milers de llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il·lustrats, que d’altra banda tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya, exactament igual que fa tres segles. El senyor Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom i al costat de la biblioteca té una tomba o capella, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1560 | 06/05/2014   Imprimir

Literatures: de la Bíblia al ‘Tirant’, 2

Primera part d'aquest article

No ens ha de sorprendre, aquella limitació històrica de les literatures que arribaven a Europa. Fet i fet, l’única història i l’única literatura (els únics mites, les úniques narracions) que ací hem tingut originàriament com a pròpies, a més de la grega i la romana, han estat les dels llibres de la Bíblia: la història sagrada. Els noms, personatges, narracions i temes d’una petita tribu de pastors –establerta en la terra que li assignà un original déu invisible– han format part, al llarg de prop de vint segles de la substància mateixa de la literatura occidental: és un fenomen ben curiós, per a una tradició com l’europea que pretén ser tan racional i tan urbana. A diferència dels hebreus de la Bíblia (que són l’“altra” pota o columna de la literatura europea), els grecs i els romans sí que representen, sense dubte, una visió urbana, expansiva i “universal” –universal fins on l’oikoumene arribava, que era poc més que l’entorn del Mediterrani. Certament els grecs s’interessaven poc pels “bàrbars”, els estranys, els diferents, però van incorporar a la literatura l’experiència del coneixement d’un exterior pròxim –Creta i Egipte, els Argonautes, els viatges d’Hèrcules, Troia, les aventures d’Ulisses, les observacions d’Heròdot– i els romans assumeixen com a gairebé propi aquest fons narratiu, i hi afegeixen les pròpies cròniques i històries d’altres pobles i terres, i fins i tot una certa etnografia, com en la Germania de Tàcit.

Més endavant, els europeus medievals i renaixentistes heretaran o reconstruiran com a propi tot aquest fons de llenguatges literaris, obres, mites, noms, temes, metàfores, teatre i poesia, faules d’Isop i la invenció de la novel·la. Tot aquest material passarà, amb major o menor fortuna, a les noves literatures vernacles, sobretot a partir del segle XIII, i després passarà en bloc a un fons comú en el temps de l’humanisme, del barroc o del neoclassicisme. Recordem només que la narrativa hel·lenística i bizantina és la font de les novel·letes d’amor medievals, del roman francès, dels fabliaux, de les històries bucòliques, i de molt del que vindrà després: la història de Dafnis i Cloe, els contes de pastoretes i pastors, les Etiòpiques que donen origen al Persiles de Cervantes, i tot allò que algú més erudit que jo hi podria afegir. O el mateix Alexandre Magne convertit en heroi de llibres de cavalleries. I la Comèdia del Dant, que sense la lectura de Virgili i d’Ovidi seria impossible, i sense les històries i els mites grecs i romans perdria una part considerable del seu contingut narratiu i poètic.

Però si la literatura europea medieval va incorporar un món clàssic antic que era encara percebut com a distant, el Renaixement –i la seua prolongació en el Barroc, i encara més endavant– aproxima aquest món, se’l fa del tot propi, i l’incorpora com a substància i matèria constant de la creació literària. En el teatre, per exemple, que és una activitat antiga, reapareguda i reinventada: Shakespeare escriurà un Juli Cèsar, un Marc Antoni o un Timó d’Atenes, i Corneille un Horaci i una Mort de Pompeu, i Racine una Andròmaca, una Ifigènia i una Fedra. Fins i tot quan naixerà aquesta meravellosa forma de teatre que és l’òpera, alguns dels seus títols primerencs i emblemàtics seran Dido i Enees de Purcell, Orfeu i Eurídice de Gluck, o les obres de Mozart adolescent amb títols com Il sogno di Scipione i Lucio Silla. Si els mons bíblic i grecollatí són els propis i fundacionals del cercle literari d’Europa, hi ha també un món nòrdic –gòtic, germànic, i amb visibles restes cèltiques– que hi entrarà a formar part ben aviat, i amb ell uns altres noms, altres herois i altres històries. Hi entrarà l’epopeia germànica, l’Edda i les aventures dels víkings, els mites del nord, els Nibelungen, Sigfrid i companyia. I al seu costat l’heroi Rotllà o Roland i els seus amics guerrers, més els cavallers del cicle de Bretanya, Artús, Tristanys i Lancelots, que faran amable concurs amb alguns herois antics, tebans o troians, reconvertits a la cavalleria per obra de Bizanci. Qui tanca aquest cicle o cercle és potser el nostre Tirant, que hauria de ser el més universal de tots: bretó de naixement, educat a Anglaterra, salvador de Constantinoble, vencedor dels turcs i conquistador dels regnes de l’Àfrica mediterrània: Tirant, si bé es mira, és l’únic heroi que refà o reconstrueix l’antiga unitat de l’imperi romà, de l’imperi cristià, que és tant com dir de tot el món conegut. Però restaura la unitat d’un món pla, i només en la literatura.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 669 | 01/05/2014   Imprimir

Vila-Matas, Europa

Dimecres de la setmana passada, Enrique Vila-Matas –grandíssim escriptor, pel qual tinc una admiració àmplia i profunda– publicava en el diari Ara un article que em semblà exemplar. El títol era “Manuel Valls ja és on volia” i, en efecte, comentava hàbilment la gran maniobra del nou primer ministre de França, natural de Barcelona, però més francés que si haguera nascut a Neuilly, a Clichy o a Bercy. “Ja té en contra mig partit socialista”, escriu Vila-Matas: “Ja és on volia”. I continua: “No trigarà a canviar-li el nom al seu propi partit”, més o menys com a Itàlia, dic jo, on ja fa anys que el vell Partit Comunista (amb alguns afegits) es diu simplement Partito Democratico. En un moment en què gairebé tot Europa s’ha tornat reaccionària, deu pensar Valls, quan a França els obrers i allò que se’n deia “classes populars” voten massivament el Front Nacional, alguna nova caldrà fer, que no siga “l’antiquat socialisme falsament bonhomiós”, en mans de mòmies anacròniques i tristes. Manuel Valls ha dit una vegada i una altra que “no podem viure per sobre de les nostres possibilitats i hem de trencar aquesta lògica del deute que ens té lligats de peus i mans”, i –tal com ens recorda Vila-Matas– “no dubta a considerar prioritària l’austeritat, un missatge molt incòmode per als socialistes amb les eleccions europees a la cantonada”. I malgrat tot, en aquesta Europa que “està amortallada des de fa dècades”, l’escriptor assegura que en aquestes eleccions votarà (no diu per qui, evidentment). Jo, que no tinc d’“aquesta Europa” una imatge tan fúnebre, també votaré, com Vila-Matas. “¿Sona massa literari dir que Europa està amortallada?”, es pregunta l’escriptor. “¿O potser només sona massa verdader?”. I continua, per acabar: “Tot això em demostra cada dia més que l’escriptura encara ha de jugar un paper important, un paper relacionat amb veritats que troben el seu lloc més adequat en el territori de la literatura, i, per paradoxal que sembli, més concretament en el de la ficció. Perquè, encara que molts confonguin la realitat amb el que expliquen els telenotícies, intueixo que la ficció literària és avui el millor camí –si no ja l’únic– per acostar-se a la veritat”. Continuarem escrivint, doncs, els que som de l’ofici, amb una mica de fe en les paradoxes. Continuarem escrivint, i votarem.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS