Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1698 | 27/12/2016   Imprimir

Nadal, l’abundància

Tal com recorda cada volta menys gent en aquestes societats no sé si encara “cristianes”, fa poc més de dos mil anys Cèsar August va tindre la idea de fer un cens general dels súbdits d’allò que encara no es deia Imperi romà. I així va ser com un jueu, Josep de nom, hagué d’anar a inscriure’s a la vila de Betlem. L’acompanyava l’esposa joveníssima, Maria, embarassada de nou mesos (pareix que l’embaràs l’anuncià un àngel, misteri que amb el temps domaria origen a relats i quadros deliciosos). No van trobar lloc a l’hostal, Maria va parir la criatura en un estable, i allà van acudir uns pastors cridats per veus celestials, i també uns astròlegs que venien d’Orient guiats per un estel prodigiós. Punt i final. Aquesta narració seria només una petita llegenda entre tantes, si no haguera canviat profundament la història sencera del món que en diem occidental i de gran part de la resta. El resultat final és que, per celebrar aquell naixement remot, els aparadors de les botigues s’omplen d’estrelles de purpurina i de cintes de plàstic, de flocs de cotó simulant una neu incongruent, i de figures estranyes d’un barbut boreal, la indumentària del qual imiten estúpidament aquests dies milers i milers d’habitants de terres càlides o meridionals. Llavors, el bon poble cristià només pensa a omplir bosses i a embolicar regals en paper de colors, a comprar xampany i quantitats absurdes de menjar, i fins i tot a instal·lar un arbre propi de boscos nòrdics, probablement de plàstic, i omplir-lo de boles i llums i regalets penjats. És Nadal quan ho diuen els grans magatzems, recordava jo ací ara fa un any: quan ho diu la publicitat dels diaris, els anuncis a la televisió, i la il·luminació prodigiosa i caríssima que els nostres ajuntaments (laics i esquerrans inclosos) instal·len quatre setmanes abans, en benefici del comerç i de l’alegria general. El pobre Nen Jesús, que n’hauria de ser el protagonista, simplement ha deixat d’existir. Si no és entre escassos fidels residuals, l’únic sentit possible de la festa ha quedat reduït a no res: Nadal és “natal”, natalici, com “Navidad” és nativitat, però d’això qui se’n recorda?, qui sap què vol dir ni de qui es tracta? Nadal sense natalici, l’aniversari de ningú, la festa buida, el no-res, l’abolició de la història. Tothom ha de ser molt feliç, aquests dies, però ningú no recorda per què: això no té gens d’importància. I jo pense que és un pas més cap al desastre de la banalitat universal sense memòria.

Així, un mes abans de la data que commemora el naixement d’una criatura en un estable, fill de pares molt pobres, pareix com si de tota l’escena evangèlica només quedara el record dels obsequis dels mags d’Orient: or, encens i mirra… i ara joguines infinites per als nens, bosses, paquets, roba supèrflua, discos, llibres il·lustrats, maquinetes inútils, i objectes infinits que tenen com a únic propòsit estimular la mateixa passió que se suposa que han de satisfer. Pobres Josep i Maria i pobre Jesuset, pobres mags que vingueren de viatge seguint l’estel famós que ara decora el comerç universal: qui els havia de dir que, passats els segles, aquella escena entranyable esdevindria el pretext −ja oblidat, d’altra banda− d’un dels instints més brutals i funestos dels humans: la necessitat de posseir, d’acumular, comprant, baratant, robant si cal o, en la mostra més social i agradable, intercanviant regals. No conec cap societat humana, petita tribu o gran civilització, que quan pot gaudir de l’abundància trie l’escassedat i la moderació. Perquè el desig d’abundància és universal, però en temps passats aquest desig, per a la immensa majoria, quedava permanentment frustrat. Fora de petits sectors privilegiats, la població urbana o rural d’Europa, fins a un temps molt recent −dos, tres o quatre generacions, segons regions i països− vivia en condicions que ara definiríem com de modèstia extrema: amb el rebost buit del tot o mig buit, amb mobiliari pobre i mínim, amb poca roba i poc variada, i amb molt escassa possibilitat d’adquirir productes de luxe o superflus, que d’altra banda el comerç i la indústria oferien en quantitat ben limitada. Qualsevol que ara tinga més de seixanta anys, o que pregunte què recorden els avis, sabrà de què parle: els dies o setmanes abans de Nadal no anaven associats a l’espectacle de les compres massives, a l’exhibició de l’abundància infinita, a la fascinació que provoca la possibilitat (real o imaginada) d’adquirir-ho tot sense més límit que la mateixa capacitat personal de control que aquests dies és atacada amb armes tan potents. Deu ser efecte del progrés, supose.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1697 | 20/12/2016   Imprimir

Immaculada

Escric aquest paper (que vostès llegiran pocs dies abans de Nadal) el dia de la Immaculada Concepció de Maria, dia de la Puríssima, festa de totes les Conxes i Conxetes, Pures, Immaculades i Immes, i sobretot patrona d’Espanya, dels Tercios de Flandes i de l’Arma d’Infanteria. La història de la doctrina cristiana, en totes les seues variants, oriental i occidental, grega i llatina, catòlica i protestant, pot arribar a ser fascinant, sobretot si hom la contempla amb la saludable actitud de l’agnòstic: un agnòstic pacífic i càlid com jo, cristià cultural i estètic (m’agraden les esglésies medievals, la litúrgia solemne, l’art barroc, i algunes coses més...). Si la teologia professional pot resultar especialment recargolada, abstracta, complicadíssima i sovint purament especulativa i buida de contingut real, la teologia “profana” i recreativa em resulta especialment suggeridora, com ara els fonaments d’aquest dogma de la concepció sense taca de la Mare de Déu, que té, com a idea o creença, un mèrit molt particular. En efecte, per mirar d’aclarir una miqueta en què consisteix aquesta concepció immaculada de Maria (que, en la incultura religiosa creixent, molts confonen amb la concepció virginal de Jesús, per obra de l’Esperit Sant, un altre petit o gran misteri...), cal en primer lloc tindre clara la idea de pecat original i de la seua transmissió universal, idea que, si la considerem atentament és un disbarat insostenible. Sant Agustí, bon escriptor, pensador genial i defensor furibund de posicions sovint inhumanes i brutals, va recollir antics conceptes maniqueus, neoplatònics i gnòstics, els barrejà amb el mite bíblic del pecat d’Eva i Adam al paradís, i va concloure que tal pecat és una taca hereditària que condemna la humanitat sencera a la perdició, una generació rere l’altra: en l’acte de la generació es transmet la impuresa, la màcula, el pecat, i no hi ha res a fer (deu ser que el pecat residia en els espermatozous, qui sap, potser algun teòleg modern hauria d’elucubrar sobre el tema...). Només Jesús va ser concebut sense taca, perquè era Déu ell mateix, i perquè no hi hagué mascle ni sexe. I la resta, tacats des de l’origen, sense excepció. Sense excepció?, van pensar alguns Pares de l’Església, orientals sobretot, fascinats progressivament per la figura de la Mare de Déu, la Theótokos. I si hi hagué una excepció, una sola? I si sant Joaquim i santa Anna no van transmetre la taca fatal, i Maria des del primer instant (des de l’òvul fecundat, diríem ara...) ja va ser neta, pura puríssima, immaculada?

Impossible, van afirmar molts teòlegs, sants, bisbes, papes i monjos diversos, i la controvèrsia durà segles, amb acusacions mútues d’heretgia: en quin text revelat apareix la idea, eh?, deien uns; en quin cap cap que la mínima Maria embrionària, que havia d’engendrar un Déu, estiguera tacada de pecat?, deien uns altres. I a partir del segle XIII dominicans i franciscans aprofitaren el tema per enfrontar-se una vegada i una altra. Sant Tomàs d’Aquino, posem per cas, proclamat Doctor Angèlic i teòleg suprem de l’Església, va escriure repetidament contra la tesi “concepcionista”, amb gran disgust i escàndol de successives escoles de teòlegs franciscans. D’una manera o d’una altra s’havien d’entretindre. Fins que l’any 1848 s’estengué per Europa sencera l’onada de revolucions urbanes, moviment democràtic que arribà fins als Estats de l’Església, i el papa infeliçment regnant, Pius IX, s’espantà i va fugir de Roma, on es va proclamar fins i tot una república, aviat esclafada per la pressió d’Àustria i la intervenció militar de Lluís Napoleó (que volia fer mèrits amb els catòlics abans de fer-se elegir emperador) i fins i tot d’una inútil expedició espanyola. Davant de la seua posició insoluble i angoixosa el papa, refugiat a la plaça forta de Gaeta, es queixà un dia al cardenal Luigi Lambruschini: “No trobe solució humana a aquesta situació...”. “I doncs”, digué el cardenal, “busquem una solució divina, Santedat: proclameu el dogma de la Immaculada Concepció”. Resposta genial i oportuna: el papa es decideix i fa l’anunci, la solució arriba per via militar, el Sant Pare recupera el poder absolut, les revolucions fracassen a tot Europa, i el dia 8 de desembre de 1854, el papa més reaccionari de l’època moderna proclama que la doctrina de la Immaculada Concepció és revelada per Déu (revelada com i on?, no se sap...), i que “si algú arriba a sentir o pensar el contrari, sàpiga que ell mateix es condemna, que naufraga en la fe”, i que cau ipso facto sota totes les penes que el dret estableix. Així va ser la cosa, més o menys. La infanteria espanyola, però, no hi tingué res a veure.

 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1696 | 13/12/2016   Imprimir

Libera me, Domine

Quan jo tenia deu anys, i onze o dotze, era escolanet eventual a la meua parròquia de la Torre, com tants altres xiquets d’edat semblant. Sabia les respostes rituals en llatí, i quasi sencera, cantada, la Missa de Angelis. I sabia gran part del text dels responsoris, allò de “Libera me, Domine / de morte aeterna / in die illa tremenda, / quando coeli movendi sunt, / et terra...”, i encara un grapat més. No era cap prodigi, era normal, habitual, i com que feia els primers cursos de batxillerat als Escolapis, fins i tot entenia les paraules llatines. Ara, qui sap coses d’aquestes és vist com un gran erudit. Jo tinc un gran respecte als rituals públics i als temples antics, i crec que una missa com cal en una església, cantada en llatí si pot ser, no és mala manera de consolar i entretindre els parents, amics i coneguts que tinguen la bondat d’acudir l’últim dia de visita. Fins i tot si el difunt, com és el cas en ben alta proporció, no era estrictament fidel catòlic ni s’ha mort amb tots els requisits canònics, sagramentat i amb benedicció apostòlica com solen afirmar falsament les esqueles als diaris. Déu Nostre Senyor és bo, i no deu fer massa cas d’aquests detalls. Els capellans, però, no són tan comprensius: aprofiten els funerals per impartir implacablement doctrina als amics i parents afligits, als assistents escèptics. Com que passen els anys i se’m van morint persones properes amb freqüència creixent, em toca també massa sovint suportar el sermó repetit, insofrible. Déu ens estima moltíssim, diu el clergue-funcionari amb veu cansada, i la Mare de Déu i tots els sants i els àngels: i estimen especialment el difunt de cos present, que té la immensa sort, la gran fortuna, d’haver estat elegit per Jesús i Maria per anar dret al cel a fer-los companyia, i que viu ja tan content i feliç al paradís escoltant musiquetes amables i contemplant la cara divina, i vosaltres parents i amics doneu gràcies a la bondat celestial, ploreu poquet, només el que és imprescindible, que el nostre germà o germana (sovint s’equivoca de nom, l’oficiant) ja ens espera en la glòria, quina enveja. Només li falta desitjar que ens morim tots d’una punyetera vegada i així anem drets al cel, ja que viure en la terra és tan precari: pareix que estar viu és una simple molèstia, un accident, un retard, i que estar mort és fantàstic. Em pregunte només per què han de repetir el sermó absurd, per què no es limiten al seu ofici, a dir la missa, si és el cas, i recitar les absoltes: per què no ens deixen descansar en pau. Del Requiescat in pace, però, sembla que només queda el RIP. Si és que algú sap encara què vol dir.

Un funeral recent en una església, o més exactament, en la capella d’un tanatori al costat d’una autopista, m’ha fet tornar a meditacions ben clàssiques. El capellà repeteix la rutina de l’esperança en l’altra vida, que allà ens trobarem tots. Els presents, parents i amics, no se sap en què pensen. Sembla que la consciència humana de la mort ha produït la necessitat de trobar alguna forma de “superar-la”: de voler creure que no s’acaba tot amb el final implacable i visible de cada vida individual. Però llavors, per creure això, caldrà creure també que “algú”, o alguna cosa, garanteix la supervivència o li serveix de suport. Encara que aquesta “supervivència” siga tan fantasmal com la de les ombres de l’Hades grec o tan difusa com la del nirvana final del budisme. La mort absoluta és la condemna a la qual pretenem escapar, la salvació és la vida eterna, i el principi d’aquesta salvació és un ésser diví i absolut tal com l’han construït els monoteismes. En la Bíblia mateixa, no és sempre ni del tot evident que els homes tinguen una ànima, que aquesta ànima (i menys encara si ha de tornar a unir-se al cos...) tinga una possible vida eterna, ni que aquest siga el sentit final de la “salvació”. L’“altre món” hi és sovint imaginat com el regne de l’ombra, el xeol, però precisament Jahvè, Déu, pot rescatar els morts d’aquest destí: pot haver-hi una “resurrecció” personal (tehiyat hammetim), i en les benediccions s’afirma: “Beneït sigues, Jahvè, que dónes vida als morts”. Bé, per no fer-ho més llarg: això és la salvació, per obra d’un Déu poderós, i aquest concepte va passar al cristianisme, ampliat i universalitzat. Els funerals moderns, però, els funerals de tanatori, ja no recorden l’arrel d’aquest principi, que és que tots som culpables, que tots mereixem la mort eterna i que hem de suplicar misericòrdia. A la meua parròquia de l’Horta, quan jo era escolanet, en la part final dels funerals cantàvem “In paradisum conducant te angeli”, que és un cant celestial i optimista i, per si de cas, demanàvem també “Miserere mei, Deus, secundum magnam misericordiam tuam” en nom del pobre difunt. Ara, sense el llatí, l’eternitat pareix que és automàtica.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1695 | 06/12/2016   Imprimir

Sobre pàtries, banderes, etc.

A uns els entusiasma i els commou, amb  resultats positius o funestos, a uns altres els deixa indiferents, o almenys això afirmen, sincereament o no. El fet, en qualsevol cas, és que arreu del món el tema o matèria de la pàtria i la nació, i les obsessions benignes o malignes que en deriven, són presents de manera formal, oficial, quotidiana i perpètua. Què hi farem, si les societats humanes funcionen així, almenys quan poden fer-ho. Què hi farem si a Europa, sobretot d’ençà de la Revolució francesa, ja portem prop de dos segles i mig amb aquesta obsessió, i no hi ha indicis que comence a esvair-se. I és molt instructiu llegir almenys alguns dels llibres abundants i dels infinits articles que al Regne d’Espanya i a la premsa de la seua capital i d’altres ciutats centrals o perifèriques insisteixen permanentment sobre la mateixa qüestió, fins i tot a propòsit de les crisis recurrents d’un gran partit d’esquerra: és Espanya, per al PSOE, una única nació, una nació de nacions, un Estat plurinacional? Si parlem de símbols comuns o diversos, i especialment dels tèxtils, una enorme bandera espanyola és hissada amb gran pompa a Madrid el dia de la Constitució, 6 de desembre, a fi que no hi haja cap dubte sobre la identitat entre una cosa i l’altra, i que el patriotisme constitucional no provoque tebiesa ni ambiguïtats nacionals. Una bandera tan gran com la que cada dia hissen i repleguen a la plaça del Zócalo de Mèxic, amb ritual patriòtic abrandat, himnes, soldats, i ciutadans amb la mà al pit. I una mica més al nord, a les escoles dels Estats Units d’Amèrica, el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. I així per l’ample món, inclosos els edificis públics i gran part dels privats de tots els regnes i repúbliques d’Àsia, Àfrica i Oceania: sense obsessions conflictives generalment, no com a Catalunya on les banderes amb estrella, sobre groc o sobre blau, han de competir no solament amb les quatre barres simples, sinó també amb la companyia de l’oficial d’Espanya, sota pena d’intervenció judicial. Quan a les casernes de la Guàrdia Civil diu “Todo por la patria”, sembla la cosa més natural del món, senyal de devoció al bé comú nacional. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap molt bé quina victòria esperen encara després de més de cinquanta anys, però la supremacia de la pàtria és clara, fins i tot ara que el profeta inicial de la victòria ha ascendit a la pàtria celestial.

Quan el senyor Maduro, seguint l’alta doctrina chavista, repeteix cada dia que els seus adversaris són traïdors a la pàtria, o quan Evo Morales predica un abrandat patriotisme bolivià, el pensament progressista universal admira incondicionalment el discurs d’aquests líders. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir. Mentrestant al Regne d’Espanya, un pacífic i poc cridaner patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i “patria o muerte” és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa emèrit de Roma, el tímid Benet, quan es queixava de les misèries del relativisme doctrinal. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins (el català, per exemple, per a gran part dels “intel·lectuals i polítics” espanyols…, inclosos molts de catalans) són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica o un cas igualment crònic i clàssic del masoquisme ideològic que ha fet tants estralls en aquest país. Com ara pensar que al País Valencià, per exemple, sense dir mai el seu nom, i sense “nacionalisme” propi, els hospitals, les escoles i el transport urbà funcionaran millor.

 
Joan F. Mira | El País | 01/12/2016   Imprimir

Fe, nació, Constitució

Jo, a la Constitució vigent, li tinc un gran respecte, com a qualsevol constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. En aquestes matèries bàsiques, les constitucions de tradició occidental no deuen ser tan diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Si l’asseguren.

El problema, amb la Constitució espanyola —i amb moltes altres—, és que comença amb una professió de fe que em resulta difícil d’assumir: una professió tan doctrinalment nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar-la. Diu, en efecte, l’Article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’Estat que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, no sabem des de quin any o segle; simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, ontològicament, per la pròpia substància, i els pobres humans no podem fer-hi res. La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la Constitució.

Com que a mi aquest fonament doctrinal i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escassa adhesió emocional, i com que sense aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica. I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes passius o actius, inclosa la defensa de la nació indivisible i comuna (Article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), he d’acceptar que la meua única pàtria és l’espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D’això, per si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme.

Jo dec tindre, per tant, una ànima inconstitucional. Potser perquè un 6 de desembre de fa prop de quaranta anys em vaig quedar a casa i no vaig anar a votar la Constitució Espanyola. Reconec que l’abstenció no tenia gran mèrit, ni era gran pecat, atès que per aquell temps jo residia a la idíl·lica ciutat de Princeton, Nova Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava el fred. És clar que podia haver votat per correu, i no ho vaig fer: un problema de fe. Quant al 6 de desembre d’enguany, miraré de passar-lo en pau amb mi mateix i amb bona companyia, en algun lloc retirat i si pot ser bucòlic.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS