Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 525 | 30/09/2010   Imprimir

L'ètica, l'estètica i el PIB

El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), encara no fa dos anys proclamava, amb grans somriures satisfets, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en el PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys més, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No era només una fantasia de demagog atrevit, i una mostra de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat és un producte escàs), sinó que partia d’una idea que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat, si es vol distingir una mica de la dreta: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que hauria de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar particular i general? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, més bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud de places i carrers, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors d’impossible mesura mecànica, però reals, continuaven sent molt superiors, des d’Anglaterra fins a Bohèmia o des de Toscana a Suècia, als d’aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. I si la passejada comparativa es feia per pobles, ciutats i terres del País Valencià, el resultat podria ser catastròfic: ací, l’extensió d’una lletjor brutal és l’efecte més visible dels increments de la renda. El PIB, per tant, pot ser de quantitat molt alta, i la vida de qualitat molt baixa: entre altres raons –històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines– perquè el PIB no mesura ni l’estètica ni l’ètica, que haurien de formar part substancial de les vides humanes. Però d’això, amb vagues generals o sense, no se’n recorda ningú.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1372 | 28/09/2010   Imprimir

Novel·la urbana

Com que ja fa bastant de temps que no parle de literatura en aquesta pàgina, i com que se suposa que ens trobem en plena rentrée, entre setembre i octubre, quan els editors trauen al carrer novel·les infinites en nombre i majoritàriament dubtoses en qualitat (a França, com cada any, més de 700, totes de colp), dedicaré unes quantes ratlles a un tema de l’ofici. Amb poques ganes, perquè si em diverteix (i em fa patir, que és una forma de diversió) escriure novel·les i altres papers literaris, m’avorreix profundament parlar-ne. Les teories literàries, i més si són sobre l’art de narrar o contar, m’interessen en general ben poc. Les etiquetes i les classificacions, m’interessen encara menys. Això era, doncs, que una vegada, ja fa temps, supose que aprofitant que eren dies del llibre, de fires del llibre i de presentacions de llibres, un periodista em telefona i em fa la pregunta que devia considerar intel·ligent i oportuna: “Què pensa vostè de la novel·la urbana?”. “Res”, que li dic jo, “no en pense res”. Es va produir un silenci a l’altra banda del fil. “I per cert”, vaig continuar jo al telèfon, “faria el favor d’explicar-me què és, una novel·la urbana?”. Més silenci. De l’altra banda del fil no vingué cap explicació, òbviament, i la conversa va durar poc: el periodista degué pensar que parlava una persona de pensament primitiu. En fi, ja sé que és molt modern, això de la novel·la urbana, ja ho sé: però no sé què és. No sé què és la novel·la suburbana, ni la provincial, la central, la perifèrica, la d’horta o la de secà. Qualsevol criteri de classificació, en aquesta matèria, és del tot arbitrari, discutible i, sobretot, inútil a tots els efectes. Quantes ximpleries, Déu meu, i que poc llegeix el personal, inclosos molts dels periodistes que escriuen sobre llibres. Alguns dels meus autors preferits, per exemple, són els jueus americans (Bellow, Mailer, Malamud, Roth i companyia), tan urbans i tan universals com el Quixot era rural i local: uns protagonistes van per Nova York amb metro, o pel món d’aeroport en aeroport, i uns altres per la Manxa d’hostal en hostal, don Quijote a cavall i Sancho en l’ase. El cavaller itinerant de Cervantes era un petit propietari d’un poble petit, va passar tot el temps entre pagesos i traginers, entre pastors i llauradors, i només al final va visitar, de passada, la ciutat de Barcelona, ves per on. No crec que a ningú se li haja acudit de considerar Don Quijote de la Mancha com a novel·la rural, a pesar de ser més objectivament rural que cap altra. I, d’altra banda, considerar l’Ulisses com a exemple màxim de novel·la urbana perquè la narració i el protagonista no ixen mai d’una ciutat, seria perfectament estúpid. Tan estúpid com pensar, posem per cas, que Faulkner era un novel·lista rural, atenent els seus paisatges, llocs i personatges.

I pels mateixos dies em va caure a les mans una entrevista a Philip Roth, que diu: “El localisme és el fonament de la literatura americana. Faulkner és el Mississipí; Bellow, Chicago; Updike, Pennsilvània; Malamud, Brooklyn; Styron, Virgínia. Allò local és ací el cor de tota empresa literària. Tots aquests escriptors van ser formats pel lloc on van créixer. La passió pel lloc que us ha fet i que cal comprendre, explorar amb la màxima meticulositat possible, és la font de tota literatura, ací a Amèrica. La geografia explica tots els nostres llibres.” Exactament això, la geografia. Urbana, rural, fluvial, de plana o de muntanya, de poblet o de barri: geografia. Ell mateix, recorda Roth, no és un escriptor de New York, sinó de Newark, que és una altra cosa: a la dreta del riu Hudson, no a l’esquerra. “I per això”, conclou, “Joyce és el nostre mestre en realisme. En l’Ulysses, la més petita adreça d’un carrer de Dublín havia de ser absolutament exacta”. Com en el Quixot eren exactes els camins i els mesones de la Manxa. Com en l’obra de Giorgio Bassani, un novel·lista rigorosament local, de ciutat petita, no hi ha res més que carrers, cases, places i famílies de Ferrara. En qualsevol cas, si el lector vol una novel·la urbana, pot llegir, posem per cas, After Dark, de Haruki Murakami, que deu ser un exemple moderníssim d’urbanisme narratiu que encaixaria en allò que volia dir el periodista que em feia la pregunta. O Mr. Sammler’s Planet de Saul Bellow, història d’un vell jueu d’Europa perdut a Nova York, tan urbana com la més urbana, però un prodigi de narrativa clàssica. I de tot això i d’algunes coses més, amb una mica de sort se’n diu literatura universal. No literatura urbana, certament.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 524 | 23/09/2010   Imprimir

Independents

Dine a Madrid amb el meu amic Carmelo Lisón, grandíssim antropòleg, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, i amic al seu torn de Marcelino Oreja i d’altres eminències acadèmiques. Em pregunta com van les coses per ací, li ho explique, i es queda descol·locat. Em pregunta com veig les coses de Catalunya, li ho explique i no sé si ho arrriba a entendre. Li conte el dinar d’un mas a Banyoles, un mas d’aquells de fa mil anys, del segle XI. Els amos, família igualment antiga, hi reuneixen cada estiu cent o cent cinquanta amics i coneguts, els conviden a dinar, i conviden també algú que parle d’un tema elegit. Enguany, els parlants érem jo mateix i el filòsof J.M. Terricabras, traductor i comentador de Wittgenstein, poca broma. I el tema era la cosa de la independència, després de la trista sentència d’aquell tribunal que ha tallat nas, orelles i parts genitals a l’estatut català, com el porquer i el bover d’Ulisses li’ls tallaren al cabrer traïdor. Bé, doncs, del centenar i mig de convidats, gent de respecte tots ells, gent ben vestida, a ningú li preocupaven les coses de Madrid i d’Espanya, excepte per buscar la manera d’escapar-se’n com més prompte millor. Catalunya és el seu país, a tots els efectes, i Europa el seu marc de referència. Espanya, simplement no els interessa, no és cosa seua: ells ja són, moralment i emocionalment, independents. La independència política, pensen, arribarà més prompte o més tard, però això no els preocupa gaire, perquè la independència moral ja és cosa feta. Cosa tranquil·la, sense escarafalls, tan certa i tan real que ni se’n parla com a problema. I poques setmanes després, Pasqual Maragall i Mira, afirma: “Jo he estat sempre federalista, d'un federalisme diferencial, però, en fi, no hi ha hagut manera. Cada vegada que hem intentat que s'accepti una Espanya plural en què Catalunya se senti còmoda no ha estat possible. I una de les conseqüències ha estat que la gent ha dit prou”. Li ho explique al meu amic de Madrid, home de vasta cultura i que roda per l’ample món, i no diu res: només expressa una perplexitat infinita. No entén això: que s’han cansat d’aquesta Espanya, i que se’n van. Tranquil·lament, però se’n van.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1371 | 21/09/2010   Imprimir

No comprenen. O sí

La frase me la va descobrir fa molts anys el meu amic Alfons Cucó, la presència del qual encara enyore cada dia, mentre passejàvem per algun camí de muntanya, parlant, com quasi sempre, del país que ens ha tocat: la frase d’Ignasi Villalonga, possible patriota valencià, banquer d’algun èxit i polític considerablement frustrat. El senyor Villalonga, els anys de la Segona República, promovia un partit valencianista del seu ram, és a dir, de la dreta civilitzada, i tal combinació (civilitat, dreta i valencianisme) no va tindre l’èxit que ell esperava. Passats tants anys, encara l’esperem i mai no arriba, aquesta dreta. Llavors don Ignasi, el 1933, deixà córrer l’aventura, s’apuntà amb resignació a la dreta realment existent, la Derecha Regional, que seria com el PP d’aleshores, sense l’excrescència de l’anticatalanisme i de les petites màfies, i li va escriure a Lluís Lúcia: “Las gentes no comprenden la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas.” Ho recordava jo fa temps en un altre lloc, i ho recordava Alfons Cucó, fa més de deu anys, en una entrevista en aquest mateix setmanari que és per a sucar-hi pa, amb motiu de la nova edició del seu clàssic El valencianisme polític, que hauria de ser de lectura obligada, o almenys altament recomanada. “Las gentes no comprenden”, aquesta era i és la qüestió. Davant de la qual, els que sí que ho comprenem tenim la petita o gran obligació de fer que “las gentes” ho compreguen també. O això, o resignar-nos a la incomprensió definitiva, i que el país se n’acabe d’anar barranc avall, cap al desguàs final de la història. Que ho comprenguen, sobretot, els qui afirmen que ho comprenen i després fan tot el que cal –militant, escrivint o votant– a fi que aquesta comprensió (en l’única forma finalment efectiva, que és la política: “la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas”, o almenys exclusivament valencians, nacionals) fracasse implacablement. Gràcies a tan admirable incoherència, i gràcies també a aquella broma sàdica de Fuster quan afirmava que ací el nacionalisme “no alça ni un gat pel rabo” (i que, per tant, conclusió inevitable, més valia donar suport al PSOE), els valencians, en efecte, com recordava Cucó, “no existim ni en les estadístiques”. Un èxit d’estratègia de les nostres esquerres i de gran part dels seus representants intel·lectuals, sí senyor, inclosos molts que es declaren i es consideren molt lleials al país. Qui sí que ho ha comprès, i tant, és un sector ben visible i dominant de la dreta, que ha segregat una ideologia, una retòrica i una pràctica de regionalisme emocional, estudiadament oportunista i rigorosament fidel al nacionalisme espanyol, i la maniobra els va funcionant, fins ara, magníficament bé: Camps i els seus assessors no són estúpids. Deu ser que uns, en realitat, finalment sí que “comprenden”, i uns altres encara no.

Però, en fi, la història és la que és, com es demostra llegint la ben meditada introducció d’El valencianisme polític 1874-1939. La història, per exemple, d’un país vençut pel primer Borbó, conquistat, ocupat, reprimit i tot això que sabíem i sabem, i que sovint oblidem, etcètera. “Los castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano”, escrivia el 1763 l’insigne il·lustrat Gregori Maians amb gran incorrecció política: ara el tornarien a crucificar, o hauria de tornar a amagar-se al seu poble. I el seu germà, Joan Antoni Maians, escrivia el 1783 que “entre las instrucciones secretas que tenía el gobernador de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era acabar con el lenguaje del país. Lo mismo mandan en este; aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los valencianos saben arruinarse a sí y a sus cosas primorosamente. No hay fuerzas para resistir esta política que no se me acomoda”. Ja veuen vostès, doncs, si són antigues les coses del país: les instruccions secretes de vegades sembla que són encara plenament vigents, i els valencians, que ja fa més de 200 anys eren mestres en l’art d’arruïnar-se ells mateixos (“primorosamente”, quina deliciosa paraula), continuen practicant el mateix art fins els nostres dies. L’enquesta que jo comentava ací fa poques setmanes és ben expressiva. I mentrestant tots tan contents, perquè no hi ha forces (no n’hi ha, o molts no les volen veure?) per a resistir la política que els germans Maians ja veien i patien. Per molts anys.

 

Joan F. Mira | Avui | 18/09/2010   Imprimir

Porcel a Madrid

Enllaç original

Això era que Baltasar Porcel, home de posicions polítiques i nacionals ben moderades, visitava Madrid, fa alguns anys, per presentar l'edició castellana de la seua novel·la, Olympia a mitjanit. Sabent, amb tota certesa, que l'esforç era d'utilitat escassa, i que s'havia de vendre molt menys que en català: és una fatalitat que a tots ens toca, geològica, implacable. Porcel explicava després que allà, en la presentació, tots eren molt simpàtics, amb “simpatía proverbial”, fins que després, a taula, “los ánimos se sulfuran y asoma la cuestión política”. Aparegué l'ETA i Carod, i Maragall qualificat de “pobre diablo” que s'aferra a la poltrona, i els polítics catalans tractats de dements, com tots els que volen “trocear España”, etcètera. Res de nou sota el sol, d'ençà dels temps de Don Francisco de Quevedo, pel cap baix. Porcel intentà asserenar els esperits, assegurava que a Catalunya manaven de dalt a baix els socialistes –no els “nacionalistes”–, sota el control del seu líder cordovès José Montilla, home de perfecta fidelitat espanyola i constitucional. I explicà que si Carod era tan famós la culpa la tenien Aznar i el PP. Ara, potser, haurien parlat de l'Estatut i de la sentència del Gran Tribunal en termes molt semblants, o equivalents. La resposta dels companys de taula “es tremenda”, diu: afirmen que s'ha tornat boig, que el tal Montilla no saben qui és, que Rajoy hauria de ser tan “recio” com Aznar, que Espanya està a punt d'esclatar, i que “a tanta exigencia periférica habría que cortarla por lo sano”.

Afirmava Porcel quan ho explicava que, en aquest tema, li parlaven igual socialistes i populars, que les reaccions eren del tot equivalents: la diferència era que els primers ho deien en veu baixa, això sí, i els segons a crits. Els contesta, als uns i als altres, que el nacionalisme espanyol “es más fiero y encima triunfante”, que a Espanya qui la desarbora és la Unió Europea, i que mentre l'espanyolisme és uniforme, el catalanisme es troba dividit. Ja ni es dignaren a respondre, assegurava: només li deien que no entenem res des de la perifèria, que a Madrid sí que saben resoldre les coses. El novel·lista, compungit, comenta que (eren temps preelectorals), atès el que ha sentit en la conversa, el PP hauria de traure com a mínim 300 diputats. No va ser així, però l'experiència de Porcel a Madrid em confirmà en la idea: van ser més de 300, els diputats sumats del PP i del PSOE, però més de 300 pensant igual, i uns ho diran en veu (no sempre) baixa i uns altres a crits. No haurien servit de res, per tant, ni les paraules que el bon Baltasar, des de la seua moderació política, pronuncià més tard en un acte molt públic, parlant de la intimitat de la llengua, de l'experiència de viure, lligada a l'idioma, d'emocions profundes i no d'afirmacions nacionals. A Madrid, això els és ben igual: ni la llengua, ni la literatura, ni els llibres, ni res.

No sé quants lectors saben (ni sé si els interessa: segurament no) que en un lloc privilegiat i caríssim de Madrid, al carrer d'Alcalá, hi ha el Centre Cultural Blanquerna, que representa que és l'aparador oficial i ben visible de la cosa catalana al cor mateix de la capital d'Espanya. Com una ambaixada cultural, consolat d'art i de llibres, i una mica d'informació institucional i turística. Cada any, el dia de Sant Jordi s'hi celebra, entre altres actes, amb algunes presentacions de llibres recents. Fa pocs anys, poc després de Porcel, jo hi vaig haver d'assistir, per la traducció castellana de la meua novel·la Purgatori. La idea d'aquestes presentacions se suposa que és útil i respectable, i que hauríem d'estar molt contents que autors en llengua catalana es presenten el dia del llibre a Madrid a través de traduccions a l'espanyol. Cosa que cap centre equivalent valencià (d'altra banda inexistent a la capital de l'Estat) segurament no hauria fet mai. Al govern del senyor Camps no pareix que li interessen els llibres valencians. I menys encara traduïts i presentats a Madrid. Al president Lerma tampoc li interessaven. Si de cas els interessen, a l'un i a l'altre, mai no se n'ha vist cap senyal apreciable. És normal, i així ha estat sempre entre nosaltres, ara i abans. També deu ser normal, vista l'experiència repetida, que el resultat diguem-ne comercial d'aquestes presentacions siga més aviat pobre. O miserable. Del Purgatorio en espanyol, cap notícia: mort, i a l'infern.

Fa més de deu anys, vam presentar també a Madrid la traducció del meu Borja papa, amb l'amable participació de Manuel Vicent, ben conegut per aquelles terres. Hi hagué entrevistes de premsa i de ràdio i tot això, com ha de ser, gestionades per l'editorial de la versió espanyola. I llavors, un mig amic meu que té una llibreria prop de la Plaza Mayor em va dir: “Com que es tracta de tu, demanaré dos exemplars i els posaré a l'aparador, però no es vendran: quan la gent veja que posa Joan F. Mira, no els comprarà”. Si no fóra un llibre traduït del català, si el nom de l'autor fóra Jean, o John o Giovanni, cap problema, digué. Però si es diu Joan (o Pere, o Jaume o Jordi), no hi ha res a fer. En efecte, aquell llibre s'ha venut, en castellà, menys de deu vegades menys que en la versió original, i la resta a la trituradora. I ara mateix, Les veus del Pamano de Jaume Cabré porta venuts en alemany i en altres llengües centenars de milers d' exemplars, i en espanyol en deuen ser a penes un grapat. I així podria citar altres llibres i altres autors, en proporcions semblants, com ara els de Baltasar Porcel mateix, o els de Ferran Torrent, per parlar d'autors de vendes ben abundats en català, i gairebé insignificants en espanyol.

No és una lamentació, és una constatació. Allà, al territori que en diem Madrid, que no és només una ciutat, és un país sencer, intentar fer llegir llibres traduïts del català és una activitat simbòlica, necessària, educada, i aproximadament inútil. Si l'autor es diu Jaume o Joan, la reticència, la resistència, el rebuig, seran més forts que qualsevol presentació. Així és com és, i després ve la política, i vénen els diaris i els parlamentaris, i les sentències i les reticències, i tot allò que hi ha hagut sempre i que hi haurà eternament. Ho assenyalà Fuster, tornant d'una d'aquelles trobades d'escriptors catalans i castellans de finals del franquisme, quan semblava (només semblava) que hi havia tanta simpatia i tanta bona voluntat. La conclusió fusteriana es va fer cèlebre, i era definitiva: “A Madrid, tot és visigòtic”. No en una sola matèria, sinó en moltes. Més valdrà, doncs, que pensem en una altra cosa.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 523 | 16/09/2010   Imprimir

Europa, Tony Judt

Vaig conéixer Tony Judt fa cinc o sis anys, en un simposi privat, sense públic, a l’Institut Remarque de Nova York. Parlàvem, al voltant d’una taula, sobre el tema permanent i recurrent dels vells i nous nacionalismes europeus, qualsevol cosa que “nacionalisme” signifique, que no és només això que pensa Vargas Llosa. El Remarque Institute és un centre tan excepcional com el seu director desaparegut ara fa un mes, fundat en honor d’Eric Maria Remarque, autor de Sense novetat al front de l’oest, que li valgué fama universal i odi per part dels nazis, que l’acusaren estúpidament de jueu. Tony Judt sí que era jueu, i sobretot era europeu i ciutadà del món. I Washington Square és un dels meus llocs preferits de Nova York, una plaça tan europea també, tan recollida, plena de gent de tots els colors, cares i edats. I gairebé sense turistes. Els hotelets veïns són una delícia amagada. La mort de Judt em va sorprendre llegint la monumental Postguerra. Una història d’Europa des de 1945, que són 1.200 pàgines plenes d’idees, i d’alguns fets que jo no coneixia. Com ara que els caps de govern d’Itàlia, d’Alemanya i de França que el 1951 firmaren el tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, embrió de la futura Unió Europea (Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer i Robert Schuman) procedien de regions frontereres: del Trentino, de Renània i de Lorena. El Trentino on va nàixer de De Gasperi pertanyia a l’Imperi austrohongarés, i el jove Alcide va estudiar a Viena. Schuman va créixer en un territori incorporat a Alemanya després de la guerra del 1870, i de jove va pertànyer a les mateixes associacions catòliques que Adenauer. No cal dir que, quan es reunien, tots tres parlaven alemany. Bé, doncs, d’aquella Europa anterior a la I Guerra Mundial, i anterior als estats feixistes, nazis o comunistes, va nàixer la nostra Europa. Ressuscitant, curiosament, l’eix vertical que va ser la Lotaríngia, la part central de l’imperi de Carlemany, la que va de la vall del Po fins als Països Baixos, passant per Borgonya i per la vall del Rin. Però això Tony Judt no ho explica, potser perquè és una cosa remota. Per a mi, no tan remota que (com tantes altres que ho semblen) no ajude a comprendre els fets més pròxims. I nosaltres, com sempre, en una ignorada perifèria meridional.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1370 | 14/09/2010   Imprimir

Viatjar, o no

Cada any, en arribar l’estiu, comence a pensar en les setmanes i els dies que falten perquè s’acabe. M’agradaria tindre un tindre un càrrec de poder absolut i universal, com ara papa de Roma, president dels Estats Units o cosa equivalent, per a decretar la supressió, com a mínim, dels mesos de juliol i agost, amb totes les conseqüències. Passar del juny al setembre, sense calors inhumanes, xafogors, insolacions extremes, platges plenes de multituds en procés de torrar-se, cues a les carreteres, vacances extenuants, diaris esquifits i paràlisi general de milions de cervells habitualment ja mig paralítics, seria un descans i un benefici cert per a la humanitat, almenys la dels països dits desenrotllats i rics de l’hemisferi nord. Per raons que no són del cas, fa anys que passe els estius sense viatjar, o amb viatges que són simples desplaçaments curts, com ara a Prada de Conflent, a fer la lliçó inaugural sobre història i poesia, pobre de mi, i de passada a dinar amb uns amics en un lloc deliciós a tocar de les pedres romanes i gregues d’Empúries, i imaginar-hi un impossible viatge d’Ulisses a terres del ponent extrem. Ulisses, com els grecs antics, els romans, els genovesos o els catalans medievals, i altres gents raonables de la història, aprofitaven el bon temps per viatjar, no per torrar-se a les platges de dia i suportar sorolls horribles de nit per culpa de festes i discoteques. Molt prop d’on jo passe l’estiu, se celebren (celebrar és un eufemisme) festivals successius de música dita roquera, heavy o pesant, electrònica i jamaicana, gairebé sense interrupció, i a la nit entra pel balcó obert un ritme primitiu de timbals i baixos, un dum-ba, dum-ba incessant, que fa ganes de fugir a llocs més amables i de músiques més civils i més humanes. En fi, que els grecs viatjaven a l’estiu, i jo a l’estiu no viatge. És clar que viatjaven per necessitat i per comerç, moguts per la pobresa i pel guany. No (o no sobretot) per la curiositat, per l’impuls obligat de les vacances, o per això que nosaltres, els moderns poc o molt il·lustrats, en diem interessos culturals, i que sovint no passen de ser una forma de tafaneria superficial, o un subproducte publicitari de la indústria turística. No és del tot evident que la curiositat universal siga una virtut i no un vici. Jo mateix, que també tinc una mica d’aquella ardor de l’Ulisses de Dante (no el d’Homer) “de fer-me expert del món / i dels valors i vicis dels humans”, no estic segur dels avantatges de viatjar per impuls o per desfici. Pense, almenys de tant en tant, que potser la vida seria més tranquil·la, i el món una mica menys imprevisible i agitat, si tothom es quedava a casa i passava el temps criant flors o verdures, escoltant música i llegint algun llibre. Però, deixant de banda l’horticultura –que no és a l’abast de gran part de la població urbana–, algú ha de compondre i fabricar els discos per poder-los escoltar a domicili, i algú ha d’escriure els llibres. També podem tornar a certes formes de simplicitat rural o primitiva, però ja no resulta gens fàcil, aquest retorn al món anterior als llibres i als discos; almenys per a aquells que tenim la paraula impresa –i la música enregistrada– com a part d’una dieta quotidiana sense la qual l’anèmia de l’esperit seria inevitable. Potser no sabem viure ja només en nosaltres mateixos i amb nosaltres mateixos, com volia Blaise Pascal, per al qual els viatges –i tota forma de distracció– no eren sinó el resultat de l’avorriment i de la vanitat. “Curiosité n’est que vanité”, escriu en la part dels Pensaments dedicada a l’ennui i a l’orgull. I escriu també: “Generalment, només volem saber per tal de parlar del que sabem, altrament no viatjaríem per mar pel sol plaer de veure coses, sense esperança de comunicar-les mai.” L’ocasió d’haver reunit en un volum un conjunt dispers d’escrits meus sobre viatges per Europa, em fa pensar (ja ho vaig escriure fa una dotzena d’anys, per a un altre llibre de viatges) que segurament té raó el moralista i que, si mai no ho poguérem explicar a ningú, el gust de viatjar, per mar o per terra, amb tota certesa seria molt més curt. Quant a mi, he de confessar que conèixer o contemplar llocs, paisatges i gents, prop o lluny de casa, és cada vegada menys un plaer solitari. És com si molt sovint em trobara en companyia d’algun eventual oient o lector: d’aquell a qui li explicaré alguna impressió puntual, i segurament, en el moment d’explicar-la, jo mateix la comprendré millor i la tornaré a viure. Si no fora així, tampoc no valdria la pena d’escriure. I l’any sencer, per a mi, seria com unes llarguíssimes, insuportables, vacances d’estiu.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1369 | 07/09/2010   Imprimir

El coronel a Roma

No és la primera vegada, però enguany ha estat del tot espectacular, la visita del gran germà, o qualsevol que siga el títol del coronel Muhammar el Ghaddafi (grafies variables, a voluntat), que no és president de Líbia, ni oficialment cap d’estat ni de govern ni de partit, sinó simplement qui mana per ser qui és, i punt. Per ser qui és pot permetre’s d’arribar a qualsevol capital europea rodejat d’una guàrdia personal d’amazones robustes, molt robustes, vestides amb uniforme de campanya, no amb indumentària líbica o beduïna tradicional, no amb vel més o menys islàmic, sinó amb robes guerreres masculines. Cap problema, per al líder libi, que sol fer transportar una gran tenda per instal·lar-la allà on va, amb la condescendència obsequiosa de les autoritats locals, que proporcionen tota mena de facilitats, espai de parc, el que faça falta, tot siga pels negocis i pel subministrament de gas i de petroli. Arribà doncs el germà suprem a Roma, l’últim cap de setmana d’agost, precedit d’altres avions amb càrrega de vehicles i d’impedimenta diversa, i d’un vol especial amb trenta cavalls beduïns o berbers que havien de lluir-se, com a detall especial, en alguna festa de carabinieri a la capital d’Itàlia. Dilluns, un sopar amb Berlusconi com a hoste i 800 convidats. Em fan pensar (no profundament, però no hi faltarien els motius), les pallassades insignes d’aquest home a les ciutats d’Europa que visita, i més encara em fa pensar la manera com aquestes exhibicions són acollides pels governs de cada lloc, l’espanyol inclòs, no cal dir-ho. No hi ha cap autòcrata al món sencer amb un poder personal tan fabulós com el d’aquest individu (potser el de Kim Jong Il a Corea, però aquest només viatja a la Xina, i molt rarament, amb un tren personal luxós i ben blindat), un poder incondicional, il·limitat, sotmès al seu capritx mudable, i estès igualment als seus fills, un dels quals serà probablement l’hereu, com a Corea del Nord, casualment, i com a la Guinea Equatorial, països modèlics del comunisme perfecte i de la descolonització. Els fills del libi, ja se sap, poden fer rigorosament el que vulguen, i allà on vulguen: comprar-se un equip italià de futbol per jugar-hi com a titulars, intentar passejar per Viena amb un parell de lleopards, apallissar el personal de servei en un hotel de Suïssa (i si la justícia suïssa intervé en l’assumpte, el pare trenca relacions diplomàtiques, i empresona empresaris suïssos a Líbia). Després, en tot cas, ja vindrà l’amic Berslusconi a arreglar-ho, o algun ministre espanyol, expert en complaences amb autòcrates diversos.

Això era, doncs, que el coronel Ghaddafi o Gheddafi arribà a Roma, desembarcà les guerreres de la guàrdia i els trenta cavalls, instal·là la tenda residencial i, tal com ja havia fet en la visita anterior, llogà 500 senyoretes per fer-li de públic en una lliçó magistral sobre l’islam. Òbviament, les senyoretes convertibles havien estat reclutades per una agència, cobraven per l’assistència (a condició de callar), havien de ser d’anatomia agradable, i vestien amb modèstia sense ensenyar genolls ni escots. El líder, doncs, els regalà un exemplar de luxe del Glorioso Corano, i els explicà la lliçó. Segons la qual l’islam és i ha de ser la religió del present i del futur, el cristianisme és cosa del passat perquè Jesús és anterior a Mahoma, i per tant és el penúltim profeta, i Mahoma l’últim i definitiu. Vista la qual cosa, Europa hauria de ser ja musulmana, ràpidament: “Que Europa siga islàmica”, digué, i tres senyoretes europees, dues italianes i una espanyola segons diuen els diaris d’allà, van començar el procés convertint-se ipso facto i rebent de mans del líder la confirmació de la nova fe, en una cerimònia improvisada. Van eixir del local amb mocador al cap. L’orador també exhortà les joves llogades a traslladar-se a Líbia (prèvia lectura de l’Alcorà, això sí), i casar-se amb “els seus homes”, per tal de consolidar l’estreta relació entre els dos països. Una gran part dels italians, no sé quanta part, s’han sentit humiliats i ofesos per l’espectacle, però sembla que això no fa al cas. El govern afirma que el negoci és el negoci, i que algunes empreses en trauran contractes molt sucosos. Potser allò que fa tants anys se’n diu “la decadència d’occident”, en la qual mai no he cregut fins ara, comença finalment a ser real i certa.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS