Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El País | 27/01/2016   Imprimir

Patriotisme, Girona

La meua devoció per la ciutat de Girona és ja antiga, i podria explicar-la amb llargues consideracions que m’estalviaré en aquest paper. Per fer les consideracions curtes, podria dir que m’agraden les ciutats amb un cert solatge històric, visible en l’aire dels carrers i de les places, en les esglésies i en les cases dels pobres o dels rics. Les ciutats on el visitant pot apreciar un cert amor públic i privat per allò que en diem civisme, cultura, i altres manifestacions de l’esperit. Ciutats com Ravenna o Ferrara, posem per cas, per les quals tinc un amor antic i permanent, i que em desperten una enveja profunda. Ciutats com Ais de Provença o com Harlem (el d’Holanda, òbviament, no el de Nova York!), o fins i tot bastant més grans, com Cracòvia o Florència (amb permís de l’excés de visitants, ai dolor, com jo mateix…), o més petites, com Bragança o com Vic, i més petites encara, com Morella.

A Girona hi vaig tan sovint com puc, que vol dir almenys una vegada o dues l’any, tant si m’hi conviden per parlar de llibres, del país o de totes dues coses, com si la visita és només pel pur plaer de passejar una altra vegada per la vella ciutat i comprovar una vegada més que la meua predilecció té un bon fonament. Un dia de gener o febrer de fa pocs anys, un matí molt fred i de llum molt clara que tornava de passejar per la vall de Sant Daniel, vaig entrar al monestir de Sant Pere de Galligants, per visitar una altra vegada, amb més calma, l’església i el museu. Quan ja me n’anava, baixant l’escala vaig veure una làpida de marbre al mur d’un replà, i la làpida deia, en lletres majúscules daurades i emmarcades: “Arruinado este claustro por los estragos del sitio de 1809 y por la inundación de 1843, la Comisión de Monumentos acordó en 1855 restaurarlo para Museo de Antigüedades y Bellas Artes; realizándose las obras, terminadas en 1877, con fondos debidos al patriotismo de la Excma. Diputación Provincial”.

Com que, cada vegada més, m’agrada definir la pàtria en relació amb el patrimoni (allò que tenim en comú i és nostre: el passat que hem rebut, el present que vivim, allò que hem de preservar per al futur, el territori, la llengua i algunes coses més, i si pot ser el govern i la política), i com que l’únic patriotisme que em convenç és aquell que es proposa conservar, desenrotllar i viure amb plenitud aquest patrimoni que és la pàtria, trobe que aquella làpida de Girona és absolutament exemplar. No sé quina devia ser la “ideologia nacional” dels senyors diputats provincials, ni en quins termes entenia el patriotisme aquella Diputació de fa un segle i mig, però si va servir per restaurar un claustre i fundar un museu, era tan honest i tan útil com se suposa que és el d’un exalcalde de la ciutat i ara president de Catalunya.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1650 | 25/01/2016   Imprimir

Filioque

Sovint, llegint algun missatge o al·locució del papa Francesc, tan poc recargolat en matèria de complicacions teològiques, recorde amb una mica de nostàlgia els meus anys de “doctrina” infantil a la parròquia, quan a la pregunta “¿Qué es ser cristiano?” responia “Ser cristiano es ser discípulo de Cristo”. No sóc d’aquests deixebles, tot i que sovint m’agradaria ser-ho, només per creure en alguna cosa sòlida, però en tot cas aquesta resposta elemental és la tesi del teòleg Hans Küng, exposada en El Cristianisme, un patracol de mil dues-centes pàgines, que vaig llegir fa pocs anys i que m’agrada fullejar de tant en tant. Per defensar això tan simple, per dubtar de la consistència de les subtilitats extremes, de les fantasies conceptuals i de les jerarquies, el cardenal Joseph Ratzinger, ara papa jubilat després d’haver patit uns anys poc feliços de papa en actiu, el declarà inhàbil per ensenyar la doctrina de la fe. És clar que jo no hauria de parlar d’aquestes coses, que no són pròpies de cap dels meus oficis, i els teòlegs de professió o d’afició segurament em podrien rebatre paraula per paraula. Però tinc la sensació que la història de la cristiandat, que és tant com dir de la nostra part d’humanitat, hauria estat més pacífica sense tanta espessor de teologia. Llegint Hans Küng resulta, per exemple, que això que l’Esperit Sant siga una “persona” no és cosa del tot clara, amb perdó de les autoritats en la matèria. No és clara, entre altres coses, perquè l’alè diví, la respiració sagrada, l’aire que expira Déu (spiritus o pneuma), difícilment podia ser entès com un subjecte personal, un individu, en els textos evangèlics, i que els lectors creients em perdonen l’atreviment doctrinal. Ni és evident, als textos primitius, la relació de tal esperit, alè o hipotètica persona amb el Pare i amb el Fill amb majúscules ni, per tant, és visible del tot la Santíssima Trinitat mateixa. No és que no estiga clar perquè és un misteri impenetrable, tal com afirmen les esglésies i com expressa bellíssimament Dante al final del Paradís, sinó perquè la Trinitat no apareix enlloc als Evangelis, i els ho puc assegurar, després d’haver-los traduït sencers... Ni Jesucrist ni els deixebles van parlar mai de “tres persones en una sola substància”, entre altres raons perquè segurament, com que no eren grecs ni romans, com que no havien estudiat filosofia, no haurien pensat mai en termes de “substància” i de “persona”. La de Küng era una afirmació ben grossa, sí senyor.

I el protagonista original d’aquesta gran i meravellosa història, dit Jesús de Natzaret, fuster d’ofici, no va dir mai que ell mateix era la segona persona d’una única substància divina que en té també una tercera. Parlant de coses més simples, tampoc apareix enlloc en aquella història que el protagonista fóra virginalment engendrat de donzella per obra de la tercera persona que procedeix misteriosament de la primera i la segona, ni res de tot això: el miracle era que l’engendrà l’alè de Déu que dóna vida, i és una imatge ben potent. Ni l’apòstol Pere va ser el primer bisbe de Roma, si hem de ser una mica seriosos, ni està clar en realitat què era un bisbe, i molt menys encara què era un papa, si ens atenem al Nou Testament i a l’església dels primers cristians. I la papolatria és un invent d’època moderna, que en temps recents arribà a un punt tan extrem que els deixebles de Crist se n’haurien espantat plens d’horror. Quant a les fórmules del Credo (el Credo de Nicea, resultat de compromisos i de pressions imperials), hi ha frases com “Déu de Déu, llum de llum, Déu verdader de Déu verdader”, que no són sinó subtilitats neoplatòniques que no entenien ni els qui les van fer aprovar, gent que havia llegit massa filosofia i que eren capaços de dividir cabells en quatre. Això sí, a penes la santa església romana o bizantina tingué el poder material de fer-ho, començà la persecució dels heretges de cada moment, sovint per qüestions tan impalpables i abstruses com el conflicte que divideix encara l’església ortodoxa i la llatina, enfrontades sobre un fet tan profund com és si la tercera persona procedeix només de la primera o també de la segona: si l’Esperit procedeix només del Pare, ex patre i o també del Fill, filioque. Per haver afegit el fill al Credo, segons un pamflet que em va vendre un monjo malcarat en un monestir grec, el papa de Roma és l’Anticrist i els catòlics cremaran a l’infern. Cosa que mostra que els humans, civils o militars, eclesiàstics o polítics (com alguns que tenim ben prop), han estat i estan permanentment disposats a barallar-se, i a matar-se si cal, per un sol mot o un concepte remot, per un filioque. Quant al meu esperit, poc sant, no sé, finalment, on anirà a parar.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1649 | 19/01/2016   Imprimir

Llengua, infantesa

Un hom de vegades, i més quan comença un any nou, recorda les peripècies de la pròpia vida modesta i no pot separar-les de la biografia col·lectiva del país en què li ha tocat viure-la. Perquè totes les vides, si es considera bé, són vides exemplars: tots podríem passar per alguna “socioanàlisi” personal que ens revelaria tants aspectes confusos de nosaltres mateixos com de la col·lectivitat en què la nostra persona insignificant s’omple d’algun significat. Per exemple, si un hom resulta ser valencià de naixement i repassa la pròpia història lingüística com a part d’una història social. Sobretot quan es tracta d’algú que ha tingut l’estranya pretensió de ser subjecte conscient i no objecte rebotat en aquesta història. Com jo mateix, que vaig passar la infància (començada fa poc més de tres quarts de segle) i la primera adolescència en un barri o districte de València que ni era rural ni era urbà parlant pròpiament, o era alhora una cosa i l’altra, que ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra i de cartilla de racionament, quan el general Franco no era encara un vell malalt i remot. En aquell extrem o barri de València, només es parlava el castellà en dos o tres cases normals, entre elles la meua, en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: “forasters”, o “castellans”, i ningú no gastava la paraula “immigrats”), i en la família de don Marcelino Alamar. Però aquesta família no era “normal” sinó especial per molts conceptes: eren els únics verdaderament rics, il·lustres en la indústria i el comerç. Tenien diverses fàbriques amb fumerals altíssims, entre elles la que produïa el “Flan Toledo, con azúcar y huevo”, es murmurava que a casa seua hi havia deu quartos de bany, un per cada fill (quan la simple aigua corrent era novetat pràcticament desconeguda al barri), i no se’ls veia mai pel carrer: diu que sempre eixien de casa amb cotxe i xofer. Quant a la meua família, els pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era molt de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares valencians) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills es distingiren una mica, si més no per la llengua, de l’entorn popular i més o menys rural. Ho comprenc perfectament. De manera que vaig créixer parlant castellà únicament a casa, amb els pares i els germans, i únicament valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d’escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l’escola, on cada vesprada ens acomiadàvem cantant “Adiós, que lo pase bien. Recuerdos para Sunín”. Sunín era la filla de la mestra, i la mestra venia cada dia “de València” amb el tramvia. Vindre “de València” significava els vint minuts de trajecte des del centre de la ciutat: pocs minuts, però potser tot un món de distància.

València no era capaç aquells anys, i des de feia ja més de dos segles, de ser capital ni del seu propi terme municipal: els diumenges anàvem al cine i al “passeig” a Catarroja, que era més lluny que “València”, i tanmateix més prop. Al cine de Catarroja les pel·lícules eren, evidentment, en la mateixa llengua de l’escola, però a ningú se li hauria passat per la imaginació usar aquella llengua en el “passeig”: en una direcció una columna compacta de xiquets i de joves, en l’altra una de xiques, que es miraven, s’arrambaven i es parlaven a cada tomb, esperant el pròxim creuament. Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia aguda, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen però no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era l’estat “natural” de les coses, era una situació òbvia i heretada, com si haguera estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se. Han passat bastants anys, en aquell barri o poble de la Torre es varen quedar sense tramvia i gairebé sense valencià al carrer, els “forasters” ja no ho són perquè són majoria, i jo no entenc encara com, en matèria de llengües, vaig créixer com una persona passablement equilibrada. Vist, sobretot, que després he dedicat la vida a escriure quasi únicament, del tot naturalment, en l’idioma que llavors només parlava al carrer. Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nens i adolescents que ara mateix, a les nostres ciutats grans i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1648 | 12/01/2016   Imprimir

Un “ramalazo castizo”

Hi ha un estrany fenomen mental que sol afectar els ciutadans de nacions potents o dominants, o en tot cas nacions amb sòlid Estat propi, quan es troben acarades amb la resistència d’algun dels seus subordinats territorials, culturals o lingüístics, i més si els resistents gosen pensar-se també com a nació o cosa semblant, i pretenen gaudir d’un reconeixement equivalent. Pot passar una mica a tot arreu, però al Regne d’Espanya l’afecció ataca fins els cervells dels més insignes representants del pensament, de les lletres o de la filosofia. Grandíssims escriptors, dels quals sóc lector i admirador, com ara Javier Marías o Muñoz Molina, o que no admire tant com Trapiello (el culte del qual, estranyament, practiquen alguns col·legues molt valencians), en tocar el “tema de Catalunya”, i per extensió allò que ells solen anomenar “nacionalismes” a condició que no siga el seu, cauen infal·liblement en un estat d’alteració psíquica que els condueix a confondre opinió amb insult i argument amb injúria, i a menysprear i condemnar allò que no tenen gens d’interès a conèixer una mica més a fons i a analitzar amb calma. La pertorbació no estalvia ni els representants més insignes de la sociologia, l’ètica o l’estètica, com és el cas (moderat) del venerable professor Ignacio Sotelo, o els casos molt més greus de Savater (estrany catedràtic d’ètica que ací perd tota honestedat intel·lectual) o de Félix de Azúa, que perd tot indici de la seua condició de professor d’estètica quan la febre el fa desvariejar fins a l’extrem d’acudir a arguments històrics i conceptuals (!) tan fonamentats com aquests, publicats en el gran diari liberal progressista d’Espanya: “A día de hoy no existe una opinión autorizada sobre la causa de que algunas izquierdas de este país sufran cíclicamente un ataque de insensatez y abracen el nacionalismo. Llevamos ya un montón de guerras civiles desatadas una y otra vez por una parte de la población que recibe un soplo divino según el cual su pueblo, en lugar de un campanario, se merece una torre Eiffel.” Realment, té raó: sobre la causa de la insensatesa cíclica d’algunes esquerres –la d’abraçar una vegada i una altra el més rigorós nacionalisme castellano-espanyol–, no existeix una opinió autoritzada, però sí algunes hipòtesis i una extensa bibliografia que el catedràtic d’estètica podria consultar fàcilment. Quant a la relació entre el campanar del poble i la torre Eiffel, li assegure que és una condició universal, pròpia de qualsevol societat, antiga, medieval o moderna.

Dit això, aconsellaria al professor De Azúa que no porte excessivament lluny arguments com aquest: “Los carlistas en el País Vasco, en Cataluña, en Navarra, no querían sino que a todos los españoles les entusiasmaran sus privilegios, caprichos y trajes regionales”. Subtil interpretació del carlisme del segle XIX, i no sé si de la seua continuació en el XX, inclosa la guerra civil del 36-39. Quant a la qüestió dels trajes regionales i altres factors folklòrics en relació amb el nacionalisme, hom podria reflexionar una mica sobre el flamenco, el traje de luces i la falda de faralaes en la construcció de la imatge clàssica d’Espanya. I de passada, qui s’entusiasma, fora de Catalunya, amb els privilegis (?), capritxs i vestits regionals dels catalans? I el nostre intèrpret de la història continua amb la inevitable al·lusió al Cantón de Cartagena... “que exigía el reconocimiento mundial de la nación murciana”. Valga’m Déu i la Virgen de la Caridad, coneix el gran pensador què pensaven i pensen els veïns de Cartagena sobre la seua pertinença a la “nació murciana”? I ara, estimats lectors, ho lamente per si això pot ferir la vostra sensibilitat, però no puc estar-me de reproduir la conclusió de la profunda agudesa analítica de l’escriptor: “Y ahora ha bastado una birria de elecciones para que los impares chicos de Podemos se descubran separatistas por inspiración del pajarito de Maduro. Sería otra pájara cartagenera si no fuera porque los batacazos sufridos por el PSOE al final lo han dejado federalista, ¡qué poca identidad, vive Dios! En la izquierda española está brotando una fauna del siglo XIX que nos autoriza a pedir que cambien lo de Podemos por Identifiquemos. ¿Alguien tiene una idea aceptable sobre este ramalazo castizo y recidivo de la izquierda? ¿O hay que llamar al psicoanalista argentino?”. Si fóra una mostra subtil d’ironia, no seria gaire intel·ligent ni afortunada, però ho escriu molt seriosament, sense gota d’humor. I aquest és el to que també gasten tants dels seus col·legues: un ramalazo castizo, en efecte, i la raó per la qual a alguns d’ells ja fa temps que els he perdut el respecte.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1647 | 05/01/2016   Imprimir

I ara què?

Cal suposar que els dirigents polítics són persones que saben on volen arribar i amb quins mitjans: que són persones intel·ligents i sensibles, no estúpides. Certament, si fóra així, el seu mètode d’aproximació a l’objectiu no seria el d’aquella història que tant li agradava contar al poeta Vicent A. Estellés. Això va ser a València, supose que els anys quaranta o cinquanta del segle passat, en un tramvia al Cabanyal o a la Malva-rosa. En l’aglomeració de la plataforma, un homenet s’acosta a poc a poc a una dona robusta, s’hi arrapa tant com pot, li posa una mà sota les faldes amples. La dona és una peixatera que va al mercat o torna del mercat, es mostra del tot impassible davant de les maniobres del seu assaltant. Fins que en tot el vagó del tramvia se sent una veu femenina que diu: “Ja té vostè la mà en la figa: i ara, què?”. El resultat va ser definitiu, paralitzant. La paràlisi, el bloqueig, i fins i tot el ridícul públic, pot ser sovint un dels efectes de la inèpcia, i dispensen la indecència de la historieta i de la comparació. Després pot vindre el desinflament, i la tristesa. Com em vénen a mi, ara mateix, si observe el resultat de les maniobres ineptes que, a Catalunya, han portat a inacabables contorsions en l’intent d’aproximar-se cap a un hipotètic objectiu final. Fins que el dia d’avui (ara que escric açò, dos dies després de la memorable assemblea de la CUP) hom ha arribat potser allà on no havia d’arribar: i ara què? La seducció pot ser així de lamentable. I si volen una altra història, parlarem d’Alemanya, on el 2005 hi hagué eleccions al Bundestag i jo, casualment, en vaig saber el resultat mentre acabava de llegir El meu segle de Günter Grass, que és una mena d’anuari, del 1900 al 1999, on a cada any li correspon una història exemplar, privada o pública. Llegia, doncs, les pàgines del 1998, on Grass explica que el 27 de setembre d’aquell any esperaven a casa, al costat del bosc de Behlendorf, el resultat de les eleccions parlamentàries. Grass va anar a buscar bolets, i en va trobar de moltes varietats, que especifica detalladament. Però buscava sobretot pets de llop, un bolet, escriu, que “...de jove es capté ferm i com a prova de la seua joventut mostra una carn blanca a la qual només li han estat concedits ben pocs dies, ja que en envellir amb massa rapidesa el cap redó i el coll es tornen grisos, la carn es desfà en aigua, es torna verdosa i surenca, per esdevenir marronosa en el seu vell embolcall i finalment tornar-se pols entre una pell que sembla de paper”. La prosa admirable de Grass continua explicant com trobava ací i allà pets de llop: en va collir trenta-cinc, i pensà que ja no en trobaria més. Però després va tindre un colp de sort, “i van ser quaranta-set els pets de llop escampats sobre el diari passat de data que vaig portar cap a casa i a la cuina”.

Grass preparà els bolets tallats en làmines, vingueren els amics a sopar, i ell no va dir quants pets de llop havia trobat i preparat, però tenia per dins una certesa, i “A mesura que el resultat electoral que possibilitava una coalició roja i verda es va anar estabilitzant, vaig veure confirmada la meua superstició”. Quaranta-set: el percentatge de vots que feia possible el nou Govern, quaranta-set pets de llop. “Els comptes havien sortit bé”. I el socialista Gerhard Schroeder va ser elegit canceller. Set anys després, no sé si Grass no degué trobar prou pets de llop, o si aquells bolets gloriosos havien envellit amb massa rapidesa. L’endemà de les eleccions del 2005, un diari alemany de circulació massiva ocupava tota la coberta amb dues paraules: Was nun?, “I ara què?”. Què farien el partit socialista i el seu líder, que havien estat incapaços de seduir l’electorat amb un projecte o un programa, amb un discurs, amb una idea, amb una fórmula màgica o un encanteri? Gran part dels polítics alemanys, com gairebé tots els europeus, deuen pertànyer ara mateix a una categoria equivalent a la d’aquell homenet del tramvia: a la de qui no sap mesurar els seus actes, no sap on es pot arribar, no calcula l’efecte dels seus moviments, no observa l’ambient i les condicions del lloc, no sap on posa la mà ni per a què la posa. Què fan els polítics catalans després d’un any i mig d’aproximacions maldestres en la plataforma del tramvia? I què faran els polítics espanyols (incloent-hi la major part dels valencians...), comptant inútilment bolets al bosc? Podríem fer literatura, que sempre és una forma de consol. Ah, me n’oblidava: el 2005 hi hagué finalment una Gran Coalició, Angela Merkel ocupà la cancelleria federal, i la resta ja la saben. Quant a Schroeder, passarà a la història com a gran amic de Putin, i delegat, ben pagat, d’una empresa del gas rus.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS