Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El Punt Avui | 27/06/2014   Imprimir

Sobre la història i la fe

No sé si és del tot cert que Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle XIX, i alguns físics britànics i nord-americans a finals del XX. En tot cas, si es va morir quan deien els filòsofs i els físics, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà massa afectada, especialment els musulmans. Sí que és totalment cert, en tot cas, que multitud de persones lletrades o amb estudis científics, i els seus seguidors i lectors, van decidir fa més d’un segle i mig (pensem en Auguste Comte) que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa! I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes que en solem dir racionals.

Ni el pas de l’imperi romà a imperi cristià, ni la cristianització dels germànics i els eslaus, ni l’expansió de l’islam, ni les croades, ni la primera expansió colonial per Amèrica, ni la segona per la resta del món, ni la Reforma, ni les grans guerres d’Europa dels segles XVI i XVII, ni res, tenia cap relació amb la fe: tot era explicable deixant la religió com una anècdota, tot era reduït a la dimensió econòmica, sociològica en tot cas, de sociologia dura, de lluita de classes, estructura, infraestructura, i canvis en les formes del poder. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe religiosa, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors del passat, com per als qui fan història o explicació del present, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema mecànic.

L’esquema no accepta ni explica que, per exemple, el 12 de setembre de l’any 2001 (any 2001 del naixement de Crist), un comerciant musulmà de Melilla, establert a Barcelona i de pas per Madrid, un home que suposem pacífic i dedicat als seus negocis, quan un periodista li preguntà què opinava de l’atac del dia anterior a Nova York, va respondre: “Els americans es pensaven que eren els més poderosos. Però Al·là ha demostrat que és més gran.” I el bon comerciant, fidel creient, tenia tota la raó. El poder dels americans és el més gran de la terra, possiblement el més gran que hi ha hagut mai. Però és vulnerable davant d’un poder més alt, davant de l’Altíssim. I com demostra Al·là el Gran el seu poder? No fent miracles especials, com ara intervencions de sant Jordi o sant Jaume a cavall, sinó a través dels atacs dels seus fidels més devots: com més gran és la massacre, més gran és la glòria de Déu. Quan el Pakistan –país dels purs– va aconseguir la bomba atòmica, el seu president, el ministre de defensa, i els grans muftís van proclamar que, atès que tot és obra de Déu, també n’era obra la bomba que havia concedit als seus fidels, la primera bomba nuclear islàmica: Islamic bomb, tal com estava escrit en un míssil de la desfilada militar, foto que tinc gravada en la memòria.

No cal ser seminarista islàmic, talibà o semblant per saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra sagnant per purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts suïcides. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: ho afirmen ells, i és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema d’orient i occident, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure: és una qüestió de fe. I els diners els posa qui en té en abundància: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars-tecnologia-teologia: aquests són, de moment, els motors de la història. I musulmans xiïtes massacrant piadosament musulmans sunnites, i viceversa, al crit de “Déu és gran”. Perquè, si Déu va morir quan deien els filòsofs, devia ser el Déu cristià, però no l’altre.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 677 | 26/06/2014   Imprimir

Teoria i pràctica del temps

El temps és la cosa més concreta de totes, és cada segon que vivim, però no es veu ni amb els ulls de l’ànima, i per això els filòsofs se n’han ocupat llargament, i per això ens angoixa bastant quan hi pensem: el temps sempre ha estat un gran misteri per als humans que es detenen a pensar-hi. I de gent que hi pensa sempre n’hi ha hagut, molta o poca: per exemple els sacerdots dels temples o els bruixots de la tribu, alguns ancians asseguts a la vora del foc o a la porta de casa, i els poetes i els teòlegs d’ençà que es van inventar la teologia i la poesia. És clar que, en general, no hi pensem prou atentament, perquè si ho féiem no podríem viure amb un mínim d’equilibri espiritual. El mal de la contemplació del temps és que no es pot contemplar. No es veu com l’espai, que és l’altre gran tema de la teoria del coneixement: l’extensió pot ser abstracta, però es pot mirar amb els ulls, es pot imaginar, i fins i tot es pot pintar, com es pinta la llum i la perspectiva. Deu ser per aquesta impossibilitat que hom afirma de tant en tant (en la història de la filosofia, vull dir, i en algunes elucubracions de la física) que el temps és simplement impossible, que és una cosa irreal. Tal com ja deien aproximadament els clàssics (tant els estoics com els epicuris, no tan diferents) a fi d’assegurar-se la pau interior sense psiquiatres ni pastilles: el passat ja no existeix, el futur encara no, i el present és, per definició, impalpable i fugaç. Visqueu, doncs, la vida de cada dia, sigueu modestos i frugals, i no us poseu pedres al fetge. Una forma no se sap si d’hedonisme, d’eudemonisme (eudaimonía, en grec, vol dir felicitat) o d’ètica de la bona vida i dels plaers que no fan mal a ningú. A França, país de molta filosofia dins i fora del boudoir, el més nou representant d’aquesta antiga via és André Comte-Sponville, que ven els llibres per desenes de milers, com algun ètic hispànic amb més coneixements d’hípica que substància en els escrits. Segons Comte-Sponville, el present és l’únic temps real, el temps és la suma del present a si mateix, l’eternitat és ara, i per tant cal seguir principis de vida i de filosofia com aquest, que no necessita traducció: “Manger est bon, boire est bon, faire l’amour est bon”. Màxima amb la qual un servidor està d’acord, sense haver de rellegir els clàssics.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1567 | 24/06/2014   Imprimir

Física, misteris

Sempre és bo recordar que la ignorància científica (de la qual participem massivament el comú dels mortals, i molt culpablement la gent “de lletres”) és tan greu com l’analfabetisme literari, com l’oblit de la història, com qualsevol d’aquells buits de coneixement que ens fan aparèixer grotescament ridículs. El remei és difícil: no saber de què parlen els físics, per exemple, és ignorar per on va el pensament sobre els secrets últims del món; saber-ne alguna cosa, supera sovint la capacitat dels profans.Quant a mi mateix i al meu grau d’ignorància culpable, puc dir que intente modestament saber, almenys, què és allò que ignore. Perquè la física ja toca la ratlla de la metafísica, la consistència de l’ésser és tan incerta com en temps de Parmènides, però almenys l’especulació ontològica, la metàfora i la poesia tenen ara un fonament matemàtic, i sovint una confirmació experimental. No és poca cosa, per exemple, tenir una idea de com era l’univers “infant”, en el primer instant en què la llum es va separar de la matèria, i poder, tretze mil milions d’anys després, recuperar aquella imatge esfèrica, meravellosa, de l’univers incandescent. Repassen el llibre del Gènesi, quan Déu va decidir crear la llum i separar-la de la tenebra, i allà va començar l’ordre del cosmos. Perquè sense ordre, òbviament, no hi ha cosmos, hi ha caos, i ja ho sabien els grecs. El mal és que, segons els físics, més del 90% de la matèria i l’energia de l’univers és simplement i absolutament “fosca”: constatable a través dels seus efectes indirectes, però invisible, imperceptible i, com Déu Nostre Senyor, inefable. Existeix, però no sabem què és ni com, ni amb quins mots parlar-ne. Pareix que aquella enorme realitat  misteriosa, desconeguda, estaria composta de partícules elementals sorgides com a residus del Big Bang o gran esclat original. Per no parlar del famós “bosó de Higgs”, que faria possible que les altres tinguen massa, i que alguns físics poèticament anomenaren “partícula de Déu”. Qui sap si, finalment, serà el Déu de l’Univers, juntament amb els seus esperits celestials, àngels i arcàngels i la resta, qui està darrere del secret del bosó teològic, i llavors el secret final de la matèria serà que és una matèria espiritual. Tan espiritual com les finances que esclaten amb un bang fulminant, i omplen el món de partícules fosques que ningú sap on trobar ni com descriure.

Per concloure, no em puc privar de reproduir la resposta de Ramon Lapiedra (en Tornaveu) quan l’entrevistador li pregunta què pot dir, sobre l’origen de l’Univers, el “físic que fa filosofia”: “Sobre l’origen de l’Univers”, respon Lapiedra, “es pregunta el físic i molta altra gent. Jo m’hi he preguntat des de les dues perspectives. Ara mateix treballe en la possibilitat d’una realitat quàntica prèvia on no existís el temps. Si no et planteges la creació de l’Univers com un problema de participació conjunta de la matèria, l’energia i el temps, no pots resoldre’l. Per eixir del dilema que implica un començament de l’Univers, cal considerar que s’autocrea amb el temps. Sembla un joc de paraules, però no ho és pas; encara que per a una certa mentalitat el temps ho amara tot, no pot deixar d’existir i seria sempre igual a ell mateix. Però això no és cert, perquè s’ha constatat que el temps va a una certa velocitat, s’esmuny segons l’observador que el mira, segons les velocitats relatives dels diversos observadors. Més: en el temps també influeix el camp gravitatori, de manera que en la pròpia teoria de la relativitat general, que estudia la gravitació, apareixen singularitats que s’oposen a la mateixa teoria general i a l’existència de l’espai-temps. Concloent, el temps presenta unes característiques que permeten afirmar que es va crear al mateix temps que la matèria-energia”. Fa pocs mesos, sopant després de la deliciosa presentació que Ramon va fer d’El tramvia groc, l’insigne físic i l’escriptor ignorant vam conversar llargament d’alguns d’aquests misteris impenetrables. Misteris sobre els quals, de tant en tant, com en aquell sopar, m’agrada demanar clarícia als savis. Sabent, però, que els ignorants, per molt que ens hi esforcem, ens morirem sense haver arribat a saber (i, en el meu cas, no per falta de ganes) per què existeix el món en què hem viscut.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 676 | 19/06/2014   Imprimir

Svevo i la vida

Ettore Schmitz, conegut com a Italo Svevo, fill de mare italiana i de pare jueu alemany funcionari de l’Imperi austríac, és probablement l’escriptor –i el personatge– més fascinant que va produir la ciutat de Trieste entre finals del segle XIX i el primer terç del XX. Trieste, port de l’Imperi i de gran part de l’Europa danubiana, centre del comerç, del cosmopolitisme i de tres o quatre llengües, podia oferir totes les incerteses de la vida, amb resultats imprevisibles. Un dels quals és La coscienza di Zeno, una de les grans novel·les del segle XX, de la qual es parla massa poc fora d’Itàlia. Els primers anys 20 van ser, en la literatura europea, uns anys prodigiosos: La coscienza es publica el 1922, El procés i El castell de Kafka el 1925 i el 1926, respectivament; els tres volums centrals de La recherche de Proust, entre el 1920 i el 1925, i l’Ulysses de Joyce (amic de Svevo a Trieste) el 1922. Zeno fa una vida de cagadubtes, de burgés inactiu, i de pacient irònic d’un psiquiatre doctrinalment freudià. La vida és una malaltia crònica, com l’hàbit de gran fumador que Zeno vol tallar, però no talla, amb propòsits continus que mai no compleix, i que són una mica com símbols de la inutilitat de tot. Fins i tot dels diners, dels negocis, de la família i la casa, de les amants, i d’una ciutat que és també tot un món, del qual Zeno mai no acaba de decidir si en forma part o no. Al final, el seu cunyat Guido, l’”antagonista”, frívol, inconscient i entusiasta, hiperactiu, destinat al fracàs, exclama: “La vida és injusta i dura”, frase exemplarment banal. I Zeno, irònicament conscient de voler dir una cosa important, després de pensar-s’ho, contesta: “La vida no és ni lletja ni bella, és original.” Reflexiona, pensa en les estrelles i en la mort, i acaba amb una conclusió extraordinària: “Bastava recordar tot allò que els homes hem esperat de la vida, per veure-la tan estranya per a arribar a la conclusió que potser l’home ha sigut ficat a dins per error, i que no hi pertany” (“che forse l’uomo vi è stato messo dentro per errore e che non vi appartiene”). Però si l’home no pertany a la vida, a què pertany? Un segle després (la narració culmina en els primers anys de la Gran Guerra), l’interrogant de Zeno, o de Svevo, continua tenint respostes molt més interessants –i originals– en la literatura que en la filosofia.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1566 | 17/06/2014   Imprimir

Europeus, Antígona

“Amb Europa passa com allò que li passava a sant Agustí amb el temps: quan no es pregunta què és, se sap què és, però quan es pregunta, ja no se sap”, escrivia fa pocs dies Claudio Magris en un diari italià. Vol dir, explica l’escriptor, que si per Europa entenem no solament una expressió geogràfica o un projecte polític, sinó també una civilització, una manera de ser, una pertinença cultural, és difícil –i fins i tot també retòric– parlar-ne o fer-ne tema de debat: “Europa al divan”, deia la portada d’aquest setmanari, i no sabem a quin psiquiatre ha de contar els seus conflictes profunds, les seues penes, ni en què pot consistir la curació de la malalta angoixada. Acceptem, com a realitat mínima i bàsica, que aquesta Europa, o almenys la que en diem “occidental” (que suposem que vol dir “sense Rússia”), és en efecte una civilització, un espai de pertinença cultural on en gran mesura ens sentim a casa, on sentim que fora dels límits d’un Estat i fins i tot d’una llengua, ens podem trobar amb un aire familiar que ens desperta només una mínima estranyesa.

Europa és aquell espai on trobem esglésies i palaus, edificis històrics, catedrals, carrers i places, botigues, jardins i mercats, que, si no sempre són exactament com els del propi país, sí que són familiars i pròxims. I es pot viure aquest sentit de pertinença, afirma Magris, aquest “sentir-se a casa”, fins i tot fora del propi Estat o de la pròpia llengua, igual com es viu l’amor per un paisatge familiar o per una persona propera, o es pot contar, fer-lo sentir de manera indirecta, a través de la literatura. “Ser europeu” no és únicament un concepte, ni l’adhesió intel·lectual a un projecte, ni la fe o l’esperança en unes institucions comunes. Ser europeu és també poder passejar per Florència, París, Amsterdam o Praga, viatjar per Portugal, Normandia o Sicília, i sentir que no són ciutats ni paisatges exòtics, que poden ser llocs amb personalitat molt forta, però també són espais on ens trobem “a casa”: almenys tant com (per a un viatger valencià, per exemple) puguen ser-ho Sevilla, Castella o Astúries. D’aquestes sensacions tan intenses i pròximes, puc donar-ne fe sobre el fonament reforçat per molts anys de camins i de passejades, una part de les quals vaig recollir en un llibre que es diu Europeus. Retrat en setanta imatges. I amb setanta imatges n’hi ha prou per entendre i sentir què és Europa.

Es pot i es deu parlar dels problemes concrets que té avui aquesta Europa –recorda també Claudio Magris–, de tot allò que afavoreix o frena el procés de la seua unificació real, de les possibilitats i dificultats d’arribar algun dia, a pesar de la gravíssima crisi actual, a un verdader Estat europeu. I es pot i es deu, continua, parlar de l’euro, de la desocupació, de la immigració, o de la necessitat de lleis bàsiques comunes. Es pot parlar de tot això, i de la definició d’un projecte polític: per contra, seria arriscat voler definir amb detall una cultura europea. Però no cal, dic jo, mentre tinguem presents els trets fonamentals que en defineixen l’experiència de la “cosa pública”: des de la democràcia de la polis grega fins al pensament estoic i cristià amb el seu concepte de persona, des del dret romà amb la seua tutela concreta de l’individu fins a l’humanisme que en fa la mesura de totes les coses, des del liberalisme que proclama els seus drets i llibertats intocables fins a la socialdemocràcia que es preocupa del seu exercici concret per poder viure una vida digna, al llarg de tot aquest trajecte el protagonista de la civilització europea és l’individu: aquest individu que Kant proclama que és un fi i no un mitjà, i que l’art i la literatura representen i exposen en la seua irrepetible i inexhaurible complexitat. A pesar d’una història violenta i turbulenta (no més que la d’altres grans espais, com els de l’Índia, la Xina o l’islam), la civilització europa conté un gran potencial antitotalitari, conclou Magris, i és cert, i ha estat el “bressol dels drets humans” i de principis universals que van més enllà d’horitzons històricament limitats, herència potser d’aquelles paraules d’Antígona, quan afirma que hi ha “lleis no escrites dels déus”, les lleis profundes de la dignitat humana, que cap llei o decret de l’Estat no pot violar. Antígona, doncs, una columna jònica, un poblet provençal, una catedral gòtica, Vermeer i l’Encyclopédie Française.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 675 | 12/06/2014   Imprimir

Sobre llengua i dignitat

Encara tinc, de tant en tant (el temps no ho esborra tot), petits rampells d’indignació, imatges funestes, quan pense en l’estúpida i profunda canallada que significà i significa el tancament de la ràdio i la televisió valencianes, aquell atemptat criminal contra la llengua (i més coses) del meu pobre país. Fins i tot la discretíssima AVL ho ha hagut de recordar públicament. Perquè les llengües no tenen només un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament –amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta i d’ús públic normal, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: una llengua pública i reconeguda, amb institucionalització acadèmica i política, representa una llengua diferent, una “categoria superior” de llengua, amb valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior, prescindible i de menys valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura protagonista en fires internacionals del llibre (tal com vaig poder comprovar a Torí, a Guadalajara o a Frankfurt), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres, o ser reconeguda com a llengua de la Unió Europea, i certament no per raons pràctiques (de què “serveix” el gaèlic, el letó o el maltés?), sinó precisament per dignitat. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna i prescindible, sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia a Grècia, fins al País Valencià i el valor de la llengua pròpia com a llengua pública. Vindran més eleccions, i la dignitat de la meua llengua serà un dels valors que em dirà què he de votar.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1565 | 10/06/2014   Imprimir

França, Le Pen, el poble

Fa un grapat d’anys, més d’una dotzena, quan es va produir el primer i espectacular gran èxit electoral del Front Nacional de Le Pen, vaig fer una petita prova empírica d’una sospita que feia temps que covava. El setmanari Le Nouvel Observateur publicava un informe complet sobre les eleccions, amb uns mapes de colors on figurava, per circumscripcions, l’evolució històrica dels resultats. Vaig arrancar les fulles, de paper fi, les vaig col·locar superposades sobre el vidre de la finestra, i la prova va ser contundent: l’ascens i l’èxit del Front Nacional corresponia gairebé exactament als llocs on abans triomfava sempre el Partit Comunista. I així ha continuat, gairebé punt per punt, i fins ara. Ja sé que sovint es tracta de zones deprimides, afectades per la decadència de la mineria o la indústria pesada, de banlieues populars una mica decadents o deixades, de molta gent que mira el futur amb escassa esperança.

També és cert, però, que en altres regions de França d’evolució diferent (com el sud i el sud-est, per exemple), l’ascens de la dreta extrema ha sigut igualment formidable. I és cert, igualment, que l’esquerra (esquerra nova o radical, comunistes clàssics, socialistes) sembla que deixa de ser percebuda com a esperança o defensa d’aquests sectors socials, els quals, cada vegada més, s’aboquen a una dreta populista i reaccionària... que predica amb un llenguatge sovint paral·lel i quasi idèntic al de la demagògia d’una certa esquerra extrema. M’explicaré amb una altra mostra empírica. Poc després d’aquelles eleccions que he esmentat, Jean-Marie Le Pen, tal com vostès deuen recordar, va superar Lionel Jospin, candidat socialista, en el primer torn de les eleccions presidencials. Aquella nit, en les televisions franceses, Le Pen triomfant declamava, amb passió desfermada, que aquell resultat era el triomf dels obrers, dels miners, dels desocupats, dels pagesos, dels pobres, del poble de França, i que era un triomf contra la globalització, contra la gran banca, contra les multinacionals, contra la burocràcia europea, i altres frases exaltades que no hauria superat un trotskista entusiasta. No és cap fantasia meua: va ser així. I aquest llenguatge (que no sé quin programa real amaga, però tant se val) ha continuat funcionant amb una eficàcia imparable. Acompanyat, això sí, de la versió més tancada i més dura d’un nacionalisme intolerant, excloent i aspre, tan atractiu per a una part molt gran dels electors joves i d’allò que se’n deia “classes populars”. I jo, en les meues passejades matinals, encara veig cartells de les passades eleccions, on amb lletres ben grosses demanen l’eixida de l’OTAN, de l’euro i de la Unió Europea (que és tant com dir “nosaltres sols!”, i visca l’autarquia!), amb un eslògan complementari: “Tot per la classe treballadora”. Aquests xicots del PCPE, i alguns altres, van una mica curts d’informació.

La informació (al país de la revolució, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat) és aquesta,  segons el diari Le Monde: Sense sorpresa, diu (sense sorpresa!!), és entre els joves i les categories populars on el Front Nacional trau els millors resultats. Així, les eleccions europees confirmen les tendències observades (i tant!) al llarg dels escrutinis dels darrers anys. Entre els menors de 35 anys, el partit de Marine Le Pen obté el 30% dels vots, 5 punts per damunt de la seua mitjana nacional. Pot vantar-se de ser un partit “jove”, ja que trau entre els més grans un resultat inferior a la mitjana: només el 21% dels més de 60 anys han votat el FN. A la inversa, la dreta diguem-ne tradicional, la UMP, apareix més que mai com el partit dels “seniors”: obté un 25% entre els més grans de 60 anys, 5 punts per damunt de la seua mitjana nacional. I alerta a l’esquerra: només el 15% dels menors de 30 anys han votat el Partit Socialista... i François Hollande havia promès que faria de la joventut la “prioritat” de la seua presidència: èxit total! I finalment, entre l’electorat dit popular, el partit d’extrema dreta fa allò que en francès diuen un tabac: el 38% dels empleats i el 43% dels obrers han donat el seu vot al Front Nacional. Significa, paral·lelament, que, entre els sectors socials que constituïen la seua base i el seu objectiu, l’esquerra ha quedat pràcticament laminada: a penes un 8% dels obrers i un 16% dels empleats han votat el PS. I no és precisament el Front d’Esquerres el beneficiari, amb un 8% del vot dels obrers i un 5% dels empleats. Ara, cadascú (sobretot els que se’n diuen “experts”) podrà interpretar tot això com vinga de gust, o com més li convinga, i fer-hi les consideracions que voldrà. Però que torne a llegir atentament els números, i que repasse la història i la doctrina.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 674 | 05/06/2014   Imprimir

No a Brussel·les, diu Marine

Non à Bruxelles. Oui à la France”, aquest era el lema electoral de Marine Le Pen. Vol dir que la UE, encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel, és la culpable dels dèficits públics, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real. Llavors, les forces moderades i majoritàries (demòcrates cristians, liberals, socialdemòcrates), les que sostenen el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia. Coincidència admirable. En les proclames de Le Pen pare i Le Pen filla, de la Lega Nord, o dels seus equivalents holandesos, austríacs, hongaresos, danesos, o grecs, hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra extrema: culpar la UE, “Brussel·les”, etc., al costat dels “mercats” i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del poble (dels obrers, els parats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Brussel·les”, suprimiu l’euro i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells dels grups d’esquerra radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: la Unió Europea és explotació, és banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, certament, la diferència és radical: elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarem a ser “autèntics”, sense molèsties ni gent de cara fosca. Ací és on poden xocar frontalment els valors de la dreta i de l’esquerra… considerant que l’esquerra democràtica mantinga encara els seus valors universals i humanistes, cosa que sovint no està gens clara. I per acabar, la setmana passada els senyors Beppe Grillo, 5 Estrelles, i Nigel Farage, UKIP, després d’una simpàtica conversa, acordaren anar de bracet al parlament europeu. Alerta, doncs, a certes afinitats entre líders mediàtics, enemics del “sistema”. I llegiu, per favor, l’entrevista a Matteo Renzi que publicà dissabte passat aquest diari: plena de seny i de fe, reconfortant.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1564 | 03/06/2014   Imprimir

Tercera via

És possible, i probable, ara que ja han passat les eleccions europees, que d’una manera o d’una altra es reactive la idea d’una “tercera via” (ni independència ni simple autonomia) per donar a la “qüestió catalana” un eixida que no siga el referèndum del 9 de novembre. No sé si el govern del PP té alguna proposta nova i clara, ni sé quin és el programa federal del PSOE. Ells tampoc. Jo, per si pot ser útil, voldria aportar tres records personals, que qui sap si poden donar alguna idea als partidaris d’aquesta hipotètica via. El primer, fa referència a les forces armades. Fa molts anys, vivint als EUA, un bon dia em vaig trobar davant d’un edifici on deia “New Jersey Air Force”, i un altre on hi havia escrit “New Jersey Navy”, i va ser quan m’explicaren que, en efecte, cada estat de la Unió té el seu exèrcit propi, dit Guàrdia Nacional, amb les seues casernes, vehicles blindats, forces aèries i, si és el cas, una marina que patrulla la mar de la costa.

No sé si en l’estatut d’una Catalunya federal o federada seria possible incloure cap article sobre tropes de terra, mar i aire, casernes, tancs, avions i vaixells. El segon record té relació amb la seguretat i les fronteres, atribut substancial dels Estats. Això era quan encara hi havia els blocs de l’est i de l’oest, el Pacte de Varsòvia i les fronteres amb filferros de punxes (travessant tot Europa, com ara a Ceuta i a Melilla), guàrdies amb metralleta i gossos amenaçadors. Jo viatjava un bon dia de Txecoslovàquia a Alemanya, amb cotxe, cap a Munic, i en travessar la frontera d’eixida em vaig trobar, evidentment, els policies alemanys, que no eren exactament de la policia alemanya, sinó de la policia de Baviera, amb les seues banderes de rombs blancs i blaus i els seus uniformes bavaresos: no era la policia federal, sinó la policia del land, la que custodiava la frontera. I no sé si cap futur estatut federal català arribaria a imaginar una cosa semblant per als mossos d’esquadra: els federalistes de PSOE o els partidaris d’una reforma de la Constitució, què en deuen pensar, de “competències” com aquestes que afecten tan de prop la seguretat de l’Estat? I el record tercer fa referència a un fet tan delicat i tan substancial com és la relació entre la llengua i el seu territori: una relació rigorosa i claríssima en una federació ben antiga, o més aviat confederació, l’única que té un nom oficial en llatí, Confederatio Helvetica.

Això era, doncs (també en fa molts anys, i tinc la sospita d’haver-ho explicat ja ací mateix o en algun altre lloc), que jo vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra, panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no en tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional. Com si els demana en francès a Flandes, fet impensable tal com també he comprovat personalment. Si en un hipotètic estatut federal de Catalunya algun article pretenguera imposar aquesta exigència aplicada a la llengua dels revisors de Renfe (per cert, la “Renfe” suïssa té tres noms oficials, en tres idiomes), ja poden pensar quin escàndol, de quin nacionalisme intransigent seria acusat el text, quina barrera constitucional s’aixecaria. Alfonso Guerra ja ho va afirmar solemnement allà pels anys 80, que les autonomies espanyoles eren més avançades i completes que cap territori federal del món. I és que allà, per Madrid o per Sevilla, o tenen més mala memòria que jo, o és que han viatjat molt menys. I ara, la pregunta del milió (d’euros o de dòlars): si algun polític del PP o del PSOE imagina o proposa una Espanya federal on aquestes situacions siguen no sols possibles sinó quotidianes i normals, tindria la bondat d’explicar-ho, i de defensar-ho formalment?

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS