Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 706 | 30/04/2015   Imprimir

Visigots, federals

Regirant entre retalls i papers vells, n’he trobat un de fa un bon grapat d’anys amb un article de l’historiador Seco Serrano, que es titulava “Nación de naciones”, i ara els explicaré què explicava. L’historiador Seco escrivia, en el diari ABC: “Al plantearse de nuevo la cuestión de los límites, o del posible desarrollo, de las autonomías españolas —el cual algunos, por fortuna escasos, quisieran llevar hasta el arriesgadísimo horizonte del federalismo— ha resurgido, ineludible, un tema capital: el del ser de España, el de la realidad histórica de España”. I informava que, davant d’un risc tan greu, la Real Academia de la Historia va dedicar quatre mesos de conferències “a cargo de eminentes numerarios de la ilustre Corporación, que pusieron luz sobre el tema desde todos los ángulos de visión posibles”. Després diran que som els altres, els que ells en diuen “perifèrics”, els qui patim obsessions pel “ser” i per la “realitat històrica”. Explica Seco que el cas d’Espanya és singular “porque parte de una realidad unitaria prenacional, cuajada en la Monarquía visigoda”. No és broma: Espanya és Espanya, una, perquè ja ho era en temps d’Ataülf, Wamba i companyia; i després tot han estat aspiracions i sospirs per la unitat perduda, per “la recuperación de una plenitud perdida” (plenitud visigòtica?), fins a la reintegració feliçment aconseguida amb els Reis Catòlics. Tesis modernes i empíriques, com es pot observar, en aplicació de les quals Espanya no és ara un Estat plurinacional, sinó una “realidad plurinacional, pero una realidad que se define inequívocamente como nación”: vejau misteri altíssim. Així, quan diuen “nació de nacions”, el primer terme vol dir nació de veritat, com les “normals”, i el segon significa nacions de mentida, regions amb un nom més prestigiós, entitats menors i substancialment subordinades: la il·lusió que amb una prestidigitació terminològica el tema ja està resolt per sempre. Tan poc resolt està, que el senyor Carlos Seco considerava bojos radicals, “por fortuna escasos”, els qui volen portar aquesta plurinació-nació “hasta el arriesgadísimo horizonte del federalismo”. Pobres nacionetes de la nació gran, que ni tan sols poden aspirar, sense riscos gravíssims, a un modest horitzó federal. “A Madrid”, deia Fuster, “tot és visigòtic”. Tenia més raó que no es pensava: els visigots, tal com afirmaven amb plena autoritat els acadèmics, són la base de la història nacional, i allunyar-se’n és arriscadíssim. Per tota l’eternitat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1611 | 28/04/2015   Imprimir

Ortografia

Fa poques setmanes, recordant la història d’aquell professor Karolin que contava Claudio Magris, i el seu respecte reverencial per la gramàtica, també em vingué a la memòria una altra història. Això era a Brussel·les, fa quinze o vint anys, un dia fred i plujós de primers d’estiu. Atesa la inclemència de l’oratge, després de la part diguem-ne formal de la meua visita (una gestió, que resultà ineficaç, al Parlament Europeu) vaig accelerar la part turística. De tota manera, la Grande Place era plena de cadafals i tribunes amb motiu de no sé quina festa, i una dotzena de bombons Godiva costava l’equivalent actual de seixanta euros, a cinc euros per bombó. Ja sé que són els millors del món, però no tenia humor per a luxes tan alts. A més, el Manneken-Pis –l’autèntic, al seu racó, rodejat de japonesos– no estava nuet com el solem veure, sinó vestit de víking o alguna cosa semblant. Sembla que el Manneken, l’homenet, té diversos vestits per canviar-se de roba segons en quines ocasions, inclòs un de torero, cosa que no sé com valorar des del punt de vista del bon gust municipal a la capital d’Europa. De manera que me’n vaig anar a l’hotel i em vaig posar a saltar entre els canals de televisió, que és una forma de passar la vesprada tancat a l’habitació quan l’oratge al carrer és desagradable. I llavors va sorgir l’ortografia. Aparegué en una notícia del canal Euronews, versió en francès, on es veien uns senyors molt formals i seriosos asseguts al voltant d’una gran taula, firmant un d’aquells protocols d’acords internacionals. Es passaven cerimoniosament l’un a l’altre unes carpetes roges, obrien pel lloc de la cinta, firmaven, somreien, i tancaven el document. En acabant, s’alçaven tots, es donaven la mà, i pareixien notablement satisfets. Llavors, el locutor del noticiari va explicar de què es tractava: el contingut d’aquelles carpetes solemnes era un acord oficial de reforma de l’ortografia alemanya. Segons l’explicació, sembla que diverses comissions, o una comissió general, ja havien treballat alguns anys sobre el tema, i que per fi havien acordat un conjunt de propostes dignes d’un tractat internacional. De manera que en aquella sala –no recorde de quin palau o lloc de molta solemnitat– estaven reunits representants oficials vinguts de tots els països on poc o molt l’alemany té un estatus de llengua oficial. D’Alemanya, òbviament, i d’Àustria i de Suïssa, però també de Luxemburg, on el francès és primera llengua d’Estat, de Bèlgica pel petit territori d’Eupen i Malmédy, d’Itàlia pel territori del Tirol del Sud o Alto Adige, i em va semblar entendre que també firmaven o havien de firmar representants de Romania, supose que en nom dels pocs alemanys, saxons i suaus antics, que hi queden encara escampats per Transilvània.

No vaig arribar a entendre quin era el grau de representació oficial o política dels firmants, però feia la impressió de ser prou alt com per comprometre els estats respectius, o els trossets d’Estat corresponents. La notícia tampoc explicava en què consistia la reforma tan internacionalment i solemnement firmada: van posar únicament l’exemple de la doble ss, que en alemany se solia escriure a la manera de la tipografia clàssica (més o menys com una f combinada amb una s, com encara es veu tan sovint en els rètols de Strasse), i que havien decidit que en el futur només s’escriuria oficialment amb doble ss. Pel gruix que feien, les carpetes devien estar plenes de normes i de llistes de paraules. Ja poden imaginar què vaig imaginar jo, en veure l’escena del tractat ortogràfic. Imaginava per un instant (i de tant en tant la imatge torna encara) que el País Valencià era un país seriós, amb polítics seriosos que, quan cal, s’ocupen seriosament de l’idioma. I que també eren gent seriosa els nostres veïns i companys de llengua: no els de llengua castellana, que en aquesta matèria són rigorosos del tot, sinó els de l’altra llengua. Imaginava un edifici històric i una gran sala solemne amb una taula coberta de vellut roig, i uns senyors i senyores vestits com correspon, investits del poder de firmar, firmant formalment l’acord gramatical per la llengua comuna (variants territorials incloses), a fi que tinga plena força legal allà on aquest idioma és llengua pròpia. Vista com a cosa nostra i de la llengua nostra, una escena semblant sembla una imatge artificiosa, una fantasia forçada per les nostres obsessions habituals, almenys per les meues. Vist des d’un hotel de Brussel·les, en la cadena europea Euronews, i com a notícia important del dia, pareixia una cosa tan normal. Sense comptar que, protagonitzada per gent de llengua alemanya, semblava que és així com fan les coses les persones serioses: allò que fan uns altres, però nosaltres no.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 24/04/2015   Imprimir

La ceba de Grass

La ceba famosa que pelava sense descans el senyor Günter Grass devia ser molt més grossa i letal que la meua, que és innòcua i modesta, una cebeta insignificant comparada amb la de l’insigne escriptor que fa pocs dies deixà d’escriure per sempre. Quan recordava (per fi, després de més de seixanta anys) el seu passat de membre adolescent de les Joventuts Hitlerianes, i de soldat de 17 anys en una divisió de les SS, l’autor recordava també, com a explicació o excusa: “Em vaig deixar seduir. L’organització juvenil dels nazis va tenir un atractiu immens i un poder de seducció impressionant. I ens vam deixar seduir sense fer preguntes.” Més plàcidament, en temps de pau i no de guerra, en el país de Franco i no de Hitler, qualsevol adolescent sense defenses es podia deixar seduir igualment. Sobretot si tenia dotze o tretze anys, i no disset com Grass. Per exemple, el personatge d’una novel·la meua (escrita pels mateixos anys que es publicà Tot pelant la ceba), que recorda els seus anys de col·legi a València, exactament com els recorde jo:

“En aquell pati amb un claustre rectangular de pilars sòlids i arcs de mig punt formaven en files a l’eixida de missa i rectificaven les línies posant el braç dret sobre el muscle del company de davant i les bates de col·legial de ratlles blaves s’alçaven ridículament fins que ells abaixaven els braços i es quedaven tots ferms mentre hissaven les banderes als tres pals que hi havia sota el gran rellotge de busques de fletxa que tocava els quarts, les mitges hores i les hores implacable i solemne, la punta aguda de la fletxa amb forma de cor definia la mesura del temps escolar massa lent, i durant uns minuts també molt lents escoltaven immòbils els tres himnes que devien eixir d’una gramola amagada, imaginava ell, de vegades saltava l’agulla del disc tan gastat, se sentien grinyols estridents i calia tornar a començar, els tres himnes patriòtics eren l’himne carlista Por Dios, por la Patria y el Rey / lucharon nuestros padres mentre pujava la bandera blanca amb la creu roja aspada, Por Dios por la Patria y el Rey / lucharemos nosotros también, mai ningú no els va dir per quin rei, després el Cara al Sol con la camisa nueva / que tú bordaste en rojo ayer mentre pujava la bandera de Falange roja i blava, Me hallará la muerte si me llega / y no te vuelvo a ver, tampoc no era clar a qui era que no veuria més si es moria, i l’últim l’Himno Nacional Viva España alzad los brazos hijos del pueblo español / que vuelve a resurgir / Gloria a la patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol, de quina manera la pàtria seguia l’itinerari del sol era un altre misteri...”

Continua: “Tres dies a la setmana després de la missa es quedaven amb pantaló curt i camiseta i practicaven la taula de gimnàstica sueca alçant i abaixant els braços i fent flexions de cames al ritme d’una altra cançó que havien de cantar sincopada i marcant els accents Con el ál-ma en pié / por tí Es-pañá y por Diós, / pretendé-mos sér / valór, fuer-zá y canción, pobres animetes nostres, va pensar recordant-se en aquell pati, vestidetes de blanc i practicant exercicis infantilment virils; i allà, al costat de l’escala, hi havia el local obligatori del Frente de Juventudes i ell entre els onze i els tretze anys hi acudia també de tant en tant, mig per força mig per curiositat, a pesar dels recels del seu avi, hi havia ben poques altres distraccions a l’abast i cap altra possibilitat de passar un parell de setmanes d’estiu a la muntanya si no era en un campament de Falange, i recordà amb una sensació una mica tèrbola la calidesa masculina i aspra de la companyonia adolescent, dels uniformes i les formacions i les marxes cantant Montañas nevadas / banderas al viento, de l’olor de suor jove, de cinturons de cuiro i de botes llustrades amb greix de cavall, una cosa confusa i profunda que explica potser, va pensar, l’atracció que durant tants anys van irradiar els feixismes juvenils sobre milions d’adolescents fascinats per aquells himnes, pels uniformes, les corretges militars i virils, les desfilades cantant cançons vibrants, aquell feixisme també oferia una estètica intensa i emocions elementals compartides que ara ningú no sabria on trobar, ignorar-ho és estúpid, i això també és història nostra, ben contemporània.”

Si a pesar de l’excés de comes i la falta de punts, han llegit la tirada sencera, potser comprendran una mica millor el senyor Grass en aquella capa o etapa de la ceba, i altres petits senyors Grass que encara poblen, o poblem, mig Europa. I alerta, que ací no es tracta d’història política o d’ideologia sinó de coses bastant més serioses: es tracta de memòria, i per tant es tracta de literatura.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 705 | 23/04/2015   Imprimir

Shakespeare, 23 d’abril

Avui, Dia del Llibre, que és també de sant Jordi, patró d’Alcoi i d’Anglaterra, de Catalunya i d’Aragó, de Grècia i en temps passats també del Regne de València, en alguna processó de l’església ortodoxa, no sé si a Atenes o a Kíev, trauen a passejar una relíquia del sant. Vista la incertesa total sobre l’existència del cavaller, el drac i la princesa, és com si passejaren una ploma de l’arcàngel Gabriel, que també n’hi ha en alguna església. La credulitat humana és infinita, i arriba a l’extrem de suposar que un Dia del Llibre, acompanyat de cinc milions de roses, demostra que Catalunya mereix la independència i, a més a més, ens ha de fer tot l’any feliços. Comprovant quins són els èxits de vendes (no solament el Dia del Llibre, sinó en qualsevol fira: com la de València, que enguany fa mig segle), és ben visible que la felicitat editorial, llibretera i floral, no té cap relació amb la ideologia, i molt poca amb la literatura. També és normal: la literatura produeix plaers lents i subtils, no sol donar satisfaccions massives, i no és cosa d’un dia de festa que serveix per a tot l’any. No sé si és per això, per cansament, o per un excés d’agorafòbia, ja fa anys que ni la fira ni el dia em fan eixir de casa. Està mal fet, ho reconec, però no és efecte de desafecció pel gremi, ni de mala voluntat. Ni de dubtes sobre la data del naixement de Shakespeare, i molt menys la de la mort de Josep Pla, a l’enterrament del qual vaig ser un dels poquíssims escriptors presents. Quant a Shakespeare, segons que explica un llibre deliciós, Will of the World, pareix que, en efecte, arribà al món un 23 d’abril, perquè en el registre de baptismes el vicari de Stratford va inscriure el dia 26 el nom de “Gulielmus filius Johannes Shakspere”, i sembla que el costum era batejar les criatures tres dies després del naixement. I quin món era aquell que trobà el petit Will, valga’m Déu, quina barbàrie i quin refinament, quan els capellans i els simples fidels amagats de l’església romana podien ser cremats i esquarterats, arrossegats pels carrers, esbudellats, i patir altres mostres molt elaborades del poder de la reina Isabel, cap de l’Església anglicana. A casa del nen William la mare era catòlica fervent i secreta, i el pare, guanter de fortuna desigual, dubtava entre l’església clandestina i l’oficial. Drames, perills i secrets de família, l’oposició entre el poder i la consciència: el teatre de Shakespeare ja era present un 23 d’abril.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1610 | 21/04/2015   Imprimir

País

L’Estatut, tal com sap tothom, no va ser exactament un “acord constitucional”, sinó un compromís condicionat per determinades pressions circumstancials: des de la veloç reorientació de la dreta cap a posicions de la demagògia anticatalanista mai no esvaïdes a la ciutat de València, fins a la identificació-confusió entre “projecte de país” i “amenaça de l’esquerra”, passant per les retraccions i les pors després de l’intent de colp d’Estat del 23 de febrer de 1981. Pressions i condicions que, sota el nom de “batalla de València” o altres enunciats semblants, han estat abundantment exposades en llibres i papers diversos, sovint amb parti pris i equanimitat escassa. La realitat, siguen quines siguen les explicacions –internes i externes, accidentals o profundes, simples o complexes–, és que l’Estatut i l’arribada de l’autonomia no van representar la culminació d’un procés expansiu del nou valencianisme dels anys 60, que hauria anat de la ideologia a la mobilització i de la mobilització (màximament i il·lusòriament representada pel 9 d’octubre del 1977) a la política, sinó el resultat i la congelació d’un reflux. Una de les proves més contundents és la desaparició institucional del nom de País Valencià en tant que era portador i expressió d’una idea, és a dir, d’una representació i d’un projecte, i en tant que vehicle de difusió i de penetració social d’aquest projecte, i instrument de mobilització i d’adhesió. País Valencià hagué de ser proscrit no per parcial i minoritari (que no ho era, ans al contrari: fins i tot va ser, per ampli acord, el nom oficial del “Consell Preautonòmic” fins a l’aprovació de l’Estatut), sinó perquè era el nom del país. No únicament d’una nova “comunitat” entre tantes, producte de la descentralització de l’Estat, ni únicament el nom de la figura administrativa moderna d’una antiga regió històrica, sinó el nom d’un territori i d’un poble amb alguna forma d’especificitat nacional, per poc explícita i per molt ambigua que fóra. Exactament per això no el podien acceptar els qui van forçar-ne, i en forcen encara, el rebuig i la proscripció. Així, sense l’ús institucional de “País”, el projecte de “fer país” (de re-construir un espai amb vocació nacional) havia de quedar inevitablement desencarnat: pot existir, i pot haver-hi voluntat de “fer existir”, un país que es diga Comunitat?; és la mateixa cosa dir “el nostre país” que dir “la nostra comunitat”?; té les mateixes implicacions i reverberacions?; té el mateix contingut conceptual i expressa el mateix sentit polític? És ben evident que no.

Perquè no es tractava d’una simple modificació terminològica, sinó d’un colp decisiu –amb plena consciència dels responsables, Lerma inclòs– contra un procés històric que començava a fer por. Sense l’ús públic i polític del nom que havia demostrat la seua eficàcia mobilitzadora, la passivitat nacional i la desafecció emocional quedaven perfectament garantides: qui pot cridar “Visca la Comunitat!”, en un acte o en una manifestació, amb un mínim de commoció patriòtica? Qui pot creure o sentir que “la Comunitat” és el seu país i pàtria? Hi ha noms que, com certs actes i pensaments de la moral clàssica, són intrínsecament perversos. El nom estatutari, és a dir, el no-nom, l’anti-nom, l’absència de nom, la proscripció del nom (activament aplicada per les més altes instàncies del poder autonòmic des del 1982), ha estat el factor singular que més ha contribuït a empènyer el país cap a la “no-existència”, és a dir, a bloquejar el pas dels fets de realitat a fets de consciència. La pèrdua del nom va significar la invalidació institucional –amb totes les conseqüències– d’allò que més immediatament i perceptiblement expressava un espai d’identitat i un projecte col·lectiu amb possibles continguts nacionals. Significà, per tant, la reducció d’aquest espai a una demarcació bàsicament administrativa, a un àmbit de gestió, a una “super-província” o suma de províncies definida quasi únicament per les competències derivades de la descentralització autonòmica. Aquest era i és el projecte, la idea, el propòsit dels que negaren el nom i el continuen negant. No solament dels qui, com la nostra dreta implacable, pretenen prohibir-lo, sinó d’aquells (i en primer lloc dels qui tenen responsabilitat o presència pública) que sistemàticament l’eviten: no pronunciar el nom de País Valencià és també una afirmació. Una afirmació negativa, evidentment.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 704 | 16/04/2015   Imprimir

Matèria de Grass

Fora d’Alemanya, ni se’n parla mai ni desperta cap simpatia, ni se li aplica la idea de “memòria històrica”, ni es coneix. El tema o matèria és doble. D’una banda, l’horror dels bombardeigs massius sobre tantes ciutats alemanyes, l’arrasament inútil de Dresden, les desenes de milers de cremats vius a Hamburg amb bombes incendiàries, un terror que no sé si va acurtar la guerra, però que certament va estendre a l’infinit el sofriment dels innocents. Passa en totes les guerres, però allà va passar molt més del que calia. D’una altra banda, l’altre horror oblidat: la ferocitat de les tropes soviètiques quan entraren en terra alemanya, la fugida de milions de civils dels territoris de l’est, les morts i violacions i destruccions salvatges. Entre dotze i quinze milions de persones fugiren de terres que havien estat germàniques durant segles i segles, de Prússia i de Pomerània, o de la terra dels Sudets, en la més gran migració forçada de la història moderna d’Europa. Però ja se sap que això s’ha de callar, perquè parlar d’aquells milions de fugitius miserables que van perdre la casa i la terra, és donar raons a la dreta i als sentiments de revenja. D’altres desposseïts es pot parlar, dels alemanys no. I contra això s’alçà la veu de Günter Grass, home radicalment d’esquerra, nascut i criat a Danzig, on ja no queden alemanys. La veu va recordar “com soldats russos violaven tantes i tantes dones alemanyes, després les mataven a colps i les clavaven a la porta dels graners. Tancs T-34 havien atrapat i esclafat fugitius”. I com el terror provocà “una fugida massiva que a mitjan gener, des del començament de la gran ofensiva soviètica, es convertí en pànic. Amb l’èxode per terra començà la mort a les cunetes. Sóc incapaç de descriure-ho. Ningú no n’és capaç.” Ni de descriure el final del Wilhelm Gustloff, enfonsat per un submarí soviètic el 30 de gener de 1945 , amb dotze mil persones a bord, estibades entre el fred i la misèria. I aquesta és la matèria de la novel·la Com els crancs, de Günter Grass, on el protagonista i narrador, nascut justament en l’hora en què sa mare escapà d’aquell naufragi, acaba patint per un fill adolescent, intel·ligent, i neonazi obsessiu. La moral d’aquesta història és que la història és la que és, i esquivar-la caminant de través com els crancs, pot resultar fatal. “Això no s’acaba”, conclou Grass. “No s’acaba mai.” Confie que allà dalt, al paradís, puga contemplar el món amb una mica més d’optimisme.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1609 | 14/04/2015   Imprimir

De la història a la política

Afirmar que les societats defineixen el present –i potser part del futur– segons com defineixen el passat,  pot semblar una idea antiquada o d’escassa eficàcia i aplicació. Especialment en aquest temps on pareix que  ningú no sap dir o endevinar quin futur ens espera.  I malgrat tot, aquesta afirmació sovint és més certa i real del que sembla, i no tan sols d’una manera a penes ideal o evocadora, sinó en termes molt precisos que poden anar des de l’economia a les relacions exteriors, passant pel codi civil o per la ideologia i l’acció dels partits polítics. Entre altres raons perquè en últim extrem, en aquest món fet de nacions, no hi ha nacionalitat sense una “visió nacional” del curs de la pròpia història: una visió que sempre és més o menys esbiaixada, permanentment reinterpretada i en general escassament “objectiva”. És normal que tota col·lectivitat humana es reclame d’un passat comú específicament propi, i si pot ser diferent i diferenciador. Sobretot si es tracta de col·lectivitats modernes que es defineixen com a nacionals, o fins i tot de comunitats subnacionals, regionals o locals. Però el passat “necessari” no pot ser qualsevol passat: la narració ha de representar alguna forma de continuïtat respecte a un temps en què el país comú, la nació, o simplement “el poble”, va nàixer o es va formar, va créixer, i va arribar a posseir existència plena, preferiblement una existència més o menys “gloriosa”. No cal ser un patriota desfermat per a reclamar-se d’una història valuosa, perquè la història sempre té valor: és una necessitat elemental per a poder afirmar-se –és a dir, per a no negar-se–, o simplement per a recordar que la pròpia trajectòria col·lectiva té algun sentit i alguna dignitat: negar valor a la pròpia existència, negar-li fins i tot realitat, seria la forma més radical d’esterilitat i d’autoodi.  I doncs, aquest regne i país dels valencians, com tots els altres, també es “construeix” un passat adequat: ací també funciona un relat de la història segons el qual els valencians vam tindre en algun moment una etapa d’integritat i de grandesa, que podem legítimament evocar amb orgull, seguida d’una llarga decadència i desintegració que arribaria fins al present. Rarament es trobarà un valencià mínimament conscient de ser-ho, i amb una mica d’instrucció elemental, que no evoque com a millors els temps del “Regne independent” amb corts, lleis i moneda, quan el valencià era llengua dels reis, els nobles, els sants i els grans poetes. D’altra banda, ben poques vegades el mateix ciutadà considerarà com a desgràcia reversible una unitat espanyola que implicava la negació de les bondats d’aquells mateixos temps: dependència de Castella, ni corts ni moneda ni lleis, i el castellà com a única llengua oficial i de cultura. Paradoxes inevitables de l’“educació nacional”.

El passat que compta no és necessàriament el que ens ofereixen les ciències històriques, sinó el que des de la perspectiva del present apareix com a més rellevant, definidor i decisiu: és a dir, no tot el passat, sinó sobretot aquella part que justifica una determinada visió del present. De manera que al País Valencià, més o menys com als altres països, la visió, els conflictes, les definicions i els projectes dels temps actuals sovint s’expressen també en termes de definicions i percepcions del temps històric. De forma molt concreta quan es tracta d’avaluar, en primer terme, una història recent i puntual, és a dir, d’entendre, per exemple, l’evolució més immediata de l’economia, de les posicions polítiques o de la cultura. Però també d’una història més global i més llarga quan es tracta, sobretot, de fonamentar una percepció o una altra de la identitat valenciana, l’adscripció nacional o la relació amb Catalunya, amb Castella o amb Espanya. És inevitable. Com és inevitable que diferents visions de la història tinguen, ara mateix, efectes diferents sobre la política lingüística, la cultura, l’organització i estratègia dels partits polítics, els noms i les expressions institucionals, i fins i tot l’orientació de les inversions públiques. No es tracta, doncs, de contemplar la història buscant essències perdudes o conservades, o per plorar els efectes funestos d’un remot 25 d’abril –que encara duen i actuen–, sinó de saber que la història és socialment, ideològicament i políticament activa, en tant que la seua percepció condiciona en bona mesura la visió del present... i del futur. Perquè el passat es pot mirar d’una manera o d’una altra, però no es pot canviar, i el futur sí que pot ser diferent segons la manera com es mire.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1608 | 07/04/2015   Imprimir

El professor Karolin

En  un dels capítols més deliciosos d’un llibre ple de delícia i meravella, Claudio Magris fa entendre que el respecte d’un mateix, i el respecte de tota una cultura, pròpia o veïna, es pot condensar en el respecte a una llengua. El llibre és Microcosmi, per a mi tan fascinant o més que el cèlebre Danubio: així com Danubio (del 1986, n’hi ha traducció catalana: El Danubi) recorre les històries, les ciutats i els països de la que Magris sempre denomina Mitteleuropa, amb l’immens panorama de tota una civilització, Microcosmi (n’hi ha traducció catalana: Microcosmos) és un conjunt d’itineraris al voltant de Trieste, des del Caffè San Marco de la ciutat mateixa fins a les valls alpines, la península d’Ístria o les illes de la costa dàlmata. El capítol o itinerari quart té com a títol “Il Nevoso”i va dedicat a la muntanya d’aquest nom (Sneznik en eslovè), emblema i referent venerat tant pels eslovens com pels italians, que recorden la seua presència històrica en tot aquest territori (el poeta Gabriele d’Annunzio va rebre el 1924 el títol pompós de Principe di Montenevoso, en memòria de les seues campanyes istrianes fins a Fiume, ara Rijeka, en acabar la I Guerra Mundial, fins a la qual havia format part de l’Imperi Austro-hongarès). El Nevoso, òbviament, és ara dins d’Eslovènia, prop de la frontera amb Croàcia, i Claudio Magris, segons explica, hi solia passar part de l’estiu amb la família, en un hostal enmig de bosc, des del qual feia llargues passejades evocadores amb óssos mítics, castells d’antics ducs austríacs, guerrillers de les tropes partisanes de Tito, i una concentració insòlita de grans i petites històries d’aquest racó d’Europa.

D’aquestes històries, i de la geografia, la flora i la fauna dels boscos del Nevoso, qui ho sabia absolutament tot era el seu vell amic, el professor eslovè Drago Karolin, un erudit d’antiga escola, d’educació clàssica impecable, de correcció perfecta, format en el rigor acadèmic anterior al 1914, i que, segons recorda Magris “ha sempre parlato un tedesco cerimonioso e antiquato”, un alemany formal i correctíssim, que no era la llengua del seu propi país però que respectava escrupolosament. Un dia, sabent que estava malalt, Magris i la dona van anar a fer-li una visita, que sospitaven que podia ser la darrera: el professor Karolin tenia noranta-dos anys era al llit enfebrat i cobert de suor, però els ulls eren encara vius i tendres, diu l’escriptor, en una cara que conservava “una expressió de severa autoritat”. A l’hora del comiat, el professor regalà als visitants una targeta o cartolina amb una fotografia del Nevoso, que a la part de darrere portava impresos uns versos seus. Llavors s’incorporà una mica al coixí i, amb lletres grans i tremoloses, va traduir a l’alemany els quatre versos.

Poc temps després, Magris va rebre una carta, també amb escriptura incerta i grossa, en alemany. El professor Karolin hi explicava que, segons afirma la seua dona, que l’observava de costat mentre traduïa els versos de la targeta, sembla que hauria escrit das Berg en comptes de der Berg (la muntanya), o siga amb un incorrecte article neutre i no amb el correcte masculí, i si fóra així, per favor, que li perdone aquest error tan censurable. I afegia que, si realment havia comès un error com aquest, era degut sense dubte als seus problemes circulatoris, que li produïen amnèsies puntuals. El professor Karolin, diu Claudio Magris, no podia anar-se’n d’aquest món sense haver corregit l’error i haver aclarit, per a ell mateix i per als altres, qualsevol dubte sobre aquest punt. “La correcció de la llengua”, conclou el narrador, “és la premissa de la claredat moral i de l’honestedat. Moltes bretolades i prevaricacions violentes naixen quan hom empastifa la gramàtica i la sintaxi, ... abolint distincions i jerarquies en un garbuix equívoc de conceptes i sentiments, deformant la veritat”. I una sola coma en el lloc equivocat, afegeix, pot produir un desastre i provocar incendis destructius. O, més greu encara, si és una confusió de gèneres gramaticals, per exemple quan algú (no un venerable professor eslovè, sinó una alta autoritat, com ara l’alcaldessa de la capital del meu país) confon en públic el masculí amb el femení, amb una ignorància barroera que correspon al menyspreu profund de l’idioma. Com si el senyor rei d’Espanya o el president del Govern digueren, en un discurs, la calorita. Qui sap si es tracta, també, de problemes circulatoris o d’amnèsia.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS