Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 689 | 27/11/2014   Imprimir

França, parlar i ser

A penes incorporada Alsàcia als dominis de Lluís XIV, el gran ministre Colbert ja enviava cartes amb instruccions d’ensenyar el francés a tothom, sobretot a les escoles, “a fi que obliden l’alemany” i esdevinguen veritables francesos. I tant se val si es tracta de súbdits de la monarquia com de ciutadans de la república: poc més d’un segle després, la Revolució justificarà el terror lingüístic (amb penes de presó, destitucions i deportacions), en termes d’eficàcia i participació popular. El problema de la comprensió de les lleis i decrets de París –per a quasi la meitat de la població de França que no parlava francés– es podia resoldre d’una manera ben simple: traduint. Solució elemental, que va ser violentament rebutjada. Per què? Perquè no es tractava de fer ciutadans, sinó de fer ciutadans francesos. Quan el 1794, en el Comité du Salut Publique, el jacobí Bertrand Barère afirma: “Chez un peuple libre, la langue doit être une et la même pour tous”, no pensa ni per un moment que dins de la República hi puga haver més d’un peuple, perquè a França només hi pot haver francesos. I reconéixer a les poblacions que no parlen francés el dret a parlar una altra cosa, seria tant com acceptar que tenien dret a ser una altra cosa. La liberté no hi entrava per a res. I durant els dos segles següents, el dogma de la Trinitat, “La France, les français, le Français”, tres conceptes i una sola substància, serà doctrina immutable de fe. El 1925, el ministre d’Educació, Anatole de Monzie, en una circular desautoritzant l’ensenyament de qualsevol llengua regional, escriu aquesta idea preciosa: “L’ideal laic... no sabria com harmonitzar les llengües rivals amb la llengua francesa, el gelós culte de la qual no tindrà mai prou altars”. Un ideal laic, amb tot de cultes i d’altars a una implacable, gelosa divinitat que no tolera rivals. I així continuen les coses noranta anys després a la pàtria dels drets humans i de les llibertats. En aquella circular ministerial hi ha citades, com a argument suprem, unes paraules d’Alfred de Musset segons les quals la llengua i l’essència dels francesos són una i la mateixa cosa: una idea metafísica i poètica que, si l’expressa un poeta o un ministre francés (o espanyol, o italià o portugués) resulta indiscutible i bella, però si gosara expressar-la un intel·lectual o un polític català seria immediatament acusat de nacionalisme essencialista, o d’alguna cosa pitjor.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1589 | 25/11/2014   Imprimir

Elogi d’un savi antic

Ho vaig explicar ací mateix en el seu moment. Un dia d’hivern del 2003, a Alacant, on donava un curs concentrat de doctorat (“Els Borja i la cultura del Renaixement”), els estudiants em van transmetre la notícia de la mort del P. Miquel Batllori, i em van demanar que els parlara uns minuts sobre el gran home desaparegut. Era una cosa que ja no n’hi ha, els vaig dir, era un dels últims savis de la terra. Es van quedar una miqueta astorats: potser esperaven que els diguera que Miquel Batllori era un gran historiador, un erudit il·lustre. Però de grans historiadors encara en queden, els vaig dir, pocs però en queden. D’erudits, filòlegs, coneixedors profunds d’aquest o aquell període de la literatura, l’art o la cultura, també n’hi ha, i pareix que no s’acaben, lloat siga Déu.

De savis, però, tinc la trista impressió que ja no en queda cap. Deu ser que s’ha acabat el seu temps, l’època històrica que començà amb el Renaixement i que potser ja arriba al seu final: els savis són, i tant se val si algun expert no hi està d’acord, un producte de la cultura moderna, que ve precisament del temps dels Borja, dels anys de Nicolau de Cusa, Pico della Mirandola, Lorenzo Valla, Copèrnic o Leonardo da Vinci. D’aquells que es definien com a filòlegs perquè pensaven en el sentit del llenguatge, o com a filòsofs perquè pensaven en el sentit dels homes i del món. I jo he tingut la gran fortuna d’haver conegut de prop (d’una manera o d’una altra, durant molt de temps o puntualment) alguns dels últims savis nostres, com eren Miquel Batllori o Joan Coromines, o l’arqueòleg Francesc Esteve o el geòleg Vicent Sos, o com era el filòleg Antoni Badia i Margarit, que els qui no érem amics de sempre o de la mateixa edat, sempre li vam dir Dr. Badia. Que era un gran filòleg, certament, però era sobretot un filòleg savi, un savi antic. I no estic al·ludint, ara, a la saviesa com a forma de vida, sagesse o beatitud, sinó com a integració dels coneixements humans, com a sapiència, com a expansió generosa del saber. El món de l’acadèmia, de la universitat, de qualsevol disciplina i de totes les ciències, naturals humanes i divines, és ara camp exclusiu dels especialistes, ja no dels savis. On ja no pintem res els qui hem volgut saber un poquet d’algunes coses diverses, com ara la literatura grega, l’antropologia social i la teoria de la cultura. On només compten, a tots els efectes, els qui pretenen saber moltíssim d’aquella mínima parcel·la que només els interessa a ells i a alguns col·legues.

És una evolució inevitable, almenys des del segle XVIII, i em sembla de primera: cal que molts sàpiguen molt sobre molt poc. Sobre tal partícula elemental, sobre tal comportament d’una molècula orgànica, sobre tal aspecte del comerç al segle XIII, sobre tal manuscrit de tal autor, o sobre la sintaxi aragonesa medieval. Perfecte: resignadament perfecte, què hi farem, això és la ciència, siga la biologia o la filologia. Allò que s’ha acabat, però, allò que sembla impossible, és que algú sàpiga molt sobre moltes coses. I això era el Dr. Badia i Margarit: un savi que sabia molt sobre moltes coses. Tant, i sobre tantes coses, que si algú repassa simplement la seua bibliografia –els seus llibres i treballs innombrables en els camps de la lingüística històrica, la teoria gramatical, la lingüística estructural i comparativa, la dialectologia o la sociolingüística– és quedarà fascinat i astorat davant dels aproximadament sis-cents títols. Des de la relació entre el romanç i el llatí (un article deliciós del que en podríem dir “sociolingüística medieval”) fins a la llengua dels barcelonins, o els volums sòlids de gramàtica i de gramàtica històrica. El Dr. Badia devia ser l’últim filòleg que sabia tant, i sobre tantes coses, que ja ens semblarà per sempre inconcebible. A més de ser un mestre excepcional, mestre de mestres, que, a partir de la seua càtedra a Barcelona –que ocupà joveníssim, als vint-i-vuit anys– havia de retornar la dignitat i el crèdit universitari a la filologia catalana, i havia de salvar-ne la continuïtat acadèmica i el desenvolupament científic sota el franquisme. Sense ell, el desert de les dècades de postguerra, en aquest el camp extens de la nostra filologia seria un buit immens.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 21/11/2014   Imprimir

David Grossman, Israel

Diu l’escriptor, parlant del seu país: Només una vegada hem intentat seguir el camí de la pau amb els palestins, en 1993. L’intent va fallar i, des d’aquell moment, és com si Israel hagués decidit tancar aquesta opció d’una vegada i per sempre. Ací, també, es veu com actua la lògica torta de la desesperació: Hem intentat el camí de la guerra, de l’ocupació, del terror i de l’odi dotzenes de vegades, sense cansar-nos-en mai ni abandonar-lo, i doncs, per què aquesta ànsia per mantenir-nos permanentment divorciats de la pau, després de només un fracàs? L’escriptor, el grandíssim novel·lista, que tota la vida ha lluitat justament per la pau, que va perdre un fill soldat en un atac de Hezbollah i va respondre només amb dolor de pare, sense ira ni odi, té una idea, potser una certesa més que una sospita, que molts com ell comparteixen a Israel: que el factor decisiu és la falta d’esperança, i una mena d’insensibilitat que és en últim extrem un efecte de la desesperació. Israel, no cal dir-ho, té molts motius per tenir pors i recels. L’Orient Mitjà és un remolí agitat, els corrents fanàtics i fonamentalistes el remouen, i la major part continuen sent hostils a Israel i desitjant obertament la seua destrucció. Però precisament contra aquests perills i amenaces, afirma Grossman, la política de la desesperació i la depressió no sembla que siga el millor camí a seguir.

És com si els governs d’Israel actuaren com a presoners i víctimes de la desesperació. No recorde haver sentir mai, diu l’escriptor, cap declaració seriosa sobre l’esperança per part de Benjamin Netanyahu. Ni una sola paraula sobre les possibilitats que una vida de pau podria oferir, o sobre l’opció d’Israel de formar part d’un nou teixit d’aliances i interessos al Pròxim Orient. ¿Com va ser que la paraula mateixa, esperança, es va convertir en una paraula bruta, acusadora, només per darrere de la paraula pau en els seus perillosos nivells de radiació?, es pregunta Grossman. És com una bogeria: pensar que l’enorme poder militar que Israel ha acumulat no li dóna el coratge de superar les pors existencials i fer un pas decisiu que portarà la pau. Mireu-nos, diu: una superpotència regional que gaudeix del suport dels Estats Units en una escala quasi inconcebible, a més de la simpatia i el compromís d’Alemanya, Anglaterra i França... i a pesar de tot, en el seu interior, es veu a si mateixa com una víctima desemparada. Que actua com una víctima: de les pròpies ansietats, de les seues pors reals i imaginades, de la seua tràgica història, dels errors dels seus veïns i enemics.

L’essència mateixa de la “israelitat” –es lamenta l’escriptor– que sempre havia tingut ulls per mirar endavant i havia mantingut un ferment i una promesa constants, ha anat reduint-se progressivament els darrers anys, absorbida en els camins retrospectius del trauma i el dolor de la història i la memòria jueves. I podem percebre ara mateix, el 2014, aquell sentiment de persecució, de victimisme, de sentir l’estrangeritat essencial dels jueus entre totes les altres nacions. Quina esperança pot haver-hi quan aquesta és la terrible situació? L’esperança del malgrat tot: una esperança que no infravalora els obstacles i perills, però que refusa de veure únicament això i res més. L’esperança que, si s’apaguen les flames que hi ha sota el conflicte, els trets més sans i equilibrats dels dos pobles podrien revelar-se una altra volta. El sentit de la seguretat existencial, de poder criar fills sense una por abjecta, sense la humiliació de l’ocupació o el pànic del terrorisme. Els desigs humans bàsics, el teixit de la vida.

Avui, conclou l’escriptor, dominen els agents de la desesperació i de l’odi entre els dos pobles, i així, pot ser difícil de creure que aquesta imatge positiva siga realment possible. Però una situació de pau començarà a produir els agents de l’esperança, la proximitat i l’optimisme. Farà aparèixer més gent que tindrà un interès pràctic, sense relació amb la ideologia, per crear més i més llaços amb els membres de l’altre poble. Potser, després d’alguns anys, es desenvoluparà fins i tot una amistat genuïna entre ells. Coses així s’han donat en el passat. Ara com ara, serà prou si en la pràctica els israelians i els palestins poden conviure com a éssers humans. I ara com ara, també –dic jo, i supose que podria dir David Grossman– com més països d’Europa reconeguen Palestina com a estat, més assumible serà per a Israel aquesta convivència entre iguals. Com entre Catalunya i Espanya, per posar una comparació inconvenient i remota.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 688 | 20/11/2014   Imprimir

Orgull i desmesura

Dante i Virgili, el seu guia, es troben a mig camí en la baixada cap al fons de l’infern, passant de cercle en cercle. Segueixen el riu que voreja un arenal on cau una pluja de foc, sota la qual corren sense aturar-se els condemnats d’aquell sector. Passen primer de tot alguns homes de lletres i d’església, que són allà pel pecat de sodomia (pecat que Dante no devia considerar especialment reprovable, ja que no hi fa gairebé cap al·lusió, ni ataca per aquest “vici” els condemnats amb qui parla; i quan se n’aparta, per por del foc que cau, s’excusa així: «“No és menyspreu”, els vaig dir, “és dolor / pel vostre estat, que se’m clava tan dins / que tardarà molt de temps a desfer-se”»), i a continuació són tres cavallers florentins –il·lustres pel seny i per les armes– els qui ixen a l’encontre dels viatgers. Un encontre que Dante aprofita, sobretot, per a repetir les invectives contra la seua pròpia ciutat, que tornaran a eixir una vegada i una altra al llarg de la Comèdia. Bé, doncs, uns dels tres cavallers florentins que, com els altres, ja fa temps que és mort, pregunta a Dante per la situació de Florència: «“Però digues, hi ha cortesia i valor / a la nostra ciutat, com n’hi hagué abans?, / o han desaparegut completament?”». I el viatger, que ve del món dels vius, és a dir, del món present, respon: «“Els nouvinguts, i els guanys massa sobtats, / han engendrat orgull i desmesura / en tu, Florència, i ara ja te’n planys”. / Així vaig cridar jo, mirant amunt; / i els tres, que ho van prendre com a resposta, / es van mirar, mirant la veritat». Dante menyspreava la «nova burgesia» florentina, mercantil i financera («la gente nuova»), que començava a prendre el lloc de l’aristocràcia antiga, molt més honesta i modesta, portadora de les virtuts tradicionals de contenció i lleialtat. Aquests nous rics, per contra, aquests parvenus, aprofitadors del guany massa fàcil, són els que generen dos dels vicis –l’orgull i la desmesura– especialment menyspreats pel poeta, segons el qual Florència ja se’n planyia, com ara, set segles més tard, ja se’n planyen València o Madrid, o Sevilla o Espanya, per tant d’orgull i tanta desmesura, i per tants «nouvinguts» amb guanys massa sobtats. No sé en quin cercle de l’infern els posaria el poeta.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1588 | 18/11/2014   Imprimir

Quatre citacions inoportunes

En l’últim número de la revista Serra d’Or he llegit, fa pocs dies, un article del senyor Frederic Ribas, que és una autèntica mina, l’explotació de la qual no he sabut resistir. L’article es diu “La passió pel centralisme i l’unitarisme. Del comte-duc d’Olivares a Aznar”, i és, exactament, allò que el títol anuncia: la breu història, amb textos, d’una passió secular, una passió sòlida i perenne, que dura i dura, des del segle XVII fins al segle XXI, de moment... Des dels reis Habsburg, els reis Borbó, les Corts de Cadis, els liberals, els conservadors, els militars, els socialistes, els colpistes, els dictadors, tot aquell que ha manat a Madrid, a Castella i a Espanya. Una passió dirigida en primer lloc a –és a dir, contra– Catalunya, ja que Portugal se’n va escapar a temps (si no, qui sap quins debats hi hauria ara mateix sobre l’autonomia portuguesa, i quines manifestacions farien a Lisboa, o quines votacions fora de la llei...). L’únic gran “tema d’Espanya”, doncs, és Catalunya (els bascos, sense violència, són un “tema” menor, no un problema de concepte, no una frustració castellana).

Sense més preàmbul, em limitaré a enllaçar les citacions aportades per Frederic Ribas, tot demanant-li perdó per l’espoli. Són tretes d’obres de quatre dels més insignes mestres del pensament espanyol del segle XX: més representatius, impossible. La primera citació és de Gregorio Marañón, treta d’El conde-duque de Olivares: la pasión de mandar (1936), i diu: “En el asunto de Cataluña la táctica del Conde-Duque [exposada en el famós Memorial] no tiene disculpa [...] Olvidó que era imposible hacer, ni por las buenas ni por las malas, una suma uniforma de dos substancias –los dos pueblos, Cataluña y Castilla– históricamente incapaces de fundirse [...] Su pecado principal fue, pues, el eterno pecado de incomprensión por el Gobierno central de la psicología del pueblo catalán y, en consecuencia, la táctica inconveniente con que fué tratado...”. Citació que, passats prop de quatre segles del Memorial, resulta encara ben inoportuna per a tota la “classe” política espanyola, i per a tota la classe periodística i tots els caps pensants. I la segona és igualment substanciosa: “...los patriotas con cabeza de cartón piensan que el nacionalismo catalán es un movimiento artificioso, extraído de la nada, sin causas ni motivos profundos [...], piensan, con lógica consecuencia, que la única manera de combatirlos es ahogarlos por directa estrangulación...”. Això escrivia don José Ortega y Gasset en España invertebrada (1921), i sembla que els patriotas con cabeza de cartón són més abundants avui que fa prop de cent anys. Ortega era un patriota castellano-espanyol de pedra picada, però no tenia el cap de cartó, com tants dels seus inoportuns successors.

La tercera citació, inevitablement, és de Miguel de Unamuno, en una carta a Manuel Azaña, l’any 1918: “Cataluña ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España [...] Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe duda de que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Supose que, passat tot un segle i passades tantes coses, la idea, llegida ara mateix resulta ben estimulant. Tan estimulant com les reflexions que vint anys més tard anotava el destinatari de la carta, don Manuel Azaña, possiblement prop de València, a la Pobleta, en plena guerra civil. Recordant el debat sobre l’Estatut de Catalunya en les seues Memorias políticas y de guerra, Azaña reflexionava: “Puestas así las cosas, el problema consiste en decidir si conviene resistir o imponerse por la fuerza a los catalanes o transigir con moderación buscando una postura en la que podamos estar cómodos. La asimilación de Cataluña es ya imposible, ni por la fuerza ni por la expansión del Estado. Tener a los catalanes sojuzgados, ¿de qué sirve?... Exterminar a los catalanes no parece hacedero por muy unitario y españolista que sea; en tales condiciones lo prudente es procurar un acuerdo que dé principio a la reconciliación problemática. ¿Y qué le hemos de hacer si hay que dar alguna torsión a los puros principios jurídicos?”. Exactament: si no ens podem imposar per la força als catalans, si tenir-los sojuzgados és inútil i, sobretot, si no sembla possible exterminar-los...

 

Joan F. Mira | El País | 16/11/2014   Imprimir

La humanitat del Dr. Badia

Les últimes vegades que el vaig veure, quan coincidíem en les sessions plenàries de l’Institut d’Estudis Catalans, el Dr. Badia caminava molt a poc a poc, mig encorbat, amb aquella figura seua llarga i prima, progressivament consumit per la fatiga i pels anys. Però la seua veu amable d’home sempre atent als altres no s’havia alterat, i els seus ulls intel·ligents i vius eren els mateixos de sempre. Ara ha desaparegut, als 94 anys, i amb ell desapareix un dels últims savis clàssics, un dels darrers grans representants de les humanitats, com Joan Coromines o com el P. Miquel Batllori, que he tingut la fortuna i el privilegi de conèixer.

Antoni M. Badia i Margarit havia nascut el 1920 a Barcelona, en una casa on, com recordava ell mateix, hi havia “milers de llibres”, inclosos els clàssics catalans, i els grecs i llatins de la Bernat Metge. En un resum de la seua vida, escrivia: “Els meus anys de batxillerat van coincidir amb els de la II República espanyola i l’autonomia de Catalunya. No cal dir que vaig vibrar amb tot l’entusiasme de què era capaç a l’uníson amb aquella lluna de mel d’un poble que, després de més de trenta anys d’expectació activa i esforçada, veia reconegudes una bona part de les seves possibilitats de realització. Però ja se sap que les coses bones no duren. El 1939 el gran castell d’il·lusions es va enfonsar. Vam passar d’aquella construcció d’un país i una cultura a la seva destrucció. I a mi em va correspondre ser testimoni impàvid, tot i que encara no compromès formalment, de l’hecatombe. No obstant això, des d’aleshores em vaig sentir presa d’un compromís profund, que enllaçava amb l’orientació de la meva vida abans de la guerra civil: la llengua i la cultura catalanes. Però el camí havia de ser llarg i penós.”

El llarg camí d’un mestre excepcional, que havia de retornar la dignitat i el crèdit acadèmic a la filologia catalana, i havia de salvar-ne la continuïtat acadèmica i el desenvolupament científic sota el franquisme. Inicialment, des del 1948, com a catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola, i molt més tard també de Gramàtica Històrica Catalana, fins als seus anys durs i difícils de rector de la Universitat de Barcelona, entre 1978 i 1986. I des del principi, el Dr. Badia mantingué una relació, sempre cordial, amb els col·legues valencians, començant pel seu amic Manuel Sanchis Guarner. No és aquest el lloc per detallar els seus llibres i treballs innombrables en els camps de la lingüística històrica, la teoria gramatical, la lingüística estructural i comparativa, la dialectologia o la sociolingüística. Ni els seus doctorats honoris causa, des d’Alacant fins a Salzburg, o els seus premis i honors. Només recordar, amb gratitud, que de mestres com ell, humaníssims i humanistes, n’apareixen ben pocs en cada segle, en cada país i en cada disciplina.

En castellà

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 687 | 13/11/2014   Imprimir

El premi de Coromines

Això va ser que, en temps que el senyor Jorge Semprún era ministre de Cultura (un dels molt escassos ocupants del càrrec posseïdor d’una cultura sòlida i extensa) en un dels governs de Felipe González, el Ministeri atorgà a Joan Coromines, filòleg insigne, el Premio Nacional de las Letras Españolas, i el filòleg va dir que no acceptava l’honor oficial, perquè, justament, el ministeri que el concedia tenia un llarg historial d’hostilitat contra la llengua i la cultura catalanes. El premi, doncs, no l’acceptava, però acceptava que li enviaren els diners de la dotació, que li’n feien molta falta per als seus projectes i treballs, és a dir, per a completar l’immens Diccionari etimològic, i el descomunal, també, Onomasticon. Hi hagué un rebombori molt considerable (més que enguany amb les renúncies de Jordi Savall i de Colita), però el savi, distant i reclòs, no va voler respondre als periodistes, no va donar cap entrevista. Finalment, potser va pensar que volia explicar-se, o simplement que tenia ganes de parlar, del premi i de tot plegat. Degué ser per això que, un matí de tardor del 1990, jo vaig despenjar el telèfon i a l’altre extrem del fil una veu molt profunda va dir “Sóc en Joan Coromines”. Em digué que volia una entrevista llarga per al setmanari El Temps, i que la condició era que havia de fer-li-la jo, i que vinguera amb mi l’editor, Eliseu Climent. Però allò no va ser una entrevista, va ser un dia sencer, matí i vesprada, amb un dinar frugal com a descans, a penes una mica de verdura, que devia ser el seu aliment habitual. El savi tenia vuitanta-quatre anys, i em va dir: “Ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre”. En altre temps, explicava, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolate i anava treballant i rosegant, hores i hores: passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure’s de la taula. L’any 1990, quan jo el vaig visitar, cap institució pública, ni catalana ni espanyola, no li havia facilitat recursos suficients per a la faena ingent que feia: un home sol, equivalent a tot un institut de recerca. Ara mateix, no sé dir si va rebre els diners, és a dir, si el ministre entengué la insòlita proposta del premiat. Perquè, de renúncies a premis, n’hi ha la de Joan Coromines, i les altres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1587 | 11/11/2014   Imprimir

Un cementeri particular

El Cementeri General de València és un recinte pulcre i ordenat, el verdader gran parc de la ciutat, que en té tan pocs, la vila nova dels difunts fundada cap a l'any 1800, hi ha qui diu que inspirat en el Père-Lachaise de París, sempre seguint un projecte ben clàssic d'angles rectes com el que degué seguir fa més de dos mil anys la petita Valentia romana. Aquest no és un cementeri romàntic ni barroc, ni atapeït ni trist, és una bella ciutat dels morts endreçada i burgesa, espaiosa, modesta, amb mausoleus romàntics sense prepotència, sense un excés de marbres ni d'estàtues grosses. És un recinte urbà com un seguit de places, claustres o patis delimitats per quatre panys de pavellons llargs amb cinc pisos de nínxols de bona rajola de color ja torrat.  Ací i allà hi ha alguns xiprers voluminosos, seculars, no molts i no d'aquells esvelts i prims que se suposen habituals als cementeris, sinó xiprers panxuts amb troncs ja vells i grossos entre les tombes familiars que ocupen l'espai sencer del primer quadre o plaça a banda i banda del camí central, que és una curta avinguda amb sepulcres de grans lloses ben arrenglerades sobre les quals hi ha el nom Família Tal, Família Qual, i una llista dels membres morts d'igual cognom que ha anat creixent, escrita amb la mateixa lletra, al pas dels dos segles passats, anys 1800 i anys 1900. Aquestes tombes més velles són talment com llits grans i grisos, algunes ja rosegades per l'oblit perquè no s'hi ha enterrat ningú de les generacions recents: són tombes sense flors artificials ni retrats ovalats de color sèpia, sepulcres morts, com si foren els antics habitatges honorables d'aquell carrer principal que porta dret a l'església d'arquitectura incerta amb una imatge massa nova i massa gran de la Mare de Déu dels Desemparats al capdamunt.

Mirant a l'esquerra, els porxes severs de columnes dòriques tenen una estranya solemnitat arcaica. Però més a l'esquerra encara, el visitant curiós trobarà el pas al que en un altre temps no tan remot es deia Cementeri Civil i tenia una entrada a part, per als morts no catòlics. És com un pati d'aire abandonat i de perímetre o forma irregular, no una secció clara i endreçada, regular i perfecta com són totes les altres del gran parc dels morts, i no està dins del parc municipal sobre terra sagrada, parc urbà i ordenat, de vegetació retallada i controlada, sinó formant un racó marginal en un extrem del recinte, i en realitat és un cementeri a part, un cementeri particular, fora del cementeri general, ja que aquest quadre tampoc no és un quadre sinó quasi triangle, amb una porta pròpia a l'exterior, ara tancada, i sembla que és bastant recent l'obertura que el comunica amb el gran porxe de columnes dòriques, la que permet passar de la terra sagrada i comuna a aquesta terra sense consagrar.

Aquest pati particular és més petit que els altres, més humit, més ombrívol, potser perquè no hi solen entrar els jardiners, potser perquè tampoc els familiars dels difunts no el netegen de l'herba que hi creix i va invadint les tombes, o qui sap si la major part dels parents són remots o perduts, i si els morts eren heretges, jueus o maçons, no deuen rebre visites ni els dies de Tots Sants i de les Ànimes. Hi ha una sequioleta que el travessa de ponent a llevant i que escampa l'aigua pels reguers i la humitat entre els sepulcres, potser per tot això la vegetació allà dins és inesperadament frondosa, i a més els arbres no estan podats, hi ha heura fosca i espessa pujant pels cantons cap al més alt dels nínxols i estenent-se per terra entre les lloses, i el recinte privat és un jardí humit de verdor densa i antiga, com si la terra no beneïda fóra molt més fecunda. Ací enterraven els heretges, els jueus i els suïcides, m'explicava mon pare en la visita anual, i els apòstates públics morts sense confessió, i també, en un sector especial de nínxols molt petits i de tombes a escala reduïda, hi ha les restes delicades i mínimes, ara només grapats de pols, ossets desfets, dels infants sense batejar que no han pogut anar al paradís i passaran l'eternitat als llimbs, de manera que el tractament dels més innocents de tots és, o ha estat durant dècades i segles, el mateix reservat per als rèprobes: ni els uns ni els altres tenen dret al repòs en recinte sagrat. Però quins jueus i quins heretges hi havia a València fa un segle i mig o un segle si no eren aquests pocs noms alemanys Blum, Silberstein, Koch en sepulcres amb l'estrella de David, i alguns altres cognoms estrangers amb la creu dels cristians: devien ser viatgers que trobaren una mort sobtada en aquesta ciutat, o comerciants francesos néts d'hugonots, enginyers holandesos o anglesos del ferrocarril, representants d'alguna gran empresa, cònsols d'algun país de luterans, qui se'n recorda d'ells, ni a la terra o ciutat on van nàixer ni en aquesta ciutat on van morir, i on ningú no els recorda.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 686 | 06/11/2014   Imprimir

Gats

L’última vegada que vaig visitar amb calma el cementeri, em vaig aturar a llegir amb atenció el cartell on s’explicava molt detalladament què cal fer amb els gats, únics habitants vius, residents permanents d’aquells espais: atesa l’abundància d’aquests animalets, i la desinteressada humanitat de la Societat Valenciana Protectora d’Animals, deia l’escrit oficial, es prega els visitants que per favor no els donen menjar embolicat amb paper, plàstic o alumini, ni deixalles de peix ni altres residus productors de brutícia, sinó que dipositen l’aliment adequat en les menjadores repartides expressament per tot aquest sagrat recinte, considerant a més a més que, vista la reproducció incontrolable dels gats ací residents, a les menjadores hi haurà píndoles esterilitzants per a les femelles –dels mascles no se’n parlava– i que en tot cas si el visitant benèvol en veu alguna amb la panxa ja plena, que per favor la capture si pot, que la porte a les oficines i que truque als telèfons tal o tal: un membre de la Societat passarà a recollir-la, i en el lloc adequat esperaran el part, sacrificaran sense dolor els gatets, i tornaran la gata ja estèril per sempre al seu domicili d’origen entre tombes i flors. Pocs minuts després, sota un porxe de columnes dòriques robustes, pesants, com un perímetre de diàfana solemnitat arcaica, dos gats caminaven calmosos, els devia agradar aquell lloc una mica més fresc, trobar-se a l’ombra; s’acostaven i es refregaven una miqueta l’un contra l’altre la pell de pèl suau, un de color blanc brut, l’altre lleonat, s’apartaven, continuaven com si no es conegueren i després es tornaven a acostar, devien ser mascle i femella, perquè el de pèl lleonat aproximava el morro inquiet al cul de l’altre i l’altre, és a dir l’altra, alçava amb complaença la blanca cua peluda, s’aturava i es deixava llepar un instant: en un moment copularan, vaig suposar, si ella en té ganes, el gat mossegarà el coll suau de la gata, la femella s’ajupirà un moment fent un miol ronc, el mascle li pujarà damunt, i faran el seu amor entre les tombes. Així va ser, i després la breu escena va ocupar una pàgina i mitja d’una novel·la, en memòria de la mort i la vida, i dels fidels difunts que –tal com era el nostre deure– vam recordar diumenge passat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1586 | 04/11/2014   Imprimir

Tangentopoli

Alguns de vostès, si tenen l’edat suficient i una mica de memòria, deuen recordar aquells anys recents de la història d’Itàlia, quan els jutges de Milà anaven desmuntant metòdicament tota la trama infinita de corrupció sobre la qual es mantenia el sistema de partits, fins que d’aquell sistema no en va quedar res més que cendra i ruïna, i el país preparat i a punt per al llarg regnat del cavaller Silvio Berlusconi. Ara, entre nosaltres, fa pocs dies que el periodista Enric Juliana escrivia en un diari de Barcelona: “La Tangentópolis española avanza a una velocidad que recuerda el proceso italiano de principios de los años noventa contra la corrupción política. Cada día un escándalo en los telediarios. Hoy la mancha afecta a este partido; mañana afectará al de al lado. La secuencia se acelera, los casos se superponen y lo que queda al final del día es una terrible sensación de desaliento y una colosal crisis de confianza en el sistema político”. Com un cistell de cireres, segons la comparança clàssica, quan estires i van eixint totes enganxadetes les unes a les altres, però amb la particularitat que estan totes podrides. Podem pensar, com a consol o pal·liatiu, que coses com aquestes han passat sempre i passen ara mateix a tot arreu, de Mèxic fins a la Xina. Però, segons com, no és cert: coses com aquestes són un mal crònic en la major part dels països, a petita o gran escala, però si volem observar més de prop, hi ha una forma concreta de podridura dels partits polítics, que s’ha manifestat molt especialment tant a la República Italiana com al Regne d’Espanya. La variant espanyola ha tingut temps de madurar, esclatar i tornar a inflar-se i escampar-se davant dels nostres ulls, des dels anys finals del govern de Felipe González fins a aquests anys –esperem que també finals– de Mariano Rajoy.

Quant a la forma italiana, vaig tindre ocasió de contemplar com es destapava i esclatava, entre els anys 1992 i 1993, temps  en què jo vivia a Roma ocupat en la matèria borgiana. Al llarg d’aquell any 92 (any de la glòria espanyola: però ningú sabrà mai quants diners es varen balafiar inútilment a Sevilla), un dirigent del Partito Socialista Italiano va ser arrestat in flagrante a Milà, quan cobrava una tangente, és a dir, una comissió, d’una empresa de neteja. El polític, llavors, va cantar alegrement el text sencer de l’òpera, amb els papers i els actors, i el sistema complet de tangenti que implicava el PSI sencer, dirigit per Bettino Craxi (amic de Felipe González, però més amic de Silvio Berlusconi). Els processos, llavors, van començar a encadenar-se, sota l’impuls del fiscal Borelli i del jutge Antonio di Pietro, i es van fer cèlebres veloçment les expressions tangentopoli per definir el país i els seus polítics, i mani pulite per designar la neteja judicial. Llavors, Bettino Craxi, gran expert en maniobres però inflat d’orgull desafiant, va cometre un error decisiu: en un discurs al Parlament va declarar que cometria perjuri tot aquell que negara haver participat en el finançament il·legal dels partits. A la cambra de Montecitorio es va fer un silenci de sepulcre.

Cap dels partits polítics, doncs, podia negar l’acusació, i tothom va callar. Però va ser Craxi qui pagà l’atreviment i la imprudència: a patir de finals de 1992, ho recorde perfectament, es van succeir les imputacions contra ell (que més endavant, quan ja estava exiliat a Tunísia, es convertirien en més de mitja dotzena de condemnes), i en poques setmanes el gran polític, l’home que, en els seus anys de govern, havia imaginat un PSI triomfant, es trobà que no podia ni eixir de casa sense rebre insults i crits de “lladre” (també és cert que la seua “casa” era l’hotel Raphaël, un dels emblemes romans del refinament i del luxe). Les imputacions s’escamparen a gairebé tota la direcció socialista, i van caure igualment sobre els altres partits, començant per la Democràcia Cristiana. Hi hagué un intent de “solució política”, amb una llei que despenalitzava el finançament il·lícit dels partits (però el president de la República es va negar a firmar-la) i, per acabar d’arrodonir l’escàndol, la Cambra dels Diputats es va negar a concedir l’autorització per jutjar Bettino Craxi. El qual, en aquella sessió memorable, va llançar el seu cèlebre “Prou hipocresia”: tots els partits, segons ell, acudien a les tangenti per finançar-se, tots cobraven comissions, tots manipulaven i s’aprofitaven d’una llarga impunitat. Supose que els sona la música, i la lletra. Hi ha, però, dues diferències entre aquell cas i el nostre: Craxi cridà que ell era culpable... culpable tant com tota la resta, però culpable. I el bon poble irat (vull dir grups d’extrema dreta o d’esquerra radical, i alguns grups d’estudiants) va moure avalots considerables davant del Parlament, i llançà ous i tomates contra la seu, molt propera, del Partit Socialista. Jo, aquella vesprada memorable, vaig contemplar en persona una part de l’espectacle, que em va fer meditar llargament. I encara no n’he tret cap conclusió.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS