Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1594 | 30/12/2014   Imprimir

Els deu manaments

Si realment hi hagué o no hi hagué un Moisès històric, i si realment aquest Moisès va traure el poble d’Israel d’Egipte i va rebre de Jahvè els deu manaments al cim del Sinaí, poden ser fets perfectament discutibles. Allò que no és discutible en absolut és, en tot cas, l’impacte prodigiós i quasi universal d’aquesta narració, partint dels cinc llibres de la Torà escrita, passant per les referències evangèliques, fins a arribar als negro spirituals i gospels nord-americans (Go down Moses, Way down in Egypt land. / Tell old Pharaohs to / Let my people go, que canta el grandíssim Louis Armstrong) i fins a la gran indústria del cinema de Hollywood. En realitat, predicacions i catecismes a banda, ja fa més de mig segle que Moisès és Charlton Heston, el faraó és Yul Brynner, i la resta de personatges notables de la història són Anne Baxter, Edward G. Robinson, Yvonne de Carlo, Debra Paget i John Derek, en mans d’un déu omnipotent que es deia Cecil B. De Mille.

Una nova “superproducció” anomenada Exodus que justament aquests dies nadalencs i festius arriba a les pantalles, per molts efectes espectaculars que incloga no serà mai Els deu manaments, ni Moisés serà mai aquest xicot que li diuen Christian Bale, ni Ridley Scott serà De Mille. Sorry, però hi ha films que són tan eterns com els textos de la Bíblia. I hi ha temes i matèries igualment immortals i perennes, com ara aquesta del cim del Sinaí, l’esbarzer encès, la veu del Déu invisible que es defineix “Jo sóc qui sóc”, o “el que és”, o siga l’ésser absolut. I que es molesta a imposar uns preceptes generals a un petit poble particular que, a més, els ignora d’entrada, adora un vedell d’or, i fa que el legislador celestial els haja de repetir, gravats en unes lloses de pedra. En fi, aquesta és la història que hem heretat i assumit, i que és també la nostra, no únicament la d’una tribu de pastors perduda en el desert. Si no és que tots som tribus perdudes, inclosos els membres d’aquestes societats televisives i urbanes que anomenem, molt vagament i incertament, postindustrials i de masses, per falta de conceptes més concrets. Si en volen una prova, no solament hi ha la presència dels preceptes de la llei escrits en pedra en l’escultura del Moisès de Miquel Àngel i en els inevitables manaments del nostre catecisme infantil, sinó en un espectacle unipersonal del gran Roberto Benigni, fa un parell de setmanes, en la Televisió italiana, RAI1: dos llarguíssims monòlegs, dos dies seguits, amb uns deu milions d’espectadors. Monòlegs sobre els deu manaments, i un 38% d’audiència.

Qui pense, doncs, que Moisès i els Manaments de la Llei de Déu són coses superades i antigues, va ben errat de comptes, o té molt poca informació, i esbiaixada. “Non rubare? Dio ha fatto un comandamento per noi italiani: sembra que l’abbia scritto proprio un italiano, è il comandamento che sentiamo un po’ nostro”, afirmava Benigni amb una ironia que no necessita traducció. “No robar” era el setè,  segons el compte clàssic del catecisme que jo vaig aprendre (“El séptimo no hurtar”), i segons Benigni és el més adequat per als italians, el més necessari sobretot per als polítics d’aquell país. Benigni, òbviament, no llegeix la premsa espanyola. De tota manera, segons una enquesta de l’Istituto Demopolis, per als italians els manaments més transgredits són, per aquest ordre: no desitjar la dona d’altri (80%), no cometre actes impurs (71%), i no acusar falsament ni mentir (68%). Quant a “no robar”, sembla que només el transgredeix un 32%, cosa bastant dubtosa. Si, tal com diu l’evangeli, qui mira una dona amb desig ja peca mortalment, em sembla que un 80% de pecadors és un càlcul massa curt (se suposa que les dones també pequen si desitgen el marit d’una altra, però això no ho va dir Jahvè a Moisès...). I pel que fa als actes impurs, el legislador etern va dir només “No cometràs adulteri”, i no digué “El sexto no fornicar”, tal com em van ensenyar al catecisme, ni va parlar d’“actes impurs”, que és la interpretació doctrinal vigent. Ja se sap que, en aquesta matèria, les prohibicions són radicals, detallades i extenses, en general sense cap relació amb l’adulteri. Però també és cert, tal com ens recorda Benigni, que “la castedat pot ser una gran virtut, si es practica amb moderació.” Com totes les altres virtuts, que sovint són més perilloses que els vicis. I que tinguen un bon 2015 complint tots els manaments, que no serà gens fàcil.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1593 | 23/12/2014   Imprimir

El senyor Bach, Nadal

Quan, el 1750, es va morir el director de música de Sant Tomàs de Leipzig, els escolans gastaven els fulls dels manuscrits musicals, abandonats als armaris, per embolicar els entrepans. Tres quarts de segle després alguns d’aquests fulls arribaren a mans de Felix Mendelssohn, potser, segons una petita història o llegenda, com a paper d’embolicar d’un carnisser, i així va començar el redescobriment del pare Bach (el segon redescobriment, segons una altra petita història, es va produir a Barcelona el 1890, quan un estudiant de música de 13 anys, de nom Pau Casals, en una passejada amb el seu pare, va trobar la partitura de les suites per a violoncel, i la troballa li canvià la vida).  Entre els papers abandonats a Sant Tomàs sembla que aparegué la immensa Passió segons sant Mateu, regal infinit de la Divina Providència als humans, però en aquells tres quarts de segle d’oblit, i de considerar J.S. Bach passat de moda o simplement un virtuós del teclat,  ja havíem perdut una Passió segons sant Lluc i una Passió segons sant Marc, a més d’un nombre indeterminat de motets, cantates, i composicions per a cor o per a orgue, producte de més de vit-i-cinc anys d’obligacions professionals a la Thomaskirche i la seua escola: qui sap quin valor donaven els successors del mestre a aquells papers, qui sap a quins usos innobles van anar a parar centenars de fulls. Ara bé, la música que ens ha arribat d’aquell llarg quart de segle del Kantor Bach a Leipzig –sense comptar, doncs, l’embolcall de centenars d’entrepans– és prou per omplir una vida sense cansar-se’n mai.

En  efecte, si no sabem exacatament tot el que hi havia en els papers perduts, entre els papers conservats hi ha dues-centes seixanta cantates d’església (el mestre havia de compondre’n cada setmana una de nova: una afortunada obligació del càrrec!), hi ha les Passions que coneixem i la Missa en si menor, a més dels oratoris, preludis i sonates, a més de l’Ofrena musical, a més de L’art de la fuga, la segona part del Clavecí ben temperat, i aquella eternitat perfecta de les Variacions Goldberg. Més tot allò que havia escrit abans de Leipzig. L’obra del senyor Bach és una massa inacabable de música en moviment o en calma, un oceà de música, un ample riu de música, i quan t’atrapa no et fatiga mai, no et deixa escapar. I si alguns lectors no creuen en la virtut celestial d’aquesta música, si en aquesta matèria de la fe bachiana encara queden agnòstics, infidels o escèptics, podrien començar contemplant i escoltant aquell film delicat i magistral que es diu Die Stille vor Bach, El silenci abans de Bach, on Pere Portabella va aconseguir escenes memorables que són una delícia per als ulls i les orelles, un goig per a l’esperit. Perquè vitajar amb la música de Bach és com recórrer els cercles il·luminats del Paradiso de Dante, i jo ja fa molts anys que sóc bachià  o baquista incondicional, o com en vulguen dir, que és una fe que, quan t’hi converteixes, ha de durar tota la vida. Curiosament, o no tan curiosament, el senyor Bach, luterà rigorós i devot, es considerava en primer lloc i sobretot un músic d’església.

Religiositat a banda, el resultat de tants anys de creació és que la Música, la Música amb majúscula, es va encarnar en Herr Joahnn Sebastian Bach,  set fills de la cosina i primera esposa Maria Barbara, tretze fills de Maria Magdalena, la segona. Un home amb cara de bondat, que sabia que era pobre perquè un músic ha estat sempre pobre, com els altres artesans que han de viure en la modèstia del treball quotidià, i el senyor Bach treballava de músic com uns altres treballen de fuster. Cada dia o cada setmana tantes hores de faena, i tantes peces ben fetes. Cada encàrrec acabat a temps, amb el compromís d’un bon mestre de l’ofici. Perquè el senyor Bach no era un geni, en el sentit heroic del romanticisme, no era un innovador revolucionari, no era Cervantes o Shakespeare o Joyce, no era un Einstein de la música: era un obrer perfecte, un professional simplement sublim, tant si ell mateix n’era conscient com si no. Un pare de família extensa, fumador de pipa i bon bevedor de cervesa, un músic total que sabia com expressar-ho tot amb una exacta matemàtica dels sons. I un servidor de vostès, que acaba de completar un quart de segle de vida i que no té vint fills sinó dos, no voldria seguir més alt exemple, encara que a distància inabastable: treballar en l’escriptura les hores ordinàries d’un fuster, deixar bona cosa de pàgines cobertes amb la rigorosa modèstia de l’ofici, tot això. I si després amb els meus papers no emboliquen entrepans, ja serà una gran sort. Mentrestant, miren d’aprofitar les festes que s’acosten per escoltar en santa pau i alegria l’Oratori de Nadal.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/12/2014   Imprimir

Sobre orquestres i llibres

Allò que en solem dir la cultura, la Cultura, és també un sistema idolàtric, una manera d’organitzar el panteó dels grans i petits déus als quals cal retre culte públic i privat: en forma d’una jerarquia de noms o d’objectes totèmics o, simplement, devocionals; en forma d’un ordre institucional que n’administra la conservació i el culte; en forma d’esdeveniments litúrgics o parareligiosos; en forma de seccions del pressupost que ho manté tot plegat, i així podríem continuar. Cultura, doncs, són el ídols i els fetitxes consagrats, que vol dir la llista d’individus eminents del passat o del present, l’inventari d’objectes i grups d’objectes –dits “obres d’art”, “col·leccions”– carregats de valor singular, llibres i títols de llibres, composicions musicals amb denominació identificable, i així fins que omplim la sala central del panteó i les capelles adjuntes. Cultura són les institucions, acadèmies, organismes, col·legis sacerdotals que la mantenen, cultiven o promouen. Són els esdeveniments públics que la produeixen o exhibeixen: exposicions, representacions, concerts. Són els edificis que l’encarnen, la custodien, conserven o expressen: museus, biblioteques, teatres, auditoris.

Amb la particularitat que els edificis –“contenidors de cultura”, en principi– poden adquirir un caràcter emblemàtic per ells mateixos: emblema d’una ciutat, com el Liceu de Barcelona, el Guggenheim de Bilbao, el Centre Pompidou a París, i que els “monuments” (el nom monument es relaciona originalment amb una funció funerària), signes del record i de la persistència, rarament van dissociats de l’àmbit del poder o de qui l’administra, siga religiós, monàrquic, acadèmic o equivalent: el faraó es va fer construir la piràmide, l’Església poderosa va fer edificar les catedrals, i l’escriptor famós només té estàtua si és reconegut per qui aprova i encomana les estàtues públiques. I cultura són els rituals singulars: inauguracions, festivals, sessions de gala, més importants com més alta és l’autoritat que hi assisteix. Són les formes diverses com el poder –el poder en diverses formes– reconeix la seua implicació en el culte, en els objectes i llocs sagrats i, si pot ser, en l’adhesió de les diverses sectes, gremis sacerdotals, sagristans i fidels en general, o almenys fidels de la pròpia fe. Pensem en qui consagra eficaçment els ídols (qui els fa sagrats, i per tant idolatrables), qui en construeix els santuaris, qui els manté, qui sosté el personal que se n’ocupa.

Tota la cultura és això? No: només el noranta per cent, aproximadament. I la resta, la part no reconeguda o no consagrada, passa grans penes i treballs fins que ho arriba a ser: ser “reconegut” és sempre l’aspiració de qui no ho és, i la “protesta” (la “contestació”, la “subversió”) és generalment una manera de reclamar reconeixement. També és cert que l’arbitri metòdic (contradicció en els termes, però condició ben real) té resultats ben peculiars: ¿per què, posem per cas, és “normal” que el poder públic pague el consum públic de cultura visual o de cultura “auditiva” (museus, auditoris, orquestres) però no pague el consum de cultura “lectiva” o literària? Potser perquè l’una és matèria de temples i de litúrgia –espais públics, rituals de grup–, i l’altra és només una pràctica estrictament individual, el contacte privat del lector amb el llibre. Deu ser per això que l’escultor i el músic cobren molt sovint del pressupost –del poder públic–, i el novel·lista o el poeta, ben rarament. Atès el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert “a preu de mercat” tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i col·lectiva.

I qui pot imaginar el cost de visitar un museu d’art contemporani també a preu de mercat, incloent-hi l’amortització de l’edifici i de la compra d’obres? És natural, doncs, que les finances públiques o institucionals (departaments del govern, municipis, fundacions, caixes, bancs: els diners extrets al públic) se’n facen càrrec o ho subvencionen abundantment. Ningú, però, no mira com a “natural” subvencionar la literatura, i per tant la novel·la, l’assaig o la poesia sí que han de circular a preu de mercat. Perquè els llibres són menys cultura? No: perquè llegir no forma part del ritual, perquè no és un acte públic, perquè no cal un temple. Deu ser que “fer cultura” o cultivar-se en grup, en públic i en lloc públic és una cosa, i cultivar-se individualment i en privat n’és una altra de ben diferent. Sobretot, perquè un cultiu i l’altre no tenen el mateix interès per a qui administra la “cultura”. I això hauria de provocar més d’una meditació, però em sembla que no en provocarà cap.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 692 | 18/12/2014   Imprimir

Un nacionalisme liberal

Tal com ha recordat solemnement fa pocs dies el senyor president del Govern, el nacionalisme espanyol feliçment vigent és una ideologia liberal i pacífica, que té com a contingut i fonament la lleialtat constitucional. Aquest nacionalisme, per tant, no és verdader nacionalisme, no és dolent, sinó que és simple patriotisme democràtic, és bo: és patriotisme de la Constitució. El pensament de l’escola de Frankfurt, com si diguéssem, traslladat a l’escola de Madrid. Perfectament, no hi ha res a dir. Fa alguns anys, un dels més acreditats representants d’aquesta ideologia, Andrés de Blas Guerrero, catedràtic de Teoria de l’Estat (que ja és una càtedra ben impressionant, valga’m Déu!), publicava un article memorable, de títol Posible ofensiva secesionista del nacionalismo vasco, en el qual avisava sobretot que el patriotisme constitucional, reforçat per “un genuino nacionalismo español de signo liberal”, és sempre ben present i actiu, disposat a “arropar un eventual recurso a medidas de excepción proporcionadas al posible desafío nacionalista”. Això era en temps del lehendakari Ibarretxe (el “desafiament” del qual va ser efímer), però seria aplicable a aquests temps del president Mas. I a quines mesures es referia el catedràtic de l’assignatura? Recordem la història més recent, aclaria el teòric de l’estat:“España tiene un antecedente en la adopción de una posición de fuerza ante el desafío al orden constitucional por parte de un poder autónomo: Cataluña, octubre de 1934”. Que va ser quan el president Companys proclamà, no la independència, sinó “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola”, amb la fórmula de Macià. I el govern de Madrid, constitucional, patriota, proclamà l’estat de guerra, envià l’artilleria i les metralladores contra el Palau de la Generalitat, i va suprimir l’estatut d’autonomia. Dos mesos després, hi havia 3.400 detinguts polítics a Catalunya, centenars d’ajuntaments havien estat destituïts, els centres polítics clausurats i l’estat d’excepció era encara vigent. Companys i el seu govern van ser condemnats a trenta anys de presidi. Tot, diu l’expert, per tal d’”enderezar la actitud desleal de un amplio sector del nacionalismo catalán del momento”. Aquest és el precedent invocat pel professor De Blas, i qui no siga patriòticament constitucional, ja sap què li pot passar: artilleria i presidi. Artilleria democràtica, això sí. Presidi liberal. Ja poden començar a “enderezar la actitud”.Mentrestant, que els uns i els altres tinguen també unes bones festes.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1592 | 16/12/2014   Imprimir

Valencià, català

Hom sol pensar (i més quan es fan públics disbarats com els de la nostra Generalitat en matèria de terminologia) que això del “secessionisme lingüístic” valencià és una invenció molt perversa i moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble suposició és simplement incorrecta: ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent creu o suposa. No és un invent recent, si recordem que en la societat valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, en temps de la Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. Ací, “ningú” voldria dir aproximadament el 99,9%. Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent, només parcialment comprensible.

Fa dos segles, o un, ningú pensava en termes d’unitat de la llengua, tret d’una elit molt reduïda, a penes un grapat d’erudits o de poetes. La massa de la gent tenia una percepció segregada de l’idioma: el valencià era una llengua, el català una altra, potser pròxima, però una altra. Els anys seixanta, doncs, vam haver de partir de zero, pràcticament, tret d’uns antecedents molt minoritaris, ideològicament significatius, però socialment insignificants. Aquesta és la primera part de la qüestió. El signe d’admiració aplicat a la “Renaixença” valenciana significa que, per al conjunt del país, tingué pocs efectes visibles: els poetes pensaven, això sí, que la llengua era una, sovint sota el nom de “llemosí”, però la gent no en sabia res, de tot això, ni dels poetes ni de la unitat de l’idioma. El gruix de la gent, fins i tot la gent amb carrera o amb batxillerat, percebia el català –si és que hi pensaven– com a llengua dels catalans, no dels valencians. La història, des dels segles XVI o XVII com a mínim, no permetia una altra percepció. Tenint això ben present, és un prodigi que ara mateix –finals del segle XX, primeries del XXI– hi haja l’ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià, l’aparició d’una literatura moderna homologable amb qualsevol país, la integració en la literatura catalana. El més normal és que s’haguera produït una ‘recuperació’ a la gallega, secessionista i molt més castellanitzada. Vistes les condicions històriques, atesa la percepció popular d’una “llengua valenciana, no catalana”, l’any 1900 o el 1930 o el 1960 no era gens previsible l’èxit de la idea d’unitat, fora d’alguns petits cercles lírics o erudits.

Quan dic percepció popular, vull dir això mateix: per exemple, que explicar-li a la bona gent de Russafa o de Gandia que el valencià que parlen no és ben bé un idioma propi sinó una variant de la llengua catalana, pot ser percebut amb la mateixa estranyesa i rebuig que si a la bona gent de Barcelona o de Vic els explicaren que el català és només una variant de la llengua valenciana. En casos com aquest, l’èxit social de la filologia acadèmica és del tot imprevisible. Aquest èxit insòlit, en el cas valencià, va ser fulgurant en termes ideològics els anys seixanta i setanta del segle passat. Va ser indubtable, en el camp de la llengua escrita, de l’ensenyament i de gairebé tota activitat cultural. Que això haja tingut uns entrebancs i una reculada recent fomentada per un determinat partit polític [no només per un, sinó per la complicitat d’un altre, i per alguns altres errors i factors...] és del tot “lògic”, sobretot si ens atenem a la dinàmica històrica que ha tingut aquest país. Considerada la qual, era possible imaginar que aquesta resistència o reacció (regionalista, espanyolista) anara encara molt més lluny. Des d’una perspectiva històrica, el que s’ha aconseguit pel valencià, i per la unitat de la llengua, realment és increïble. Tant que, si jo fóra “blavero”, crec que em sentiria bastant desesperat. Qui pense que, en aquesta matèria del “valencià” i el “català”, veníem d’un passat de llengua unida i percebuda i vista com a una, i que només la maldat dels enemics ha desfet aquesta unió en temps molt recents, vol dir que ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una i la mateixa, certament. Però feia segles que la massa de la gent ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava decididament el contrari. Precisament si ignorem aquest fet és quan no podrem entendre la meravella de la unitat recuperada.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 691 | 11/12/2014   Imprimir

Grecs, la culpa

Sembla que els nostres veïns distants, els grecs, necessitaran ben prompte un nou rescat, o maniobra equivalent, d’un grapat de milers de milions d’euros. I el bon poble hel·lènic protestarà furiosament, farà vagues generals i passejarà cartells amb la senyora Merkel lluint un bigot hitlerià, mentre els nostres admirables amics de Syriza maleeixen la troika famosa, mare de tots els mals i de tota desgràcia. Ja se sap que al Mediterrani oriental, com a l’occidental, ningú és responsable de res: la culpa sempre és d’algú altre. I així, afirmava l’escriptor famós, a Grècia la innocència s’ha convertit en una professió. No són culpables els grans empresaris que no paguen impostos; ni els governs successius que han falsejat els comptes, han mentit i han col·locat sistemàticament amics, parents, coneguts i afiliats a cobrar del pressupost; ni els professionals com ara metges, advocats i arquitectes que (com tants col·legues de l’altre extrem del Mediterrani) oculten la major part dels seus ingressos; ni la ciutadania en general que considera que no pagar impostos (i si pot ser no pagar bitllet al transport públic) i enganyar l’Estat és com una antiga virtut grega que cal preservar per damunt de totes les coses. El novel·lista cèlebre recorda que, quan entrà en la Unió Europea, Grècia era un país pobre, frugal i disciplinat. Que llavors començaren a ploure diners, i que va ser com si a algú que ha passat molta gana li donaren de sobte grans olles de carn i cuixes de corder. Grècia, afirma, es va posar malalta. És a dir: els governants van dedicar els diners europeus a engreixar més encara el sistema de clientelisme. Els diners, doncs, no s’invertien, es repartien. I així, l’Estat esdevingué un monstre inflat, acostumat a menjar massa. Ara, diu l’escriptor, els sindicats del sector públic abandonen el Pasok i es passen a Syriza, l’esquerra radical, que fa mal d’acollir-los perquè són gent corrupta, aviciada amb les pràctiques que ens han portat al desastre. Aquestes frases tan durament crítiques no són directament obra meua, sinó declaracions expresses del novel·lista Petros Màrkaris, que no és precisament un escriptor reaccionari. És, simplement, un grec lúcid i amb els ulls oberts, que ens recorda que, allà com ací, és una estupidesa irresponsable pensar que la culpa dels mals comuns sempre la tenen uns altres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1591 | 09/12/2014   Imprimir

Dormitoris

En la seua Etnographie de la chambre à coucher (París, Grasset) el professor Pascal Dibie explica molt sàviament que els dormitoris separats tenen una antiga i llarga història, que les parelles de l’aristocràcia medieval solien fer cambra a part. I que la pràctica del llit únic comú té molt més crèdit als països catòlics i llatins que als protestants i nòrdics. La divergència respondria, diu l’etnòleg Dibie, a dues concepcions diferents del cos: el cos com a subjecte de sofriment i de desig, per a l’església de Roma, i com un espai més neutral per als protestants, per als quals “no és necessari compartir el son per estar junts”. En qualsevol cas, sembla que, a França, els matrimonis, cada vegada més, dormen en habitacions a part. Fins i tot, si pot ser (i pareix que pot ser, perquè el país és ric), amb el seu propi bany adjunt. De manera que monsieur i madame poden també decorar el propi espai nocturn segons el gust particular: cabina de navegant, amb ull de bou i tot, per al marit, boudoir amb cretones i cortinetes de flors per a la dama. Sembla que alguns especialistes, a més de molts entrevistats sobre el tema, asseguren que la separació és boníssima per a la salut física i emocional, i per a l’estabilitat i la dimensió eròtica de la parella: en primer lloc, perquè si un dels dos ronca l’altre no ho ha de patir, i dorm en pau; en segon lloc, perquè si el marit, posem per cas, mira la tele de nit i la dona llegeix, ho poden fer per separat i sense molestar-se; en tercer lloc, i no menys important, perquè quan tenen ganes de fer-se pessigolles o d’altres pràctiques i contactes carnals, un dels dos visita l’altre i li fa la proposició seductora, i d’aquesta manera la cosa (allò que fins i tot els ginecòlegs d’aquest país denominaven “ús de matrimoni”, per no parlar del “deute conjugal”) té bastant més emoció, i els casats o emparellats no estan sotmesos a l’avorrida rutina de l’abraç obligat. Sobretot, i això pareix que també compta, el dormitori separat és un luxe reial: a Versalles, el rei i la reina tenien cadascun la seua cambra, i es visitaven eventualment amb tot el ritual del cas. I, a més a més, la pràctica que ara s’escampa –no antiga i reial, sinó moderna i burgesa– és una manera d’allunyar-se, per fi, de les insídies de l’Església romana: pareix que l’Església, a partir del segle VI, va insistir en la bondat de compartir el llit, a fi de facilitar la procreació de nous infants cristians, i que la demografia acompanyara l’expansió de la fe.

Ja es veu que, en matèria de llits matrimonials, els bisbes tenen una experiència antiga: no sé, ara mateix, si deuen recomanar encara el llit comú com a remei de la concupiscència extraconjugal, o com a fre contra el llibertinatge sexual que tant els preocupa. Supose que també aprofitaven la misèria del temps, la desaparició dels hàbits urbans dels romans, i altres condicions i circumstàncies que afavorien la cambra conjugal: segurament, durant molts segles, l’única cambra comuna de tota la família, inclosos els avis i les criatures. El fet és que, molt de temps més tard, a finals de l’edat mitjana, a les cases dels rics –burgesos o aristòcrates– el dormitori separat tornà a ser desitjable, i era també lloc personal de treball i de lectura per al marit i per a la dona. En qualsevol cas, aquesta antiga i renovada pràctica del dormitori separat, pròpia de reis i de nobles, i de parelles modernes amb recursos, resulta altament recomanable per als polítics que han de compartir llit. Ja sé que en els segles contemporanis el dormitori en comú és la pràctica habitual, i que els matrimonis que no dormen al mateix llit i a la mateixa cambra poden ser considerats amb suspicàcia: massa freds o massa moderns, massa distants o amb escassa harmonia. També sé, i sap tothom, que la política fa estranys companys de llit: com si el fet de compartir partit, federació, govern o coalició tinguera una dimensió qui sap si quasi conjugal. Deu ser això: si són del mateix partit o coalició, si pacten acords de govern, han d’estimar-se tan íntimament que no es poden separar ni de nit, és un amor que no permet ni la distància física entre llits. Estranys companys de llit, són els polítics: quan han de dormir junts solen dormir malament, és probable que un dels dos –o dels tres– ronque o es bellugue massa, i és ben fàcil que es desperten fatigats i de poc humor. Als polítics, doncs, com a les parelles conjugals o equivalents, no hauríem d’exigir-los una intimitat obligada, ja que, per viure junts i de gust, de vegades val més no compartir el llit.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 690 | 04/12/2014   Imprimir

El patriota

El professor Pablo Iglesias declarava, fa alguns dies, que si arriba a la Moncloa intentarà traure Espanya de l’OTAN i trencar els convenis de defensa amb els Estats Units que regeixen l’ús de les bases de Rota i de Morón: “Sóc patriota,” digué, “i no m’agrada que hi haja militars estrangers en territori espanyol”. Jo no he sigut mai com aquell patriota de la cançó “Ay, Che, camino, / patria o muerte es mi destino”, que se suposa que és cosa de patriotisme guerriller i fatal, ni com el dels membres del FRAP, Frente Revolucionario Antifascista y Patriota, o com el dels militars i militants que a Veneçuela han de jurar allò de “Patria, socialismo o muerte”. No cap patriota d’aquests (ni tan sols el de l’antic lema romà: dulce et decorum est pro patria mori), sinó de la clara, humaníssima i noble condició de “qui defensa o és zelós de la llibertat o els drets del seu país” (“One who defends or is zealous for his country’s freedom or rights”), tal com diu la definició de l’Oxford Dictionary, o de “Qui aime sa patrie, qui s’efforce de la servir”, com afirma sintèticament el Larousse. Ja se sap que nació, país i pàtria són conceptes de precisió ben dubtosa, de límits sovint variables o concèntrics, i de definició regularment arbitrària: la pàtria dels atenesos era Atenes, la dels romans era l’urbs o l’imperi, la dels cristians medievals era la cristiandat, i Pessoa escrivia “la meua pàtria és la llengua portuguesa”. Hom pot ser patriota d’una ciutat, d’una religió, d’un idioma i en el pitjor dels casos d’un estat, que sol ser una pàtria amb exèrcit, almenys amb prou exèrcit per a desfilar el dia de la festa nacional. I en tot cas, com que jo sóc amant dels diccionaris, sobretot els de les llengües de crèdit universal, em quedaria amb les poques paraules simples del Larousse i de l’Oxford, com ara drets, llibertat, estimar i esforçar-se a servir. Les altres variants possibles són: a) “Por Dios, por la patria y el rey / lucharon nuestros padres”, i b) “Oigo, Patria, tu aflicción, / y escucho el triste concierto / que forman tocando a muerto / las campanas y el cañón”. Jo sóc un simple patriota de prosa de diccionari i, per tant, els “militars estrangers en territori espanyol” em molesten ben poc, a diferència del professor patriota Pablo Iglesias.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1590 | 02/12/2014   Imprimir

Comentari de text

Pocs dies després del 9 de novembre, l’escriptor Andrés Trapiello publicava al diari El País un article desolat, desmoralitzat, a propòsit de la votació celebrada a Catalunya. Explicava que la vespra del 9-N va acudir com a protagonista “al primero y último acto político público al que he asistido y asistiré probablemente en mi vida”: l’acte, pot pensar el lector, devia ser tan important, tan transcendent i únic, que Trapiello va decidir fer una excepció vital, i acudir-hi com a protagonista. L’acte en qüestió, un fet singular de responsabilitat històrica, era aquest: “La lectura en la plaza mayor de Cáceres de un manifiesto a favor de la libertad e igualdad de todos los españoles frente a quienes al día siguiente iban a atentar contra una y otra en Cataluña.

Andrés Trapiello és un escriptor molt considerable, alguns llibres del qual, novel·les i memòries, he llegit amb plaer. És, d’altra banda, un intel·lectual modern, d’enginy i cultura notables, llegit i admirat també –crec que en excés, però tant se val– per molts escriptors de casa nostra, joves i no tan joves, amants d’allò que se’n sol dir “literatura del jo”. Un escriptor important, europeu, un representant de primer rengle de la literatura, la cultura i el pensament espanyol contemporanis. Se suposa, per tant, que ha de tindre una intel·ligència equilibrada, un mínim de prejudicis, una certa equanimitat, i les qualitats pròpies d’un cervell il·lustrat i honest. Qualitats que, d’altra banda, també se suposa que haurien de tindre escriptors admirables, com ara Javier Marías o Antonio Muñoz Molina, i que també, com Trapiello, perden l’equilibri i el senderi en tractar la matèria catalana. Segons Trapiello, doncs, l’endemà de la seua lectura pública a Cáceres, a Catalunya hom (potser milions de persones) anava a atemptar contra la llibertat i la igualtat de tots els espanyols. Un atemptat, afegeix, que “se perpetraría al margen de la ley y de los dictámenes del Tribunal Constitucional. Lo que ni sabía ni podía sospechar nadie era que el atentado se llevaría a cabo no sólo con impunidad sino con jactancia.” El manifest, redactat per Fernando Savater, era, segons Trapiello, breu i clar, sense èmfasi i sense retòrica, i ell creu sincerament “que ningún demócrata hubiera dejado de suscribirlo”. Creença subjectiva: jo mateix, per exemple, tindria greus dificultats per subscriure’l i alhora considerar-me demòcrata. Deu ser qüestió de judicis, o de prejudicis.

En qualsevol cas, no devia ser tan clara la transcendència històrica de l’acte, ni la urgència de defensar públicament la llibertat i la igualtat dels espanyols contra l’atemptat imminent que anaven a perpetrar els catalans: “No digo que viajásemos mi mujer y yo a Cáceres pensando que acudiría una multitud a oír el manifiesto, pero no esperábamos aquello, que tenía algo de chaplinesco: los únicos que habían acudido al llamamiento eran dos muchachos de la Televisión de Extremadura, enviados por sus jefes”.

Tres persones més per ací, dos per allà, una altra que arriba a la plaça, afegeix Trapiello, i al final, entre tots, arribaren a tretze. En acabant, remata amb unes ratlles perfectes de bon escriptor: “Di la mano y las gracias a los congregados, uno por uno, antes de dispersarnos en silencio, abismado cada cual en estoicas misantropías”. La misantropia era encara més gran quan pensava que, a la mateixa hora i en la mateixa ciutat, el PP celebrava una reunió general molt important, i no envià ningú a la lectura del manifest històric. Ni tampoc hi va acudir ningú del PSOE, ni de cap altre partit polític o entitat cultural, universitària o professional “que quisiera sumarse a trece ciudadanos que pedían, a quienes se suponía tenían en su mano hacerlo, que se cumpliese la Constitución...”. Pobre Savater, pobre Trapiello, hauria de pensar el lector de la crònica, pobres i heroics defensors de la llibertat dels espanyols contra “quienes tratan de privarte de tu ciudadanía y de tus derechos de ciudadano (y de paso, si pudieran, de un 20% del PIB que es de todos)”. Una reflexió profundament ètica, política, profunda i democràtica: qui no es defensaria contra aquests catalans que volen privar els espanyols de la seua ciutadania i del 20% del PIB? I quin intel·lectual, estoic o misantrop, no s’espantaria “después de ver lo que sucedió en Cataluña el 9-N, donde el independentismo logró en doce horas lo que no logró el terrorismo de ETA en treinta años, liquidar el Estado”? El comentari dels textos, estimats lectors, el deixe al vostre criteri.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS