Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1628 | 25/08/2015   Imprimir

Política, antropologia, literatura

Això era una llarga entrevista que em feien Gemma Costa, Júlia Morros i Júlia Pagès, estudiants del Grau d’Antropologia Social i Cultural a la UAB, dirigides per Montserrat Clua, i dic el nom de les entrevistadores perquè van ser extremadament intel·ligents i agradables. L’han publicat no fa gaire en la revista Perifèria, núm. 20, del juny del 2015. Sovint, en entrevistes com aquesta, que poden durar hores i arriben a tocar matèries molt diverses, l’entrevistat ha de respondre preguntes insòlites o inesperades. I llavors, més val fer-ho amb una mica d’humor i d’ironia. Com ara quan volien saber quina relació tenia l’antropologia amb la meua “carrera política” i la producció literària. I jo aprofitava per fer-hi algunes consideracions incidentals: “En la meua carrera política... en la meua inexistent carrera política m’ha tocat donar la cara un parell de vegades per opcions totalment suïcides, per petits partits d’esquerra nacional. Quan em vaig presentar en algun lloc era perquè em deien: “Ei tu, posa-hi la cara”, però eren coses purament suïcides i, per tant, no tenen més importància. No, no hi he trobat mai cap relació. Si de cas... en allò que en podríem dir carrera –per dir-ho d’alguna manera– literària, potser a l’hora d’escriure sobre determinats passatges o escenes en alguna de les meues novel·les, la capacitat d’observació, de relació i de penetració que tens per l’experiència directa i també per les lectures com a antropòleg sí que et dóna una certa capacitat de percepció. Percepció de les escenes, de les persones, de les relacions, etc., que la pots transmetre al camp de la literatura. Jo tinc algun paper escrit d’algun congresillo... Com a mínim un parell de treballs sobre el tema de la relació entre l’antropologia i la literatura. De fet, hi ha qui diu: “Com es nota que eres antropòleg”. Si tu no ho sapigueres, no ho notaries! [riu] En tot cas ho note jo. El lector que no ho sap, si no té cap notícia del que jo he fet en el camp de l’antropologia, no se li acudiria pensar de relacionar-ho. És una certa capacitat que vas desenrotllant. Ara, també Nostre Senyor, per la divina providència o per l’esperit absolut de Hegel, t’ha d’haver donat unes certes qualitats, perquè si no les tens és inútil per molt que t’hi encaparres. Jo, per exemple, podria estudiar música, anar al conservatori, i no hi hauria res a fer. “És que jo vull ser cantant d’òpera”. “Mire, vostè, Nostro Senyor no l’ha triat per aquest camí [riu]”.

Supose que l’aire col·loquial de la transcripció no interfereix en el sentit de les respostes. Com quan vaig continuar, molt heterodoxament, afegint que això també s’aplica a l’ofici d’antropòleg: “L’antropologia té aquesta part d’ingredient personal, que és una ciència però també és un art. I el que val, val, i el que no, no val. El que val potser que no ho aprofita, però si el que no val intenta aprofitar-ho... no se’n surt. És el mateix que si algú volguera ser cantant. No podria. Per molta vocació que tingues, si no tens oïda i no tens veu, no podràs. Doncs n’hi ha més d’un que es pensa que és antropòleg i es posa a treballar i... tio, no ho has entès perquè no serveixes! I és així. No, no, no és broma. S’ha de servir per a alguna cosa, per a la pintura, per a la literatura, per a la poesia, per al que siga. Jo, per exemple, els versos que faria serien dolentíssims. Jo no puc ser poeta. Puc ser discretament un bon narrador, però poeta, no podria. Són coses que no sé com fer-les. Això pareix una collonada, una barbaritat, però és real. Determinades activitats requereixen unes determinades qualitats. I si tu les treballes, les aprofites, les explotes i les cultives, això donarà fruit. Però si no les tens, no. El mal, pense ara rellegint aquestes ratlles de llenguatge imprecís, és que a una gran part dels escriptors, i dels polítics, algú els hauria d’haver dit a temps: “Mira, fill meu, no serveixes.” I ens hauríem estalviat molta pèrdua de temps, i més d’un disgust i d’una decepció.

PS. Escrit aquest paper, m’arriba la notícia de la mort de Rafael Chirbes. Era, no en tinc cap dubte, el millor novel·lista valencià en llengua espanyola. Un valencià de la Vall de Tavernes i de Beniarbeig, i un escriptor més gran i més sòlid que cap dels “valencians de Madrid”. Em queda la tristor profunda de no haver-hi tingut –potser per culpa meua– el tracte personal que més d’una vegada hauria desitjat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1627 | 18/08/2015   Imprimir

Dante, Benigni, el Senat i la RAI (2)

Primera part d'aquest article

Enguany, a la meua segona pàtria afectiva, que és Itàlia, hom celebra i celebrarà profusament els 750 anys del naixement de l’immensament gran Dante Alighieri, un dels pilars i components substancials d’això que en solem dir cultura europea. Supose que al Regne d’Espanya (inclosos els nostres regne i principat), tan europeus com som, les institucions culturals no consideren ni consideraran digne de cap commemoració l’aniversari i el personatge. El poeta degué nàixer entre finals de maig i mitjan juny del 1265 –no se sap el dia exacte–, i així, fa poques setmanes, al Palazzo Madama, seu del Senat de la República, van celebrar els tres quarts de mil·lenari amb un recital memorable del grandíssim Roberto Benigni. L’actor entra a l’Aula del Senat –explicava un diari– i immediatament comença l’espectacle. L’acullen el president de la República, Sergio Mattarella, i el president del Senat, Pietro Grasso, i Benigni, abans de llegir el cant XXXIII del Paradiso (alerta: tot seguit en parlarem!), introdueix el tema amb un monòleg que “ha divertito il pubblico dei senatori con il suo solito umorismo”. M’ho puc imaginar: l’he vist en altres recitals. Benigni va voler parlar de la naturalesa política de Dante (“amava la politica nel suo senso di servizio”: apunteu, amics, que des de fa poc temps ocupeu càrrecs...) i de la seua voluntat de ser un partit ell mateix (“il Partito Dante, un PD de l’epoca”: una punxada a Renzi i al seu Partit Democràtic, com si ací diguéssem “el Partit de Pablo”, supose...). I acabà recordant que amb Dante i en aquell temps que en diem medieval va nàixer Europa: quan l’Església va reconéixer per fi el valor del treball (en tant que col·labora amb la creació divina!), quan es va legitimar el profit comercial i van nàixer les finances modernes, quan els municipis lliures esdevenen l’autèntic signe de modernitat. Quan es va “alfabetitzar” la música, va nàixer el primer artista modern, Giotto, pagat per pintar, i el primer intel·lectual, Boccaccio, pagat per escriure. Fins i tot la psicoanàlisi, ironitza Benigni, va nàixer a l’Edat Mitjana, amb la institució de la confessió primer una vegada l’any i després una vegada al mes!

Després d’aquesta presentació, l’actor ja podia començar a recitar Dante. Però no un cant on l’oient i espectador pot seguir una història, ni un cant de crítica social, un cant d’amors humans o de venjances, un dels molts cants narratius de la Comèdia, sinó el Cant XXXIII del Paradís. El cant final de la Comèdia és un text de pura mística, de pura teologia, llenguatge d’aparença impenetrable, d’una bellesa que supera tota descripció. El còmic insigne va triar els versos de la més rigorosa i espiritual sublimitat: els versos que expressen allò que és inefable. Quan el poeta explica que, havent arribat a la visió del més alt misteri, ara hauria d’expressar allò que no es pot dir de cap manera: “Així es desfà i es fon al sol la neu; / així es perdia en l’aire la sentència / de la Sibil·la escrita en fulles lleus.” No sé com explicaria jo mateix versos com aquests, provocats per la visió de la llum eterna: “Veia el seu fons, on penetra i s’uneix, / relligat amb amor en un volum, / allò que en l’univers es desfà en fulls: / ... / tot combinat alhora en tal manera / que el que jo dic n’és un simple besllum.” És la més alta metafísica clàssica en imatges llampants, i als senyors senadors de la República, espectadors i oients, els devia passar com al Dant: “Així el meu esperit, tot en suspens, / mirava fixament, atent i immòbil, / i mirant s’encenia encara més.” Benigni, al Senat, recitava el mateix cant que, fa alguns anys, vaig tindre la sort (pura casualitat) de poder seguir en un programa de la RAI, una nit prop de Cap d’Any, en horari de màxima audiència. No sé quina cara devien fer els senadors escoltant-lo, un dia del juny passat. Ni la que podien fer els catorze milions d’espectadors que, segons vaig saber després, tingué aquell recital nocturn a la televisió. A Itàlia, per obra del Dant, hi ha prodigis que ací són impensables. La quadratura del cercle comparada amb el misteri últim de la Trinitat, l’impossible: “Com fa el geòmetra quan insisteix / a mesurar el cercle, i que no troba / el principi que cal per molt que hi pense, / tal feia jo amb aquella visió nova.” Això, però, és possible en aquesta Itàlia que de vegades mirem per damunt del muscle: “Ací la fantasia fou vençuda”, comencen els darrers quatre versos de l’últim cant de la Divina Comèdia.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/08/2015   Imprimir

El futur de la difunta

Comentava Tabucchi, fa alguns anys, una història exemplar: quan, en la dècada dels seixanta, uns imbècils, teòrics de la crisi, van celebrar els funerals de la literatura, la suposada difunta hi va enviar, en efecte, el seu taüt, però buit. La veritat és que ja deu fer un segle o segle i mig que està morint-se, sempre amb magnífica salut, especialment d’ençà que es va posar de moda l’estúpida mania intel·lectual que consisteix a pensar el temps propi com un temps de crisi. No sé, ara mateix, quants anys deu fer que un nombre infinit de periodistes, professors, crítics, pensadors i altres membres de gremis similars parlen i escriuen incessantment sobre la crisi del llibre, la crisi de la lectura, del teatre, de la novel·la i de tota espècie d’allò que en diem (o en dèiem) literatura. Ja fa molts anys també –o això em canse de llegir– que la novel·la és un gènere esgotat, exhaurit, superat, que busca eixides i no en troba, i per tant condemnat a l’experimentalisme efímer o a la repetició estèril: és a dir, una cosa més morta que viva. Llavors, alguns aprenents d’escriptor, innocents, llegeixen aquestes collonades, se les creuen, i es pensen cridats a intentar la resurrecció experimental de la morta: un desastre funest. Quant al futur d’aquests blocs de fulls impresos que anomenem llibres, tampoc no cal patir: el seu estat crític, final, és un estat ple de vigor. El llibre no s’acaba, gràcies a Déu: compareu el nombre de títols publicats fa cinquanta anys i ara mateix, compareu el volum d’exemplars distribuïts, compareu el nombre de centres difusors, llibreries i biblioteques que hi havia fa mig segle. Al nostre país, posem per cas, el resultat de la comparació no confirmaria, ans al contrari, la idea de l’extinció progressiva del producte.

Quant a la literatura pròpiament, i a la novel·la, el requisit de l’experiment seria comparar el nombre de practicants i consumidors de l’art (de l’art literari, de l’art narratiu), regulars o irregulars, professionals o amateurs, en el passat immediat, fa un parell de generacions, i en el present. El resultat està ben a la vista. Em faria una altra pregunta, per tant, partint dels fets empírics: ¿per què hi ha, per exemple, més novel·les i més novel·listes que en cap altre moment de la història? La resposta no té gran misteri: perquè la major part dels països i societats tenen més de tot. Hi ha més novel·les allà on hi ha més educació, més salut, més bons habitatges, bones comunicacions i bon menjar. És molt simple: la ficció és un producte (serà un bé o serà un servei: no sé prou economia) necessari en qualsevol societat humana. I la novel·la, o cosa similar, és la forma que ha pres aquest producte necessari, primer a l’Europa moderna i després en tot el món contemporani. La novel·la és hereva del mite, de la faula, de la rondalla, de la comèdia o del drama: d’aquelles formes en què la gent de tots els pobles ha expressat la necessitat bàsica d’imaginar altres vides. Que és, simplement, l’única manera possible de superar la irreductible limitació de la vida que cada un viu: l’única manera de viure altres vides. Un luxe necessari.

És una perspectiva radicalment antropològica: la necessitat de la ficció és pròpia de l’espècie. I la societat contemporània satisfà aquesta necessitat de manera més abundant i variada que cap altre temps i societat. Dels còmics als serials televisius, i dels films de terror a les novel·les històriques, els “mons” i les “vides” a l’abast de l’espectador o del lector són ja un camp sense límits, inabastable, i sembla que inexhaurible. I en aquest camp, la ficció escrita i llegida (més “literària” o menys, de major o menor valor i pes estètic), la narració transmesa en fulls de paper relligats, té una parcel·la pròpia assegurada. Els llibres de “ficció” són ara mateix matèria de grans empreses, de multinacionals i de fusions famoses. Per alguna cosa deu ser.

És clar que a mi (com a molts altres practicants de literatures massa “intel·lectuals” o massa petites) l’esplendor del negoci només m’arriba molt residualment. Però açò és del tot insignificant: el negoci és gran, i això és una magnífica notícia. Perquè si la literatura, posats a ser pessimistes, representa només un mínim percentatge del negoci del llibre, és una part suficient, tanmateix, per assegurar-li una vida pròspera i discretament feliç. Arribarà el setembre i l’octubre amb una nova rentrée, i si només un de cada cent títols nous és un bon llibre, ja podrem descansar ben tranquils un any més sense caure en tristors i pessimismes.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1626 | 11/08/2015   Imprimir

Dante, la Comèdia i l’Islam (1)

No és gens habitual que un treball acadèmic d’alta erudició literària sobre matèria medieval, es continue reeditant, i traduint, passat prop d’un segle de la publicació original. Això, a pesar de tantes novetats posteriors que el podrien deixar obsolet, a pesar de l’interés molt puntual del tema, i a pesar que la forma primera del llibre era un discurs d’ingrés en la Real Academia Española. El discurs, publicat l’any 1919, es deia La escatología musulmana en la Divina Comedia, i si ara li dedique un comentari que alguns trobaran avorrit, en ple estiu, és perquè se n’ha parlat abundantment fa pocs dies en aquesta mateixa revista, fet que em reconforta, vist l’escàs interés general que solen despertar aquests temes. I perquè, justament a la pàtria del senyor Alighieri, fa pocs mesos Umberto Eco, al setmanari L’Espresso, comentava una nova edició italiana (aquesta és de Luni Editrice, però ja n’hi havia més d’una, i l’anterior era del 1993), del llibre de Miguel Asín Palacios. No sé quantes edicions n’hi ha en espanyol, ni quina és l’última, però estic segur que no tantes com en italià. L’edició de Luni redueix el títol a un simple Dante e l’Islam, que era també el de l’article d’Àstrid Bierge en aquestes pàgines. A Itàlia, on la matèria dantesca o dantiana, i especialment la Commedia, és com una passió nacional, el llibre d’Asín Palacios va provocar des del principi una llarga polèmica entre els qui admetien la influència islàmica i àrab, i els qui defensaven aferrissadament l’originalitat absoluta de Dante. Tal com recorda Eco, quan aparegué el llibre d’Asín (un estranger!) s’acostava el sisé centenari de la mort del poeta (1321), amb totes les exaltacions patriòtiques que aquestes commemoracions solen suscitar, sobretot en períodes tan crítics com aquells anys immediats a la “victòria” italiana en la Gran Guerra. I eren, a més a més, uns anys plens d’ambicions colonials i de conviccions “civilitzadores”, quan era molt difícil acceptar que el “geni italià”, expressat en una obra tan sublim com la Divina Comèdia poguera tindre deutes importants amb una tradició inferior, pròpia de gent semibàrbara, endarrerida i visiblement indigna de ser considerada al mateix nivell que els europeus. Recorda també Umberto Eco que a finals dels anys vuitanta va organitzar a Bolonya uns seminaris sobre les interpretacions “delirants” de l’obra de Dante, i que estigueren a punt d’incloure el llibre d’Asín entre la llista dels deliris. Finalment, després de discutir-ho, va decidir que era potser una mica excessiu, però no delirant. Ja era un progrés.

Ara ja no discuteix ningú que Dante va rebre la influència de moltes fonts musulmanes, començant per la d’Ibn Arabí, el místic sufí de Múrcia, i acabant amb el cèlebre Llibre de l’escala, o de l’ascensió del Profeta (traduït de l’àrab al castellà a Toledo, i després al llatí i al francés per Bonaventura da Siena). Sense oblidar narracions occidentals de viatges a l’altre món, procedents probablement de terres musulmanes. La qüestió seria, en tot cas, com li arribaren a Dante aquestes històries i descripcions, algunes tan detallades com la geografia quasi exacta de l’infern amb el gran embut de cercles descendents, tal com indicava ací mateix Àstrid Bierge, o l’estructura i ordre de les esferes celestials. Qui sap si arribà a tindre notícia del Llibre de l’escala a través de Brunetto Latini, el seu mestre admirat i estimat (el qual, per cert, apareix molt dignament a l’Infern, entre els condemnats per sodomia...), que va residir alguns anys a Castella, com a güelf exiliat de Florència, pel mateix temps que Bonaventura da Siena. Reconéixer aquestes influències, recorda Eco, no li lleva res a la grandesa de Dante, amb permís dels antics opositors d’Asín Palacios. I en qualsevol cas, encara val la pena llegir o fullejar el seu llibre (a internet el trobaran fàcilment), de lectura molt més agradable del que hom podria esperar en un vell patracol erudit, i més encara en aquests anys, un segle més tard, quan un fanatisme bàrbar i retrògrad voldria destruir qualsevol llaç, pont o camí entre dos religions i dos cultures que han tingut tantes fonts comunes. I per l’amor de Déu, únic i misericordiós, que deixen en pau la tomba de Dante, al costat de la qual, a la basílica de San Francesco de Ravenna, vaig predicar fa pocs anys, davant del senyor sindaco, del consistori municipal i d’un públic abundant, sobre les traduccions catalanes de la Commedia, començant per la d’Andreu Febrer, al segle XV, que és la primera completa i en vers en qualsevol llengua. Pau al Profeta, i pau al sepulcre de Dante.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1625 | 04/08/2015   Imprimir

Hortes, oasis i versos

Jo, que vaig viure una infantesa entre séquies i hortes, tinc propensió a pensar que la bona distribució de l’aigua per a la terra, és a dir, la cultura del reg ordenat, és una de les més altes conquestes tècniques i racionals de la humanitat. I a pesar que no he passat mai de ser un aprenent d’escriptor de proses, sempre he comprès bastant bé que als poetes de països de poca pluja els horts i les séquies els proporcionen de tant en tant emocions i matèria per als versos, com eventualment a mi per a les proses. I també deu ser per alguna raó que l’anomenada civilització occidental, la que inventà primer la metafísica i després la màquina de vapor, va començar remotament construint séquies a Egipte. És a dir, inventant aquells llocs, enmig d’un desert o d’una estepa, on la gent no solament contempla l’aigua que naix o que passa sinó que l’aprofita per fer-la córrer per canals i séquies i així poder regar la terra. El resultat pot ser una horta de mil milles com la que va d’Assuan a Alexandria, o moltes hortes estretes i llargues com les que apareixen als ulls del viatger al sud de Tunísia o, més encara, al sud de Marràqueix, a les valls del Ziz, del Draa i del Todra. Navega el viatger hores i hores entre horitzons infinits de desert de pedra, entre camells i cabres que, contra tota comprensió, troben pastura d’herbes resseques i grogues, i de sobte es troba un palmerar, un riu, les séquies i les hortes. Llavors, entre l’aigua i els arbres fruiters, l’alfals verdíssim i els conreus regats, és quan s’entenen millor alguns versos antics. Com els poemes d’aquells àrabs medievals d’Alzira, d’Onda o de València, que el meu amic Josep Piera ens ha fet llegir i apreciar amb tant d’amor. Com aquella vesprada, passejant per les hortes extenses de l’oasi de Tirnhir, acompanyat per un xicot del poble. Gràcies al qual vam poder recórrer sense perdre’ns el laberint de sendes entre les séquies i els camps, saludar les dones que hi treballaven (deu dones per cada home, segant alfals, enjoiades i vestides amb vel i robes amples de colors), i anar d’ací cap allà sense ser molestats ni molestar. La llum era dolça, els colors tendres, passaven burros muntats per nens sobre càrregues d’herba o de fem, pujaven totes les olors de l’alfals segat, del fang tendre i de l’aigua de les séquies, i per un moment vaig poder creure que em transportava a les sensacions molt antigues dels meus anys d’infant a l’horta nostra. No era igual i sí que era igual, ací hi havia palmeres innombrables, oliveres incomprensiblement regades amb prop d’un pam d’aigua, i dones amb vestidures llargues treballant la terra, no hi havia cavalls llaurant com a les hortes nostres, ni hi havia a penes res de racionalment equivalent, i a pesar d’això tot em ressonava en algun lloc d’emocions molt profundes. Una ressonància de temps antic, d’una relació elemental amb les olors, els verds, la terra humida i l’aigua corrent entre l’herba, que ara ja se m’escapa en les meues passejades, molt escasses, per la mateixa horta de València.

Com si aquells camps i séquies d’uns oasis tan vells i remots foren més “autèntics” que els contemporanis i pròxims. Com si la nostra horta d’ara fóra ja tan tècnica i asèptica (“com si” ho fóra: no ho és encara del tot) que no pot inspirar les sensacions elementals que vaig reviure un instant en una horta esponjosa, descurada, olorosa i antiga. Són coses una mica estranyes, però sol passar així amb certa mena de records. Com els que degué conservar en l’exili el poeta d’Alzira, Ibn Khafaja, pensant segurament en hortes i riberes del seu país natal: “Andalusins, quin goig el vostre! / Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres. / El paradís etern és a ca vostra. / Si em deixaren triar, meu me’l faria. / Viviu-lo! No tingau por de l’infern. / Del paradís al foc, no s’hi va mai” (versió de Josep Piera i Josep R. Gregori). I coses semblants van escriure també uns altres poetes àrabs d’aquestes terres d’Al Àndalus que ara en diem valencianes. Imagine que llavors les nostres hortes, no tan extenses, devien ser molt més verdes i espesses que ara, no un escaquer de quadrats i rectangles. Potser tenien com un aire d’oasi, amb palmeres, fruiters, herbes altes, moreres, oliveres i tota mena d’arbres, ombres vegetals ases i olors. Encara en quedava una mica, fa poc més de mig segle, d’una remota densitat medieval a les portes de València. I ara cal anar molt lluny per trobar, versos inclosos, l’ombra d’aquella horta-oasi de la infància: “I em fa de cobertor l’ombra dels arbres; / la branca es vincla, i el colom esclata en cant; / lànguidament el sol decau cap a l’ocàs”.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS