Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/02/2015   Imprimir

Descolonitzar

Jo vaig desembarcar un matí a l’aeroport de Malabo, ja fa molts anys, pels mateixos dies que el general Franco demanava com a recurs extrem el braç incorrupte de santa Teresa. L’avió portava només vuit o deu persones, la meitat enviats pel ministeri espanyol d’Educació en missions greus i gairebé impossibles. Per pura casualitat, jo també formava part d’una missió: un tribunal. A la barraca de l’aeroport ens esperava una humitat espessa, i una multitud de desvagats locals, que s’ocupaven de traure’ns els diners amb una fantàstica imaginació burocràtica i postcolonial. El govern no els pagava, i d’alguna manera havien de donar utilitat al càrrec i a l’uniforme. Després, els camins i les carreteres, i els carrers de les ciutats, estaven plens de soldats amb un pal travessat damunt de dos bidons, i paraven el cotxe per embutxacar-se algun bitllet amb l’excusa del control. De l’aeroport a la capital hi havia una mena d’autopista, deserta i amenaçada per la vegetació, i a una vora i l’altra vehicles rebentats, maquinària abandonada, i els camps de cacau sense treballar, perduts. La descolonització, a la Guinea Equatorial, havia estat molt eficaç: dos anys després de la independència van expulsar les restes de població europea, van cridar pilots russos, metges xinesos i alguns cubans que ningú sabia què hi feien, i ràpidament entre tots van arrasar el país.

Quan dic arrasar, vull dir arrasar. Ells amb ells, sense guerres ni multinacionals, ni altra forma de destrucció que l’abandó i el matxet. Quan jo vaig visitar el país, feia a penes cinc o sis anys que era independent i que havien expulsat les forces colonials. Va ser més que prou: ja no quedava res. Com que Guinea Equatorial era un territori molt petit, Espanya hi pogué acumular un proporció d’escoles, carreteres i hospitals molt considerable: amb poca construcció, i n’hi havia més, proporcionalment, que en la major part dels països africans. Fins i tot el senyor Fraga Iribarne els havia regalat, com a obsequi de comiat, una emissora de televisió. Molt bé: als cinc anys, l’emissora ja feia temps que no funcionava, a l’hospital de Bata no hi quedaven ni les portes i la gent hi havia de dur el propi llençol i matalàs, i els metges xinesos preguntaven en xinés a les mares què els feia mal a les criatures. Les finques de cafè i cacau dels europeus se les van repartir els ministres i càrrecs del govern, i respectives famílies, començant per la del president perpetu (als dos o tres anys ja era perpetu) Macías Nguema Biyogo Ñegue Ndong, oncle del president perpetu actual.

No era mala idea, repartir-se les finques dels europeus: la mala idea era deixar-les sense treballar. De manera que al voltant del mercat destrossat de Malabo la gent comprava i venia allò que bonament trobava, qui havia pogut criar un porc o una cabreta, o una senyora que venia una ceba, una sola ceba, tallant-la a gallons, i una altra que venia mistos xinesos, un a un, d’una sola capseta que era tota la seua mercaderia. Els russos havien posat un avió a disposició personal del president, i a canvi tenien l’exclusiva de la pesca, amb el resultat que els guineans tenien prohibit eixir a pescar a la mar. Els cubans ningú sabia què feien, potser entrenar alguna milícia. No se sabia del cert: eren rumors. I de tot això, se’n deia emfàticament antiimperialisme.

Un dia, jo corregia exàmens a l’Institut de Malabo, que era prop del palau presidencial, i vaig sentir soroll –cosa molt rara– de vehicles que s’acostaven. Vaig anar cap a la finestra a mirar, i llavors un col·lega local es llançà sobre mi i em va tirar a terra. Després de l’ensurt, l’explicació: aquells vehicles eren el cotxe del president i els jeeps de la guàrdia, i als jeeps anaven soldats amb la metralleta a punt, que disparaven sense avisar contra qualsevol moviment a les finestres. On devien haver après tanta eficàcia protectora? Qui sap si dec la vida a un professor guineà de llengua espanyola. I a les escoles i a les reunions públiques, festes o casaments, infants i adults havien de cantar “El colonialismo, abajo!, el imperialismo, abajo!, el socialismo, arriba!” Aquells dies vaig aprendre algunes lliçons importants sobre Àfrica, les descolonitzacions, i la història de la humanitat. Vint anys després, les vaig confirmar en una llarga visita a Zimbabue. I ara vostès multipliquen per cent o per mil aquella petita experiència de Guinea Equatorial i el resultat és mig segle de desastres, que encara no s’han acabat. Això sí, gràcies al petroli, i als deliris de Teodoro Obiang, a Guinea Equatorial han celebrat fa poques setmanes, amb gran pompa i esplendor, la competició de la copa d’Àfrica de futbol. No cal dir que sense esmentar per res el socialisme i la descolonització.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS