Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1651 | 02/02/2016   Imprimir

Enemics de la pàtria

Sembla que, amb motiu de les tensions per formar Govern després de les eleccions de desembre, els partits espanyols tornen de nou a l’eterna casella zero del joc etern. La dreta, vella o nova (?) branda i agita la unidad nacional, Espanya, Espanya i els perills que l’amenacen, com a arma i argument final i inapel·lable. I el PSOE acudeix veloçment als mateixos conceptes com a escut defensiu, afirmant que, per damunt de tot, la unitat de la pàtria no es toca. És a dir tot això i allò que, pels dos costats, ha sigut sempre igual i continua igual. No és sorprenent ni estrany, perquè la “qüestió catalana”, una altra vegada i potser més que mai, torna a posar en dubte la consistència real de la nació espanyola entesa com a coincident amb l’Estat. I els qui posen en dubte o no admeten aquesta coincidència són per força un perill per a la nació, i per tant enemics de la pàtria. Un problema gravíssim, en efecte, justament perquè la nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats modernes. Tot fa pensar que, de moment, l’única alternativa visible és la comunitat dels creients, és a dir, l’islam rigorós, que és alhora religiós i polític. A hores d’ara pretendre, com hi ha qui pretén amb una certa astúcia o trampa, que conceptes com identitat, patriotisme o nació són conceptes regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història dels darrers dos segles, la realitat del present, i quasi certament del futur. Cal, per tant, reforçar un model de patriotisme o nacionalisme (conceptes que és del tot arbitrari voler contraposar)  ben diferent del que domina a Espanya, és a dir, radicalment democràtic, i component ètic de la ciutadania. Un patriotisme civil, promotor de la responsabilitat moral sobre el propi país i poble, sobre el propi territori i cultura, sobre el propi patrimoni, sobre el benestar comú i la llibertat comuna. I no hem de caure en el parany que, amb tanta mala fe s’escampa contínuament, de negar la vigència d’aquests conceptes simplement perquè en determinades condicions o circumstàncies han estat utilitzats per a fins perversos, ja que qualsevol concepte ha estat utilitzat per a fins perversos, des de la idea de democràcia, fins a la idea de llibertat o la idea mateixa de treball, de societat, i no diguem la idea de socialisme.

I precisament en aquest temps que, sovint i en tants aspectes, pareix que corre cap a un únic magma d’uniformitats indiferenciades, continua sent positiu, i un valor d’aplicació universal, l’esforç preservador de l’especificitat nacional: fer que allò que és distintiu i propi (des de la cultura popular a la literatura més alta, i fins a la natura i els paisatges, i la història, i els menjars, i el patrimoni material) siga conscientment valorat i presentat i projectat de cara a la pròpia societat i a les altres. I no cal tenir por de la diferència i fins i tot de la paraula “personalitat”. Fa algun temps, als diaris, venia un anunci gran amb un palau d’aquells tant fantàstics portuguesos, en un paisatge esplèndid, i posava: “Portugal, personalidad propia”. Efectivament, i això es projecta en termes d’un bé que és assumit, preservat i mantingut com a propi i diferent, i mostrat i aprofitat perquè tothom, de dins i de fora, ho conega i en puga gaudir. El patriotisme ha de ser, també o sobretot –jo cada vegada tinc més tendència a pensar que ha de ser sobretot–, la preservació i projecció d’un patrimoni. Entendre la pàtria com a patrimoni, començant, si voleu, pel patrimoni natural. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus “posseïdors” històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives. Per tant, jo gosaria dir que el més gran enemic de la pàtria és aquell que destrueix la substància material de la pròpia pàtria. Qui destrueix, a més a més, aquella diferència que fa que siga allò que és, i no una cosa informe, indistingible. Qui destrueix la forma dels seus pobles i ciutats, qui destrueix els seus paisatges. Qui desintegra i desfà el seu idioma. Si jo, al País Valencià considere que molts dels polítics que ens governaven fins fa tan poc temps eren de fet “enemics de la pàtria”, no és únicament perquè els resultava indiferent l’existència mateixa del país, de la història, de la llengua. Sinó perquè també els era perfectament indiferent la preservació fins i tot de l’entitat física, cultural i moral del país, el patrimoni comú. El misteri és per què aquests enemics de la pàtria, proclamant un patriotisme exaltat (patriotisme d’Espanya, sobretot, i subsidiàriament patriotisme regional valencià), han guanyat durant prop de vint anys una elecció rere una altra.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS