Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 15 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1372 | 28/09/2010   Imprimir

Novel·la urbana

Com que ja fa bastant de temps que no parle de literatura en aquesta pàgina, i com que se suposa que ens trobem en plena rentrée, entre setembre i octubre, quan els editors trauen al carrer novel·les infinites en nombre i majoritàriament dubtoses en qualitat (a França, com cada any, més de 700, totes de colp), dedicaré unes quantes ratlles a un tema de l’ofici. Amb poques ganes, perquè si em diverteix (i em fa patir, que és una forma de diversió) escriure novel·les i altres papers literaris, m’avorreix profundament parlar-ne. Les teories literàries, i més si són sobre l’art de narrar o contar, m’interessen en general ben poc. Les etiquetes i les classificacions, m’interessen encara menys. Això era, doncs, que una vegada, ja fa temps, supose que aprofitant que eren dies del llibre, de fires del llibre i de presentacions de llibres, un periodista em telefona i em fa la pregunta que devia considerar intel·ligent i oportuna: “Què pensa vostè de la novel·la urbana?”. “Res”, que li dic jo, “no en pense res”. Es va produir un silenci a l’altra banda del fil. “I per cert”, vaig continuar jo al telèfon, “faria el favor d’explicar-me què és, una novel·la urbana?”. Més silenci. De l’altra banda del fil no vingué cap explicació, òbviament, i la conversa va durar poc: el periodista degué pensar que parlava una persona de pensament primitiu. En fi, ja sé que és molt modern, això de la novel·la urbana, ja ho sé: però no sé què és. No sé què és la novel·la suburbana, ni la provincial, la central, la perifèrica, la d’horta o la de secà. Qualsevol criteri de classificació, en aquesta matèria, és del tot arbitrari, discutible i, sobretot, inútil a tots els efectes. Quantes ximpleries, Déu meu, i que poc llegeix el personal, inclosos molts dels periodistes que escriuen sobre llibres. Alguns dels meus autors preferits, per exemple, són els jueus americans (Bellow, Mailer, Malamud, Roth i companyia), tan urbans i tan universals com el Quixot era rural i local: uns protagonistes van per Nova York amb metro, o pel món d’aeroport en aeroport, i uns altres per la Manxa d’hostal en hostal, don Quijote a cavall i Sancho en l’ase. El cavaller itinerant de Cervantes era un petit propietari d’un poble petit, va passar tot el temps entre pagesos i traginers, entre pastors i llauradors, i només al final va visitar, de passada, la ciutat de Barcelona, ves per on. No crec que a ningú se li haja acudit de considerar Don Quijote de la Mancha com a novel·la rural, a pesar de ser més objectivament rural que cap altra. I, d’altra banda, considerar l’Ulisses com a exemple màxim de novel·la urbana perquè la narració i el protagonista no ixen mai d’una ciutat, seria perfectament estúpid. Tan estúpid com pensar, posem per cas, que Faulkner era un novel·lista rural, atenent els seus paisatges, llocs i personatges.

I pels mateixos dies em va caure a les mans una entrevista a Philip Roth, que diu: “El localisme és el fonament de la literatura americana. Faulkner és el Mississipí; Bellow, Chicago; Updike, Pennsilvània; Malamud, Brooklyn; Styron, Virgínia. Allò local és ací el cor de tota empresa literària. Tots aquests escriptors van ser formats pel lloc on van créixer. La passió pel lloc que us ha fet i que cal comprendre, explorar amb la màxima meticulositat possible, és la font de tota literatura, ací a Amèrica. La geografia explica tots els nostres llibres.” Exactament això, la geografia. Urbana, rural, fluvial, de plana o de muntanya, de poblet o de barri: geografia. Ell mateix, recorda Roth, no és un escriptor de New York, sinó de Newark, que és una altra cosa: a la dreta del riu Hudson, no a l’esquerra. “I per això”, conclou, “Joyce és el nostre mestre en realisme. En l’Ulysses, la més petita adreça d’un carrer de Dublín havia de ser absolutament exacta”. Com en el Quixot eren exactes els camins i els mesones de la Manxa. Com en l’obra de Giorgio Bassani, un novel·lista rigorosament local, de ciutat petita, no hi ha res més que carrers, cases, places i famílies de Ferrara. En qualsevol cas, si el lector vol una novel·la urbana, pot llegir, posem per cas, After Dark, de Haruki Murakami, que deu ser un exemple moderníssim d’urbanisme narratiu que encaixaria en allò que volia dir el periodista que em feia la pregunta. O Mr. Sammler’s Planet de Saul Bellow, història d’un vell jueu d’Europa perdut a Nova York, tan urbana com la més urbana, però un prodigi de narrativa clàssica. I de tot això i d’algunes coses més, amb una mica de sort se’n diu literatura universal. No literatura urbana, certament.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS