Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 18 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1631 | 15/09/2015   Imprimir

Filòsofs d’estiu, 2: Plató comunista

L’any 2012, Alain Badiou va publicar una versió de La República de Plató, entre traducció, filosofia personal i fantasia literària, que ell mateix va presentar com el Plató més autèntic, posat al dia (o més ben dit al segle: al segle XXI) segons el pensament del traductor, que considera el filòsof grec com a promotor o ideòleg de “la verdadera llibertat”, i considera que el seu propi text de la República té una “fidelitat superior” a Plató que si fóra una versió fidel del grec. Amén. Certament, Badiou, gran mestre o profeta del pensament més radical (admirador de Stalin i de Mao, mig anarquista, i creient fidel en la maldat intrínseca del capitalisme i en la bondat celestial d’un futur comunisme perfecte), es troba del tot capaç de renovar o refer el text platònic, a base d’adaptar-lo al seu gust, afegir, suprimir, alterar, canviar paraules, frases, personatges i conceptes, amb la saludable intenció d’adaptar-lo a la seua pròpia ideologia política: la crítica demolidora d’una falsa democràcia (la nostra, és clar) totalment sotmesa a l’oligarquia financera, i la fe en un paradís de ciutadans iguals i lliures on tot serà de tots i tots serem feliços en el comunisme universal i compartit. No és aquesta l’única “adaptació” sorprenent, atès que en realitat es tracta de la República de Badiou més que de la de Plató, fet del qual el “traductor” es justifica, alhora que n’està ben pagat, ja que considera expressament que el seu llibre és ben superior a l’original. Començant per l’ordre i el contingut dels capítols, que Badiou altera sense escrúpols, i els reordena i retalla “segons el que jo pense que és el seu ritme verdader”. Badiou mateix explica que, en primer lloc, s’esforçava a comprendre cada frase o fragment en grec, i llavors en feia la seua versió: confessa que sovint s’allunya una mica massa “de la lletra del text original, però sostinc que aquest allunyament respon a una fidelitat filosòfica superior”. I això, francament, sí que és una novetat absoluta: el traductor que altera l’original per donar-li el sentit que ell creu que hauria de tindre! I més encara, confessa que “De-ci, de-là, quelques phrases grecques ne m’ont pas inspiré”... i per tant les elimina sense cap problema. I sense remordiments, com el capítol VIII, on “tout un passage est purement et simplement remplacé par une improvisation de Socrate qui est de mon cru”. Un Sòcrates-Badiou de collita pròpia, i el lector ja en farà el que voldrà: si el traductor (?) és superior a l’autor, no hi ha problema.

Ja va bé que Badiou “modernitze” alguna de les imatges clàssiques, com la cèlebre caverna del mite, convertida en una sala de cinema, on els espectadors són presoners del sistema mediàtic i publicitari contemporani, i altres coses per un estil. Una altra cosa és afirmar que, en l’Estat ideal de Plató, la comunitat dels “guardians” (és a dir, els militars i els magistrats) represente “un univers típicament comunista”: absència de propietat privada, una vida on només compta el bé comú, una organització absolutament col·lectiva... i la submissió total de l’individu als governants. Fins i tot en els aspectes més íntims de la (inexistent) vida privada, com ara la relació entre els sexes, reduïda a copulacions reglamentades dirigides a la millora corporal i moral (?) de l’aristocràcia dirigent. Comunisme sí, però només per a aquesta elit tancada i dominant. La resta, el poble o massa, ni apareixen ni compten per a res, excepte per treballar i mantenir els militars i els governants. I així comença el Llibre VIII: “I doncs, Glaucó, estem d’acord que en un Estat governat com cal les dones han de ser comunes, i comuns els fills i el conjunt de l’educació, i igualment comunes les ocupacions en la guerra i en la pau, i els sobirans han de ser els millors en la filosofia i en les coses de la guerra?” “Sí, hi estem d’acord”, digué. “I també hem acceptat que els governants que ocupen el poder han de guiar els soldats i instal·lar-los en els allotjaments que hem indicat abans, comuns a tots, on ningú no tindrà res propi...” “Sí”, respongué, “recorde que pensàvem que ningú no havia de posseir res d’allò que tenen els altres, i que com a atletes de la guerra i guardians, rebrien anualment dels altres ciutadans una compensació per al seu manteniment, a canvi de la defensa pròpia i de la ciutat...” Traducció meua, no de Badiou, el qual, amb perfecta sinceritat, confessa: “En somme, tout ce qui penche de manière explicite pour l’aristocratie, je l’ai filtrè, pour ne garder que le meilleur, c’est à dire ce qui s’apparente au communisme”. Un exemple perfecte d’honestedat intel·lectual.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS