Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1646 | 29/12/2015   Imprimir

Nadal sense nadal

“Un d’aquells anys”, escriu l’evangelista Lluc, “va eixir un edicte de Cèsar August, per fer un cens de tots els territoris... Tothom hagué d’anar a registrar-se, cadascú a la seua localitat d’origen, i també Josep pujà de Galilea a Judea, de la vila de Natzaret a la de Betlem... per tal de registrar-se juntament amb Maria, la seua esposa, que estava embarassada”. Nou mesos abans li ho havia anunciat un enviat del cel, però això és un misteri: “‘No tingues temor, Maria’, li va dir el missatger: ‘Déu t’ha concedit el seu favor, i ara et quedaràs embarassada i pariràs un fill. Li posaràs de nom Jesús: i serà gran, l’anomenaran fill de l’altíssim, i el senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare.’ ‘Com pot ser això, si no visc amb cap home?’, li va dir Maria al missatger. I l’àngel li va contestar: ‘Vindrà damunt de tu un alè sagrat i et cobrirà com un núvol el poder de l’altíssim. Per això, allò que ha de nàixer és sant i l’anomenaran fill de Déu’”. Maria i Josep, doncs, arribaren a Betlem a causa del rigor de l’administració romana, i continua Lluc, en versió meua: “Va ser quan eren allà que li arribà el moment del part, i donà a llum un fill, el primer que tenia: l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. No lluny d’allí hi havia uns pastors que feien nit al camp i vigilaven per torns el seu ramat: baixà un missatger del senyor, es quedà enlaire damunt d’ells, i l’esplendor del senyor els inundà de llum. Ells es van espantar molt, però l’àngel els digué: ‘No tingueu por, he vingut a anunciar-vos una gran alegria, per a tot el poble: que avui, a la ciutat de David, ha nascut el qui us ha d’alliberar, que és l’ungit del senyor. Us donaré un senyal: trobareu un infant en bolquers, gitat en una menjadora’”. Els pastors van acudir a l’estable, hi trobaren el nen i van escampar la notícia, que no degué interessar al veïnat. Aquesta narració seria només una petita llegenda entre tantes si no haguera canviat profundament la història sencera del món que en diem occidental i de gran part de la resta. El resultat final, passats vint segles, és que, per celebrar aquell naixement remot, els aparadors de les botigues s’omplen de purpurina i de cintes de plàstic, de flocs de cotó simulant una neu incongruent, i de figures estranyes d’un barbut boreal dit Santa Claus, el substitut de Sankt Nikolaus, o siga de Sant Nicolau, bisbe de Bari, que era molt amic dels xiquets i, almenys a València, és encara patró de les filles casadores: vés a saber per què ha de vindre de l’extrem nord, per què li diuen també “Papà Noel”.

Llavors, el bon poble cristià (que a França cantava “Il est né le Divin Enfant, jouez hautbois, resonnez musettes. / Il est né le Divin Enfant, chantons tous son avènement!” i a Itàlia allò tan tendre “Tu scendi dalle stelle, / o re del cielo, / e vieni in una grotta / al freddo, al gelo”, i els pastors dels Apenins baixaven a Roma amb samarres de pell de corder), ara ja només pensa a omplir bosses i a embolicar regals en paper de colors, a comprar xampany i quantitats absurdes de menjar, i fins i tot a instal·lar un arbre vingut dels boscos nòrdics, probablement de plàstic, i omplir-lo de boles i llums i regalets penjats. És Nadal quan ho diuen els grans magatzems (“Ya es Navidad en El Corte Inglés”), la publicitat dels diaris i els anuncis a la televisió. El pobre Nen Jesús, que n’hauria de ser el protagonista, simplement ha deixat d’existir. Si no és entre escassos fidels residuals, l’únic sentit possible de la festa ha quedat reduït a no res: Nadal és “natal”, natalici, com “Navidad” és nativitat, però d’això qui se’n recorda, qui sap què vol dir ni de qui es tracta? Nadal sense natalici, l’aniversari de ningú, la festa buida, el no res, l’abolició de la història. Tothom ha de ser molt feliç, aquests dies, però ningú no recorda per què. I jo, que sóc agnòstic però cristià cultural, pense que és un pas més cap al desastre de la banalitat universal sense memòria. Fa pocs dies, però, quan visitava l’Ajuntament de València per una entrevista amb Joan Ribó, vaig tenir un petit consol, potser efímer: vaig poder contemplar un naixement tradicional, un betlem o pessebre com s’ha fet sempre per Nadal en aquestes parts d’Europa des que el va introduir Francesc d’Assís, per recordar ingènuament la narració de l’evangeli. I l’alcalde Ribó, que va ser durant molts anys un important dirigent comunista, digué que no pensava interrompre l’antiga tradició, i que no li importaven les crítiques d’alguns “laïcistes” radicals, i jo diria que insensibles. Els àngels del cel volaven alegres pel gran buit de l’escala, i l’ancià vestit de roig, afortunadament, no va fer acte de presència.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS