Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 16 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1695 | 06/12/2016   Imprimir

Sobre pàtries, banderes, etc.

A uns els entusiasma i els commou, amb  resultats positius o funestos, a uns altres els deixa indiferents, o almenys això afirmen, sincereament o no. El fet, en qualsevol cas, és que arreu del món el tema o matèria de la pàtria i la nació, i les obsessions benignes o malignes que en deriven, són presents de manera formal, oficial, quotidiana i perpètua. Què hi farem, si les societats humanes funcionen així, almenys quan poden fer-ho. Què hi farem si a Europa, sobretot d’ençà de la Revolució francesa, ja portem prop de dos segles i mig amb aquesta obsessió, i no hi ha indicis que comence a esvair-se. I és molt instructiu llegir almenys alguns dels llibres abundants i dels infinits articles que al Regne d’Espanya i a la premsa de la seua capital i d’altres ciutats centrals o perifèriques insisteixen permanentment sobre la mateixa qüestió, fins i tot a propòsit de les crisis recurrents d’un gran partit d’esquerra: és Espanya, per al PSOE, una única nació, una nació de nacions, un Estat plurinacional? Si parlem de símbols comuns o diversos, i especialment dels tèxtils, una enorme bandera espanyola és hissada amb gran pompa a Madrid el dia de la Constitució, 6 de desembre, a fi que no hi haja cap dubte sobre la identitat entre una cosa i l’altra, i que el patriotisme constitucional no provoque tebiesa ni ambiguïtats nacionals. Una bandera tan gran com la que cada dia hissen i repleguen a la plaça del Zócalo de Mèxic, amb ritual patriòtic abrandat, himnes, soldats, i ciutadans amb la mà al pit. I una mica més al nord, a les escoles dels Estats Units d’Amèrica, el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. I així per l’ample món, inclosos els edificis públics i gran part dels privats de tots els regnes i repúbliques d’Àsia, Àfrica i Oceania: sense obsessions conflictives generalment, no com a Catalunya on les banderes amb estrella, sobre groc o sobre blau, han de competir no solament amb les quatre barres simples, sinó també amb la companyia de l’oficial d’Espanya, sota pena d’intervenció judicial. Quan a les casernes de la Guàrdia Civil diu “Todo por la patria”, sembla la cosa més natural del món, senyal de devoció al bé comú nacional. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap molt bé quina victòria esperen encara després de més de cinquanta anys, però la supremacia de la pàtria és clara, fins i tot ara que el profeta inicial de la victòria ha ascendit a la pàtria celestial.

Quan el senyor Maduro, seguint l’alta doctrina chavista, repeteix cada dia que els seus adversaris són traïdors a la pàtria, o quan Evo Morales predica un abrandat patriotisme bolivià, el pensament progressista universal admira incondicionalment el discurs d’aquests líders. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir. Mentrestant al Regne d’Espanya, un pacífic i poc cridaner patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i “patria o muerte” és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa emèrit de Roma, el tímid Benet, quan es queixava de les misèries del relativisme doctrinal. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins (el català, per exemple, per a gran part dels “intel·lectuals i polítics” espanyols…, inclosos molts de catalans) són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica o un cas igualment crònic i clàssic del masoquisme ideològic que ha fet tants estralls en aquest país. Com ara pensar que al País Valencià, per exemple, sense dir mai el seu nom, i sense “nacionalisme” propi, els hospitals, les escoles i el transport urbà funcionaran millor.

 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS