Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 17 de novembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 28/11/2009   Imprimir

Pirateria, història

Enllaç original

Independentment del final d’aquesta història (final feliç per als tripulants, i felicíssim per als pirates) del vaixell tonyinaire basc a les costes de Somàlia, història que ha servit per exhibir impúdicament, entre altres coses, la ineptitud exemplar dels responsables militars, judicials i polítics del gran Regne d’Espanya, els fets han mostrat la persistència, en temps tan moderns com el nostre, d’un dels fenòmens més antics de la navegació i el comerç. En efecte, la pirateria, l’assalt a les naus i als navegants amb intencions de segrest o de rapinya, és una de les professions més velles de la humanitat. Tant com la prostitució, que segons diuen, però jo no n’estic tan segur, és una professió fundacional en la història dels gremis. La pirateria sí que ho és, sens dubte, almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu Homer, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponès, el mestre Tucídides, parlant dels pobladors grecs originaris i de l’ocupació del litoral, recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida i mantindre la família. Sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables, que dirigien el negoci ben instal·lats a terra i asseguraven, en profit propi, la distribució dels beneficis.

I recorda, com a prova, uns versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables. En el Cant III de l’Odissea –però això no ho esmenta Tucídides–, Telèmac, el fill d’Ulisses, arriba a la cort de Pilos, i el vell Nèstor, després que l’ha fet menjar i beure al seu costat com un hoste honorable, pensa que ja és hora de preguntar qui són els visitants: “Ara que ja han gaudit del menjar aquests hostes nostres, / ja podem preguntar-los qui són, demanar que ens ho diguen. / Qui sou, forasters? D’on veniu, navegant pels camins de les aigües? / És per algun mercadeig? O sou mariners de ventura, / tal com van els pirates, errant per la mar, exposant-se / a perdre la vida i portant la desgràcia a gent d’altres terres?” (traducció meua). O siga que podrien ser perfectament pirates, mariners de ventura, que porten desgràcia a la gent d’altres terres, i tanmateix Nèstor, paradigma del rei prudent i assenyat i amb experiència, els ha acollit i els ha convidat a taula. La professió era ja antiga i, segons com, respectada.

Els versos i Tucídides mostren que la història és així, antiga, complexa i repetida, i que el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, amb campanyes llargues i terribles on no estalviaven ni forces ni contundència en la repressió: s’hi jugaven les rutes comercials de l’imperi. L’abundància de pirates era general durant l’Edat Mitjana, foren occidentals o orientals, barbarescos o genovesos, consentits o perseguits, i els valencians, per exemple, vam haver de patir els seus atacs fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. D’una altra mena de pirates mediterranis, que han arribat amb plena fortuna i èxit notable fins ben entrat el segle XX, no cal parlar-ne ara. I no duien precisament un ull tapat.

També a l’Atlàntic, i al Carib, i a la mar de la Xina, i a totes les mars navegades, les naus pirates han solcat les ones amb efectes ben coneguts sobre l’intercanvi de mercaderies, la política i l’economia, i l’organització de les flotes reials o imperials. I sobre la literatura. En aquell llibre fascinant de Borges, Historia universal de la infamia, un dels personatges exemplars és La viuda Ching, pirata, que, per votació d’un consorci d’accionistes i després de l’enverinament del marit amb un plat d’erugues amb arròs, dirigia una flota de sis-centes naus i quaranta mil tripulants, segurament el cas més voluminós de la història de la pirateria mundial: és clar que, a la Xina, tot té unes dimensions a l’escala seua, que no és la nostra. La viuda Ching era, escriu Borges, “una mujer sarmentosa, de ojos dormidos y sonrisa cariada”, però la seua organització era implacable. Això passava a finals del segle XVIII de la nostra era, en temps de Napoleó, i la flota de la viuda arribà fins i tot a derrotar els almiralls de l’Imperi. La història és llarga, doncs, i entre Vietnam, Indonèsia i les Filipines, pels estrets de Malàisia per les illes, els pirates asiàtics són encara una presència constant, creixent, i sembla que amb beneficis saludables per als professionals.

Quant a la imatge romàntica en versos i en novel·les populars, també fa temps que circula, amb formes i expressions sempre atractives per a lectors i espectadors. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen indefectiblement generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, enemics de les autoritats sempre dolentes i cruels. Són personatges heroics, fascinants, lliures, feroços però en el fons molt humans, i que desperten més admiració i fascinació que repugnància per la faena que fan. Això també és molt antic, i jo a l’escola ja aprenia allò de “Bajel pirata que llaman / por su bravura el temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín” que és un dels pocs poemes que recorde sencers. El capità pirata dels versets romàntics, per cert, era ben mediterrani, ja que, cantant alegre en la popa, veia “Asia a un lado, al otro Europa, / y allá a su frente Estambul”.

Tot això està molt bé, i és molt bonic, però aquests pirates de Somàlia, si és que en podem dir pirates i no mà d’obra d’una empresa d’exaccions violentes, com una mena de màfia de la mar, em fa l’efecte que no són gens literaris, ni clàssics, ni cinematogràfics: són efecte de l’autodestrucció d’un Estat, i part d’un negoci multinacional, també dirigit per homes importants i honorables, instal·lats al litoral, com els de Tucídides, i operant des d’oficines remotes. I la manera de tractar-los exigeix unes habilitats i una intel·ligència que, en el cas que esmentava al principi –i que tantes setmanes ha ocupat la premsa espanyola–, han resultat perfectament invisibles, inexistents, absents. Potser per no saber història, o per no recordar-la.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS