Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 17 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/02/2010   Imprimir

L'últim parlant

S’ha mort, fa poques setmanes, una senyora molt velleta que era l’última persona que parlava una llengua de les illes Andaman, un paradís perdut enmig de l’oceà Índic. La senyora es deia Boa Sr, i era l’única que parlava la llengua bo des de la mort dels seus pares. Deia que es trobava molt sola. Puc imaginar la senyora, la més vella de la tribu, pensant solitària en la llengua extingida, somniant en bo, parlant-se sola, intentant recordar com es deia aquella flor o aquell arbre, plorant llàgrimes suaus de tristesa. Les illes Andaman van ser l’escenari d’un dels millors i més impressionants estudis d’antropologia social a primers del segle XX, el resultat del qual, The Andaman Islanders, obra d’A.R. Radcliffe-Brown, continua sent un clàssic singular. Probablement la llengua bo, extingida amb la senyora difunta, està relacionada amb llenguatges parlats en temps del neolític, i era per tant una de les més velles del món. Assegura la professora Anvita Abbi, gran lingüista, que la senyora Boa Sr, a pesar de tot, tenia un gran sentit de l’humor i que el seu somriure i la seua rialla eren contagiosos. Els andamanesos se suposa que arribaren d’Àfrica fa uns 70.000 anys, i s’havien mantingut fins fa poc temps aïllats de la resta del món: un somni per als antropòlegs, però una condemna segura. Eren antics, “primitius”, i ara que ja deuen ser més moderns i fins i tot “civilitzats”, la cultura i les llengües s’esvaeixen, es moren, pareix que no hi ha res a fer. Llegint notícies com aquesta, que no és la primera sobre la mort de l’últim parlant d’una llengua, jo em trobe incapaç del somriure de la senyora Boa Sr. Pense en algunes ciutats del meu país on la meua llengua ja gairebé no s’escolta al carrer, on parlar-la en un comerç o en una oficina pública pot ser una aventura, on els polítics l’arraconen i l’obliden, on la vida de l’idioma propi és lànguida i precària i el seu futur incert. Qui sap si, passat un segle, l’últim parlant d’aquesta tribu secular dels valencians no plorarà de solitud i de pena i maleirà els seus avantpassats, nosaltres, que no vam ser capaços de preveure i evitar aquest final tristíssim.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS