Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 18 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 09/03/2010   Imprimir

Sense permís de l'autor

L’autor de les ratlles que citaré després segurament no mereix que jo me n’aprofite de manera tan descarada. És un senyor que, ara mateix, resideix a Nova York, on es dedica a les activitats pròpies del seu càrrec de cònsol general d’Espanya en aquella ciutat, capital de l’univers, o almenys d’una bona part d’aquest planeta. Jo el vaig conèixer de molt petit, quan jugava amb el seu cosí a les Platgetes de Bellver, i un dia, que ell no recorda, els vaig traure de l’aigua quan les ones els llançaven contra les roques d’un extrem de la cala. Els seus avantpassats, l’avi i l’oncle-avi, procedien de la comarca de l’Alcalatén i tenien una casa gran a Figueroles, la casa del “senyoret”, just davant de la plaça on jo vaig córrer davant de més d’un bou embolat en festes antigues i ara ja deformades per la multitud i els diners excessius. Bé, doncs, disculpen aquestes referències massa personals, que serviran potser per excusar la meua gosadia: no s’ha de fer, això d’aprofitar sense permís les paraules d’un altre. I alguns lectors, probablement pocs, ja han degut endevinar o concloure que l’autor de les paraules que pense aprofitar és el senyor Fernando Villalonga, que a més de diplomàtic és el president de l’Institut Ignasi Villalonga, entitat ben profitosa en el camp del pensament econòmic d’aquest país i de les relacions entre empresaris d’allò que anomenem “Euram”, o arc mediterrani, en primer lloc i sobretot de la part d’aquest arc que va aproximadament d’Elx a Perpinyà. Bé, doncs, el senyor Fernando Villalonga, fa poc més de quinze dies, va publicar en un diari de València l’escrit que ara reproduiré parcialment. I que diu: “Vaya por delante que no tengo que demostrar mis profundas convicciones democráticas y la posición que en ellas ocupan los partidos políticos como canalizadores de la voluntad popular para la acción de gobierno y su control. No. Estoy hablando de un sistema de dos partidos omnipresentes, en el caso de la Comunitat Valenciana, con escasa, por no decir nula, democracia interna, en los que prima la obediencia ciega –en este caso piramidal, con vértice en Madrid– sobre la capacidad. Donde sus miembros no responden al voto directo de sus electores, sino ante sus designados gurús –no electos por los militantes–, que no tienen reparo alguno en instrumentalizar cualquier debate importante –en el que nos jugamos cosas tan esenciales como nuestro patrimonio, nuestra personalidad, nuestra lengua, nuestro presente y futuro– en función de sus estrategias de poder. Para ellos, todo se queda en que gane una sigla u otra, llámese Fulana o Mengana. Y lo que es más triste todavía, Sutano o Futano, en Madrid, que es lo que de verdad les interesa (y a mí también, allí, no aquí) en última instancia y por lo que han sacrificado los intereses de los valencianos desde hace siglos. El Cabanyal es un caso más en la lista, como el agua, el autogobierno, la conectividad, etc.”

Per si de cas ho han llegit massa de pressa, els recomane que ho tornen a llegir, i que reflexionen sobre les dos o tres idees centrals. Que el País Valencià pateix un sistema de dos partits omnipresents, sense democràcia interna, sotmesos a l’obediència cega i piramidal al seu vèrtex a Madrid. Que els seus dirigents instrumentalitzen en funció de les pròpies estratègies de poder els debats en què ens juguem les coses més essencials del país. Que per a ells només importa el triomf d’una sigla o de l’altra (vol dir evidentment, de les sigles PSOE o PP), i dels seus líders màxims a Madrid, i que en funció d’això han sacrificat, ara i sempre, els interessos més elementals dels valencians. Començant, afegiré jo, per l’interés més radical d’un poble i d’un país, que és la seua pròpia existència nacional i política. Si coses així les escriu o les diu un “nacionalista” de tota la vida com jo mateix, no farà més que insistir en allò que se suposa que ha de pensar i defensar. Si les escriu algú com el senyor Fernando Villalonga, cal suposar que hi ha reflexionat molt abans, que ha observat una realitat política (de la qual ell mateix forma part de manera destacada), i que sap perfectament de què parla. Com sempre, que cadascú traga les conseqüències oportunes. El mal, però, és que són massa pocs els valencians que les trauen. A pesar de l’evidència dels fets, que és més grossa cada dia.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS