Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 16 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 23/03/2010   Imprimir

Pàtria i literatura

Llegint, fa alguns anys, el llibre autobiogràfic –La meua vida– del gran Reich-Ranicki, vaig meditar una mica sobre una petita història que explica l’autor. Això era que en una reunió se li acostà un escriptor famós i li va dir: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?” Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera possibilitat. El gran crític literari, jutge implacable, es va quedar una mica sorprès per l’enunciat de la pregunta, però la resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet”. L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que es quedà satisfet amb la contestació del crític. Però el crític, passats els anys, recorda que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet”. Què era, doncs? També jo m’ho pregunte, de tant en tant: si sóc una cosa, o aquella i aquella altra. Pregunta una mica complicada quan es tracta d’identitats tangents o complementàries, i matèria de perplexitat fins i tot quan les “entitats” se suposa que són inclusives o concèntriques. Ja fa molts anys que predique que “id-entitat” vol dir l’entitat de l’id, o siga la consistència d’això que som, perquè algun id o cosa cal ser en la vida, i aquesta cosa no pot ser no res: és elemental, saber-ho és el millor antídot contra la trampa dels qui afirmen que les identitats no existeixen (les dels altres, és clar), o que són altament perilloses. Deu ser per això, perquè és un fet i alhora una idea tan clara i tan diàfana, que no em fa cas ningú: als teòrics institucionals els agraden les idees opaques i la terminologia tècnica o gremial, què hi farem. A primers dels anys setanta, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i algú dels presents, en un sopar d’aquells que allà tenen com a plat fort el peix cru i es fan a les sis de la tarda, em va preguntar si jo era espanyol. “No ho tinc molt clar”, que vaig dir: “Diguem que sóc d’aquell país on mana Franco”. “Ah”, va interpretar ràpidament un d’ells, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig respondre, i vaig haver d’afegir: “Sóc de València”. Per al company de conversa, si no havia contestat directament que era espanyol, si havia respost amb aquell circumloqui de distanciament, volia dir que el meu “ser” era una mica complicat.

Tan complicat, potser, com el de Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir després, sota el règim comunista, per polonitzar-li una mica el nom), el qual era, en efecte, un jueu polonès de cultura alemanya. Educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938 i salvat miraculosament de l’extermini, després de la guerra va tornar a Polònia, fins que se’n va cansar i s’instal·là a Alemanya per pròpia voluntat. Era jueu, i ho va ser amb totes les conseqüències, era polonès de naixement, i els alemanys havien volgut destruir el seu poble i la seua terra. Però va triar al país dels alemanys: hi tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la il·lusió de ser jueu –Miró de Mallorca pot ser cognom xueta, però Mira no sé si és gòtic o castellà: en tot cas és valencià almenys des del segle XV–, diguera que la meua pàtria és la literatura catalana, segur que seria acusat de “mal valencià” per alguna gent de casa, i de patriota dubtós per una altra gent. Però, i si la meua “pàtria” fóra la literatura castellana, què em dirien? La matèria és “delicada”, com hauria dit Fuster, i ja veuen si era complicat el segle XX, i sobretot el segle XX d’Europa, quan un gran home de lletres com Reich-Ranicki, ha de buscar justament en les lletres la seua identitat com qui diu nacional. I ara que ja hem passat uns anys de segle XXI, anys poc aprofitats, si algú, amb intenció maligna o innocent, em féra la mateixa pregunta que a Reich (“Però vejam, què és vostè en realitat, valencià, català o què?”), jo què li respondria? Ja sé que amb una simple conjunció copulativa, la resposta seria clara i canònica. Qui sap si no hauria de respondre com el senyor Reich, amb Ranicki o sense. O pensar que, ben mirat, m’estimaria més ser jueu.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS