Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 15/04/2010 
La política hauria de ser l’art del bé comú, l’art de pensar i imaginar projectes col·lectius, l’art de debatre, decidir i elegir què li convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i tenim intenció d’aplicar. Coses així d’elementals: ideologia. Si la ideologia i la imaginació es barregen amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barregen amb tot això, si la ideologia esdevé obcecació i l’única imaginació és la que es basa en el profit i el poder, l’espectacle que en resulta és tristíssim, lamentable, i d’un interés propi de crònica judicial, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, si és que d’això que practiquen se’n pot dir política en el bon sentit del concepte i del terme, per no parlar de d’allò que al País Valencià ocupa el nom de política. A Espanya, ja fa massa anys que la política ha deixat de ser una de les belles arts: ara és una art lletja, de rudesa, d’amenaces, d’injúries. Al País Valencià, és un funest i tèrbol espectacle dirigit des d’un poder sense projecte, sense idees i sense país. Quant a l’anomenada oposició, a Espanya és una barreja d’intemperància i de buidor, i al País Valencià, no se sap en què ocupa el seu temps lliure, i a fe que de temps lliure no li’n falta. L’art de la política hauria de consistir a imaginar un govern d’un sentit o d’un altre, negociar la manera de formar-lo, i després, quan ja l’han format, mirar si són capaços de fer-lo funcionar de la manera que asseguren que ho faran. I els qui no governen, haurien d’aplicar l’art de convéncer els votants que ells tenen millors idees i sabran fer-ho millor. No és per ofendre, però en un territori que tenim ben prop i que es diu Catalunya, no hi ha tanta inèpcia dels uns i prepotència dels altres, no tants gestos superbs ni tanta frivolitat i barroeria, i es parla més de política. Comprovar-ho, com faig jo de tant en tant, és un descans intel·lectual i moral, els ho assegure. No crec, però, que l’exemple s’escampe, per desgràcia.
|
