Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1355 | 01/06/2010   Imprimir

Utopies

Utopia: es pot arribar a aconseguir un estat ideal per a l’home, una societat perfecta, en tot el món o en algun lloc. Tenint present, cosa curiosa, que utopia vol dir precisament “en cap lloc”. Les utopies són molt antigues. Com la “República” de Plató: una filosofia suposadament aplicable, la definició i el projecte d’una societat que funcionaria d’una determinada manera, perfecta. Hi hagué les utopies de l’Edat Mitjana: mil·lenarismes, moviments que fabulaven la possibilitat d’un món igualitari, sense jerarquies (els càtars tenien part d’això), hi hagué moviments neorepublicans a la Roma medieval. Les utopies, des dels grecs fins ara, són una vella i llarga història. No són cap novetat del segle XIX ni del XX. Al segle XIX es va elaborar un gran somni, una meravella: la utopia socialista. Que estava basada en conceptes molt bàsics: la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i distribució de la riquesa, la igualtat final, la desaparició de l’Estat. L’Estat és important durant un temps de transició, afirmaven, però després la igualtat serà tan perfecta, tothom serà tan bo i tan just i solidari, que no caldrà ni que l’Estat existesca: això pensaven. Després, resulta que la utopia comunista es posa en marxa prescindint justament de la segona etapa, o fent tot el contrari: reforçant al màxim el poder repressiu de l’Estat. La qual cosa ha portat a uns desastres tan evidents que no cal insistir-hi. L’altra utopia del XIX va ser l’anarquista, que ja començava fent desaparèixer l’Estat. Els comunistes deien: quan tots serem bons, podrem fer desaparèixer l’Estat; mentre que els anarquistes afirmaven: si desapareix l’Estat, tots serem bons. Una il·lusió encara més inaplicable. Ho van intentar en alguns llocs durant la guerra civil espanyola, i els resultats també són ben coneguts. L’altra ideologia dominant del segle XX, el feixisme, jo no l’anomenaria utopia. El feixisme i el nazisme tenen en comú el concepte de nació-poble com a fonament de tot, com si fóra un organisme que, encarnat en l’Estat, ha de funcionar amb una sola voluntat cap a les seues finalitats pròpies. Una cosa d’aire hegelià, en definitiva. Perquè tant el marxisme com el feixisme i el nazisme tenen part del seu origen en Hegel: tenen en comú la supremacia de l’Estat, l’Estat com l’encarnació del poble. En el cas nazi, del Volk, de la raça, del llinatge; en el cas del feixisme italià, de la nació, de la civilització que es remunta als romans i a les velles glòries imperials.

Per a mi, però, ni el feixisme ni el nazisme són una utopia, perquè no representen un projecte positiu per al conjunt de la humanitat, sinó un projecte tancat, que a més no té capacitat evolutiva. “Ein Reich, ein Volk, ein Führer”, i després què? És a dir, el comunisme predicava el bé de la Humanitat; el nazisme, no. Per això són tan canalles i tan imperdonables els assassinats massius i les repressions que portaren a terme els règims comunistes. Perquè la ideologia originària del nazisme portava implícit l’ús de la violència; però la ideologia comunista no, i tanmateix és el que van fer, en mesura igualment brutal. Aquestes dues ideologies dominants han portat al desastre, i a una profundíssima perversió moral, a l’anul·lació de qualsevol tipus de moral. Les utopies, justament per la seua irrealitat, són un recurs permanent, en moltes cultures i pobles i tribus: a través de mites, d’expressions religioses, o fins i tot de projectes polítics. Com la imatge d’un paradís perdut que s’ha de recobrar, tan freqüent i tan repetida. Ara, quan una societat com l’europea del segle XIX, industrialitzada, amb nous i potents recursos de tipus racional i científic, intenta projectar una utopia d’aquest estil, la utopia tindrà molt més gruix i molta més potència constructiva i, sobretot, destructiva. De fet, tant el comunisme com les ideologies de tipus feixista o nazi pretenen tindre una base científica, i la seua aplicació depén dels recursos de la societat industrial. Així, les ideologies utòpiques racionals i modernes acaben tenint molta més potència que les utopies més elementals, basades en fantasies, somnis, mites o coses semblants... Les fantasies amb una base racional, econòmica i política acaben sent molt més perilloses que les altres. Esperem, només, que en un futur pròxim no tornen a sorgir noves bogeries polítiques que tinguen l’èxit de les del segle XX. Esperem, però no n’estic gens segur.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS