Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1356 | 08/06/2010   Imprimir

Els alemanys cansats

Cansats de pagar, sobretot. Cansats de ser la vaca de mamelles ubèrrimes, munyida un any rere l’altre sense treva, i sense cap mostra d’agraïment per part dels beneficiaris de l’estafa. I ara, quan finalment han dit prou, de manera parcial, moderada i prudent, resulta que es troben acusats d’insolidaris, de poc amants de la bella Europa comuna, de tornar als pitjors vicis del seu funest nacionalisme, i d’altres injustícies semblants, amb retrets infinits a la senyora Merkel, que no té la culpa del balafiament irresponsable dels milers i milers de milions d’euros (i abans de marcs) que els seus compatriotes han hagut de pagar. Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra (cosa certíssima: una novetat insòlita, això de fusionar en un sol negoci comú països que pocs anys abans es feien guerres horribles, etcètera), el qual es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic (l’espectacle de monsieur Sarkozy és tan memorable com el dels seus predecessors, inclosos Mitterrand i el general De Gaulle), i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara les efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, o van al seu aire com Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda seua pròpia insubstancialitat. Deixem estar de passada Grècia, un cas extrem de malbaratament irresponsable (ara també acusen els alemanys, i fan vagues incendiàries que difícilment arreglaran res però satisfan la passió destructiva d’una certa esquerra sense seny), deixem Portugal, deixem sobretot els països de l’Europa central i oriental que han entrat fa pocs anys en la Unió i que, salvant algun cas admirable com Eslovènia, encara no saben ni tan sols com gastar sense trampa ni espoli els diners abundants que els arriben cada any.

Parlem només d’aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, por supuesto), de les autopistes infinites, i de coses per un estil, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Fa pocs mesos, jo viatjava per una autopista novíssima i gratuïta que travessa Castella-la Manxa: una meravella de la modernitat, de país ric. En trenta-cinc quilòmetres, comptats, hi vaig trobar només un vehicle: un. I qui ha pagat una part substancial d’aquesta bogeria, i dels 55.000 milions d’euros de l’AVE per anar molt veloçment a Madrid, i del monstruós aeroport nou de Barajas, i de les collites que ni tan sols es cullen quan els amos han cobrat la subvenció europea, i de la gloriosa rentada i restauració de totes les ciutats dels regnes sencers de Castella i de Lleó, i del 25% o més de la població activa (activa?) que en tota l’Espanya meridional cobra del pressupost públic (a Catalunya i al País Valencià en són un terç, o menys de la meitat), i tot això i allò i més coses, són els europeus del Nord. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet) d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els darrers en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS